Homilies

26.01.2026 – SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER

• Dia 26 de gener
  SANTS ROBERT, ALBERIC I ESTEVE, ABATS DE CISTER
  Homilia predicada per Mon. Xabier Gómez, bisbe de Sant Feliu de Llobregat
  Poblet, 26 de gener de 2026
  Sir 44,1.10-15; Sl 149,1-2.3-4.5-6a.9b (R.: 4); He 11,1-2.8-16; Mc 10,24b-30

Estimat P. Abat i estimats germans,

Avui celebrem amb agraïment i joia la festa de sant Robert, sant Alberic i sant Esteve, pares fundadors i primers abats de la vostra família cistercenca. Eren «encesos d’una mateixa caritat» —així ho canta el prefaci— i, a l’«escola del servei diví», van aprendre i van ensenyar a posar-ho tot sota l’únic Mestre, Crist.

He volgut que el fil conductor d’aquesta homilia sigui l’amistat: l’amistat amb Déu, l’amistat entre els germans i l’amistat amb els hostes com a obertura al món que Déu estima. L’amistat és molt més que un sentiment: és una pràctica diària i una forma de viure el temps; és la manera com articuleu les hores perquè, en elles, Déu pugui fer-se Amic i la comunitat pugui esdevenir casa i civitas Dei per a tothom.

Això ressona ja a l’antífona d’entrada, que ens convida a fer memòria i a beneir Déu per la saviesa dels homes piadosos i el bon nom que perdura «a cada generació». La memòria que fem no és nostàlgia; és amistat que dura, és un record agraït que obre futur.

La primera lectura lloa «els homes piadosos» i repeteix que el seu record durarà per sempre, perquè els seus descendents —és a dir, vosaltres— mantenen l’aliança. Quina és la nostra manera de mantenir-ne la memòria? Vivint l’aliança com a amistat. Per això, en una comunitat monàstica, memòria i amistat són inseparables: recordem els Pares no només recitant-ne els noms, sinó imitant-ne l’estil —la simplicitat, la perseverança, la caritat fraterna— i deixant que aquesta memòria ompli el nostre temps de pregària, de treball i d’acollida.

Aquesta festa presenta els vostres Pares amb trets molt concrets: Robert —que inicia el Nou Monestir—, Alberic —home que estima la Regla i els germans—, Esteve Harding —servidor fidel que consolida l’Orde i ens deixa la Carta de Caritat—. Tot en ells parla d’una amistat organitzada: l’amor fratern esdevé criteri per governar, per vincular monestirs i per fer de la caritat l’arquitectura de la comunió. Aquesta és la profecia cistercenca que crida en silenci al món d ’avui.

La carta als Hebreus ens recorda que creure és «posseir anticipadament els béns que esperem» i caminar «cap a una ciutat ben fonamentada, que té Déu com a arquitecte i constructor». L’amistat amb Déu no és un estàtic «estar bé», sinó un caminar, la fe, la vocació, la recerca de Déu es dinamisme, es moviment, només es mou el que és viu. Els amics i amigues de Déu mai romanen immòbils tot i que vosaltres feu vot d’estabilitat, la vida interior és dinamisme al vent de l’Esperit: Abraham surt; Sara espera; el poble busca una pàtria. Sortir del ego, esperar madurar, buscar Déu... També la vida monàstica és un èxode: heu deixat coses molt bones —família, projectes—, per guanyar-ho tot en Crist, i el Senyor us ha donat novetat, nova família, relaciones renovades, una paràbola de la civitas Dei: la comunitat, amb les seves pedres, els seus silencis, els seus cants i les seves vides lliurades i fecundes. En el cor d’aquesta petita ciutat, l’horari fet pregaria, treball, fraternitat, bellesa que es renova cada dia, esdevé arquitectura de l’amistat.

En un món que no té temps de res, vosaltres teniu temps de tot. Perquè el temps de Déu no resta, multiplica: quan perdeu temps amb Déu, guanyeu temps per als germans i feu respirar el món; quan reserveu temps per a l’hoste i l’hospitalitat, allibereu temps del qui arriba esgotat, del qui cerca un cor que escolti i una mirada alliberadora. L’amistat fa això amb el temps: ho eixampla.

A l’evangeli, Pere diu a Jesús: «Nosaltres ho hem deixat tot per seguir-vos». I Jesús respon amb aquella promesa tan bonica i tan realista alhora: «el cent per u... i també persecucions». Què és el cent per u de la vida monàstica? És l’amistat multiplicada en una vida simplificada. A la comunitat, el Senyor us dóna temps, germans, amics, hostes, i una humanitat per la qual pregar i intercedir. I, sí, també persecucions: incomprensions, fragilitats pròpies i alienes, la prova de la perseverança. Però tot això, viscut en amistat amb Déu, pacifica el cor i us fa pacificadors per als altres.

La promesa de Jesús no és teoria: a Poblet la viviu cada jornada. Cada campana que toca us recorda: sou amics convocats. Cada ofici us diu: sou amics que canten i lloen. Cada taula us confia: sou amics que comparteixen. I cada hoste us pregunta -sovint sense paraules- si Déu pot ser Amic també de la seva vida. La resposta és la vostra pau sense estridències, i anuncia la centralitat de l’experiència de Déu com Amic de la vida i de la humanitat.

Torno un moment als nostres sants Pares. El text litúrgic els presenta amb una unitat d’ànima: «encesos d’una mateixa caritat». Fixeu-vos-hi: la seva gran «inspiració institucional» és, en el fons, amistat ordenada —caritat que esdevé forma—, per tal que cadascun sigui lliure i, alhora, tots sigueu un en l’Esperit. Aquesta és una paraula profètica per al nostre temps: enmig de polaritzacions i d’aïllaments, la caritat com a arquitectura de comunió.

La vostra jornada és, en realitat, un índex d’Evangeli: La pregària: temps per cercar i gaudir de l’Amic. La lectio: temps per escoltar la Paraula de l’Amic. El treball: temps per col·laborar amb l’Amic en l’obra de la creació. L’acollida: temps per reconèixer l’Amic que arriba en cada hoste. El silenci i el descans: temps per guardar l’Amic al cor. El secret del monjo sempre és al seu cor.

Quan el temps s’articula així, la comunitat esdevé paràbola per al món: una vida pacificada que pacifica; una amistat teixida d’hores que cura la pressa i l’estrès; un ordre que no oprimeix sinó que allibera. És la profecia que el Cister ofereix avui: mostrar, més que dir, que és possible viure centrats en Déu i, per això mateix, centrats en la humanitat renovada, esdevenir homes nous.

Benvolguda comunitat de Poblet: gràcies per custodiar aquest ofici d’amistat en l’escola del servei diví. La vostra fidelitat és un servei a l’Església i al país: la gent que travessa aquesta portalada —creients o no— troba silenci que abraça, pedres que parlen, historia, fe que es fa cultura, bellesa, harmonia, cants que eleven i rostres que acullen. Això evangelitza. Això profetitza. Això guareix.

Per acabar, si algú us pregunta «què feu tot el dia?», responeu-li: «Ens fem amics de Déu per esdevenir amics de tothom». I si insisteixen, afegiu: «Practiquem el difícil art —molt recomanable— de tenir temps». Bona festa.

 

25.01.2026 – DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)

• DIUMENGE III DURANT L’ANY (Cicle A)
  Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, procurador general de l’Orde Cistercenc
  Poblet, 25 de gener de 2026
  Is 8,23b-9,3; 1C 1,10-13.17; Mt 4,12-23

Amb els no creients, podem discutir moltes hores sobre l’existència de Déu amb raons, raonaments i demostracions i no posar-nos mai d’acord sobre si Déu existeix o no. En efecte, les demostracions de l’existència de Déu de tipus filosòfic i teològic són complexes, es presenten complicades, i generalment són incapaces de convèncer ningú que no cregui ja amb anterioritat. La via racional cap a Déu és una via àrdua, no només per la dificultat interna dels arguments, sinó sobretot perquè no corprèn qui la intenta seguir, no toca el cor de qui l’escolta, no es capaç de desvetllar la fe en qui se li presenta. Per què? Perquè, en poques paraules, la via racional i demostrativa de l’existència de Déu, no suscita per ella mateixa cap experiència de Déu.

I és l’experiència de Déu, allò que sí que pot suscitar i desvetllar la fe en qui l’ha tinguda. «País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós». Aquesta no és la llum de l’argumentació racional: aquesta llum de la que parla el profeta Isaïes i cita l’Evangeli que hem proclamat, és la llum de la presència de Déu enmig del seu poble, que ha sortit al seu encontre, que s’ha fet present en les seves vides per transformar-les i transfigurar-les, que els ha omplert de goig i d’alegria: «Els heu omplert de goig, d’una alegria immensa; s’alegren davant vostre com la gent a la sega, com fan festa els vencedors quan reparteixen el botí».

Perquè l’experiència de la presència del nostre Déu en la vida d’un home, d’una dona, d’un poble, és l’experiència de la seva proximitat salvadora i alliberadora, redemptora i pacificadora: "Heu trossejat el jou que li pesava, la barra que duia a l’espatlla i l’agulló del qui l’arriava; tot ho heu trossejat com al dia de Madian".  Quan Déu es fa proper, quan Déu entra en el cor d’una persona, deslliura i alleugereix, deslliura del pecat i alleugereix el pes del propi existir; i per això la seva presència es pacificadora i esdevé font de joia i alegria.

És per això que l’encontre amb Déu, l’experiència de la trobada amb Déu, que per a nosaltres cristians és sempre l’encontre i la trobada amb Jesucrist, el qui viu després de ser crucificat i mort per nosaltres, sempre és una realitat que deixa empremta en el cor, una petjada inamovible, profundament arrelada, capaç de suscitar la fe i refermarla incondicionalment. No hi ha res més resistent en el cor de l’home que l’experiència, sobretot de la trobada amb el Senyor. Cap argument racional, cap demostració acadèmica poden modificar el fet d’haver fet experiència de Déu. Fixem-nos en el que diu l’Evangeli dels dos grups de germans galileus: «Tot vorejant el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: "Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes". Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell». I encara: «Més enllà veié altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare, i se n’anaren amb ell». Qui es troba amb Jesús, el Déu fet home, la gran llum del poble que vivia a les fosques, es converteix i abandona immediatament els lligams, les xarxes i els oficis, de la vida antiga, per iniciar en Ell una vida nova. Una vida nova, sabedora que és Ell qui il·lumina i salva i que per això ja és incapaç de témer: qui em pot fer por?

I la novetat d’aquesta nova vida es manifesta passant immediatament a l’acció: predicant la bona nova del Regne, anunciant l’Evangeli, comunicant el goig i la joia de la presència de Déu enmig nostre. I és precisament aquesta acció la que manifesta Crist als homes i els pot conduir a la fe. No és la demostració racional de l’existència de Déu la que conduirà els no creients a la fe, sinó la constatació d’una vida nova en qui, des del fons del seu cor, ha fet experiència de Déu i ha quedat transfigurat per ella. La vida nova que emergeix del cor del veritable creient és la qui pot portar cap a Déu.

Per això s’entén la recomanació de Pau: «Germans, pel nom de Jesucrist, el nostre Senyor, us demano que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres; estigueu ben units en una sola manera de pensar i en un sol parer». Ens uneix la profunda experiència de fe que com a cristians hem fet cadascú de nosaltres de Crist Jesús: si ens deixem interpel·lar per aquesta experiència veurem que és molt més el que ens uneix a tots els creients en Crist, de tot allò que ens separa, siguem de la confessió que siguem, entenguem el cristianisme com l’entenguem. A tots ens uneix l’experiència de l’encontre amb el Senyor. I aquesta experiència, a més de ser indestructible, i de qüestionar la fe de l’incrèdul, és capaç de construir comunitat sòlidament i ferma.

Davant dels problemes i les divisions que puguin sorgir entre nosaltres, no deixem mai d’oblidar-nos de la nostra experiència de l’encontre personal amb Crist, per valorar i apreciar l’experiència del germà i mantenir units els llaços de la comunitat i les comunitats on vivim. Que avui, que acabem l’octavari per la unitat dels cristians, la paraula que ens acaben de servir, ens ajudi a promoure la unitat de tots els qui creiem en Jesucrist, començant pels qui Déu ens ha donat com a germans i proïsme.

 

06.01.2026 – EPIFANIA DEL SENYOR

• Dia 6 de gener
  EPIFANIA DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 6 de gener de 2026
  Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Déu s’ha manifestat. L’estrella ens ho indica. Déu s’ha manifestat en la humilitat més senzilla. S’ha manifestat en fer-se home, en néixer, en donar escalfor a la nostra vida espiritual.

Una casa, una mare, un fill petit, una estrella, uns mags, des d’Orient, des de la llunyania més remota han seguit l’estrella.

Han vist com s’aixecava la seva estrella i venen a fer-li el seu homenatge. Han estat guiats fins arribar al nen, a la manifestació més simple de la vida, de la vida humana, la petita criatura.

Però, no és sol humana la petita criatura, és divina. Tot és esplendor de la llum divina. Tot és revelació de Déu fet home.

Per això, els savis s’apleguen, s’esforcen, pregunten, investiguen: On és el rei que acaba de néixer?

Fins que arriben a veure la glòria del Fill de Déu fet home, fet diví nadó.

Li ofrenen or, encens i mirra. Or com a rei, encens com a Déu, mirra com a home mortal, per amortallar.

De l’Orient reconeixen Jesús, el Salvador.

Nosaltres ací i ara a l’Occident encara no hem reconegut qui és el veritable Fill de Déu?

El veritable Fill de Déu és el qui s’ha revelat a tot el món d’Orient a Occident.

El veritable Fill de Déu ens va dir que seria amb nosaltres cada dia de la nostra vida fins a la fi del món.

El veritable Fill de Déu el tenim ací, en aquesta Eucaristia, on partim el pa i el vi de la fraternitat, el seu cos i la seva sang que és el nostre aliment per a dur-nos a la vida eterna.

El veritable Fill de Déu és en cada persona feble, esporuguida, necessitada de la nostra ajuda, de la nostra ofrena. No serà or, ni encens, ni mirra. Però, serà una paraula, una mirada, una escolta, un silenci, un tros de pa, un llit, un aixopluc, una esperança, una caritat, una estima.

El millor regal és assabentar-se de la presència de Jesús en la vida. El millor regal no és l’or, ni l’encens, ni la mirra, sinó Jesús present en la nostra vida.

Acceptem el regal de franc, descobrim-lo, gaudim-lo.

Alegrem-nos que som fills en el Fill. I vivim donant gràcies, agraïts al do de la fe, al do de l’esperança, al do de la vida comunitària.

Ell és enmig nostre vol que visquem donant un bon testimoniatge.

No perdem mai l’estrella de vista i trobarem sempre a Jesús. Amén.

 

04.01.2026 – DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL

• DIUMENGE II DESPRÉS DE NADAL
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 4 de gener de 2026
  Sir 24,1-2.8-12; Sl 147,12-13.14-15.19-20 (R.: Jo 1,14); Ef 1,3-6.15-18; Jo 1,1-18

Des de la nostra pobresa, des de la nostra humilitat ens hauríem d’adonar del bé de Déu, Déu que ens ve a trobar.

Abans del temps ja existia, des del principi, ja existia la saviesa. I qui és la saviesa?

