Laudes

Estructura de l’hora

A les Laudes, Benet hi avantposa, com fa a les Matines, un salm invitatori, el 66, que és un himne de lloança i de benedicció, i després, com a l’ofici romà, el salm 50 (Miserere), antifonat amb al·leluia els diumenges. És una mena de pròleg o de preparació, un cop s’ha dit el vers introductori: «Deus in adiutorium».

• Vers introductori
  «Deus, in adiutorium meum intende. Domine, ad adiuvandum me festina», seguit del «Gloria Patri», no prou feliçment traduït en català per «Sigueu amb nosaltres, Déu nostre. Senyor, veniu a ajudar-nos». Caldria traduir-lo: «Oh Déu, veniu a ajudar-me. Senyor, no trigueu a defensar-me». Aquest verset del salm 69 té per als monjos una connotació tota especial. Sant Joan Cassià en fa el comentari en una de les seves Conferències als monjos, la n. 10, De oratione, que constitueix, juntament amb la 9 del mateix títol, un petit i preciós tractat sobre la pregària: «Aquest verset —diu— ha de ser la nostra pregària constant: en l’adversitat, per tal de ser-ne deslliurats; en la prosperitat, per tal de mantenir-nos-hi preservats de l’orgull. Que sigui l’ocupació contínua del vostre cor! En el treball, en les tasques que tingueu entre mans, anant de viatge, no deixeu mai de repetir-lo...».

• Himne
  Es tracta d’una composició poètica, no bíblica —un dels pocs elements no bíblics que admet la litúrgia romana, tan sòbria—, que vol introduir-nos al clima de l’hora que celebrem. El tema recurrent dels himnes de Laudes és el de la Llum com a símbol del Crist llum, i del triomf de la llum, amb les conclusions ètiques i morals, de vida cristiana com a fills de la llum, que se’n deriven.

• Salmòdia
  Consta a Poblet de tres salms, triats preferentment entre els salms matutins i de lloança, i un càntic dels Profetes, abans del darrer salm.

• Lectura breu
  Consta d’un petit fragment de l’Escriptura, de l’Antic o del Nou Testament.

• Responsori breu
  Tal com fem a la litúrgia de la paraula de la missa, després de la primera lectura, en què responem tots a la proclamació de la Paraula de Déu amb el cant d’un salm responsorial, també després de la lectura breu de Laudes responem tots amb un breu cant dialogat.

• Càntic dels Evangelis
  Des de molt antic la litúrgia romana reserva per al matí, a Laudes, el càntic de Zacaries o Benedictus. Ajuntem a la de Zacaries, veritable profeta de l’albada de la salvació, la nostra lloança per la misericòrdia de Déu expressada al llarg de tota la història de la salvació. El càntic, com els salms i càntics que componen la salmòdia, va precedit i seguit d’una antífona, que els diumenges es fa ressò de l’evangeli del dia, en tant que el càntic de Zacaries és com un eco de la proclamació solemne de l’Evangeli de la missa —en el ritu romà, en començar el Benedictus i el Magníficat tothom fa el senyal de la creu, com a l’Evangeli de la missa. El càntic dels Evangelis és, d’alguna manera, el punt culminant de la solemnitat del matí. El Benedictus, ben adient per al matí, se’ns torna, amb Zacaries, profecia de la salvació que és a punt de fer-se enmig nostre.

• Pregàries d’intercessió
  Es tracta d’unes breus intencions, que la Litúrgia de les Hores ha pensat en forma de lletania, per fer presents les necessitats de la comunitat, de l’Església i del món en la nostra assemblea matutina o vespertina. A Laudes tenen un caire més laudatori i d’acció de gràcies, i estan pensades per a consagrar les obres del nou dia. Aquestes pregàries, a diferència de les de la missa, s’adrecen directament a Déu Pare, o al seu Fill Jesucrist. En la litúrgia monàstica les culminem amb el cant de la lletania: «Senyor, tingueu pietat», d’acord amb l’esquema de la Regla (cf. RB 17,8).

• Oració del Senyor o Parenostre
  Sant Benet concedeix molta importància a la recitació del Parenostre a Laudes i a Vespres. Preveu que el reciti en veu alta el superior (l’abat, que al monestir actua en lloc del Crist) tot sol: «Que la celebració de les Laudes i de les Vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració del Senyor, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem, es purifiquin de semblant defecte» (RB 13,12-13). És una mostra de realisme espiritual per part de sant Benet, que vol prevenir els monjos de caure en una mena de simulacre de pietat, això és, menar una vida espiritual —que en realitat ja no és tal— totalment desencarnada de la vida real.

• Oració conclusiva
  És la col·lecta amb què un representant de la comunitat resumeix, aplega, fent-la explícita, la pregària de l’assemblea. Segurament, en temps de sant Benet, les Vespres i les Laudes acabaven directament amb la recitació del Parenostre (cf. RB 17,8).

Espiritualitat de l’hora

L’espiritualitat o teologia del sacrifici de lloança, que és com definim la pregària cristiana, s’expressa i es verifica especialment en aquesta solemnitat del matí, que és el terme d’una llarga pregària de vetlla i espera, seguida a Poblet per una estona generosa de lectura orant de l’Escriptura. L’Ofici Diví tot sencer és pregària laudativa de l’Església, però especialment, d’una manera privilegiada, aquesta hora del matí. El mateix nom de «Laudes», que prové dels tres salms «Laudate» (148-150) de l’ofici romà i benedictí, ja ho vol indicar així. Aquests tres salms, doncs, podrien servir per a confegir, per a delimitar alguns trets d’aquesta lloança celebrada especialment al matí. A semblança d’aquests tres salms, en efecte, la salmòdia de Laudes inclou cada dia un salm especialment laudatori, a més d’un altre de temàtica matutina, i del càntic profètic. La llum que va foragitant les tenebres renova davant nostre les meravelles de la creació, i ens retorna d’alguna manera la frescor i la gratuïtat del primer dia, del Dissabte de la creació. Tot l’univers, i l’home com a intèrpret de les criatures que no tenen veu, és cridat, convidat a aquesta lloança: «que lloï el Senyor tot el que respira» (Sl 150,6). És interessant encara adonar-se que, a tenor del salm 149, que es troba al centre, la lloança té també una concreció, és també una tasca i un compromís, la de fer prosperar el Regne de Déu. A la lloança per la gratuïtat de l’obra creadora de Déu, i acompanyats amb la simbologia de la llum que és a la base de la teologia del Crist llum, les Laudes són també el cant de la resurrecció, de la vida nova que triomfa sobre la mort, i ens posen en camí cada dia amb les santes dones cap al sepulcre a presentar els nostres perfums, la nostra caritat, al cos viu de l’església, que és el cos místic de Crist. Aquest darrer aspecte el subratlla molt bé la progressió en intensitat de les Vigílies dominicals segons la Regla culminades amb la pregària de Laudes com a cant de la resurrecció, a imatge i semblança del que fem la nit pasqual, en què renovem també les meravelles de la Creació com a primer moviment del cant de lloança per l’obra admirable de la redempció.