Capítols de l’abat

04.06.2023 – EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

• EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 55
  1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que "es donava a cadascú segons el que li calia". 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 4 juny 2023

Escriu Anselm Grün que l’espiritualitat de la Regla toca de peus a terra, de la mateixa manera que l’espiritualitat dels Pares del Desert, font de la que beu sant Benet, té un enfoc pràctic i s’exerceix mitjançant actes concrets. Per a l’espiritualitat benedictina desenvolupa un paper molt important el control de la realitat, és a dir que la realitat ha de mostrar si l’espiritualitat és vertadera, si s’ajusta a l’esperit del Crist o s’acontenta amb meres consideracions pietoses. (Ejercicios benedictinos). Sens dubte que un tema ben concret on es mostra si l’espiritualitat de la Regla la vivim de cor o tant sols en una pura aparença és aquest de posseir, fent referència a això que sant Benet anomena com un vici que cal que sigui extirpat de soca-rel. Tenim una tendència natural a posseir, a sentir determinades coses com a pròpies i aquesta realitat enrareix a vegades la nostra vida de monjos. Sant Benet és ben conscient d’aquesta nostra feble naturalesa i ens dona determinats consells per a ajudar-nos-hi en aquest camí del deseiximent de les coses materials. Aquest deseiximent no ha de significar en cap cas menyspreu de res, perquè a vegades correm el risc de que si ens donen tot el que ens cal arribem a no donar-li importància i podem fer-ne un mal ús del vestit, del calçat, de les eines o dels mateixos immobles.

Sant Benet tracta també al capítol 32 de la Regla de com hem de tractar les eines, els vestits i qualsevol mena d’objectes del monestir, fins i tot defineix com han de ser els germans a qui l’abat els encomana aquests objectes: amb una vida i uns costums dels quals hom pugui refiar-se, capaços de guardar-ho i recollir-ho i sinó ho fan així i tracten les coses amb deixadesa o malament han de ser renyats i fins i tot sotmesos a la disciplina regular (cf. RB 32,1). Al cap i a la fi tots hem de seguir el consell que sant Benet dona al majordom «mirar tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin vasos sagrats de l’altar» (RB 31,10).

Hi havia un vell costum als monestirs que era considerar les coses ad usum, és a dir que les emprem però no són pas nostres sinó de tota la comunitat. Aquesta idea sant Benet ens la presenta per exemple quan ens parla dels setmaners de la cuina i ens diu que retornin al majordom nets i en bon estat els atuells del seu ofici (cf. RB 25,10); o en aquest mateix capítol, que ens surt avui al pas, quan estableix que els qui van de viatge prenguin femorals del vestuari i els hi retornin rentats en tornar o que quan marxen del monestir usin unes túniques o unes cogulles una mica millors que les que solen portar amb la condició de que les retornin al vestuari en tornar. Què ens impedeix de mirar-los els vestits o altres objectes com a vasos sagrats? Què ens mou a ambicionar coses o a envejar les tenen els altres? Ens hi empeny aquella inclinació de la naturalesa humana cap al pecat, la propensió natural dels éssers humans a obrar malament, la insubordinació dels desitjos a la raó; ja que mentre que la raó cerca a Déu; els desitjos, en insubordinar-se, s’oposen a aquesta raó que busca a Déu. Això s’anomena concupiscència que és allò que ens fa tendir a preferir el que ens és plaent i a evadir-nos o mirar d’evadir-nos del més exigent o dolorós. I aquest concepte, concupiscència, a tots ens sona a hores d’ara perquè sant Joan Pau II al llarg de les seves primeres catequesis com a Papa el va tractar abastament centrat en la teologia del cos; però de fet la concupiscència és a l’origen i abasta tots els set pecats capitals i també el de l’avarícia contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la generositat. Aquesta generositat ens la planteja sant Benet aconsellant-nos a no fer del color o la tosquedat del vestit un problema sinó que mirem d’acontentar-nos amb el que es pot trobar a la regió on vivim i es pot adquirir a més bon preu.

Cert també que aquesta recomanació va portar a viure a algunes comunitats l’esperit del Concili Vaticà II d’una manera una mica esbiaixada. Escriu respecte al tema del vestit Joan Chittister analitzant l’aplicació del Concili o millor dit una certa interpretació del Concili: «Els arguments per tal de ser una "presència encarnada" en la societat, per estar immerses en la vida en lloc de retirades d’ella, feia sorgir problemes que res tenien a veure amb la teologia. Germanes que havien estat en comunitat durant anys, que no s’havien pentinat o arreglat el cabell durant dècades i ni tant sols havien escollit uns mitjons des de que tenien quinze anys, van tenir que elegir vestits i a més que aquests els escaiguessin. Les que tenien família, mares o germanes de sang que les ajudaven, eren les més afortunades. Altres es trobaven totalment perdudes, incòmodes i despullades de la seva dignitat. Quedaven soles, confoses per la nova teologia que empenyia a abandonar la roba que havia estat vigent durant segles.» (Tal com érem, p. 172).

Cal dir que de fet el Decret Perfectae caritatits sobre l’adequada renovació de la vida religiosa el que deia era: «L’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre al mateix temps que decent, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat.» (PC, 17) Però aquí al marge de l’anècdota ens sorgeix una reflexió sobre quelcom també important, que és la possibilitat de recórrer, alguns, a la família o a les amistats per a obtenir allò material que no poden obtenir en la comunitat, sigui roba, estris o una abrigall o una flassada com ens diu sant Benet. Això crea al cap i a la fi una divisió, una fractura social que no és gens bona de potenciar. Certament per origen, per la vida que ha portat cadascú abans d’entrar al monestir hi ha qui ha tingut de tot i qui ha patit estretors i això es pot traduir en la vida comunitària en recórrer a la família o als amics per seguir tenint o per de vell nou tenir de tot, de tot el que ens abelleix més enllà del necessari. A tots ens venen al cap casos concrets de monjos que demanaven o demanen als coneguts del monestir coses concretes, en general no pas necessàries sinó fruit moltes vegades del caprici.

En aquest punt a part de lluitar contra la nostra concupiscència hi ha d’haver l’aplicació del que ens diu sant Benet, és a dir donar a cadascú segons les seves necessitats i recalca ell mateix que la necessitat ve dels febles i la mala voluntat de posseir dels envejosos. I és que sant Benet ens parla també d’un altre pecat capital, ben relacionat o podríem dir que moltes vegades causant de l’avarícia, que és l’enveja contra la que no hi ha altra remei que la virtut de la caritat. L’enveja mou una gran part de la nostra societat, en certa manera elements que per si mateixos poden ser bons, com ara la publicitat, també poden generar enveges; voldríem ser com aquell que ens mostren els mitjans o tenir el que ells tenen i no tenim present que o bé són ficció o bé allò que posseeixen no els dona pas la felicitat i fins i tot segurament els hi impedeix de ser feliços. Conèixer a vegades ens crea necessitat, en general no ens cal allò que no coneixem i si en temps de sant Benet això es limitava a crear la mala voluntat dels envejosos dins de la comunitat en veure el que se’ls havia donat als febles; ara amb les facilitats de comunicació poden caure en l’espiral del consumisme i caure també en la temptació de demanar a aquells i de trucar a les portes on no hauríem de trucar per demanar. Sant Benet ens ha dit en el capítol precedent que no ens està permès d’acceptar o donar res sense permís del superior, fins i tot si ve dels familiars. Per evitar el risc de caure en la temptació de demanar, cal que per exemple el cellerer doni el que sigui necessari i no posi únicament l’accent en la pràctica d’aquella dita castellana de que «ante el vicio de pedir, está la virtud de no dar» que es tradueix en català per «contra el vici de demanar, la virtut de no donar.» Demanar el necessari no és vici, negar el que cal no és virtut. Però ens cal tenir present sempre allò que ens diu sant Benet al capítol 34: «que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració.» (RB 34,3-6). Així potser practicarem aquesta espiritualitat de peus a terra, pràctica sobre la que reflexionava Anselm Grün, evitant allò de superflu que cal suprimir i alhora tenint totes les coses necessàries.

 

28.5.2023 – EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

• EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 48,14-25
  14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 28 maig 2023

Sant Benet creu que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal; malgrat això ens sap dèbils i sap que aquest objectiu no és fàcil d’assolir per això disposa que al menys durant la quaresma seguim un horari determinat tot i que aquest hauria de ser el ritme de la nostra vida al llarg de l’any. Què ens impedeix de seguir-ho aquest ritme? La peresa, la negligència i en algun cas la mateixa feblesa, ens diu sant Benet. La peresa no és una bona consellera, ni una bona companya de camí, perquè ens barra el pas vers l’acompliment de les nostres obligacions. Però parlar de la lectura, la pregària o el treball com una obligació capaç de generar peresa, és en certa manera pervertir-ne el concepte; venim al monestir cridats per Déu, certs d’haver-hi estat cridats per Déu i a aquesta crida no hi hem respost pas de malgrat sinó amb joia; per tant quan sorgeix la temptació de la peresa o la de la negligència, alguna cosa ha fallat en el nostre mateix procés vocacional, tenim la vocació malalta.

Potser la causa sigui que vivim la nostra jornada, el nostre dia a dia, amb monotonia; aleshores segurament ens cal mirar si dediquem el temps que cal al contacte amb la Paraula, si durant aquest temps que hi dediquem ens deixem amarar per l’Esperit, si deixem a Déu que ens parli o si bé li tanquem l’oïda convençuts de que no ens cal escoltar-lo, de que ja sabem prou i no l’hem de menester. Aquesta peresa espiritual unida a una certa autosuficiència pot acabar per perjudicar, i molt, la nostra vocació i la nostra vida no ja de monjos, sinó també la de creients. Però per sant Benet encara hi ha alguna cosa pitjor que aquesta peresa i aquesta negligència espiritual i és destorbar als altres, impedir als germans de complir i impedir que els aprofiti la lectura. De fet això ho fem quan per exemple parlem, de manera banal i totalment evitable, al claustre, al refetor, al cor o després de Completes; caiem i, el que per sant Benet és encara pitjor, fem caure als altres, esdevenim així pedra d’ensopec, causa de distracció. No és que la falta sigui en si mateixa greu, tot i que és certament una falta, però quan hi fem participar als altres adquireix una certa connotació malèvola, tot i que segurament ho fem de manera inconscient. D’alguna manera ens servim dels altres per als nostres propòsits o per justificar les nostres faltes i mancances personals; la qual cosa ens hauria de portar a reflexionar també sobre el nivell de la nostra humilitat, no sigui que ens perdem aquella gran recompensa i caritat de la qual ens parla sant Benet a la Regla, la vida eterna.

La humilitat, per a sant Benet es mostra en l’atenció, en l’obediència i en el servei, que són tres elements claus de la vida comunitària, ja que tota la vida monàstica és una escola de servei, on no podem disposar ni del propi cos. Som i hem de ser servidors de Jesucrist en els germans, tenint sempre al Senyor com a model. Això no significa no tenir en compte la feblesa, però no com un pretext per a fugir del deure i caure en la falta, sinó com una raó per a demanar i rebre ajuda. Sant Agustí ho descriu dient: «Feble és aquell de qui es tem que pot sucumbir quan la temptació l’assetja; malalt, en canvi, és aquell que es troba dominat per alguna passió, i es veu impedit d’acostar-se a Déu i d’acceptar el jou de Crist» (Sermó sobre els pastors). També la mateixa Regla ens diu en el capítol 34: «No volem dir amb això que es faci accepció de persones, Déu no ho vulgui, sinó que es tingui consideració amb les febleses.» (RB 34,2)

L’obediència als preceptes de la Regla és la pedra de toc de la humilitat; o en expressió de sant Jeroni «la forma privilegiada de la humilitat». Certament, el seu enemic és l’orgull, però l’obediència que ens proposa sant Benet no és frustrant sinó alliberadora. (Cf. El servei de l’autoritat i l’obediència 5). No és una obediència per un interès ben calculat, sinó aquella que neix de la llibertat interior; és una obediència que implica la lliure disponibilitat per al compliment. L’obediència a Déu és un camí de creixement, i en conseqüència de llibertat de la persona, perquè permet acollir un projecte o una voluntat diferent de la pròpia, que no sols no mortifica o disminueix la nostra personalitat, sinó que fomenta la dignitat humana. Al mateix temps, també la llibertat és en sí un camí d’obediència, perquè el creient es realitza lliurement obeint com a fill al Pare. El model és Crist, aquell que en la seva Passió arribà a lliurar-se ell mateix, perquè estava segur que així era fidel a la voluntat del Pare, com recorda sant Bernat: «el que va agradar no va ser la mort, sinó la voluntat de qui moria lliurement.» (Sant Bernat, Errors de Pere Abelard, 8,21)

Complir els nostres deures no ha de ser una excepció, viure tothora responent a una observança quaresmal, hauria de ser la nostra norma de conducta habitual, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal o tal altra cosa, tinc per tant ben merescut no fer això o l’altre. Però no hem d’oblidar mai que hem vingut a servir i no a ser servits, perquè el nostre model és Crist, i no uns altres possibles models de la societat en què vivim. Viure per a Déu es fa realitat en les petites coses de la vida, sobretot en les que ens costen una mica més de perseverar. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència els nostres deures, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals. Davant la temptació de pensar que la santedat està reservada solament per als que tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, i que la santedat és tancar els ulls i posar cara de sant, cal més aviat pensar que ens santifiquem fent el que cal fer, quan toca fer-ho. La santedat certament ens la dona Déu, nosaltres tant sols hi podem ajudar vivint la nostra vocació amb amor i oferint el nostre propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia, en la simplicitat del dia a dia. I la santedat defuig especialment la peresa i la negligència o al menys intenta defugir-la.

 

21.05.2023 – ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

• ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 43
  1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 21 maig 2023

Estem en un dels capítols que formen part del que s’anomena segona part del codi penal de la Regla. Podria semblar que es tracta de faltes menors en estar relacionades amb la vida quotidiana: el menjar i la beguda o el silenci després de Completes en els capítols anteriors que són com una mena d’introducció o d’alguna manera complementaris a aquests i els que ara ens ocupen que parlen d’arribar tarda a l’Ofici Diví, equivocar-se a l’oratori o de faltar en qualsevol altra cosa; però que entre aquets capítols hi trobem el que fa referencia a com han de satisfer els excomunicats ens dona una pista de que per a sant Benet aquestes faltes no són tant menors o potser millor dit que aquestes faltes lleus ens poden portar a cometre faltes majors tant per la reiteració com perquè arribar a l’enfit, embriagar-se, faltar a l’Ofici Diví o parlar quan toca fer silenci, són símptomes d’una mala salut espiritual.

Aquest capítol en concret ens situa en dos moments importants de la nostra jornada, important cadascun a la seva manera. En primer lloc quan som a l’Ofici Diví, al que no hem d’anteposar mai res ens diu sant Benet en una de les frases clau de la Regla; en segon lloc quan ens asseiem a la taula entesa com a acte comunitari i no tant sols com a simple reparació de forces. Queda clara la predisposició que hem de tenir a arribar puntuals als actes comunitaris en la manera en com ens ho diu sant Benet: «tant bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, però amb gravetat, per no donar peu a facècies.» Fer el que toca quan toca pot semblar molt fàcil però tots sabem que no ho és tant; ens ve de gust sovint fer una altra cosa quan en toca una de ben concreta i no és tant sols que correm el risc de tornar-nos-en al llit, d’entretenir-nos enraonant i de perdre-ho tot com diu sant Benet, que també i Déu no ho vulgui; sinó que fins i tot volent fer coses útils i bones ens ve de gust fer-les quan no toquen, anteposant-les a l’Ofici Diví. Quan sant Benet ens parla al capítol 33 de que som «uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat» (RB 33, 4) ho podríem ampliar dient que no ens és lícit de fer amb el nostre temps el que voldríem fer, sinó el que la Regla i el nostre horari ens marquen de fer; no és pas un esclavatge, ni tampoc una pèrdua de llibertat, ans al contrari es tracta d’estar lliures per a Déu al qui no hem d’anteposar mai res al seu amor com diu sant Benet (Cf, RB 4,21). Tant bon punt hàgim sentit el senyal vol dir que el toc de la campana ens mana, quan el sentim hem de deixar el que tenim entre mans i anar amb gravetat però amb promptitud cap allí on ens toca anar. És Déu qui ens hi crida i això no és pas cap rèmora, sinó un goig, un vertader regal que Deu mateix ens fa.

Tampoc no és balder el comentari de sant Benet respecte a que els qui arriben tard a l’Ofici Diví no es quedin a fora enraonant, perdent-ho tot i donant ocasió al maligne o bé dormint. Sempre ens pot ocórrer un imprevist, una dificultat a l’hora de desvetllar-nos o d’anar cap a l’oratori, això és cert, però aquesta voluntat d’incorporar-nos-hi tant bon punt puguem, mostra que la negligència ha estat al menys reconeguda i volgudament reparada.

Aquesta és un altra idea important per a sant Benet, la de la reparació, la de la satisfacció. Sempre podem faltar, mancar, però aleshores allò important és reconèixer-ho i mirar de rectificar i per tal de que ens n’adonem, per tal de que en siguem conscients sant Benet ens proposa de satisfer. I reconèixer la mancança és alhora reconèixer que no hem d’anteposar res ni a l’amor del Crist ni a l’Ofici Diví on la relació amb el Senyor té un caràcter d’intensitat espiritual molt accentuat.

En conjunt sant Benet considera els actes comunitaris com a prioritaris. No anem al refetor tant sols a menjar, fet que voldria dir que si no ens apeteix no cal que hi anem, anem al refetor com a acte comunitari a alimentar el cos i alhora l’esperit escoltant una lectura. D’aquí també que ens parli sant Benet en aquest capítol de no menjar res ni beure res abans o després de l’hora establerta, tot quan toca i on toca.

Escriu Aquinata Böckmann que el més important d’aquest capítol és aquesta relació entre falta, reconeixement de la falta i la reconciliació o satisfacció. Perquè sens dubte el més important és saber-nos perfectibles i avançar o al menys mirar d’avançar en aquesta direcció.

Tota la regla està centrada en la persona del Crist. No tant en el que alguns definirien com el Jesús de la història, sinó en el ressuscitat que és el Senyor. No mirem d’imitar un home qualsevol per més sant que sigui, mirem de seguir al Fill de Déu. Si ens hi fixem veurem que de fet que en la Regla mai apareix el nom de Jesús, fins i tot en les cites d’alguns textos bíblics que el contenen. La referència sempre és al Crist, al Senyor. Sant Benet escriu la Regla després del concili de Calcedònia i la cristologia que emana d’aquell Concili és la que domina en el seu text. No vol dir pas això que no valori la humanitat del Crist que ho fa i profundament perquè ens sigui un exemple. El monjo ha de reproduir en ell la vida de Jesús, perquè participant dels sofriments de Crist, per exemple per la paciència, meresquem compartir també el seu regne (RB Pròleg, 50).

Però sant Benet ens vol mostrar que a qui dirigim la nostra pregària, a qui seguim és al Crist Ressuscitat. Aquest cristocentrisme apareix, també, en l’organització de la vida comunitària i com no en els moments centrals d’aquesta com l’Ofici Diví i les reunions comunitàries. Al cap i a la fi els àpats en la vida monàstica no són sinó un reflex d’aquells que el Senyor compartí amb els seus al llarg de llur vida, amb els deixebles i també amb pecadors i publicans. Quan anem al cor, també quan anem al refetor hi anem per trobar-nos amb el Crist, com podem doncs arribar-hi tard si anem a l’encontre d’aquell qui estimem per damunt de tot?

 

14.05.2023 – ELS GERMANS MALALTS

• ELS GERMANS MALALTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 36
  1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 14 maig 2023

«Ante omnia et super omnia»

Abans de tot i per damunt de tot ens diu sant Benet que cal tenir cura dels malalts. Ens ho anat anunciant en els capítols anteriors quan ens ha parlat de la sol·licitud del cellerer vers ells, de les dispenses respecte al menjar en el cas dels malalts o de tenir en conte les febleses físiques a l’hora del treball. Sant Benet és sensible a la malaltia, a la feblesa i per tant també a la vellesa. Al llarg d’aquest capítol ens situa en els dos papers, com a monjos sol·lícits vers aquell germà malalt i també com a malalts que no han de contristar amb les seves exigències als germans que els serveixen. La vellesa, els germans ancians, són una riquesa per a les comunitats, no pas un destorb. Cert que cadascú envelleix de la manera que ha viscut i les reaccions davant la malaltia o la vellesa són tant diverses com diversos són els monjos. Hi ha qui l’accepta amb bonhomia o qui la rebutja i s’hi rebel·la, hi ha qui s’esforça per seguir actiu en la vida comunitària i qui ja li està bé apartar-s’hi; en qualsevol cas no és un capítol cronològic sempre fàcil de portar ni en la nostra vida de monjos ni en la vida de qualsevol persona. Als monestirs encara, gràcies a Déu, convivim amb els germans grans, no sucumbim a la moda d’apartar-los i fins i tot algunes vegades d’oblidar-los i això és també una riquesa.

Sant Joan Pau II fou molt sensible tant a la malaltia com a la vellesa, podríem dir que per experiència pròpia en tocar-li viure un lent declinar i no poques xacres físiques. En la seva carta Salvifici Doloris escrivia presentant un personatge evangèlic que ve a simbolitzar l’actitud que ens cal tenir davant d’aquell que sofreix: «La paràbola del bon Samarità pertany a l’Evangeli del sofriment. Indica, en efecte, quina ha de ser la relació de cadascun de nosaltres amb el proïsme que sofreix. No ens està permès «passar de llarg», amb indiferència, sinó que hem «d’aturar-nos» al costat d’ell. Bon Samarità és tot home, que s’atura al costat del sofriment d’un altre home de qualsevol gènere que aquest sigui. Aquest aturar-se no significa curiositat, sinó disponibilitat. És com l’obrir-se d’una determinada disposició interior del cor, que té també la seva expressió emotiva. Bon Samarità és tot home sensible al sofriment aliè, l’home que «es commou» davant la desgràcia del proïsme. Si Crist, coneixedor de l’interior de l’home, subratlla aquesta commoció, vol dir que és important per a tota la nostra actitud enfront del sofriment aliè. Per tant, és necessari conrear en si mateixa aquesta sensibilitat del cor, que testimonia la compassió cap al qui sofreix. A vegades aquesta compassió és l’única o principal manifestació del nostre amor i de la nostra solidaritat cap a l’home que sofreix.» (Salvifici Doloris, 28).

En una comunitat hi ha qui té una responsabilitat concreta respecte al malalt o l’ancià, és aquest germà diligent i sol·lícit, temorós de Déu i servidor dels altres, al que es refereix sant Benet. Vetllar un germà en agonia, en les seves darreres hores o els seus darrers dies pot ser certament esgotador però alhora és una riquesa extraordinària; acompanyar a algú, més si és un germà de comunitat o un familiar, en el moment de l’agonia i de la mort crea un vincle especial de manera que quasi podríem dir que viure aquesta situació és un vertader regal de Déu. D’una banda és estar al costat del qui sofreix, i de l’altra viure el moment on el pas d’una vida a l’altra se’ns obre com la porta al gran misteri de la salvació. És aquell moment que sant Joan Pau II al·ludia en la seva Carta als ancians en dir: «Quan Déu permet el nostre sofriment per la malaltia, la solitud o altres raons relacionades amb l’edat avançada, ens dona sempre la gràcia i la força perquè ens unim amb més amor al sacrifici del Fill i participem amb més intensitat en el seu projecte salvífic.» (Carta als ancians, 13).

Sant Benet és conscient de que el malalt o l’ancià ha de donar testimoni de la seva fe també en les circumstàncies adverses, no contristant amb les seves exigències, pensant en que és per l’honor de Déu que és servit, agraint les atencions rebudes. A vegades, més inconscientment que volgudament, quan ens veiem limitats, quan se’ns priva de fer quelcom pel nostre bé i el de la nostra salut reaccionem culpant d’aquesta situació a aquell qui tenim més a prop i posem a prova la seva diligència, la seva sol·licitud i el seu temor de Déu. També el malalt i l’ancià tenen amb els seus drets, les seves obligacions; dret a ser atesos, a mitigar el seu règim alimentici per tal de que es refacin, a descansar, a rebre l’atenció espiritual com ara l’Eucaristia; però també el deure de no contristar, ni exigir als qui el serveixen coses fora de lloc. Escrivia l’Abat Maur Esteve al respecte: «En el crepuscle de la vida només em queda la creu que m’ha acompanyat amb el seu aclaparador pes, una creu que no he volgut reconèixer sempre i que moltes vegades l’he carregat als altres, perquè no l’he acceptat de bon grat, sinó per força, o tal vegada he fet fumera per a no veure-la, creant humorístiques compensacions per a ocultar-la, que eren com a marques d’opressió.» (18 de setembre de 2003).