La saviesa és la mateixa Paraula de Déu, la Paraula que és Déu, la Paraula que ha vingut al nostre món, que s’ha fet història en la nostra història, en la història pròpia de cadascú de nosaltres.

Ens hauríem d’adonar del bé que ens vol Déu, que vol el millor per ha nosaltres, per a cadascú de nosaltres.

Ens ha beneit en Crist, de fet ens ha elegit abans de crear el món. Perquè Déu vol que siguem sants. És la vocació de la persona humana, la vocació de cadascú de nosaltres, siguem monjos o no, la vocació del cristià és la santedat.

Per això, ens cal la fe en Jesús i l’amor entre nosaltres, fe i amor entre tot el món. Així, podrem conèixer a quina esperança ens ha cridat, la glòria que ens té reservada, l’heretat entre els sants.

Som fills de Déu, som de la raça de Déu. Som ara i ací pel voler de Déu. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, quan hem obert els ulls a la fe, a la seva llum, a la seva gràcia, ala seva veritat.

No hem vist Déu, però la Paraula, que ja existia abans del temps, el seu Fill únic, que està en el si de Pare, és qui l’ha revelat.

Acollim la gràcia de Déu, el do del seu Fill, Jesucrist, que ell sigui sempre la Llum dels nostres ulls, que sigui per a cadascú de nosaltres la Vida que ens dona vida, que sapiguem reconèixer la seva manifestació en tants moments de la nostra història personal.

Així si som de Crist, podrem atansar-nos a la seva glòria, a la vida eterna, a la santedat promesa per a tots els creients.

Creu i viu, viu i creu. Déu ve al teu encontre en Jesús, ara en l’Eucaristia, però després en cada persona que t’interpel·la en la vida de cada dia.

Que el Senyor il·lumini la mirada interior del nostre cor, per conèixer la seva voluntat ara i per sempre. Amén.

 

01.01.2026 – SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU

• Dia 1 de gener
  SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 1 de gener de 2026
  Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Encetem l’any amb la benedicció de Déu. El Senyor s’apiada de nosaltres, ens fa veure la claror de la seva mirada i ens dona la pau, la seva pau.

Tenim el cor net per rebre el do de Déu? El do de Déu és la seva benedicció, la seva benedicció és la pau.

Així, també nosaltres hem de saber beneir els altres, donar pau, esdevenir portadors de pau entre els nostres germans, saber viure en pau amb tothom, per poder llençar el do de la pau a tot el món.

Però, això no ho podem fer sols, no ho podem fer per nosaltres mateixos.

«Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivíem sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills».

Som fills de Déu, som hereus per gràcia de Déu. I perquè som hereus en el Fill, per això tenim la gràcia de Déu, per això podem donar la benedicció de la pau que hem rebut.

Encetem l’any amb la benedicció de Déu. La benedicció del nom de Jesús, el qui ens treu el pecat del món i ens salva. Els pastors han estat testimonis: Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar els que els havien dit de l’infant.

Els pastors glorificaven i lloaven Déu pel que havien vist i sentit. També ens convé atansar-nos al Misteri de Déu fet home, amb humilitat, amb els ulls oberts, amb pau, per contemplar el nostre propi misteri de salvació.

«Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava».

La vida és un misteri, la vida en Crist és una gràcia, cal adonar-se del do que hem rebut, del do de la salvació que hem rebut. Maria amb la seva maternitat divina ens obre les portes del cor, ens ajuda a obrir les portes dels nostres cors per conservar el misteri de l’infant a la menjadora.

Cal meditar a exemple de Maria, cal meditar des de la nostra pobresa la riquesa que hem estat cridats a viure. Perquè Déu s’ha fet home per portar-nos a la seva glòria.

Ara bé, mentre anem fent camí cap a la vida eterna, de moment des d’ara hem de esdevenir instruments del seu Regne, instruments de benedicció i de pau, testimonis de fe, d’esperança i de caritat, des de la mirada atenta de Maria, que com a Mare de Déu, la venerem en el nostre Orde i la tenim present en la pregària perquè intercedeixi davant de Déu cada dia de l’any que encetem.

Amb la companyia de Maria caminem en aquest nou repte de l’any 2026.

 

25.12.2025 – NADAL: MISSA DEL DIA

• Dia 25 de desembre
  NADAL: MISSA DEL DIA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 25 de desembre de 2025
  Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

«Puer natus est», hem cantat a l’inici de la celebració. Sí, ens ha nascut un noi. Sí, quin goig veure cara a cara com el Senyor ha consolat el seu poble. Sí, ens ha redimit a cadascú de nosaltres per mitjà d’aquest noi. Així, si obrim els ulls d’un cap a l’altre de la terra veurem la salvació del nostre Déu.

Perquè en diverses ocasions i de moltes maneres Déu ens ha parlat per boca dels profetes, però, ara ens ha parlat al cor, a l’íntim del nostre cor en la persona del Fill.

«Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». La Paraula se’ns presenta avui, davant de tantes paraules, de tantes opcions de vida.

Parlem molt, parlem massa, però les paraules volen com el vent i ja no hi són. Avui ens cal escoltar, ens cal prestar atenció a la Paraula, en majúscules, la que ha pronunciat Déu per a que cadascú es netegi les orelles del cor.

Déu ha dit la Paraula que ja era des del principi i per la qual tot va venir a l’existència.

Déu ha dit una Paraula única. Ha dit la seva Paraula, davant de tantes veus, de tantes paraules que ballen en els nostres caps.

Així com la neu quan cau no fa soroll i va caient suaument, suaument acariciant la terra. Així com la neu després es fon, poc a poc i, aquesta aigua amara la terra. Així la terra amb les llavors que tingui germinarà, poc a poc, brostaran fulles i fruitaran els aliments que Déu ens ha donat.

Així Déu ens dona la seva Paraula, ens dona aquest noi que ens ha nascut, el Fill etern. La Paraula és el Fill, la Paraula s’ha fet història nostra, ha entrat en la nostra vida, s’ha fet carn perquè nosaltres tinguem la vida en Déu, la vida eterna.

Per això, en el Fill Jesucrist hem estat redimits i així hem recobrat la Vida.

Molts no l’han reconegut. No han pogut reconèixer la Llum, la Vida. Però, si el reconeixem, si creiem en el seu nom, se’ns considerarà dignes de poder ser fills de Déu.

Volem ser fills de Déu?

Podem caure en les tenebres de l’error. Però, si reconeixem el qui ha plantat el seu tabernacle entre nosaltres. Si contemplem la seva glòria com a Fill únic del Pare ple de gràcia i de veritat, trobarem  la vida.

La vida que ens ha estat oferta per Déu. La Vida que ens és la Llum, per no caminar mai més en les tenebres de la foscor.

La vida que per aquest noi que ens ha nascut hem recobrat la gràcia de la fe, de l’esperança, per poder vessar l’amor que hem rebut en el Fill. L’amor de Déu que hem rebut per gràcia i ara l’hem de donar en caritat als altres.

Així serem testimonis de la Paraula que hem rebut. Jesús ens salva, Jesús ens salva, Jesús ens salva. Amén.
 

25.12.2015 – NADAL: MISSA DEL GALL

• Dia 25 de desembre
  NADAL: MISSA DEL GALL
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 25 de desembre de 2025
  Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor».

Atenció, molta atenció, s’ha revelat l’amor de Déu. L’establia, el pessebre del nostre cor el tenim ben endreçat? Però, què ens cal per endreçar la nostra vida davant de la presència del Salvador, el Messies, el Senyor?.

Vol salvar tots els homes, escoltem doncs, parem l’orella del cor a les paraules que avui ens diu sant Pau. Som conscients que Déu s’ha fet home? S’ha manifestat en néixer, embolcallat en una menjadora, perquè no hi havia lloc a l’hostal.

Tampoc tenim lloc en el nostre cor per a que Jesucrist, Déu gran i salvador nostre, faci estada?

Neteja el teu cor, endreça’l amb la humilitat, perquè així reconeguis que el qui avui celebrem el seu naixement en la carn, també s’entregà a si mateix per nosaltres, per rescatar-nos de l’esclavatge de les culpes, per deixar-nos nets, nets de tot pecat.

Som un poble, una comunitat apassionada per fer el bé? Sols podrem fer el bé des de la humilitat. Perquè des de la humilitat podrem cercar Déu en la menjadora, és a dir en l’Eucaristia. Som un poble apassionat per fer el bé, si des de la humilitat cerquem el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre, el bé dels altres primer que el nostre.

Nadal és un compromís per viure regenerat pel naixement d’un noi, d’un fill: Conseller-prodigiós, Déu-heroi, Pare-per-sempre, Princep-de-pau. La pau i la justícia no tindrà fi. Atansem-nos a aquesta pau i a aquesta justícia de Déu, és a dir, atansem-nos a Jesucrist.

La nostra mesura en tot el que som, fem i ens movem ha de ser sempre Jesucrist. Jesucrist ha de ser la columna que ho vertebra tot, com a font d’aigua que amara la terra poc a poc per germinar els fruits del bé, del bo i millor de pau i de justícia.

No oblidem mai la menjadora, l’Eucaristia que és l’aliment de vida eterna. Vida que desitgem amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

23.11.2025 – SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle C)

• Diumenge XXXIV dirant l’any
  SOLEMNITAT DE JESUCRIST, REI DE L’UNIVERS (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 23 novembre 2025
  2S 5,1-3; Sl 121,1-2.4-5 (R.: 1); Col 1,12-20; Lc 23,35-43

Jesucrist és Rei de tot el món. I la pregunta podria ser: Som os del seu os i carn de la seva carn? Israel va reconèixer a David com a sobirà. Però, nosaltres reconeixem a Jesucrist com al nostre sobirà?

Perquè la nostra existència ens la juguem entre reconèixer Jesucrist com a sobirà o rebutjar-lo.

És clar que un Rei que té el tron a la creu no pot ser molt atraient. Perquè les autoritats es reien de veure clavat a la creu Jesús. Ell que salvava els altres, què no pot salvar-se ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit?

Però, la reialesa de Jesús no és d’aquesta mena. És molt fàcil burlar-se d’un rebutjat, separar-se i marcar distàncies amb ofenses i insults gratuïts.

Però, Jesús no baixa de la creu. De fet estableix el seu tron reial a la creu. Així si som criminals, si no mereixem el perdó dels homes, se’ns ofereix la misericòrdia de Déu. Així, si tenim el temor de Déu, si el reverenciem i li donem culte amb dignitat, podrem escoltar la seva veu: «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».

Per això, necessitem viure una conversió continua. Perquè moltes vegades ens creiem que som el rei del meu món, el tron el col·loquem al melic perquè tot ha de girar al meu voltant. Així caiem en el poder de les tenebres.

Però, hem de convertir-nos cada dia i saber donar gràcies al Pare, que ens ha fet dignes del Regne de la llum pel seu Fill estimat, el seu Fill Jesucrist que des del tron de la creu ens ha alliberat i, ens ha reconciliat amb tot l’univers.

Girem la nostra mirada al qui és clavat a la creu, Jesucrist, el qui ens mostra el camí de la vida i, ens dona l’esperança de la resurrecció per seguir els seus passos a la glòria del seu Regne celestial.

El nostre sobirà sols pot ser un: Jesucrist. Seguim-lo, reverenciem-lo i aclamem-lo com a Rei de tot el món. Ell que amb Déu Pare, viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

16.11.2025 – DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)

• DIUMENGE XXXIII DURANT L’ANY (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 16 novembre 2025
  Ml 3,19-20a; Sl 97,5-6.7-9b.9cd (R.: 9); 2Te 3,7-12; Lc 21,5-19

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, ens cal constància, constància per no perdre l’orientació cap a Déu. És clar que durant la nostra vida ens trobem amb desgràcies naturals que no esperàvem, ni imaginàvem. En la història anem acumulant guerres i baralles, blanc o negre, llum o fosca, joia o dolor, van travessant la nostra història personal.

La constància en la fe, la fe en Déu, en el seu Fill Jesucrist que ha vingut per salvar-nos ens farà obrir els ulls del cor al regal de la vida que tenim i que moltes vegades no sabem viure.

El monjo no té altra meta que imitar Jesucrist, en la paciència, en les humiliacions, fins i tot en la mort. Jesús ha mort en creu, nosaltres no ho sabem encara com serà la nostra mort, però la nostra vida si que la podem orientar amb constància fins a la fi cap a l’únic pel qui val la pena viure: Jesucrist.

Serem feliços, trobarem la felicitat plena i perdurable quan ens fem servidors de Déu en aquesta escola del servei diví. Perquè mentre venerem el Senyor sortirà el sol de la felicitat, i els seus raig seran saludables.

Per això, ens cal treballar per Déu, fer les coses pel Senyor, autor de tots els béns. La nostra vida ha de ser una vida de servei i treball en pau, mentre esperem que el Senyor vingui a judicar amb raó tots els pobles.

Serem odiats moltes vegades, la nostra vida no és fàcil, el cristià no té una vida fàcil, pel fet de portar el seu nom. Però, l’esperança la tenim posada en la vida eterna. Ara ens cal constància fins que sigui la nostra hora, l’hora de lliurar la nostra vida al judici de Déu.

Mentrestant celebrem l’eucaristia perquè celebrant el seu memorial, ens faci créixer en l’amor. L’amor que ens ha estat donat pel Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

 

02.11.2025 – COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

• Dia 2 de novembre
  COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 1 de novembre de 2025
  Is 25,6a.7-9; 26,1.4.7 i 8b i 9a.13-14 (R.: 1a; o bé: 13); Rm 5,5-11; Jo 14,1-6

L’esperança no defrauda: Confieu en Déu, confieu també en mi, ens diu Jesús avui, com ho va dir als seus deixebles, en el discurs de comiat de l’evangeli de sant Joan.

Esperança i confiança és el que podem viure els cristians avui. Tot i ser diumenge, la litúrgia de l’Església ens fa commemorar aquesta Eucaristia per tots els fidels difunts.

Recordem pares, germans, monjos, familiars i amics, que amb esperança i confiança preguem per ells, perquè assoleixin la casa del Pare. Preguem amb la confiança que Jesús ha preparat l’estada.

L’esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.

Aquest amor del Senyor que ens il·lumina i ens salva en el nostre camí, en el camí que ja han fet els fidels difunts, els nostres germans difunts.

De fet, Jesús amb la seva mort i la seva resurrecció, ha estat el qui ha tret el vel de dol que cobria tots els pobles, el sudari que amortallava les nacions. Jesús és el qui salva i l’esperança i la confiança en Jesús serà la nostra salvació, la nostra vida per sempre.

Jesús, el Crist ha mort per cadascú de nosaltres. I, pecadors com som ens ha fet justos, ens ha salvat per la seva sang. Ell és qui ens ha reconciliat amb el Pare i ara és l’hora que també nosaltres siguem instruments de reconciliació entre uns i altres. Hi ha molt de treball de reconciliació.

El camí el tenim assenyalat per Jesús, quan ens ha dit: «Jo soc el camí, la veritat i la vida».

Si volem arribar amb els nostres germans difunts a la casa del Pare, hem d’esbrinar el camí que ens marca i assenyala Jesús.

Si seguim les seves petjades, anirem descobrint la veritat i així assolirem la vida eterna. Perquè, la mort ha estat per sempre engolida.

Gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor, que ens ha reconciliat, tenim l’honor de gloriar-nos amb Déu. Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant pels segles dels segles. Amén.

 

01.11.2025 – TOTS SANTS

• Dia 1 de novembre
  TOTS SANTS
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 1 de novembre de 2025
  Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-2.3-4ab.5-6 (R.: 6); 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12a

L’esperança no defrauda, l’esperança ens purifica, l’esperança ens dona ànims per viure orientats cap a Déu.

Però, qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al seu recinte sagrat?

El qui té el cor sincer i les mans netes de culpa. El cor, el cor, el cor com el tenim?

Potser venim de qualsevol tribulació, però el que ens cal és saber a qui ens hem d’adreçar. La gran misericòrdia de Déu ens espera i a nosaltres ens dona esperança que allà on han arribat tants i tants sants també, si Déu vol, podem arribar-hi nosaltres.

Perquè els sants ens els trobem pel carrer. No es veritat que hi ha persones que tenen un cor sincer i son netes de culpa? Però, aquestes persones no son notícia, ja que la humilitat no està de moda.

Som fills de Déu, i el nostre futur serà el d’assemblar-nos a ell, perquè el veurem tal com és.

Si desitgem, de veres, veure Déu cara a cara com els sants, hem de fer nostres cada benaurança.

Si no som pobres, ens resultarà impossible assolir el Regne del cel. Tal vegada siguem pobres econòmicament, però la nostra pobresa ha de ser més radical, ser pobres en esperit, ser pobres de tot, fer-nos res per aconseguir el tot, el Regne del cel. Si ens entretenim en les riqueses, en les consolacions d’aquest món, no avançarem mai.

Si pel que sigui estem de dol, perquè el dol sempre ens pot sobrevolar en el dia a dia i, no tan sols per la pèrdua d’un ésser estimat, sinó per qualsevol pèrdua de les nostres il·lusions, l’esperança en Déu no ens defraudarà perquè és a la fi que serem consolats.

Si som humils i, per això ens hem de fixar en el capítol setè de la Regla de sant Benet, si som humils posseirem el país, el país de Déu.

Si cerquem la justícia allà la trobarem i serem saciats. Si som compassius amb els altres Déu se’n compadirà de cadascú de nosaltres.

I encara el més cap dalt per a nosaltres monjos, cristians compromesos, com ja hem dir la puresa de cor, el cor pur pot veure. L’aigua tèrbola no ens deixa veure clar.

Com anem a veure Déu amb els ulls del cor embrutits?

Tinguem-ho sempre present, sempre atents a la netedat del cor. Això, és el que ens farà assemblar-nos als sants que avui celebrem.

La pau també és cosa nostra de portar-la a la vida des del nostre cor, un cor pacificat pot donar la pau a tothom i, la pau ens fa fills en el Fill de Déu.

I si som perseguits pel fet de ser justos, vivim en l’esperança del Regne que tenim preparat al cel.

Feliços som i serem quan per causa de Jesús, ens ofenen, ens calumnien i, es burlen de nosaltres perquè creiem, perquè som cristians, monjos, consagrats; no ens hem d’ofendre, sinó alegrar-nos de la recompensa del cel.

Els sants han passat per alguna situació límit d’aquestes en la seva vida mortal, però l’esperança i la perseverança i, el no defallir tenint sempre el camí del seguiment de Jesús, els ha fet assolir la pàtria celestial.

Avui és el camí que estem convidats a seguir, les petjades de Jesús, la creu i la resurrecció, l’acció de gràcies que és l’Eucaristia que ens mena cap al cel.

Per això, amb la pregària adorem Déu, i diem: «Lloança, glòria, saviesa, acció de gràcies, honor, poder i força al nostre Déu pels segles dels segles. Amén.»

 

02.09.2025 – SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS

• Dia 2 de setembre
  SANTS BERNAT, MONJO DE POBLET, MARIA I GRÀCIA, MÀRTIRS
  Homilia predicada per monsenyor Daniel Palau, bisbe de Lleida
  Poblet, 2 de setembre de 2025
  Sir 51,1-12; Sir grec 51,1-8; Sl 125,1-2ab.2cd-3.4-5.6 (R.: 5); 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

Estimada comunitat cistercenca, benvolguts feligresos que avui us aplegueu en aquest noble temple per celebrar la fe i endinsar-vos, com no pot ser d’altra manera, en el misteri profund de Déu, el Déu de Jesús, el Déu que és tot Amor i no fa cap altra cosa que estimar.

El testimoni de Bernat, Maria i Gràcia apel·len a la necessitat de la conversió, però sobretot a la importància del testimoni. Els nostres contextos habituals fan referència sovint a una gran multitud de canvis. Molts d’ells són efecte d’una remota cadena de causes que arriben a la nostra vida i provoquen unes transformacions quasi inevitables. Altres canvis no són altra cosa que transformacions externes, i en força ocasions, aparents, que ens parlen de les nombroses variables que poden produir-se en la vida de les persones. Em refereixo a aquelles circumstàncies que ens acompanyen a tots i que es mostren com variables indiferents de les nostres vides. Però, el testimoni d’aquesta triada de germans, Bernat, Maria i Gràcia, ens parlen d’un canvi més profund, més radical, més lluminós; ens parlen de la conversió del cor.

Es tracta de l’adopció d’un plantejament de vida amb el que Déu ocupa un lloc central. Gràcies a aquesta centralitat el creient no fa res més que donar gràcies a Déu, i lloar-lo i agrair-li tot allò que Ell ha fet al llarg de la seva pròpia història. Així ho hem escoltat en la primera lectura. En moltes ocasions nosaltres mateixos hem viscut aquestes situacions límit, en les que ens hem vist atrapats, ofegats, angoixats...i Déu ha actuat finalment per alliberar-nos. Aquesta actuació, aquest «moment» de Déu ha estat un moment de salvació. Tots hem viscut aquest «moment», i ens referim no només a un instant de la nostra història, sinó a una experiència de gratuïtat, de senzillesa, de contemplació, de silenci...durant el qual i en el qual Déu s’ha mostrat proper, condescendent i alliberador.

Aquesta experiència de conversió no és un apropar-nos vers cap terreny inhòspit o vers cap precipici, ans el contrari, és contemplar el món des d’una perspectiva alliberadora, des de la qual la nostra vida guanya amplitud, noves possibilitats. La segona lectura ens parla d’aquesta nova mirada vers el món i vers la humanitat, des de la netedat del cor. Vet aquí la credibilitat i la força d’una conversió, aquesta mirada neta, respectuosa, esperançada.

I si aquesta conversió ens porta a la persecució: feliços nosaltres! Així ho manifesta l’evangeli que hem escoltat: ens portaran d’un lloc a un altre sense massa sentit, serem odiats, perseguits, marginats i burlats...la persecució, de la mena que sigui, no agrada mai, fa mal, però és aleshores que trobarem el nostre veritable lloc en aquest món. Avui tothom fuig de la creu, no la vol veure, no la vol reconèixer, no la vol acceptar. És humanament natural. Però, vet aquí, la promesa de salvació que hem escoltat, «els qui sofriran amb constància fins a la fi se salvaran». Això no és fàcil pensar-ho, ni acceptar-ho de manera immediata. Però hem de dir que la salvació s’ofereix als qui es mantenen fidels a viure no pas la creu, sinó l’amor fins i tot en els moments de creu.

Encomanem les nostres passes a Bernat, Maria i Gràcia, per la nostra veritable conversió a l’Amor en aquest jubileu de l’esperança. Que ningú llenci la tovallola pensant que Déu no li ofereix cap mena de possibilitat, ans el contrari: Déu sempre estan la ma a tots aquells que li obren el seu cor amb humilitat i sinceritat, per lloar-lo, per viure amb la rectitud del cor i mantenir-se ferms en la fe.

 

06.08.2025 – SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA

• SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 8 de juny de 2025
  Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Rm 8,8-17; Jo 14,15-16.23b-26

En aquest any jubilar, més que mai, hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. Perquè és l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb alegria, amb l’alegria d’esdevenir temples de l’Esperit Sant.

Per això, la diada de la Pentecosta, la diada en que celebrem que tots junts quedaren plens de l’Esperit Sant i començaren a viure, a expressar-se, a proclamar les grandeses de Déu; ara ens convoca també a nosaltres a viure junts, a pregar i a lloar, perquè l’Esperit Sant ens congregui en la veritat i ens defensi de qualsevol mal.

Així, amb força de l’Esperit podrem anar pel món fent la voluntat de Déu. La capacitat adquirida per l’Esperit ens deixarà fer i ens permetrà obrir-nos a la voluntat de Déu, des de l’esperança.

«Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots». Cadascú de nosaltres hem rebut diversos dons, però l’Esperit que ens els ha distribuït és un de sol. Cadascú tenim una tasca en la nostra vida, s’espera que la puguem realitzar el millor possible.

En el nostre servei comunitari cada cosa que fem, cada servei, a qui servim sempre és el Senyor. Per això, podem viure amb esperança, perquè el qui és al darrera de tot el nostre servei sempre és el Senyor.

Hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. I així, hem rebut un esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!». I si som fills de Déu, també som hereus.

Quina esperança més gran!

Què més podem esperar de la nostra existència?

Si vivim amb Crist, si morim amb Crist, som hereus amb Crist, si sofrim amb ell també arribarem a ser glorificats amb ell.

Què n’és de gran la nostra esperança!

No, nosaltres si som conscients, no podem romandre amb les portes tancades. Jesús ens obre les portes del cor, ens obre l’esperança futura i ens dona la pau a cadascú de nosaltres perquè esdevinguem testimonis de l’amor de Déu, de l’esperança futura de la glòria.

Jesús ens envia el do de l’Esperit Sant. De part nostra està la voluntat d’obrir el cor, de viure la fe, de ser testimonis de Crist ressuscitat, de ser pelegrins d’Esperança a través de l’Esperit Sant, i així per mig nostre la misericòrdia i l’amor de Déu arribarà d’un cap a l’altre de la terra.

«Quan envieu el vostre alè, Senyor, renoveu la vida sobre la terra». Amén.

 

06.01.2025 – DIUMENGE VII DE PASQUA: ASCENSIÓ DEL SENYOR

• DIUMENGE VII DE PASQUA: ASCENSIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 1 de juny 2025
  Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8-9 (R.: 6); He 9,24-28;10,19-23; Lc 24,46-53

Esperança

En aquest any jubilar, més que mai hem de posar l’accent de la nostra vida en l’esperança. És l’esperança cristiana la que ens mou a viure amb l’alegria de la Pasqua.

El nostre Salvador, el nostre redemptor, Jesús és el Fill de Déu que s’ha encarnat en la nostra humanitat, ha sofert la seva Passió, ha mort i ha ressuscitat per nosaltres, per cadascú de nosaltres.

Perquè Crist va ser ofert una sola vegada com a víctima per abolir el pecat. Crist va prendre damunt seu els pecats de tots nosaltres.
Nosaltres ara estem vivint en esperança la seva vinguda, el seu retorn gloriós, per anar amb ell a la casa del Pare.

Elevació

L’ascensió de Crist també és la nostra elevació, perquè on va el cap el cos que és l’Església, també ha d’arribar-hi. Per tant la nostra elevació cap a Déu va atansant-se en la mesura que hi posem més voluntat per seguir els passos que Jesús ens ha marcat en aquesta terra, en aquesta comunitat monàstica, en el meu treball, en la meva família, entre els meus companys i amics. Jesús ens ha assenyalat el camí i la meta és el cel nou.

Ell ha anat a preparar-nos estada, mentrestant ens envia el do que el Pare ha promès.

Promesa

El do promès és l’Esperit Sant, el Defensor, que ens donarà la força que ens farà esdevenir lliures de qualsevol por, ens farà viure lliures, com a fills de Déu i ens farà ser testimonis del mateix Jesucrist fins als límits de la terra.

Jesús s’enlairà davant dels seus deixebles, però com ells tampoc ens podem quedar mirant al cel, perquè hem de mirar a la terra per veure per on van les petjades que ens han estat marcades per a que cadascú les puguem seguir amb alegria pasqual.

Avui ens veiem omplerts de joia perquè la seva ascensió al cel, ens ha obert les portes del cel a nosaltres.

L’esperança cristiana ens empeny a la felicitat. Perquè també en aquest món sofrim, però l’esperança ens mostra l’espurna de la joia en la glòria de Déu.

Jesús ens ensenya com en de viure en comunitat, com hem de viure eclesialment, en la parròquia, en la nostra vida monàstica. Perquè és en la comunitat com podem rebre els dons que vivim en l’esperança, els dons de l’Esperit, el nostre Defensor fins que torni.

La comunitat està formada per persones diferents però amb la pregària tots units per un mateix Senyor. I és Jesús qui prega amb nosaltres en la litúrgia al Pare en acció de gràcies. I la nostra pregària toca l’esperança de tota la humanitat.

Quin compromís més fort! La meva pregària somou les necessitats de tot el món. Ens som conscients?

La promesa de l’Esperit Sant ens ajudarà a viure esperançats i encoratjats en la nostra elevació futura, cap a la glòria, amb el Pare i el Fill i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.
 

25.05.2025 – DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)

• DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 25 de maig de 2025
  Fets 15,1-2.22-29; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 4); Ap 21,10-14.22-23; Jo 14,23-29

Estimar

L’Esperit Sant

La pau

En el secret del darrer sopar, en el llarg discurs del Quart Evangeli, ens trobem Jesús rodejat dels deixebles que pregunten, que volen saber més, que s’interroguen tot el que Jesús ha anat fent pels camins fins arribar en aquest moment que va acomiadant-se d’ells.

La perícopa d’avui sisè diumenge del temps Pasqual ens dona a nosaltres tres aspectes que hem de tenir molt en compte.

El primer punt és l’amor. «Qui m’estima farà cas del que jo dic; el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell».

Estimem? Estimem Jesús? Fem cas del que ell ens diu?

És la pregunta que ens hem de fer avui. Hem d’esbrinar com tenim el cor per estimar, per donar el nostre amor a Déu i al proïsme. Ja que donant-nos als altres estem oferint-nos a Déu. Estem fent cas de Jesús, que ha donat la vida per tots nosaltres.

Si estimem lliurement, si ens donem amb tota llibertat, mai no estarem sols, perquè el Pare i el Fill vindran a fer estada en nosaltres. És a dir serem plens de l’Esperit de Déu i això ens donarà una força que ens transformarà en testimonis de Crist ressuscitat.

Ens convé i molt estimar, no perdre mai el desig d’estimar i fer cas del que vol Jesús de la nostra vida.

Però, per si estem molt perduts, miren un segon punt de reflexió per avui. Encara tenim el Defensor, l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, ens diu Jesús. I ens farà recordar i entendre tot el que ens ha anat dient. Perquè Jesús continua cada dia dient-nos moltes coses, per això hem de viure atents a la seva Paraula, per això ens és fonamental la lectura divina. Perquè mentre nosaltres llegim l’Esperit de la Veritat ens anirà ensenyant la voluntat del Pare.

Però, mai en la nostra vida en podem oblidar de buscar aquest tercer aspecte de l’Evangeli d’avui, la pau. La pau que ens dona Jesús, la pau plena que ens ofereix cada dia si volem seguir-lo, si volem fer la seva voluntat. Una pau mai estèril, sinó fecunda, una pau fonamentada en l’amor que Déu ens dona i que ens fa a nosaltres mateixos testimonis de la seva fecunditat. Aquesta pau que Déu ens transmet per Jesús ens és aliment d’esperança, d’esperança que Jesús va al Pare per preparar-nos un lloc amb ell al cel.

