Lectio divina

Context litúrgic

• La missa
  La litúrgia de la missa consta de quatre parts: el ritu d’entrada, la litúrgia de la Paraula, la litúrgia eucarística (pròpiament dita) i els ritus conclusius. En el transcurs d’aquesta litúrgia hi ha, en principi, tres processons: la d’entrada, la de les ofrenes (aquesta pràcticament ja no es fa mai, fora de celebracions molt solemnes) i per anar a combregar, literalment a “comunicar” amb el Misteri del Cos i la Sang del Senyor oferts damunt l’altar. Cadascuna d’aquestes processons s’acompanya d’un cant específic: l’introit (avui en diem cant d’entrada, i el missal català el designa com a “antífona d’introducció”), el cant o antífona d’ofertori (que en el missal del Vaticà II ja no hi figura, però sí en els graduals) i el cant o antífona de comunió. Aquests tres cants eren, al principi, un salm, que s’anava cantant de forma antifonal fins que s’acabava el ritu corresponent, i amb el temps evolucionaren en unes antífones o peces musicalment més elaborades. És important remarcar que el cant de comunió no és un cant de meditació per al moment de combregar o després, sinó que és un cant per a la processó, per a posar-se en moviment per a anar a rebre l’Espòs sota les espècies del pa i del vi; per això en la litúrgia mossàrab aquest cant rep el nom de: “Ad accedentes”.

• El Gradual
  El Graduale Romanum és el llibre que conté els cants per a la missa en el ritu romà. Els cistercencs i els cartoixans, com que el seu cant és una mica diferent del cant gregorià, tenen els seus propis Graduals: Graduale Cisterciense, Graduale Cartusiense.
  La missa segons el ritu romà té aquests cants: l’introit (o cant d’entrada), per a la processó d’entrada; el gradual (correspon més o menys a l’actual salm responsorial), que es canta després de la primera lectura; l’al·leluia, amb el seu verset (abans de l’evangeli), i que a la Quaresma és substituït per un altre cant d’un salm, el tractus; el cant o antífona d’ofertori, per a la processó de les ofrenes, en començar la litúrgia eucarística, i l’antífona de comunió, per a la processó d’anar a combregar. A més hi ha els cants de l’ordinari de la missa, que es repeteixen sempre igual: el kyrie eleison, que és una aclamació solemne amb la qual acollim la presència del Senyor ressuscitat en la nostra assemblea, en començar la missa, al qual hi afegim l’himne antiquíssim «Glòria a Déu a dalt del cel», en els dies especialment festius, el Sanctus que culmina la lloança del prefaci amb el qual s’inicia la pregària eucarística, i l’Agnus Dei, que acompanya el moment en què el sacerdot parteix el pa consagrat (fractio panis) per a la comunió, i que recorda intensament el gest oblatori de Jesús oferint-se com un anyell i com pa partit a la creu i a l’altar.
  Del cant interleccional se’n diu gradual. Per què? A les antigues basíliques, encara es pot veure avui a Roma i altres llocs, l’ambó des d’on es proclama la Paraula de Déu era una mena de tribuna elevada, a la qual es pujava per uns graons (gradus, en llatí). Aquest cant interleccional, que amb el temps esdevingué un cant complex, molt florit, estava pensat per a un o dos cantors que el cantaven drets al primer o segon graó de l’ambó, sense acabar-hi de pujar —el lloc més elevat estava reservat tan sols per al diaca que hi havia de proclamar l’Evangeli—, i d’ací ve el nom de gradual, per designar aquest cant i que ha donat nom a tot el llibre que conté els cants de la missa segons el ritu romà: el Gradual.