«Curam autem maximam habeat»

Tenir-ne la màxima cura. Emmalaltir, envellir forma també part de la vida monàstica, que sigui un capítol més o menys agradable dependrà de diversos factors. De l’atenció i de la cura que té la comunitat dels malalts i ancians certament, però alhora de la fortalesa de la nostra fe en el lent o ràpid declinar de les forces físiques sigui en el moment i l’edat que sigui. La malaltia no és mai desitjada, podríem dir que és com el martiri, ni el màrtir es fa màrtir a sí mateix ni el malalt es fa malalt a sí mateix. Déu ens posa a prova? Déu no juga amb nosaltres, no hi juga mai, som massa valuosos per a Ell per fer-ho. Però la nostra fe, com la del pacient Job, no és per a viure-la tant sols quan la vida ens somriu, és per a viure-la en cada moment de la nostra existència terrena. Com escriu sant Joan Pau II hi ha: «alguns exemples de situacions que porten el signe del sofriment, sobretot moral són: el perill de mort, (...) l’escarni i la irrisió cap a qui sofreix, la solitud i l’abandó.» (Salvifici Doloris, 6). Són aquests també els camps d’actuació davant la malaltia i la vellesa: acompanyar i compartir, animar i socórrer. Amb la màxima cura perquè no sofreixin, com ens diu sant Benet. Atendre al malalt com el bon samarità (Cf. Lc 10,33), suportar la malaltia amb la paciència de Job (Cf. Jb 42,2), donar gràcies al Senyor per la millora en la salut com el samarità agraït per la guarició de la lepra (Cf. Lc 17,16) i sempre confiats en la resurrecció com Marta vora el sepulcre de Llàtzer (Cf. Jn 11,27).

En paraules del Papa Benet: «Sant Bernat afirma: «Déu no pot patir, però pot compadir.» Déu, la Veritat i l’Amor en persona, va voler patir per nosaltres i amb nosaltres; es va fer home per a poder com-patir amb l’home, de manera real, en carn i sang. En cada patiment humà hi ha d’entrada algú que comparteix el sofriment i dóna suport; en cada sofriment es difon la consolació, la consolació de l’amor partícip de Déu per a fer sorgir l’estel de l’esperança (cf. Spe salvi, 39).» (Missatge del Papa Benet XVI amb motiu de la XIX Jornada Mundial del Malalt, 11 de febrer de 2011).

 

07.05.2023 – Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

• Sl S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 29
  1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 7 maig 2023

«Pere preguntà a Jesús: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22). Errar, equivocar-se és humà i naixem pecadors. Jesús significa un canvi en la concepció del pecat, el Senyor és comprensiu i misericordiós, acull, menja i parla amb pecadors, els perdona els seus pecats i això indigna sovint als fariseus i als mestres de la llei, perquè veuen fer a Jesús allò que està reservat a Déu alhora que no reconeixen la seva divinitat, el seu messianisme, no veuen ni se n’adonen de que tenen davant dels ulls al Fill de Déu. Pere ho sap ben bé, sap que Ell és el Messies, el Fill del Déu viu (cf. Mt 16,16) i per això mateix li pregunta quantes vegades ha de perdonar i Jesús el sorprèn amb la seva resposta que eleva les possibilitats de perdonar a un número quasi infinit. Escrivia sant Joan Pau II en la seva Encíclica Reconciliatio et Paenitentia, signada el primer diumenge d’Advent de l’any 1984 que: «la reconciliació no pot ser menys profunda de quant és la divisió. La nostàlgia de la reconciliació i la reconciliació mateixa seran plenes i eficaces en la mesura en què arribin, així sanant-la, a aquella laceració primigènia que és l’arrel de totes les altres, la qual consisteix en el pecat.» (RP, 3).

Sant Benet també al llarg de la Regla apunta al perdó, a la capacitat de demanar perdó per les pròpies faltes i a atorgar-lo als altres per les seves faltes i ofenses. Sinó podem dir que perdonar no és humà, al menys podem dir que perdonar ens costa, moltes vegades exigim una reparació, donem un perdó parcial perdonant, diem, però no oblidant i no és tant difícil veure en una comunitat o en una família com la rancúnia destrossa la unitat i la comunió i tot allò que durant anys sembla haver estat oblidat, superat i perdonat, en un moment o altre surt de nou a la llum i acaba per provocar que ferides suposadament guarides, sagnin amb més fluïdesa que en qualsevol altra moment. En la vida no ho podem tenir tot, la vida està plena de renúncies, a vegades materials, a vegades intel·lectuals o conceptuals i assumir-ho hauria de formar part del nostre mateix aprenentatge de monjos, de creients i tanmateix d’homes. Però no obtenir allò que volem i desitgem ens provoca sovint frustració; no som capaços de renunciar en favor de l’altra, de fer-ho en ares a facilitar no ja la felicitat sinó a vegades tant sols la vida als altres. Quantes vegades una frustració en la infantesa o la joventut, percebuda com una injustícia per aquell qui se’n considera víctima, no acaba, anys a venir, per trencar una família. Quantes vegades una cosa no aconseguida per un, dos o tres membres en el si d’una comunitat no acaba mai de provocar tensions. La renúncia tot i formar part de la nostra vida la vivim sovint amb dolor, ens trenca per dins i arrela tant en el nostre cor com la lava d’un volcà que en entrar en erupció arrasa tot allò que troba al seu pas. Aquesta lava que ens crema per dins és la rancúnia i als primers que no deixa viure és a nosaltres mateixos. També les comunitats pateixen d’aquest mal, no en va els qui les formem som homes o dones, humans com qualsevol altre, amb febleses tant físiques com morals, que enlloc d’assumir les nostres debilitats i de ser comprensius amb les d’altri, acabem a vegades per amargar-nos per les faltes pròpies i odiar les dels altres.

Avui sant Benet ens parla de les culpes pròpies, de les que poden haver provocat fins i tot la sortida del monestir. Tot i que sant Benet ens parla al llarg de la Regla, també al llarg del que s’ha vingut a denominar com a codi penal, d’advertiments davant les faltes, d’ocasions de satisfer i de rectificar el rumb; a vegades les situacions acaben per fer-se cròniques, tant tòxiques que comporten un abandonament, més freqüent que no pas una expulsió. A casa nostra al llarg dels anys transcorreguts des de la restauració de la vida monàstica l’any 1940, n’hi ha hagut i moltes de marxes, amb causes diverses i amb procediments i conseqüències diferents, però sens dubte totes han provocat dolor a uns o a altres. Fixem-nos que san Benet avui posa en un primer pla que aquell tipus de germà al que ell es refereix ha de, en primer lloc i de manera ineludible, reconèixer que ha sortit del monestir per culpa pròpia. Aquest és el primer pas; però no ho és de fet també en el sagrament de la reconciliació? De què ens podem confessar si no ens reconeixem pecadors, en falta? En paraules de sant Joan Pau II: «Reconèixer el propi pecat, és més, anant encara més a fons en la consideració de la pròpia personalitat, reconèixer-se pecador, capaç de pecat i inclinat al pecat, és el principi indispensable per a tornar a Déu.» (RP, 13). En paraules de sant Agustí: «si et confesses pecador, la veritat està en tu, i la veritat és llum» (Tractat sobre la primera Carta de sant Joan).

Sols reconeixent la pròpia culpa podem donar el segon pas, també indispensable per una vertadera reconciliació i aquest no és altre que prometre la total esmena d’allò que hem pogut cometre, en aquests cas del monjo que demana el retorn al monestir «d’allò per què va sortir», ens diu sant Benet. No hi ha, no hi pot haver vertader penediment sense propòsit d’esmena, són com dues cares de la mateixa moneda. De res serviria que algú demanés perdó, de res serveix que demanem perdó si no ens fem el ferm propòsit de no recaure en la culpa, de no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Certament això no garanteix que no tornem a pecar, que no tornem a cometre fins i tot la mateixa falta, ho sabem prou quan fem examen de consciència especialment alhora de confessar-nos sacramentalment, però la voluntat, feble com a humana que és, d’esmenar-se cal que hi sigui.

Escriu sant Joan Pau II: «l’acte essencial de la Penitència, per part del penitent, és la contrició, és a dir, un rebuig clar i decidit del pecat comès, juntament amb el propòsit de no tornar a cometre’l, per l’amor que es té a Déu i que reneix amb el penediment. La contrició, entesa així, és, doncs, el principi i l’ànima de la conversió, de la metánoia evangèlica que retorna l’home a Déu, com el fill pròdig que torna al pare, i que té en el Sagrament de la Penitència el seu signe visible, perfeccionador de la mateixa atrició. Per això, «d’aquesta contrició del cor depèn la veritat de la penitència» (RP, 31,3).

El que sovint succeeix davant d’una marxa del monestir és que no hi ha reconeixement de cap culpa, ni encara menys un propòsit d’esmena. Tornar, demanar de tornar si hem abandonat el monestir per culpa pròpia, reconèixer-la aquesta culpa i fer el ferm propòsit d’esmenar-nos demana molta valentia i són pocs els capaços de demostrar-la de manera pràctica. El remei últim que proposa sant Benet per a mostrar el penediment i calibrar el propòsit d’esmena és la humilitat, la millor medicina contra l’arrel del pecat. Escriu Joan Cassià «l’enveja, com a verí que llança la serp, destrueix la religió i la fe fins a les arrels de la seva vida, abans que la ferida s’hagi declarat a l’exterior. I dic que fa malbé la religió i la fe. perquè l’envejós no s’encara amb l’home, sinó amb Déu. No trobant res a reprendre en el seu germà més que la felicitat en què viu, censura no la falta d’un home, sinó els judicis de Déu.» (Col·lacions, L’abat Piamón ens acull en arribar a Diolcos, 17) Satisfent per la humilitat perquè com escriu sant Joan Pau II: «Les obres de satisfacció que, fins i tot conservant un caràcter de senzillesa i humilitat, haurien de ser més expressives del que signifiquen «volen dir coses importants: són el signe del compromís personal que el cristià ha assumit davant de Déu, en el Sagrament, de començar una existència nova.» (RP, 31,3). Sant Benet no diu d’admetre setanta vegades set a qui marxa per culpa seva del monestir, creu que tres oportunitats són suficients, tres oportunitats per recuperar la senzillesa i la humilitat, tres oportunitats per reconciliar-se amb Déu, penedint-nos i fent propòsit d’esmena.

 

30.04.2023 – COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

• COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 22
  1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 30 abril 2023

Una primera lectura d’aquest capítol, amb una visió actual ens donaria la impressió de que sant Benet es posa fins i tot en la manera de dormir dels monjos, deixant un escàs o nul marge a la llibertat personal. Una lectura d’aquest tipus en aquest i molts altres capítols de la Regla, desenganyem-nos però pot ser molt freqüent en qui s’acosta a un monestir amb una certa inquietud però que es tira enrere a la primera no ja dificultat sinó davant d’una concreció de la vida comunitària. Però com en tot el text de la Regla, per llegir aquest capítol ens hem de posar les ulleres comunitàries. Sant Benet legisla o millor dit dona consells basant-se en la seva pròpia experiència i de ben segur que havia viscut moltes coses. Per això en alguns aspectes fila prim i no deixa de sorprendre’ns a vegades, moltes vegades, la seva rabiosa actualitat. Perquè en aquest capítol podríem trobar-hi un precedent del que avui anomenem protocols per evitar abusos, com ara que parli de dormir vestits, amb un llit per cada monjo i que els monjos joves no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. En aquesta primera lectura hi descobrim doncs una prevenció per tal d’evitar que determinades temptacions no assaltin als monjos a l’hora de reposar i així descansin i es llevin, com diu el mateix sant Benet al capítol 8, ben disposats. En la mateixa línia preventiva podríem interpretar el consell de deixar un llum encès, cremant diu sant Benet, fins a la matinada, és a dir fins l’hora de llevar-se per a l’Ofici Diví.

Sant Benet, si fem una segona lectura, vol prestar una atenció especial al descans dels monjos, com ja anticipa a l’esmentat capítol 8, i estableix un parament dels llits adequat a l’estil de vida, un llit per cadascú i no portar els coltells a la cintura per tal de no fer-se mal mentre dormen. Però l’aspecte espiritualment més interesant ens ve d’una tercera lectura i és la que destaca la disponibilitat, aquest estar sempre a punt per un cop fet el senyal llevar-se sense trigar i afanyar-se a anticipar-se els uns als altres, avisant discretament per evitar les excuses dels dormidors. Aquí també podem aventurar-nos abans que res en com ens cal aixecar-nos, no la manera literal, amb tota gravetat i modèstia, sinó sobretot quin ànim hem de tenir en llevar-nos i aquest és la disponibilitat, la joia podríem dir d’haver passat la nit, d’haver reposat evitant qualsevol temptació que ens pugui llevar el son i de poder gaudir d’un nou dia consagrat al Senyor com un vertader regal que Déu ens fa.

El Senyor es qui ens ha cridat a la vida monàstica, hem de sentir doncs la joia d’haver estat escollits per aquesta vida, certament no pas ens ha d’envair l’orgull de creure’ns superiors a qualsevol altra creient o a qualsevol altra mortal, però sí que ens cal estar contents de viure una nova jornada, una vida consagrada a cercar a Déu perquè no hi pot haver tasca més bonica que aquesta, que més que tasca és un vertader do de Déu.

Però aquesta disponibilitat de llevar-nos, de fer-ho contents i d’ afanyar-nos per anar a l’Ofici Diví, és quelcom que no hem de perdre en cap moment del dia, en cap instant de la nostra vida monàstica. Això no és fàcil o no és sempre fàcil. Però no hi ha tres tant trist com un monjo poc disponible, sobretot al servei als altres. Quan se’ns confia una responsabilitat és per servir; allò de que el vertader poder és el servei, que deia el papa Francesc en l’inici del seu pontificat, no ha de ser un parlar per parlar, ha de ser una realitat. Ai de l’ànima d’aquell monjo que s’aprofita del lloc que se li ha confiat pel seu propi profit, per exercir un poder tirànic sobre els altres, perquè fent-ho, quan caiem en aquesta temptació i a vegades fins i tot arribem a creure que estem per damunt dels altres, deixem de ser monjos, caiem rodolant amb una velocitat vertiginosa tots i cadascun dels graons de la humilitat. I això ens passa, perquè malgrat que no hauríem de tenir una paraula de menyspreu per ningú, menyspreem; malgrat que el mateix Crist ens ha mostrat de paraula i d’obra que hem vingut a servir i no a ser servits, ens servim dels altres. I quan per exemple algú amb una responsabilitat podríem dir que important dins de la comunitat en el servei als germans és advertit, com diu sant Benet, una, dues, tres i moltes vegades i segueix sense esmenar-se al final arriba allò que potser ningú no voldria que arribés.

La joia, la disponibilitat, aquest afany en anticipar-nos, sense perdre mai la gravetat i la modèstia no ha de ser una imatge, ha de ser la conseqüència de viure la nostra vida de monjos amb joia, com un autèntic regal; perquè si hi pensem ni que sigui un minut ens n’adonarem de que així és. No, no hem vingut al monestir a atrinxerar-nos darrera una responsabilitat; tampoc hi hem vingut per a refugiar-nos de la lluita del món cercant una vida còmode amb un plat a taula i un llit amb un parament d’acord al nostre estil de vida sempre a punt; hem vingut a cercar a Déu, hem vingut a servir al Crist que està en cadascun dels germans nostres de comunitat. Compartir-ho tot era un dels eixos de les primeres comunitats cristianes, ho estem recordant aquestes setmanes de Pasqua en que el llibre dels Fets dels Apòstols ens surt al pas amb més assiduïtat. Compartir aquesta joia de viure una vida centrada en la recerca del Crist com un vertader regal ha de ser la raó de fons, el motor que mogui aquesta nostra disponibilitat, aquest estar sempre a punt per a l’Ofici Diví, però no tant sols per a l’Ofici sinó que la nostra pregària, la nostra jornada centrada en el treball, la pregària i el contacte amb la Paraula de Déu, ha de tenir conseqüències pràctiques. La nostra fe, la nostra vocació és per viure-la, sense adormir-nos, evitant les excuses, anticipant-nos els uns als altres, amb gravetat, amb modèstia, sense trigar, afanyant-nos a viure la vida monàstica amb tota la intensitat possible i no una vida de manual, teòrica, sinó sempre pràctica. L’exemple tothora és Crist i Ell no va dubtar a atendre als qui li demanaven la salut, la vista o caminar; no va dubtar a aixecar-se de taula posar-se una tovallola, ajupir-se i rentar els polsosos peus dels deixebles; no va dubtar a assumir la misèria de la nostra condició humana fent-se obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. El cristianisme no és una religió de llibre, és una religió, una fe per a ser viscuda vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta-sis dies l’any. El monjo ha de ser allò que deia el Papa Francesc aquest dimecres, aquell «que prega, treballa, prega en silenci, per tota l’Església. I això és l’amor: és l’amor que s’expressa pregant per l’Església, treballant per l’Església, als monestirs.» (Audiència General 25 d’abril de 2023).

 

16.04.2023 – ELS OFICIS DIVINS A LA NIT

• ELS OFICIS DIVINS A LA NIT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 8
  1 A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, 2 de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben reposats. 3 L’estona que queda després de les vigílies, els germans que ho necessitin l’esmerçaran en l’estudi del salteri i de les lliçons. 4 Però des de Pasqua fins al susdit primer de novembre, que es reguli l’horari de tal manera que a la celebració de les vigílies, després d’un brevíssim interval perquè els germans puguin sortir per les necessitats naturals, segueixin immediatament les laudes que s’han de celebrar a trenc d’alba.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 16 abril 2023

Aixecar-nos ben disposats és l’objectiu del repòs nocturn, el nostre ha de ser un descans reparador de les forces tant físiques com espirituals. La rutina en la vida, en qualsevol vida, pot ser sempre considerada com un desavantatge, com quelcom que ens limita o ens empresona; alhora pot ser quelcom alliberador que ens permet centrar-nos en allò que realment ens importa en la nostra vida. Tota vida pot ser rutinària, de fet ho és o ho pot ser una vida laboral, una vida familiar on hi van havent canvis, petits o grans, però en general es basa en grans cicles on un horari escolar o laboral marca el dia a dia. Quan algú visita el monestir i ens pregunta pel nostre horari, una pregunta bastant habitual, es queda en certa manera bocabadat per l’hora en que ens hem d’aixecar, però si passa comptes veurà que podem descansar potser més hores que qualsevol altra persona que porta una vida que hauríem de qualificar de normal en el món. Sant Benet ens parla d’aixecar-nos a l’hora vuitena fins a Pasqua i una mica més aviat a l’estiu; ja sabem per altres capítols que a l’autor de la Regla li importa molt que tot es faci amb claror, amb llum de dia, perquè en la seva època fer-ho de nit, fora de les hores del sol, representava bastants més inconvenients que avui. Però hi ha sempre una pregària, un moment de l’Ofici Diví, que ha d’acomplir allò que ens diu el salmista en el salm 119 «A mitjanit em llevo a lloar-te» (Sl 119, 62). És el que molts autors monàstics defineixen com un moment privilegiat de pregària, molt especial i al que hi hem primer que tot d’arribar-hi, és a dir no faltar-hi, i després arribar-hi descansats per poder estar-hi atents i participatius.

Els monjos quan ens anem saltant parts de l’Ofici Diví, quan ens anem fent un horari a la nostra mida, perdem no ja tant sols el ritme de la jornada sinó també una part important de l’aliment espiritual i aleshores poc a poc ens anem ensopint, ens anem assecant espiritualment, tot ens sembla cada cop més feixuc i el nostre criticisme augmenta de manera proporcional a les absències en l’Ofici Diví; quan som més infidels a l’Ofici, a la lectio i al treball més hipercrítics ens tornem. Cada part de la nostra jornada és important, per això i hem de ser-hi, participar-hi i arribar-hi puntuals, mirant de ser puntuals començarem amb l’ànim seré no sigui que arribant tard, les preses i el neguit ens facin destorbar als germans que hi eren a l’hora deguda. No és casual el lloc que ocupa aquest capítol en el conjunt de la Regla, tot just després dels graons de la humilitat; si no els hem pujat o al menys intentat de pujar i no hem baixat els de la supèrbia, com ens diria sant Bernat, no estem prou disposats per a pregar i per a fer-ho com cal.
Sant Benet no demana ni planteja cap ascetisme desmesurat, ens parla de calcular raonablement les hores de descans, d’esmerçar el temps que calgui per a l’estudi del salteri i de les lliçons, recordem que en la seva època es recitaven de memòria, i fins i tot estableix un brevíssim interval per sortir per tal de satisfer les necessitats naturals. Deia el llibre dels ancians de que a les vigílies cal vetllar i dormir poc, l’estrictament necessari; sembla que sant Benet ara portat per la seva humanitat i la seva mateixa experiència ens aconsella un descans suficient per aixecar-nos ben disposats.

La pregària nocturna, quan encara és fosc, ens recorda la vetlla vora el sepulcre; a trenc d’alba les dones ja hi anaven i quan encara no ha sortit el sol les comunitats monàstiques ens reunim per en la calma de la nit fer la nostra primera pregària; com si fos un record d’aquell primer dia de la setmana en que la fosca representava la nit de la mort i l’albada la llum de la resurrecció. Així en la darrera pregària, Completes, recordem les nostres faltes del dia i en certa manera morim a l’home vell, l’enterrem, per sentir-nos com un home nou i altre vegada part de la nova creació en aquesta primera pregària quan apunta el dia.

Totes les parts de l’Ofici Diví tenen un sentit concret, però sobretot ens cal tenir present que totes juntes adquireixen tot el seu sentit, el sentit ple no l’aconseguirem participant en una o altra part sinó procurant de fer-ho en el seu conjunt. Això val també per la Lectio divina, per la lectura de col·lació o pel treball i evidentment per l’Eucaristia, unes sense les altres ens deixen a mitges, ens deixen coixejant espiritualment parlant. Cert que es denomina a les pregàries centrals del dia com a "hores menors" però podríem dir que no hi ha hores menors o majors, totes són majors i totes juntes conformen la jornada del monjo. Cert que sempre pot sorgir algun impediment que no ens permeti de participar-hi, però ha de ser realment important i no tant sols una temptació passatgera a la que sucumbim amb excessiva facilitat.

La nostra és una vida intensa, perquè intens és el nostre objectiu, arribar tots junts a la vida eterna, intens és el nostre model, el Crist, i intensa és la crida que hem rebut per viure aquesta vida monàstica i viure-la vol dir fer-ho intensament i conscients de que no és pas cap càrrega sinó un vertader regal que hem rebut del Senyor de poder-la viure; poder dedicar la nostra vida a cercar a Déu, a vagar, en el sentit més primogènit del terme, en Déu. Cert que no hi ha vida sense dificultats, la mateixa vida comunitària ho és moltes vegades, però tota dificultat és superable si és té clar l’objectiu, Crist, i a aquest objectiu ens hi podrem acostar en la mesura en que emprem les fortíssimes armes que sant Benet ens proposa per aquest combat espiritual i l’Ofici Diví, en la seva totalitat, n’és una i de molt important per anar conformant-nos al nostre model. La mateixa distribució del nostre horari, semblant al de molts altres monestirs hora amunt, hora avall, ens va endinsant en el misteri del Crist. L’ofici de la nit ens disposa al contacte amb la Paraula de Déu que sens dubte fet de manera directe sense aquesta prèvia preparació, se’ns faria més feixuga. Ofici Diví i Lectio ens porten al centre de la jornada, a l’Eucaristia a la que hi hem d’arribar ben disposats, com diria sant Benet, i alhora ben preparats.

En un món dessacralitzat, nosaltres sacralitzem la nostra jornada de cada dia, mirem de sacralitzar cada dia posant l’accent i la mirada en el Crist. D’aquí que sigui tant important no negligir cap ni un dels moments de la nostra jornada. Com deia un apotegma: «En la quietud de la nit el nostre pensament vigila davant Déu.»

 

10.04.2023 – LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,51-54
  51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble»; 53 «m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 10 abril 2023

Acabem de viure la celebració del misteri pasqual, acabem de celebrar la passió, mort i resurrecció d’aquell qui s’abaixà fins a prendre la condició d’esclau i patí la mort i una mort de creu. Realment Crist no va dir tant sols amb la llengua que era el darrer i el més vil de tots. Ho sentia al fons del cor tot i saber que era Déu i a nosaltres ens ha fet bé que s’hagi humiliat perquè així, amb la seva obra hem estat redimits i amb el seu exemple hem aprés els seus manaments a través d’una lliçó pràctica i admirable. La nostra societat es fonamenta moltes vegades en una mera aparença, aparentem el que no som i ho fem a vegades per conveniència, a vegades per por a que si ens presentem tal com som serem rebutjats pels altres o a vegades per donar sensació de fortalesa i aconseguir així els nostres objectius, massa sovint malsans. No és aquest l’exemple que ens dona Crist; aquell qui en el darrer sopar s’abaixà fent una feina d’esclau, la de rentar els peus als seus deixebles; aquell qui aguantà ofenses i escopinades, realment no ho feia per aparentar res. Ell, fill de Déu, podria haver actuat d’una manera ben distinta, ens ho diu més d’un cop que hauria pogut demanar l’ajut de legions d’àngels que haurien aturat als que li volien mal. Però aleshores la seva encarnació, la renúncia a la seva igualtat amb Déu, la seva condició humana, en tot igual a la nostra llevat del pecat, no hauria estat útil per a donar-nos exemple.

La humilitat no és pusil·lanimitat, ni covardia, ni manca de coratge; ans al contrari, ser humil, practicar la humilitat de cor és signe de valentia i de fortalesa. Coratge per sentir-nos per exemple inferiors al diable, reconèixer-nos susceptibles de ser temptats i de caure en la temptació i a partir d’aquest reconeixement ser capaços de demanar l’ajut de Déu, essent conscients de que tant sols amb l’ajut de la seva gràcia ens en podrem sortir sense creure’ns que amb les nostres soles forces serem capaços d’afrontar qualsevol embat del maligne.

Aquest setè graó, escriu Aquinata Böckmann, marca una progressió en dues direccions: el monjo cerca de construir la humilitat al fons del seu cor i alhora es designa a si mateix com el més vil. Són aquestes dues premisses per obrir-nos a l’acció de la gràcia de Déu i obrir-nos a ella és el pas ineludible per poder rebre-la. Sant Bernat oposa a aquest graó dos vicis que són la presumpció i l’arrogància practicades quan el monjo està convençut de ser més sant que els altres i s’atribueix a ell mateix els seus propis mèrits, creu ser-ne mereixedor, haver-los aconseguit amb el seu sol esforç, ser fruit de sí mateix. El llevat de l’egoisme fa fermentar el pa de la supèrbia i el menyspreu cap als altres germans.