Per això la nostra vida cristiana ha d’estar marcada per l’amor a Déu i al proïsme, per la recepció de l’Esperit Sant i per la senzillesa de viure amb pau, amb la pau que Jesús ens ha donat i que nosaltres l’hem d’oferir als altres.

Així, podrem donar glòria la Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, Déu pels segles dels segles. Amén.

 

14.05.2025 – SANT MATIES, APÒSTOL

• Dia 14 de maig
  SANT MATIES, APÒSTOL
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 14 maig 2025
  Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans i germanes,

Tots volem ser feliços. No és tracta d’una il·lusió inconsistent, sinó d’un desig natural que Déu imprimeix dins del nostre cor perquè, desprès de cercar segurament per camins enganyosos, finalment trobem el goig i la pau només en el Senyor, que ens atreu vers Ell. Ens parla en els Evangelis perquè tinguem «una alegria ben plena». A continuació Jesús ens diu que «ningú no té un amor més gran que el qui dona la vida». Juguem amb paraules semblants, amb sinònims, que van completant el ric sentit de l’amor veritable. De l’apòstol sant Maties sabem molt poc, només el que ens diu el relat dels Fets dels Apòstols. Però és suficient per tenir l’alegria de recordar-lo avui. L’oració col·lecta ens posa l’accent en lo principal: «va tenir la sort de gaudir del amor de Déu». La santedat és una història de amor que es va teixint en la fidelitat, mantenint-se en aquest amor, observant els manaments, acollint la missió que se’ns ha assignat, i donant fruit. Qui estima com Jesús, accepta el repte més radical, que és contemplar Déu amb confiança de fill; i mirar el rostre de l’altre amb compassió, misericòrdia, tendresa, perdó i acceptació.

Si la paraula “santedat” la veiem com un ideal difícil, propi per a persones excepcionals... podem pensar en la paraula “bondat”, més accessible per a nosaltres. Se’ns presenta una altra paraula: “caritat”. La Constitució Dogmàtica Lumen Gentium afirma que «perquè la caritat, com bona llavor creixi i doni fruits, cada fidel ha d’escoltar de bon grat la Paraula de Déu, complir d’obra la seva voluntat amb l’ajut de la gràcia divina, participar en els Sagraments, sobretot en l’Eucaristia, dedicar-se amb constància a l’oració, a l’abnegació pròpia, al servei actiu dels germans, i a l’exercici de totes les virtuts» (42).

La vida dels sants ens impulsa a una unió més gran amb el Senyor, font de la alegria, de la pau i de la felicitat. El progrés espiritual tendeix a la unió sempre més íntima amb el Crist. No hi ha santedat sense renúncia i combat espiritual. El camí de tot ésser humà passa també per la creu, que acaba alliberant-nos de nosaltres mateixos per unir-nos amb el Crist, font del perdó i de la nova vida, de la conversió i de la salvació. Així, del nostre sant coneixem poc, però podem intuir molt. Lo més important és que Sant Maties va perseverar en l’amor. La capacitat d’acceptació, de superació i de tornar a començar només pot venir de la pregària. Contra el pessimisme i la peresa, «el combat de la pregària és el de l’amor humil, confiat i perseverant» (Catecisme de l’Església Catòlica, 2742). La Litúrgia de Pasqua és una repetició alegre i constant dels “Al·leluies” que, cantades en aquest temple, tenen la força de la bellesa i del convenciment. Per acabar, recordem el cant de comunió: «El meu manament és que us estimeu els uns als altres, diu el Senyor, al·leluia».

 

04.05.2025 – DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)

• DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 4 de maig 2025
  Fets 5,27b-32.40b-41; Sl 29,2 i 4.5-6.11 i 12a i 13b (R.: 2a); Ap 5,11-14; Jo 21,1-19

Què escoltem? Què obeïm? Què estimem?

La primera paraula de la Regla de sant Benet ens diu: Escolta. Però, què hem d’escoltar? Les prescripcions del mestre.

És el nostre programa de vida: escoltar. Podem sentir moltes coses, moltes informacions, estar a la ultima en noticies; però el que ens cal sempre és saber escoltar. Sí, el cristià ha de saber escoltar la Paraula de Déu.

El cristià ha de saber escoltar el sofriment del món. El cristià ha de tenir les orelles del cor ben atentes a tot el que se’ns presenta al davant i saber discernir-ho tot des de la fe en Déu.

L’escolta ens atansarà a obeir. Perquè si escoltem la Paraula de Déu, vol dir que aquesta Paraula va prenent presència en el nostre cor, i això ens portarà a saber obeir les prescripcions que hem escoltat.

Els apòstols comparegueren davant el sanedrí. No podien ensenyar res més en el nom de Jesús. Però ells no podien deixar d’anunciar el que havien experimentat.

Obeir Déu és primer que obeir els homes. Estaven plens de l’experiència del ressuscitat, del Salvador i de l’Esperit Sant. S’estimaven més ser maltractats pel nom de Jesús, que obeir les prescripcions del sanedrí.

I nosaltres?

A qui escoltem? A qui obeïm? A qui estimem?

Set deixebles vora el llac de Tiberíades. Sembla que encara no han escoltat prou a Jesús. Els deixebles, però, ja estant agrupats al voltant de Simó Pere. De fet és interessant que Pere els digué: «Me’n vaig a pescar». I els altres també el segueixen. És l’Església en comunió.

Però, tota la nit i no pescaren res. Nit ben fosca sense cap fruit. Com una animà en la nit més fosca.

Clarejava el dia i tot canvia amb la presència del ressuscitat. És Jesús amb la seva presència que ho transforma tot.

Però, els deixebles l’escolten, l’obeeixen i tiren les xarxes a la dreta de la barca i ja no la podien treure de tant de peix com hi havia.

Una nit buida, un dia ple, gràcies a saber escoltar la veu del mestre, a saber obeir de seguida.

La diada d’avui ens convida a escoltar, a obeir Jesús ressuscitat i més encara.

Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, ¿m’estimes més que aquests?». Jesús també ens pregunta si l’estimem. També Jesús ho sap tot i sap si l’estimem o no, si l’escoltem o no, si l’obeïm o no.

Estimem el ressuscitat, deixem-nos estimar per ell, i així també nosaltres estimem els altres, escoltem-los en les seves necessitats i per amor a Déu obeïm-los quan calgui. Això és, posar-nos al servei dels altres.

Tot sigui per a lloança de l’Anyell degollat, Jesús que és digne de rebre tot poder, riquesa, saviesa, força, honor i glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén. Al·leluia!

 

30.04.2025 – SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA

• SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA
  SOLEMNITAT TRASLLADADA
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 30 abril 2025
  Ap 12,10-12a; Sl 33; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

Estimats germans i germanes,

La contemplació de la bellesa sòbria, harmoniosa i elegant de la Capella de Sant Jordi al monestir de Poblet és una ocasió magnífica per a la reflexió serena o per a deixar anar la imaginació. La iconografia ens presenta Sant Jordi com un cavaller que venç en la lluita. Lluita per salvar la seva princesa del perill del drac que la ataca. Veiem el nostre sant amb escut i espasa. El silenci dins de la capella orienta el nostre pensament.

Contra qui o que hem de lluitar? Contra el mal que viu, també dins del nostre cor. Amb les armes de les virtuts i la cuirassa de la pregària. Un monjo ha escrit que el monestir és el nostre camp de batalla continuada per als qui vivim dintre. Hi vivim esforçant-nos per ser homes bons, cristians virtuosos, sants monjos, o almenys ho intentem. No sempre lluitant “en contra de” sinó “en pro de”. La nostra espasa no és per a matar sinó per donar vida. El nostre instrument de lluita ha de ser l’amor, la generositat, una vida consagrada als ideals nobles de l’Evangeli.

El Llibre de l’Apocalipsi descriu als sants com a vencedors. Són vencedors amb el seu amor, la seva capacitat de perdonar, pels seus desitjos de reconciliació, amb la humilitat que no vol recompenses ni honors, que troben sentit a la resposta més simple però més profunda: «estimo perquè sí, estimo per estimar». Els qui es senten estimats per un mateix Pare, podran encontrar en Aquell que els estima la força per reconèixer-se germans, germans units per lluitar contra tots els dracs que ens amenacen. Com aconseguir-ho, això? L’Evangeli d’avui ens dóna la resposta. Si l’home se sent estimat per Déu, és capaç d’estimar. Que Ell sigui «protector de la nostra feblesa», segons l’oració col·lecta. Qui està unit a Jesús com les sarments al cep, dóna fruit. Sense Ell no podem fer res. Empeltats a la vida de Crist, vivim una vida fecunda i transformadora, viscuda amb fe i creadora d’esperança perquè provenen de l’amor. «La nostra fe és la victòria». La fe ens fa comprendre que si compartim els sofriments de Crist, també per Ell ens arriba la abundància del seu consol.

La nostra princesa és Maria, la nostra Mare. Ella ens allibera del drac persistent, sempre a punt per atacar. Ens defensa ella a nosaltres: quan la contemplem amb amor de fills, rebem el valor per superar les proves. Maria és el nostre model a seguir perquè afronta el camí de la seva vida amb realisme i humanitat. Resumint molt, penso que ella ens ensenya tres paraules que ens ajuden a córrer pel camí dels Manaments amb el cor eixamplat per l’amor: escoltar, decidir i actuar. Abans de sortir de la Capella de Sant Jordi, podem recordar el salm:

«Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia».

 

29.04.2025 – MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA FRANCESC

• MISSA CONVENTUAL EN SUFRAGI PEL PAPA FRANCESC
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 29 abril 2025
  Fets 4,32-37; Sl 92,1ab.1c-2.5 (R.: 1a); Jo 3,7b-15

 
La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima. I així, anava formant-se la comunitat cristiana. Tot estava disposat per al bé de tots. El testimoni que els apòstols donaven de la resurrecció de Jesucrist, el confirmaven amb el poder que tenien d’obrar grans miracles.

I així, anava creixen el nombre de cristians. Perquè el testimoni fa molt, el testimoni fa tot. Un bon exemple de comunitat fa testimoni de l’amor de Déu.

El testimoni que ens ha deixat el Papa Francesc, el testimoni d’amor, el testimoni de fe, d’esperança ens ha portat ha reconèixer la gràcia d’un home de Déu.

Jesús ens diu avui a l’evangeli: «Heu de néixer de nou». Sí, hem de néixer de l’Esperit, de l’Esperit que ens omple del do de Déu. Hem estat empeltats en la vida monàstica per néixer de nou a la vida de l’esperit per creure en Jesucrist que enlairat en la creu ens ha obert la porta de la vida eterna.

Podem caure en el nostre camí cap a la vida eterna, podem perdre’ns en el nostre camí de la vida monàstica, però com deia el Papa Francesc, encara que ens equivoquem tantes vegades no hem de perdre l’esperança i si caiem hem d’aixecar-nos. No estem sols, Jesús sempre ens espera.

Per això la nostra mirada ha d’anar mirant cap al davant, cap al Crist que des de la Creu ens ha donat la vida, que amb la resurrecció ens ha donat la joia de viure. I encara ens ha deixat el seu memorial amb l’Eucaristia.

Ara preguem, en aquest memorial de l’Eucaristia pel Papa Francesc, perquè el Senyor Déu de tota bondat li concedeixi la pau i la vida eterna, la vida que també nosaltres desitgem quan sigui la nostra hora, mentrestant hem de viure la nostra fe, la nostra caritat vers els altres, la nostra donació amb molta esperança.

 

21.04.2025 – DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

• DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 21 d’abril de 2025
  Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Estimats germans,

Cada pàgina de l’Evangeli inspira reflexions sempre diferents. Avancem en el nostre camí i tot passa i canvia. Caminant al costat de Jesús escoltem i meditem. El drama que els seus deixebles van viure pot ser un mirall de les nostres situacions. Havien cregut en Jesús, esperaven la salvació d’Ell, però no entenien el per què del que ha passat i ara se senten decebuts i perduts: tot se’n va a terra. Acompanyats per Jesús, veiem persones abatudes pels camins de la vida, que necessiten ajut i consol. Trobem situacions desconcertants i incomprensibles. Pels camins i carrers solitaris Crist ens cerca. Ell és Paraula de vida i silenci respectuós, Pa partit i compartit. Penjat a la nostra creu per amor, el seu silenci ens interpel·la, ens invita a un canvi de comportament.

Acabem d’escoltar que les dones se li acostaren a Jesús, se li abraçaren als peus i l’adoraren. Anunciaren al Crist ressuscitat, que significa per a nosaltres la alegria de la trobada amb Ell i el desig de ser-li fidel. Queda un sepulcre buit on hem de llençar les nostres pors i el que ens impedeix anar sempre endavant amb el cor eixamplat per l’amor. Cal avançar pel camí que condueix a la claror de la Llum del Senyor.

Segons el papa Francesc, quan l’home toca fons en la seva experiència de fracàs i d’incapacitat, quan s’allibera de la il·lusió de ser millor, de ser més capaç i útil... Déu li dóna la mà per a transformar la seva nit en albada, la seva aflicció en alegria, el seu camí de fugida en retorn. Després de reconèixer el Senyor, les dones tornen plenes d’alegria i confiança i en donen testimoni, compartint el que han vist i sentit. El Ressuscitat ens treu de la tomba de la incredulitat i la aflicció. El Papa Benet diu que la trobada amb el Ressuscitat fa fecunda la nostra esterilitat. Recordem el relat d’avui: El Mestre ha mort i pensen que és inútil esperar res. Volem allunyar-nos de l’experiència dolorosa del Crucificat. Però Jesús transforma la nostra desesperança, ens ajuda a descobrir la saviesa amagada al cor, on Ell resideix esperant ser descobert. No tinguem por a escoltar-lo i fer-li cas, encara que les seves exigències semblen lluny de les nostres possibilitats. «Senyor, ningú com Vós no ens fa feliç».

Jesús ens ensenya el camí que duu a la vida. Tots sabem prou que la seva Paraula dóna sentit al que abans ens semblava incomprensible i ens allibera dels llaços de la ignorància, de la por i de la mediocritat. Retrobem Jesús quan parteix el Pa del seu Amor. La fe es fa madura i s’enforteix amb el coneixement. Descobrim Jesús quan l’escoltem, canviem quan ens fiem d’Ell, quan la confiança ens fa abandonar-nos a les seves mans. El coneixement ens porta a l’amor. L’Eucaristia és el Sagrament de l’amor. El temps de la pregària és el moment en que la Paraula entra al fons del nostre cor. Hi va consumint els nostres egoismes i temors, deixant el ciri pasqual encès, la flama de la alegria i de la pau. La Seqüència de Pasqua acaba dient: «Jesús ressuscitat,... tingueu-nos pietat».

 

20.04.2025 – DIUMENGE PASQUA: MISSA DEL DIA

• DIUMENGE PASQUA
  MISSA DEL DIA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 20 d’abril 2025
  Ac 10,14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

M’aporta esperança, molta esperança, davant de tant de sofriment que hi ha en el món. Perquè hi ha moltes persones que sofreixen. Hi ha moltes vides estroncades, moltes vides desgraciades. No, la mort no pot tenir la darrera paraula.