• Els salms en la litúrgia de la missa
  Per a la nostra lectura del salm 25 (o 24, segons la numeració litúrgica), ens fixarem en l’ús que en fa la litúrgia per “ambientar”, per omplir de contingut, els cants del gradual per al primer diumenge d’Advent que, a més, és el que dona inici a l’any litúrgic, ara i abans.
  En efecte, aquest salm forneix la lletra per al cant d’entrada (introit) del primer diumenge d’Advent: «A vós elevo la meva ànima» (Ad te levavi): «A vós elevo la meva ànima, Senyor. Déu meu, en vós confio, que no en tingui un desengany i no se n’alegrin els enemics. No s’enduran un desengany els qui esperen en vós». Són les primeres paraules que, en començar l’any litúrgic, els cristians adrecem al nostre Déu: «A vós elevo la meva ànima». I són les primeres que ens trobem quan obrim el Gradual. Per això, en els bells manuscrits antics, es donava una gran importància “tipogràfica” a aquesta A inicial, amb acurades i grans miniatures, que de vegades ocupaven tot el primer foli del llibre. Aquesta A, a més, remet a l’expressió de l’Apocalipsi, Crist alfa i omega. Semblantment passa amb l’Antifonari de l’Ofici, que comença amb el primer responsori d’Advent “Aspiciens a longe”, amb una A, també.
  També el gradual (salm responsorial) «Els qui esperen en vós no s’enduran un desengany» (Universa qui te expectant non confundentur) i el cant d’ofertori «A vós elevo la meva ànima» (Ad te levavi), d’aquest primer diumenge, estan presos del salm 25 [24]. L’al·leluia «Senyor, feu-nos veure el vostre amor» (Ostende nobis Domine misericordiam tuam) i la comunió «El Senyor donarà la seva abundància («la pluja», tradueix el nostre missal)» (Dominus dabit benignitatem), en canvi, manlleven el text del salm 85 [84] «Heu afavorit, Senyor, el vostre país» (Benedixisti Domine terram tuam), un altre salm privilegiat del temps d’Advent. Això ens mostra un element molt significatiu de l’antic repertori gregorià, la seva capacitat de fer ressonar un mateix text en diferents moments litúrgics: el mateix salm 24 em l’introit, en el gradual, i en l’ofertori.
  Partirem doncs d’aquesta realitat. Els nostres antics pares en la fe, potser un grup de monjos, els qui van començar a confegir els llibres litúrgics, en aquest cas els sagramentaris, que són els avantpassats del missal, varen trobar en el salm 24 el que els calia per expressar l’expectació de la vinguda del Senyor en el primer diumenge d’Advent, i per omplir de contingut les actituds espirituals més adients davant aquesta expectació.
  Cal remarcar aquest fet: tot el Gradual, tot el que cantem a la missa per celebrar la nostra fe i confessar la glòria del Déu Trinitat està pràcticament tret, en la seva totalitat, del salteri. Els salms, segons els entesos, haurien bandejat la majoria dels himnes litúrgics de composició literària per por que difonguessin entre el poble el llevat de les heretgies. Això ens hauria de fer molt de respecte, i ens hauria de moure a recuperar, si és que l’hem perduda, la pregària habitual dels salms. Escrivia Benet XVI, presentant els salms: «El Salteri es presenta com un “formulari” d’oracions, una selecció de cent cinquanta salms que la tradició bíblica dona al poble dels creients perquè esdevingui la seva pregària, la nostra pregària, la nostra manera d’adreçar-nos a Déu i de relacionar-nos amb ell. En aquest llibre troba expressió tota l’experiència humana amb les seves múltiples facetes, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. En els salms s’entrellacen i s’expressen alegria i patiment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandonament, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por a morir. Tota la realitat del creient conflueix en aquestes oracions, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la Revelació en la història. En tant que pregàries, els salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i on es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la qual som cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques. [...] Precisament per permetre al poble dels creients unir-se a aquest cant, el llibre del Salteri va ser donat a Israel i a l’Església. Els salms, de fet, ensenyen a pregar. En ells la Paraula de Déu esdevé paraula d’oració —i són les paraules del salmista inspirat— que esdevé també paraula de l’orant que prega els salms. És aquesta la bellesa i la particularitat d’aquest llibre bíblic: les pregàries contingudes en ell, a diferència d’altres pregàries que trobem en la Sagrada Escriptura, no s’insereixen en una trama narrativa que n’especifica el sentit i la funció. Els salms són donats al creient precisament com a text de pregària, que té com a única finalitat convertir-se en la pregària de qui els assumeix i amb ells s’adreça a Déu. Atès que són Paraula de Déu, qui prega els salms parla a Déu amb les mateixes paraules que Déu ens ha donat, s’adreça a Ell amb les paraules que Ell mateix ens dona. Així, en resar els salms s’aprèn a pregar. Són una escola de pregària.»[1]