L’home que es fa a si mateix ha estat i és encara un model per a les nostres societats; com en tants altres àmbits no deixem espai a Déu, no reconeixem l’acció de Déu i acabem per pensar que no ens cal Déu, que no el necessitem per a res. L’Esperit del Senyor està sobre cadascun de nosaltres i dir això, reconèixer-ho no és presumpció, és una realitat. Però d’habitud creiem que ens fem a nosaltres mateixos, quan més aviat sovint desfem en nosaltres mateixos allò que Déu ha volgut construir-hi. Com algunes vegades ha dit el Papa Francesc darrere un cotxe de morts no hi va mai un camió de mudances, pot ser una frase que trobem massa fàcil de dir o de construir, un xic simplista i cridanera, però el pensament que hi ha al darrera és profund. Per més riqueses, títols i honors que un pugui acumular a la fi de res valen, el que realment val davant de Déu són altres barems que podríem dir que no caben en un camió de mudances, perquè per exemple l’amor, la humilitat o la puresa de cor no són mesurables amb mesures humanes, tant sols són mesurables amb els pesos i mesures amb que Déu les calibra.

D’altes vegades també podem caure en la temptació del fariseu al temple que reconeixia segurament que els seus talents eren obra i regal de Déu però alhora es veia mereixedor i ja sabem com Jesús creia abans justificat al publicà que ni tant sols s’atrevia a aixecar la vista al cel que a aquest fariseu que se sentia tant cofoi de la seva situació. La humilitat no és habitualment quelcom que ens vingui per naturalesa, quan naixem no naixem humils, ni tampoc la mateixa formació que anem rebent en les diferents etapes de la vida ens fa a vegades més humils. A això ens hi empeny la mateixa dinàmica social, vivim en una societat cada cop més competitiva en la que les desigualtats de tot tipus formen un dels seus pilars.
El Fill de Déu hauria pogut venir al món d’una altra manera i malgrat això volgué néixer en una establia, quasi com un sense sostre. Jesús hauria pogut tenir una infància més estable i malgrat això hagué de viure com un exiliat. Crist hauria pogut implantar el seu regne en base al poder omnipotent de Déu i malgrat això el proclamà penjat dalt d’una creu. I aquest home que als ulls de molts avui i també en el passat podria aparèixer com un model i un exemple de fracàs és el rei veritable, ben llunyà a qualsevol rei de qualsevol època que ens pugui passar pel cap. Aquest home fracassat, abandonat i perseguit és model per a nosaltres, el nostre ideal d’home, de creient i de monjo. Però Ell malgrat ser el model modèlic no és l’únic exemple de la humilitat viscuda de manera agradable als ulls de Déu. Tenim en Maria l’altre model perquè en paraules de sant Joan Pau II: «María mostra el que va constituir el fonament de la seva santedat: la seva profunda humilitat. Podríem preguntar-nos en què consistia aquesta humilitat. Referent a això, és molt significativa la "torbació" que li va causar la salutació de l’àngel. Davant el misteri de la gràcia, davant l’experiència d’una presència particular de Déu que va fixar la seva mirada en ella, María experimenta un impuls natural d’humilitat, literalment d’humiliació. És la reacció de la persona que té plena consciència de la seva petitesa davant la grandesa de Déu.»

Juntament amb Jesús model ideal, amb Maria la dona modèlica tenim també altres exemples a imitar, els exemples de "la porta del costat" parafrasejant al Papa Francesc, seguidors del Crist i de Maria que a tots ens venen al cap, són els germans ja traspassats que al llarg de la seva vida han donat un exemple d’humilitat i portaven a la pràctica el que diu sant Benet, no volien que els diguessin sants abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè els ho puguem dir ara amb veritat (cf. RB 4,62).

En paraules de sant Bernat: «Quan el Senyor diu: Jo soc el camí, la veritat i la vida, ens declara l’esforç del camí i el premi a l’esforç. A la humilitat se’n diu camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat, el premi a l’esforç. Per què saps, diràs tu, que aquest passatge es refereix a la humilitat, sent així que va dir d’una manera indefinida "Jo soc el camí"? Escolta-ho més concretament: Apreneu de mi, que soc mansuet i humil de cor. Es proposa com a exemple d’humilitat i com a model de mansuetud. Si li imites, no camines en tenebres, sinó que tindràs la llum de la vida.» (Els graons de la humilitat i la supèrbia, 1,2).

 

26.03.2023 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,1-10
  1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 26 de març de 2023

Un dels comentaris de la Regla més clàssics fou el de l’Abat de Solesmes Dom Paul Delatte. El passat dimarts quan un grup de preveres de la diòcesis de Barcelona visità el nostre monestir, tots ells residents a la casa de sant Josep Oriol, es a dir tots ells grans i jubilats de les seves funcions pastorals, entre ells hi havia mossèn Fernando Xuclà que té a hores d’ara 98 anys; el P Xuclà fou monjo de Poblet entre 1948 i 1954 prenent el nom de Gerard. El cito perquè tingué l’atenció de regalar-me un exemplar del comentari de la Regla de Dom Paul imprès l’any 1913, fa doncs 110 anys. Eren temps en que Dom Guéranger representava per a molts el veritable temperament monàstic, com escriu el mateix Dom Paul en la introducció del seu comentari a la Regla.

És curiós i interessant doncs llegir que diu Dom Paul sobre la figura de l’abat i com es veia a inicis del segle XX aquesta figura. Per a Dom Paul l’autoritat abacial emana de Déu, no ve pas de la comunitat, encara que la comunitat designi a la persona que en serà subjecte. Ve de Déu de dues maneres diferents: com a autoritat i com a autoritat espiritual. Per a Dom Paul quan parlem de la figura de l’abat estem més aviat en un terreny sobrenatural on per tant no es pot parlar més que d’ordre sobrenatural i de gràcia de Déu. El poder de l’abat per a ell era diví, absolut, els límits del qual sols podia establir Déu mateix. Els monjos en qualsevol cas eren convidats a obeir.

Cent cinc anys després Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla, un dels més importants escrits en els darrers anys, ens parla d’anar amb compte amb abats excessivament carismàtics i venerats, amb una forta personalitat. Sembla doncs una mica lluny de la concepció del poder com a do diví en un sentit unívoc.

Què ha passat durant aquests cent cinc anys perquè la idea sobre la figura de l’abat, el concepte d’abat, hagi canviat de manera sinó radical sí important? Doncs que les idees socials no són pas les mateixes, el que era normal fa un segle ha deixat de ser-ho avui i això també afecta a l’Església i a la vida monàstica, no en va la idea de fons del Concili Vaticà II era posar l’Església al dia.

Avui hauríem de partir per exemple de la responsabilitat personal de tots i cadascun dels monjos, perquè al monjo el fa la vocació, com diria sant Bernat, no la necessitat de ser-ho, o el caprici. El monjo és algú que cerca Déu, no de fer la seva voluntat o que cerca de trobar-se un plat a taula i un llit parat. Però també hi ha coses que no han canviat tant o que directament no han canviat gens. Tot el que sant Benet demana a l’abat o als monjos difícilment pot assolir-ho una persona humana, ni tant sols intentar-ho, només amb l’ajut de Déu pot acostar-se mínimament al que sant Benet demana a l’abat.

Un ministeri que ha de ser sobretot servei.

Sobre aquest tema del servei el Papa Francesc ha insistit i insisteix molt. Sols un exemple, en l’Àngelus del 7 de novembre de 2021 deia: «Abans de res, anar amb compte amb els hipòcrites, és a dir estar atents a no basar la vida en el culte de l’aparença, de l’exterioritat, en la cura exagerada de la pròpia imatge. I, sobretot, estar atents a no doblegar la fe als nostres interessos. (...) no aprofitar-se mai del propi rol per a aixafar als altres, mai guanyar sobre la pell dels més febles! I estar alerta, per a no caure en la vanitat, per a no obsessionar-nos amb les aparences, perdent la substància i vivint en la superficialitat. Preguntar-nos, ens ajudarà: en el que diem i fem, desitgem ser benvolguts i gratificats o donar un servei a Déu i al proïsme, especialment als més febles? Estiguem alerta davant les falsedats del cor, davant la hipocresia, que és una malaltia perillosa de l’ànima!».

L’autorefencialitat és sempre un perill per a la nostra vida de cristians. El mateix Papa Francesc adverteix que la radicalitat de l’Evangeli, de la crida de Jesucrist està en servir: estar al servei, no aturar-se, anar sempre més enllà, oblidant-se d’un mateix; davant d’això hi ha el perill de la comoditat de l’estatus, d’aconseguir un estatus i viure còmodament sense honestedat, com els fariseus dels quals parla Jesús que passejaven per les places, fent-se veure pels altres; pel Papa Francesc aquestes són dues imatges de cristians, dues imatges de sacerdots, dues imatges de religiosos; marcades per la diferència entre servir als altres i servir-se dels altres. (Cf. Homilia 6 de novembre de 2015).

Un dels textos més bells dels nostres pares cistercencs és segurament l’Oració Pastoral de sant Elred. La fina sensibilitat i la profunda humanitat de l’autor del Mirall de la caritat o de l’Amistat espiritual, ens presenta el que l’abat i per extensió tot monjo hauria de demanar al Senyor conscient de les seves febleses tant físiques com morals, cert de les seves limitacions. En aquest text reconeix d’antuvi que tant sols Jesús és el bon pastor, que tot altre és un pastor que al cap i a la fi està angoixat per ell mateix i pel ramat que se li ha confiat i cerca la bondat, no la posseeix d’antuvi. Per això en primer lloc ha de recórrer a la misericòrdia del Senyor, recordant la frase de la Regla de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. En segon lloc ha de confiar la seva misèria al Senyor dient-li: «Per què llavors, oh font de misericòrdia, sent ells el que són, tan cars per a tu, has volgut encomanar-me’ls a mi, que soc tan menyspreable als teus ulls?». Segueix sant Elred acudint a la pregària demanat: «Això és el que et demano, oh font de pietat, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud.» Per tot seguit demanar com Salomó especialment la saviesa: «Un dels antics et va demanar una certa vegada que li concedissis saviesa per a saber governar al teu poble. Era un rei i la seva comanda et va agradar i vas escoltar la seva veu, i no obstant això encara no havies mort en la creu ni havies mostrat al teu poble aquesta admirable caritat.» I acaba pregant a l’Esperit Sant «Ensenya’m, Senyor, a mi, el teu servidor: ensenya’m, et prego, pel teu Esperit Sant, com consagrar-me a ells i com lliurar-me al seu servei. Concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia inefable, suportar amb paciència les seves febleses, compadir-los amb bondat i ajudar-los amb discerniment.»

Amb el pas dels segles poden haver canviat les formes, les maneres de ser i de fer, les mentalitats. Però el que no ha canviat, el que no pot canviar són dues coses: Reconèixer-se pecador i limitat i implorar l’ajut del Senyor davant el que a cadascú ens encomana de fer, sigui el que sigui, per tal de que, com conclou la seva Oració pastoral sant Elred, perseverem amb èxit en el nostre sant propòsit, i perseverant en ell obtinguem la vida eterna. Gràcies al seu auxili, sols amb el seu auxili la podrem obtenir.

Els comentaris a la Regla podran ser sempre diversos, sempre influenciables pels corrents de pensament de cada moment. Però el que no canviarà, el que no podrà canviar mai és la necessitat de l’abat o la de qualsevol monjo de confiar-se a l’ajut de Déu. I això no limita pas la llibertat, ans al contrari, conscients de les nostres febleses ens fa participar de la llibertat dels fills de Déu. Com escriu l’Apòstol: «quan soc feble és quan soc realment fort.» (2Co 12,10).

 

19.03.2023 – EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

• EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 72
  1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 19 març 2023

Ens diu la carta als cristians Hebreus: «Desitgem només que cada un de vosaltres demostri sempre el mateix zel i conservi fins a la fi la seguretat de l’esperança, de manera que no us torneu indolents, sinó que imiteu aquells qui per la fe perseverant, han heretat les promeses.» (He 9,11-12)

El bon zel és el que ens dona esperança, és el que ens ajuda a mantenir-nos perseverants en la fe; en canvi el zel dolent, aquell que és amarg i que allunya de Déu, és el que anem fent dia a dia si caiem en la indolència. Perseverar o caure en la indolència, vet aquí la tria que hem de fer cada matí quan la primera campana ens convida a aixecar-nos per acudir a l’ofici de lectura o Matines; perseverar acudint-hi o caure en la indolència deixant d’anar-hi i quedant-nos al llit; i no tat sols a primera hora, sinó també al llarg del dia; fins i tot a l’hora d’anar a dormir se’ns presenta la tria entre dormir o qui sap si llegir i acabem per caure en la indolència al matí següent quan toca la campana. I com aquesta, tantes altres tries que al llarg del dia ens donen l’oportunitat de perseverar o de caure en la indolència. A vegades ens pot semblar que parlar de bon zel, com de tantes altres coses, res té a veure amb el dia a dia de la nostra vida; que és una exposició teòrica que té molt poc de pràctica; no és pas així ja veiem com en aquest mateix capítol sant Benet quan ens convida a practicar aquest bon zel afegeix tot seguit que ho fem tot amb un amor ferventíssim, això és practicant la paciència, suportant les febleses tant físiques com morals, tant les dels altres com les nostres mateixes, obeint-nos els uns als altres amb emulació, practicant desinteressadament la caritat fraterna, estimant a l’abat amb afecte sincer i humil; tot plegat es resumeix en témer a Déu amb amor i no anteposar res absolutament al Crist i amb una finalitat també ben clara, arribar tots junts a la vida eterna.

Practicar el bon zel no és un costum massa arrelat en els nostres temps on predomina el zel dolent expressat en l’odi, la malfiança, el fanatisme, l’egoisme i tantes altres coses molt més comuns que no pas el bon zel. Certament quan manca en una societat l’amor a Déu aquest és substituït per una mena de politeisme, és a dir cada persona es considera a si mateixa com un déu i per tant tota la resta de la humanitat li ha de retre culte. També és cert que no podem generalitzar el zel dolent perquè arreu del món, tant entre els creients com entre els no creients, hi ha gent bona, amb bons sentiments, que s’esforcen per practicar la bondat, ajudant als altres desinteressadament i això no és altra cosa que practicar el bon zel. D’aquí el risc de que les praxis mundanes persisteixin en nosaltres quan entrem al monestir és evident i demana del nostre esforç persistent, sense defallir, demana acostar-nos a la pràctica del bon zel, perquè si ens deixem endur per la rutina el més probable és que la pràctica del zel dolent ens arrastri; no pas perquè siguem dolents de mena, sinó més aviat perquè deixant-nos arrastrar per la indolència acabem per acostar-nos al mal zel.

Podem també córrer el risc de ser zelosos creient-nos practicar el bon zel quan de fet practiquem exactament el contrari. Podem córrer el risc de caure-hi quan s’apodera de nosaltres un apropiament indegut de les nostres responsabilitats perquè perdem de vista precisament el que ens diu sant Benet d’avançar-nos a honorar-nos els uns als altres i ens honorem més a nosaltres mateixos que als altres. Qualsevol responsabilitat que tinguem és un servei. Avui és bo de recordar, quan fa justament deu anys d’aquella celebració d’inici de pontificat, que en l’homilia el Papa Francesc ho expressava amb aquesta frase: «no oblidem mai que el vertader poder és el servei.» (19 de març de 2013) i això ho podem aplicar molt bé en la nostra vida. No hi ha monjos de primera i de segona, el que vertaderament importa és ser bons als ulls de Déu i a Ell no el podem pas enganyar. Citant una altra homilia d’inici de pontificat, en aquest cas de sant Joan Pau II, deia: «Crist coneix «el que hi ha dins de l’home». Només Ell ho coneix!» (22 d’octubre de1978). Per tant Ell sap si al fons del nostre cor hi ha la voluntat d’estimar i de servir als germans o si apliquem el zel tant sols per cercar el nostre propi profit, per cercar la lloança o si aplicant de manera avara el que se’ns ha confiat busquem més de dominar que de servir als altres. Un administrador zelós, per posar uns exemples, no és aquell que fa tot el possible per no donar a l’altre el que li cal; un hostatger zelós, no és el qui tanca la porta del monestir amb pany i forrellat per evitar de rebre al foraster; un cuiner zelós no és qui es reserva per a ell el millor plat i així tantes altres coses que, Déu no ho vulgui, es poden donar i que gràcies a Déu no es donen a casa nostra.

Però també és important analitzar si tenim a vegades ni que sigui tant sols la temptació d’actuar així i no pas d’imitar als qui han perseverat fins arribar a la vida eterna, per rebre allò que se’ns ha promès a tots; perquè a causa d’un zel mal entès podem acabar per perdre’ns entre la indolència i la gasiveria espiritual. Citant una tercera homilia d’inici de pontificat, en aquest cas la de Benet XVI: «La tasca (...) pot semblar a vegades onerosa. Però és joiosa i gran, perquè en definitiva és un servei a l’alegria, a l’alegria de Déu que vol fer la seva entrada en el món.» (24 d’abril de 2005). Servir amb bon zel és doncs també servir amb joia, alegres de servir, alegres d’estimar, practicant desinteressadament, com ens diu sant Benet, l’amor i la caritat, no pas calculant el que rebrem i de qui ho rebrem, sinó joiosos de seguir al Crist i mirant sempre d’imitar-lo.

Es pregunta Aquinata Böckmann si el bon zel està encara de moda quan tantes persones viuen sense ideals, tant sols preocupades pel seu petit i efímer confort. Davant d’això tant sols una vida marcada, "devorada" escriu ella, per un zel ardent, per les exigències radicals de l’Evangeli i de l’amor a Déu i al germà pot respondre a les aspiracions del món contemporani.

En paraules de san Bernat: «Qui estima a Déu no queda sense recompensa, tot i que l’hem, d’estimar sense tenir en compte aquest premi. El vertader amor no és indiferent al premi, però tampoc ha de ser mercenari, ja que no és interessat. És un afecte de cor, no un contracte. (...) Brota espontani i es manifesta lliurament. Troba en si mateix llur satisfacció. El seu premi és el mateix estimat.» (Llibre sobre l’amor a Déu, VII, 17).

 

12.03.2023 – EL PRIOR DEL MONESTIR

• EL PRIOR DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 65
  1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 12 març 2023

Complir amb respecte allò que se’ns encomana, no fer res contra el que disposa la Regla o contra la voluntat de l’abat, observar sol·lícitament els preceptes de la Regla; no ser viciós, no enorgullir-nos enduts per la inflor o no menysprear la santa Regla; no sols ho ha de complir el Prior, que també, sinó qualsevol monjo des de l’abat fins al que potser no tingui tanta responsabilitat. Podem córrer el risc de perdre a vegades el sentit últim de la nostra vida i al final d’aquesta vida, que tant sols té sentit viscuda en Crist i per Crist, haurem de donar compte a Déu de tots els nostres determinis. Déu ens dirà el que ens diu Crist en el capítol 25 de l’Evangeli segons sant Mateu quan ens parla del judici final. El que compta és donar de menjar al famolenc, de beure a l’assedegat, de vestir al despullat o de visitar al malalt o al presoner (cf. Mt 25,31-46). I qui diu això pot dir rentar la roba al qui la tenia bruta, facilitar un llibre al qui l’havia de menester, posar els plats a taula quan era necessari, atendre al qui estava malalt, obrir la porta o respondre al telèfon al qui trucava, preparar la roba pel qui havia de presidir l’Eucaristia i així per cada una de les responsabilitats que tinguem siguin quines siguin, perquè no hi ha responsabilitats majors i menors, totes són importants i entre totes s’atén al conjunt de la comunitat. A vegades quan portem anys i anys en una mateixa responsabilitat podem acabar per perdre de vista aquest sentit últim i fonamental de la nostra vida que no és altra que seguir els manaments del Crist procurant la pau i la caritat. I aquest sentit, aquest esperit de servei no ha d’anar en una direcció equivocada, vers nosaltres mateixos, Déu no ho vulgui, ni tant sols cap a aquell que ens cau bé, al qui tenim per més proper; ha d’anar en la direcció correcte, cap a tots els germans, sense fer accepció de persones.

Per mantenir la pau i la caritat ens cal assumir a cadascun de nosaltres la responsabilitat que ens pertoca perquè se’ns ha confiat, no pas perquè ens la prenguem per nosaltres mateixos. Això és important que ho tinguem present en el nostre dia a dia i cal que mirem de no oblidar-ho mai. Tots tenim unes responsabilitats comunes: no anteposar res a l’ofici diví, treballar la nostra humilitat, és a dir fer-la créixer, no ser goluts, ni vanitosos, ni bevedors, ni envejosos i d’altres; però tot plegat ho hem d’exercir especialment i primordialment en la responsabilitat concreta que se’ns ha confiat, sigui temporal o sigui perllongada en el temps, ho hem de posar en pràctica i no deixar-ho tant sols en el terreny de la teoria. Recordem sempre el que ens diu sant Jaume: «Germans meus, de què servirà que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe» (Jm 2,14-18).

A través de la responsabilitat que se’ns hagi assignat hem de demostrar amb obres, amb el dia a dia, no tant sols la nostra habilitat artesanal, els nostres coneixements, el nostre domini de determinada tècnica, sinó la nostra fe, perquè això és el que realment comptarà al final de la nostra vida de monjos i de cristians. No hem vingut al monestir a exercir aquella o l’altra responsabilitat, certament les tenim perquè tots hem de ser responsables d’una cosa o altra i a cadascú se’ns demana d’exercir-les d’acord amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No tothom està dotat de totes les qualitats. Hi ha qui cuina molt bé i qui amb prou feines sabria encendre el foc; qui sap de comptabilitat i qui davant un balanç se sentiria marejat; qui te paciència per atendre visites d’infants amb els seus professors i qui li resultaria un vertader calvari. Certament com diria sant Benet no ens hem d’enorgullir dels nostres talents sinó posar-los al servei dels altres. En una comunitat, com diria l’Apòstol, tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos (cf. 1Co 12,12). I cadascun d’aquests membres ha de ser curós amb el que li pertoca de fer i agraït amb el que rep a través del servei dels altres.

Per assumir una responsabilitat de manera eficaç ens cal certa autonomia, que no vol dir pas deseiximent. Tots som persones madures que sovint, la majoria, hem tingut responsabilitats laborals o d’altres tipus abans d’entrar al monestir. Per tant sabem que vol dir treballar responsablement. Però tot i que hàgim tingut abans una feina que ens agradés, que la féssim de manera vocacional, perquè al cap i a la fi les vocacions en el món són moltes i ben diverses, ara el que sí que ha canviat o com a mínim s’ha accentuat és la raó de fer les coses; les hem de fer per amor al Crist i als germans i això significa exercir les tasques amb tota responsabilitat. No oblidem allò que ens diu sant Benet, «creiem que Déu és present a tot arreu i que "els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents"» (RB 19,1).

Escrivia ja fa uns anys Dom Gabriel Sortais, Abad General de l’Orde Cistercenc de l’Estricta Observança: «Si es nomenem oficials és perquè ajudin, és a dir, perquè examinin i donin solució als petits problemes que sorgeixen a diari en els diferents sectors de la vida de la comunitat, seguint sempre les intencions del superior. Si a cada situació han de portar els seus problemes al superior per a que examini i decideixi, és evident que els subalterns són pràcticament inútils» (Conferencias sobre el abadiato, p. 122). Potser el llenguatge que emprava Dom Gabriel no és massa actual però si que respon al principi de subsidiarietat tant present en la doctrina social de l’Església. Per decidir cal ser sempre responsable i mirar també sempre més enllà dels nostres propis interessos. Sant Benet al llarg de la Regla ens parla molt de l’abat, bastant menys del prior o del majordom o dels artesans; però el que diu per cadascun d’ells és sempre aplicable al conjunt de la comunitat, a tots i cadascun dels monjos. No podem escoltar aquests capítols pensant sols en el que se li exigeix a un altre, ens els hem d’aplicar sempre en clau personal. En paraules de sant Joan Pau II: «Si contemplem l’Evangeli, es pot dir que la vida de comunitat respon a l’ensenyament de Jesús sobre el vincle entre els manaments de l’amor a Déu i de l’amor al proïsme. En un estat de vida en el qual es vol estimar a Déu sobre totes les coses, no es pot deixar de comprometre’s també estimant amb especial generositat al proïsme, començant pels que estan més a prop atès que pertanyen a la mateixa comunitat. Aquest és l’estat de vida dels consagrats» (Audiència General 14 de desembre de 1994).

