Capítols de l’abat

25.01.2026 – ELS DEGANS DEL MONESTIR

• ELS DEGANS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 21
  1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 25 de gener de 2026

Com han de ser els degans? Els germans de bona reputació i de vida santa son els qui han de ser degans.

Els monjos hauríem de tenir bona reputació? Crec que els monjos hauríem de tenir molt bona reputació. Bona reputació vol dir, o comporta una vida santa. El monjo ha de buscar la santedat, cada vegada que no la busca interromp la seva vocació. El cristià està cridat a la santedat i el monjo és cristià primer de tot.

Potser que en l’encàrrec de la seva degania el porti a allunyar-se del camí de la santedat, potser. Per això, hem de tenir clar la vocació que hem estat cridats a viure, la vocació de la santedat. I això, cada dia i cada minut.

Tenim eines per tornar o retornar a Crist el nostre salvador. Tenim el sagrament del perdó i la reconciliació. És molt clar, que si no sabem demanar perdó, no anem pel camí de la vida monàstica, ni se’ns eixamplarà el cor, més bé quedarem apartats de la comunió fraterna.

Parla el capítol dels degans, però aquestes coses que sant Benet exigeix als degans ens serveixen per prendre consciència cada monjo. Perquè avui podràs encarregar-te d’una degania i demà d’una altra; però monjo, el que es diu monjo segueixes sent.

L’abat ha de compartir amb ells, refiat, les seves càrregues. Confiança, molta confiança cal tenir i ha de viure refiat, per això cal parlar, parlar-se, dir-se les coses, que de vegades, pots pensar que son evidents, però no ho son.

El tema de l’antiguitat en la vida monàstica, de vegades, s’ha entès malament. Cal molta humilitat, no oblidar el camí de la santedat, i aquest camí és el que ens hem d’esforçar per practicar i ensenyar amb la pràctica.

Sant Benet ens insisteix en el mèrit de la vida del monjo, en la saviesa de doctrina, la bona reputació i la vida santa tot davant del perill que té la persona humana, el perill de l’orgull.

De vegades sense adonar-nos, el nostre orgull s’infla tant que no semblem ni nosaltres. L’orgull és un problema per al monjo. Cal reconèixer el nostre orgull, veure’l i saber que això, no pot ser. Cal buscar la humilitat, la pau, la reconciliació, la fe, l’esperança, cada gota anirà fent el seu camí cap a la comunió amb u mateix, amb la comunitat i amb Déu.

Siguem monjos degans o no; però cada capítol de la Regla ens interpel·la en la nostra vida monàstica.

Adonem-nos-en de la necessitat que tenim de conversió. L’evangeli d’aquest diumenge ens diu: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 4, 17).

 

18.01.2026 – LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL VUITÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,55
  55 El vuitè graó de la humilitat és quan el monjo no fa altra cosa que allò a què l’animen la regla comuna del monestir i l’exemple dels majors.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 18 de gener de 2026

Què animen el monjo? Què ha de fer el monjo? Com ha de viure?

Una Regla comuna i l’exemple dels majors. Dues coses a tenir cada dia en compte.

1. La Regla és comuna per a tota la comunitat, per a tots els monjos, per a tots els monestirs, l’Orde cistercenc, els de l’estricta observança i els benedictins en general.

Cadascú som un món, no és qüestió de fer una interpretació de la Regla per a cada mentalitat. No! Sinó més bé mirar de que cadascú convergeixi en la Regla de sant Benet.

Som molt diferents, però el nostre treball és el de la convergència en una comunitat concreta que treballa el camp de la humilitat.

2. L’exemple dels majors és fonamental. Els fills petits miren els pares que fan i que deixen de fer. Nosaltres que ja hem entrat al monestir adults, fins i tot amb més estudis que els monjos majors, podríem imaginar-nos que ho sabem tot i que l’exemple dels majors no ens va ni ens ve, o està de sobra.

Sant Bernat de Claravall en un dels seus comentaris diu que sempre  hauríem de mantenir l’esperit de novici. De fet, el novici és el que està en la novetat de la vida monàstica i viu a l’expectativa, tot és nou, tot sorprèn, tot ho rep com a do, com a gràcia de Déu.

És veritat que la vida del cristià, que la vida del monjo, sempre ha de ser de novetat davant la voluntat de Déu. Sempre hem d’estar com a nous, com a admirats, sorpresos per la novetat que cada dia Déu ens ofereix. Altrament moriríem en la desídia de l’avorriment.

L’exemple del majors és fonamental, per saber, per veure, per discernir el que ens ha d’ajudar o no en el nostre camí d’aprenentatge, que mai no s’acaba, de la vida monàstica. Ja que és la humilitat la base de la nostra vida hem d’ajudar-nos  per discernir tot des de l’objectiu, com en una càmera fotogràfica, des de l’objectiu, tota la nostra vida enfocada des de la humilitat.

 

04.01.2026 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,23-29
  23 En el seu mestratge, l’abat ha de seguir sempre el model de l’Apòstol, que diu: «Reprèn, exhorta, amenaça», 24 això és, combinant moments i moments, rigor i dolcesa, mostri adés severitat de mestre, adés bondat de pare; 25 és a dir, que ha de reprendre ben durament els indisciplinats i els inquiets; els obedients, en canvi, els pacífics i els soferts, els ha d’exhortar perquè progressin més i més; els negligents i els menyspreadors, li advertim que els amenaci i els castigui. 26 I que no dissimuli els pecats dels qui falten, sinó que, així que comencin d’apuntar, els extirpi de soca-rel amb tota la seva força, recordant el cas d’Helí, el sacerdot de Siló. 27 Els d’esperit més aviat delicat i intel·ligent, corregeixi’ls de paraula, amonestant-los una o dues vegades; 28 però els obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, reprimeixi’ls així que pequin amb assots i amb altres càstigs corporals, sabent que està escrit: «El neci no s’esmena amb paraules»; 29 i encara: «Pega el teu fill amb la vara i deslliuraràs la seva ànima de la mort».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 4 de gener de 2026

El model a seguir l’abat en el seu ensenyament ha de ser el de l’apòstol. En la segona carta a Timoteu sant Pau en diu: "proclama la Paraula, insisteix quan és oportú i quan és inoportú, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar" (2Tm 4, 2).

Cada monjo som fills d’una família diferent, ens hem criat en un lloc geogràfic distint els uns dels altres, hem aprés uns costums, unes maneres de viure diferent.

Ara bé, el que ens ha fet arribar a la porta del monestir és el mateix, Crist, el rei veritable a qui volem seguir i seguir sense perdre cap segon de la nostra vida.

Aleshores, viure com a monjo, ens comporta a tots a ser obedients fins a la mort, és adoptar la Regla de vida de l’evangeli i la mateixa Regla de sant Benet amb una seriositat fidel i amorosa.

Però, de vegades els nostres camins no se perquè poden desviar-se del seguiment de Crist.

L’abat no és un carceller i els monjos uns presos en les seves pròpies cledes i no en les del Senyor.

L’abat és un pare, per això ha de mostrar tendresa, ha de ser el mestre de la comunitat, per això ha d’anar filant els capítols de la Regla en els seus comentaris. L’abat ha de ser un cor amb una orella que escolti els cors dels monjos.

No és una tasca fàcil la de l’abat, perquè en el nostre món les coses han canviat molt, en l’aspecte de la nostra societat i la societat en que va escriure la Regla sant Benet.

Si imposarem els assots i els altres càstigs corporals que indica la Regla per als obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients, segurament l’abat faria cap a la presó. I els monjos seguirien sent orgullosos i desobedients.

Crec que és l’enamorament, l’amor sense mesura en que ens estima Déu el que hem de fer nostre, sentir-lo nostre per poder viure sota una Regla i un abat.

 

28.12.2025 – PRÒLEG: ESCOLTA FILL

• PRÒLEG: ESCOLTA FILL
  De la Regla de sant Benet
  Pròleg 1-7
  1 Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor, i acull de bon grat l’exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica, 2 a fi que pel treball de l’obediència retornis a Aquell de qui t’havies apartat amb la desídia de la desobediència. 3 A tu, doncs, s’adreça ara la meva paraula, siguis qui siguis que, renunciant als teus propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència. 4 Primer de tot, en qualsevol cosa bona que comences a fer, demana-li amb pregària ben insistent que ell la dugui a terme, 5 perquè qui ja s’ha dignat a comptar-nos en el nombre dels seus fills mai no s’ha de veure contristat per les nostres males obres: 6 Així, cal que estiguem sempre a punt per a obeir-lo amb els dons que ha posat en nosaltres, a fi que, no solament com un pare indignat no deshereti els seus fills, 7 sinó que, ni com un senyor temible, irritat per les nostres maleses, no lliuri a la pena eterna, com a servents malvats, els qui no l’hagin volgut seguir a la glòria.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 28 de desembre de 2025

Renunciant als propis volers cada monjo anirà escoltant, anirà treballant l’obediència, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable.

Cal renunciar els nostres volers per els volers de Crist. De fet la felicitat sols l’aconseguirem si ens deixem portar per Crist, deixant de banda els nostres propis volers.

Per això, ens cal sempre i en tot moment la pregària ben insistent. La pregària, no ja la que considerem litúrgica, tampoc la pregària personal, sinó la pregària del cor que contínuament hem de tenir present mentre ens movem, mentre treballem, mentre atenem a una altra persona.

És a dir, ens cal viure en pregària perquè puguem atansar-nos a la voluntat de Crist. Perquè ell sempre és l’exemple, no va fer la pròpia voluntat sinó la del Pare.

La pregària ens ajudarà a fer les coses bé. Crec que fins i tot en podem fer experiència moltes vegades, com la pregària ens ha ajudat a poder fer el treball més bé del que esperàvem.

La pregària és escolta. La pregària és acollir de bon grat l’exhortació del pare amorós i saber portar-la a la pràctica. De fet, Déu ens ha donat uns talents, ha posat en nosaltres uns dons, perquè els fem fructificar, perquè el seguim a la glòria.

Tenim el perill de distraure’ns en els nostres propis volers. Això porta a la pena eterna, com a servents malvats, que no l’hem volgut seguir.

Per això, ens cal escoltar, ens cal viure atents a la pregària, a l’obediència de la voluntat de Déu. La Regla ens ajuda cada dia en les seves exhortacions.

 

21.12.2025 – ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE

• ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 67
  1 Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran a la pregària de tots els germans i de l’abat, 2 i a l’oració final de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents. 3 Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la seva arribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’ofici diví, que es prostrin a terra a l’oratori, 4 i demanin la pregària de tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant el viatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o alguna paraula ociosa. 5 I que ningú no s’atreveixi a contar a un altre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir, perquè això fa molts desastres. 6 Si algú s’hi atrevia, que el sotmetin al càstig de regla. 7 Igualment, el qui s’atreveixi a sortir del clos del monestir i anar a qualsevol lloc o fer qualsevol cosa, per petita que sigui, sense ordre de l’abat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
21 de desembre de 2025

Que els socors de Déu sigui sempre amb nosaltres i amb els nostres germans absents. Sempre hem de pregar pels nostres germans absents. Perquè formen part de la comunitat i no son presents en la pregària.

Encara recordo que fèiem un pregària abans de marxar de viatge i una altra al tornar. Recordo perfectament quan vaig marxar a fer el recés abans de la Professió Solemne, davant l’altar i els monjos pregaven pel teu viatge i al tronar també agenollat amb la pregària al final de l’hora canònica que tocava.

No sé com, o perquè es va deixar de fer.  Crec que era molt adien per motiu de saber que com a membre de la comunitat tens uns germans que t’acullen en la pregària en el teu viatge.

Sant Benet ens insisteix que ningú no s’atreveix a contar res del que ha vist o sentit fora del monestir. Perquè ell sabia els desastres que podia provocar. Perquè el monjo que no ha vist ni sentit el que li content pot fer volar la imaginació més encara de la realitat del conte.

I no és que sigui estrany que, al cap i a la fi, a fora es viu millor, a l’altre monestir si que son observants, la litúrgia si que és veritable litúrgia, els monjos tots son sants. Així, es pot afegir el que vulguis, arrastrant al monjo que no surt mai a un neguit innecessari. La discreció sempre serà un bon instrument per a la vida monàstica.

Sant Benet pauta una vida monàstica ben assenyada i ben clara. El problema és quan no ens recordem del fonament de la nostra vida. Crist és la font de la nostra vida. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Per això, també la sortida del monestir ha d’estar acordada amb l’abat, qui és el que fa les vegades de Crist al monestir.

Aquest capítol, em fa reflexionar sobre les sortides virtuals que podem fer, que després podem comentar i que també poden fer molts desastres, incitant a sortir virtualment del monestir cada vegada més, fins que al final no pots viure amb pau en la vida que havies professat en el seguiment de Crist.

Crist, l’hem de tenir en compte sempre i en tot el que fem cada moment del nostre dia a dia. Si anem amb ell, no errarem, si ens oblidem d’ell no encertarem res.

Crist ens parla escoltem-lo. Para-hi l’orella del cor i posa en pràctica el que has sentit de la seva veu.