El salm 25 (24)

El salm 25 [24 en la numeració litúrgica] és un salm acròstic, és a dir, cadascun dels seus 22 versets comença, en hebreu, amb les lletres, per ordre, de l’alfabet hebreu (alefat). L’alfabet complet indica la possessió de la plenitud de la saviesa, del coneixement: el qui coneix totes les lletres de l’alfabet té la clau d’accés a la plenitud del coneixement. En tot cas, es tracta d’un recurs retòric, que trobem en altres salms, que indica la importància del salm 25 dins el salteri: el redactor final l’ha retocat i embellit molt, ha estat objecte d’una cura tota especial, com l’autor d’una novel·la que no n’està content i la retoca i la retoca i la reescriu fins arribar al resultat desitjat.
És un salm de David, és a dir, expressament atribuït a David, tal com indica el seu títol: «per a David» (v. 1). Tenim en el salteri una col·lecció de 28 salms de David, del 3 al 17 (14 salms) i del 19 al 32 (14 salms més), separats per un salm reial, el 18 [17]. El nostre salm 25 [24] ocupa el 7è lloc del segon grup de 14 salms, igual com el salm 9-10 (que són un únic salm), també alfabètic, ocupa el 7è lloc del primer grup. Per què els nombres 7 i 14? Perquè les lletres del nom de David sumen 14, ja que en hebreu els nombres es representen amb lletres: àlef (א) = 1, bet (ב) = 2, etc. Per tant, aquest salm és important, i gira entorn de la figura espiritual, messiànica, de David, el rei orant per excel·lència, precursor del Messies Jesús, fill de David. David ens ensenya a pregar, en la confiança que ens dona el Déu tendre i fidel d’Israel que ve per mostrar-nos els seus camins, fent-se camí ell mateix. Si el volem pregar correctament i amb fruit, ho haurem de fer in persona David, o in persona Christi, això és, posant-nos dins la pell d’aquests dos personatges, i per poder-ho fer, és clar, ens convé haver llegit la història de David, qui era David, què va fer, què li va passar, quins sentiments tenia, com actuava, com es relacionava amb Déu i amb els altres, etc. I, no cal dir, haurem d’haver llegit els sants evangelis de Jesucrist per a poder-nos posar en la pell de Jesús, el Crist, el nou David.
És un salm de súplica i de confiança, que brolla del reconeixement del propi pecat, de la pròpia feblesa i fragilitat, i de la consciència esperançada de la bondat i tendresa de Déu. Comença amb aquesta bella expressió de confiança: «A tu, Senyor, elevo la meva ànima. Déu meu, en tu confio».
Just a la meitat del salm, que correspon a la lletra caf (כ), onzena de l’alefat (recordem que té 22 lletres), hi ha una afirmació important sobre Déu: «El camí del Senyor (en l’original en plural, els camins del Senyor) és tot ell amor fidel per als qui guarden el seu pacte d’aliança». Amor i fidelitat, en hebreu, hésed i émet, són les dues paraules amb què la Bíblia expressa la identitat de Déu (Ex 34,6). Déu és amor i fidelitat, inseparablement, el seu amor és fidel, caritas in veritate. Notem encara aquest detall: en hebreu és un plural, camins, vies, senders. El Senyor té diversos camins per a cadascú. Això és important. No un únic camí, encara que el punt de referència sigui sempre el mateix, la Llei o Torà, que és el marc del pacte de l’aliança i que constitueix el poble. La paraula “camí”, “ruta”... és molt important en el salm. La relació amb Déu és un camí que es va fent.
El terme aliança, o pacte, indica la pertinença de l’orant a un poble, a una comunitat. És un salm de pregària individual, però sempre en el marc de la comunitat, del poble de l’aliança. El terme aliança torna a sortir al v. 14. I el salm acaba així: «Déu meu, redimeix Israel de tots els mals que l’afligeixen» (v. 22). L’orant individual se situa definitivament en la perspectiva del poble de l’aliança, Israel, com a destinatari de la tendresa i la fidelitat de Déu.
Hem de llegir aquest salm a la llum d’Ex 32-34: el poble ha trencat el pacte amorós de Déu fent un vedell d’or, i Moisès trenca les taules de l’aliança escrites directament pel dit de Déu. Hi ha un trencament, però Déu revela a Moisès que el seu nom, és a dir, la seva identitat més profunda, és amor i fidelitat, hésed i émet. I Déu refà el pacte: unes noves taules, però ja no escrites directament pel dit de Déu, sinó per Moisès, obeint el dictat de Déu.