Crist el nostre anyell pasqual, ha estat immolat, per alliberar-nos de tots els mals, per donar-nos la vida eterna.

Nosaltres hem de viure la joia pasqual, netejant-nos ben bé del llevat que érem abans, el llevat que ens impedeix viure la joia del ressuscitat, per viure amb sinceritat i veritat.

Déu ens ha escollit a nosaltres perquè el seguim, encara que no hem menjat ni hem begut amb Jesús ressuscitat en persona, nosaltres som hereus dels deixebles que van poder veure’l ressuscitat. Som hereus del seu testimoni.

Som portadors del testimoni d’aquell matí del diumenge, d’aquella tomba buida. Som hereus d’aquells ulls de Maria Magdalena, d’aquells ulls de Joan i d’aquells ulls de Pere, d’aquells ulls que ho van veure.

Som cristians, som deixebles, som monjos, que encara que no hem tingut cap experiència mística creiem que Déu ha reconciliat tot el món amb la mort i la resurrecció del seu Fill, nostre Senyor Jesucrist.

Per això, la fe en la resurrecció ens dona ales, ens omple d’alè de vida, de vida espiritual que ens fa viure lliures. Lliures de qualsevol esclavatge que ens oprimeix i no ens permet ésser nosaltres mateixos.

Als deixebles els va costar entendre que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitat d’entre els morts, fins que ho van veure i van creure.

Nosaltres hem d’obrir ben oberts els ulls del cor, els ulls de la fe, per adonar-nos de tot el bé, el bo i millor que hem rebut de part de Déu. Jesús amb la seva resurrecció ens ha reconciliat i ens ha obert les portes de l’eternitat, amb el do de la vida, amb el do de la vida eterna.

Per això, agraïts lloem i glorifiquem Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Al·leluia, al·leluia!

 

20.04.2025 – DIUMENGE DE PASQUA: VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA

• DIUMENGE DE PASQUA
  VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 20 d’abril de 2025
  Gn 1,1-2,2; Gn 22,1-13.15-18; Ex 14,15-15,1a; Is 54,5-14; Is 55,1-11; Ba 3,9-15.32-4,4; Ez 36,16-17a.18-28; Rm 6,3-11; Lc 24,1-12

La nit s’ha trencat, la llum s’ha fet present. Perquè la vida ha ressuscitat. Jesús de Natzaret, que ha estat victorejat: Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo, ara ha ressuscitat.

D’ara en endavant la mort ja no tindrà cap poder sobre el seguidor del Crist.

Ets seguidor del Crist?

Viu amb esperança la teva vida, encara que amb tots els problemes i mals de caps que mai en manquen, viu-ho tot amb esperança. Crist ha ressuscitat i ja no mor més. Encara que nosaltres hem de morir, la mort ja no té la darrera paraula, perquè la fe en la resurrecció ens dona la vida per sempre.

Hem estat creats per lloar, som monjos per lloar, la boca s’ha d’obrir per cantar l’al·leluia. Avui és diumenge, el dia del Senyor, el dia que molt de matí les dones anaren al sepulcre amb les especies aromàtiques que havien preparat.

Però, no calen especies aromàtiques perquè el Senyor no hi és. La pedra havia estat apartada del sepulcre. Les dones esglaiades, els vestits resplendents del homes que els digueren: «Per què busqueu entre els morts aquell que viu?»

No, no podem buscar entre els morts aquell que viu. Ha ressuscitat.

Les dones se’n tornaren del sepulcre i anunciaren tot als onze i a tots els altres. Quimera els semblava als apòstols i no se les cregueren.

La incredulitat roman en els apòstols, la incredulitat pot romandre en els nostres cors.

Pere se’n va al sepulcre, vol veure si és cert el que diuen les dones. Ho veu però encara es queda perplex. No hi és el cos del Mestre i Senyor, no hi és. Què ha passat? Però, no busques més, no hi és, ha ressuscitat el teu Mestre i Senyor. La mort no ha pogut retenir-lo per més temps.

Perquè ell és el camí, la veritat i la vida. És la vida i la mort no pot avenir-se amb la vida, com la foscor d’aquesta nit ha estat anul·lada amb la llum del Ciri Pasqual: La llum de Crist.

Què m’aporta a la meva vida la fe en la resurrecció?

 

18.04.2025 – DIVENDRES SANT: CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR

• DIVENDRES SANT
  CELEBRACIÓ DE LA PASSIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 18 d’abril 2025
  Is 52,13-53,12; Sl 30,2 i 6.12-13.15-16.17 i 25 (R.: Lc 23,46); He 4,14-16;5,7-9; Jo 18,1-19,42

Silenci, «tot s’ha complert». El just, amb les penes que ha sofert, ha fet justos els altres, després de prendre damunt seu les culpes d’ells; de fet prenia damunt seu el pecat de tots, el pecat teu i meu.

Així, Jesús, el Fill de Déu, un cop consagrat gran sacerdot s’ha convertit en font inesgotable de salvació per a tots, per a cadascú dels qui el seguim.

Però, nosaltres el seguim?

Judes la traït, Pere la negat, els altres han fugit, els grans sacerdots i la guàrdia del temple cridaven: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». Pilat els l’entregà.

Jesús ha begut el calze que el Pare li ha donat. Portant la creu al Gòlgota, ha pujat on s’ha abaixat fins a la mort. Ha estat crucificat entre dos més, per ser comptat entre els malfactors. Però, Pilat ha assenyalat qui és el rei dels jueus: Jesús de Natzaret. Els soldats es reparteixen els seus vestits i es juguen als daus la seva roba.

I a la creu enlairada entre cel i terra Jesús ens regala la seva mare. Mare, aquí tens el teu fill. Fill, aquí tens la teva mare. Així, nosaltres tenim una mare, Maria, mare nostra, mare de l’Església. L’Església que amb els seus sagraments sorgits del costat de Crist, sang i aigua, baptisme i eucaristia, afaiçonen la nostra vida eclesial.

L’Església és la nova arca de l’Aliança, on hi cabem tots, per iniciar així, la travessia fins a la vida eterna. El far és la creu, on germina la vida, des del silenci, tot s’acompleix.

L’últim alè expira, el Fill ha lliurat la vida per nosaltres pecadors, perquè amb la seva ofrena ens dona vida per sempre. Amb la seva mort ens ha estat donat el pas per a la vida eterna.

Silenci, foscor, tenebra i llum, ha estat tret de la creu el cos de Jesús, l’amortallaren amb un llençol de lli i les especies aromàtiques. Hi havia un sepulcre nou i posaren a Jesús.

Silenci, ha estat sepultat la vida, la font de la vida eterna, ara descasa en pau.

Silenci, silenci, no, no som nosaltres els qui l’hem de despertar, nosaltres no, és Déu Pare, qui el ressuscitarà.

Esperem, vivim amb esperança, siguem testimonis d’esperança. Perquè l’amor, la caritat d’ahir, de Jesús amb els deixebles, l’esperança en la vida eterna, ens portarà demà a viure la fe, la fe Pasqual de Crist entre nosaltres, fins a la fi del món.

 

17.04.2025 – DIJOUS SANT: MISSA DE LA CENA DEL SENYOR

• DIJOUS SANT
  MISSA DE LA CENA DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 17 d’abril 2025
  Ex 12,1-8.11-14; Sl 115,12-13.15-16.17-18 (R.: 1C 10,16); 1C 11,23-26; Jo 13,1-15

Silenci, intimitat, memorial, per a celebrar la Pasqua, el Pas del Senyor. Les estovalles, els canelobres, la sang antiga marcant les portes, ha passat. Perquè Jesús ha fet nou aquest memorial antic, ha marcat els dintells del nostre cor amb la seva Passió.

L’Eucaristia: «Això, és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial». Aquest és el nostre memorial, que Jesús ens ha assenyalat per sempre, fins que torni.

Perquè Jesús demostra als seus deixebles com els estima. Ara arribat l’hora, l’hora que havia d’arribar, l’hora de passar d’aquest món al Pare. I en aquest darrer sopar, es fa el memorial, de la nostra salvació, de l’amor de Déu que s’ha vessat en cadascú de nosaltres.

I si cal un exemple del seu amor, Jesús , conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que a Déu tornava, s’aixecà de la taula i comença a abaixar-se fins als peus dels deixebles, fins als teus peus per rentar-te’ls, perquè quedis net.

Jesús es fa el teu servent, fa la feina que feien els esclaus: rentar, purificar els peus dels convidats a taula.

Pere, no vol, no vol permetre que Jesús el «Mestre» i «Senyor», ara s’hagi de posar a fer una tasca tan humiliant, com a criat des altres.

Jesús l’atura amb la seva paraula: «Si no et rento, tu no ets dels meus».

Queda clar que hem de deixar-nos purificar per Jesús, hem d’atansar-nos amb fe al sagrament de la reconciliació. Perquè sempre és Jesús qui treu el pecat del món.

Jesús ens deixa l’encàrrec: Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres. Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu tal com jo us ho he fet.

Entenem el que hem de fer?

 

13.04.2025 – DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

• DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 13 d’abril 2025
  Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-18a.19-20.23-24 (R.: 2a); Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56

Entra el Senyor Jesús a la porta de Jerusalem. El poble l’aclama ple de joia, l’aclamen com a Messies. Però que prompte els crists canvien de to, canvien d’intencionalitat.

Crits, crists de festa prompte son crists, crists de mort. El salmista canta la tristor de l’ànima: «Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?».

I així, ha parat l’esquena als qui l’assotaven i les galtes als qui li arrencaven la barba, no ha amagat la cara davant d’ofenses ni escopinades.

Així, el qui era aclamat amb hosanna a dalt del cel, ara ell mateix que era de condició divina s’ha fet no res, s’ha fet esclau per nosaltres, encara que no ens n’adonem.

Perquè és ell qui ha patit la passió i la mort, per salvar la nostra vida, la vida de cadascú de nosaltres. ¿No hauríem de plantejar-nos, que si hem estat salvats hauríem de viure d’una altra manera?

Jesús s’ha comportat entre els deixebles com el qui serveix, doncs nosaltres, cadascú de nosaltres així ens hauríem de comportar entre els nostres.

Jesús ha vist com Judes el traïa, com Pere el negava, com l’abandonaven tots els seus seguidors. La soledat s’ha fes palesa entre la casa del sanedrí, el palau d’Herodes i el palau del governador Pilat.

Encara que Pilat no li ha trobat res que mereixi pena de mort, el clam del poble ressona per tot arreu; «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo».

On és la nostra veu? On és el nostre clam?

El Sant dels Sants ha estat portat al patíbul. I encara seguien els insults al Salvador de món. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit».

S’estengué per tota la terra una foscor, una foscor de por, la cortina del temple s’esquinçà, perquè el Fill estimat, Jesús de Natzaret esquinçava la vida per nosaltres a la creu i cridà: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». I expirà.

Per cadascú ha donat la vida, aprenguem a saber donar la vida pels altres com a signe d’agraïment per la misericòrdia que Déu ens ha tingut. Amén.

 

30.03.2025 – DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)

• DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 30 març 2025
  Js 5,9a.11-12; Salm 33; 2Co 5,17-21; Lc 15,1-3.11-32

«Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu». No tots tenen el valor de tornar a casa del Pare i dir aquestes paraules. Molts van errants per les grans ciutats, víctimes de la marginació, ferits de cos i d’ànima, rebutjats, motiu de riota o de compassió humiliant, i solitaris. Menyspreats segurament també per nosaltres, perquè van mal vestits, o estan borratxos, o parlant sols, i sense cap seguretat econòmica ni afectiva. Estimats germans i germanes: El Pare, en majúscules, espera el retorn dels fills. No pregunta res perquè el seu Amor i delicadesa són més grans que la seva curiositat i dolor. Per a Ell tots continuem essent persones, encara que estiguem marcats per la societat. «Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor».

La paràbola del pare amorós és una bella descripció de Déu, que ens submergeix en el misteri del seu cor. Segurament comprendrà millor l’amor del Pare el fill perdut i reconciliat, que el fill fidel que no sap gaudir de l’amor paternal perquè mai se n’ha vist privat. El germà pecador percep l’abraçada del Pare amb tremolor i llàgrimes. El germà de casa no sap valorar el que ja considera normal. Els creients rebem el missatge de reconciliació que ens ve de Déu; i representem, en el teatre de la vida, cadascun dels papers de la paràbola. Ens podem identificar amb els personatges, perquè tots tres conviuen dins nostre. Com a fills pròdigs, hem d’aixecar-nos i posar-nos en camí de conversió cap a la casa del Pare, vencent la vergonya i el sentiment de fracàs. Com a fills grans hem de saber comprendre la generositat del Pare i voler compartir el seu amor, i perdre els privilegis adquirits. Com a pares, hem de saber acollir una i altra vegada els nostres germans esgarriats. Lo més difícil és perdonar-se a si mateix. La joia de sentir-se perdonat i perdonar, la joia de veure com els altres són perdonats ens fan comprendre per què Déu és ric en misericòrdia.

Déu coneix bé la nostra condició. Som febles, però tenim un cor que pot arribar a estimar molt. L’amor ens salva, perquè encara que no siguem capaços d’estimar com cal, sempre podem sentir-nos estimats. El reencontre amorós, el penediment, la prova d’un amor sense límits, sempre són un motiu d’alegria i d’equilibri psicològic. El Pare ens fa revestir amb la túnica del seu Amor i protecció; amb les sandàlies, que simbolitzen la llibertat de fills per caminar al seu costat; i ens col·loca l’anell de la seva aliança, d’aquest compromís de fidelitat i reciprocitat, que si trenquem ens converteix en éssers desgraciats, abocats a errar com a fills pròdigs sense orientació ni esperança.

La força de l’amor no te en compte el pecat. El món actual té moltes qualitats, i algunes són veritablement excepcionals; però no sap trobar-lo o no té la necessitat d’aquest Déu-Pare, potser perquè no ens sentim fills. Cada persona tenim moltes facetes que cal potenciar. Cal obrir camins que ens facin viure amb plenitud la nostra rica identitat. El camí de la persona vers Déu, el respecte als altres, el món, la cultura, l’art, la contemplació de la creació, la pregària filial... ens permeten entrar millor dins el cor de Déu, que en Jesús ens fa viure “la creació nova”, el “món nou” que comença dins nostre. De quina manera? Quan fem cas a Sant Pau que, en la segona lectura, diu: «Reconcilieu-vos amb Déu». La paràbola escoltada és molt suggeridora. A tots ens pertoca meditar-la i completar-la. Les preguntes les hem de respondre amb la nostra pròpia vida. Ara estem invitats a aquest banquet de l’Eucaristia. El Pare ens hi convida. Celebrem-lo, doncs, com a bons germans. Si no estimem, perdem el temps i la vida. Déu, Pare bo i misericordiós, sempre amb els braços oberts, estima i perdona. El salm expressa molt bé el nostre desig més profund: «He demanat al Senyor que em guiés: Ell m’ha escoltat, res no m’espanta». Aquesta confiança, que expressa el seu amor i la nostra fe, ens fa exclamar entre nosaltres, avui el diumenge “Laetare”: Alegrem-nos i estiguem contents!

25.03.2025 – ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

• Dia 25 de març
  ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 25 de març 2025
  Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

L’Esperit Sant ens dona la clau de l’eternitat. Maria, la verge tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. Maria accepta la voluntat de Déu i ens obre la porta de l’eternitat.

