El Monument

L’ambó de Subirachs

L'ambó de Poblet (1985), obra de Josep M. Subirachs, respon a la reforma del presbiteri de l'església abacial d'acord amb els principis de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, que, juntament amb l'altar i la seu, reclamaven un lloc per a la proclamació de la Paraula de Déu.

Subirachs hi va representar, amb el seu particular llenguatge de tanta força expressiva, un símbol trinitari, molt apreciat pels constructors cistercencs del segle XII. Tot i el seu llenguatge innovador, Subirachs és fidel als principis geomètrics bàsics que guiaven els antics monjos constructors: línies molt simples, de molta força, que volen expressar la intersecció entre l'Immaterial i la Matèria, entre Déu, realitat inefable, i l'Home, que s'expressa amb la paraula. Un Déu que es fa Paraula. El Creador de les coses visibles i invisibles és present arreu amb la seva Mirada, una mirada que ens ajuda a descobrir el veritable sentit de la realitat. L'Esperit, representat amb el símbol tradicional del colom davallant sobre el Fill, és l'alè diví que tot ho vivifica amb la seva força transformadora, santificadora, principi de la Creació i de la Recreació de tot en Crist, el Fill, la Paraula crucificada. La creu, plantada a terra, que emergeix de la terra, com la naturalesa humana del Fill, és el punt de trobada, en el si fecund i acollidor de l'Esperit, de la Humanitat i la Divinitat. El punt on la Mirada divina -l'Ull escrutador- esdevé Paraula tendra d'amor i de compromís, aquesta Paraula que hem de proclamar «tant si és oportú com si no ho és» (cf. 2 Tm 4,2), i que hem de proclamar indefugiblement «amb la nostra parla», com resa la inscripció lateral.