Matines

Estructura de l’hora

• Vers introductori
  «Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança». Està tret del salm 50 (Miserere), verset 17. Es repeteix tres vegades. Sant Benet té una certa predilecció per aquestes repeticions ternàries. Una nota d’espiritualitat: el nostre horitzó, la nostra felicitat, la nostra finalitat, allò a què estem cridats és la lloança.

• Salm 3
  És una particularitat de sant Benet. Com una mena de salm preparatori a les Vigílies. A Poblet el conservem solament els diumenges, però Benet el prescriu per a cada dia. Segurament l’ha triat per aquest verset: «ego dormivi et soporatus sum, exsurrexi quia Dominus suscipiet me», és a dir: «me’n vaig al llit i dormo en pau, fins que em desperto (ressuscito), el Senyor em sosté» (v. 6). És un salm que d’alguna manera connecta amb l’espiritualitat del salms 4, 90 i 133 que són els darrers que el monjo ha pregat abans d’anar a dormir, els de les Completes: l’espiritualitat de la nit, temps d’incertesa, de basarda, però també de confiança, d’espera. D’altra banda, en llatí, el text suggereix de seguida, o apunta cap a la resurrecció del Crist, el qui és esperat al cor de la nit.

• Salm 94
  És recitat de forma responsorial, amb la intervenció de tota la comunitat intercalant una antífona a la recitació del solista. Per què aquest salm? És un himne de lloança, però també una invitació seriosa a escoltar la veu de Déu. És un bon despertador espiritual, doncs. Benet vol que es digui a poc a poc, en cas de no ser antifonat, per donar temps als monjos de ser al cor.

• Himne: «ambrosianum»
  A les Vigílies l’himne és també una peça preparatòria, per a ambientar la pregària, ja que es canta a l’inici de l’hora. És un dels elements que ajuda a crear l’espiritualitat vigiliar, que és l’espiritualitat del monjo. Una espiritualitat que hauríem de complementar amb la del capítol 22 de la Regla «Com han de dormir els monjos», i amb les paràboles de les verges assenyades (Mt 25,1-13) i del servidor fidel «Lc 12,35-46».

• Els nocturns
  L’ofici comença pròpiament amb els nocturns, 2 per a les vigílies ferials i 3 per a les dominicals i festives. Els 6 i 6 salms de sant Benet, s’han convertit en 3 i 3 en el nostre ofici actual a Poblet. En canvi, conservem, com ell, els 3 càntics profètics del tercer nocturn. Cada nocturn consta, doncs, de la salmòdia i de les lectures, amb els seus responsoris. El verset, després dels salms, fa de transició, i és quan els monjos s’asseuen per a escoltar reposadament la Paraula de Déu i els comentaris que n’han fet els Sants Pares. És una veritable actualització de la Paraula! La salmòdia del 2n nocturn (del 3r, els diumenges) es diu amb «al·leluia», per recordar el caràcter pasqual de la vetlla del monjo que espera el seu Senyor, Jesús Ressuscitat.

• Conclusió
  L’ofici vigiliar ferial acaba amb la lletania: unes invocacions amb l’aclamació «Kyrie eleison», semblantment a la 3a forma de l’acte penitencial del Missal Romà de Pau VI. És difícil precisar si Benet es refereix simplement a les 3 aclamacions: «Kyrie, Christe, Kyrie eleison», o bé a aquestes aclamacions precedides d’unes invocacions. A les Hores menors, si més no, es tracta solament de les 3 aclamacions.

Les Vigílies dels diumenges

Els diumenges, l’ofici vigiliar s’amplifica amb un 3r nocturn salmejat amb al·leluia, en tant que la nit del dissabte al diumenge és, per excel·lència, la nit vigiliar dels fidels cristians. Després del darrer responsori, l’abat entona el «Te Deum», un himne d’acció de gràcies, d’impostació Trinitària, que marca el caràcter festiu de les vigílies dominicals. Acabat aquest himne, l’abat llegeix una lliçó del volum dels Evangelis, que els germans escolten dempeus i a la qual responen «Amén», afegint-hi l’himne bizantí «Te decet laus». La lectura solemne de l’Evangeli —no sabem si es tracta d’una perícope de la Resurrecció— Benet la pren de la Litúrgia de Jerusalem —on sí que es proclamava l’Evangeli de la Resurrecció—, que havia passat a l’Ofici bizantí. Amb el «Te Deum», un himne occidental probablement del segle V, i el «Te decet laus», un himne oriental, més antic que el «Te Deum», Benet uneix entorn del Crist ressuscitat —l’Evangeli—, les veus de l’Orient i de l’Occident.

Espiritualitat de l’hora

Es concreta amb la paraula «vigilància», que és d’altra banda el nom de l’Hora, «Vigílies». La nit, més enllà de la seva dimensió paorosa i problemàtica, és viscuda com el temps de l’espera de la vinguda del Senyor, el temps de la seva actuació salvadora en la història: l’Èxode i la Pasqua, en efecte, tenen lloc de nit. Aquesta espiritualitat de la nit ens remet encara a un altre text cabdal de la litúrgia, el Pregó pasqual (Exultet), on la nit és proclamada sortosa i benaurada per haver conegut l’hora de la resurrecció de Crist: «Aquesta és la nit en què el Senyor, en altre temps, va treure d’Egipte els nostres pares, els fills d’Israel, i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig. Aquesta és la nit que amb el foc d’una columna lluminosa, esvaí la tenebra del pecat. Aquesta és la nit en què Crist, trencant els lligams de la mort, ha pujat victoriós dels inferns. Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». Les Vigílies són així quasi com la dramatització de la identitat espiritual del monjo. Vèiem la importància del salm 3, que fa com de frontissa entre el son de la nit i la vetlla.