 

05.03.2023 – LA MANERA D'ADMETRE ELS GERMANS

• LA MANERA D'ADMETRE ELS GERMANS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 58
  1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l'admetin fàcilment; 2 ans, com diu l'Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l'admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l'entrada, i que s'estigui uns quants dies a l'hostatgeria. 5 Després s'estarà al noviciat, on han d'estudiar, menjar i dormir. 6 Que se'ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d'ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, ves-te'n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d'haver-s'hi pensat, prometia de complir totes les coses i d'observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d'aquell dia no li serà lícit d'anar-se'n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d'haver-s'ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l'oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d'això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l'abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l'escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l'altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d'aquell dia se'l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d'aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l'oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se'n del monestir -Déu no ho permeti-, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l'expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l'abat prengué de damunt l'altar, sinó que es guardi al monestir.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 5 març 2022

Tota vocació és una crida, una crida que és potser no tant l'inici d'una relació amb el Crist, que també pot ser-ho, com la consolidació d'aquesta relació de manera més estreta, la personalització i la concreció d'aquesta relació prèvia. El «veniu i ho veureu» de Crist als primers deixebles (Mt 4,19-22 i Jn 1,43) és una invitació a compartir un camí, un camí de fe que no té altre destí, que no pot tenir altra terme, que el mateix Crist i la vida en plenitud, la vida per Ell guanyada per a nosaltres a la creu i en llur victòria sobre la mort, és a dir en el sepulcre buit que és signe evident d'aquesta victòria. Déu té sempre la iniciativa en una vocació i és aquesta una crida a viure la felicitat d'un encontre, de l'encontre amb el Senyor. Per això la vocació té alguna cosa d'irracional talment com en una relació amorosa; quan es pregunta a un jove perquè estima a aquella noia concreta, segurament no tindrà altra resposta que dir que perquè li agrada, si és que l'estima veritablement; de la mateixa manera el monjo quan se li pregunta per què s'ha fet monjo, per què vol esdevenir monjo, no pot tenir altra resposta que dir que aquesta vida li plau, perquè li plau cercar a Déu, perquè Crist és el seu estimat. Si en un procés vocacional partim limitats per les racionalitzacions, si comencem a fer càlculs d'interessos, no deixem espai ni a l'amor ni, el que és el mateix, a l'acció de Déu. Deixar-se dur per aquest amor no és avui per avui especialment fàcil, vivim uns temps on qualsevol persona cerca de controlar la seva vida fins al darrer punt i per evitar perdre'n el control analitza els riscos i els perills amb que es pot trobar en cada moment de llur existència. Davant d'això seguir la crida de Crist és deixar-se endur pel seu amor, refiar-se d'Ell, confiar-se a Ell; no pas de manera irracional sinó anteposant el Crist a qualsevol altra cosa, sobretot al individualisme, a l'egoisme, a l'amor excessiu a un mateix.

Tota vocació ha de ser una relació oberta i generosa amb Déu, sense una obertura generosa i valenta cap a Ell, és a dir sense l'amor, aquesta relació no té cap futur; durarà el que durarà i a la primera o segona dificultat acabarà per entrar en crisi i finirà. Si no hi ha crida, no hi ha vocació, si no hi ha vocació no hi pot haver vida monàstica. Potser podria haver-hi una vida en un monestir, però no seria en cap cas una vida monàstica, seria una vida acomodatícia sempre condemnada al fracàs, una vida buida, sense sentit que tard o aviat acabaria per extingir-se. Escriu Dom Pierre Miquel que no poden portar una vida cristiana, no poden ser monjos aquells que cerquen tant sols de tenir el pa assegurat, temporalment assegurat; aquests potser viuran benestants, però al monestir no se cerca una vida assegurada, un llit, un plat a taula i la resta de les necessitats satisfetes sense massa esforç personal; al monestir se cerca a Déu.

Per a viure la vida monàstica hi ha doncs un ineludible punt de partença que és la crida, aquesta sí individual i particularitzada, de Déu vers cadascú dels cridats. Una crida que té un protagonista, perquè és Déu qui truca primer a la nostra porta, a la porta del nostre cor i si no li obrim aquesta porta, de res serveix que nosaltres truquem a la porta del monestir. Déu sempre ens estima primer i és font del nostre amor. Saber doncs si qui truca a la porta d'un monestir ha obert la porta del seu cor al Senyor, ha estat cridat per Déu, estima Déu i es deixa estimar per Ell i responent a aquesta crida el cerca de veritat, és un deure ineludible de tota comunitat. Segurament això avui no és especialment fàcil, els individualismes que dominen la nostra societat fan que hom cerqui un lloc on poder portar a terme una realització personal que sovint poc té a veure amb portar una vida de recerca de Déu, és a dir una vida vertaderament monàstica, cercant a aquell qui és totalment l'altre.

Escriu Louis Bouyer «Quin és el sentit de la vida monàstica? Aquesta pregunta és primordial. Hom adopta el monaquisme com un camí. Comprometre's sense saber cap a on condueix seria endinsar-se en un atzucac. A què has vingut? Si aquesta pregunta no és plantejada en tot moment en l'esperit del monjo, o si aquest no és capaç de donar-li sempre una resposta que emani de l'ànima sencera, el seu esforç és en va: segons la paraula de l'Apòstol, combat donant cops a l'aire.» (El sentit de la vida monàstica, p. 23). Però alhora si tota vocació és en certa manera cridada a ser viscuda en comunitat; la vocació sacerdotal en el si d'una església particular o diocesana, la vocació matrimonial en el si d'una família i la vocació religiosa en el si d'una comunitat; aquest tret comunitari és essencial en la vida monàstica. Perquè la segona particularitat de la vida monàstica és cercar Déu en comunitat i no pas malgrat la comunitat com potser a vegades en moments de crisi o de conflicte ens pot passar per la ment de pensar. En qui truca a la porta d'un monestir cal veure doncs si cerca Déu de veritat i si el vol cercar en el sí d'una comunitat; no pas per afinitat personal a un abat, a un mestre de novicis o a tal altra membre de la comunitat; no pas sols per que li agradi el lloc per a viure-hi, la seva monumentalitat, la seva simbologia o llur litúrgia, depenent del cas; sinó per damunt de tot perquè vol cercar Déu i el vol cercar amb d'altres que també el cerquen.

Sant Benet preveu dos elements fonamentals per un autèntic discerniment; en primer lloc enumera un cert nombre de qualitats espirituals que qui truca a la porta del monestir ha de tenir i ha de saber desenvolupar, com l'obediència o la capacitat de suportar les humiliacions i de superar les dificultats; en segon lloc ens parla del marc temporal on treballar aquesta vocació. La nostra societat entre les seves diverses malalties té la de la pressa. Però la vida monàstica no és altra cosa que una cursa de fons, en la que cal mesurar les forces, no sigui que s'esgotin en els primers metres i ens quedem sense alè per afrontar la resta del camí i sobretot no enganyar-nos ni enganyar a qui truca a la porta sobre la distància que resta fins a la meta. Al monjo no el fa la voluntat de ser-ho, podríem dir que per trucar a la porta no és ja monjo; no el fa tampoc l'hàbit, ni la professió temporal, ni tampoc la professió solemne; el monjo es va fent a foc lent i no acaba la cursa fins que arriba a la meta i aquesta no és altra que la vida eterna. Quants candidats que truquen a la porta d'un monestir es creuen ser ja monjos pel sol fet de voler ser-ho; però no es tracta tant de voler ser monjo sinó de deixar-se modelar pel Crist, amb la resta de la comunitat que un dia o un altra, sigui aquest més proper o més llunyà en el temps, van començar també aquest camí de conversió. A vegades voler cremar etapes acaba per deixar convertida en cendra una suposada vocació, voler arribar a la meta per una drecera acaba per fer-nos desqualificar de la cursa i això no és res més que el reflex d'una societat que en la que qui vol alguna cosa la té sigui com sigui, i per això mateix ja no valora el que costa arribar-hi i obtenir-ho. El monjo, el qui cerca a Déu no té pressa per arribar a la meta, no pot tenir pressa, és Déu qui marca la velocitat i els temps, i el monjo no ha de tenir pressa no pas perquè la meta no li sigui desitjable, ans al contrari arribar-hi és el que més desitja; sinó que de tant desitjable gaudeix de cada pas, de cada metre que l'acosta una mica més a Déu, entreveient amb més nitidesa el rostre del Crist que el crida i per això mateix gaudint veient com s'hi apropa amb esforç i amb vertader deler espiritual.

 

26.02.2023 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítols 49 i 48,14-25
  49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 26 febrer 2023

Tota la vida del monjo hauria de ser una quaresma, tota ella una preparació per la Pasqua, un camí cap a la Pasqua. En aquest camí la pregària, el treball i la lectura són elements fonamentals. Sant Benet vol que en el temps quaresmal tot això ho visquem d’una manera més intensa si cap i no tant sols com a preparació per a la celebració pasqual, que és el centre de l’any litúrgic i el que hi celebrem el centre de la nostra fe, sinó també com un temps privilegiat, un temps fort, per a recuperar allò que hàgim negligit la resta de l’any.

En una societat on el culte al cos, la dieta i el règim alimentici esdevé sovint quelcom que ens mostra a l’home centrat en ell mateix, l’ascesi cristiana ho té com un instrument, un mitjà per arribar a aquell que ho és tot en tots. No es tracta de posats tristos, d’aparentar, si no de deixar de banda el nostre caprici per tal de no anteposar res al Crist. En aquesta manera de preparar-nos per la Pasqua la lectura hi té un lloc important. Resulta si més no curiós, la importància que dona sant Benet a la lectura, tant més quan la societat del segle VI tenia un molt alt índex d’analfabetisme i elaborar un llibre no era una tasca ni fàcil ni barata en recursos econòmics i de temps. Però sant Benet pensa que així com la nostra vida és tota ella un caminar cap a la Pasqua també ha de ser tota ella un període de formació, d’anar adquirint coneixements però no pas per erudició, per poder portar una tertúlia de sobretaula amb un més alt grau de pedanteria; sinó que tot en la nostra vida està orientat a centrar-nos en Crist, a apropar-nos a Ell, a caminar cap a Ell.

Què representa la lectura en la nostra vida? Quin pes hi té? Què llegim o què escoltem? Com tot cal fer-ho amb mesura, és a dir quan toca ja que si per exemple la lectura ens treu hores de dormir i llavors no ens aixequem a l’hora, malaguanyada lectura. Això sant Benet ens ho diu ben clar quan ens parla de les hores en que ens hi hem de dedicar i perquè no caiguem en la temptació estableix que un o dos ancians facin la ronda per tal d’evitar que passem l’estona sense fer res, víctimes de la peresa, o el que és pitjor destorbem als altres i això sí que sant Benet ho vol evitar de totes, totes i demana correcció de regla pels infractors perquè serveixi d’escarment per a tots. Sembla que sant Benet vol que aquesta lectura sigui feta en solitud i sense que ens ajuntem amb d’altres a hores indegudes. A vegades passa que a l’hora de la Lectio pots rebre una visita, fins i tot la d’un altra monjo, o un missatge o una trucada. Certament hi pot haver situacions en que això estigui plenament justificat com per exemple temes de salut o d’una urgència determinada; però altres vegades no deixa de ser una mostra del no respecte del nostre horari, de manca de bon zel. No és fàcil estar on cal estar, quan cal estar-hi i fent el que toca fer; no deixa de ser un sacrifici i no pas menor. En aquest temps quaresmal potser en aquest aspecte també ens podem imposar alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud, que diria sant Benet. Si ens ho plantegem com una limitació a la nostra llibertat sempre ens farà nosa acomplir el nostre horari, seguir el ritme rutinari de la nostra jornada; però si posem l’atenció en a qui dediquem el dia, a qui dediquem la nostra vida no se’ns ha de fer pas pesat voler estar amb Ell de la manera que toca en cada moment. Perquè la lectura no és altra cosa que l’ocasió per aprofundir d’una manera o altra en el misteri del Crist i en la nostra pròpia manera d’acostar-nos-hi.

Una altra particularitat a la que ens convida sant Benet és a llegir els llibres per ordre i tots sencers i això pot semblar una obvietat però segurament no ho és tant; aquí també tenim una temptació i és la d’anar a la part que ens interessa i posposar o obviar la resta. Un llibre, una obra literària sigui del gènere que sigui està pensada en general com un conjunt, forma un tot. Cert que ens poden no agradar diversos aspectes; per exemple el llenguatge d’un llibre, la manera d’expressar-se o algunes expressions concretes allí emprades, o també, per suposat algunes idees expressades; però també és cert que pretendre escoltar tant sols el que plau a la nostra oïda pot no ser massa enriquidor és com si tant sols volguéssim escoltar dels altres paraules afalagadores, una quimera. Per a discernir Déu ens ha donat el judici i també escoltar opinions que no compartim del tot o en part, ens pot ajudar a refermar-nos veient la molta, escassa o nul·la solidesa d’altres arguments; qui no pot escoltar una opinió diferent a la seva opinió al cap i a la fi pot acabar per mostrar així la seva inseguretat personal i flaquesa doctrinal.

Sant Benet vol que anem creixent, que anem avançant cap al Senyor, discernint, que és allò que ens hi pot allunyar i allò que ens pot ajudar a arribar-hi. I en aquest camí la lectura hi juga un paper molt important; en primer lloc i fonamentalment la de la Paraula de Déu, la nostra companya de viatge a l’Ofici Diví, a la Lectio i també al refetor; amb els estudis exegètics que ens hi ajuden a aprofundir-hi, després tenim el magisteri de l’Església i dels Pares, els de l’Església, els del monaquisme o els cistercencs, i tot seguit la teologia, especialment la espiritual i la monàstica; tot això ho escoltem a la col·lació, al refetor i en privat; tot plegat ens va formant, esdevenint així les nostres fonts. A tots ens sonen les fonts de les que sant Benet va beure; ens les va citant i també són fonamentalment i bàsicament l’Escriptura, però anomena també expressament les Col·lacions dels Pares, les Institucions, les seves vides o d’altres regles com la de sant Basili i és d’aquí d’on treu coses noves i velles per redactar aquesta mínima norma de vida que és la Regla per a nosaltres.

Per a què llegim? Per a què hem de llegir? Llegim per alimentar la nostra vida, el que llegim o escoltem ens ha de servir per la nostra vida espiritual, en positiu o fins i tot també en negatiu, per rebutjar allò que no ens acosta a Déu. Deia Benet XVI: «el cristianisme no era solament una «bona notícia», una comunicació de continguts desconeguts fins a aquell moment. En el nostre llenguatge es diria: el missatge cristià no era només «informatiu», sinó «performatiu». Això significa que l’Evangeli no és solament una comunicació de coses que es poden saber, sinó una comunicació que comporta fets i canvia la vida. La porta fosca del temps, del futur, ha estat oberta de bat a bat. Qui té esperança viu d’una altra manera; se li ha donat una vida nova.» (Spes salvi, 2)

Amb aquest ànim de conversió llegim doncs aquesta Quaresma el llibre que hem triat, fem-ho per ordre i tot sencer, a les hores que se’ns diu de dedicar a la lectura i sobretot que sigui de profit per a la nostra vida espiritual.

 

19.02.2023 – ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA

• ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 46
  1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 19 febrer 2023

Escriu sant Joan Crisòstom: «Jesucrist ens uneix a Ell (...) El qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més.» (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4). Podem estar sempre temptats de no donar excessiva importància a les faltes que podem anomenar lleus; aquelles a les que es refereix avui i al llarg dels darrers capítols que hem escoltat sant Benet, tals com les equivocacions a l’oratori, fer tard a l’ofici i a la taula, parla de fer-hi tard ja ni es planteja que ens hi absentem sense una causa justificada, i afegeix com satisfer els excomunicats per aquestes faltes. De tot plegat si hi caiem, Déu no ho vulgui, podem pensar que no n’hi ha per tant, que podem retornar a la fidelitat quan i com vulguem. En primer lloc sense l’ajuda de Déu no ho podrem pas aconseguir; però en segon lloc per poder rebre aquesta ajuda ens cal demanar-la i per demanar-la ens cal ser conscients de que la necessitem, és a dir sabedors de que estem en falta. De fet qualsevol addicció que podríem qualificar de mundana pateix els efectes d’aquest voluntarisme que ens fa pensar que quan vulguem ens en sortirem i que som nosaltres els qui dominem les passions i les temptacions. Difícilment és així i si algú que està enganxat al que podríem anomenar com a vicis se’n pot sortir sense ajuda, tampoc nosaltres sense l’ajuda d’aquell qui tot ho pot ens en podrem sortir per superar les nostres faltes. Exemples ens en venen a tots al cap; puc dir que deixo la Lectio per descansar una mica més al matí, però de fet com que és quelcom per a mi molt necessari si ho vaig deixant arribarà a un punt de difícil retorn o de no retorn. El mateix passa amb l’absentisme a l’Ofici Diví, perquè un podria suposar que quan hi faltem ens hauríem de sentir millor en estar qui sap si més descansats, però veus que qui va caient en aquest greu absentisme, lluny de sentir-se millor, va fent cada cop més cara de pomes agres, es mostra cada cop més susceptible o irritat amb qualsevol cosa que creu que el contraria i, en algun cas, hem vist com acaba per perdre la vocació monàstica, quan potser de fet el que acaba és abandonant-la. D’aquí la no poca rellevància de les faltes lleus, perquè repetides, disculpades per la nostra consciència, cada cop més laxa, i sistematitzades, acaben per esdevenir faltes greus i causa de crisi generalitzada de la nostra espiritualitat.

Al cap i a la fi tenim por de confrontar les nostres mancances perquè en el fons estem certs de la pobresa dels nostres arguments per justificar les faltes lleus, i ja no cal dir de les greus. Aquest argument pot ser perfectament vàlid pel que fa a com ens posicionem davant del sagrament de la penitència perquè, com en el conjunt de l’Església passa, no ens enganyem, també nosaltres podem caure i caiem en l’argumentació de que "Déu ja em coneix", "Ell ja sap que en el fons sóc bo", "perquè m’haig de sincerar amb un altre home tant o més pecador que jo" i així tantes altres argumentacions. No ens enganyem faltem, pequem i moltes vegades conscientment, perquè la temptació d’imposar sempre i arreu la nostra voluntat, de fer la nostra i que els altres girin al nostre voltant, és a dir al nostre caprici, és forta, omnipresent i molt perillosa si no ens n’adonem a temps i rectifiquem; encara que existeixi el risc de caure una i altra vegada, això no és argument per no intentar aixecar-se també una i altra vegada, al menys intentar-ho. La nostra vida monàstica, la nostra vida de cristians és una cursa, ens ho diu l’Apòstol a la Carta als de Corint, i com a tal té moments de certa eufòria, moments de cansament; però el que no hem de perdre mai de vista és que en aquesta cursa de fons l’únic important és la meta, arribar tots junts a la vida eterna com ens diu sant Benet, i difícilment hi arribarem si ens aturem, si ens asseiem a descansar en una pedra a meitat del camí i perdem la voluntat de reemprendre la cursa, perquè quan la reprenguem potser el dia ja declina i el camí s’ha fet ja massa fosc i relliscós per a poder-lo seguir.

Sant Benet proposa reconèixer el mancament, abans no sigui un altra qui el faci saber, i donar-ne satisfacció com una manera d’alliberar-nos i de recomençar, posant, per emprar una expressió col·loquial el comptador a zero; guarint les ferides sempre amb l’objectiu de poder seguir endavant. La nostra ànima que pateix pels pecats sobretot pateix quan ens els guardem, quan no els confessem; perquè aleshores lluny d’apartar-los el que fem és conservar-los de manera dolorosa al nostre interior i cada cop ens van fent més mal. I la solució no està en sortides que apareixen davant dels nostres ulls com a molt fàcils, però que més tard o més d’hora acaben passant factura en la nostra salut espiritual mermant-la; podent arribar així al pitjor dels escenaris, restar al monestir perquè no sabem on anar, per inèrcia, per costum, perquè no tenim altra alternativa i això és molt trist i pobre. Tot plegat causat per haver perdut la pau interior, per haver malmès la relació amb el Senyor, per haver descuidat i haver caigut repetidament, negligentment en faltes.

«Es conta que tres confrares amics es van fer monjos. El primer va voler pacificar als qui es combatien, segons està escrit: "Benaurats els qui procuren la pau" (Mt 5,9); el segon, va triar visitar als malalts; i el tercer va anar a viure al desert. Ara bé, el primer, cansant-se per causa de les lluites dels homes, i no podent curar-los a tots; entristit va anar a veure al qui servia als malalts, i el va trobar descoratjat i sense haver arribat a complir plenament el manament al que s’havia compromès. I de comú acord van anar els dos a veure a l’ermità, li van exposar la seva tribulació i li van demanar que els aconsellés convenientment. Després d’un breu silenci, aquest va posar aigua en un recipient i els va dir: "Mireu l’aigua". Estava tèrbola. Una mica després els va dir de nou: "Mireu com ara l’aigua està tranquil·la". I quan van mirar l’aigua, van veure els seus rostres com en un mirall. I llavors els va dir: "Així és també el que està enmig dels homes: l’agitació li impedeix veure les seves faltes, però quan viu en el desert, llavors les veu.» (Llibre dels ancians, 2,29). Així ens passa a nosaltres també, la nostra pròpia agitació interior ens impedeix de veure amb claredat les nostres faltes que alhora són també elles mateixes causa de nova agitació. Sant Benet no vol que ens habituem a cometre faltes, ens aconsella que tant bon punt a l’hort, al rebost, al forn, a la cuina o en qualsevol servei en cometem una tinguem el valor de reconèixer-la i rectificar.

Estem a punt de començar el temps quaresmal, aquell en el que sant Benet ens demana que posem alguna cosa més de la nostra part, perquè tot i que ens digui que la nostra vida hauria de ser tota ella una Quaresma, sap que no és pas així, que intentem desempallegar-nos de tot allò que ens pugui fer nosa o al menys tenim la temptació de fer-ho. Un bon propòsit quaresmal, perquè la Quaresma al cap i a la fi no és altra cosa que un camí cap a la Pasqua com tota la nostra vida és un camí cap a la vida eterna, seria fer atenció a les faltes, a aquestes faltes que podem qualificar de lleus però que repetides, que impunitzades acaben per portar-nos, Déu no ho vulgui, a caure en el pou de les faltes greus, a caure en el fangar del desarrelament de la nostra vocació, del qual la sortida és sinó impossible sí extremadament fatigosa.

Escriu sant Joan Crisòstom: «El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no en surten fàcilment, sinó que els cal que els altres els en treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. » (Homilia sobre la primera Carta als cristians de Corint 8,4).

 

12.02.2023 – LA MESURA DEL MENJAR

• LA MESURA DEL MENJAR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 39
  1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 12 febrer 2023

Sant Benet confessa en el capítol següent, dedicat a la beguda, que li fa un cert escrúpol establir la mesura de l’aliment dels altres. Per això al respecte intenta establir uns mínims i uns màxims, convida al monjo a mantenir-se en una certa mesura i sobretot a no caure en els extrems de l’enfit o de l’embriaguesa. La taula comunitària té un paper important en la Regla, l’exemple més clar és tanmateix la lectura que s’hi escolta, la grandesa dels refetors monàstics, el silenci que cal observar-hi o la ritualitat durant els àpats. És l’herència directe de les primeres comunitats cristianes, a les que la nostra vida intenta tenir sempre com a referent, que no estaven pas mancades de conflictes tal com diu l’Apòstol als cristians de Corint: «quan us reuniu tots alhora, ja no celebreu el sopar del Senyor, perquè, en el moment de l’àpat, cadascú menja el sopar que ha portat, i mentre els uns passen gana els altres beuen massa.» (1Co 11,20-21). Tal volta per això sant Benet no vol que ningú passi gana, ni tampoc que ningú begui o mengi en excés, fins a l’extrem d’arribar a la sacietat.

Resulta a vegades curiós com donem a la reunió al voltant de la taula més importància que al mateix Ofici Diví; perquè no tant sols ens veiem temptats, sinó que fins i tot caiem en la temptació de no anar a Matines o a Laudes, però difícilment faltem al refetor a l’hora del desdejuni i encara menys a la del dinar. Oblidem tal volta el que diu el llibre del Deuteronomi, una cita emprada per Jesús per refutar la temptació del maligne al desert: «L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.» (Dt 8,3; Mt 4,4; Lc 4,4). Perquè sobretot vivim de la Paraula de Déu i aquesta ha de ser el nostre primer aliment i al que hem de mirar de no renunciar de cap de les maneres; d’aquí també la lectura al refetor, perquè mentre el cos s’alimenta ho faci també l’esperit.

La nostra vida se centra en la pregària, tant comunitària com personal, el treball i el contacte directe amb la Paraula de Déu; és per a afrontar aquesta triple tasca per la que ens cal alimentar-nos correctament, com també ens cal descansar el suficient, aquí també sense excessos, ni tampoc mancances. Perquè en el tema del menjar i de la beguda o en el del descans, tant és excedir-se com negligir-ho; el que ens cal és estar sempre a punt per a servir al Senyor i mirar de fer-ho en les millors condicions possibles, per estar al cent per cent per a Ell. No seria de rebut que un monjo, Déu no ho vulgui, no pogués portar a terme la seva jornada tant per un excés com per una manca d’alimentació, com no ho seria si no estigues sempre a punt a causa d’un excés o una manca de descans. D’aquí que sigui tant important seguir el ritme fixat en la nostra jornada diària, per tal de no perdre cap oportunitat de contacte amb el Senyor.