Lectura del salm

Sant Agustí, en les seves Enarrationes super Psalmos, comença així el comentari d’aquest salm 24: «Qui parla és Crist, però en persona de l’Església, perquè allò que diu (el salm) convé més aviat al poble cristià que es gira cap a Déu».[2]
I en la traducció castellana de la Vulgata del P. Scio, llegim aquesta presentació del salm: «David perseguido de sus enemigos, ruega al Señor que le guie en sus caminos para no apartarse jamás de ellos: que le perdone sus pecados, como lo espera de su bondad y misericordia y que guarde y salve a toda su Iglesia (és a dir, el seu poble)».[3]
Quina feliç coincidència! Ja d’entrada, doncs, en la lectura del salm, juguem a dues bandes: d’una banda hi ha l’orant, David, Crist, tu i jo, que es troba en una situació d’angoixa i prega Déu mogut per la gran confiança que li professa, i de l’altra hi ha tot el poble, Israel, l’Església. David - Israel, Crist - Església, Tu i Jo - Església.

• v. 1: A tu, Senyor, elevo la meva ànima.
  El terme ànima (nefeix) indica el cor mateix de la vida, del desig, de la passió, del sentiment. El motor vital de la persona, podríem dir. És des d’aquest centre que el salmista s’eleva cap a Déu, tot ell. Tenim ja una bella definició de pregària: un moviment d’elevació, simple i intens, cap a Déu. Maria, en el seu Magníficat, començarà igual: «La meva ànima magnifica el Senyor».[4] Teresa de Lisieux definia així la pregària: «C’est un élan du cœur, c’est un simple regard jeté vers le ciel, c’est un cri de reconnaissance et d’amour au sein de l’épreuve comme au sein de la joie ; enfin c’est quelque chose de grand, de surnaturel qui me dilate l’âme et m’unit à Jésus.»[5]

• v. 2: Déu meu, en tu confio: que no en tingui un desengany, que els enemics no triomfin sobre mi.
  Aquesta elevació-pregària neix de la confiança en Déu. És un salm de confiança, sense confiança no s’entén. La confiança, en el món semític, és una experiència molt concreta, gens abstracta. Confio en algú que sé que no em fallarà, talment com confiem en el terra on s’aguanten els nostres peus quan caminem, es tracta d’aquesta confiança bàsica, fontal. L’experiència de Déu en la fe d’Israel sempre es fonamenta en la realitat concreta, mai en una abstracció. De l’experiència de la vida real es passa a l’experiència de Déu.
  En aquest verset apareixen els enemics, és a dir, el conflicte. Com en tot el salteri, com en tota la Bíblia. Són enemics meus en tant que em volen fer apartar de la fidelitat a l’aliança, i volen fer trontollar aquesta experiència de confiança en Déu, i són per tant també enemics de Déu, perquè s’oposen al seu projecte d’amor. La petició del salmista orant, doncs, és aquesta, “que els enemics no triomfin sobre mi, que el teu projecte, la teva fidelitat, del teu pacte, no quedin en entredit”. És la identitat mateixa de Déu, i per consegüent la del poble, la que sempre queda en entredit quan es tracta dels enemics.