 

14.12.2025 – ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR

• ELS SACERDOTS QUE VULGUIN VIURE AL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 60
  1 Si algú de l’orde sacerdotal demanava de ser admès al monestir, no s’ha de ser gens fàcil a accedir al seu desig. 2 Amb tot, si mantenia amb insistència la seva demanda, que sàpiga que haurà d’observar totes les prescripcions de la Regla 3 i que no se li’n mitigarà res, perquè valgui allò que està escrit: «Amic, ¿què has vingut a fer?» 4 Això no obstant, se li concedirà d’estar després de l’abat i de beneir o de dir les pregàries de conclusió, si és que l’abat li ho permetia; 5 si no, que no s’atreveixi de cap manera a res, sabent que està sotmès a l’observança regular, i doni a tothom exemples de més humilitat. 6 I si de cas es tractava al monestir de fer un nomenament, o de resoldre alguna cosa, 7 que ocupi el lloc que li toca de quan va entrar al monestir, no pas aquell que li han concedit per respecte al sacerdoci. 8 Si un clergue es volia incorporar al monestir amb el mateix desig, que se’ls col·loqui en un lloc mitjà; a condició, però, que també ells prometin d’observar la Regla i de lligar-se a la comunitat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 14 de desembre de 2025

Hem d’acollir més el Crist. I una manera molt sana d’acollir-lo és observant totes les prescripcions de la Regla. Aquest capítol tracta de l’acolliment dels sacerdots que volen ser admesos al monestir. La vida sacerdotal amb el seu caire apostòlic pastoral és prou diferent a la vida discreta d’un monjo en un monestir. Tots seguim les petjades del Crist però amb perspectives diferenciades notablement.
Per això, sant Benet ens diu que no ha de ser gents fàcil accedir al desig del sacerdot que vol ser monjo.

Què has vingut a fer? És la pregunta que cada dia ens hem de fer nosaltres també. Però per al sacerdot que vol ser admès a la vida monàstica li cal tenir-ho present abans de donar un pas cap a l’entrada al monestir.

Perquè en la vida monàstica primer és el monjo, després pot ser que algun monjo sigui ordenat sacerdot en bé del servei de la comunitat. Ara bé, si el qui entra al monestir ja és sacerdot, ha d’acceptar les prescripcions de la Regla per als monjos, sense mitigar res.

La Regla és l’observança del seguiment de Crist en el monestir. El sacerdot si vol entrar a la vida monàstica ha d’acceptar la Regla amb totes les prescripcions. S’ha de considerar un monjo com els altres sense cap privilegi per ser sacerdot.

El sacerdot està sotmès a l’observança regular i per tant, ja que té un recorregut eclesial com a sacerdot ara si vol ser monjo i lligar-se a la comunitat, més bé ara ha de donar exemple de més humilitat.

Exemple d’humilitat que ningú hem de perdre en la vida que portem lligada a l’experiència de Déu dintre de la comunitat.

 

07.12.2025 – COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

• COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 53
  1 Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir». 2 I que a tothom es tributi l’honor convenient, «sobretot als germans en la fe» i als pelegrins. 3 Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. 4 Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. 5 Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics. 6 En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: 7 amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. 8 Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. 9 Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. 10 El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; 11 però els germans continuaran els dejunis de consuetud. 12 L’abat donarà aiguamans als hostes, 13 i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. 14 Un cop rentats, que diguin aquest verset: «Hem rebut, o Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple». 15 Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix. 16 La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar-se a hores imprevistes no destorbin els germans. 17 Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. 18 Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. 19 I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: 20 que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani. 21 Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. 22 Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament. 23 Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; 24 però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar-los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 7 de desembre de 2025

Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist.

L’acolliment s’ha de fer amb qualsevol persona que arribi al monestir, sigui qui sigui; però, els pobres tenen preferència perquè ells no tenen res per donar-nos a canvi de l’acollida.

Tots s’han d’acollir com el Crist, en ells hem d’adorar el Crist que sempre és el qui rebem. Hem de mostrar-los tota la humilitat, tractant-los amb tota humanitat.

Actualment disposem de dutxes a l’hostatgeria i no hem de anar rentant els peus a cada hoste que ve.

Però, hem de pensar que Jesús es va cenyir la tovallola i va començar a rentar els peus dels deixebles. Després va dir que ho posaren en pràctica.

Té tota una forta simbologia el rentar els peus. És el servei que fa el servent.

Nosaltres som servents en la casa de Poblet, som servent en l’escola del servei diví. Així, hem de tenir en compte el nostre servei sigui en els hostes o en qui truca a la porta del monestir pel que sigui.

Si l’hoste és el Crist que truca a la porta cada vegada, cada vegada hem de tenir en compte que a qui servim és el mateix Crist.

Un altre aspecte a tenir en compte en aquest capítol és la pregària, la pregària que s’ha de fer amb els hostes. Els hostes han d’estar assabentats que han arribar a un monestir, el fonament del qual, no son les pedres tallades, sinó la pregària de la comunitat, una pregària que per a ells és fonamental compartir-la perquè sempre és un regal poder participar de la pregària litúrgica d’un monestir, sempre es poden edificar.

Davant dels hostes, s’ha de trencar el dejuni a no ser un dia de dejuni principal. Crec que el que interessa és que puguin alimentar-se bé. Si cal, sempre s’ha trencat el dejuni amb els transeünts afegint alguna cosa més per endur-se.

La qüestió és tenir clar que els forasters són Crist. I a partir d’ací saber respondre al mateix Crist.

30.11.2025 – EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA

• EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 48,1-9
  1 L’ociositat és enemiga de l’ànima, i per això els germans s’han d’ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina. 2 Així, creiem que ambdues ocupacions poden ser regulades d’aquesta manera: 3 De Pasqua fins al primer d’octubre, al matí, en sortir de prima, han de treballar en allò que calgui, fins a prop de l’hora quarta. 4 Des de l’hora quarta fins a l’hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. 5 Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú. 6 S’ha de celebrar la nona més aviat, cap a la mitja hora vuitena, i que tornin a treballar en el que calgui fins a vespres. 7 Si les condicions del lloc o la pobresa exigien que ells mateixos es fessin les collites, que no s’entristeixin, 8 perquè és aleshores que són monjos de debò, quan viuen del treball de les seves mans, com els nostres Pares i els apòstols. 9 Que totes les coses, però, es facin amb moderació pensant en els més febles.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 30 novembre 2025

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau; però cal treballar. Ora et labora, un temps per a cada cosa i cada cosa al seu temps.

L’enemiga més fatal per a l’ànima és l’ociositat. I podem caure, i tant, si per qualsevol cosa ens distraiem i no vivim centrats en el que veritablement hem vingut a viure al monestir.

A part de l’horari de la litúrgia, en el dia tenim un matí i una tarda per treballar.

Per combatre l’ociositat que ens és tan perjudicial, sant Benet ens assigna un temps per al treball manual i un temps per a la lectura divina. Podem dir que una cosa i l’altra es compaginen en el nostre quefer diari. No ens convé deixar una per acabar l’altra, per això la regulació de l’horari és fonamental.  Cada cosa al seu temps i així lloem Déu en tot moment.

També sant Benet pensa en la fatiga del treball i recomana reposar després de dinar. Així, podem seguir la nostra tasca a la tarda després de Nona fins a l’altre moment que dediquem a la lectura divina abans de Vespres.

Evidentment les condicions del lloc condicionaran el treball. Però, sant Benet ens diu que no ens podem entristir pel treball: «perquè és aleshores que son veritables monjos, quan viuen del treball de les seves mans». El treball manual és fonamental.

Per acabar el capítol sant Benet ens parla de la moderació. Per què? Totes les coses s’han de fer amb moderació, pensant en els més febles. Perquè els més febles no es quedin fora, exclosos del conjunt dels monjos.

 

23.11.2025 – A QUINES HORES S’HA DE MENJAR

• A QUINES HORES S’HA DE MENJAR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 41
  1 Des de la santa Pasqua fins a la Pentecosta, que dinin els germans a l’hora sisena i que sopin al vespre. 2 A partir de la Pentecosta, durant tot l’estiu, si els monjos no tenen feina al camp o l’excés de calor no és un destorb, han de dejunar el dimecres i el divendres fins a l’hora novena. 3 Els altres dies, que dinin a la sisena. 4 Aquest dinar a l’hora sisena s’haurà de continuar fent si tenen feines al camp o la calor de l’estiu és massa forta, i que estigui a la providència de l’abat. 5 I que ell ho reguli i ho disposi tot de manera que les ànimes se salvin i que, allò que fan els germans, ho facin sense murmuració justificada. 6 Des del tretze de setembre fins al començament de la quaresma han de menjar sempre a l’hora novena. 7 Però durant la quaresma, fins a Pasqua, que mengin al vespre. 8 Les vespres, tanmateix, s’han de celebrar de manera que per a menjar no necessitin d’encendre les llànties, sinó que tot s’acabi encara amb claror de dia. 9 I fins en tot temps cal regular tant el sopar com l’hora de l’únic àpat de manera que tot es faci amb claror.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 23 de novembre de 2025

Les necessitats bàsiques s’han de cobrir. El menjar és important per viure amb pau i poder treballar per al bé de la comunitat.

La Regla ens posa la mesura com a clau per discernir tot. Tenim una moments per refer-les forces amb el menjar. El moment apropiat de l’àpat pot canviar segons el temps, segons la llum de l’estiu o la foscor dels dies curts de l’hivern.

Ara tal volta no és tant necessari aquests canvis, perquè tenim llum artificial. Però, en el temps de sant Benet la llum del dia marcava les pautes de tota la jornada.

El dimecres i el divendres son dies de dejuni. Nosaltres conservem l’abstinència de menjar carn aquests dos dies. Si que és veritat que no dejunem fins a l’hora de nona mai. Els dejunis els hem col·locat en el temps de Quaresma i prou. Tot i que si no m’equivoco, ho dit de memòria les Constitucions diuen de fer un cert dejuni les vespres de les Solemnitats de l’Assumpció i sant Bernat, crec perquè no ho he mirat quan ho escrivia. Tal vegada es podria comentar en capítol els dejunis que fem.

Bé, com a tres aspectes destacables del capítol 41, destacaria l’autoritat de l’abat, el tema de la murmuració i el temps apropiat del sopar.

Està a la disposició de l’abat, la mesura, l’ordre, el temps de la distribució dels àpats.

La murmuració és un tema recurrent en el menjar, si no ens agrada, si està cru, si està massa fet i així amb el menjar podem desfogar-nos murmurant. Sant Benet lluita sempre contra la murmuració. Cadascú de nosaltres començant per mi hauríem d’adonar-nos del mal que fa la murmuració perquè és molt fàcil caure en aquest mal.

El temps apropiat per al sopar és que tot es faci amb claror, sense necessitat d’encendre les llànties. Això, és menjar amb Claror. És a dir viure la jornada a la llum del sol. El temps de la llum solar ho regula tot.

Tot ha de tenir la justa mesura. El temps per a cada cosa. I viure la pau en tot el que es fa, fins i tot afegiria que nosaltres som uns privilegiats que tenim el dinar i el sopar a taula, hi ha molts que no en tenen, per això hem de ser molt respectuosos en el menjar en els aliments. Fent-ho tot sense murmurar.

 

16.11.2025 – SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES

• SI HAN DE REBRE TOTS IGUAL LES COSES NECESSÀRIES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 34
  1 Tal com està escrit: «Es distribuïa a cadascú segons el que necessitava». 2 No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones -Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. 3 Llavors, que el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, 4 i, en canvi, el qui necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s’enorgulleixi per la comprensió que li tenen; 5 i així tots els membres viuran en pau. 6 Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. 7 Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 16 de novembre de 2025

Les necessitats de cadascú son diverses, perquè cadascú tenim unes virtuts que ens fa ser diferents. Ningú és igual a ningú, perquè com a fills de Déu cadascú tenim els nostres dons, els nostres talents, la nostra manera de relacionar-nos amb Déu i amb els homes.

Les necessitats que podem tenir en la nostra vida de monjos no ens son moltes, diria que les necessitats bàsiques les tenim a l’hora convenient. Tenim cadascú un llit i flassada, una estança per cadascú, el menjar al refectori a taula, i clar l’horari de la litúrgia al seu temps.

Ara bé, sempre hi haurà qui necessiti alguna cosa més clar. Sense fer accepció de persones, s’ha de tenir en consideració les febleses.

Però, cal veure com sant Benet ens indica el comportament que com a persona hem de tenir: El qui no necessiti tant que doni gràcies a Déu i no es posi trist; el qui necessita més que senti humiliació de l seva feblesa i mai per mai s’enorgulleixi de la comprensió que li tenen, perquè el que ens cal a uns que no en necessiten tant i a d’altres que en necessiten més, sempre cal la pau.

Els monjos han de viure en pau, pacificats i donats a donar la pau. Una pau que brolli del cor perquè s’expandeixi a els altres membres de la comunitat i a qualsevol que ens podem trobar en el dia a dia.

La pau és necessària per trobar Déu i els homes. Perquè sense pau es pot manifestar el mal de la murmuració. I aquest mal de la murmuració és com un corc que pot destruir qualsevol relació entre persones i com no entre els membres d’una comunitat.

Per sant Benet la murmuració és un mal que s’ha de sotmetre a un càstig ben rigorós. I de vegades hi caiem amb molta facilitat en aquest mal. No sé si seria qüestió de tallar la llengua, les mans o els peus perquè la lepra de la murmuració no s’expandeixi tant.

Ens cal practicar la pau, no tenir enveja perquè l’altre tingui coses que tu no tens, no cal posar en el nostre cor el vici de l’enveja ni deixar lliure la llengua al mal de la murmuració. Pau, pau, pau, és la única cosa que ens pot fer avançar en la vida monàstica cap a l’encontre definitiu amb Déu, que és Pare que ens espera, Fill que ens acompanya, Esperit Sant que ens defensa.