La possibilitat de caure en un enfit no sempre existeix; d’habitud ara i aquí estem avesats a que no ens manqui el plat a taula i tal volta per això a vegades ens mostrem excessivament exigents amb el que se’ns hi posa, sempre fruit del treball i l’amor d’un germà de comunitat, i qui sap si sabríem millor dir que hi havia a taula que no pas quin Salm hem pregat a determinada hora canònica. Però en una comunitat, si mirem al llarg de la seva història amb una mica de perspectiva, veurem que hi ha moments de tot. Sense anar més lluny a casa nostra mateix; així escrivia el P. Giovanni Rosavini en el seu dietari dels primers dies de la refundació de Poblet: «Hi havia gana (...) la col que havíem trobat entre les nostres provisions, es va acabar molt aviat. Al cap d’uns dies en va venir una altra, i també alguna altra més en els dies successius, però un bon dia el senyor Toda ens va dir que el fred li havia gelat totes les cols i que no ens en podia donar més, perquè no eren bones. Passats dos o tres dies, jo passejant entorn de la muralla del Monestir, vaig trobar l’hortet de les cols. Efectivament estaven gelades, però jo sabia que encara eren bones. En vaig collir una i la vaig portar al germà Giovanni (Fioravanti que feia de cuiner). Ens la vam menjar i la vam trobar boníssima. Em sembla que no en va sobrar ni una fulleta». I conclou amb ironia: «Vam constatar que les coses robades són més bones.» (Comunió de l’ànima). En aquells temps potser algun dels monjos somiava en arribar a l’enfit, però pel que sembla en tot cas no podia passar de ser un simple somni qui sap si motivat per la mateixa gana, encara que el mateix P. Rosavini deia en una entrevista que «no pasamos hambre, sólo teníamos un apetito muy grande» (Revista Poblet, núm. 3). No es pot pas dir d’aquells primers monjos de la restauració, com deia l’Apòstol als de Filips, que el seu déu fos el ventre, i posessin la seva glòria en les parts vergonyoses o que tot el que apreciessin fossin coses terrenals (cf. Fl 3,19); perquè gaudir d’una col gelada segurament no escau entre els esquemes del que podem qualificar de gola o excés. Com escriu el P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat: «una altra cosa és quan la restricció o la fam imposen quedar-se amb el que un es troba o té a l’abast. Llavors les reduccions voluntàries per motius ideològics o de cultura gastronòmica són simplement música celestial.» (Alimentació i vida espiritual).

El monjo és un home, té un cos i li cal menjar, no pot passar sense aliment. Però no tots els monjos són iguals, ni estan en les mateixes condicions. Sant Benet és molt sensible a les necessitats dels febles, dels qui vertaderament necessiten més; així ens parla dels malalts, dels infants i dels vells però sempre mirant de guardar en cada cas la sobrietat. Escriu el monjo de Sept-Fons Dom Robert Thomas: «Déu ha posat un gust en els aliments i li ha donat a l’home el sentit del gust; cal doncs mortificar la gana i el gust? (...) Hi ha una mesura a guardar, una discreció a observar; la mortificació no és una finalitat en sí mateixa; tant sols sota el pretext de la discreció un pot donar més o menys marge a la naturalesa humana.» (La journée monastique).

No és un tema nou el de la mesura, el de l’equilibri entre mantenir el cos en bones condicions i alhora no caure en l’excés. L’Apòstol escrivia als de Corint: «És cert que els aliments són per al ventre, i el ventre per als aliments, però Déu destruirà una cosa i l’altra. El cos no és per a la immoralitat, sinó per al Senyor, i el Senyor per al cos» (1Co 6,13) o als Efesis els deia també: «No hi ha hagut mai ningú que no estimés el propi cos; al contrari, tothom l’alimenta i el vesteix.» (Ef 5,29). Déu ens ha fet viure en un cos mortal i el mateix cos, com la nostra ànima, és un regal de Déu que hem de tractar amb respecte com a do de Déu que és. D’aquí que ens cal viure sense excessos, amb la justa mesura, sense falses idolatries, ni cultes al cos tant freqüents en els nostres dies, sinó amb sobrietat; sense perdre mai de vista per qui vivim i per qui volem viure.

Escriu sant Bernat amb la seva habitual contundència verbal referint-se als excessos en les menges i com eren servides en alguns monestirs de la seva època: «Per a què tanta cura sinó per a matar la seva monotonia? Tampoc descuren la seva presentació en les safates, perquè la vista pugui delectar-se també com després ho farà el paladar. Així, per a quan l’estómac comença a demostrar la seva saturació, ja els ulls han quedat satisfets. Però, malgrat la vistositat que ofereixen a les mirades i la seducció amb què complauen al gust, el pobre estómac, que no entén de colors ni assaboreix les menges, és condemnat a rebre tot el que li entra, i en la seva opressió se sent no precisament satisfet, sinó com enterrat sota el menjar.» (Apologia a Guillem; 20,2). Una crida contundent contra el risc d’enfit, una crida a fer-nos servidors de Crist, nostre Senyor, i no pas del nostre propi ventre (cf. Rm 16,18). Mesura, simplicitat i austeritat, és a dir temprança i fidelitat a l’esperit de la Regla, i això en tot, en la pregària, en el treball, en la Lectio, en el descans i també, com no pot ser d’altra manera en el menjar i en el beure. Res en excés, sense caure en el defecte i tot fet sempre per a poder estar a punt per a servir al Senyor en tot moment.

 

05.02.2023 – LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

• LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 32
  1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 5 febrer 2023

En haver parlat del majordom del monestir, aquell qui ha de ser ben humil i ha de donar sempre una bona paraula per resposta, sant Benet en els tres capítols següents ens parla de les eines, de posseir i de la necessitat de les coses. En una primera ullada podríem adonar-nos de la sensibilitat i alhora del rigor de sant Benet en tractar de les coses materials; no vol monjos rics o més ben dit no vol monjos avariciosos amb afany per posseir i per acumular no ja sols en benefici propi sinó sobretot en un sense sentit, tenir per tenir, tenir perquè l’altra no ho tingui; un criteri ben present en la nostra societat segurament més avui que ahir, quasi una patologia que fa perdre a vegades el senderi i porta fins i tot a l’endeutament o directament a la ruïna.

«Què és la propietat? La propietat és un robatori», va escriure Pierre Joseph Proudhon un ja llunyà any 1840; era una frase provocadora però que ben aviat es va convertir en un dels grans postulats polítics del segle XIX, perquè el de la propietat fou un tema essencial en la formulació del socialisme llavors emergent en el denominat socialisme utòpic, però que fou reprès aviat pels marxistes possibilistes i també pels anarquistes. Malgrat assajar diverses fórmules al llarg del segle XX, aquest fantasma de la propietat no va pas desaparèixer en cap dels règims presents al llarg de la història i a la fi sembla que hagi vençut la visió liberal, a vegades entesa de manera salvatge.

Escrivia sant Joan Pau II que «L’home quan li manca alguna cosa que pugui dir «seva» i no té possibilitat de guanyar per a viure per la seva pròpia iniciativa, passa a dependre de la màquina social i dels qui la controlen, la qual cosa li crea dificultats majors per a reconèixer la seva dignitat de persona i entorpeix el seu camí per a la constitució d’una autèntica comunitat humana.» (Centesimus Annus, 13). Aquesta visió no tant anihiladora com en cert grau crítica de la propietat i per contra una visió comunitària de la possessió la trobem ja en aquests capítols ben formulada per sant Benet. De fet no fa res més que recollir la manera d’afrontar el tema per part de la comunitat apostòlica on: «La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots.» (Ac 4,32). El conjunt de la societat i en certa manera la mateixa Església no han seguit aquesta línia, ans al contrari i així la desigualtat social s’ha anat fent més àmplia fins arribar a provocar lluites socials.

De tot plegat n’era ben conscient Lleó XIII quan escrivia: «La violència de les revolucions civils ha dividit a les nacions en dues classes de ciutadans, obrint un immens abisme entre l’una i l’altra. En un costat, la classe poderosa, per rica, que monopolitza la producció i el comerç, aprofitant en la seva pròpia comoditat i benefici tota la potència productiva de les riqueses, i gaudeix de no poca influència en l’administració de l’Estat. En l’altre, la multitud desemparada i feble, amb l’ànima lacerada i disposada en tot moment al rebombori.» (Rerum novarum, 33).

Sant Benet té una vacuna contra aquests problemes, la igualtat asimètrica, donar a cadascú segons el que necessita i ser conscients de la diferència entre necessitat i caprici, dos conceptes que sovint no van pas de la mà. En el cas monàstic impera en nosaltres el "per sí de cas" i a vegades quan ens plantegem fer alguna cosa se’ns crea la imperiosa necessitat de tenir aquella o l’altra eina, que potser sí que ens cal però que sempre hem de valorar d’aplicar aquell altre concepte econòmic que tal volta els monjos tenim un xic oblidat quan no desconeixem directament i és de l’amortització. Quan invertim en una eina, per posar un exemple, ens cal calcular si el seu cost serà amortitzat en l’ús que en farem. Dit d’una altra manera si adquirim certes eines o cert material i no em fem ús, sols el guardem, la despesa que hem aplicat per adquirir-la ha estat malaguanyada. Casos pràctics ens poden venir al cap a tots, un determinat taller replet de material però del que s’empra un molt petit percentatge, adquirir una determinada màquina però que utilitzarem poc; en resum coses que si ens calen de fer cal veure si donades a fer fora del monestir potser ens surtin més econòmiques; sense oblidar tampoc el que ens diu sant Benet al capítol 66 que «el monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries (...) s’exerceixin a l’interior del monestir, per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes» (RB 70,6-7).

Per a lluitar contra la temptació de posseir, contra l’avarícia; que també ens assalta a nosaltres de tant en tant o potser sovint, el primer que es requereix és la temprança en l’ús dels béns materials: evitar l’excés i el luxe, controlar la quantitat i qualitat dels béns que adquirim. La temprança respecte als béns materials també exigeix que no acabem essent dependents d’ells perquè la virtut oposada a l’avarícia és la generositat. El practicar la generositat ens ajuda a evitar l’avarícia. Generositat és la virtut que ens disposa a donar, no solament béns materials, sinó també del nostre temps, talent i la pròpia vida per a complir la voluntat de Déu, sense esperar res a canvi en aquest món. En resum no considerar les coses com a pròpies, pel que fa a l’ús, però com si ho fossin, en el millor sentit del terme, pel que fa a la conservació. Perquè a vegades si una cosa és de tots pot ocórrer que ningú en tingui cura, quan de fet tothom n’ha de tenir cura.

En el capítol 33 i en el 54 de la Regla sant Benet ens parla també d’aquest tema. La propietat com un vici que ha d’extirpar-se, pot sonar com una consigna d’aquella ideologia vuitcentista radical, tenint en compte que la propietat és un dels drets fonamentals de l’home. Sant Benet ens parla diferenciant el necessari del superflu. No es tracta de no poder utilitzar eines en les tasques que cadascun tenim encomanades; es tracta, en primer lloc, de no fer-ne un ús privat, abusiu, exclusiu; i, en segon lloc, de no tenir pel simple plaer de posseir, sense un motiu pràctic que ho justifiqui.

Hi ha en el fons la raó que ens explicita sant Benet quan ens diu que al monjo no li és lícit fer el que vol i que no té potestat ni sobre el seu propi cos. Doncs si som de Déu, fins i tot en el propi cos, com no ho han de ser les coses materials, les eines i els objectes del monestir? Hem de tractar-ho tot doncs sense deixadesa i la primera eina per a tenir-ne bona cura som nosaltres mateixos, la nostra dimensió corporal i sobretot espiritual que hem posat com una ofrena en mans de Déu en deixar la nostra cèdula de professió damunt l’altar, amb el pa i el vi de l’Eucaristia, i ho vam fer no pas com un simple gest, sinó com a vertadera oblació. Aquesta eina en mans del Senyor que som nosaltres, es greixa sobretot amb la pregària.

Escriu l’abat Cassià Maria Just que superades les falses imatges de Déu que ens el poden presentar com un Déu llunyà, un Déu garantitzador de la llei o un Déu policia que ens està esperant a la cantonada i a la primera que fem ens castiga; descobrim l’amor de Déu que és molt més exigent que la por; quan ens sentim estimats per Déu tenim por d’ofendre’l en lo més mínim, ho hem de donar tot. Afegeix l’abat Cassià que aquest amor s’ha de conrear amb la pregària personal i comunitària. Escriu: «El que convé també en la nostra vida de pregària, és no deixar-la mai, no fer-se enrere, encara que sembli perdre el temps, no s’ha de deixar mai! Ara bé, la pregària és un exercici de fe, que s’ha d’alimentar amb la lectura de l’Escriptura per escoltar el que Déu ens vol donar (...) Hem de procurar més la qualitat que la quantitat. És aquesta pregària de tu a tu; trobar el tu de Déu i no parlar mai de Déu com un absent.» (Viure amb fe, esperança i caritat).

Tinguem cura doncs de les eines, dels objectes i sobretot de nosaltres mateixos per tal de ser bons instruments sempre a punt per treballar per Déu i amb Déu, greixem la nostra vida amb la pregària i la Paraula de Déu; moguts per l’amor convertim-ho en costum i no caiguem en la negligència i com escriu sant Joan Crisòstom: «que això es converteixi en costum immutable, i així, d’ara endavant, no caldrà més amonestar ni persuadir. Ja que un costum arrelat val molt més que qualsevol exhortació i persuasió.» (Homilia sobre l’almoina).

 

29.01.2023 – LES FALTES GREUS

• LES FALTES GREUS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 25
  1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

COMENTARI DE L'ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 29 gener 2023

Escriu Bruno Fabio, professor de Dret Canònic de la facultat sant Pius X de Venezia, que el dret canònic té una particularíssima funció que és didàctica i formativa alhora i que aquesta funció s’estén a tot el poble de Déu ja sigui quan s’identifiquen conductes irregulars, ja sigui quan són prescrites mesures punitives (Diritto penale canonico). En la Constitució Apostòlica Les lleis de la Sagrada Disciplina de sant Joan Pau II amb la qual promulgava el nou Codi de Dret Canònic el 25 de gener de 1983, fa tot just quaranta anys, s’hi pot llegir: «La finalitat del Codi no és de cap manera substituir en la vida de l’Església i dels fidels la fe, la gràcia, els carismes i sobretot la caritat. Per contra, el Codi mira més aviat de crear en la societat eclesial un ordre tal que, assignant la part principal a l’amor, a la gràcia i als carismes, faci alhora més planer el creixement ordenat d’aquests en la vida tant de la societat eclesial com també de cadascuna de les persones que pertanyen a ella.»

A un home avesat al món legal, com fou sant Benet, no li podia pas passar per alt que a l’hora d’establir unes normes que ell volia forçosament rectíssimes i que alhora sabia sols un principi per a la vida monàstica, calia contemplar i establir un sistema penal a partir del qual una comunitat es pogués defensar d’actituds anticomunitàries per part de membres concrets i també ajudar al qui falta a reintegrar-se en la comunió. Així, per aquesta raó utilitarista però també profundament espiritual, apareix al llarg del text de la Regla el que s’ha vingut a denominar com a codi penal benedictí. Situada en el seu moment històric aquesta legislació, lluny d’aparèixer com a inhumana, està marcada per la caritat vers cada individu i sobretot vers el conjunt de la comunitat. Certament determinades actituds individuals de caire improcedent o directament il·legals, poden acabar per afectar al conjunt d’una comunitat i deixar-la tacada i tocada davant del seu entorn, davant de l’Església i davant del conjunt de la societat. A tots ens passen pel cap exemples concrets que desgraciadament podem conèixer de manera directa, indirecte o a través dels mitjans de comunicació.

Escrivia el Papa Benet XVI, ja emèrit i al redós de la reunió dels presidents de les conferències episcopals convocats el febrer de l’any 2019 pel Papa Francesc per parlar sobre la crisi dels abusos sexuals a l’Església: «El Senyor ha iniciat una història d’amor amb nosaltres i vol recapitular tota la creació en l’amor. L’oposició al mal, que ens amenaça a nosaltres i al món sencer, en darrer terme pot consistir només en el fet que ens abandonem a aquest amor. Ell és la veritable força d’oposició contra el mal. La potència del mal sorgeix a través de la nostra negació de l’amor de Déu. Se salva qui es confia a l’amor de Déu. El nostre no ser salvats es deu a la incapacitat d’estimar a Déu. Aprendre a estimar a Déu és per tant el camí de la redempció de l’ésser humà.» (L’Església i l’escàndol dels abusos sexuals).

Aquesta relació entre l’amor de Déu i el trencament de la comunió en una comunitat, una diòcesis o en el conjunt de l’Església és la mateixa que apunta sant Benet en el capítol de la Regla que avui ens surt al pas. I és que la falta, qualsevol falta sigui lleu o greu, però evidentment molt més si és greu, trenca la comunió amb Déu i amb els germans, trenca els lligams de l’amor. Aquest és l’origen i alhora la conseqüència de tota falta, la manca de comunió i d’amor. Però a una falta greu, a arribar a cometre una falta greu no si arriba de cop, hi ha un camí en el que les faltes lleus es van acumulant, van esdevenint quotidianes, la nostra consciència es va relaxant poc a poc, pas a pas, i acaba per no donar-los-hi ja importància i és aleshores quan arriba el moment de la falta greu, perquè ens hem anat acostumant a faltar i ja no ens ve d’aquí de cometre una falta greu. En el magisteri de l’Església ho podríem calibrar en l’habitud de cometre pecats venials que pot acabar per desembocar en la comissió d’un o més pecats mortals, aquells que deterioren la nostra relació amb Déu de manera important, fonamental i que no tenen altra sortida per restablir la comunió i l’amor amb el Senyor i la comunitat, sigui al nivell que sigui, que la contricció, el penediment i la reparació.

Ens cal estar atents a no perdre la comunió i l’amor i per estar atents ens cal estar amatents al dia a dia de la nostra vida. Certament ja ho escrivia Evagri Pòntic: «El dimoni dit dimoni meridià, és aquell que causa el pitjor dels conflictes. Projecta el seu atac en el monjo cap a la quarta hora i assetja la seva ànima fins a la vuitena hora. Per començar fa que sembli que el sol no es mou gens o gairebé gens i que el dia consta de cinquanta hores. Alhora obliga al monjo a mirar constantment per la finestra, a sortir de la cel·la, a observar el sol amb deteniment per determinar quan falta per a la novena hora, a mirar aquí i allà, per veure si potser podem sortir per fer això o l’altra.» No es pas nou, aquesta és una malaltia crònica de la vida monàstica i no sols de la vida monàstica, i neix del descuit de la salut espiritual, del descuit de la pregària personal, de l’abandó d’aquella virtut que és la puntualitat o aquella altra que és la regularitat i així se’ns va fent feixuc obeir la campana que ens crida a Matines o mantenir el silenci o la concentració davant de la Paraula que aleshores lluny de parlar-nos, ens acaba per avorrir o decebre. D’aquí a cometre una falta lleu hi ha un petit pas, si és que no considerem ja falta l’absentisme en l’Ofici Diví o qualsevol altra d’aquests símptomes de crisi interior. És aleshores quan ens habituem a cometre faltes lleus que esdevenen per a nosaltres allò de lo més natural i habitual i les justifiquem en l’actitud d’aquell o de l’altra germà i poc a poc, pas a pas, Déu no ho vulgui, caiem en la falta greu, és a dir pequem greument. I en pecar trenquem la comunió i l’amor. Per exemple de tant murmurar podem caure en el menyspreu als germans i de tant menysprear-los podem arribar fins i tot, Déu no ho vulgui, a odiar a aquell o a l’altre. Ens ho mostra sant Benet en aquest capítol, al cap i a la fi, molts cops som nosaltres mateixos els qui ens excloem de la taula o de l’oratori, els qui ens excomuniquem i no pas esclatem en plor de penitència, ans al contrari, quasi ho fem en crits de joia per sentir-nos qui sap si alliberats. Però és vertaderament aleshores quan som esclaus, quan estem ben lluny de ser lliures, perquè som presoners de les nostres passions.

No són riscos imaginaris, són ben reals i als que tots, absolutament tots, estem exposats en un moment o altre. El risc de caure per l’escala de la humilitat i fer cap de sobte al primer graó sempre el correm; aleshores cal espolsar-se la pols de l’autoreferencialitat i ben agafats a la barana de l’escala, que és la Regla, i fits els ulls en qui ens espera al capdamunt, que és el Crist, aixecar-nos i iniciar de nou la pujada amb passos segurs, ben fonamentats en la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula. Escriu sant Bernat: «Sol succeir, i ni ho diem ni ho constatem sense gran dolor, que alguns, al principi de la seva conversió, són molt timorats i diligents fins que s’inicien, en un cert grau, en la vida monàstica. I precisament quan haurien de ser majors els seus anhels, segons aquelles paraules: els qui em mengen quedaran afamats de mi, comencen a comportar-se com si es diguessin: per a què lliurar-li més, si ja tenim el que ens va prometre? Si sabessis el poc que posseeixes encara i què aviat ho podries perdre, de no conservar-t’ho el que t’ho va donar! Sols aquestes dues raons haurien de ser-nos suficients per a ser molt més gelosos i submisos a Déu. Així no pertanyerem a aquesta mena de persones que no habiten a l’empara de l’Altíssim, perquè pensen que no el necessiten: són els que no esperen en el Senyor.» (Sobre l’ascesi i la contemplació, I,3).

I perdre l’esperança en el Senyor és el pitjor dels pecats. És desesperar de la misericòrdia de Déu, és pecar contra l’Esperit Sant i d’això el mateix Jesús ens diu: «El qui parli contra el Fill de l’home serà perdonat, però el qui parli contra l’Esperit Sant no serà perdonat ni en aquest món ni en l’altre.» (Mt 12,32).

 

22.01.2023 – LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,62-70
  62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 22 gener 2023

Escriu un autor espiritual: «La pau interior demana despreniment, un despreniment que s’expressa en el silenci i en la solitud, la pobresa i l’obediència, la castedat i la pregària. En la nostra vida tot tendeix a obrir de bat a bat la porta del nostre cor al Senyor, a asseure’ns tranquil·lament als seus peus per escoltar la seva paraula, a deixar-nos lliures per viure en íntima comunió amb Ell.» (El camí de la vertadera felicitat, p. 135).

Sant Benet ens mostra avui com és arribar a aquesta pau espiritual pujant el darrer graó de la humilitat, arribant a aquella caritat de Déu que, de tant perfecta com és, foragita el temor i ens fa complir no ja per temença, sinó per costum, naturalment, sense esforç. Esdevenir nets de vicis i de pecats no és tasca fàcil, l’egoisme, l’enveja, l’ambició, la temptació d’aconseguir el que volem sigui com sigui sempre ens assetja; però esdevenir nets de tot això no és pas impossible perquè tenim l’exemple dels sants, de tots els sants, dels reconeguts i dels de la casa del costat, que diu el papa Francesc, i sobretot tenim l’exemple del mateix Crist nascut humanament sense pecat però que visqué com a vertader home i que coneix a fons la naturalesa humana i per tant les nostres flaqueses i els nostres temors.

Per imitar aquests exemples sant Benet ens mostra un camí en positiu, el de la humilitat, que sant Bernat ens explica en negatiu, el de la supèrbia. No és aquest el de la humilitat un camí ni planer, ni fàcil; és un camí que sovint recorrem caient, retrocedint i ensopegant un cop i un altre amb les mateixes pedres i que fins i tot a vegades estem temptats a abandonar, cercant falses dreceres que lluny de portar-nos al Crist, ens porten a la nostra autorefencialitat, això és a la supèrbia. Escoltàvem fa uns dies a Teresa Forcades dir en una de les seves cartes a Francesc Torralba que malgrat portar ja uns anys de vida monàstica se sentia sovint al primer graó. Aquesta sensació ens assalta a tots i si no la tenim pot voler dir que ens creiem no ja al dotzè graó sinó que anem pel vint-i-quatrè, però és quan ens hem equivocat d’escala i estem ben enfilats en la de la supèrbia que costa molt menys de pujar però molt més de baixar, ens hi trobem enfilats quan volem aconseguir per mitjans il·lícits allò que no se’ns ha donat i creiem que de dret ens pertoca i no dubtem fins i tot a manipular als nostres germans, Déu no ho vulgui, fent mal als altres i a nosaltres mateixos.

No ens podem refiar mai de les nostres soles forces, fins i tot el monjo que ens pot semblar més observant pot relliscar escales avall i trobar-se de nou al primer graó de manera sobtada. Quan ens succeeix ho podem reconèixer perquè travessem un desert en el nostre contacte amb la Paraula, ens pesa i fa basarda anar a l’Ofici i mirem d’arribar-hi el més just possible o de cercar i creure’ns qualsevol petita excusa per no anar-hi; se’ns fa costerut servir als germans i tot és mirar el que fan als altres per poder justificar-nos.

I és que la vida monàstica té bastant de rutinària, un horari que es repeteix dia rere dia; unes lectures que podem trobar en un moment o altra, quan ens assalta l’apatia, allunyades del que voldríem escoltar i així tantes altres coses que ens fan donar la culpa de tot plegat a qualsevol altre, menys a nosaltres mateixos que som alhora causants i víctimes d’aquesta situació. La rutina de la vida monàstica no és ni ha de ser un obstacle, ans al contrari ens ha de ser d’ajuda per centrar-nos en el vertader i fonamental objectiu de la nostra vida, cercar al Crist. Perquè aquesta rutina no és pas monotonia, en la nostra vida cada dia tenim la possibilitat de descobrir quelcom de nou, d’avançar un pas més cap al Crist i per aconseguir-ho ens cal ser fidels a allò que és fonamental en el nostre dia a dia: la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu.

A vegades cerquem fora del monestir quelcom que ens sorprengui, que ens tregui de la rutina i si ens afalaga molt millor; un nouvingut a Vespres, un hoste al qui interpel·lar, un amic exterior al qui confiar-nos. Els monjos no som illes, parafrasejant a Thomas Merton, tampoc fortaleses amb merlets punxeguts, però hem d’estar sempre alerta davant del risc de perdre la centralitat de la nostra vida en coses banals, que de fet no ens interessen. Ho veiem en els nostres germans ancians o malalts, quan arriba l’hora en que les forces impedeixen de portar una vida comunitària plena hi ha qui ho viu en la plenitud de la comunió, bé seguint els oficis de la comunitat, bé portant una vida de pregària personal cada cop més intensa. Però també és cert que hi pot haver qui tingui vertaderes dificultats perquè la pràctica de la pregària comunitària l’ha perduda fa temps i sols anhela una relació externa que, siguem sincers, no és en cap cas el centre de la vida del monjo. Ens ho diu sant Benet en aquesta conclusió del capítol setè sobre la humilitat, el monjo ho és vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre, set dies a les setmana, tres-cents seixanta cinc o seixanta sis dies l’any i això es mostra en la pràctica: a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o drets.