• v. 3: Els qui esperen en tu no s’enduran un desengany, se l’enduran els qui t’abandonen per no res.
  Aquest verset referma la confiança expressada abans. Es tracta, en definitiva, d’optar per Déu i pels seus camins, o no. Això és decisiu. És el criteri definitiu per al judici. Aquesta opció que ens cal fer, viure en referència a Déu o no, l’anem trobant constantment al llarg de la Bíblia, per exemple, ja en el salm 1, que parla de dues possibilitats de viure davant Déu, els justos i els impius. L’episodi que explica sant Lluc dels dos lladres clavats a la creu amb Jesús és el mateix: el bon lladre fa l’opció pel Regne, reconeixent Jesús com a porta d’aquest Regne, el mal lladre en prescindeix (cf. Lc 23,39-43).

• v. 4: Fes que conegui, Senyor, les teves rutes, ensenya’m els teus camins.
  Per això, en el verset següent, el salmista expressa la necessitat que el Senyor li faci conèixer el seus camins, les seves rutes. Es diu dues vegades, amb dues paraules sinònimes. Igualment el verb: “que conegui”, “ensenya’m”. Tenim aquí un bell exemple de la poètica bíblica, que es complau a subratllar dues vegades amb mots diferents una mateixa idea. La relació amb Déu es fonamenta doncs en un coneixement revelat per Déu mateix del seu projecte amorós.

• v. 5: Encamina’m amb la teva veritat, instrueix-me, perquè tu ets el Déu que em salves. Espero en tu a cada moment.
  Continuem en el mateix fil musical de la confiança i de la petició d’aquest coneixement. Necessitem que el Senyor ens instrueixi en els seus camins, en la seva voluntat, en el sentit que hem de donar al nostre caminar per la vida i per la història. Si llegíssim el salm en hebreu, en aquest verset ens trobaríem amb una cosa molt bonica: Tu ets el Déu de la meva salvació, salvació sona igual que Jesús, Iexuha. És el nom de Jesús, que batega amagat al cor d’aquest salm i de tota l’Escriptura, el qui actua obrant la salvació de Déu. Jesús, aquest Jesús que esperem fa present la salvació de Déu.

• v. 6: Recorda’t, Senyor, de la teva tendresa i de l’amor que has guardat des de sempre.
  En aquest vers trobem tres paraules molt importants per a la teologia de la Bíblia. Primer, un verb: recordar (tsajar). Demanem a Déu que recordi. I per això també nosaltres construïm el camí de la nostra fe sobre un exercici de recordar que és, en realitat, actualització del que Déu ha fet per nosaltres. I què ha de recordar Déu? Literalment “les seves entranyes”, rahamim, en plural, un terme de l’anatomia femenina, que designa per dir-ho així el lloc on la mare concep, alimenta i gesta el seu fill, i des del qual continua estimant-lo quan aquest fill ja ha nascut: al pare del fill pròdig, quan albira de lluny el seu fill, se li commouen les entranyes, les entranyes de mare (Lc 15,20). I l’altra cosa que demanem a Déu que recordi és el seu hésed, el seu amor compassiu, tendre, misericordiós i fidel, que neix, que brolla de les seves entranyes de mare. Aquí el salm no apel·la a la força masculina del Déu poderós sinó a la seva tendresa compassiva de mare.

• v. 7: No et recordis de les meves faltes ni dels pecats que he comès de jove; recorda’t de mi, pel teu amor, per la teva bondat, Senyor.
  Aquest vers completa el sentit de l’anterior. No et recordis, en canvi, de les meves faltes i pecats que he comès de jove, és a dir, quan encara no et coneixia prou, no m’havia deixat instruir per tu en els teus camins. Recorda’t, en canvi, de mi, no de les meves mancances, pel teu amor (hésed) i per la teva bondat (tob). Tob, bo, és l’expressió que trobem al relat de la Creació, set vegades! (Gn 1), el segell de Déu que ell mateix va imprimint en la realitat creada a mesura que surt de les seves mans i és vista, contemplada per ell. La mirada de Déu sobre la creació la vesteix d’amor, de bondat i de bellesa.

