Capítols de l’abat

«L’home de Déu, Benet, enmig de tants de miracles amb què resplendí en aquest món, brillà també no poc per la paraula doctrinal, car va escriure una Regla dels monjos, remarcable per la seva discreció i molt clara de llenguatge. Si algú vol conèixer més en detall el seu tarannà, podrà trobar en l’ordenament d’aquesta Regla totes les accions del seu mestratge, perquè el sant home no pogué pas ensenyar altrament de com visqué.»
(Sant Gregori el Gran, Diàlegs II,36)
 

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,1-10

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 gener 2022

Sembla que un dels molts problemes que afecten a l’Església avui és la negativa cada cop de més eclesiàstics a assumir responsabilitats concretes com ara el ministeri episcopal. Amb ironia alguns comenten que els qui podrien ser bisbes no ho volen ser o es resisteixen molt a ser-ho i que els qui voldrien ser-ho, potser més val que no ho siguin. Aquinata Böckmann en el seu comentari d’aquest capítol comença recordant els honors que rodejaven abans aquests càrrecs, com eren confiats en altres temps a nobles i com anaven units a grans cerimònies plenes d’ostentació; si alguna vegada aquesta fou la motivació per acceptar-los, Déu no ho vulgui, era ben pobre. Avui la realitat és molt diferent i gràcies a Déu molt d’aquell cerimonial s’ha perdut i qualsevol responsable està sotmès a una exposició a vegades excessiva com hem vist fa ben pocs mesos en alguna diòcesi catalana. Aquinata Böckmann recull una cita de Terrence Kardong, un monjo trapenc nord-americà, que reflexionant sobre aquest capítol escrivia sobre els homes i els monjos d’avui que no volen responsabilitats, ni tampoc volen seguir a qui les té i tot el que volen és un treball interessant i unes relacions afectives satisfactòries caracteritzades per l’amistat i la simpatia limitades exclusivament al terreny personal. Tot plegat ens fa pensar sobre el paper del servei en l’Església, en les diòcesis, en les comunitats, en les parròquies; un tema del que ha parlat abastament el Papa Francesc en múltiples ocasions, la darrera en l’habitual discurs de Nadal a la Curia vaticana que hem escoltat aquests darrers dies al refetor.

Sant Benet dins del panorama eclesial pot representar també avui un punt de vista una mica diferent i tal volta més pràctic també en aquest aspecte, com en tants d’altres. N’hem fet experiència nosaltres mateixos fa ben poques setmanes del que ens diu sant Benet avui, de fet en fem experiència, sigui reeixida o no, cada dia. Deia ja fa uns anys a un grup d’abats benedictins qui havia estat superior general dels dominics de 1992 a 2001, el P. Timothy Radcliffe, que: «potser el paper de l’abat és precisament el de ser la persona que, de manera evident, no fa res en concret. Altres monjos poden exercir un ofici particular, com ser majordom o infermer, encarregar-se de la granja o de la impremta. Però jo m’atreviria - deia el P. Radcliffe - a ser tan agosarat com per a proposar que l’abat sigui la persona que custodiï la identitat més profunda dels monjos com aquells que no tenen res en concret a fer, excepte ser monjos.» (El trono de Dios. El papel de los monasterios en el nuevo milenio. Setembre 2000.)

El sentit de tot plegat ens el pot aportar sant Pau quan compara l’Església al cos humà quan diu que «tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos» (1Co 12,12), encara que sempre podem tenir la temptació, com aquell peu del que parla l’Apòstol, de dir: «Com que no sóc mà, no sóc del cos» (1Co 12,15) o tal volta podríem ser excloents, però tinguem ben present que tampoc «l’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta» (1Co 12,21). Com conclou sant Pau cal «que en el cos no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell.» (1Co 12,25-26)

En el nostre cas on Pau parla de mans, peus o qualsevol altre membre del cos podríem dir porter, cuiner, hortolà, bugader, administrador, cantor o qualsevol altre degà amb una responsabilitat concreta. Del menyspreu d’un per un altre no pot sortir res de bo i molt sovint aquest menyspreu neix de l’orgull, de la falta d’humilitat; d’acabar essent com aquell ull que diu que la mà no li fa cap falta. Perquè si hi pensem; de què ens valdria tenir la roba neta i ben planxada si no tenim un plat a taula; o de què tenir llits parats per als hostes si ningú abans hagués fet bugada o ningú els rebés, o quin sentit tindria tenir bons productes de l’hort si ningú els cuinés o cuinar-los si el refetor no estes ben disposat i així en qualsevol aspecte. Formem un conjunt on no hi ha ningú imprescindible i on alhora no hi ha ningú prescindible.

