En la mentalitat de la nova Litúrgia de les Hores s’ha volgut posar molt l’accent en la simetria de Laudes i Vespres com a Hores fonamentals, les més importants, de la Litúrgia diürna. Són, en efecte, la pregària del matí i la pregària del vespre, memòria de la Resurrecció i de la Passió del Senyor, respectivament, ben complementades amb l’Eucaristia diària. Ja era així en l’antiguitat, però, de fet, no eren exactament simètriques en la seva estructura com ho són ara. Així, per exemple, l’ofici benedictí dona molta més amplitud a les Laudes que a les Vespres. Les tindrem en compte conjuntament, l’una en relació a l’altra. Sant Benet desgina les Vespres amb els termes de «vespera, vespertina, vespertina synaxis», com a pregària del capvespre. És, en efecte, la darrera gran pregària diürna dels monjos, abans de sopar, de la lectura de la Col·lació i del brevíssim ofici de Completes que precedeix el descans nocturn. Quedem-nos amb l’expressió «vespertina synaxis», que trobem a RB 17,7. El terme «sinaxi» prové del verb grec compost syn-ago, i significa «anar amb», reunir, convocar. El substantiu «sinagoga», de la mateixa arrel, designa també entre els jueus l’assemblea del poble convocada per a la meditació de la Torà i la pregària dels salms. La sinaxi vespertina és doncs el moment en què la comunitat, després de les tasques feixugues del dia, és convocada de nou per lloar el seu Creador, per invocar Crist, Llum de la Llum, en l’hora quieta que acompanya la posta del sol.
-
Estructura de l’hora
La Litúrgia de les Hores del Vaticà II assegura perfectament la simetria entre Laudes i Vespres. Comencen amb el verset introductori i amb l’himne, la salmòdia consta de tres salms: 2 salms a Laudes + el càntic dels Profetes, que es troba al centre de la salmòdia, 2 salms a Vespres + el càntic del Nou Testament. La lectura breu i el responsori, el càntic dels Evangelis, les pregàries, el Parenostre i l’oració conclusiva.
-
Vers introductori
«Deus, in adiutorium meum intende. Domine, ad adiuvandum me festina», seguit del «Gloria Patri», no prou feliçment traduït en català per «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos». Caldria traduir-lo: «Oh Déu, veniu a ajudar-me. Senyor, no trigueu a defensar-me». Aquest verset del salm 69 té per als monjos una connotació tota especial. Sant Joan Cassià en fa el comentari en una de les seves Conferències als monjos, la n. 10, De oratione, que constitueix, juntament amb la 9 del mateix títol, un petit i preciós tractat sobre la pregària: «Aquest verset —diu— ha de ser la nostra pregària constant: en l’adversitat, per tal de ser-ne deslliurats; en la prosperitat, per tal de mantenir-nos-hi preservats de l’orgull. Que sigui l’ocupació contínua del vostre cor! En el treball, en les tasques que tingueu entre mans, anant de viatge, no deixeu mai de repetir-lo...». -
Himne
Es tracta d’una composició poètica, no bíblica —un dels pocs elements no bíblics que admet la litúrgia romana, tan sòbria—, que vol introduir-nos al clima de l’hora que celebrem. Els himnes de Vespres de la primera i tercera setmana evoquen els set dies de la creació, i són una invitació a centrar la nostra pregària vespertina en la meditació de l’obra amorosa del Déu i Pare creador: aquesta sèrie d’himnes, dels segles VI-VII, s’atribueix a vegades al papa sant Gregori el Gran (540-604). En canvi, els himnes de la segona i quarta setmana reprenen el tema de la llum, i projecten la nostra mirada i la nostra contemplació vers Crist, llum sense posta, dia que no mor. -
Salmòdia
Consta a Poblet de 3 salms vespertins, també els del Hallel, i un càntic del Nou Testament. Al cicle de 7 càntics que es repeteix sempre de la litúrgia romana, hi hem afegit 7 altres càntics per a la 2a setmana, també del Nou Testament, d’acord amb les indicacions del Thesaurus Liturgiæ Horarum Monasticæ. -
Lectura breu