 

09.11.2025 – LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS

• LA SOL·LICITUD QUE HA DE TENIR L’ABAT ENVERS ELS EXCOMUNICATS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 27
  1 Que s’ocupi l’abat amb tota sol·licitud dels germans culpables, perquè «no és als bons que cal el metge, sinó als malalts». 2 I per això s’ha de portar en tot com un bon metge: com qui aplica lenitius, enviï germans ancians i de seny, 3 que com d’amagat ajudin el germà vacil·lant i el moguin a satisfer amb humilitat, i que l’ajudin «perquè no s’enfonsi per un excés de tristesa», 4 sinó que, com diu també l’Apòstol, «li tinguin més caritat» i preguin tots per ell. 5 En efecte, l’abat ha de tenir una sol·licitud extrema i ha de vetllar amb tot l’enginy i amb tota la traça per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. 6 Sàpiga que ha acceptat la cura d’ànimes malaltisses, no pas una tirania sobre ànimes sanes; 7 i temi el retret del profeta, pel qual diu Déu: «El que vèieu gras ho preníeu, i el que era flac ho rebutjàveu». 8 Que imiti també l’exemple de tendresa del bon pastor, el qual, deixant les noranta-nou ovelles a la muntanya, se n’anà a cercar-ne una de sola que s’havia esgarriat; 9 i es compadí tant de la seva feblesa, que es dignà a posar-se-la damunt les seves espatlles sagrades i així retornar-la al ramat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 9 de novembre 2025

La Regla és mestra per als monjos. L’altre dia reflectia algú de vosaltres en el col·loqui que la Regla i l’abat son els eixos de la vida comunitària. És veritat que tota la Regla va deixant clar la clau de l’Abat en la comunitat: Que no es faci res sense l’ordre de l’Abat, que l’Abat tingui cura dels malalts, que l’Abat vigili, que estigui al judici de l’Abat i així tota la Regla va fent referència a l’ofici, al servei de l’Abat.

Fins i tot l’Abat tindrà un judici més server per la negligència que hagi pogut cometre en les seves prescripcions. L’Abat és el qui fa les vegades de Crist en el monestir, s’ha d’ocupar de tot i avui especialment els germans culpables.

L’Abat ha de fer de metge, de bon metge sigui per ell, o enviant altres germans que sàpiguen guarir, que sàpiguen rentar les ferides i amorosir-les perquè entengui el germà que ha comés la culpa l’amor que li professen l’Abat i la comunitat sencera.

Ha de vetllar l’Abat per no perdre cap de les ovelles que té encomanades. Però, l’Abat és una persona humana i no pot obligar a un monjo que un dia va fer la professió solemne per sempre davant del poble cristià, no pot obligar-lo a restar en la clausura del monestir quan tot indica que la seva vida no és la monàstica.

Cal molt de discerniment, perquè Déu ens ha donat l’esperit perquè sapiguem discernir i amb l’ajuda de l’Esperit Sant puguem ajudar a discernir la vocació d’una persona.

És veritat que tots, començant per l’Abat podem cometre faltes, però també podem veure com hi ha que incorre moltes vegades en la mateixa falta. Algunes faltes poden ser petites, altres grosses.

Hem tingut casos que han arribat a ser pena civil i canònica. Evidentment s’ha de tenir una paciència generosa, perquè de vegades el monjo actua sense saber realment el que fa. Altres vegades el monjo saps massa bé el que fa, el que vol aconseguir i persegueix amb una insistència lluitadora el que vol aconseguir per al seu propi bé.

Hem vingut al monestir per a servir, per a ser servidors i de vegades he vist que algú no ho entén i el seu comportament sempre gira en profit seu.

L’Abat pot caure en el pecat gravíssim: El què vèieu gras ho prenien, i el que era flac ho rebutjàveu. Si l’Abat pot arribar ha prendre només les ovelles dòcils i grasses, sols els sants; i així rebutjar els rebels sense causa, o amb causa.

La qüestió és no perdre la Regla de vista en el discerniment i tenir a l’Abat com a persona per confiar-li els seus neguits. Cada monjo té unes virtuts i el que ens cal és promocionar les virtuts i rebutjar i no decantar-se a aconseguir la voluntat pròpia.

Crec que el voler aconseguir la voluntat pròpia ens empetiteix com a persones i com a monjos, el donar, el lliurar la nostra voluntat a Déu ens fa sants.

 

02.11.2025 – LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA

• LA REVERÈNCIA EN LA PREGÀRIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 20
  1 Si quan volem sol·licitar alguna cosa als poderosos, no ens hi atrevim sinó amb humilitat i amb reverència, 2 com més no caldrà pregar el Senyor, Déu de totes les coses, amb tota humilitat i amb una donació ben pura. 3 I sapiguem que serem escoltats, no pas perquè parlem molt, sinó per la puresa de cor i per les llàgrimes de compunció. 4 Per això la pregària ha de ser breu i pura, fora del cas que s’allargués per una efusió inspirada per la gràcia divina. 5 Però, que la pregària feta en comú sigui ben curta, i, quan el superior faci el senyal, que s’alcin tots alhora.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 2 de novembre de 2025

La Regla és mestra per als monjos. És mestra en el dia a dia, en cada cosa que fem. La Regla ens ajuda amb les actituds que prenem per fer una cosa diferent a un altra.

Ara en la pregària, davant de Déu: la meva ànima magnifica el Senyor dirà Santa Maria. Però nosaltres, com ens posem davant de Déu?

Humilitat i donació ben pura, son les actituds que hem de tenir en compte sempre. El monjo és el que està sol davant de Déu, viu en comunitat, però davant de la pregària ens trobem en la nostra petitesa i la nostra grandesa de ser fills en el Fill, però tot ens porta a adonar-nos de la petita espurna que som.

És veritat que moltes vegades parlem molt i pesem que parlant molt ens escoltaran més. Déu ja saps el que necessitem i no calen moltes paraules quan ens dirigim en la pregària.

El que ens cal és viure la humilitat en tot moment, perquè així la viurem en la pregària, ja que a la pregària portem el bagatge del que som. No podem enganyar a Déu, la hipocresia cau avall davant de Déu.

Per això, el cor pur pot tocar Déu. Les llàgrimes de compunció pels pecats comesos crida a la porta del la misericòrdia de Déu.

Humilitat, puresa de cor i llàgrimes de compunció, actituds a tenir en compte davant de la pregària. Davant de la pregària particular i davant de la pregària comunitària.

I sant Benet encara ens conclou el capítol al referir-se a la pregària en comú. Com a de ser aquesta pregària, aquest silencis de pregària que fem en comú, dos paraules: la pregària feta en comú ha de ser breu i pura.

Segueix insistint en la puresa sant Benet perquè no perdem mai a que se’ns ha cridat amb la vocació monàstica. El monestir és l’impàs al cel i si som nets de cor veurem Déu.

 

26.10.2025 – COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

• COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 13
  1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 26 d’octubre de 2025

L’esquema de la celebració de les laudes que trobem en la Regla és diferent al que nosaltres fem a Poblet. L’himne nosaltres el col·loquem a l’inici. Però, el que compta és que hem de tenir estructurat cada dia. Cada dia, amb els seus salms, les lliçons, i les antífones corresponents.

L’estructuració de cada dia ens ajuda a pregar, a assaborir els salms, a posar-nos en la ment dintre dels salms de vegades, per adonar-nos del consol, de la súplica, de la joia que amb la nostra pregària davant Déu la nostra ànima es mou, batega el cor amb el cor dels monjos, elevant-la.

Però, també som humans i de vegades tot el fervor de la llum de la pregària pot enfosquir-se.

Per això, sant Benet ens col·loca al final de les laudes i de les vespres l’oració del Senyor. Sigui el superior, sigui la comunitat qui canta el Parenostre, la qüestió és col·locar les paraules de l’oració del Senyor en el nostre fur intern.

Perquè, hem d’adonar-nos de les espines que ens han sortit aquell dia, com el jull que pot sortir en el camp de blat.

La mateixa Oració ens invita: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. L’Oració ens invita a purificar, purificar les espines de les desavinences que solen néixer. La vida del monjo és una vida senzilla, en la que cada dia anem purificant la nostra ànima, per això la nostra suplica al final de la pregària ha de clamar l’alliberació del mal.

De fet el nostre camí en aquesta vida passa per la purificació del mal i fer el bé, per anar assemblant-nos a Crist. Les laudes a l’inici del dia ens ajuden a pacificar-nos per oferir el dia al treball ben fet i a la voluntat de Déu.

 

12.10.2025 – LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,35-43
  35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 12 d’octubre de 2025

La paciència és una gran mestra. De fet la paciència ens ajuda i molt a viure i, com no, a conviure. Perquè de dificultats ens en trobem cada dia i si volem viure la humilitat que ens demana la Regla de sant Benet ens convé abraçar-nos a la paciència.

La paciència ens farà mantenir-nos-en drets davant del defalliment que ens pot sobrevenir. És la nostra meta el Senyor i el mateix Senyor Jesucrist ens ensenya a viure la paciència.

El quart graó de l’escala de la humilitat ens fa adonar-nos-en que per viure una vida comunitària amb humilitat, necessitem paciència, cada dia hem d’anar fent el nostre camí cap a la casa del Pare, practicant la paciència.

Perquè aquest món passa aviat. Però la nostra esperança l’hem de posar en la recompensa divina. Per això, cada mal que ens sobrevé l’hem d’acceptar des de la humilitat amb paciència.

La nostra vida monàstica és aquest temps preciós que tenim per anar purificant-nos. A tots ens va bé purificar-nos, i la purificació ens vindrà per l’obediència, per les humiliacions, per la paciència, per el servei sempre desinteressat que podem fer a un germà, a la comunitat, a Déu.

L’escola del servei diví que és el monestir, és l’escola on hem d’anar aprenent a tapar forats. Per això, de vegades estem fent coses que ni sabíem que teníem les qualitats per poder exercir aquest o aquell altre ofici concret. Aprens el que no sabies que tenies a dintre, en els anys vas desenvolupant les aptituds que tens, els talents els fas fructificar. Els talents ens han estat donats per Déu i ara és l’hora de posar-los al servei dels altres, de la comunitat.

Crec, de fa ja molts anys, que la vocació monàstica és molt completa en quan a que fas una mica de tot: infermer, lector, bugader, servidor de taula, servidor d’església, arxiver, bibliotecari, administrador, cuiner, porter, enquadernador, ceramista, liturgista, traductor, informàtic, conductor, hortolà, escombraire, alumne, mestre, pare i així tots els oficis que vulguis afegir, perquè evidentment hi ha molts més.

Cada cosa que hem de fer en el monestir ens convé fer-la amb humilitat, amb paciència, amb fortalesa i amb la joia de la recompensa divina.

Una joia i un goig que ens obriran el ulls per veure la gràcia de Déu entre nosaltres, la gràcia vessada per Déu en la comunitat.

Per això, crec que el signe que ens ha de diferenciar com a monjos cristians ha de ser el saber donar-nos als altres fills de Déu i beneir a tothom, beneir els qui ens beneeixen, beneir els qui ens maleeixen, viure la benedicció que rebem de Déu transmetent-la als qui ens envolten.

La humilitat és molt bon mestra per seguir les petjades del Crist.

 

21.09.2025 – QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE

• QUE NINGÚ NO S’ATREVEIXI A PEGAR ARBITRÀRIAMENT A UN ALTRE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 70
  1 Que s’eviti al monestir qualsevol ocasió d’excedir-se, 2 i així establim que a ningú no li sigui permès d’excomunicar o d’assotar cap dels seus germans, llevat d’aquell a qui l’abat li n’hagi donat l’autorització. 3 «Els que hi manquin han de ser renyats davant de tothom a fi que els altres temin». 4 Els infants, fins a l’edat de quinze anys, que estiguin sota la guarda i la correcció amatent de tots; 5 però també això s’ha de fer amb molta mesura i ponderació. 6 El qui d’alguna manera s’atreveixi amb els de més edat sense autorització de l’abat o es desfogui sense discreció contra els infants, que sigui sotmès al càstig de regla, 7 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 21 de setembre de 2025

"El qui no vulguis per a tu, no ho facis a ningú".

Crec que és un bon resum de la manera en que hem de viure. Crec que hem d’adonar-nos que no podem permetre’ns d’excedir-nos ni de paraula, amb paraules que poden ofendre, ni amb accions que poden fer mal a un altre. De fet, la comunitat, si és un cos, el mal d’un monjo és el mal de la comunitat sencera. Tal vegada ens falta entendre-ho.

Evidentment que de vegades cal una correcció, però hem d’aprendre a saber dir les coses amb mesura i ponderació, no perquè siguem infants, sinó perquè hem de saber respectar l’altre. L’altre és el teu germà, que no encerta a fer les coses bé, que s’oblida de tot, que s’equivoca sempre en la mateixa cosa. Hem de viure la paciència i saber dir les coses amb pau, pacificats.

Segur que ningú de nosaltres ens agrada que ens tractin amb menys preu. Tot i que el camí de la humiliació, és un camí segur per configurar-nos al Crist. Quan sofrim un menys preu, quan ens criden pel que sigui, cal respondre sempre des de l’amor, des de la proximitat a Crist, això és difícil, però no és impossible.

L’escola del Servei Diví és precisament aquest aprenentatge de viure tant pacificat que res pot alterar la pau. I la pau crea pau.

Com volem que ens tractin? Com tractem als altres germans? Com tractem al Crist?

"Els qui es mantinguin en pecat, reprèn-los davant de tothom, perquè també els altres en tinguin un escarment".