D’aquí que sigui un xic absurd plantejar-nos la nostra vida com un carrerisme, una expressió que tant fa servir el Papa Francesc. Com també deia el P. Timothy Radcliffe als abats benedictins l’any 2000: «Les vides dels monjos fan pensar als que es troben fora del monestir; no sols perquè vostès no exerceixen cap funció particular, sinó també perquè les seves vides no van enlloc. Com els membres de tots els ordes religiosos, les seves vides no adquireixen forma o significat ascendint un escalafó o essent promoguts. Som tan sols germans i germanes, frares, monjos i monges. Mai podem aspirar a més. Un soldat o un universitari que tingui èxit pot pujar professionalment a través de diversos graus. Les seves vides demostren el seu valor, perquè són promoguts fins a ser catedràtics o generals. Però això no es compleix en el nostre cas. L’única escala que existeix en la Regla de Sant Benet és l’escala de la humilitat.»

Sovint acabem essent abats, priors, hostatgers, cuiners, hortolans o cantors de sobretaula, de tertúlia, sense arriscar-hi res, parlant per parlar. Com deia el papa Francesc en el seu discurs a la Curia aquest Nadal: «ens entretenim vanitosos parlant sobre "el que caldria fer" -el pecat del "caldriaqueisme"- (...) conreem la nostra imaginació sense límits i perdem el contacte amb la realitat». El mateix P. Timothy Radcliffe deia en aquella xerrada abans esmentada: «Estic segur que els monjos, igual que els frares, algunes vegades alimenten desitjos secrets de fer carrera i somien amb la glòria de ser majordoms o fins i tot abats. Crec que molts monjos es miren al mirall imaginant-se com estarien amb pectoral, o fins i tot amb mitra, i pot ser que algun esbossi una benedicció quan creu que ningú el mira. Però bé sabem tots que les nostres vides adquireixen la seva forma, no per ser promoguts, sinó perquè ens trobem en camí cap al Regne. La Regla se’ns dona, diu Sant Benet, per a afanyar la nostra arribada a la llar celestial.»

De nou, com sempre, ens cal no perdre la nostra centralitat en el Crist. Ens ho deia el nostre Abat General en la seva darrera carta de Nadal: «Només la llum de la mirada de Crist crea fraternitat. Quan ens adonem de l’amor tant gran amb que Jesús ens mira personalment descobrim de seguida que aquesta és la mirada amb que Déu mira qualsevol home, qualsevol cor, qualsevol vida.» Mirar als altres amb la mirada del Crist, no quedar-nos encantats davant el mirall imaginant-nos qui sap què tenim damunt el cap o sobre el pit, alliberar-nos del nostre orgull per anivellar-nos als altres. En el fragment del Capítol II de la Regla que acabem d’escoltar hi ha una expressió forta, escriu Aquinata Böckmann, quan diu que l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor. De nou la centralitat, l’emmirallament en el Crist perquè tant sols Ell ens pot dur tots junts a la vida eterna, a tot el cos, no pas a una mà o a un peu per separat, sinó a tot el cos. Vigilem doncs de no voler ser tots peus, tots mans; no sigui que acabem descompensats i el que és més greu encara, que acabem per viure sempre insatisfets, sempre somiant amb quelcom de diferent al que tenim, somiant amb com seria la nostra vida de feliç si tingués aquella o l’altra responsabilitat, si aquell germà marxés o si tal altre vingués. En paraules del Papa Francesc: «Arriba un moment, en l’existència de cadascú, en què se sent el desig de no viure més darrere del revestiment de la glòria d’aquest món, sinó en la plenitud d’una vida sincera, sense necessitat d’armadures i màscares.» (Discurs del Papa Francesc als membres del Col·legi Cardenalici i de la Cúria Romana, 23 de desembre de 2021).