Completes

Estructura de l’hora

• Himne
  Els himnes actuals de l’Ofici de Completes, que daten dels segles V i VI, i que potser sant Benet havia cantat: «Te lucis ante terminum» i «Christe, qui splendor et dies», subratllen fortament el dinamisme espiritual que, del cor de la nit, en l’esperança d’una nova albada, porta a la contemplació de la Llum esplendorosa del Ressuscitat. Resumeixen els trets principals del sentit de la nit per al monjo: un temps de vetlla, en el qual cal desvetllar la fe en Crist, Llum de la Llum, Dia i Esplendor; un temps de combat, de perill, de temptació, en el qual cal demanar la protecció de Déu i revifar la confiança en Ell; un temps de descans per al cos i per a l’esperit.

• Els tres salms de Completes

  • El salm 4 és un salm de David, una súplica, i pertany a la primera col·lecció de salms de David del Salteri: la major part de salms de David són pregàries de súplica. L’Església, quan prega aquests salms, ho fa «in persona David», això és, «in persona Christi», tot assumint els sentiments del Crist en la seva pregària, especialment la intensitat i la confiança en l’actitud orant. El salm 4, pel seu caràcter de pregària nocturna, ha estat triat expressament, com hem dit, per a l’Hora de Completes, deixant de banda la salmòdia contínua habitual a les Vigílies i a les Hores menors. Es clou amb aquest verset: «M’adormo en pau així que em fico al llit, perquè només tu, Senyor, em fas reposar segur» (Sl 4,9). Segons la lectura literal original d’aquest verset, la pau del Senyor és el fonament de la seguretat del monjo en l’espai tenebrós de la nit. Poc abans, encara, el salm havia pregat així: «Reflexioneu en el vostre cor, tot estant al llit, i estigueu en silenci» (v. 5). La nit, el temps del monjo, és un temps propici a la reflexió del cor i al silenci, tot això en la pau i en la seguretat que dóna saber-se adormit als braços del Senyor.

  • El salm 90, juntament amb el 91, és un salm dels anomenats orfes, és a dir, sense títol —la majoria de salms porten un títol—. Això potser ens indica que es tracta del pròleg d’una col·lecció de salms (salms 92-99) centrada especialment en la figura del Senyor com a Rei de l’Univers i Rei d’Israel. Es tracta d’un salm de confiança, amb un to no tan tensat per la súplica ardent que trobàvem en l’anterior. David, el suplicant, enmig de les seves dificultats, enmig de les seves fragilitats i pecats, ha fet l’aprenentage de la confiança. El sofriment, a la Bíblia, és sempre l’escola de la confiança, i és precisament aquest itinerari espiritual del llibre dels Salms que sant Benet ens convida a fer nostre: «Tu que vius a recer de l’Altíssim i fas nit a l’ombra del Totpoderós —comença el salm 90—, digues al Senyor: “Ets la muralla on m’emparo, el meu Déu, en qui confio.”» (v. 1-2). La referència a la nit, un cop més, ha estat decisiva per a la tria d’aquest salm per a les Completes.

  • I, finalment, el salm 133, un salm molt breu però amb una teologia molt fonda, sebretot si és vist com el coronament d’aquest brevíssim itinerari que ens proposa sant Benet a través dels tres salms de Completes. Es tracta del darrer dels anomenats salms de les Pujades o Graduals, 15 salms (119 [120] - 133 [134]), 15 graons simbòlics de l’escalinata d’accés al santuari en el Temple de Jerusalem. El salm 133 és el salm de la benedicció del qui ha arribat ja a terme i prega, de nit, a la casa del Senyor, al Temple, tot cantant les lloances del Déu que és font de pau, de benedicció, de seguretat i de confiança.
    
    Considerant solament el primer verset de cadascun dels tres salms, resulta evident aquest itinerari que acabo d’exposar: «Quan et crido, respon-me, oh Déu de la meva justícia» (salm 4, súplica); «Tu, que vius a recer de l’Altíssim, sojornaràs a l’ombra del Totpoderós» (salm 90, confiança): «Beneïu el Senyor, vosaltres, servents del Senyor» (salm 133, benedicció i lloança). És, un cop més, l’itinerari de David, el Messies, l’itinerari de Crist, amb qui el monjo prega, un itinerari que el monjo fa ben seu, un itinerari, és clar, espiritual: en la pobresa, en la limitació, en l’angoixa, el monjo aprèn a pregar i creix en la confiança i en la pau, fins a assolir el terme del desig, tot albirant ja a tocar l’horitzó de la lloança final del salm 150, el darrer del Salteri, anticipat en aquest salm 133, també el darrer dels salms de les Pujades al Temple. Un itineari geogràfic simbòlic, en tant que és l’indicador d’un altre itinerari més important, espiritual. Com el salmista que arriba al Temple, lloc de benedicció, també la vocació del monjo és la de ser benedicció al cor del món.
    
    Notem, però, que aquests salms s’han triat, bàsicament, pel seu esment explícit a la nit. Són salms «nocturns», adientíssims per a les Completes.

• El càntic de Simeó
  El càntic de Simeó, que ja es trobava en la litúrgia romana, és una contemplació del misteri de Crist com a llum de les nacions, glòria i esplendor de Déu per a Israel el seu poble. És l’exclamació profètica que sant Lluc posa en llavis de l’ancià Simeó el dia en què l’Infant Jesús és introduït solemnement pels seus pares al Temple de Jerusalem: Israel, representat en Simeó, reconeix aquest Infant com a Llum, com a reflex de la glòria de Déu, esperança i salvació del poble. Per aquesta tonalitat adient, i en part per assimilació a les Laudes i les Vespres, on trobem respectivament els càntics evangèlics de Zacaries (Benedictus) i de Maria (Magnificat), el càntic de Simeó ha trobat la seva carta de ciutadania en el breu Ofici de Completes.

• El cant de la Salve
  Com ja és prou sabut, al final de les Completes, és costum del Cister cantar cada dia l’antífona mariana «Salve Regina», amb el to solemne, com a darrera pregària a la Mare de Déu. La versió cistercenca d’aquesta antífona —que al principi era una antífona de l’Ofici, abans de ser cantada com a peça independent—, fruit de la correcció a què els primers cistercencs varen sotmetre el repertori gregorià, s’aparta de la sobrietat solemne de la Salve romana, cantada encara actualment en l’Ofici monàstic benedictí, tot fent una notable concessió al sentimentalisme, que fa augurar ja un nou estil de devoció a la Mare de Déu.