• v. 8: El Senyor, bondadós i recte, mostra el bon camí als pecadors.
  Mostra el camí als qui erren el camí, seria el sentit literal. Ens ajuda a perfilar el sentit de pecat en la Bíblia, una mica diferent del que ens han inculcat. Nosaltres associem el pecat a l’àmbit moral, com un trencament destructiu de la nostra substància, de la nostra realitat. La Bíblia en canvi entén més el pecat com un errar el camí. Com una fletxa que no assoleix el seu obectiu, que no fa blanc. Per això aquest Déu bo i recte, mostra el seu camí als pecadors, perquè puguin redreçar el camí: això seria la conversió, en la Bíblia.

• v. 9: Encamina els humils amb la seva justícia, els ensenya el seu camí.
  I ho fa amb la seva justícia. Un altre terme important i que no acabem mai de traduir bé. Allò just és allò fet segons el pla de Déu, segons la seva llei, segons el camí que ell proposa als homes. Aquest verset fa un pas, des dels pecadors del vers anterior als humils. L’original hebreu repeteix dues vegades el terme humil: anavim. No és fàcil de traduir, en llatí llegim mansuetos, mites, i en grec praeis. L’humil, en aquest sentit, és el qui abandona totes les seves seguretats per posar-se confiadament en mans de Déu. Sense reserves. Esperant-ho tot de Déu. Un exemple seria el de la viuda pobra de l’Evangeli (cf. Mc 12,42). La humilitat, doncs, entesa així, com a antídot del pecat, és l’actitud correcta, justa, per situar-se enfront de Déu.

• v. 10: El camí (els camins) del Senyor és tot ell amor fidel per als qui guarden el seu pacte d’aliança.
  I arribem ací a la part central del salm, a la lletra caf (כ), l’onzena de l’alefat (que en té vint-i-dues). És sens dubte l’afirmació central del salm, allà on en trobem el desllorigador. Tots els camins del Senyor són hésed i émet, això és, misericòrdia-amor i veritat-fidelitat (caritas in veritate). Això és Déu. Però no tant essencialment, segons el salm, com sí que ho dirà sant Joan, «Déu és amor», a la seva carta (1 Jn 4,8), sinó en els seus camins. Perquè l’essència de Déu ningú no la pot abastar. Els seus camins (un plural, hi ha diferents camins) són amor i veritat per als qui guarden, cerquen, estimen el seu pacte, la seva aliança. És a dir, el salm no vol parlar tant de l’essència de Déu com de la seva relació amb els destinataris del seu pacte d’aliança, en hebreu, berit. L’amor de Déu, doncs, es verifica en l’aliança, en el pacte, en un àmbit de relació i diàleg.
  Agustí ho comenta així: «Tots els camins del Senyor són misericòrdia i veritat. ¿Quins camins ens ensenyarà Déu sinó la misericòrdia, amb la qual es deixa apaivagar, i la veritat, per la qual és insubornable? Exerceix l’una en uns, condonant el pecat, i l’altra en altres, jutjant els mèrits. I per això tots els camins del Senyor són les dues vingudes del Fill de Déu: l’una, de misericòrdia, l’altra de judici. Aleshores s’apropa al Senyor, seguint els seus camins, el qui, veient-se alliberat, sense cap mèrit propi, deixa de banda la supèrbia, i el qui en endavant evita la severitat de l’escodrinyador per haver experimentat la clemència del qui vingué en ajut seu. Per als qui guarden el seu pacte i els seus testimonis. Reconeixen el Senyor, misericordiós en la primera vinguda i jutge en la segona, els mansuets i humils que investiguen el seu pacte i veuen com ens va redimir amb la seva sang per a una vida nova i observen els seus testimonis en els profetes i evangelistes.»[6]

• v. 11: Senyor, per amor del teu nom, perdona la meva culpa, que és molt gran.
  A partir d’ací el salm pren un to de pregària més intensa, sempre partint de la realitat de l’home situat davant el Senyor. La súplica i la confiança s’entretexeixen meravellosament:

• v. 12 i 13: Qui és l’home que venera el Senyor? Ell li mostrarà el camí que ha de seguir. Cada nit reposarà feliç, els seus descendents posseiran la terra.
  Literalment, la seva ànima reposarà en el bé (tob), i el bé sempre és una realitat concreta en la mentalitat bíblica: els seus descendents heretaran la terra. És a dir, la felicitat, la plenitud en el Senyor s’experimenta prenent part en l’heretat promesa pel Senyor, entrant a formar part de ple dret en el seu designi d’amor.