Maria és la porta de la humanitat sencera que amb la clau de l’Esperit Sant ha estat oberta. El Fill etern de Déu, la Paraula que Déu ha pronunciat s’ha encarnat en el si de la Verge Maria.

És Jesús, el Crist que ens porta la salvació. No, ja no estarem mai més sols, perquè amb la seva vinguda ens ha proporcionat la joia de la nostra redempció.

Els sacrificis antics ja han cessat, a nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu.

La voluntat de Déu és la de salvar-nos. Per això ens ha donat Jesucrist. I Jesucrist ha vingut a fer la voluntat de Déu, voluntat de Déu que el portarà a la mort, al sacrifici del rebuig del seu poble, a la passió, mort en un patíbul, però també amb la joia de la resurrecció.

Jesús amb la seva vida ens ensenya com n’és de cabdal seguir els seus passos en aquesta vida, seguir Jesús perquè també nosaltres som cridats a fer la voluntat de Déu.

Maria accepta la voluntat de Déu. Jesús ha vingut per fer la voluntat de Déu. Nosaltres per què hem vingut?

El salmista respon: «Aquí em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

 

19.03.2025 – SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA

• Dia 19 de març
  SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 19 de març de 2025
  2Sa 7,4-5a.12-14a.16; Sl 88; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24a

Estimats germans,

Situada entre Nadal i Pasqua, la solemnitat de Sant Josep ens parla del temps, del temps de la Salvació del Senyor. En les abundoses representacions artístiques, Josep té un paper secundari i, alhora, resulta ser una figura present i necessària. La seva presència necessària ens parla de la seva capacitat d’escoltar la Paraula de Déu, l’obertura i noblesa del cor per acceptar-la i creure-hi, i la decisió valenta de posar-la en pràctica. Podríem dir moltes coses del nostre sant però, sobre tot, hauríem de seguir el seu exemple: la seva disponibilitat en la responsabilitat adquirida de tenir cura de Maria i de l’Infant Jesús; assumint les dificultats de forma senzilla, natural i callada; manifestant, potser sense adonar-se’n, que són millors les bones accions que les grans explicacions. Va poder portar l’Infant en braços, contemplar-lo, admirar-lo, conduir-lo, acceptant els designis de la Providència i el paper que li va tocar de viure, amb fe i confiança.

Josep és com un pont que uneix Nadal i Pasqua. Nadal és temps de contemplació de la tendresa de Déu, que ve i es queda amb nosaltres per compartir la nostra vida i fer-la més digna. Pasqua és temps de agraïment a Déu que, en Jesucrist, ofereix la seva Paraula i el seu perdó, la misericòrdia convertida en guarició del cor, i el seu amor en Presència Eucarística. La Sagrada Família va trobar dificultats: el naixement de Jesús en la menjadora d’un estable, la fugida a l’Egipte, la pèrdua del Nen Jesús durant tres dies, la marxa de Jesús de casa, les incomprensions dels familiars i veïns, el misteri de la creu... Però les dificultats ben portades uneixen les persones i consoliden l’amor, fent-nos més responsables i més conscients.

L’Evangeli ens diu que Josep era «un home bo». Per la seva vida deduïm que Josep era també un home de fe. Per la fe també nosaltres podem mantenir la torxa de l’esperança encesa malgrat els huracans de les proves i les repetides caigudes. Cal l’acceptació humil, i també dolorosa, de la condició humana teixida de misèries i grandeses alhora. El món seria millor amb la fe, confiança i generositat de Maria i Josep. El món seria millor acceptant l’amor del Nen Jesús, que vol omplir el nostre cor de pau. Una pau serena, forjada en les contrarietats i fruit del perdó. Una pau profunda que brolla del cor traspassat de Crist a la Creu.

Germans, celebrem Sant Josep recordant a tantes i tantes persones que porten el seu nom, tant aquells que ja contemplen Déu en la companyia dels sants, com els que ens acompanyen en el nostre camí. I tots junts recordem el salm responsorial: «Senyor, cantarem tota la vida els vostres favors... anunciarem la vostra fidelitat».

09.03.2025 – DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

• DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 9 de març de 2025
  Dt 26,4-10; Sl 90; Rm 10,8-13; Lc 4, 1-13

Estimats germans i germanes,

Com hem de viure el temps de Quaresma? Comencem un temps que hauria de ser de reflexió, de canvis d’actituds, un temps de retorn a Déu i al proïsme. Anar al desert significa entrar dins nostre per conèixer millor el que vivim i donar-li el valor precís. El primer diumenge de Quaresma sempre llegim les temptacions de Jesús. Ell es va fer en tot semblant als homes, tret del pecat. Jesús va experimentar la temptació en el seu camí cap a la Creu. Nosaltres, a més a més de la temptació, experimentem el que representa haver-hi caigut. El camí de la vida és una lluita constant, sobretot dins de nosaltres mateixos. Amb els ulls i el cor posats en Jesús, podem experimentar la solidaritat seva i les nostres possibilitats, el nostre penediment i el seu perdó, la nostra feblesa i el seu ajut. Així, finalment, ens adonem que, amb l’ajut de Déu, les temptacions vençudes són el camí de autèntica pau interior, de coneixement i de plenitud humana, segons l’oració col·lecta.

En el relat de l’Evangeli d’avui, Jesús cita tres frases de l’Antic Testament que poden ensenyar-nos a lluitar contra les nostres temptacions:

Primerament, «l’home no viu només de pa». Tendim a buscar el camí fàcil, egoista, materialista, oblidant l’estil de vida que ensenya Jesús. Cal lluitar contra les visions de la vida que ens fan ser esclaus només del diner, del posseir i del consum. No només de pa viu l’home, ni només del treball, ni del diner no necessari. La persona vol estimar i ser estimada. El nostre cos necessita l’aliment, hi ha moltes altres despeses, però el nostre esperit necessita omplir els nostres anhels de transcendència. Per tant, necessitem dies especials per carregar les piles i seguir funcionant, oberts a les sorpreses, sabent que som estimats i salvats.

La segona frase és molt significativa: «Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol». Vigilem perquè podem formar els nostres déus, falsos ídols i a més molt exigents. El més perillós és el déu “jo” que vol crear una realitat feta a mida. La societat presenta el perfil de la persona triomfadora, que aconsegueix diner, independència, influència i poder. Això dóna satisfaccions, però no la felicitat. Hem de fonamentar la nostra vida en els valors espirituals. Si no ho aconseguim, solem buscar compensacions que sols ens conduiran a sentir-nos frustrats, insatisfets i a desconfiar dels altres. Necessitem escoltar el Senyor, que està vora nostre en els perills, perquè els nostres peus no ensopeguin, segons el salm responsorial. En dies de recés, on experimentem un retorn a Déu, una nova Llum il·lumina el camí. La Llum de Crist.

Finalment, «no temptis el Senyor, el teu Déu». És a dir: no busquis a Déu per a interessos personals, per servir-te d’Ell a favor teu i en contra de les altres persones. Si les nostres pregàries personals són mogudes per interessos egoistes, són autèntiques temptacions perquè només cerquem el nostre bé.

A la nostra vida ens trobem amb moltes temptacions, que no es retiren mai del tot sinó que sempre busquen noves oportunitats. Ho sabem prou. El temps de Quaresma és un temps de reflexió. Els cotxes també necessiten revisions de tant en tant. La vida de tota persona en aquest món és una prova; de la prova en neix la lluita per posar les coses al seu lloc, per refermar les conviccions fonamentals i relativitzar allò que és secundari. Ajudem-nos mútuament pregant, treballant, escoltant i estimant perquè junts compartim la Paraula de Déu i el Pa de l’Eucaristia, que són l’única ajuda per tal de vèncer les temptacions. L’oració final d’aquesta Eucaristia ens dirà que rebre la Comunió “alimenta la fe, promou l’esperança i enforteix la caritat”.

 

05.03.2025 – DIMECRES DE CENDRA

• DIMECRES DE CENDRA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 5 març 2025
  Jl 2,12-18; Sl 50,3-4.5-6a.12-13.14 i 17 (R.: cf. 3a); 2C 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

Pols, som pols i a la pols tornarem. Però mentrestant tenim avui la gran oportunitat que ens ofereix l’Església, aquest temps favorable per a la nostra conversió, per a la nostra salvació, per a la nostra resurrecció.

Som cridats a la conversió, i avui cadascú de nosaltres hem de reconèixer que hem pecat.

Sí, Senyor, compadiu-vos de nosaltres perquè hem pecat. Perdoneu el vostre poble, la vostra comunitat, els vostres fidels perquè tenim set de reconciliació.

Avui comença aquest temps de gràcia i perdó, és el temps de purificació de totes les nostres addiccions que ens allunyen del camí del seguiment de Crist.

Per això, ens cal una purificació de l’ànima, per adquirir una llibertat d’esperit que ens portarà a dedicar-nos amb tot el nostre ésser, a dedicar-nos exclusivament al Senyor.

La cendra que se’ns imposarà ens recordarà la nostra petitesa i la nostra fragilitat, però ens donarà l’esperança que és Déu qui ens dona la força per endinsar-nos en el camí de la Quaresma.

Un camí que amb secret hem de procurar fer el bé a tothom. Perquè amb secret podrem fer grans coses, que sols Déu podrà veure, i sols ell sap la nostra intenció. De fet sols Déu pot conèixer el nostre cor i les nostres intencions.

La Quaresma ens interpel·la a veure les necessitats dels altres, donar al qui ho necessita, ajudar el proïsme.

La Quaresma ens invita a viure amb menys coses, amb més senzillesa, a treure de la nostra dieta tot el que resulta superflu. Per això ens va bé el dejuni que ens allibera de la pesantor de la sacietat del menjar.

No podem posar la glòria en aquest món. La nostra esperança radica en la vida eterna.

Per això, la Quaresma ens ajuda a pregar amb més recolliment, amb més pietat, amb més devoció.

La pregària ens reconcilia amb Déu i amb els altres. Què bonic és la reconciliació. La reconciliació et dona la pau per viure abandonat a la voluntat de Déu.

En aquesta Quaresma deixem-nos abraçar per l’amor de Crist. Que ell ens abraci amb els seus braços d’amor. Així, amb la plenitud del deler espiritual arribarem joiosos a la Pasqua. Amén.

 

23.02.2025 – DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)

• DIUMENGE VII DURANT L’ANY (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 23 febrer 2025
  1S 26,2.7-9.12-13.22-23; Sl 102,1-2.3-4.8 i 10.12-13 (R.: 8a); 1C 15,45-49; Lc 6,27-38

Si uns joves que no van mai a Missa i uns adults que han perdut la fe escolten aquest fragment d’Evangeli, ¿Què poden pensar del missatge de Jesús? ¿irrealitzable o genial? I nosaltres, ¿què en pensem? Crec que la novetat del Cristianisme és d’haver-nos revelat que l’amor diví és un amor de Pare, és a dir, un amor que crea noves raons per a estimar. Crist, davant de Pere, de Zaqueu, de Maria Magdalena o de la Samaritana, veu la bondat que no saben manifestar, i els fa millors perquè confia en ells. Jesús ens invita a ultrapassar els nostres límits i a ser lo suficientment lliures com per abraçar la vida virtuosa. Cal que aprenguem, no només a fer coses bones, sinó a ser imatge i semblança de Déu. Crist ens invita al reconeixement de la veritat, al perdó i a la reconciliació.

Quan el Papa Joan XXIII va rebre un ambaixador ateu, li va dir: "Senyor, veig als vostres ulls que tots dos estimem la llum i que en tenim necessitat". Les persones cerquem els valors evangèlics proclamats avui, com a desitjables. L’odi, les envejes, les crítiques i les rivalitats són punts obscurs. El misteri del mal obre ferides en nosaltres, i sovint ens veiem incapaços per fer res. Nosaltres som com els edificis: no aguanten més els que estan millor decorats, sinó els que tenen bons fonaments i materials de qualitat. Déu actua en nosaltres quan estem arrelats i fonamentats en Crist, quan les virtuts i la bondat ens van construint. És molt difícil perdonar els enemics, necessitem l’ajut de Déu, que ens fa comprendre que la font de la misericòrdia és l’amor, i no només la compassió i la justícia.

La visió del mal ens és insuportable i sentim el desig de posar-hi remei. Tota la humanitat és còmplice i solidària en el mal i en el pecat, i també en l’expiació. Però per la porta mig oberta de la fe es veu una llum d’esperança: «El Senyor és compassiu i benigne». La persona que estima segons l’Evangeli obre les portes del seu cor a Déu. Qui estima fa possible el Regne de Déu en aquest món. Se’ns demana que visquem en la bondat i en l’amor, no en la superficialitat. Les persones madures parlen dels seus problemes i alegries, comparteixen els diferents dons que Déu ha posat a les seves mans. Hem de superar els grans problemes, començant pels més petits. En les relacions humanes és difícil prendre iniciatives agosarades. Però de les paraules de Jesús no es desprèn que cal ser resignat, més bé humil; prudent sí, però també decidit. Quan ja es porta un "curriculum" d’experiències considerable, es pot veure clarament que el bàlsam i la guarició de les ferides de la convivència està en viure un amor misericordiós, com el del Pare del Cel. Quan sentim llàstima per l’enemic o per la persona que ens complica la vida, quan ens desfem dels nostres sentiments negatius vers ell, quan aprenem a tornar-lo a estimar, quan preguem per ell i li desitgem el bé, aleshores esdevenim fills estimats de Déu, experimentant una joia i una pau molt grans.

Que així sigui!

 

 

02.03.2025 – DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle C)

• DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 2 març 2025
  Sir 27,4-7; Sl 91,2-3.13-14.15-16 (R.: 2a); 1C 15,54-58; Lc 6,39-45

Cor, tenim un cor. Ulls, tenim uns ulls. Però, també podem tenir un vici: La hipocresia.

Déu ens ha donat un cor. Què fem amb el nostre cor?

Déu ens ha donat uns ulls. Què mirem amb els nostres ulls?

¿Per què, ens es tal fàcil veure l’estella o la brossa dintre l’ull del nostre germà, i no ens adonem de la biga que tenim en el nostre ull?

Tot està en la mirada que hi fiquem. Perquè sovint els ulls no es cansen de mirar i mirar. Evidentment els ulls veuen el que tenim al davant. Sovint jutgem de seguida i de vegades ja volem fer una intervenció quirúrgica.

Ara bé, Jesús avui ens convida a treure’ns les mascares de les carnestoltes i adonar-nos realment de la nostra hipocresia. De vegades tot i ser cecs volem guiar els altres, perquè nosaltres jutgem que ells són incapaços de res i evidentment nosaltres els hem d’instruir i guiar.

Ens hem de treure la mascara de la hipocresia que ens cobreix els ulls del cor, rentem-nos amb l’aigua de la humilitat i reguem amb la pregària el nostre cor perquè puguem donar fruits ara i per sempre.

Perquè quan l’home serà examinat i provat com l’obra del terrisser que ha de superar la prova del foc, el fruit de l’arbre demostrarà el bon conreu.

Si ens mantenim ferms en el Senyor, que ens dona la victòria per Jesucrist. El nostre treball no serà en va.

Per això, hem de girar la nostra mirada al nostre interior, i netejar tot allò que ens separa de l’amor de Crist.