Consta d’un petit fragment de l’Escriptura, que a Vespres sol ser sempre del Nou Testament. Aquesta breu lectura es pot substituir per una de més llarga, també bíblica, o bé s’hi pot afegir un comentari homilètic, si les circumstàncies ho aconsellen. -
Responsori breu
Tal com fem a la litúrgia de la paraula de la missa, després de la primera lectura, en què responem tots a la proclamació de la Paraula de Déu amb el cant d’un salm responsorial, també després de la lectura breu de Laudes i Vespres responem tots amb un breu cant dialogat. -
Càntic dels Evangelis
Des de molt antic la litúrgia romana reserva per a Vespres el càntic de Maria o Magníficat. Ajuntem a la de Maria, veritable profetessa de l’albada de la salvació, la nostra lloança per la misericòrdia de Déu expressada al llarg de tota la història de la salvació. El càntic, com els salms i càntics que componen la salmòdia, va precedit i seguit d’una antífona, que els diumenges es fa ressò de l’evangeli del dia, en tant que el càntic de Maria, a Vespres, i el càntic de Zacaries o Benedictus a Laudes, és com un eco de la proclamació solemne de l’Evangeli de la missa -en el ritu romà, en començar el Benedictus i el Magníficat tothom fa el senyal de la creu, com a l’Evangeli de la missa. El càntic dels Evangelis és, d’alguna manera, el punt culminant de la sinaxi vespertina. Així el Magníficat canta amb Maria la salvació ja present com a plenitud realitzada i compliment de les promeses. -
Pregàries d’intercessió
Es tracta d’unes breus intencions, que la Litúrgia de les Hores ha pensat en forma de lletania, per fer presents les necessitats de la comunitat, de l’Església i del món en la nostra assemblea matutina o vespertina. A Vespres fan presents les necessitats de l’Església i del món, i la darrera és sempre pels difunts. Però tant a Laudes com a Vespres, aquestes pregàries, a diferència de les de la missa, s’adrecen directament a Déu Pare, o al seu Fill Jesucrist. En la litúrgia monàstica les culminem amb el cant de la lletania: «Senyor, tingueu pietat», d’acord amb l’esquema de la Regla (cf. RB 17,8). -
Oració del Senyor o Parenostre
Sant Benet concedeix molta importància a la recitació del Parenostre a Laudes i a Vespres. Preveu que el reciti en veu alta el superior (l’abat, que al monestir actua en lloc del Crist) tot sol: «Que la celebració de les Laudes i de les Vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració del Senyor, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem, es purifiquin de semblant defecte» (RB 13,12-13). És una mostra de realisme espiritual per part de sant Benet, que vol prevenir els monjos de caure en una mena de simulacre de pietat, això és, menar una vida espiritual —que en realitat ja no és tal— totalment desencarnada de la vida real. -
Oració conclusiva
És la col·lecta amb què un representant de la comunitat resumeix, aplega, fent-la explícita, la pregària de l’assemblea. Segurament, en temps de sant Benet, les Vespres i les Laudes acabaven directament amb la recitació del Parenostre (cf. RB 17,8).
-
-
Espiritualitat de l’hora
Vespres és l’hora de la posta del sol, de la mort del dia. És l’hora del silenci, de la quietud i del repòs. A les esglésies cistercenques, orientades, en aquesta hora la nau de l’església rep per les grans obertures del mur de ponent els darrers esclats de foc de l’astre rei que mor. És una hora especialment serena i quieta. Per això, tot naturalment, l’hora de Vespres ens porta a recordar l’hora de la Passió i de la Mort del Senyor, l’hora en què es pon Crist, el Sol de justícia. És l’hora del sacrifici del capvespre, l’hora en què, segons l’evangelista Joan, l’Anyell immolat, Jesús, mor a la creu. L’hora de Laudes, en canvi, ens recordava espontàniament l’hora del triomf de la vida i de la llum, l’hora de la resurrecció (cf. Vegeu Mc 16,2). La llum que mor, engolida per la nit tenebrosa, ens porta també en aquesta hora a pensar en el Crist, el Verb, com a llum que no mor, que resta sempre encesa en els nostres cors, en les nostres nits, en tant que Ell és resplendor de la glòria del Pare.