El pecat no potser mai bo, s’ha d’erradicar, tota la nostra vida va dirigida a la virtut, per això el pecat s’ha d’extirpar. Però, la misericòrdia s’ha de fer present vers el pecador.

Ara bé, la reprensió pot ajudar als altres a adonar-se del mal de la falta a escarrassar-se per no caure en la mateixa falta. La vida és molt mestra, ens ensenya cada dia alguna petita cosa que no ens havíem adonat abans.

Sempre hem d’aprendre dels errors, de les faltes, dels pecats, per convertir-nos cap a Déu, per viure com a monjo en el camí de la recerca de la virtut que ens atansa al Crist que tant ens estima.

Així doncs, sempre ens convé tenir present la Regla d’or de l’evangeli de sant Mateu: "Tot allò, doncs, que voleu que els altres us facin a vosaltres, feu-ho també vosaltres a ells; que en això consisteixen la Llei i els Profetes".
 

14.09.2025 – L’ORDRE DE LA COMUNITAT

• L’ORDRE DE LA COMUNITAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 63
  1 Al monestir conservaran els seus llocs segons el dia que hi van arribar, segons el mèrit de vida que els distingeix o segons que ho hagi establert l’abat. 2 Que l’abat, però, no pertorbi el ramat que té encomanat ni disposi res injustament, com si pogués usar d’un poder arbitrari; 3 sinó que pensi sempre que haurà de donar compte a Déu de totes les seves decisions i de tots els seus actes. 4 Per tant, segons l’ordre que ell hagi establert o que els germans tinguin ja d’ells mateixos, s’acostaran a rebre la pau i la comunió, entonaran els salms i estaran al cor. 5 I que enlloc absolutament l’edat no creï distincions ni preferències en l’ordre, 6 perquè Samuel i Daniel, tot i essent nois, judicaren els ancians. 7 Per això, llevat d’aquells que, com hem dit, l’abat hagi promogut per raons serioses o hagi posposat per motius concrets, tots els altres es col·locaran tal com van entrant al monestir; 8 així, per exemple, el qui hagi arribat al monestir a l’hora segona, consideri que és més jove que aquell que ha arribat a la primera hora del dia, de qualsevol edat o dignitat que sigui, 9 mentre que, als infants, tothom els farà observar la disciplina en totes les coses. 10 Els més joves, doncs, que honorin els més antics; els més antics que estimin els més joves. 11 En la manera d’anomenar-se, que no es permeti a ningú de cridar un altre pel nom tot sol, 12 sinó que els més grans donaran als més joves el nom de "germans", i els joves als seus ancians, el de "nonnus", que indica la reverència deguda a un pare. 13 L’abat, ja que hom creu que fa les vegades del Crist, l’anomenaran "senyor" i "abat", no perquè ell s’ho hagi pres, sinó per honor i amor del Crist. 14 Però que ell en sigui conscient i es comporti de tal manera que es faci digne d’aquest honor. 15 A qualsevol banda que es trobin els germans, el més jove demanarà la benedicció al més gran. 16 Quan passa un de més gran, que s’aixequi el més jove i li ofereixi de seure, i que el jove no gosi asseure’s amb ell, si el més ancià no li ho diu, 17 perquè es compleixi el que està escrit: «Avanceu-vos mútuament a honorar-vos». 18 Els nois petits i els adolescents, a l’oratori i a la taula, mantindran els seus llocs amb disciplina; 19 a fora i allà on sigui, que estiguin també subjectes a vigilància i disciplina, fins que arribin a l’edat del seny.

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 14 de setembre de 2025

"Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’ànima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida" (Salm 26).

I per viure al monestir, a la casa del Senyor cal viure en pau. I la pau comença per un mateixa, cadascú hem de ser instruments de pau.

Tenim moltes oportunitats per exercir aquest ofici de ser instruments de pau. De vegades, l’ordre de la comunitat ha sigut motiu de neguit. Això, em fa pensar també, quan en l’evangeli ens mostra Jesús que no hem de buscar els primers lloc.

Sant Benet li dona molta importància a l’ordre, perquè es monjos no vagin amunt i avall sense un ordre concret. Aquest ordre, sigui segons el dia que hi van arribar, sigui segons el mèrit de vida que els distingeix, o segons la decisió de l’abat, per raons serioses, com podria ser pel cant, però tenint en compte, que l’abat no pertorbi el ramat.

L’ordre de la comunitat, ha de servir per col·locar-se al cor, al refetor, a la sala capitular, per donar-se la pau, rebre la comunió, i entonar salms, o fer d’hebdomadari, etc...

Sant Benet també ens sorprèn en la relació entre els monjos. És una relació de molt de respecte, els joves que honorin els més antics, que els joves, reverencien als grans. O bé, l’abat que fa les vegades del Crist, que es faci digne d’aquest honor.

Tot, ho podem resumir amb que sant Benet vol que la comunitat tingui una disciplina, estigui subjecta a una vigilància perquè la vida monàstica es pugui desenvolupar amb pau i sense neguit.

Podríem quedar-nos amb el verset 17: Perquè es compleixi el que està escrit: Avanceu-vos a honorar-vos els uns als altres.
 

07.09.2025 – ELS PORTERS DEL MONESTIR

• ELS PORTERS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 66
  1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
7 de setembre de 2025

Una taula, la taula de l’abat, un àpat, compartir allò que tenim per menjar amb els hostes i els pelegrins, els transeünts i aquells que tenen necessitat.

Podem entendre la taula de l’abat d’una manera ampla, és a dir, a l’àpat que fem al refetor, el refetor amb moltes taules, on hi ha taules pels hostes, pels transeünts, pels monjos i entre les taules una disposada a un lloc més visible entre totes on seu l’abat, el Prior i els convidats més especials, des de bisbes, superiors d’altres monestirs que estan de visita, a d’altres persones destacades en el món polític i social.

Cada monjo el dia de la seva professió solemne es cridat a dinar a la taula de l’abat, és un dia especial per al germà que acaba de fer els seus vots i que ha estat admès en el sí de la comunitat amb tots els drets i deures de monjo.

El que hem de destacar en el capítol és que sant Benet ens diu que a la taula de l’abat hi haurà els qui han arribat de fora del monestir, hostes i peregrins. Sons aquest els qui en algun altre capítol hem de tractar com al Crist.

Crec que es bo tenir al mateix lloc dinant els hostes, els monjos, els convidats pel que sigui, els transeünts. Perquè ens ajuda a veure al Crist en l’altre, especialment en el més necessitat i això no ho hem de perdre mai.

 

31.08.2025 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 49
  1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
31 d’agost de 2025

L’observança de la Regla ens convida a reflexionar sobre el temps de Quaresma. Un temps fort d’observança religiosa que ens estreny cap a Crist el nostre redemptor.

Se’ns pregunta indirectament com vivim la vida monàstica. Se’ns interroga sobre els propòsits de millorar la nostra vida, és a dir, la nostra relació amb Déu. La vida dels monjo és una vida de relació amb Déu, sigui atansant-se en les virtuts o allunyant-se pel pecat.

Cal discernir les nostres negligències, cal canviar els vicis en pregària, en oració de compunció del cor.

No estem en Quaresma, però vivim en un monestir, on l’observança quaresmal ha d’estar present. El temps de Quaresma ens prepara la Pasqua, mentre l’espai del monestir ens prepara la Pasqua eterna.

Són pocs els qui tenim la fortalesa de viure l’observança quaresmal. Demanem a l’Esperit Sant que ens doni fortalesa per viure amb coherència la vida monàstica, la vida que hem elegit per pròpia voluntat.

És bo avui tenir present aquestes tres paraules: Fortalesa, voluntat i vanaglòria.

Fortalesa per portar una vida de virtut, una vida santa, que és el que hem de testimoniar. Perquè som testimonis d’una vida d’unió amb el Senyor Jesús. I aquesta fortalesa en l’observança no l’hem de perdre mai, sigui Quaresma o sigui Nadal.

Voluntat per viure amb el goig de l’Esperit Sant la nostra observança monàstica, voluntat que necessita fortalesa per no caure en una apatia que sembla que no diferencia el bo del dolent, el dia de la nit, la joia de la tristesa. Per pròpia voluntat vam fer la Professió, per pròpia voluntat li hem d’oferir la petitesa de la nostra vida diària, que Déu ens acollirà amb els seus dons.

Vanaglòria, quantes vegades podem caure en aquest pecat, en la presumpció de pensar que som els més observants, els que preguem més hores, els qui preguem millor, els qui treballem millor, els qui som imprescindibles... etc...

Vana és la glòria que ens volem atorgar en aquest món. Millor serà esperar la Pasqua santa i definitiva en el Senyor i els seus Sants, vivint ara una vida amarada per aquest deler espiritual. I com no, parlar amb franquesa amb l’abat, si algú vol oferir alguna cosa de més en l’observança monàstica.

Quedem-nos amb aquestes tres paraules i fem-les nostres per discernir la vida que vivim i de la qual donem el nostre testimoni: Fortalesa, voluntat i vanaglòria, no les oblidem.
 

24.08.2025 – COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

• COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 44
  1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui "prou".

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 24 d’agost de 2025

Jaure prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, prosternat als peus dels altres monjos que surten de l’oratori. I continuarà així fins que l’abat cregui que ja ha satisfet.

Aquesta prescripció sembla actualment humiliant, una cosa impensable fins i tot això de prostrar-se. Però, el que sant Benet ens està dient és una cosa molt més gran, és el saber demanar perdó, és el reconèixer la falta, la culpa comesa contra Déu, contra la comunitat de germans, contra la professió que un dia va fer per viure com a monjo.

En aquest món en que ens movem per la imatge, la imatge de veure al monjo prostrat sembla com que no quadra, amb la mentalitat d’una societat on l’home és el centre de la seva realització vital.

Mai un monjo ha de creure’s el centre de res. El centre sempre és Crist, i si el centre és Crist comprendrem com n’és d’important el saber demanar perdó, com n’és de bo lliurar-se a humiliar-se davant de tota la comunitat. El qui no s’humilia no podrà arribar mai a l’alçada del Crist. Crist que es va fer no res, que va morir per nosaltres, a la creu, a la creu per cadascú de nosaltres.

Crec que és qüestió de salut espiritual, salut mental fins i tot, el reconèixer les faltes, el saber demanar perdó.

Quan vaig entrar al monestir en divendres hi havia el capítol de faltes. Poc a poc va anar esvaint-se. L’altre dia amb la comunitat de Lerins al veure com s’agenollaven i s’acusaven, em vaig sorprendre. Aquesta actitud fins i tot davant d’un altre abat, o un altre monjo de fora de la comunitat pot adonar-nos que les equivocacions son una cosa molt humana, però és una gràcia saber mostrar la misèria de la persona davant dels altres per adquirir la compassió de la comunitat i de l’abat que fa les vegades de Crist.

Aquest tema del capítol de culpes, fa temps que s’ha parlat de revisar-lo, de com ho podem fer. Crec que és una cosa que tots necessitem perquè la comunitat i la relació amb Déu vagi més bé.

 

17.08.2025 – ELS VELLS I ELS INFANTS

• ELS VELLS I ELS INFANTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 37
  1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

COMENTARI DE L'ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 17 d’agost de 2025

Compassió pels vells i els infants. Compassió que ens mou la mateixa natura humana. I és així, que ens hem de moure a la compassió en cada persona que ha perdut el seu vigor en començar la seva etapa final de la vida. O bé, encara no ha arribat ha saber discernir, com els infants.

Per naturalesa hem de ser compassius. Ara bé, això no vol dir que l’autoritat de la Regla també ha de vetllar per aquests monjos ancians. Aquests monjos fa anys van fer la professió amb la Regla i sant Benet procura per cadascú dels monjos.

El rigor de la Regla en qüestions com el menjar, el dormir, i tants d’altres s’ha de tenir en compte sigui per l’edat avançada, sigui per l’afebliment de la malaltia.

El menjar és important per refer-se, recobrar forces, superar una malaltia, també el descansar del treball quan les forces han minvat per l’edat.

S’ha de ser condescendent, més encara, en qüestió de menjar ens diu el capítol que tindran envers ells una bondadosa condescendència.

Cal ajudar a afrontar tots aquestes qüestions que ens sobrevenen quan l’edat del monjo és avançada.

Però, també és molt important fixar-se en les darreres paraules d’aquest capítol. Estem parlant dels vells i la condescendència que hem de tenir vers ells. Però, és clar que a les hores regulars s’han d’anticipar.

Cal tindre-ho present. Les hores regulars és la base de la vida del monjo, és l’aliment espiritual que no pot faltar cap dia.

Estic segur que molts de vosaltres ja teniu al cap, aquell monjo, o aquell altre, que amb fred i amb calor, plovent o nevant, mai faltava mai a la litúrgia de les hores al cor, fins a la mort.

Aquests monjos ens van ser un exemple de fidelitat, de perseverança i e pregària fins al darrer moment, fins arribar a tocar la porta del cel.

Ara som nosaltres els qui portem el relleu, poc a poc les nostres forces ens aniran mancant, però les hores regulars mai les podem oblidar. Ens hem d’anticipar els uns als altres per ser-hi amb el Crist.
 

10.08.2025 – COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

• COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 30
  1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 10 d’agost de 2025

En el nostre monestir no tenim infants, però si que és veritat que de vegades el monjo es pot comportar com un infant. Un infant delerós desitja qualsevol cosa per satisfer el seu propi jo.

Per això, ens convé tenir uns visió de la vida monàstica molt més ampla, molt més lliurada a l’Esperit, perquè les coses d’aquest món ultramaterialista passen, s’arnen, es fan malbé, però sobretot ens poden ofegar.