Un monjo no neix, un monjo es fa, es va fent poc a poc deixant actuar sobre d’ell la gràcia divina i ajudant-hi mirant tant com pugui d’enderrocar aquelles tanques que impedeixen l’accés al Senyor al fons dels nostres cors. Els nostres enemics en aquest camí no són pas imaginaris, sant Bernat ens els enumera ben clarament, els nostres enemics, aquells contra els que hem de lluitar cada dia són: la curiositat o la tafaneria si volem dir-ho d’una manera més col·loquial, la lleugeresa d’esperit i la indiscreció de la llengua, el riure fàcil i l’alegria tonta, la jactància, la recerca de la pròpia glòria singularitzant-nos, l’arrogància de creure’ns millors que els altres o imprescindibles, la presumpció i el desig de posar-nos allí on no se’ns demana, excusar els propis pecats i exagerar els dels altres, no acceptar les coses que ens poden semblar aspres i dures, donar la culpa de tot el que ens passa als altres i a la fi sant Bernat ho resumeix tot plegat en els dos darrers graons de la supèrbia parlant d’adquirir el costum de pecar a partir de considerar-nos lliures per pecar.

La vida monàstica ha tingut i té en sant Benet i la seva Regla un vertader marc, aquest text esdevé com un manual que ens permet concretar aquella que és vertaderament la nostra norma rectíssima de vida, l’Evangeli, és a dir la Paraula de Déu. No ens proposa sant Benet ni un camí planer, ni un camí on tot ens plagui; ans al contrari ens diu que és un camí estret, forçosament estret, però ens va indicant els passos a seguir perquè a la fi si atenem els seus consells i ens obrim a la voluntat de Déu, aquesta serà també la nostra i el camí s’anirà eixamplant. Ens ho diu ben clarament quan conclou aquest capítol parlant de que l’amor de Déu ha de ser el nostre únic motiu per a viure com a monjos, cercant amb gust la virtut.

Escriu Joan Cassià que: «La veritable discreció no s’adquireix més que a canvi d’una veritable humilitat. (...) Hem de procurar amb obstinació, adquirir el bé de la discreció, mitjançant la virtut de la humilitat. És l’únic que pot preservar-nos de les extralimitacions, tant en el vici com en la virtut, o, cosa que és el mateix, deslliurar-nos de les faltes, tant per excés com per defecte» (Col·lacions).

 

15.01.2023 – LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,44-48
  44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li venen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 15 gener 2023

La llavor de la humilitat està plantada en el nostre interior, forma part de la imatge de Déu que hi ha impresa dins nostre des de la mateixa concepció com a éssers humans, com a creatures de Déu, una imatge que recuperem pel baptisme. Però si aquesta imatge de Déu està enterbolida pel pecat, també la humilitat va creixent a vegades de manera esbiaixada i cal de tant en tant podar-la perquè creixi recte i ens sigui de profit. Sant Benet sap que aquesta poda no la podem fer pas nosaltres mateixos, que ens cal ajuda espiritual externa. L’Església Catòlica des d’antic ha establert una manera de mirar de recuperar un cop i un altre aquesta imatge de Déu que també un cop i un altre enterbolim, és el sagrament de la penitència. No és pas descobrir res, dir que aquest sagrament és probablement sinó el més devaluat, si que segurament el més discutit i poc freqüentat. Quantes vegades hem escoltat allò de que jo ja m’entenc amb Déu i no em cal la mediació de cap home tant o més pecador que jo mateix? Confonem sovint el missatger amb el missatge; qui celebra l’Eucaristia, qui confessa, qui bateja no és aquella o l’altra persona, pecadora, imperfecta i feble com qualsevol altra creatura, sinó un ministre consagrat i facultat per l’Església per a aquesta tasca.

La escassa idoneïtat del ministre d’un sagrament sovint ens serveix d’excusa per rebutjar la pràctica. I és que en el cas del sagrament de la penitència i per extensió per obrir-nos de cor a un altre, s’hi afegeix una dificultat que és el nostre temor, la nostra por a confrontar-nos a l’opinió d’altri. Ens és més fàcil acabar per creure’ns que Déu avala la nostra voluntat en la seva totalitat o el que és el mateix creure’ns que fent la nostra estem acomplint la voluntat de Déu. Sant Benet poua en l’Escriptura, com tantes altres vegades, per fer-nos veure com n’és d’absurd això i que implica a més un altre pecat, no pas lleu, i aquest és el de desconfiar de la misericòrdia de Déu. L’examen de consciència sembla avui per avui una pràctica si no obsoleta sí poc habitual, però és el pas previ i l’únic camí per aconseguir reconèixer les nostres faltes, els nostres pecats, fent propòsit d’esmena i poder obtenir així el perdó de Déu. A vegades escoltem com a retret que els creients ho tenim fàcil, perquè ens penedim, rebem el perdó i ja hi podem tornar amb la seguretat de que obtindrem de nou el perdó tantes vegades com caiguem. Això és cert en part, tant sols en part, perquè la voluntat de no tornar a caure en els mateixos paranys és part ineludible del sagrament. Deia un ancià al seu deixeble: «No facis res per ostentació dels homes, sinó considera’t el més pecador de tots; purifica els teus pensaments per mitjà de la confessió i amb fruits dignes de conversió; no odiïs a cap home en tota la teva vida, per a no ser odiat pel Senyor el teu Déu.» (Llibre dels ancians, 50).

Sant Benet ens diu avui que tots els pensaments dolents que ens venen al cor i les faltes comeses secretament les hem de confessar. Podem recordar les paraules del mateix Crist: «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Això serveix per qualsevol tipus de pecat, els de pensament, els de paraula, els d’obra i els d’omissió. Quantes vegades puc tenir la temptació de no complir un servei amb la vana esperança de que ningú no se n’adonarà; i sí, sempre hi ha algú se n’adona perquè si jo tenia porteria i no hi he anat tal volta un altra germà esperava una visita i en no haver-hi ningú a la porteria ha hagut de ser avisat pels guies o pels qui estaven a la cuina i òbviament ha explicat que el qui tenia el servei l’ha omès. Si això passa, que passa i pot passar a vegades fins i tot per descuit, el propòsit d’esmena ha de sortir del cor i ràpidament. A vegades he recordat a algú per exemple que li tocava parar taula i no se n’havia adonat, no ho havia recordat, i immediatament hi ha anat agraint el recordatori. Aquesta és la bona actitud davant un mancament, no cal excedir-se en el reconeixement amb esclats de veu, que diria sant Benet, sinó rectificar. La dita habitual ens diu que "rectificar és de savis" sembla però com si poc a poc aquesta s’hagués transformat en un "equivocar-se és de savis"; i no és pas exactament així, equivocar-se és humà, forma part de la nostra naturalesa humana. Davant l’error, la falta, el mancament o el pecat el que toca és reconeix-lo i esmenar-se; no pas fer de l’error una norma de conducta. Però com escriu Francesc Torralba: «La humilitat és el reconeixement de la pròpia finitud, però també del valor que tenim. Consisteix en adonar-se que no som déus, però tampoc bèsties; que estem fets de necessitats i de mancances. Som instint, però podem transcendir-lo, disposem d’un univers de possibilitats per desenvolupar.» (Carta 26 d’octubre de 2019 a Teresa Forcades).

Va dir un ancià: «Tres són les forces de Satanàs que empenyen a tot pecat: la primera és l’oblit; la segona, la negligència; la tercera, la concupiscència. I l’home cau per causa de la concupiscència. Per consegüent, si l’esperit vigila contra l’oblit, no cau en la negligència; i si no és negligent no cau en la concupiscència; i si no té concupiscència, mai cau per la gràcia de Crist.» (Llibre dels ancians, 104). A no tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, a no tornar a pecar ens hi pot ajudar no tant sols analitzar el que hem fet malament sinó també tractar de cercar les causes de perquè hem obrat així. Poder ser banals com ara l’oblit, no tant lleus com la negligència i més greus com la concupiscència. Tot mirant de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu, Déu no ho vulgui, mirem de posar-hi de part nostra. Escriu Teresa Forcades a Francesc Torralba: «Benet considera la humilitat el valor central de la Regla. (...) Per a mi ser humil és confiar en la presència de Déu en mi no només en la intimitat i la quietud dels moments d’oració, sinó sempre, particularment en els moments de contradicció, quan les coses no van com esperava.» (Carta 10 de novembre de 2019 a Francesc Torralba)

 

01.01.2023 – LES MENES DE MONJOS

• LES MENES DE MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 1
  1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 1 gener 2023

Hi ha dues menes de monjos, dues maneres de viure la vida monàstica de manera correcta: els cenobites i els anacoretes. Per contra n’hi ha unes altres dues que són incorrectes i perilloses per a l’ànima: els sarabaïtes i els giròvags, amb una vida que sant Benet titlla de miserable i de la qual quasi no val la pena ni parlar. El cenobitisme es va anar imposant com la fórmula per excel·lència per a la vida monàstica i aquesta generalització es deu en gran part a la Regla amb la que sant Benet establí una norma rectíssima de vida per als monjos. Sant Benet no escriu un text, la Regla, com una mena de norma teòrica o abstracta, la seva Regla, que és la nostra, parteix i neix de l’experiència espiritual i vital. Hi ha aquí una primera contradicció ja que si sant Benet estableix que per viure la forma de vida monàstica de l’anacoreta cal passar primer per una llarga prova al monestir i ens parla dels perills de no fer-ho així, tots sabem que ell mateix ho feu a l’inrevés, visqué primer com a anacoreta i després en comunitat, precisament per això sabia molt bé de que parlava i dels perills que no són en cap cas teòrics sinó sempre ben reals. Segurament al llarg de la seva vida de recerca de Déu, partint de la seva pròpia experiència com a anacoreta, es degué topar amb sarabaïtes i amb giròvags que l’acabaren de convèncer de que aquells no eren bons camins per arribar a Déu, molt rectes potser però al cap i a la fi acabaven per portar quasi bé a l’infern.

I aquesta experiència vital de sant Benet va fins i tot més enllà de la vida monàstica i com digué el Papa Benet XVI: «l’obra de sant Benet, i especialment la seva Regla, van ser un autèntic llevat espiritual, que va canviar, amb el pas dels segles, molt més allà dels confins de la seva pàtria i de la seva època, el rostre d’Europa, suscitant després de la caiguda de la unitat política creada per l’Imperi Romà una nova unitat espiritual i cultural, la de la fe cristiana compartida pels pobles del continent. D’aquesta manera va néixer la realitat que anomenem Europa». (Audiència General, 9 d’abril de 2008). En el fons rau la qüestió de sotmetre’s a la voluntat de Déu o de tractar d’imposar de totes, totes la nostra pròpia voluntat. Per cercar Déu no hi ha capa altra camí que deixar-se portar per Ell, tot i que a vegades ens podem arribar a enganyar a nosaltres mateixos i ens arribem a creure que la voluntat de Déu coincideix exactament, fil per randa amb la nostra. Però desenganyem-nos perquè habitualment no és pas així malgrat que fins i tot puguem verbalitzar-ho o raonar-ho amb grandiloqüència i una certa radicalitat de façana; la voluntat de Déu sovint és una i la nostra amb sort no és coincident i sense tanta sort és contrària. Per aquesta raó sant Benet creu oportú plantejar-nos que per cercar a Déu amb certes garanties cal seguir una Regla, obeir un abat i viure-ho tot plegat en una comunitat. No vol pas dir això que així ja hagin de desaparèixer les dificultats, sinó que tal volta les podrem afrontar en millors condicions.

Sempre podem tenir la temptació de viure l’experiència dels sarabaïtes, malgrat viure en comunitat podem tenir la temptació i qui sap si l’oportunitat de mirar de viure en el monestir guardant fidelitat encara al món, portant una tonsura o un hàbit més com una aparença que com una realitat i ajuntar-nos amb dos o tres amics per recloure’ns en les cledes del nostre orgull, la nostra voluntat i el nostre egoisme i no tenir altra llei que la satisfacció dels nostres propis desitjos; és a dir viure una vida monàstica tova com el plom on és sant allò que diem nosaltres sant i il·lícit allò que no ens plau. També podem caure en la temptació de seguir al monestir vivint la vida monàstica des de l’òptica dels giròvags, tombant amunt i avall ja sigui físicament o mentalment i coincidint en la raó de fons de la vida dels sarabaïtes, servir els nostres propis volers i aquí fins i tot sucumbint en la gola. Com diria sant Benet no costa gaire de veure com és d’absurd això (cf. RB 65,4). Recollint la idea del Papa Benet XVI; l’objectiu de la vida del monjo era i és buscar a Déu. En temps de sant Benet es trobaven en la confusió d’un temps en què res semblava quedar en peus, i davant d’aquesta crisi de valors i de societat, els monjos volien dedicar-se a allò essencial, a treballar amb tenacitat per trobar el que vertaderament val i roman sempre, trobar aquell qui és la mateixa Vida. Els monjos buscaven i busquen a Déu. Volien i volen passar del secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable. El Papa Benet parlava d’una orientació «escatològica» de la vida monàstica, que no cal entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a l’altra part del món o a la pròpia mort, sinó existencialment; és a dir darrere del provisional buscar allò que és definitiu. Cercar Déu per als monjos i per a tots els cristians, no es tracta d’una expedició per un desert sense camins, una recerca cap al buit absolut. Déu mateix posa senyals de pista, fins i tot aplana un camí, i del que es tracta és de trobar-lo i de seguir-lo aquest camí. Que no és altra que la seva Paraula que, des de les Escriptures, s’obre al cor dels homes. (Discurs al Collège des Bernardins, 12 de setembre de 2008).

Sols cercant Déu, en contacte amb la seva Paraula i en el clos de monestir podrem aprendre a lluitar contra el maligne que pren formes agradables als nostres ulls i als nostres sentits, que sap molt bé com seduir-nos fins a fer-nos pensar que allò que ens proposa és el que toca i cal fer i massa sovint no caiem en que és el que ens ve de gust de fer i per tant moltes vegades no coincideix amb allò que Déu vol i demana de nosaltres. Arribar a bastar-nos sols amb la nostra mà i el nostre braç no és cosa fàcil i encara menys saber-nos bons discernidors dels vicis que ens assalten, siguin de pensament, de paraula, d’obra o d’omissió. En paraules de nou del Papa Benet XVI: «La nostra llum, la nostra veritat, la nostra meta, la nostra satisfacció, la nostra vida no és una doctrina religiosa, sinó una Persona: Jesucrist. Molt més allà de la nostra capacitat de buscar i desitjar a Déu, ja abans hem estat buscats i desitjats, més encara, trobats i redimits per ell. (...) Una vida en el seguiment de Crist no es pot fundar en criteris unilaterals; amb lliuraments a mitges, la persona quedaria insatisfeta i, en conseqüència, potser també espiritualment estèril.» (Heiligenkreuz 9 de setembre de 2007). Sant Benet ens vol radicalment monjos perquè sap per experiència pròpia i aliena que sols així lliurats en cos i ànima a la recerca del Crist podrem arribar tots junts a la vida eterna o al menys tindrem l’oportunitat d’arribar-hi. Quan els monjos vivim l’Evangeli de manera radical, quan conreem en profunditat la unió amb Crist, arribem a allò que és essencial i té la primacia cercar al Crist i no anteposar res al seu amor. (Cf. Benet XVI 20 de novembre de 2008). Com escriu el Papa Benet en el seu testament espiritual: «Jesucrist és veritablement el camí, la veritat i la vida, i l’Església, amb totes les seves insuficiències, és veritablement el seu cos.»

 

18.12.2022 – LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT

• LA INSTITUCIÓ DE L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 64
  1 En la institució de l’abat s’ha de tenir sempre per norma que sigui constituït aquell que tota la comunitat s’hagi elegit de comú acord segons el temor de Déu, o bé només una part de la comunitat, ni que sigui petita, però amb més bon criteri. 2 L’elecció es farà tenint en compte el mèrit de vida i la saviesa de doctrina del qui hagi de ser instituït, encara que sigui l’últim per ordre de comunitat. 3 Però fins en el cas que tota la comunitat elegís amb un mateix criteri una persona que consentís als seus desordres -Déu ens en guard-, 4 i aquests desordres arriben d’alguna manera a coneixença del bisbe de la diòcesi a la qual pertany aquell lloc, o dels abats o dels cristians veïns, 5 que impedeixin que prevalgui la conspiració dels dolents i estableixin un administrador digne per a la casa de Déu, 6 sabent que n’han de rebre una bona recompensa si ho fan amb intenció pura i per zel de Déu, i que, al contrari, cometran un pecat si ho negligeixen. 7 El qui ha estat instituït abat ha de pensar sempre quina càrrega no ha acceptat i a qui haurà de donar compte de la seva administració. 8 Que sàpiga que més li pertoca servir que manar. 9 Cal, doncs, que sigui docte en la llei divina, perquè sàpiga i tingui d’on treure coses noves i velles; desinteressat, sobri, misericordiós, 10 i que sempre faci prevaler la misericòrdia sobre la justícia, de manera que també ho obtingui per a ell. 11 Ha d’avorrir els vicis i estimar els germans. 12 En la correcció ha d’obrar amb prudència i no fer «de res massa», no sigui que, volent fregar massa el rovell, es trenqui el vas. 13 Que no perdi mai de vista la seva feblesa, i que es recordi que no s’ha de trencar la canya esquerdada. 14 Amb això no volem dir que hagi de deixar créixer els vicis, sinó que els ha d’extirpar prudentment i amb caritat segons vegi que convé a cadascú, tal com ja hem dit. 15 I que miri de ser més estimat que temut. 16 Que no sigui turbulent ni neguitós, no sigui exagerat ni obstinat, no sigui gelós ni massa suspicaç; si no, mai no tindrà pau. 17 Ha de ser previsor i considerat en els seus manaments, i, tant si allò que mana es refereix a Déu com si es refereix a aquest món , que ho miri i ho temperi 18 pensant en la discreció del sant Jacob, que deia: «Si faig cansar els meus ramats, caminant massa, se’m moriran tots en un dia». 19 Prenent, doncs, aquests i altres exemples de discreció, que és mare de les virtuts, temperi-ho tot de manera que els forts en vulguin més i els febles no es facin enrere. 20 I sobretot, que mantingui en tots els seus punts aquesta Regla, 21 per tal que, després d’haver administrat bé, senti del Senyor allò que sentí el bon servent que al moment degut havia distribuït el blat als seus companys: 22 «En veritat us dic -afirma- que el va posar al cap de tots els seus béns».

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 18 desembre 2022

Escrivia l’Abat Maur Esteva en el seu testament: «Ara no em queda altra cosa que acollir-me a la misericòrdia de Déu, ja que no puc fer cap acte de reparació. No hi ha temps per a rectificar, ni puc tornar enrere perquè la vida camina en sentit únic. Solament em queda assumir els meus desencerts, reconèixer la trama de miserables accions que preferiria no recordar, de tant defectuoses, imperfectes, errònies, nècies, ridícules com són, és a dir, palla seca, cremada lentament al caliu de Crist foc, i prou!».

Assumir la imperfecció, els defectes de fàbrica, les pròpies misèries no és tasca fàcil. Sant Benet ens posa el llistó molt alt i quan llegim o escoltem el capítol segon o aquest seixanta-quatre sembla com si demanés que l’abat hagués de ser algú amb unes virtuts tan excel·lents que tots sabem que no es poden donar en ningú en tant alta qualitat. Ja tant sols escoltar que l’elecció d’un abat sigui seguint les raons del mèrit de vida i la saviesa de doctrina ens pot posar alerta sobre el criteri de valoració que puguem tenir d’una persona, perquè més que mèrits el que hem de parlar i sobretot demanar és la misericòrdia de Déu, de la qual no hem mai de desesperar.

La figura de l’abat o millor dit l’estructura d’una comunitat, esdevé avui quasi bé una excepció dins de l’Església, però en els primers anys del cristianisme i fins entrada l’edat mitjana també s’elegien els bisbes i els capítols catedralicis eren quasi bé assimilables a una comunitat monàstica; un sistema ben bé diferent del que podem viure en els nostres dies amb seus episcopals vacants durant llarg temps i un procés de nomenament que molts qualifiquen d’opac. Abans de sant Benet els sistemes eren també diversos, així Aquinata Böckmann ens parla de que un superior era elegit per l’anterior superior, encara en vida com si elegís un hereu en línia amb certes monarquies de l’antiguitat o de l’alta edat mitjana, o bé era escollit pels superiors de les cases o monestirs més propers i fins i tot pel propietari o el donador de les terres del monestir; sembla que aquestes fórmules es prestaven a una certa manipulació. El risc de la manipulació no ha desaparegut pas i a vegades i amb sorpresa un se n’adona que determinada conversa amb determinada persona aliena al monestir s’encamina en una direcció que no és la més apropiada sobretot perquè des de fora es desconeixen moltes circumstàncies que impedeixen un anàlisis lúcid i real.

El que ens deixa clar sant Benet tant en aquest capítol com en el conjunt de la Regla, és que s’han d’impedir de totes, totes els desordres. Al desordre no s’hi arriba de manera directe, o al menys la major part de les vegades no s’hi arriba directament, al desordre correm el risc d’arribar-hi poc a poc, pas a pas. Vivim sempre en un equilibri inestable que a més de la gràcia divina precisa del nostres esforç per obrir-nos a ella. És humana, ben humana, la temptació d’anar provant diguem-ne que la resistència de l’abat o del prior; exemples d’accions més o menys puerils tots els podem tenir al cap. Per exemple arribo tard a l’Ofici Diví o a la lectura de col·lació i qui sap si no em diuen res i així poc a poc el retard esdevé costum i el costum acaba per generar l’absència. No hem d’arribar puntuals, no hem d’assistir i participar de la manera més participativa que puguem en la pregària o en el treball per evitar la reprensió del superior, que dit sigui de pas veiem que per sant Benet no és que en tingui el dret sinó que té el deure de reprendre d’una manera o altra al incomplidor; sinó que anem a l’Ofici Diví, anem al treball, a la recreació, a l’assaig de cant o a qualsevol lloc que toqui, quan toqui, perquè mirem sempre de ser fidels a la nostra vocació.

Hem vingut a ser monjos, o millor dit a mirar de viure com a monjos, a aquesta vocació ens hi sentim cridats pel mateix Senyor; però ja ens ho diu sant Benet, som ànimes malaltisses i la temptació del vici, sigui major o menor, no ens abandona mai. En la nostra vocació hi hem de posar cada dia el zel per Déu en un primer pla, aquell bon zel del que ens parla la Regla al capítol setanta-dos que és el que ha de guiar tota la nostra vida, dia a dia, hora a hora, sense fer mai vacances del zel per Déu; vivint aquesta relació nostra amb el Senyor no pas com una càrrega, ans al contrari, l’hem de viure com un regal que el mateix Senyor ens ha fet. Deixar de donar importància a petits vicis molts cops acaba per generar grans vicis i això sobretot genera en nosaltres, quan hi caiem, Déu no ho vulgui, una inestabilitat espiritual que acaba per fer perillar no ja la nostra vocació, sinó també la nostra ànima.

La turbulència, el neguit, l’exageració, l’obstinació, la suspicàcia acaben per generar la pèrdua de la pau. Ens ho diu sant Benet com un risc, no pas teòric sinó ben real per a l’abat, però també ho és per a qualsevol responsable d’una degania, si emprem el llenguatge de sant Benet, i també ho és per a qualsevol monjo. Perquè al cap i a la fi l’abat, el prior, el majordom o qualsevol degà no deixen de ser monjos, millor dit tenen una determinada responsabilitat pel fet de ser monjos i és aquesta seva condició de monjos la que han de preservar per damunt de qualsevol altra cosa. Com podem ajudar-nos a mantenir un bon nivell de vida monàstica? Si és que ho podem expressar així. Ens hi ajuda mantenir el ritme de vida, la jornada tant sàviament dissenyada per sant Benet. Pregària, treball, contacte amb la Paraula i descans; són quatre eixos que marquen o quatre pilars que sostenen la nostra vida de monjos; és a dir vida en i per Déu viscuda en comunitat. Descurar-ne un pot ser ocasió ja de neguit o de turbulència, fer-ho amb més d’un és ja entrar en situació de risc. I un monjo, sigui l’abat o sigui qui sigui, en situació de risc espiritual esdevé un risc per a tota la comunitat. Caure pel pendent de la indolència, de la rutina o de la banalització és el camí segur cap a la crisi. Viure la vida monàstica amb discreció, ens ho diu sant Benet, és viure-la virtuosament i és camí cap a la vida eterna.

Com escrivia l’abat Maur en el seu testament: «Fer la lectura del propi comportament de tota la vida, de les actituds mantingudes, dels sentiments que les han alimentat, de les motivacions que m’han dut a obrar gairebé per una mena de determinisme sota l’impuls del defecte de fàbrica, es començar la recapitulació en Crist i trobar noves motivacions, nous sentiments, noves actituds, nou comportament, en fi, la transformació en Crist.» El Crist com a punt de partida i com a meta, no n’hi pot haver altra de millor i amb aquesta centralitat en Crist, que està en cada capítol i en cada frase de la Regla de sant Benet, hem d’analitzar la nostra vida de monjos i de creients; conscients de la distància que ens separa del model, sabedors de que no podrem arribar mai ase com Ell; però també intentant sempre d’emmirallar-nos-hi per molt difícil que ho veiem d’acostar-nos-hi. Ens hi pot ben bé ajudar mantenir en tots els seus punts aquesta Regla, a tots els monjos i per suposat a l’abat que al cap a la fi és un monjo més; perquè com diu sant Bernat al monjo el fa la vocació, a l’abat el servei.