• v. 14: El Senyor es revela als qui el veneren, els fa conèixer la seva aliança.
  En aquest verset tenim una altra afirmació important, que concorda amb tot el salm. La d’un Déu que es revela, que es manifesta, que es fa conèixer, que es posa a disposició dels qui el temen, dels qui el veneren, i els fa conèixer la seva aliança, el seu projecte, el seu testament, i invita a posar la pròpia vida en relació a aquest projecte. Literalment hauríem de traduir: El misteri (o el secret) del Senyor és per als qui el temen, el seu pacte és perquè sigui conegut d’ells.

• v. 15-18: Sempre tinc els ulls posats en el Senyor, que allibera els meus peus del parany. Gira’t, apiada’t de mi, que em trobo sol i desvalgut. Eixampla el meu cor oprimit, treu-me de la meva aflicció. Mira que en soc, d’infeliç i dissortat; lleva’m tots els meus pecats.
  L’orant descobreix davant el Senyor, posant-hi els ulls, la seva pobresa radical, la seva tristesa, la seva dependència, la seva opressió, la seva dissort i soledat. Quina sinceritat! Amb els salms aprenem a posar-nos tal com som davant Déu, a obrir-li el nostre secret, tal com ell ens obre el seu. Sense una confiança radical en el Senyor, l’orant no hi reeixiria pas. I és d’aquesta confiança, arrelada en el reconeixement del propi no-res i en la bondat de Déu, que brolla la súplica, el crit del v. 19.

• v. 19: Mira si en tinc, d’enemics, i com en són, de violents, els seus odis.
  No podem passar per alt l’esment als enemics. En el salm els enemics són designats amb un verb: els qui em són hostils (oieb). Ja ho hem dit, el salmista, l’orant de la Bíblia es troba sempre assetjat pel conflicte, els enemics són els qui malden per fer fracassar el projecte de Déu que hem qualificat amb paraules com amor, veritat, justícia, bondat, aliança. Per tant, a més del propi pecat, de la tendència a equivocar el camí, i aquest és un dinamisme que prové del nostre cor, hi ha un moviment d’oposició extern, molt important, i que no podem oblidar quan preguem, sobretot amb els salms. Potser la tendència actual és la d’oblidar el conflicte, en les coses de Déu. Per això no sabem què dir sobre Déu davant d’una desgràcia personal o col·lectiva: o bé neguem Déu o bé li’n donem la culpa. No sabem anar més enllà. I aquest vers és molt clar: mira si en tinc d’enemics, i com en són, de violents, els seus odis! Els enemics hi són, i m’odien amb violència.

• v. 20 i 21: Guarda la meva vida i allibera’m; espero en tu, que no m’endugui un desengany. La rectitud i l’honradesa em salvaguarden, perquè en tu tinc posada l’esperança.
  Aquests versets són com la conclusió de la pregària, i fan referència també a aquestes dues dimensions: guarda la meva vida i allibera’m dels enemics exteriors que volen que fracassi, i la rectitud i l’honradesa, actituds interiors, com a salvaguarda del pecat, de l’error. Sempre amb el fonament de la confiança: aquests dos versets, de forma repetitiva, dual, subratllen aquesta realitat: la confiança i l’esperança. L’hebreu ho expressa amb el verb qavà, que vol dir aguantar, sostenir amb força.

• v. 22: Déu meu, redimeix Israel de tots els mals que l’afligeixen.
  I aquest verset final, que com ja hem dit, connecta la pregària de l’orant amb la fe de tot el poble, Israel, l’Església. Redimeix, rescata, allibera Israel dels mals que l’afligeixen. Sant Agustí ho comenta així: «Allibera, oh Déu, el teu poble, que has preparat perquè et vegi cara a cara, de totes les seves tribulacions, no tan sols de les que suporta des de fora sinó també de les de dins.»[7] Foris, intus. Agustí, doncs, confirma el que dèiem abans: hi ha el mal que prové de dins nostre, el pecat, i un mal que ens ve de fora, aliè a nosaltres, el que ens infligeixen els enemics amb el seu odi. De tots aquests mals, de totes aquestes angoixes el salmista demana a Déu que n’alliberi el poble, perquè ell mateix, personalment, en fa l’experiència en el seu cor i en la seva vida. De fet, aquesta paraula és la darrera del salm. L’angoixa (en plural a l’original) és la realitat actual en què es troba l’orant, la realitat des de la qual eleva a Déu la seva ànima (v. 1).