Si l’objectiu del monjo és la unió amb Déu, totes les coses fugisseres ens haurien de fer nosa. Però, moltes vegades caiem en el pecat de la necessitat, del per si de cas, i encara que volen viure una vida austera ens endinsem en una pesada vida d’acumulació de bens materials.

I així, ens podem semblar als infants que tot ho desitgen, perquè tot és novetat per al seu coneixement. Nosaltres ja hem passat l’etapa de créixer, en aquest aspecte material, ara ens toca créixer en l’aspecte espiritual cada dia amb més il·lusió i amb més ganes. El nostre desig és el tenir coneixement de Déu, estimar-lo i estimant-lo, lliurar la nostra vida pels altres germans. És a dir, passar de tenir el centre en el jo, a tenir-lo en els altres.

Per això, ens hem de corregir de tots els mancaments que moltes vegades sense adonar-nos cometem quan ens comportem com joves en la vida monàstica i no ancians. Qui més i qui menys ja portem alguns anys en el monestir i no ens convé abaixar la guarda dels nostres delers.

Com ancians posem tot el nostre deler en el Crist perquè cada dia més i més visquem amb humilitat, servei i autenticitat la nostra professió monàstica, per anar pas a pas, dia rere dia cap a l’encontre definitiu amb Déu.
 

03.08.2025 – L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

• L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 23
  1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 3 d’agost de 2025

Sant Benet ens presenta el codi penal que han de fer servir els monjos per als germans que falten a la Regla.

Però, què vol dir faltar a la Regla?

La primera cosa que hem de tenir clar és que cadascú de nosaltres, monjos, hem fet un dia la professió monàstica segons la Regla de Sant Benet.

Això, vol dir que ens hem compromès i molt a seguir cada cosa, cada prescripció que Sant Benet ens marca en la manera de començar la vida monàstica.

Però, de tot hi ha a la vinya del Senyor, i de vegades un germà pot tornar-se orgullós, contumaç i desobedient dia rere dia. Fins i tot pot arribar a burlar-se dels manaments que un dia va prometre que seguiria. Aquest que comença per poc, acaba amb declarar-se obertament menyspreador de la Regla, i de vegades fins i tot viu inflat d’un orgull que l’allunya de Déu i de la comunitat de germans en la que un dia va fer la professió.

Aquest monjo ha des ser amonestat, una, dues, tres i les vegades que faci falta.

Si no s’esmena, que el renyin públicament. I si ni així no es corregia, incorri en excomunió. Però, tal vegada no compren aquest monjo la gravetat de la pena, de la pena d’excomunió.

Perquè el qui l’obediència la compleix segons els seu voler i no el del superior, el de la Regla en definitiva, aquest difícilment arribarà a comprendre aquesta excomunió, aquesta separació de la comunitat. Fins i tot, encara li semblarà un guany romandre excomunicat dels altres germans.

També, hi ha qui s’excomunica ell mateix amb molta facilitat, un dia a matines, altre dia a laudes, altre dia a l’assaig, l’altre a la recreació, l’altre a Completes i així, i així, va creixent la separació de la comunitat, de l’obediència i ja no és que menysprea la Regla sinó que la treta del seu cor i de la seva ment.

Cadascú, som com som, però si hem fet la professió en aquest monestir concret sota la Regla de Sant Benet, no cal negligir allò que voluntàriament van prometre de per vida.

27.07.2025 – COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA

• COM S’HAN DE CELEBRAR ELS OFICIS DIVINS DURANT EL DIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 16
  1 Com diu el profeta: «Us he lloat set vegades al dia». 2 Acomplirem aquest sagrat nombre de set, si complim les obligacions de la nostra servitud a hora de laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, 3 ja que és d’aquestes hores diürnes que digué: «Us he lloat set vegades al dia». 4 Perquè, de les vigílies nocturnes el mateix profeta diu: «A mitjanit em llevava a lloar-vos». 5 Tributem, doncs, lloances al nostre Creador en aquestes hores «per les decisions de la seva justícia», això és, a laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit a lloar-lo. «Us lloo set vegades cada dia, perquè són justes les vostres decisions» (Sl 119,164).

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 27 de juliol de 2025

Set vegades al dia us dono lloança. És el nostre treball quotidià. Actualment després del Concili Vaticà II, es va suprimir prima, però tenim l’Eucaristia cada dia, i així anem pregant i lloant el nostre Creador.

Demanem en començar la lloança que el Senyor sigui amb nosaltres. Demanem que el Senyor vingui a ajudar-nos. Perquè veritablement necessitem la seva ajuda per poder lloar Déu que és el nostre Pare.

Cal viure agraïts que Déu sigui el nostre pare. I què espera un pare dels fills? Espera que li facin cas, que el segueixin en tot el que ensenya i ens diu al cor.

Per això, la distribució del dia en la vida monàstica ha d’estar pautada per la litúrgia de les hores. Nosaltres podem estar treballant o fent una cosa realment important, però l’hora de la pregària sempre està per sobre de tot. Cap cosa pot suplir-la.

Per això, durant el dia ens hem d’esforçar a no perdre el fil conductor que ens uneix amb el Fill. Jesucrist és el mestre en cada moment de la nostra vida, ell amb els salms en apropa al Pare, perquè ell prega amb nosaltres.

Per això, no hem de perdre el fil de la pregària, les obligacions de la nostra servitud a laudes, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes, i llevem-nos de nit encara, a les vigílies nocturnes a lloar-lo.

I encara afegim avui, la litúrgia de l’Eucaristia, que com diu Sacrosanctum Concilium 10: és la cimera a la qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora la font d’on raja tota la seva força. Doncs els treballs apostòlics s’ordenen que, un cop fets fills de Déu per la fe i el baptisme, tots es reuneixin per lloar Déu enmig de l’Església, participin en el sacrifici i mengin el sopar del Senyor.

Set vegades hem de complir el nostre treball, la nostra tasca més monàstica, la relació amb Déu que ens interpel·la i ens dona fill per seguir estimant-lo i donant-nos amb fe, esperança i caritat als altres.

20.07.2025 – QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

• QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 9
  1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 20 de juliol de 2025

Obriu-me el llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança. Amb aquest verset ja podem fer-nos la idea d’on estem situats en el món. Tenim moltes coses, però entre tantes, tenim una veu, una boca, uns llavis, on podem dir, d’on poden sortir el bo i millor de la persona.

Sant Benet és molt clar en el seu ensenyament, per això, el monjo ha d’entendre que la primera cosa després de llevar-se, de bon de matí, encara fosc, és posar-se al davant de la pregària, posar-se al davant de Déu, posar la seva petitesa, al davant de la grandesa de Déu.

I des de la seva petitesa, el monjo demana que el Senyor i sols ell, pugui ser qui obri els meus llavis per lloar-lo tot el dia que tenim al davant.

La distribució dels salms de sant Benet encara s’assembla a la nostra distribució dels diumenges. Salm tercer, salm noranta-quatre , l’himne. La quantitat dels salms actualment és menor. Les lliçons del volum de damunt del faristol, els responsoris cantats a les solemnitats, tot fonamenta l’aliment de la nostra vida de pregària. Per això, ens interessa no despistar-nos i estar pel que hem vingut a fer al monestir.

La base de la litúrgia de Matines, és doncs la mateixa que sant Benet ens proposa, acabem amb la pregària de la lletania, el Kyrie eleison.

Podem dir que, encara a la nit, quan encara no ha començat a clarejar el dia, demanem la pietat del Senyor per aquesta nova jornada que ens ha estat oferta.

Déu ens dona una nova oportunitat per lloar-lo, i lloant-lo visquem en pau.

13.07.2025 – LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL SETÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,51-54
  51 El setè graó de la humilitat és quan no sols amb la llengua diu que és l’últim i el més vil de tots, sinó que ho sent també així al fons del seu cor, 52 humiliant-se i dient amb el profeta: «Jo sóc un cuc i no pas un home, l’oprobi dels homes i el rebuig del poble; 53 m’he exaltat a mi mateix i he estat humiliat i confós». 54 I també: «M’és un bé, que m’hàgiu humiliat perquè aprengui els vostres manaments».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 13 de juliol de 2025

La humilitat sempre ens ajuda a apropar-nos més i més a Déu. Hauríem de descobrir la consciència de cuc. En la immensitat de l’univers creat som molt poca cosa, encara que ens pensem ser qui sap qui.

L’única realitat és que som fills de Déu. Això és la cosa més sublim de la nostra existència: Fills de Déu. La grandesa de ser fills en el seu Fill, Jesucrist, ens hauria de fer reflexionar la vida que portem.

La vida de monjo és una vida d’imitació real de Crist. La nostra personalitat lluita de vegades per enorgullir-se de qui sap què. Hem de girar la nostra mirada a Crist, el Crist humiliat, a la Creu, les seves ferides, ens guarien.

Per això, ens convé una veritable conversió del cor, per això ens convé descobrir la consciència de cuc.

Hem de deixar l’orgull de banda, abandonar tota mena d’orgull, que sempre ens allunya del Crist.

Ens cal obrir els ulls del cor per descobrir els manaments del Senyor. Ens hem de donar compte que si no ens posem els últims no podrem tocar el qui sa fet l’últim de tots per portar-nos a tots a la glòria.

Ens convé la humiliació, per adonar-nos d’on som i cap on hem de orientar la nostra vida monàstica.

La humilitat no és un capítol qualsevol de la Regla de sant Benet, el capítol de la humilitat recull l’essència de la vida, de la nostra vida monàstica, de la vida per ell, amb ell i en ell, el Crist que ens portarà a la glòria del Pare.

Ens hem d’alegrar quan ens humilien perquè això ens farà adonar-nos que realment som molt posa cosa, però que Déu és el tot.

 

06.07.2025 – LA HUMILITAT

• LA HUMILITAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,1-9
  1 La divina Escriptura, germans, ens fa sentir aquest crit: «Tot aquell que s’exalça serà humiliat i el qui s’humilia serà exalçat». 2 En dir-nos això, doncs, ens mostra que tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull, 3 de la qual indica el profeta que es guardava, quan diu: «Senyor, el meu cor no s’ha exaltat, ni són altius els meus ulls; ni he caminat enmig de grandeses ni de fantasies massa altes per a mi». 4 Doncs, què? «Si els meus pensaments no eren humils, sinó que he exaltat la meva ànima, la tractareu com un nodrissó arrencat del pit de la mare». 5 Per tant, germans, si volem atènyer el cim de la més alta humilitat i volem arribar de pressa a aquella exaltació celestial a la qual es puja per la humilitat de la vida present, 6 cal que drecem per al moviment ascendent dels nostres actes aquella escala que aparegué en somnis a Jacob, per on veia com baixaven i pujaven els àngels. 7 Ben cert, aquest baixar i pujar no significa per a nosaltres sinó que per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja. 8 Aquesta escala dreçada és la nostra vida en aquest món, que el Senyor dreçarà fins al cel quan el cor sigui ben humil. 9 Els muntants de l’escala diem que són el nostre cos i la nostra ànima, uns muntants on la crida divina ha disposat, perquè els pugem, diversos graons d’humilitat i d’observança.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 6 de juliol de 2025

Sant Benet ens presenta en la seva Regla l’escala de la humilitat. I amb la humilitat ens presenta la nostra relació amb Déu i al mateix temps la nostra relació amb els altres.

«Tota exaltació de si mateix és una forma d’orgull». L’orgull sovint ens fa caure en l’abisme del mal. I l’orgull mai pot conduir al camí de la virtut, el camí cap a Déu mateix.

Per això, el monjo per sant Benet ha de tenir clar l’escala que ha de pujar. És per la humilitat que és va cap a Déu, i és per la humilitat que et dones als altres. El Crist es va fer no res, perquè nosaltres poguéssim esdevenir fills de Déu, per gràcia i de veritat.

Per això, mai ens ha de donar por el camí de la humilitat, mai ens ha de donar por pujar l’escala dreçada al cel que aparegué en somnis a Jacob, per on veia els àngels amunt i avall.

Encara no som àngels, però estem en el camí de la virtut per poder esdevenir membres de la casa celestial. Aquests dies de treva que tenim, els hem d’escarrassar amb la humilitat. Comencem des del nostre cor. Si comencem des del cor anirem eixamplant tot el nostre ésser per poder viure la joia d’estat, o bé, podem dir: d’estar en Crist, de viure amb Crist.

La nostra vida s’entrellaça amb la de la voluntat de Déu. Si tot ho fem des de la humilitat sempre guanyarem i la presència de Déu enmig nostre serà veritable.

El que esperen les persones dels monjos és que preguem per elles, per les seves necessitats. Cal humilitat, molta humilitat per viure de la pregària, per presentar davant Déu totes les peticions que ens arriben.