11.12.2022 – ELS ARTESANS DEL MONESTIR

• ELS ARTESANS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 57
  1 Si hi ha artesans al monestir, que amb tota humilitat exerceixin els seus oficis, si l’abat ho permet. 2 Però, si mai un d’ells s’envania per la seva traça en l’ofici, perquè li sembla que porta algun guany al monestir, 3 que aquest tal sigui tret de l’ofici, i que no s’hi torni a posar, si no és que l’abat li ho assenyala de nou, un cop s’hagi humiliat. 4 Si s’ha de vendre alguns dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar mirin de no atrevir-se a fer cap frau. 5 Que es recordin sempre d’Ananies i Safira, no fos cas que la mort que aquests van sofrir en el cos, 6 la pateixin en l’ànima ells i tots els qui facin algun frau amb els béns del monestir. 7 I que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia, 8 sinó que sempre s’ha de donar a un preu una mica més baix que no ho poden donar els seglars, 9 «perquè en totes les coses Déu sigui glorificat».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 11 desembre 2022

La comunitat és com un sol cos amb molts membres, a imatge del Crist que és com el cos humà, que és un, encara que tingui molts membres: tots els membres, siguem molts o pocs, formem un sol cos. Tots nosaltres hem estat cridats per l’Esperit a la vocació monàstica per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit. Ara bé com el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts; també una comunitat consta de membres diversos. Si el cuiner deia: «Com que no sóc porter, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. I si l’hostatger deia: «Com que no sóc infermer, no sóc de la comunitat», no per això deixaria de ser-ho. Si tota la comunitat fos bugader, com podria obrir la porta? Si tot la comunitat fos majordom, com podria atendre als hostes? Però Déu ha distribuït en la comunitat cada un dels membres de la manera que li ha semblat. Si tota la comunitat es reduís a un sol membre, on seria la comunitat? Així, doncs, els membres són molts, però el cos, la comunitat, és una de sola. El cuiner no pot dir al infermer: «No em fas cap falta», ni tampoc l’hostatger al porter: «No em fas cap falta.» Ben al contrari, els membres de la comunitat que semblen més febles són els més necessaris; els que ens semblen poc preuats, tenen més honor; i els que tenim per menys necessaris han de ser els membres més reconeguts. Déu ha disposat la comunitat de tal manera que ha donat més honor als membres que més en necessiten, perquè en la comunitat no hi hagi divisions, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i quan un membre és honorat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, nosaltres formem ara i aquí el cos de Crist, i cadascú n’és un membre. En la comunitat al cap i a la fi és Déu qui ha posat, en primer lloc uns, en segon lloc uns altres, en tercer lloc, aquells. Som tots cantors? O tots infermers? O tots sagristans? Tots cuinem? Tenim tots l’encàrrec d’atendre als hostes? Tots atenem l’hort? O tots rentem roba? Però sí que entre tots hem de procurar fer-ho tot de la millor manera possible i el que hem d’anhelar tots junts és aquell do més gran del que ens parla l’Apòstol: l’amor. (Cf. 1Co 12,12-31).

Sant Benet sap que un dels riscos dels artesans i qui diu artesans pot dir qualsevol dels oficis o responsabilitats que puguem tenir dins de la comunitat, és l’orgull. Tant malament veu aquesta falta sant Benet que parla de que aquest tal sigui tret de l’ofici i que no s’hi torni a posar sinó s’ha humiliat i l’abat li ho assenyala de nou. I és que a vegades perdem el nord, el rumb o oblidem la raó per la qual exercim una responsabilitat. Si el cuiner cuinés sols el que li agrada a ell o el que li plau a qui pugui tenir per més proper, Déu no ho vulgui, no serviria pas a la comunitat; si l’hostatger tant sols acollís als seus amics, no serviria a la comunitat; si el cantor tant sols cantés el que li plau tingui a veure amb el temps litúrgic o no, no serviria a la comunitat; si el mestre de novicis es mirés a qui truca a la porta del monestir com si cerqués un amic i no mirant d’esbrinar si cerca o pot cercar a Déu de veritat, no serviria a la comunitat; si el cellerer no volgués comprar allò que lli demanen raonablement, no serviria a la comunitat; si l’infermer canviés a consciència les medicacions, no serviria a la comunitat; i no cal dir-ho ja del majordom, el prior o l’abat.

Certament un artesà pot sucumbir a l’orgull o fins i tot a la temptació del frau; és allò que subliminalment es traspua de la frase "t’ho faig" o "t’ho dono". És com si un administrador que amb diners de la comunitat, és a dir de tots, emprés aquesta frase no tat sols amb freqüència sinó a més amb total convenciment. Una altra manera de caure en l’orgull pot ser aquell artesà que supostament necessiti d’una quantitat enorme de mitjans, a totes llums desproporcionats en nombre per a la seva tasca; es tracta aquí d’una mena de síndrome de Diògenes on acumular el que altres poden rebutjar queda substituir aquí per acaparar tot el que es pugui treure de la comunitat, actua en aquest cas també aquella màxima del "per si de cas"; fins i tot en alguna ocasió algun artesà monàstic pot tenir la temptació de vantar-se de que de tal abat n’ha tret el que ha volgut, li fos necessari o no; i això no deixa de ser caure en l’orgull i en l’avarícia perquè potser altres monjos també necessiten coses i, prudentment, se n’estan.

És l’arrogància de la que parla sant Bernat quan escriu: «L’arrogant creu tot el que de positiu es diu d’ell. Elogia tot el que fa i no el preocupa el que pretén. S’oblida de les motivacions del seu obrar. Es deixa arrossegar per l’opinió dels altres. Es fia més de si mateix que dels altres; només quan es tracta de la seva persona creu més als altres que a si mateix. Encara que la seva vida és pura xerrameca i ostentació, es considera com l’encarnació mateixa de la vida monàstica, i en l’íntim del seu cor es té pel més sant de tots. Quan lloen algun aspecte de la seva persona, no l’atribueix a la ignorància o benevolència del qual l’encomia, sinó arrogantment als seus propis mèrits.» (Els graus de la humilitat i de l’orgull, 43,1). Un artesà o algú amb una tasca determinada legítimament encarregada, també s’ha de formar i és aquest un aspecte important i que pot significar per a la comunitat esmerçar molts recursos materials i temporals. I a vegades la formació és una inversió malmenada, si el monjo, Déu no ho vulgui, no persevera, ja que queda per un cantó el monjo format i per l’altra el material ingent a l’espera de que algun altra sigui format en aquell ofici, cosa que no es fa d’un dia per l’altre, i ni monjo per un cantó, ni per material per l’altre per separat tenen massa sentit. La formació, sigui per a la tasca o responsabilitat que sigui, cal que sigui d’alguna manera reglada perquè la formació autodidacta és una formació no contrastada, tot i que pugui tenir un punt de bona voluntat, no acaba passant pel sedàs d’una avaluació, no tant sols pel sentit estricte del terme, que pot ser útil ja de per si, sinó sobretot perquè no confrontar uns coneixements adquirits per un mateix, tot sol, sempre és un risc de fer-nos-els a mida i qui sap si a conveniència. Com diu la Declaració de l’Orde el que hem de procurar és «fer bé la feina de cada dia, la qual actualment moltes vegades ens demana tant de sacrifici, que amb raó la podem comparar amb les austeritats de la vida monàstica antiga.» (Declaració, 66)

Llegint alguns capítols de la Regla, podríem arribar a la conclusió de que sant Benet és un malpensat, un desconfiat, un profeta de calamitats que arreu veu perills i la realitat no és pas que sant Benet es malfiï, sinó que coneix molt bé la naturalesa humana i sap de les nostres febleses tant físiques com morals. I per reblar el clau afegeix que no hem de permetre que s’infiltri el mal de l’avarícia i que hem de donar les coses a un preu més baix que no ho poden donar els seglars. Aquí ja per a algun artesà pot arribar l’astorament en haver confiat que ho bé podria cobrar amb escreix materialment o bé se’n podria valdre per a comprar en certa manera favors a altri, es a dir cobrant en espècies. No és que sant Benet vulgui ofegar qualsevol vocació a l’artesanat, i qui diu a l’artesanat pot dir a qualsevol responsabilitat dins de la comunitat, ell vol tant sols advertir-nos dels riscos. I un altre risc no pas menor és el de fugir d’estudi davant la responsabilitat que se’ns pugui demanar. El principi de subsidiarietat, un principi fonamental en la doctrina social de l’Església, significa en la pràctica ser responsables del que ens pertoca fer, del que ens han manat de fer, en tots els seus matisos i el que és més important fer-ho sempre conscients de formar part d’un cos, sense el qual per nosaltres mateixos no seriem res o ben poca cosa. No aprofitant-nos, no oblidant que som monjos i que com a tals no tenim sentit aïllats, sols, malgrat l’etimologia del mateix terme.

 

04.12.2022 – ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

• ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI O QUE ES TROBEN DE CAMÍ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 50
  1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’Ofici Diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

 

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 4 desembre 2022

 

La professió monàstica no està qualificada com un dels set sagraments, ni encara menys com un dels tres que imprimeixen caràcter. Ens diu el Catecisme de l’Església Catòlica que «El caràcter sacramental és un segell espiritual, conferit pels sagraments del Baptisme, de la Confirmació i de l’Orde. Constitueix promesa i garantia de la protecció divina. En virtut d’aquest segell, el cristià queda configurat al Crist, participa de diverses maneres en el seu sacerdoci i forma part de l’Església segons estats i funcions diversos. Queda, per tant, consagrat al culte Diví i al servei de l’Església. Com que el caràcter és indeleble, els sagraments que l’imprimeixen només poden rebre’s una vegada en la vida.» (CEC, 1121). Aquesta configuració amb Crist i amb l’Església, realitzada per l’Esperit, és indeleble segons ja el Concili de Trento i és molt important l’afirmació de que els sagraments que imprimeixen caràcter no poden ser repetits o reiterats. Alguna cosa canvia per sempre en qui els rep; per tant, la seva eficàcia és de particular relleu per al bé de l’Església.

Doctrinalment doncs no podem dir que la professió monàstica sigui un sagrament, ni tampoc que imprimeixi caràcter, en el sentit teològic del terme. Mentre que una dispensa de vots pot acabar amb el compromís adquirit davant del Senyor i posat sobre l’altar amb la cèdula el dia de la nostra professió; tot i poder apostatar o ser suspès del ministeri, els efectes del sagrament del baptisme o de l’orde persisteixen en qui els ha rebut. No és pas que sant Benet vagi en contra d’aquest principi, tot i que ell no el veiés definit doctrinalment en la seva totalitat; però si que en aquest capítol que avui hem escoltat i en el següent, ens ve a dir que ser monjo no és quelcom que depengui del lloc on som, sempre temporal, o del que estiguem fent puntualment; som monjos sempre i en tot lloc i això és quelcom que s’ha de manifestar en dos aspectes: la pregària i el comportament, evitant els excessos, com diria el mateix sant Benet. La pregària ens ha de marcar la jornada tant si som al monestir, és a dir si podem anar a l’oratori, com si som fora o no podem anar-hi. No sempre és fàcil això, si el motiu és el treball costa deixar el que tenim entre mans per pregar a una hora determinada i si estem de viatge s’hi afegeix la dificultat de trobar un cert grau d’intimitat amb el Senyor, ja que això no és sempre fàcil en segons quins llocs. El mateix sant Benet ho veu així quan ens diu que fem l’Ofici com puguem i aquí el fonamental és no negligir-lo, evitant de pensar que si estem fora del monestir tampoc no ens cal resar-lo en privat i sobretot mirar de que no ens passi per alt aquest compliment. La raó de fons és que l’Ofici Diví és per a nosaltres quelcom com el contacte amb la Paraula de Déu, és a dir quelcom absolutament necessari per a poder viure cada dia com a monjos; és el nostre aliment espiritual. Tot i que ser monjo no imprimeixi caràcter, en el sentit teològicament estricte del terme; sí que modifica el nostre caràcter; tenim no ja una obligació, sinó sobretot una necessitat de pregar.

La Constitució Apostòlica Laudicus Canticum de sant Pau VI ens diu: «Aquells, malgrat això, que han rebut de l’Església el mandat de celebrar la Litúrgia de les Hores han de seguir tots els dies escrupolosament el curs de la pregària fent-lo coincidir, en la mesura que sigui possible, amb el temps veritable de cadascuna de les hores.» (LC, 8). No som doncs uns fidels que quan ho necessiten, els ve de gust o poden preguen l’Ofici Diví, cosa que està molt bé per a ells. Per a nosaltres pregar és quelcom necessari, quelcom que hem de desitjar en qualsevol situació i en qualsevol lloc, fent el que puguem per fer-ho a les hores prescrites, fent el que puguem per fer-ho amb respecte, sentint-nos sempre davant de Déu i sobretot no negligint-ho.

El capítol següent va en la mateixa línia, però en aquest cas ens parla de la contenció en hàbits com ara el menjar, evitant de menjar a fora, encara que algú ens ho pregui molt. I sant Benet no sembla que ho consideri un tema menor, ans al contrari, ja que parla d’excomunió en cas de fer-ho sense el permís de l’abat. Són dues cares de la mateixa moneda: la part interior o espiritual i la part exterior o corporal, que han de complementar-se; perquè evidentment que asseguts a taula davant un àpat suculent la nostra ment no anirà massa en la línia de pensar que hem de pregar.

A tot plegat el context social no ens hi ajuda, millor dit ens ho dificulta; a vegades amb una diguem-ne que desencaminada bona voluntat d’algú que pot pensar estar fent-nos un favor convidant-nos a taula forastera o aconsellant-nos que per fallar en una o dues pregàries un dia no passa res perquè "ja preguem prou" i "un dia és un dia". Això neix d’un cert paternalisme mal entès, si és que hi pot haver un paternalisme ben entès fora del que ve de Déu Pare. Amics, companys o coneguts, com hauria dit algun membre de la nostra comunitat, creuen saber el que hem de fer millor que nosaltres, quan de fet el que demostren, per molt que creguin el contrari, és desconèixer dos trets fonamentals de la vida del monjo: la pregària i la sobrietat. No crec que ningú s’escandalitzés si declinéssim una invitació tot dient-li que gràcies per l’oferiment o la companyia, però que ens cal un temps de certa solitud i de silenci per poder assolir aquest respecte davant de Déu del que ens parla sant Benet. O potser encara millor, ser nosaltres qui convidem, convidant-lo a pregar amb nosaltres; mostrant-li que la pregària no és pas quelcom exòtic o puntual, sinó que per a nosaltres és un hàbit que en aquest cas sí que fa al monjo.

Escriu Aquinata Böckmann que sant Benet és ben conscient de la dificultat de recitar les hores quan estem de viatge tant per l’hora com per la manera de fer-ho. Aquí hem d’afegir que en temps de sant Benet era impensable poder-se endur un petit llibre, un breviari, sota el braç, i evidentment encara menys una aplicació al mòbil, i calia recitar de memòria l’Ofici. Afegeix Aquinata Böckmann que aquest capítol és important per a nosaltres perquè avui és més freqüent que en època de sant Benet desplaçar-se; però que ens cal tenir present un altre aspecte: La comunió. És a dir, que quan la comunitat prega al cor, a l’oratori, ho fa també en comunió amb els germans absents: malalts o de viatge; com nosaltres recordem a Matines i a Completes i d’altres comunitats ho fan en cada hora de l’Ofici. Estem en comunió els uns amb els altres; els que resten al monestir i preguen com cal l’Ofici Diví recorden als absents i aquests, estiguin onsevulla que estiguin, pregant en privat o amb el germà amb qui comparteixin sortida, estan en comunió amb la resta de la comunitat que s’ha quedat al monestir.

Certament la professió monàstica no imprimeix caràcter, en el sentit doctrinal del terme, però per ser sincera, per viure-la en profunditat, ha de modificar el nostre caràcter i modelar-lo al del Crist, tot i la distància abismal que ens hi separa, Ell és sempre el model, l’ideal del monjo. Ell s’apartava de la multitud, cercava un lloc solitari i es posava a pregar. Això és el que ens demana sant Benet que imitem, satisfent així la tasca d’aquesta servitud.

 

27.11.2022 – ELS QUI S’EQUIVOQUEN A L’ORATORI

• DE LA REGLA DE SANT BENET
  Capítol 45
  1 Si algú s’equivoca mentre diu un salm, un responsori, una antífona, o bé una lliçó, i no s’humilia allà mateix donant-ne satisfacció davant de tothom, serà sotmès a un càstig més dur, 2 ja que no ha volgut expiar amb humilitat l’error comès per negligència. 3 Els infants, per una falta així, que els assotin.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 27 novembre 2022

Equivocar-se és humà, ens passa a tots en un moment o altra i de manera freqüent. La major part de les vegades ens equivoquem perquè no prestem la suficient atenció al que fem o al que diem i la nostra ment vaga en altres coses. Sant Benet ens diu que quan salmodiem, quan estem a l’Ofici Diví, a l’oratori mantinguem-nos de tal manera que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu (cf. RB 19,7). Això no ens resulta sempre fàcil i a vegades pensament i veu van per camins distints i acaba per succeir que la veu ni tant sols concorda al cent per cent amb el text que tenim davant dels ulls.

Ens equivoquem de pensament.

L’origen dels nostres errors està molt sovint en una falta de pensament. La nostra ment divaga en altres coses, potser en el que hem de fer més endavant, en el que hem deixat per fer o en si hi ha aquell o l’altra a vespres o a laudes. És aleshores quan oblidem les paraules de sant Benet a la Regla quan ens diu: «creiem que Déu és present a tot arreu i que "els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents"; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Caure en la rutina, anar a l’Ofici en certa manera desmotivats pot acabar per afectar no tant sols a la nostra veu física, que ja de per si seria important, sinó sobretot a la nostra veu espiritual. Al Senyor li plau la pregària, li plau que el lloem, certament no és que ho necessiti, sinó que lloant-lo, pregant-li ens hi apropem i no hi pot haver res millor per a nosaltres que sentir-nos prop seu. Quan la nostra ment divaga en altres preocupacions és com si tenint Déu davant dels ulls no li féssim cas i això de produir-se, Déu no ho vulgui, més que una falta, més que un error, és un pecat.

Però concentrar-nos no és sempre fàcil, ni ha estat mai fàcil. Així diuen que «van interrogar els germans a l’abbà Agató dient-li: "Quina és la virtut, pare, que exigeix un major esforç?" Els va dir: "Perdoneu-me, penso que no hi ha altre esforç més gran com el de pregar a Déu sense distraccions. Perquè cada vegada que l’home vol pregar, l’enemic s’esforça per impedir-li, ja que sap que només el deté l’oració a Déu. I en tot gènere de vida que practiqui l’home amb perseverança, arribarà al descans, però en la oració es necessita combatre fins a l’últim sospir".» (Llibre dels ancians, 12,2)

Ens equivoquem de paraula.

Els errors de pensament són els que ens porten als errors de paraula. A vegades no ens n’adonem del que diem de tal manera que caiem en errors que ben bé podríem qualificar de teològics. Un error freqüent és quan canviem el pronom personal i acabem dient que Jesús és el nostre fill i no pas el fill del Pare o alguna cosa per l’estil. No és que de sobte siguem heretges, Déu no ho vulgui, tant sols és el resultat, la visualització o materialització d’una divagació de la nostra ment que distreta com està no para esment en el que diem. És cert que a vegades algun text, especialment patrístic, per posar un exemple, pot presentar certa dificultat en la lectura, però si l’analitzem bé té el seu sentit i sovint profund. En certa manera podríem dir que ens cal posar-nos en el paper del qui ha escrit el text i per tant sempre en el paper del salmista que a hores clama, a hores suplica, a hores lloa.

Ens equivoquem per omissió.

Però no pas tots els errors són per acció, a vegades pequem per omissió. En primer lloc quan la nostra boca es clou i per tant no preguem, perquè quan ens succeeix això no pas és perquè la nostra ment estigui abstreta en el text, ans al contrari, hi resta allunyada qui sap si entre el tedi, l’avorriment o la llunyania. Però si ens hi parem a pensar, com podem estar o sentir-nos, millor dit, lluny del Senyor en moments tant intensos com són els de la pregària? Si vertaderament el Crist és el centre i el nord de la nostra vida, com ens hi poden allunyar de manera conscient o negligent? Sant Tomàs distingeix entre l’atenció a les paraules, per la qual cal tenir cura en la bona pronunciació, i és la que cal procurar en primer lloc; l’atenció al sentit, que es refereix al significat de les paraules, i l’atenció a Déu, que és la més necessària. (ad Deum et ad rein pro qua oratur . II-II, q. 83, a. 13.)

També alguns cops sentim la temptació d’ometre gestos que de fet ens ajuden a la reverència en la pregària. Escriu el P. Columbà Marmion: «Quan l’ànima, per contra, està posseïda de veritable devoció, es prostra interiorment davant de Déu i a Ell s’ofereix tota sencera, amb lloances magnifiques que són l’embadaliment dels àngels. Així mateix inclinar-nos a la fi de cada salm al Gloria Patri, és com el resum i compendi de tota la nostra lloança i devoció. Santa Magdalena de Pazzi sentia tal devoció en recitar-ho, que se la veia empal·lidir en aquell moment; tanta era la intensitat amb què sentia el lliurament que d’ella feia a la Santíssima Trinitat. Succeirà, no obstant això, que malgrat tot el nostre fervor ens vegem assaltats de distraccions: Què fer llavors? Les distraccions són inevitables. Som febles i són molts els objectes que sol·liciten l’atenció i dissipen la nostra ànima; però si són efecte de la nostra fragilitat no cal que ens torbem». (Jesucristo ideal del monje). Aquestes distraccions voluntàries o involuntàries al cap i a la fi ens empobreixen i ho fan encara més si, Déu no ho vulgui, són fruit de la nostra presumpció d’imposar un caprici propi per damunt dels costums establerts al monestir i a l’Orde.

Les mancances o les equivocacions ni són tant sols pròpies del nostre Orde ni tampoc dels nostres temps. Escrivia santa Teresa de Jesús: «Media culpa es si alguna al coro, dicho el primer salmo, no viniere; y cuando entraren tarde, hanse de postrar, hasta que la madre priora mande que se levanten. Media culpa si alguna presumiere cantar o leer de otra manera de aquello que se usa. Media culpa si alguna, no siendo atenta al oficio divino con los ojos bajos, demostrare la liviandad de la mente.» (Constituciones, 14,1-3). Sempre és un consol que tot plegat ho consideri santa Teresa media culpa, però millor no habituar-s’hi perquè la mateixa santa Teresa afegeix: «Y las que tuvieren por costumbre cometer leve culpa, séales dada la penitencia de mayor culpa.»

 

20.11.2022 – EL LECTOR SETMANER

• DE LA REGLA DE SANT BENET
  Capítol 38
  1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fora feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 20 novembre 2022

Sant Benet vol que a taula, a part del menjar i la beguda, en moderació; no ens falti tampoc la lectura, és a dir l’aliment espiritual. Perquè la lectura doni fruit en l’escolta, cal un llibre a llegir, un lector i un auditori. Del tipus de lectura sant Benet no ens en parla en aquest capítol, però no fa falta, ens n’ha parlat en altres capítols i per tant ja sabem que la lectura ha de ser edificant, ens ha dit que hem d’escoltar amb gust les lectures santes (cf. RB. 4,55), que en hores ben determinades ens dediquem a la lectura divina (cf. RB 48,1), a l’estiu des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, (cf. RB 48,4), a l’hivern fins a l’hora segona completa i a quaresma fins a l’hora tercera (cf. RB 48,14), o que el diumenge ens dediquem encara més a la lectura (cf. RB 48,22). Dona tanta importància a la lectura que la uneix en un mateix nivell amb l’oració amb llàgrimes, la compunció del cor i l’abstinència, I no vol pas que la negligim de tal manera que si un germà no es dóna a la lectura i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres, ha de ser castigat (cf. RB 48,18). Són tant sola alguns exemples de la importància que sant Benet dona a la lectura, en privat i comunitàriament.

En aquest capítol defineix al lector i estableix com s’ha de comportar l’auditori per tal que la lectura sigui veritablement profitosa. El lector ha de servir la comunitat en aquest ofici al llarg de tota la setmana, com la resta del que ara anomenem serveis comunitaris, i per tal de que el seu servei sigui vertaderament edificant no tant sols s’ha d’allunyar de la vanitat sinó que per aconseguir-ho li cal la benedicció i la pregària, perquè sovint per la seva boca sortiran paraules santes o bé provinents de l’Escriptura o bé dels sants Pares i ha de ser conscient de que esdevé així instrument, veu, d’un missatge que ha d’ajudar a formar als seus germans. Rebre la benedicció i demanar la pregària significa alhora que la lectura al refetor presenta certa dificultat, per tant no pot ser un lector elegit a l’atzar i això compromet als lectors a esforçar-se en fer-ho el millor possible. Que és una tasca dificultosa ens ho mostra sant Benet per exemple quan ens diu que abans begui una mica de vi amb aigua, per la feixuguesa de llegir dejú.