Meditació: l’introit «Ad te levavi» com a clau de lectura del salm 24

«A vós elevo la meva ànima, Senyor. Déu meu, en vós confio, que no en tingui un desengany i no se n’alegrin els enemics. No s’endu­ran un desengany els qui esperen en vós».
L’Advent comença amb un desig d’elevació de l’ànima, amb un desig d’anar més enllà de la realitat ambigua i conflictiva en què ens trobem, i això en un àmbit de confiança. «Els qui t’esperen no es veuran avergonyits». La clau de l’espiritualitat de l’Advent estaria doncs en aquest terme: esperar, en llatí exspectare, exspectatio, que té un sentit molt fort. En efecte, en llatí exspectare significa concretament esperar la vinguda, l’arribada, l’adventus d’algú. I més concretament aquest terme s’aplicava a l’espera del rei, del sobirà, de l’emperador, quan visitava una ciutat. A l’espera de la seva vinguda.
Voldria explicar-ho amb una anècdota personal. Jo vaig néixer i vivia en un poble rural, Santa Coloma de Queralt. El meu pare tenia una germana, la gran, que vivia a Sant Joan Despí, i un germà, el petit, que vivia a Barcelona. Quan venien a Santa Coloma per visitar la seva mare, la meva àvia, es produïa el més semblant a l’expectació del salm. La vinguda d’uns oncles i d’uns cosins d’un món quasi mític, la ciutat llunyana, desconegut per a nosaltres, produïa un estat intens d’expectació, d’espera, de neguit positiu, que es convertia en alegria just en el moment en què els vèiem davallar del cotxe de línia. L’experiència espiritual dels salms en relació a Déu es mou molt en aquest àmbit tan concret, tan real, tan sensible.
Per això va bé preguntar-se, davant la vinguda del Senyor, quines són les nostres expectatives, qui o què esperem, allò que ens mou a posar-nos en camí, a sortir a l’encontre... a posar l’ànima en moviment, en elevació. Aquí ens va molt bé la figura de Santa Maria, a més de la de tots els profetes, com a model d’expectació, una expectació que, primer, la mou a enlairar l’ànima amb confiança vers el Senyor davant l’anunci de l’àngel, i després, per dues vegades, la mou a posar-se en camí, per anar a trobar Elisabet, i després vers Betlem per infantar el Salvador promès.

Reprenc el comentari d’Agustí al verset central del salm, que correspon a l’onzena lletra de l’alefat, on hem dit que es trobava la clau de comprensió del sentit del text: «Tots els camins del Senyor són misericòrdia i veritat. ¿Quins camins ens ensenyarà Déu sinó la misericòrdia, amb la qual es deixa apaivagar, i la veritat, per la qual és insubornable? Exerceix l’una en uns, condonant el pecat, i l’altra en altres, jutjant els mèrits. I per això tots els camins del Senyor són les dues vingudes del Fill de Déu: l’una, de misericòrdia, l’altra de judici». Aquests mots poden ajudar-nos a situar definitivament el salm 24, el salm de l’introit del primer diumenge d’Advent, en la perspectiva d’aquest temps litúrgic que prepara i  celebra la vinguda del Senyor. Una vinguda que té dos vessants, com dos aspectes d’una mateixa realitat: la misericòrdia, en el seu adveniment en la feblesa de la nostra carn, per perdonar el nostre mancament i compadir-se del nostre no-res, i la  veritat, en la seva vinguda definitiva com a jutge de tota la història, la nostra personal i la de l’univers, que discorre des de l’Alfa de la creació fins a l’Omega de la recapitulació de tot en Crist.