 

29.06.2025 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,11-22
  11 Quan algú, doncs, accepta el nom d’abat, ha d’anar al davant dels deixebles amb un doble ensenyament, 12 és a dir, que mostri totes les coses bones i santes més aviat amb fets que no pas de paraula, de manera que, als deixebles capaços, els presenti els manaments del Senyor amb paraules, als durs de cor, en canvi, i als més rudes, els ensenyi els preceptes divins amb les obres. 13 Per contra, tot allò que hagi ensenyat als deixebles que no és conforme, doni a entendre amb les obres que no s’ha de fer, no fos cas que, predicant als altres, ell fos trobat reprovable, 14 i un dia li digués Déu veient-lo en falta: «¿Com goses predicar els meus preceptes i tenir sempre als llavis la meva aliança, tu que has avorrit la correcció i has llençat rere teu les meves paraules?» 15 I «tu que veies la brossa a l’ull del teu germà no has vist la biga al teu». 16 Que no faci accepció de persones al monestir. 17 Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell qui trobi millor en les bones obres i en l’obediència. 18 Si un esclau entra al monestir, que no li anteposin l’home lliure, si no hi ha una altra causa raonable. 19 Però si, per un motiu de justícia, així li ho semblava a l’abat, que ho faci, de qualsevol estament que sigui; si no, que cadascú conservi el seu lloc, 20 perquè tots, «tant l’esclau com el lliure, som en el Crist una sola cosa» i sostenim sota l’únic Senyor una mateixa milícia de servitud, ja que «Déu no fa pas accepció de persones». 21 L’única cosa que en això ens distingeix davant d’ell és que ens trobi millors que els altres en les bones obres i humils. 22 Que tingui, doncs, l’abat una mateixa caritat amb tothom i apliqui a tots una mateixa norma segons els mèrits de cadascú.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 29 de juny 2025

Aquest capítol ens ajuda a veure com sant Benet ens presenta en la seva Regla uns trets que ha de tenir l’abat. Però, aquests trets els hem de fer nostres cada monjo. Som monjos i totes les coses bones i santes les hem de mostrar més amb fets que no amb paraules.

Les paraules sense els fets no ens diuen res avui en dia. La nostra societat està abocada a la imatge, una imatge val més que qualsevol paraula. Clar que es poden dir moltes paraules, però la imatge ajudarà sempre al contingut de les paraules.

És tasca de l’Abat, però també de cada monjo. Cadascú en el seu lloc ha de saber donar testimoni del que és. Som monjos, els qui ens hem reunit ara en la sala capitular. Cada paraula de la Regla ens interpel·la, encara que avui el capítol vagi adreçat a l’Abat; també ens podem fer preguntes: Realment vivim el que parlem? Som bon exemple de vida monàstica? Parlem molt de tot i la nostra actuació no hi és d’acord amb la nostra veu?

Cadascú de nosaltres tenim uns ulls, uns ulls de la fe que ens fan veure els altres i com son els altres fins i tot a nivell espiritual. Però, també hem de discernir i purificar la nostra mirada per si de cas se’ns ha incrustat una biga que ens impedeix veure amb ulls de misericòrdia.

L’abat no ha de fer accepció de persones, perquè Déu no fa accepció de persones. Ni s’estimi l’un més que l’altre, sinó aquell que trobi millor en les bones obres i en l’obediència. Sembla que es contradiu, però el que és clar que el monjo ha de fer bones obres i ha de ser obedient.

No sols serà l’abat qui estimarà més el monjo obedient i que fa millor les bones obres, sinó serà tota la comunitat qui l’estimarà més.

Ara bé, el que no ha de perdre mai de vista l’abat, és com l’anomenen i les funcions que fa en la comunitat, com a vicari de Crist, per això, la caritat vers cada monjo és el que més ha d’aplicar l’abat davant de les maneres de ser de cadascú.

 

22.06.2025 – QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ

• QUE AQUESTA REGLA NO ESTABLEIX TOTA LA PRÀCTICA DE LA PERFECCIÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 73
  1 Hem redactat aquesta Regla perquè, observant-la als monestirs, mostrem que tenim, si més no, una honestedat de costums o un començ de vida monàstica. 2 D’altra banda, per a qui s’afanya per arribar a la perfecció de la vida monàstica hi ha els ensenyaments dels sants Pares, l’observança dels quals porta l’home fins al cim de la perfecció. 3 Perquè, ¿quina pàgina o quina paraula d’autoritat divina de l’Antic i del Nou Testament no és una norma rectíssima per a la vida humana? 4 O bé, ¿quin llibre dels sants Pares catòlics no ens fa sentir insistentment com hem de córrer per arribar de dret al nostre Creador? 5 I, encara, les Col·lacions dels Pares i les Institucions i les seves Vides, i la Regla del nostre pare sant Basili, 6 ¿què són sinó instruments de virtut per a monjos de vida santa i obedients? 7 Encara que, per a nosaltres, peresosos, que vivim malament, i negligents, són motiu de vergonya i de confusió. 8 Tu, doncs, siguis qui siguis, que t’afanyes per arribar a la pàtria celestial, compleix bé amb l’ajut del Crist aquesta mínima Regla que hem redactat com un començament, 9 i aleshores arribaràs, amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que ara recordàvem. Amén.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 22 de juny de 2025

El darrer capítol ens ensenya, que som en un començ de vida monàstica. Però la tendència del monjo ha de ser clarament avançar cap a la perfecció. La perfecció com a bé, bé suprem. Per això, la nostra vida ha d’estar dirigida a fer el bé. Sigueu bons, com el Pare del cel és bo, ens diu Jesús en l’evangeli.

Aleshores, ens cal tenir una bona escombra per escombrar i netejar de la nostra vida tot allò que ens fa mal, que ens provoca mal i que ens duu al mal.

Amb la Regla i amb tota pàgina dels llibres de l’Antic i Nou Testament, amb es ensenyaments dels sants Pares, Col·lacions, Institucions i les seves vides, tot ens poc ajudar a discernir el camí cap a Déu.

Aquesta Regla de sant Benet ens la van donar impressa el dia de la nostra professió, no per tenir un llibre en la nostra biblioteca particular, sinó per assaborir cada paraula que sant Benet vol exhortar-nos en el camí de la vida monàstica.

L’itinerari és clar. La nostra meta és la pàtria celestial. Aleshores tot el restant és superflu.

Cal complir la Regla, amb l’ajuda de Crist ho podrem fer amb il·lusió i alegria. No podem mai anar sols, per això tenim la comunitat, per això, tenim l’abat, perquè entre uns i altres puguem arribar amb la protecció de Déu, als cims més elevats de doctrina i de virtuts que hem recordat en la lectura de la Regla.

Posem en pràctica la Regla i el cor se’ns obrirà sense adonar-nos i gaudirem del bo i millor de la vida monàstica que ens adreça amb velocitat cap a l’encontre amb el Senyor de la glòria.

 

15.06.2025 – ELS PORTERS DEL MONESTIR

• ELS PORTERS DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 66
  1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 15 de juny de 2025

Cada capítol de la Regla va ajudant-nos a meditar la nostra vida monàstica. La tasca, l’ofici de porter, no és una feina qualsevol. Pensem que el porter és el primer rostre que la persona troba al tocar a la porta del monestir.

Per tant el porter ha d’estar atent a respondre al qui truca a la porta, o actualment també al qui truca al telèfon. Sant Benet ens demana maduresa per exercir l’ofici de porter, però, per qualsevol ofici se’ns demana maduresa.

És important saber estar en l’ofici encomanat. No cal dir que neci seria un porter que en lloc d’estar atent al seu lloc anés rondant per la plaça o posant-se a xerrar en les turistes com si fos un bufó de la cort de Pere el Cerimoniós, fora de test.

És important saber estar, saber tractar els afers amb tota la dolcesa del temor de Déu, saber fer l’encàrrec que li encomanin. I això, ho tem de tenir en compte en qualsevol ofici que se’ns demana.

El fer bé l’ofici és una virtut, el negligir en l’ofici encomanat acaba sent un pecat.

Aquest capítol també ens demana una consciència neta i pura de saber que vivim en un lloc privilegiat de pau i de relació íntima amb el nostre Senyor. Per això, ens posa l’accent que els monjos no rondin d’un cantó a l’altre, no corrin per fora del monestir, perquè això, no ajuda a les nostres ànimes ha estar pacificades i orientades a la contemplació de Déu.

Als qui ens toca sortir del monestir, tal vegada ens n’adonem més de la riquesa del lloc de silenci i quietud. És fonamental per al monjo el saber viure en pau i estable en el seu lloc, és el saber viure a la presència de Déu en definitiva.

Per això, treballem amb amor en cada cosa que fem en el monestir, fent sempre el més bé possible el nostre treball, perquè així anirem atansant-nos més i més a Crist.

 

06.08.2025 – ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS

• ELS FILLS DELS NOBLES O DELS POBRES QUE SÓN OFERTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 59
  1 Si mai algun noble ofereix el seu fill a Déu en el monestir, i el noi encara és petit, que els seus pares escriguin la cèdula de petició que hem dit abans, 2 i juntament amb l’oblació eucarística embolcallin la cèdula i la mà del noi amb les tovalles de l’altar, i així l’oferiran. 3 Pel que fa als seus béns, que a la cèdula que presenten prometin amb jurament que mai, ni per ells mateixos, ni per un procurador, ni per qualsevol mitjà, no li donaran res ni li facilitaran l’ocasió de posseir; 4 o bé, si no volen fer-ho així i volen oferir alguna cosa com a almoina per compensar el monestir, 5 que facin una donació dels béns que volen donar al monestir, reservant se’n, si ho preferien, l’usdefruit. 6 I així quedin tancades totes les portes, de manera que no resti a l’infant cap esperança que el pugui seduir i perdre’l -Déu no ho vulgui-, cosa que sabem per experiència. 7 Igual ho faran els de condició modesta. 8 Aquells, però, que no tenen absolutament res, que escriguin simplement la cèdula i ofereixin el seu fill amb l’oblació davant de testimonis.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
8 de juny de 2025

Actualment segons les constitucions no podem admetre un noi de menys de 18 anys, i per la professió encara n’ha de tenir uns quants més.

Però, d’aquest capítol encara podem treure alguna cosa de profit. La primera cosa que destacaria és que la cèdula de professió va juntament amb l’oblació eucarística.

L’oferiment del qui vol viure com a monjo ha d’anar sempre lligat amb l’acció de gràcies de l’eucaristia. Entre els dons cada monjo també és un do que s’ofereix el dia de la seva professió. Un do, som un do que cada dia renovem la nostra professió des de matines a completes en el cor, des de cada racó del monestir en el treball, des de la nostra cel·la en la lectio divina i la pregària silenciosa, des del refectori en l’escolta de la lectura i els àpats, des de la recreació o el passeig, la professió l’anem renovant i l’anem renovant dia a dia quan rebem el cos de Crist com aliment per donar-nos força.

Una altra cosa que podem extraure d’aquest capítol és el tema tan cabdal de la Regla, com és la possessió de les coses materials.

Per cap mitjà hem de posseir res de res. Al fer la professió renunciem a tot el que teníem. De vegades sembla que està molt bé renunciar a tot, però hem de fer memòria, que el desig nostre ha de ser per Déu i no per les possessions supèrflues d’aquest món.

Podem reflexionar si de vegades no volem coses supèrflues, o bé coses i coses per omplir l’espai que deuria estar ocupat per Déu.

No ens aferrem als bens d’aquets món. Vivim la llibertat de ser fills de Déu, fills en el Fill, qui realment és el nostre do i la nostra possessió més preuada.

Movem els nostres cors perquè l’Esperit Sant habiti en nosaltres, puguem esdevenir temples oberts a l’amor ofert a Déu i als altres.

 

06.01.2025 – L’ORATORI DEL MONESTIR

• L’ORATORI DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 52
  1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 1 de juny 2025

L’oratori és el lloc on la comunitat es reuneix en assemblea. Cada monjo es reuneix amb tota la comunitat a la presència del Senyor. L’oratori és el nostre lloc de treball, on cada dia anem trenant la nostra relació amb Déu.

I si és el lloc per excel·lència on dediquem el nostre ofici, on escoltem la Paraula, on cantem les lloances del nostre Déu, on contemplem el misteri de Déu, ha de ser un lloc de culte agradable a Déu.

Hem de preservar entre tots que sigui un lloc de pregària, dintre de les nostres possibilitats. Perquè, evidentment hi ha unes hores de visita turística i no se’ls pot demanar que passen amb un silenci absolut. Però, si que cal mesura en la veu i fer que si està al nostre abast, perquè estem amb una visita, que també els visitants s’adonin que l’església del monestir és un lloc de culte, de pregària i de silenci.

De part meva intentaré que exceptuant els concerts d’orgue, els orgues de Poblet estan on estant i no podem traslladar-los, llevat dels concerts d’orgue, si em demanen fer algun altre tipus de concert declinaré el lloc més aviat cap al cubar com ahir vam fer.

Però, sempre podem tenir alguna situació excepcional. De tota manera el que ens interessa és que els monjos tinguem molta cura amb el nostre oratori, perquè és el lloc de la relació personal i comunitària amb nostre Senyor i això cada dia, cada hora de la nostra vida monàstica.

Intentem entre tots que almenys quan no hi hagi turisme, nosaltres siguem conseqüents en la cura que hem de fer per mantenir el nostre lloc en silenci perquè si un monjo resta al cor assegut esperant que toqui la campana pugui estar en pregària sense ser molestat per cap esclat de veu o sorolls molestos.

Recordem que l’oratori és per la pregària, per descobrir la voluntat de Déu, per discernir davant de Déu si estem fent el bé o deixant-lo de fer en la nostra quotidianitat de vida comunitària, si estem pel que hem d’estar o si fugim de la nostra servitud.

 

25.05.2025 – EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ

• EL SENYAL QUE S’HA DE FER PER A L’HORA DE L’OFICI DIVÍ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 47
  1 Que estigui a càrrec de l’abat, tant de dia com de nit, de fer el senyal per a l’hora de l’ofici diví, de fer-lo ell mateix o que encomani aquesta missió a un germà prou zelós perquè tot es faci a les hores corresponents. 2 Els salms i les antífones, que els recitin després de l’abat, per ordre aquells que en tinguin l’encàrrec. 3 Però a cantar i a llegir, que no s’hi atreveixi sinó aquell que pot complir aquest ofici de manera que s’edifiquin els oients. 4 I s’ha de fer amb humilitat, amb gravetat i amb respecte, i aquell a qui ho encarregui l’abat.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
25 de maig 2025

El senyal de les campanes ens convoca a llevar-nos, ens convoca a Matines, a Laudes, a Missa, a Tèrcia, a Sexta, a Nona, a Vespres, a Completes, i la darrera campana després de Completes ens convida al descans.