Perquè del nostre cor sorgirà el bo i millor del nostre fruit de bondat i de donació als altres. I la nostra boca parlarà d’allò que es desborda del cor enamorat.

Així, podrem cantar i lloar el Senyor, amb salms i càntics cada dia a la seva presència en les hores del nostre ofici litúrgic.

Aquesta és la nostra tasca diària, glorificar el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.

 

02.02.2025 – PRESENTACIÓ DEL SENYOR

• Dia 2 de febrer
  PRESENTACIÓ DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 2 de febrer 2025
  Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10 (R.: cf. 8a); He 2,14-18; Lc 2,22-40

Llum, necessitem llum. La presentació de Jesús al Temple ens dona llum. Nosaltres hem portat una petita candela entre les mans, però si les ajuntem totes realment tenim llum. Sí, és la llum de l’Església que ens convoca a viure com a consagrats a Déu en el seu temple sant.

Necessitem llum, per veure amb els nostres ulls el Salvador, igual que Simeó, ara és el nostre torn per adonar-nos de la presència del Senyor.

De fet, vivim com la profetessa Anna, mai no ens movem del Temple, dedicats nit i dia al culte de Déu, la litúrgia de les hores i la celebració de l’Eucaristia van afaiçonant la nostra vida en aquest món, i ens obre la mirada cap a l’altre definitiu i etern.

Perquè avui se’ns presenta el Salvador. Jesús és la llum, el foc del fonedor i com el sabó de fer bugada: ens purificarà i ens refinarà com la plata, i l’or.

Perquè ell és el gran sacerdot compassiu i acreditat davant Déu per expiar els nostres pecats i els de tots els pobles.

Com a fills de la mateixa Església de Crist, avui hauríem de viure agraïts a Déu, que ens ha donat el seu Fill, Jesús, que s’ha emparentat amb nosaltres, per poder destituir el diable, que tenia el domini de la mort, i així fer-nos lliures.

Perquè ens cal ser molt lliures, per poder donar testimoni de la fe en qui creiem. Per això, necessitem purificar cada dia el nostre cor.

Si vivim purificats ens endinsarem en el coneixement més pregon de Jesús. Així viurem esperançats com Simeó i Anna, que vivien desvetllats esperant la manifestació del Messies, el Senyor.

Llum, necessitem llum, per seguir les petjades del Crist, per poder esperar-lo cada moment del nostre dia a dia, perquè ens il·lumini en la nostra història personal i col·lectiva com a comunitat eclesial.

Oferim ara, no ja dos tórtores o un parell de colomins. No, ara hem d’oferir la nostra vida entera, la nostra vida de consagrats que pel baptisme hem estat empeltats al Salvador, per seguir la Llum que es revela cada dia en el nostre temple interior. I així, poder donar glòria al Pare i al Fill, i a l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

19.01.2025 – DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)

• DIUMENGE II DURANT L’ANY (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 19 gener 2025
  Is 62,1-5; Sl 95,1-2a.2b-3.7-8a.9-10a i c (R.: 3); 1C 12,5-11; Jo 2,1-11

Senyal, un senyal per adonar-nos que no estem sols. No et podran dir més «L’Abandonada», no podran dir «La-Desolada» a la teva terra; a tu et diran «Jo-me-l’estimo». Són els prodigis del Senyor que de vegades sense adonar-nos ens envolten.

Però hem de tenir una mirada neta, uns ulls de la fe límpids, perquè puguem arribar a veure que vol Déu de nosaltres.

Hem de veure els senyals que Déu ens marca, ens ensenya cada dia, en cada petita cosa que fem.

Els dons que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diverses les esglésies, però l’Esperit que ens empeny a la unitat és el mateix.

Avui Déu, en la seva Paraula dona un senyal, molt clar i ras. Se celebra un casament, on hi havia com a convidats la mare de Jesús, Jesús mateix i els seus deixebles.

Un casament és una festa que no pot faltar el vi de l’alegria, de la felicitat compartida dels nuvis amb els seus amics i familiars.

Un senyal se’ns presenta, i la mare de Jesús se n’adona: «No tenen vi». L’alegria pot transformar-se en dolor: «No tenen vi».

Sembla que no és l’hora de Jesús. Però, pren la iniciativa, perquè el seu do i el seu poder de salvació es manifesti clar i ras per a tots els qui hi són presents. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar la felicitat i l’alegria de viure en comunitat. Ell, Jesús és l’únic que ens pot donar el do de la unitat entre tots els cristians.

Hem de veure amb els ulls de la fe aquest senyal. Hem de ser lliures per entendre que Jesús mai ens fallarà, perquè sempre ens vol donar el millor. Un millor que de vegades no coincideix amb els meus desitjos, però aquí rau la nostra fe, la nostra esperança en que la voluntat de Déu suri sempre per damunt dels meus propis desitjos.

Maria ho té clar: «Feu tot el que ell us digui». Maria ens obre els ulls per mirar a Jesús i obrir-nos a l’experiència de la novetat de Jesús.

I aquest: «Feu tot el que ell us digui», ens impulsa a seguir també nosaltres, a tenir clar que si volem la vida veritable sols podem fer el que ell ens digui. I si toca posar aigua per a ajudar els altres ho hem de fer sense cap problema. I si ens toca traure aigua per al cap de servei, la portem sense cap problema. És el servei de la disponibilitat. I això, és una joia en una comunitat

Jesús es dona ell mateix, i ens dona la possibilitat de donar-nos nosaltres mateixos.

Perquè de l’aigua incolora podem transformar-nos. Acceptant la Paraula de Déu, el Misteri de Déu, la seva humanitat, la seva mort en creu, la seva resurrecció, la seva ascensió a la dreta del pare, podrem començar a estimar i a fer-li cas: a fer el que ell ens diu.

Jesús transforma les persones, com l’aigua en vi, ara ens vol transformar a nosaltres, perquè sapiguem donar gust i paladar a la gent que ens envolta.

I en aquests dies de pregària per la unitat ens vol fer propers els uns dels altres, perquè tots som fills del mateix Pare. Hem rebut diversos dons, cadascú els seus, però tots són obra de l’únic Esperit.

La felicitat que ens proposa Jesús sols pot venir d’ell. Aquest és el senyal que hem de seguir. I si hem experimentat aquesta felicitat no ens la podem guardar, ara ens toca portar-la al món, portar-la en nosaltres mateixos, estimant, fent el que ell ens digui, estimant la unitat dels cristians, estimant els més pobres, els qui pateixen per tants mals que hi ha, els més necessitats de felicitat.

Jesús ens posa el vi a taula, en aquest convit de l’Eucaristia, on ens donarà el seu cos i la seva sang per a la vida eterna.

Que l’Esperit ens faci veure el camí de la unitat entre els cristians perquè puguem el dia de demà presentar-nos units davant de Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

12.01.2025 – BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)

• BAPTISME DEL SENYOR (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Maties Prades
  Poblet, 12 gener 2025
  Is 40,1-5.9-11; Sl 103; Tt 2,11-14;3,4-7; Lc 3,15-16.21-22

Jesús decideix anar al Jordà, com un altre qualsevol, a la fila per fer-se batejar. Era un signe de comunió i de solidaritat. Jesús participa, així, en el moviment popular de conversió. El poble vivia en l’expectació, desitjava canvis profunds, anhelava la manifestació de Déu. El baptisme d’aigua era un signe de purificació i de conversió. Nosaltres hem se ser un poble «apassionat per fer el bé, batejats amb l’Esperit Sant i amb foc».

Totes les èpoques tenen punts semblants. Els qui escoltaven el profeta Joan, les multituds que seguien Jesús, les persones que escolten el silenci i la Paraula dins d’una església, qui cerca compulsivament pàgines d’internet... tots ells, tots nosaltres, no trobem l’acompliment dels nostres anhels en les coses fugisseres d’aquest món. Som invitats, segons la carta de Pau a Titus, a abandonar «els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat».

Amb aquestes disposicions ens preparem a escoltar de nou Déu en el silenci de l’exili, segons el Llibre d’Isaïes. Quan tot sembla impossible, i la desesperança ens acompanya, Déu consola i parla amorosament. Així, un nou començament sembla possible quan descobrim qui és Déu: per una part es presentat com un guerrer poderós; per una altra com un pastor vigilant i amatent; un company que té cura dels febles, dels vulnerables, dels qui sofreixen. Segons Sant Pau, «esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança. Som consolats per un Déu poderós i tendre. La seva bondat ens salva amb un bany d’aigua regenerador».

Centrem-nos en una idea de l’Evangeli, que pot passar desapercebuda: «Mentre Jesús pregava». El pregar ens fa sentir fills. Qui prega i estima no dubta en posar-se al nivell de la persona estimada. Jesús es posa entre els necessitats de conversió per tal de no humiliar a aquells als quals els és proposada. Jesús es deixa batejar per la seva voluntat d’encarnació, d’apropament als nostres sentiments i problemes, a la nostra realitat i esperances. Jesús facilita el compliment de les exigències apareixent davant dels altres necessitat de complir-les. El reconeixement, sense excuses ni trampes, de la nostra feblesa i tendència al pecat ens fa sentir fills de Déu, semblants al Fill estimat. El cristià es fa adult no quan es creu perfecte, sinó quan reconeix la seva immaduresa i la confessa. El acceptar les nostres faltes i limitacions no ens aparta de Déu, ens el fan més proper. Déu no és un jutge temible, sinó un Pare misericordiós.

El Baptisme no és només un record del passat, sinó un pacte d’amor que ens compromet sempre. «Confiem, germans, perquè s’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes».

 

06.01.2025 – EPIFANIA DEL SENYOR

• Dia 6 de gener
  EPIFANIA DEL SENYOR
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 8 gener 2025
  Is 60,1-6; Sl 71,1-2.7-8.10-11.12-13 (R.: 11); Ef 3,2-3a.5-6; Mt 2,1-12

Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció ara amb una estrella. Una estrella que clareja sobre nosaltres cada vegada que obrim la Sagrada Escriptura.

Perquè la Paraula de Déu és l’estrella que ens guia en el camí de la vida monàstica, en el camí de cada cristià.

De fet, més encara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

L’estrella s’aixeca per il·luminar a tothom, l’estrella és guia per a cada persona en el seu camí de la vida. La Paraula de Déu va guiant-nos en el nostre dia a dia.

Avui l’estrella ens guia cap a Bet-Lèhem. I com els mags d’Orient, també son molts els qui es pregunten: On és aquest nen , Jesús, que acaba de néixer?

Perquè en el nostre món son molt els qui no veuen, no senten, no escolten, no entenen que malgrat tanta foscor encara hi ha llum, encara hi ha l’estrella que ens guia, encara hi ha l’evangeli que ens il·lumina el cor i ens fa créixer en llum, en gràcia i en veritat.

Aquest nen, és Jesús, el salvador que avui s’ha manifestat a tots els pobles del món representats en els mags.

Ells l’han reconegut com a sobirà de tots els pobles i nacions, com a sacerdot mitjancer del gènere humà i com a home que ha de morir i ser sepultat per seguir la voluntat de Déu, per la nostra redempció.

Per això li ofereixen: or, encens i mirra.

Nosaltres com a monjos, com a persones de fe: Què és el que li podem oferir?

Segons la Regla de sant Benet: Obediència, estabilitat i viure com a monjos. És a dir conversió, conversió, conversió de costums per a que el nostre itinerari estigui il·luminat per l’estrella de l’evangeli i així puguem arribar a adorar Jesucrist nostre Senyor pels segles dels segles, fins a la vida eterna. Amén.

 

01.01.2025 – SOLEMNITAT DE SANTA MARIA MARE DE DÉU

• Dia 1 de gener
  SOLEMNITAT DE SANTA MARIA MARE DE DÉU
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 1 gener 2025
  Nm 6,22-27; Sl 66,2-3.5.6 i 8 (R.: 2a); Ga 4,4-7; Lc 2,16-21

Som les anelles d’una cadena de benediccions de Déu. Rebem la benedicció de Déu i l’hem de donar. Déu ens beneeix perquè nosaltres beneïm.

Déu ens desitja el bé. Perquè nosaltres desitgem el bé, el bé que ens porta del bo al millor.

Som en aquesta cadena de benedicció del Senyor que s’ha apiadat de nosaltres i ens vol contínuament beneïts.

Però, de vegades no actuem bé, per això ens cal convertir-nos de l’esclavatge del pecat a la gràcia de fill, de fill estimat, de fill de Déu.

Si som fills podrem obrir els ulls de la fe al Misteri de Déu, el Misteri del Nadal de Senyor. Imitem els pastors, perquè també cadascú de nosaltres hem estat cridats per anar cap a Betlem.

Molts de nosaltres tal vegada en les nostres cases hem fet un Pessebre per recordar el naixement de Jesús. Però, no ens hem d’acontentar amb la bellesa que hem pogut crear en aquesta representació. Més bé, ens cal aprofundir en els personatges dels pastors, cridats a anar cap a Betlem a contemplar tot el Misteri de Déu fet home. Déu que ha vingut a la nostra existència humana per a que el reconeguem i el seguim.

Ara és en una menjadora, entre la contemplació de la seva mare Maria i el pensament de Josep. Ells no podien fer altra cosa que meravellar-se’n. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Nosaltres també hem de conservar tot el Misteri de Déu i meditar-lo. Maria, la Mare de Déu sempre ens serà un exemple per a cadascú de nosaltres.

I com una anella de la cadena de benediccions que som, com a monjos, com a cristians compromesos, la nostra tasca en aquest any jubilar serà viure el Misteri de Déu fet home, conservar-lo en el nostre cor i meditar-lo des del cor. Més encara, com els pastors hem de glorificar a Déu i lloar-lo des del cor, en el cor d’aquest monestir cada dia d’aquest any Sant que se’ns presenta com un regal.

Regal del temps que el tenim gràcies a Jesús, el qui ens salva, el Fill de Déu, Emmanuel. Que ell ens doni la seva pau a la terra, a les nostres famílies i a les nostres comunitats. I en aquest any del Senyor 2025:

Que la gràcia del Jubileu revifi en nosaltres, Pelegrins d’Esperança, l’anhel pels béns eterns i vessi sobre tot el món la joia i la pau del nostre Redemptor. Amén.

 

31.12.2024 – DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

• Dia 31 de desembre
  DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL
  Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
  Poblet, 31 desembre 2024
  1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

Avui arrencarem el darrer full del calendari. Direm adéu a un any ple de tristesa: guerres, desastres naturals, crisi climàtica, explotació, emigració, violència de gènere, homofòbia, abusos sexuals, morts en accidents catastròfics, per malalties incurables... la llista podria ser inacabable. També nosaltres, com a comunitat, hem experimentat i experimentem la feblesa, la fragilitat, el cansament i la limitació.

Avui, però, escoltem també un anunci de llum, de vida i d’esperança: el logos, el verbum, la paraula que aguanta i recrea la realitat. Res del que existeix no ha existit sense ella. Ella era la llum i la vida dels homes. Ella ja era al principi al si del Pare. Més, encara, aquesta Paraula s’ha fet carn. Ha assumit la nostra realitat, la nostra limitació, la nostra feblesa, tota la tristesa del món. Ha emparaulat aquesta realitat dialogant amb el desamor i el rebuig dels homes, per capgirar-los i obrir-los un nou camí, una nova possibilitat. Com?