Cal doncs que el lector setmaner hi posi els cinc sentits en la seva tasca, que si erra, cosa ben humana i que ens passa a tots, s’esmeni i ho faci avinent als altres. Quan llegim tots tenim la temptació de tirar pel dret una vegada o altre, com si no ens escoltés ningú i pocs són els qui quan han errat demanen perdó i rectifiquen, fet que evidencia d’una banda la humilitat i de l’altra el vertader esperit de servir als germans, no sigui cas que algú prengui per bo allò que el lector ha afirmat per error i no estava pas en el text o qui sap si l’autor deia precisament el contrari quan hem omès una negació, per citar tant sols un exemple del que ens pot succeir. Però si el lector ha d’estar concentrat en el que fa, no menys concentrats hem d’estar els oïdors.

Per dir-ho d’una manera col·loquial la lectura al refetor no és l’equivalent a escoltar la ràdio o la televisió per part d’una família a la seva llar quan mengen plegats. Aquí la lectura esdevé formativa i per tant l’escolta ha de ser atenta. Sant Benet sempre ens vol amb l’orella atenta, a l’Ofici Diví, a l’Eucaristia, a la Col·lació i també al refetor i amb l’orella interior ben atenta quan ens dediquem a la lectura en privat, tant més si aquesta és de la Paraula de Déu. Al refetor no si ha de sentir cap soroll excessiu, per tant cal també que els servidors tinguin sempre present que els altres germans estant escoltant i evitin sorolls innecessaris. Dient que no s’hi ha de sentir cap murmuri ni cap més veu que la del que llegeix; sant Benet es refereix a que no s’hi senti ni un simple xiuxiueig i no cal dir que no s’hi ha de sentir cap murmuració, el vici al que sant Benet es refereix tretze vegades en el text de la Regla i que defineix com a vertader mal.

La temptació de murmurar sobre la lectura, si ens plau o ens desplau, o sobre el lector, si s’equivoca o si el seu to té un determinat caràcter que no ens agrada, no ens abandona; aquí cal fer sempre un esforç per centrar-nos en la lectura, en el seu sentit ja que sempre és bo escoltar el magisteri de l’Església o vides edificants o reflexions teològiques que ens poden enriquir. Ens pot agradar més un autor que un altre, més un lector que un altre; però per damunt d’això no hem d’oblidar que la gran majoria de lectures formen part del magisteri o de la vida de l’Església, passada o present, i això sempre és enriquidor d’escoltar, a no ser que també els oients caiguin en la vanagloria, com, Déu no ho vulgui, el lector hi pot caure. Les dues majors dificultats aquí són la humilitat i el silenci i sobre aquestes insisteix sant Benet al llarg del capítol. Ens podria semblar que la lectura és prescindible però sant Benet ho deixa ben clar en la primera frase quan diu: «a taula no ha de faltar mai la lectura.»

La lectura al refetor, escriu Aquinata Böckmann, és considerada en la tradició monàstica com una certa decadència perquè a l’antic Egipte els monjos menjaven en silenci i fou a Capadòcia on s’incorporà la lectura al refetor per tal que el silenci dels monjos es mantingués i s’evitessin així les paraules ocioses i fins i tot les disputes. No té doncs segurament un origen tan espiritual com li suposem, però de fet la lectura fou establerta per aconseguir un silenci efectiu i ja sant Agustí plantejarà la idea dels àpats com un moment d’alimentació física i espiritual, on l’aliment físic entra per la boca i l’espiritual per l’orella. Així el text actual de la Regla de sant Agustí ens diu: «Des que us asseieu a la taula fins que us aixequeu d’ella, escolteu sense conteses ni murmuracions el que de costum es llegeix; per tal que no sols rebi aliment la boca, sinó també les oïdes de la Paraula de Déu.» (RA 4,2). No oblidem, ens diu Aquinata Böckmann, els signes que estableixen un cert paral·lelisme entre els àpats i la litúrgia eucarística; l’altar i la taula. L’Eucaristia i els àpats comporten determinats rituals, pregàries, cants o lectures. La comunitat reunida al voltant de l’altar té com a conseqüència la comunitat reunida al voltant de la taula; la Paraula de Déu es proclamada en un lloc i en un altre; el pa i el vi són presents en ambdós llocs; en definitiva els àpats són entesos com una prolongació de la comunió viscuda en comunitat on no hi ha de faltar mai l’aliment de la Paraula.

 

13.11.2022 – COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

• DE LA REGLA DE SANT BENET
  Capítol 31
  1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 13 novembre 2022

De golut, vanitós, violent, injust, cançoner o pròdig no ho hauria de ser cap monjo. Tots hauríem de ser temorosos de Déu, assenyats, madurs, sobris. Tots hauríem de complir el que ens encomanen i no fer res sense encàrrec de l’abat; tots ens hauríem d’esforçar en no contristar als germans, ni menysprear-los; tots hauríem de vetllar per la nostra ànima i tenir present, ben present sempre, que haurem de donar compte de tot el dia del judici. Sant Benet no vol pas que estiguem esperant que ens ho facin tot, ni vol que siguem tan cançoners que donem la culpa als altres de qualsevol cosa, per petita o per gran que sigui, eludint la nostra responsabilitat en la marxa de la comunitat, perquè tots en som responsables, cadascú en la seva parcel·la, en la seva responsabilitat, mai millor emprada l’expressió.

Però si el porter s’ha d’esmerçar en atendre bé al qui truca a la porta o al telèfon, si l’hostatger ha d’acollir als hostes com al Crist, si els cuiners han de preparar els àpats amb estima, si els cantors han de procurar donar el to i ajudar als altres germans a donar-lo, si el bibliotecari ha de tenir cura dels llibres com si fossin vasos sagrats, si l’infermer ha de tenir cura amorosa dels germans malalts i així cadascú en la seva responsabilitat; els denominats oficials majors, és a dir el Prior i el majordom, han de exercir el seu càrrec amb discreció i segons les ordres de l’abat, i no cal dir el que sant Benet espera o vol del mateix abat, que supera qualsevol força humana. El que avui escoltem pel majordom ens ho hem d’aplicar també cadascun de nosaltres i això no vol pas dir que el majordom no tingui més obligacions que la resta de la comunitat, que sí que les té, sinó que cadascun de nosaltres és responsable en la tasca que se li ha encomanat i sobretot és responsable de viure amb fidelitat i amb autenticitat la seva vocació de monjo, és al que ens ha cridat el Senyor, no és pas una feina o una activitat, és una vocació de servir al Senyor i als germans i amb això ja està tot dit.

La temptació, les temptacions existeixen i a vegades aquell refrany castellà que diu "la ocasión hace al ladrón" pot ser cert. De fet dolorosament sabem que és cert i lamentablement un majordom pot, essent golut o viciós, esdevenir dissipador del patrimoni de la comunitat en benefici propi, és a dir per tal de satisfer els seus capricis, per no dir vicis. Aquella frase de sant Bernat de que «al monjo el fa la vocació i al prelat el servei», la podem ben bé aplicar també al majordom, com al prior i a qualsevol altre, perquè al cap i a la fi tots tenim una responsabilitat o altre i així el majordom no ha d’oblidar mai que és monjo, que ha vingut al monestir per viure com a monjo i que la majordomia o qualsevol altra responsabilitat és temporal i caduca. Per això ha d’estar sempre atent a que no se’l mengi l’avarícia, perquè aquesta com escriu sant Joan Clímac al setè graó de la Escala Espiritual aquesta: «genera ídols, és filla de la infidelitat, inventora de malalties, profeta de la vellesa, generadora de l’esterilitat de la terra i de la fam per venir.» El majordom ha de donar raó de les coses amb humilitat, ni contristant, ni encara menys menyspreant, Déu no ho vulgui; tenint sempre una bona paraula, que és el millor present i un present del que tots som sovint, per no dir molt sovint, avars en donar-lo.

Un majordom doncs que es procurés per a ell capricis personals, és a dir coses sense necessitar-les, per petites que siguin, i alhora negués el mateix als altres germans que potser sí que ho han de menester, seria un mal majordom. Un majordom que invoqués el nom de l’abat en va, sols per treure’s del damunt al germà que li demana alguna cosa, o per fer, Déu no ho vulgui, la seva voluntat, seria un mal majordom. Un majordom que no tingués cura de no dissipar el patrimoni del monestir; seria també un mal majordom. Un majordom que no procurés les coses o ho fes amb altivesa i amb retard, seria un mal majordom. En definitiva un majordom que escandalitzés, no administraria bé i no es guanyaria un bon lloc al Regne que és on interessa estar ben situat i alhora acabaria per perdre la seva majordomia perquè quan els errors es van acumulant a la fi arriba l’inevitable.

La temptació de pensar que som imprescindibles, que si nosaltres no fem allò que ens han manat de fer cap altra no ho podrà fer, existeix. És cert, no som tants i ens cal de l’esforç de tots per tirar endavant, seria potser millor una rotació més gran en les deganies, però per a algunes cal tenir unes certes aptituds o coneixements que de no tenir-los poden afectar al bon funcionament de la comunitat. Però estiguem alerta que això no significa una impunitat en la nostra responsabilitat, això no ha de significar un enorgulliment i un aparcament de la humilitat que sempre ha de guiar la nostra vida de monjos. El que realment significa és una responsabilitat, amb totes les lletres de la paraula, un compromís davant de la comunitat i també i sobretot davant del Senyor, d’aquell que tot ho veu i sap amb quina intenció fem cada cosa, aquell que sap el que fem i el que ometem, aquell a qui no podem enganyar amb vanes explicacions o justificacions, aquell a qui de res serveix dir "és que és aquell altre qui ho ha dit i qui té la culpa"; perquè a Ell no el podem enredar mai.

Escriu sant Joan Clímac en el vuitè graó de la seva Escala Espiritual: «Nombrosos són els que m’han engendrat, jo tinc més d’un pare. Les meves mares són la vanaglòria, l’amor als diners, la gola i moltes vegades la luxúria. El nom del meu pare és ostentació. Els meus fills són el rancor, l’enemistat, la tossudesa, el desamor. Quant als meus adversaris, els que ara em tenen pres, són la mansuetud i la dolçor; i aquella que em posa el parany es diu humilitat.»

El majordom s’ha de deixar empresonar per la mansuetud i la dolçor i ha de caure en el parany de la humilitat; sols així podrà exercir el seu servei amb temor de Déu. I el que val per a ell val per l’abat, pel prior, pels degans i per cada germà de la comunitat.

 

06.11.2022 – QUINA HA DE SER LA MESURA DE L’EXCOMUNIÓ

• DE LA REGLA DE SANT BENET
  Capítol 24
  1 Segons la mena de falta s’ha de mesurar l’abast de l’excomunió i del càstig. 2 L’apreciació de les faltes dependrà del judici de l’abat. 3 Si un germà ha caigut en faltes lleus, se’l privarà de participar a la taula. 4 El qui així hagi estat privat de la taula comuna seguirà aquesta norma: a l’oratori no entonarà salm ni antífona, ni recitarà cap lliçó, fins que hagi satisfet. 5 Menjarà tot sol després que hagin menjat els germans; 6 de manera que si, per exemple, els germans mengen a l’hora sisena, aquell germà a la novena; si els germans a la novena, ell al vespre, 7 fins que obtingui el perdó amb una satisfacció adequada.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 6 novembre 2022

Una societat sense lleis seria ho bé una societat ideal on ningú atemptaria contra els drets individuals o col·lectius dels altres o bé una societat on imperaria la llei del més fort o el que s’anomena la llei de la selva. Pensem en com ens presenta l’Escriptura aquest punt; tot començà amb una sola norma, no menjar del fruit d’un determinat arbre, d’un de sol. L’home incomplí la llei i la pena s’estengué a tota la seva descendència. Després Déu establí amb Moisès un decàleg, unes normes bàsiques que no ja amb els anys, sinó que al mateix instant el poble incomplí. El compliment, poc sovintejat, i el incompliment, bastant més sovintejat, de la Llei de Déu marca tota la història de la salvació. Jesucrist estableix dues nomes bàsiques basades en l’amor a Déu i als germans; així escriuria sant Agustí anys a venir «estima i fes el que vulguis», perquè si estimem a Déu i al proïsme farem el bé que cal fer i no pas el mal.

Per a que una llei sigui acomplerta cal penalitzar el seu incompliment. Això no és pas un invent de la societat moderna que ha vegades creu haver-ho inventat tot de nou, perdent de vista que un temps és hereu de l’altre. Sense penalització pel seu incompliment, humans com som, la llei no serviria de res o de ben poca cosa. Doncs bé tot això sant Benet que precisament va estudiar lleis a l’antiga Roma en un període ja de profunda crisi del Imperi, a punt d’esfondrar-se, ja ho sabia i a l’hora de redactar la Regla li surt la vena de jurista alhora que l’experiència comunitària. I té present també un altre principi del dret i aquest és la proporcionalitat de la pena respecte al delicte o a la falta comesa; avui ens parla d’excloure de la taula per faltes lleus, en el capítol següent parla d’excloure a més de l’oratori i de la comunicació amb els germans per les faltes greus.

Així sant Benet deixa clar que hi ha faltes greus i faltes lleus però no està disposat a deixar passar ni les unes, ni molt menys les altres. Perquè sap que a força de cometre faltes lleus, ens podem acostumar a faltar, ens podem anar habituant a no donar importància als nostres mancaments lleus fins arribar a banalitzar les faltes greus. Seria el que s’anomena anar creant una consciència laxa. Hem de tenir present davant de qui som responsables de les nostres faltes; a vegades s’ha dit, amb llenguatge grandiloqüent, que som responsables davant de Déu i de la història, i això no deixa de ser cert. Tots som responsables davant de Déu i a més sols Déu veu tot el que fem; perquè a vegades també creiem que si els altres no se n’adonen de les nostres faltes, aquestes deixen de ser-ho; això no és cert, ho són i Déu, jutge rectíssim, sap ben bé tot el que fem, encara que nosaltres ens creguem més intel·ligents que ningú si ens escapolim del judici dels altres; però del de Déu segur que no ens n’escaparem mai; Ell sempre sap que fem, quan ho fem, com ho fem, amb qui ho fem i amb quina intenció ho fem. També el poble escollit aprofità que Moisés havia pujat a la muntanya per fabricar-se un ídol, però ja quan l’estava fonent Déu ho sabia; tot i que Moisés se’n va adonar una mica més tard certament. Com diu l’Escriptura «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber.» (Mt 10,26). Hem de ser també ben conscients de que qui perd primer quan faltem, siguin faltes lleus o, Déu no ho vulgui, siguin faltes greus; som nosaltres mateixos.

Però sant Benet deixa entreveure un altre dels principis del dret, en aquest cas del dret romà que és el pare del nostre, fins i tot de l’actual; una falta d’un membre d’un col·lectiu, d’una comunitat, afecta, és a dir perjudica, al conjunt de la comunitat. Això ja és evident en petites coses que potser ni tant sols són faltes lleus. I com que les faltes, menors en aquest cas, afecten a tota la comunitat sant Benet ens parla d’excomunió, és a dir d’exclusió en tot o en part de la comunió, de la comunitat. Com deia el Papa Francesc als participants al Capítol General del nostre Orde: «tampoc per a nosaltres no és fàcil caminar plegats en comunió. I, tanmateix, no deixa mai de sorprendre’ns i d’alegrar-nos aquest regal que hem rebut: ser la seva comunitat, així, tal com som, no perfectes, no uniformes, no, sinó convocats, implicats, cridats a estar i a caminar junts darrere d’ell, el nostre Mestre i Senyor.» (17 d’octubre de 2022).

Excomunicar és una expressió dura, però tot i que formalment no l’apliquem, gràcies a Déu, massa sovint; si que podríem dir que en certa manera practiquem l’auto excomunió. En aquest procés també hi podem anar entrant poc a poc i sovint és així com acabem caient-hi. Per exemple començo per un primer pas: arribar tard a l’ofici diví, segueixo no participant-hi activament i el resultat és que se m’acaba fent pesat d’anar-hi; passo aleshores al segon pas i deixo d’anar a Matines o a Completes, primer un dia, després vaig regularitzant l’absència i així fins a ser l’excepció el dia que hi vaig. Són dos fets puntuals, dues faltes lleus, però que acumulades, repetides acaben per degenerar en una falta greu. Greu no tant sols perquè vagi contra la Regla i perquè la meva absència afecti a tota la comunitat, sinó greu sobretot perquè caient-hi m’excloc, m’aparto de la vida comunitària, és a dir m’excomunico. I aleshores quan ens deixem caure poc a poc per aquesta pendent de les faltes lleus, rectificar, redreçar el rumb costa cada vegada més. Alguns cops el que sant Benet ens proposa com a pena, nosaltres estem temptats de practicar-ho per voluntat pròpia.

Com ens deia el Papa Francesc als membres del Capítol General, estar en comunió és: «un caminar plegats rere el Senyor Jesús, per estar amb ell, per escoltar-lo, per "observar-lo"... Observar Jesús. Com un nen que observa el seu pare, o el seu millor amic. Observar el Senyor, la seva manera de fer, el seu rostre, ple d’amor i de pau, de vegades indignat davant la hipocresia i el tancament, i fins i tot contorbat i angoixat a l’hora de la passió. I aquest observar, fer-ho tots junts, no individualment, sinó en comunitat. Fer-ho cadascú al seu ritme, certament, cadascú amb la pròpia història, única i irrepetible, però tots junts. Com els Dotze, que estaven sempre amb Jesús i anaven amb ell. No s’havien triat pas ells, Jesús els havia triat. No sempre era fàcil estar d’acord: hi havia diferències entre ells, cadascú amb les seves durícies, i amb el seu orgull. També nosaltres som així.» (17 d’octubre de 2022)

Certament per a nosaltres les durícies com l’orgull, la hipocresia, el tancament són enemics de la comunió; són la llavor de l’excomunió. Mirem en lloc de regar aquestes males herbes, de cuidar la bona llavor de la nostra vocació, de la crida a la nostra vocació. Mirem de sortejar la temptació de caure en faltes lleus i així evitarem les faltes greus i l’excomunió. Que el Senyor ens hi ajudi, sols Ell pot fer-ho amb total eficàcia i amor.

 

30.10.2022 – QUANTS SALMS S’HAN DE CANTAR A LES HORES ESMENTADES

• DE LA REGLA DE SANT BENET
  Capítol 17
  1 Ja hem determinat l’ordenament de la salmòdia per als nocturns i per a les laudes. Ocupem-nos ara de les altres hores. 2 A prima s’han de dir tres salms, separats i no amb un sol glòria; 3 l’himne d’aquesta hora després del verset «O Déu, sortiu al meu ajut», abans de començar els salms. 4 Acabats els tres salms, s’ha de recitar una lliçó, el verset, el Kyrie eleison i les pregàries finals. 5 A tèrcia, sexta i nona se celebrarà la pregària amb el mateix ordre, o sigui, el verset, l’himne de cada hora, tres salms, lliçó i verset, el Kyrie eleison, i les pregàries finals. 6 Si la comunitat és nombrosa, els salms es diran amb antífones; si és reduïda, seguits. 7 La sinaxi vespertina comprendrà quatre salms amb antífones. 8 Després d’aquests salms s’ha de recitar una lliçó; seguidament, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i amb l’oració dominical es fa el comiat. 9 Les completes comprendran la recitació de tres salms, que s’han de dir seguits, sense antífona; 10 després, l’himne d’aquesta hora, una lliçó, el verset, el Kyrie eleison, i es fa el comiat amb la benedicció.

COMENTARI DE L’ABAT OCTAVI VILÀ
Poblet, 30 octubre 2022

Sant Benet en aquest capítol ens parla de l’ordenament de la salmodia en les altres hores de l’Ofici Diví, donat que ens ha parlat ja de Matines, l’ofici nocturn i de Laudes. Ara s’ocupa de les Vespres, les Completes i les denominades hores menors, que aleshores incloïa també Prima que va ser suprimida arrel de les reformes del Concili Vaticà II.

Sant Benet però ens fa aquí prestar atenció en el verset inicial i en d’altres aspectes comuns a l’Ofici Diví com ara el Kyrie eleison, el comiat i la benedicció final. Aspectes que potser de tant coneguts i repetits no els hi prestem a vegades l’atenció necessària i ho fem ritualment, quasi sense adonar-nos-en del que estem fent.

El verset que sant Benet ens diu que hem de dir abans de començar a salmejar: Deus in adiutorium meum intende, amb la resposta: Domini ad adiuvandum me festina, és el primer vers del Salm 69. Aquestes paraules formen de fa segles l’oració introductòria de cada hora dels breviaris romans, monàstics i ambrosians, tot i que durant els últims tres dies de la Setmana Santa i en l’ofici de difunts la fórmula emprada originàriament era una altra. Mentre es reciten, o es canten, tots els presents fan el senyal de la Creu i amb aquestes paraules i amb el signe de la Creu es representa que ens posem de manera especial en presència del Senyor. La tradició diu que sant Benet va introduir aquest costum en l’ofici monàstic i que sant Gregori el va estendre a totes les esglésies romanes. Joan Cassià (Col·lacions, X, 10), per la seva part diu que des dels primers temps del cristianisme els monjos van usar aquesta introducció sovint i molt probablement també fora de l’Ofici Diví, com una mena de jaculatòria.

En posar aquesta súplica al començament de cada hora, l’Església implora l’ajuda de Déu sobretot per evitar les distraccions mentre preguem, seguint el consell de sant Benet a la Regla «Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví.» (RB 19,1-2). Segurament la traducció litúrgica al català d’aquest verset no ha estat la més encertada o no recull ben bé tota l’amplitud del sentit de la frase llatina, però al cap i a la fi també invoca al Senyor perquè estigui amb nosaltres i ens ajudi, que estigui amb nosaltres molt especialment durant la pregària i ens ajudi a pregar, a servir al Senyor amb temor i a salmejar amb gust (cf. RB 19,3-4).

L’objectiu de la pregària continuada al llarg del dia no és altra que el de santificar la nostra jornada, es a dir a posar-nos i a sentir-nos en tot moment en presència del Senyor i res millor per conscienciar-nos-en que pregar i invocar el seu ajut. Santificar el dia amb la nostra pregària, amb el nostre treball, amb la lectura de la Paraula de Déu i amb qualsevol altre activitat no és pas una tasca fàcil. Sovint no és que ens endropim sinó que simplement ens relaxem i ens sembla que està bé estar a determinades hores o sentir-nos en determinades hores en presència del Senyor, però que potser no cal que sigui sempre i en tot moment. És humà relaxar-se, però estar o creure’ns en presència del Senyor no vol dir pas estar en tensió, en el sentit pejoratiu del terme, al cap i a la fi sentir-nos a la seva presència és el que volem com ho explicita el salm 27 «Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!» Buscar-la és el que vull, Senyor!» (Sl 27,8). I per sentir-nos en la seva presència al llarg de la Regla, sant Benet va plasmant diversos consells, com per exemple el del capítol 19, l’actitud en la salmodia, o el del capítol 20 sobre la reverència en la pregària, ambdós conclouen aquests dotze capítols dedicats a l’Ofici Diví i que venen a ser un resum de tota la resta de la Regla en relació amb aquesta actitud nostra en presència del Senyor.

Escriu André Louf (La vida espiritual) que la pregària cristiana no neix d’una necessitat de l’home de dirigir-se a Déu, sinó que dimana del fet que un dia Déu es va dirigir a l’home mitjançant la seva Paraula i aquesta Paraula de Déu presideix tota pregària; Déu pren la iniciativa i espera que l’home resti atent i aculli amb goig la seva gràcia. Cristians i hebreus disposem d’una escola i d’un mètode de pregària que procedeix directament de l’Esperit de Déu, disposem d’una Paraula que posada en lletra i transmesa en l’Escriptura al cap i a la fi no és altra cosa que un reflex de la intervenció de Déu en la història, en l’Església i en cadascun de nosaltres. Pregar amb el psalteri no significa tant sols llegir-lo o recitar-lo, cal penetrar-hi en el seu sentit fer-nos-el nostre i això tant sols ho aconseguirem centrant-nos en la pregària, concentrant-nos, gaudint-ne. Quin sentit te recitar o cantar els salms de manera buida i sense sentiment? Com podem aconseguir sentir la pregària com a nostra i com a comunitària sense l’ajut del mateix Senyor? Sovint no en som massa conscients de la riquesa que significa la nostra pregària amb els Salms, la mateixa que tant sovint va fer Jesús quan anava tot sol a la muntanya i passava les nits pregant. Per això mateix és una pèrdua, menysvalorem l’Ofici Diví, quan no hi posem els cinc sentits. Què faig pendent de si a l’església hi ha algú o no quan tinc davant dels ulls la Paraula amb la que Déu ens invita a lloar-lo? Com puc estar amb la boca closa, revisant les meves mans o amb la mirada perduda en l’infinit quan és Déu mateix qui surt al meu encontre per escoltar-me, per escoltar-nos? Els Salms són per a interioritzar-los i això no ve tot sol, ens hi hem d’esforçar, ens hi hem de centrar, perquè més enllà d’una melodia, més enllà d’una lletra hi ha Déu mateix amb qui ens comuniquem. Tant sols si el salm arriba al cor del qui el prega neix en nosaltres la vertadera pregària, d’altra manera podem donar l’aparença de que preguem, però no ho fem pas. La pregària no ha de ser pel monjo una obligació, ha de ser una vertadera necessitat i de la pregària comunitària neix la pregària personal, en el nostre dia a dia no n’hi ha una sense l’altra. Sols si aconseguim aquest clima podrem dir amb tota veritat en concloure l’hora «Beneïm al Senyor. Donem gràcies a Déu», perquè sols així pregant de tot cor l’haurem beneït i d’això si que li hem de donar gràcies, d’haver-nos acompanyat i d’haver-lo pogut trobar en cada verset de cada salm. Sols així santificarem vertaderament el dia, d’altra manera semblarà que complim, però de fet no serà així.