Aquest senyal de l’ofici està programat, és l’horari de la comunitat. Però, també en el moment de l’inici de la pregària l’abat fa el senyal per començar. Fa un temps que en la comissió litúrgica vam decidir d’esperar tot el toc de les campanes, abans de fer el senyal.

Aquest moment ens ha de servir per posar-nos a to, relaxats per començar l’ofici. Per tant, no ens entretinguem, ni pensem que ara hi ha més temps per arribar, no. Estiguem a punt en el suficient temps per poder gaudir de la presència de Déu i amb serenor començar la litúrgia.

Jo ja sabeu, i m’acuso que de vegades no he arribat a temps. Perdoneu, però cadascú hem de fer l’esforç d’anar en temps.

També, hem de tenir molta cura en els oficis que tenim assignats, de lector primer, de lector segon, de lector del tercer nocturn. No ens em d’esmunyir-nos quan tenim el compromís d’un d’aquests oficis, perquè això percudeix en tot el conjunt de la comunitat, el qui hom no fa, ho ha de fer un altre.

Hem d’estar disposats al servei diví les venti-quatre hores del dia, que per això som monjos. Hem de preparar les lectures perquè des de la nostra petitesa hem d’edificar els oients.

I com no, tot s’ha de fer amb humilitat, gravetat i respecte, perquè estem transmeten amb la nostra veu a tothom qui ens escolta, la Paraula de Déu amb les lectures, la pregària de la comunitat i el prec de tota la humanitat.

Per això, ens cal molt de respecte, gravetat i sobretot humilitat davant de Déu que ens escolta i escolta la nostra súplica, els nostres desigs, la nostra acció de gràcies, el nostre amor donat a ell i als altres.

 

18.05.2025 – LA MESURA DE LA BEGUDA

• LA MESURA DE LA BEGUDA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 40
  1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
18 de maig 2025

Mesura, moderació i sobretot que no murmuren; tres aspectes que hem de tenir presents en la vida monàstica.

En tot, en la nostra vida hi ha d’haver una mesura. És veritat que cadascú ha rebut el propi do de part de Déu. I establir la mesura dels aliments dels altres sembla que pot ser atemptar contra la llibertat dels fills de Déu.

Però, la Regla de sant Benet és la mesura clau per a la nostra vida monàstica. Per això, ens trobem sempre en el judici del superior, que sempre ha de vigilar perquè tot es faci amb mesura, moderació i sense murmurar.

La mesura ens pot anar molt bé a tots, per viure una vida sòbria, que és la vida que hem elegit voluntàriament al entrar al monestir. Hem de recordar també, com diu la Regla que tot el superflu s’ha de suprimir.

Ara bé, sant Benet en aquest capítol ens posa al davant la mesura del vi, una hèmina per a cadascú. Però, tot i donar-nos una mesura, també ho deixa a judici del superior, la quantitat, si per cas en calgui més.

Ara bé, la mesura ha de permetre que no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. Ja sabem que el vi esgarria fins i tot els homes intel·ligents. Per això, ens cal moderació, molta moderació en la beguda i per extensió en el menjar i en tot el que pugui ser un excés, gens propi del monjo.

Cal assenyalar també en aquest capítol la recompensa especial per als qui Déu dona de poder-se’n estar. Perquè no és cap obligació beure vi, fins i tot en l’època de sant Benet podria ser més habitual que actualment.

Actualment hauríem d’afegir en problema de salut que pot tenir una persona si es medica i a més beu vi. S’ha d’anar en compte, en molta mesura i ser moderat en el vi.

Si pel que sigui en la comunitat, no hi ha la quantitat esmentada, si sols en algunes ocasions especials hi ha vi, si manca la beguda establerta, però també el menjar, o altres mancances que hi poden haver en una comunitat, el que ens cal és no murmurar, evitar la murmuració que és la pitjor beguda que podem beure en la vida monàstica, i en qualsevol vida.

La murmuració no ens fa profit a ningú, perquè sols és una beguda destructora i desintegradora. Per tant mesurem la nostra vida i moderem-nos en la beguda i en el menjar, però sobretot evitem caure en la greu falta de la murmuració.

 

04.05.2025 – ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

• ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 26
  1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
4 de maig 2025

La primera paraula de la regla ens hauria de servir com a guia de la nostra vida monàstica. Sant Benet ens ha deixat la seva Regla com a herència que hem de fer fructificar. És a dir, com uns talents que ha de donar el seu guany.

Si volem començar almenys un principi de vida monàstica en aquest món, la primera lliçó que hem d’aprendre és la importància cap dalt de saber escoltar.

Com deia el Papa Francesc una cosa és sentir i una altra escoltar. Podem sentir moltes noticies, moltes informacions. Però, el que ens convé és escoltar, escoltar té un sentit molt mes profund que simplement sentir. Escoltar ens pot ajudar a viure amb serenor la nostra vida monàstica.

L’Escolta va molt unit a saber complir el que s’ha escoltat. Per això, escoltar i obeir, aquestes dues accions sempre aniran interrelacionades.

La Regla ens diu avui l’existència del excomunicats. Monjos que pel que sigui han comés una falta greu, que la Regla contempla i l’abat els ha excomunicat durant un temps.

Aquest monjo hauria d’aprendre del seu error i no negligir encara més en la situació que es troba.

Per això, la Regla insisteix en què ningun altre monjo s’hi ajunti a la persona excomunicada, que està complint el seu càstig. Per tant no fa gens bé el que si li ajunta a aquest germà excomunicat.

Així, el qui no escolta, el qui no obeeix acabarà en la mateixa pena que l’excomunicat.

És molt fonamental per a la vida comunitària el saber escoltar, el saber obeir i el saber estimar.

 

27.04.2025 – L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

• L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 19
  1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 27 d’abril 2025

Vivim a la presència de Déu. Encara que de vegades ens oblidem la nostra vida està lliurada a la presència de Déu. Per això, hauríem de tenir molt clar com vivim la nostra resposta a aquesta presència de Senyor sobre les nostres vides.

La mirada del Senyor no defuig la nostra mirada. Perquè el seu amor dura per sempre i ens ressegueix cada moment, en el nostre quefer diari.

Per això, nosaltres ens hem de comportar bé, conscients que estem sota la supervisió del Senyor.

Ara bé, hi ha moments especials durant el dia, que tot el nostre cos, tota la nostra ànima s’aboca a la pregària del cor. Des del cor alcem les nostres veus suplicants, les nostres llàgrimes de perdó, la nostra joia espiritual agraint el do de la bondat que en té el Senyor.

Per això, no hem d’oblidar de servir el Senyor amb amor. És a dir l’amor ha de surar en la nostra ànima perquè la nostra pregària pugui arribar com l’encens al cel.

L’amor és clau per a viure la nostra vida de pregària, l’amor és clau per poder atansar-nos a Déu. Per això, l’amor és la base per poder salmejar amb gust, amb gust espiritual.

De vegades necessitem recuperar el gust per salmejar, per això, és bo repassar els llibres, preparar-se’ls en temps i veure que va darrera de què, sobretot en els temps forts com ara a Pasqua.

Els llibres els hem de cuidar, però els hem d’usar com una eina, com un instrument que hem rebut per cantar a la presència dels àngels. Tenim cada dia el perill de deixar-nos portar pel cansament i tancar els ulls mentre ja canten els altres per mi. Això, no val, cantem i lloem tota la comunitat de monjos, cada monjo amb la seva veu, ordenadament, seguint un mateix ritme, perquè la direcció del cant litúrgic sempre és una la que llença la pregària com una fletxa cap a Déu.

Per això, ens cal estar ben atents perquè realment el nostre cor estigui on ha d’estar, el nostre pensament estigui d’acord amb la veu i tot el nostre ésser com a persona s’elevi cap a Déu.

 

21.04.2025 – COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA

• COM S’HAN DE CELEBRAR LES LAUDES ELS DIES D’ENTRE SETMANA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 13
  1 Els dies d’entre setmana, en canvi, l’ofici de laudes se celebrarà així: 2 Que es digui el salm seixanta-sis, sense antífona, una mica lent com el diumenge, a fi que tots hi siguin per al cinquanta, que s’ha de dir amb antífona. 3 Després d’aquest, es diran dos altres salms segons costum, això és: 4 el dilluns, el cinquè i el trenta-cinc; 5 el dimarts, el quaranta-dos i el cinquanta-sis; 6 el dimecres, el seixanta-tres i el seixanta-quatre; 7 el dijous, el vuitanta-set i el vuitanta-nou; 8 el divendres, el setanta-cinc i el noranta-u; 9 i el dissabte, el cent quaranta-dos i el càntic del Deuteronomi, dividit en dos glòries. 10 Els altres dies s’ha de dir un càntic tret dels Profetes, cada dia el seu, segons l’ús de l’Església romana. 11 Després d’això, seguiran els Laudate; en acabat, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de recitar de memòria, el responsori, l’himne, el verset, el càntic dels Evangelis, la lletania, i així s’acaba. 12 Que la celebració de les laudes i de les vespres mai no s’acabi sense que al final el superior digui segons costum l’oració dominical, escoltant-la tots, a causa de les espines de les desavinences que solen néixer, 13 a fi que, invitats pel compromís de la mateixa Oració, per la qual diuen: «perdoneu-nos així com nosaltres perdonem», es purifiquin de semblant defecte. 14 A les altres celebracions, en canvi, que es digui només l’última part de l’Oració de manera que tots responguin: «Ans deslliureu-nos del mal».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 21 d’abril 2025

Ens proposa sant Benet uns salms, el seixanta-sis i el cinquanta que s’han de dir cada dia, a l’hora de Laudes i, uns altres que cada dia tindrà els seus. A més un càntic del Deuteronomi, dels Profetes, segons l’Església romana. Podem dir que tot i que la litúrgia monàstica té les seves particularitats també s’interrelaciona amb la litúrgia romana.

Avui tenim un ordre diferent, en la celebració dels oficis. L’Himne sempre el posem a l’inici, encara que els diumenge sempre tenim un salm al davant, el tercer a Matines i el seixanta-sis a Laudes. Però, tant els monestirs com la litúrgia romana l’himne és al principi.

També, les lliçons de l’Apòstol recitades de memòria ens seria un mica difícil, no estem avesats.

Ara bé, malgrat les diferencies que hi pugui haver-hi. El fonamental és que s’ha d’acabar amb l’oració del Senyor. L’oració del Senyor, recitada pel superior, escoltant-la tots.

L’oració, la cantem amb diverses músiques. Però, ens cal escoltar el que cantem, ens cal aprofundir el que diem: perdoneu-nos així com nosaltres perdonem. El perdó i la reconciliació ens farà començar el dia amb un esperit rejovenit.

Per això, si hi ha espines de les desavinences entre els germans l’oració del Senyor ens purificarà d’aquest defecte. Necessitem el perdó de Déu de bon matí, necessitem els perdó de Déu tot el dia. Per això, abans d’acabar la pregària se’ns invita, sens proposa, ordenar el nostre esperit.

Ens cal aprendre a perdonar per ser perdonats, per rebre la gràcia de Déu cada dia de la nostra vida.

 

13.04.2025 – LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,59
  59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 13 d’abril 2025

La preciosa escala que ens proposa sant Benet, en aquests darrers esglaons de la humilitat vol ajudar-nos en el nostre quefer diari, en el nostre comportament, en la nostra manera de ser.

Vol ajudar-nos, perquè cada persona, cada monjo ha estat tallat amb un patró diferent.

Algú pot ser més callat, més seriós, més tímid. Algú pot ser més rialler, més xerraire, més extravertit.

Però, encara que cadascú som d’una manera, sant Benet ens vol ajudar a comportar-nos amb discreció i sobrietat. Per això, trobem com el monjo ha de parlar, o bé en el cas del desè graó que avui ens toca el tema del riure.

Perquè evidentment el que riu de seguida per qualsevol cosa i aixecant la veu és neci. Tal vegada seria millor que practiqués la humilitat de ser en qualsevol cas més discret.

Perquè una cosa és riure aixecant la veu i amb uns esclats que tothom se n’adona que riu; però altra cosa serà amb discreció viure amb un somriure a la cara.

Ens cal somriure davant de Déu, davant de la nostra relació amb Déu. Déu no ens vol amb cares amargues.

Per suposat també és molt saludable somriure als nostres germans, als qui treballen al monestir, als qui venen al monestir per qualsevol motiu a trobar-nos, a parlar amb nosaltres, cal rebre’ls amb un discret somriure.

Perquè el somriure indica que hi ha felicitat en l’interior de la persona. Si vivim una vida monàstica interior amb la pau de Déu, el somriure sortirà sense cap esforç, i mai per mai serà un riure desbocat, sinó un somriure de felicitat. Un somriure ens diu molt més que mil paraules.

 

06.04.2025 – LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,34
  34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: «Es feu obedient fins a la mort».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
6 d’abril 2025

La preciosa escala de la humilitat que ens proposa sant Benet no està construïda perquè quedi com un ornament de la seva Regla, com una decoració que dona goig de veure, sinó més bé com una norma a tenir en compte, com un codi de circulació, on sempre és greu i perillós saltar-se les directrius.