M’agradaria meditar amb vosaltres aquesta Paraula feta diàleg entre el Pare i el Fill a través de dos bells textos de la litúrgia. Un l’hem cantat fa poc, l’introit de la missa de la nit de Nadal, i l’altre és l’introit de la missa del dia de Pasqua. Aquests dos textos, en forma de diàleg del Pare i del Fill, resumeixen l’itinerari d’aquesta Paraula de llum i de vida que ve a transformar la nostra realitat: la tristesa en joia, la foscor en claredat. Diu el Pare al seu Fill, en l’introit de la missa del gall: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat». L’Avui de l’eternitat es conjuga amb l’avui de la nostra temporalitat caduca, quan la Paraula es revesteix de la nostra carn al si d’una Verge. La Paraula entra en la història, i així la història esdevé diàleg salvífic, com un riu que retorna a la seva font eterna, el Pare, a través del Fill, el Verb. I el dia de Pasqua, el Fill, quan retorna a Casa, havent davallat als inferns, al més pregon de la mort, canta en l’introit de la missa: «He ressuscitat, m’he retrobat amb tu, al·leluia. No m’has deixat de la teva mà, al·leluia. És admirable la teva saviesa, al·leluia, al·leluia». Aquesta és la saviesa admirable: el Fill, i amb ell tots nosaltres, la nostra carn, la nostra història, retroba el Pare i és acollida, amb el Fill, en la seva abraçada, coronant així l’itinerari, com el d’un riu en un mar de misericòrdia.

La nostra salvació, doncs, es resol entre aquest punt inicial: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat», i el punt final: «M’he retrobat amb tu»; entre la Paraula que diu el Pare, i la Paraula que diu el Fill, en tant que el Fill, com a Paraula dita pel Pare no pot fer altra cosa que dir-se, donar-se, lliurar-se al Pare. Amb el benentès, però, i això és el misteri de Nadal, que ara aquesta Paraula que diu al Pare: «M’he retrobat amb tu», ho fa revestida de la nostra carn, de la nostra realitat i amb els parracs de la nostra història.

El logos, doncs, la Paraula, assumeix la història humana, recapitula la creació, a través d’aquest diàleg de salvació entre el Pare i el Fill. Diàleg ve de logos, només cal posar-hi una petita partícula, dia, que vol dir a través de. A través de, perquè és el Buf santíssim de l’Esperit, el Tercer de la Trinitat, qui dona so a la Paraula, qui condueix la història, qui fa possible aquesta salvació, fa possible que la Paraula s’encarni i dialogui amb les nostres paraules humanes per transformar-les i salvar-les, i retornar-les a la seva font.

I a la font acabarem també les festes de Nadal, a la font del Baptisme de Jesús en la santa Teofania, i ara mateix a la font de l’altar d’aquest Santíssim misteri que estem a punt de celebrar. Deixem que ens nodreixi, deixem-nos fer, a través de la carn del Verb que menjarem, Verb nosaltres mateixos, paraula i diàleg d’amor per retornar al Pare i als nostres germans tot l’agraïment i tota la joia que els devem. Que així sigui, en aquest any sant 2025 de la naixença del nostre Salvador, i sempre, amén.

 

25.12.2024 – NADAL DEL SENYOR: MISSA DEL DIA

• Dia 25 de desembre
  NADAL DEL SENYOR
  MISSA DEL DIA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 25 de desembre de 2024
  Is 52,7-10; Sl 97,1.2-3ab.3cd-4.5-6 (R.: 3c); He 1,1-6; Jo 1,1-18

Déu ha parlat, ens ha donat la seva Paraula. Paraula per escoltar. Paraula per la qual tot ha vingut a l’existència.

Ell és la Vida, ell és la Llum. Perquè ara nosaltres puguem escoltar el crit de goig, perquè el Senyor ha consolat el seu poble, i ens ha redimit de l’esclavatge del pecat. Sí, ens ha redimit de les nostres mancances d’amor.

Déu ens ha parlat en la persona del Fill, ens ha nascut un noi, el Messies, el Senyor.

Per això, ens hem d’alegrar. La Llum ha vingut a casa nostra. La Llum s’ha fet present enmig de la foscor nostra.

Però nosaltres, l’hem acollida?

Als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu.

Som fills de Déu pel baptisme. Però, vivim aquesta filiació?

El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle.

Entre nosaltres ha viscut per ensenyar-nos la Bona Nova, per ensenyar-nos a parlar, per ensenyar-nos a actuar, per ensenyar-nos a viure il·luminats.

S’hi Déu ens ha parlat en la persona del Fill, aprenguem nosaltres a imitar la persona del Fill i serem salvats.

El qui és la Paraula es va fer home, perquè nosaltres aprenguem a viure com Déu vol. Cal contemplar el Misteri del Nadal del Senyor com la gràcia i la benedicció que hem rebut cada cristià, sense merèixer-ho.

Cal avançar en la nostra vida cap al coneixement més profund del do de Déu, del seu Fill, perquè el nostre camí cap al cel sigui més lluminós, més ple de gràcia i de veritat, perquè puguem donar llum i puguem esdevenir testimonis de fe, d’esperança i d’amor en el nostre món.

 

25.12.2024 – NADAL DEL SENYOR: MISSA DE LA NIT

• Dia 25 de desembre
  NADAL DEL SENYOR
  MISSA DE LA NIT
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 25 desembre 2024
  Is 9,1-6; Sl 95,1-2a.2b-3.11-12.13 (R. Lc 2,11); Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

Les tenebres s’estenen, la fosca es fa present i la injustícia deixa mort rere mort, guerres i fam que mai sembla que hi hagi prou.

Vivim en un món convuls, i per desgràcia la humanitat sembla que viu desorientada.

Només ens cal aturar la bogeria que ens envolta i prestar atenció al clam dels innocents.

Prou de botes dels soldats que marquen el pas, prou de mantells rebolcats en la sang, prou.

Avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor.

S’ha revelat l’amor de Déu. La llum ha aparegut, ens ha nascut un noi, ens ha estat donat un fill.

Com podem adonar-nos d’això?

Vetllant com els pastors, vivint al ras, deixant-nos envoltar per la llum que ens ha estat donada en el baptisme.

Escoltant la glòria de Déu, el desig que Déu té per salvar-nos, el desig de pau que ens ofereix.

Sí, adonem-nos de tot el que Déu ens ha donat. S’ha revelat l’amor de Déu, que vol ensenyar-nos que abandonem la mentirà i la impietat, per viure una vida de justícia i de pietat mentre esperem la glòria de Jesucrist, Déu gran i salvador nostre.

Vivim en esperança, vivim amb fe, donem-nos en amor als altres.

El salvador, el Messies, el Senyor de l’univers ve a trobar-nos.

On el podem trobar?

Maria l’embolcallà i el posà en una menjadora. No tinguem por, cerquem el Senyor, ara que es deixa trobar. La menjadora és ara l’Eucaristia i ací ens convé trobar-lo. Però, també l’hem de buscar en cada germà que embolcallat necessita ajuda per la seva fragilitat.

Què ens cal?

Humilitat per saber sortir de nosaltres mateixos, de les nostres seguretats i comoditats. Així vetllant i vivint al ras com els pastors, ens adonarem de la glòria de Déu que ens és anunciada.

Anem, anem fent camí per adorar el Fill de Déu, el diví nadó, Jesús que ens salva.
Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que estima el Senyor.

Bon Nadal!

 

22.12.2024 – DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)

• DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 22 de desembre de 2024
  Mi 5,1-4a; Sl 79,2ac i 3b.15-16.18-19 (R.: 4); He 10,5-10; Lc 1,39-45

Oh cel, deixa caure la rosada; que el Just plogui dels núvols, i que la terra obri el seu si, per fer-ne germinar el Salvador.

El Salvador ve humil, enmig d’un poble humil, Betlem Efrata, petita per figurar entre les famílies de Judà. Ve el Pastor d’Israel a renovar, a fer-nos veure la claror de la seva mirada. Ve a donar-nos la pau, perquè Ell és la pau.

Vivim desitjosos de pau?

El Salvador ve a fer la voluntat del Pare: Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat. Crist no va venir a fer la seva, va venir a fer la voluntat de Déu. La voluntat el portarà a l’ofrena de la seva vida per a la nostra salvació.

El Fill, Jesús, el Salvador s’ha ofert per la nostra salvació, i encara avui se’ns ofereix en aquesta Eucaristia per a que puguem encetar el goig de la seva encarnació per al nostre bé.

Que el Just plogui dels núvols. I així ha plogut en Maria. Que la terra obri el seu si. I Maria ha estat la terra que ha fecundat per fer-ne germinar el Salvador.

El Salvador que encara no nat ja empeny a Maria decididament a ajudar, a compartir, a fer-se solidaritat. Decididament ha sortit de casa sense por pel seu embaràs per anar a la muntanya a casa de Zacaries. Casa que ha estat beneïda amb la gravidesa d’Elisabet, la estèril que ja no és estèril, perquè per a Déu res li és impossible.

Elisabet ara plena de l’Esperit Sant lloa a Maria: Ets beneïda entre totes les dones i és beneit el fruit de les teves entranyes. ¿Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?.

La salvació se’ns atansa sense adonar-nos, com la pluja dels núvols. Ens cal obrir-nos a la rosada perquè germini el Salvador en el nostre cor.

«Oh Rei i Desitjat de la nacions, pedra angular que de dos pobles n’heu fet un: veniu a salvar l’home que vàreu formar del fang».

 

08.12.2024 – CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

• CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 8 de desembre de 2024
  Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4 (R.: 1a); Fl 1,4-6.8-11; Lc 1,26-38

On ets? On som en el nostre camí de l’Advent? Déu ens ve a trobar. Déu ens ve a trobar, però nosaltres estem distrets buscant un pàmpol de figuera, per amagar-nos, i amb aquest vent que fa ja no en queda cap.

Nosaltres som maculats pel pecat original. Pel baptisme hem estat redimits. Però, de quan en quan tornem a tenir por i caiem en la malicia del diable que ens vol dividits i separats.

En el nostre camí de l’Advent tenim molts senyals que ens van indicant el bon camí. Perquè Déu ha començat en nosaltres un bon treball. La pregaria anirà enriquint el nostre amor més i més, fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit, perquè sapiguem apreciar els valors autèntics i arribem purs i sense entrebancs al dia de Crist, perquè Crist vindrà.

Nosaltres sols no podem, no podem. Per això, en aquest temps tenim l’acompanyament de la Immaculada.

Nosaltres encara portem les nostres màcules de pecat, però Maria la Mare de Déu és Immaculada des de la seva puríssima concepció. Ella havia de ser tota pura per esdevenir el temple en el qual l’Esperit Sant vingué i el poder de l’Altíssim la va cobrir amb la seva ombra, i per això el fruit sant que va néixer era el Fill de Déu, Jesús, el nostre salvador.

Maria, és la nostra mare i ens acompanya sempre i sobretot quan ens atansem al misteri del Nadal del Senyor.

On som avui nosaltres? Perquè Déu ens crida en cada esdeveniment, ens crida constantment i ens envia àngels i tot per a veure que contestem.

Estem preparats per escoltar? Estem preparats per rebre el qui ve?

Maria no va tenir por de la revelació del misteri de Déu, avui és exemple per a cadascú de nosaltres.

Acceptem la voluntat de Déu?

Maria va respondre: "Soc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules".

Acceptem la paraula que Déu ens envia?

Ens cal purificar-nos, netejar-nos de totes les màcules de pecat, per poder deixar d’amagar-nos i amargar-nos darrera les fulles de figuera, que ja no hi son, el vent se les ha endut.

La Paraula de Déu ve al nostre encontre, la Mare de Déu, la Puríssima, la Tota Santa, ens ajuda amb la seva fe a obrir el nostre cor. Com Maria ens cal d’obrir el nostre cor a la voluntat de Déu.

Déu vol la nostra salvació, nosaltres de vegades no veiem cap salvació per cap lloc. La pregària amb companyia de la mare, de la Mare de Déu ens confortarà dia a dia fins a la fi de la nostra existència en aquest món.

A més, ens obrirà a les portes de la vida eterna, a la qual desitgem arribar amb Maria Immaculada i tots els Sant per viure en la glòria del Pare i del Fill, amb l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

 

01.12.2024 – DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

• DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)
  Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
  Poblet, 1 desembre 2024
  Jr 33,14-16; Sl 24,4-5ab.8-9.10 i 14 (R.: 1b); 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

El Senyor és el nostre bé. I no hi ha altre bé millor. Perquè ell és bondadós i recte, ensenya el bon camí als pecadors.

Nosaltres: Som pecadors?

Sempre tenim la màcula de pecat, perquè no fem el bé que voldríem, perquè de vegades no ens n’adonem del mal que podem fer als altres.

Per això, el nostre bé només és el Senyor. Hem d’elevar la nostra ànima perquè aquest temps d’esperança, aquest temps d’Advent és el temps que som convidats a canviar els hàbits de la nostra existència.

Davant del pla de Déu, davant la salvació que se’ns presenta, si som cristians no podem quedar-nos immòbils.

Hem de viure amb el cap ben alt, i això vol dir desenvolupar la nostra capacitat d’amor. Déu ens ha vessat el seu amor en el seu Fill, Jesucrist.

El seguiment de Jesús ens obliga a alçar el cap ben alt per donar-nos als altres amb amor.

Si el cristià té un objectiu en la vida, aquest sols pot ser un: el ser Sants. Som cridats i convocats a la santedat, perquè la nostra vida està empeltada a la santedat de Jesús, per això hem d’avançar en la santedat i aquest temps d’espera ens és propici.

Aquest temps, el temps que estem vivint no deixa de ser un temps convuls, amb l’ai al cor, perdent l’alè de por, amb els desastres que ens sobrevenen arreu del món.

Però, no hem de perdre l’esperança. Aquesta esperança cristiana ens farà alçar el cap ben alt i tenir l’absoluta confiança que de tot això molt aviat serem alliberats.

La fe ens empeny a viure alerta, vetllant, pregant en tota ocasió, perquè ens hem de preparar per a l’examen final de la nostra vida, per això ens convé no perdre el temps en distraccions i dedicar-nos en cos i ànima al seguiment de Jesús, el Crist el qui m’ha donat la vida de salvat.

L’Advent ens prepara per al seu encontre. Ens prepara per celebrar la memòria del seu naixement. Ens prepara per a la seva vinguda definitiva a la fi dels temps. Ens prepara també per al nostre encontre lluminós ara en la nostra vida quotidiana en la nostra pregària.

Jesús ve al nostre encontre. Per això hem de preparar els nostres cors, perquè puguem rebre’l amb tota la nostra persona. No podem deixar d’obrir el cor a la seva salvació.

Jesús ens vol per a ell, nosaltres no podem perdre l’oportunitat de seguir-lo amb tota la nostra persona.

Ell ens vol alliberats de tot mal. Ell ens desitja tot el bé. Deixem que aquest temps d’Advent sigui el nostre temps propici per vetllar i pregar perquè deixem créixer les seves llavors en nosaltres. Així creixerem en amor, ens transformarem en amor i serem llavors d’amor per al món, llavors de l’amor del Crist per a la nostra societat.

Ell és el nostre bé, ell el Senyor que és Déu Pare, Fill i Esperit Sant, i vol que siguem alliberats pels segles dels segles. Amén.