En aquest tercer graó de la humilitat ens trobem amb la perla de l’obediència. Una perla preciosa que el monjo ha de fer seva. És a dir, ha de tenir clar que l’obediència és fonamental en la seva vida, i fonament de l’existència com a persona consagrada a Déu.

El monjo imita el Crist. El Crist es feu obedient fins a la mort. El monjo ha de seguir les mateixes petjades del Crist.

Per això, l’obediència, o si vols dir-ho amb altres paraules, l’escolta, el saber escoltar, el saber escoltar bé el que ens diuen i posar en pràctica el que hem escoltat, sempre serà la millor manera d’obeir, és a dir, una bona imitació de Crist.

Perquè al superior es fa per amor, per amor a Déu. Crec que tot el que una persona cristiana fa, ho hauria de fer per amor a Déu. Aleshores el monjo encara més, s’hauria de sentir encoratjat a viure per amor a Déu, a escoltar per amor a Déu, a obeir per amor a Déu, tot per amor a Déu.

Com no és de joiosa la vida, quan tot es fa per amor a Déu?

De fet la humilitat, la pràctica de la humilitat sols pot conduir-nos a Déu.

 

30.03.2025 – COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

• COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 3
  1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
30 de març 2025

Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n temeràriament. Aquest verset setè és el centre de tot el capítol. La Regla és la mestra de vida en la nostra vida monàstica.

La Regla després de parlar-nos de l’Abat avui ens aconsella com l’abat ha de convocar els germans, bé per alguns assumptes tots els germans, o bé per a d’altres assumptes sols els ancians.

Per una banda l’abat a de consultar tot el que fa o s’ha de fer en el monestir, per altra banda els germans sempre poder suggerir o aportar quelcom de nou en els afers de la comunitat. Per això cal rebre consell i cal donar-ne.

El consell però, sant Benet ens diu que s’ha de donar amb humilitat i submissió, sense defensar amb arrogància el propi parer. Tot una joia de modals fins al darrer extrem, perquè pertoca obeir el mestre.

Però, també pertoca a l’abat disposar-ho tot amb seny i justícia, seguint la Regla, sabent que haurà de retre compte a Déu. L’abat sempre està al límit, sempre a la vora del judici de Déu. Perquè a ell se l’imputarà la mancança del ramat.

Bé, un aspecte final, i de destacar en aquest capítol el trobem al verset vuitè: Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor. Hem de saber que hem vingut al monestir lliurement a fer la voluntat de Déu, mai la nostra.

No sé exactament com podríem gravar el verset en el nostre cor, en el nostre cap, en les nostres mans. Crist no va venir al món a fer la seva voluntat, sinó la d’aquell que el va enviar, el Pare.

Així, el monjo no ha de fer la seva voluntat, sinó de la voluntat de Déu. I la voluntat de Déu, s’acompleix en l’obediència al mestre, és a dir l’escolta ben atenta i l posada en pràctica de l’escoltat, sense retard ni murmuració.

 

23.03.2025 – PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI

• PRÒLEG: EL GUIATGE DE L’EVANGELI
  De la Regla de sant Benet
  Pròleg 21-38
  21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor». 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
23 de març 2025

La fe, la fe i l’observança de les bones obres és cabdal per a viure en una comunitat monàstica. Per això, aquest temps de Quaresma ens va bé meditar la nostra fe.

I la fe tota sola és morta, cal viure la fe amb obres, amb les bones obres que mai per mai facin mal al proïsme. I el proïsme és molt a prop nostre, és entre nosaltres, l’altre germà és el teu proïsme. Sempre l’altre que tens al davant és el teu proïsme a qui has de fer el bé.

Perquè de pensaments suggerits pel diable sempre ens poden venir al cap, però hem d’estar molt alerta per saber rebutjar-los i fins i tot esclafar-los contra el Crist.
Crec que tenim un salvador molt a prop nostre, Crist ens porta la salvació a cada moment escoltem-lo i rebutgem qualsevol mal pensament o mala acció que ens indueixin a fer mal.

Ara bé, el bé que fem l’hem d’atribuir a Déu. Com sant Pau: Si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor.

Cal escoltar molt, cal tenir l’oïda molt fina i atenta per esbrinar la voluntat de Déu, així fonamentar la nostra vida monàstica, la nostra vida en que ens movem i som sobre la roca que és Crist.

Perquè aquest dies de la nostra vida són els dies de treva que ens han estat donats per convertir la nostra vida de pecat en vida de santedat. Recordem que el Senyor, sempre bo, diu: No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui.

 

16.03.2025 – QUE NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

• QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 69
  1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 16 de març 2025

Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo.

Sant Benet ho diu ben clar. Més clar no pot dir-ho. Perquè hi ha el perill dels qui volen defensar a un, o bé tenir un tracte protector amb un, però amb l’altre fan el contrari. Així, mentre defensen a un a l’altre el menystenen.

Això, no va amb la vida comunitària. Cal estimar tothom, no tenir preferències amb uns o amb altres.

Perquè la unitat de la comunitat es fraccionaria en defensors d’uns i d’altres i això no ho vol sant Benet.

Els monjos som diferents els uns dels altres i la diferencia és molt positiva. Cadascú és com és, però estem sota el mateix sostre perquè som fills del mateix Pare, per tant germans.

Els germans poden discutir-se, però com que hem vingut al monestir a servir, el servei de la reconciliació i la comunió és el primer que ens toca practicar per poder tocar la presència de Déu entre nosaltres.

 

09.03.2025 – L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

• L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA
  De la Regla de sant Benet
  Capítols 49 i 48,14-25
  49, 1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat. 48, 14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 9 de març 2025

L’inici de la Quaresma ens convoca avui a la lectura. Hem de llegir per ordre i tot sencer, aquest volum que se’ns dona. Perquè és fonamental endinsar-nos en aquest temps en la lectura que ens apropa a conèixer Déu.

I ja sabem per experiència que tota paraula que ens parla de Déu ens fa créixer en l’amor, perquè Déu és amor (1 Jn 4,8).

La Quaresma l’hem d’observar vivint-la en el dia a dia, en la lectura, en la lectio divina, en el treball, en cada petita cosa que fem. La litúrgia ens ajuda i ens acompanya en aquests dies perquè anem descobrint la necessitat de salvació que tenim.

Per això, ens és vital guardar aquests dies la puresa de la vida senzilla, de la vida lliurada a la voluntat de Déu. Per això, cal un abandó a les seves mans.

La Quaresma ens alerta que el temps de la nostra vida no és etern, és limitat. Per això, aquests dies són especialment dedicats a fer una conversió del cor, a canviar hàbits, a espolsar adherències supèrflues que no ens deixen caminar cap al Crist que ens espera.

Per això, en aquest temps fem dejuni, per alliberar-nos de la pesantor de la sacietat. Si ens retraiem del menjar i beure, ens veurem més lliures per elevar-nos cap a Déu. Això sí, tot el que ens proposem fer, cal el consentiment de l’abat, per no caure en la vanaglòria, que de vegades ens surt a l’encontre molt fàcilment.

Ara bé, tot aquest temps de Quaresma s’ha de viure amb llibertat d’esperit, amb goig i alegria, perquè estem fent el camí que ens porta a la llum pasqual.

Tot ho hem de fer per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant, i així anirem creixent en la fe, en l’esperança que no defrauda i que ens anima a viure la caritat. Caritat vessada als germans de comunitat i a tothom que se’ns atansi amb ganes de descobrir el do de Déu, la seva gràcia santificant que ens ha estat vessada a desdir.

 

02.03.2025 – EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS

• EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 55
  1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 -la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu-, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que "es donava a cadascú segons el que li calia". 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 2 de març 2025

El clima del lloc on viuen, condicionarà els vestits i el calçat dels germans. Una cogulla, una túnica, la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu, un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies.

Sant Benet ens està dient que cal un vestit i un calçat per a cada germà, però cal sobrietat.

Per això, no s’ha de fer un problema del color i de la tosquedat, sobretot que s’han d’acontentat en allò que troben.

L’abat ha de vetllar perquè siguin de la mida dels qui el porten.

Per a tot cal una justa mesura, i en els vestits i en els calçat també. No podrem portar un calçat que no ens entri el peu. Tot ha de ser en la mesura adequada.

La sobrietat que ens demana sant Benet fa que no acumulem roba per acumular. En rebre els vestits nous, han de retornar al mateix temps els vells.

La sobrietat en la quantitat de roba i calçat ens ajuda a centrar-nos en l’essencial de la nostra vida, Crist. Així el verset 11, l’hem de tenir en compte cada dia de la nostra vida: "El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir". Per què de vegades ens preocupem de tenir més roba, més sabates del que necessitem?

La sobrietat és fonamental i va lligada amb la cura i la decència, per això, per sant Benet cal tenir túniques i cogulles millors per sortir de viatge.

Això, ens ha de fer reflexionar en com tenim la nostra roba, com tenim les nostres túniques si hem de sortir del monestir, encara que sigui a l’Espluga.

La sobrietat no està renyida amb la decència, fins i tot pot ser un punt de treball i d’ascetisme per al monjo, vull dir el ser curós amb la roba, amb el calçat, però també amb qualsevol eina del monestir.

També sant Benet ens adverteix en aquest capítol del vici tan nociu de la propietat, vol que sigui extirpat de soca rel.

De fet el tenir coses com a pròpies ens impedeix poder volar més alt. Les propietats aferren a la persona a terra i el deixen enlluernat per les coses materials. Això, sols pot portar a la mort espiritual.

Meditem sovint la Regla, que hem professat i ens adonarem de la gran força espiritual que ens pot donar per elevar-nos en el coneixem de Crist.

 

16.02.2025 – ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA

• ELS QUI FAN TARD A L’OFICI DIVÍ O A LA TAULA
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 43
  1 A l’hora de l’Ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’Ofici diví. 4 Si algú, a les vigílies nocturnes, arriba després del glòria del salm noranta-quatre, que per aquest motiu volem que es digui molt a poc a poc i espaiat, que no es posi al seu lloc al cor, 5 sinó que es quedi el darrer de tots o en un lloc a part que l’abat haurà assenyalat per a tals negligents, a fi que siguin vistos per ell i per tothom, 6 fins que, un cop acabat l’Ofici diví, faci penitència amb una satisfacció pública. 7 I hem cregut que havien de quedar-se al darrer lloc o a part perquè, veient-los tothom, s’esmenin si més no per la vergonya. 8 Que si es queden a fora de l’oratori, potser hi haurà algú capaç de tornar-se’n al llit i dormir, o, si no, d’asseure’s a fora i d’entretenir-se enraonant, i així es dóna ocasió al maligne. 9 Val més que entrin a dins, perquè no ho perdin tot, i que en endavant s’esmenin. 10 A les hores diürnes, el qui encara no hagi arribat a l’Ofici diví després del verset i del glòria del primer salm que es diu després del verset, que es quedi al darrer lloc, segons la norma que hem donat abans, 11 i que no gosi ajuntar-se al cor dels qui salmegen fins que hagi satisfet, si no és que l’abat li’n dóna el permís amb el seu perdó; 12 a condició, però, que el culpable satisfaci. 13 A taula, qui no hi arribi abans del verset, de manera que tots plegats el diguin i preguin, i tots alhora s’asseguin a taula, 14 si és per negligència o mal costum que no hi arriba, que sigui corregit per aquesta falta fins a dues vegades. 15 Si en endavant no s’esmenava, no se li permetrà de participar a la taula comuna, 16 sinó que, separat de la companyia de tots, menjarà sol, i se’l privarà de la seva ració de vi, fins que doni satisfacció i s’esmeni. 17 Tindrà el mateix càstig qui no sigui present al verset que es diu després de menjar. 18 I que ningú no gosi prendre res de menjar o de beure abans o després de l’hora establerta. 19 Però si el superior ofereix una cosa a algú, i no vol acceptar-ho, quan desitgi allò que abans ha refusat o alguna altra cosa, no se li donarà res absolutament fins que hi hagi l’esmena deguda.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 16 de febrer 2025

Que no s’anteposi res a l’ofici diví. Clar que no, perquè per això hem vingut al monestir per viure de la pregària, en la pregària i amb la pregària.

Per això, ens cal ser diligents en arribar a temps per començar amb tota la comunitat la nostra lloança a Déu Pare omnipotent. I sant Benet ens pauta el que s’ha de fer amb els negligents.

Perquè de vegades podem caure en la negligència d’acudir amb mala gana i amb retard a la pregària comuna. I els negligents per sant Benet han de ser assenyalats, en un lloc que tothom els vegi. No per burlar-se’n sinó perquè tots els altres monjos també se n’adonen de la falta comesa arribant tard a l’ofici, o bé a la taula.

Per a tals negligents se’ls demana que faci penitència, però, més encara, que aquesta penitència sigui pública per això, poder-se adonar que allò que ha fet, allò que ha negligit no està bé. Cal penediment i fer penitència per poder seguir la vida monàstica. Perquè per allò que has negligit t’has apartat de la comunitat. En certa manera la falta comesa ha percudit en el conjunt dels monjos, per això la satisfacció ha de ser pública.

Tot va dirigit per a que el culpable s’esmeni. Perquè tots podem faltar i tots necessitem d’esmenar-nos de les nostres faltes.

En el cap dels àpats en el menjador ens trobem aquet verset: Que ningú no gosi prendre res de menjar fora de l’hora establerta. Cal veure que tenim hores en el dia, en aquestes hores hi ha algun temps que el tenint assenyalat per a la col·lació, el dinar o el sopar. Si fem aquests àpats no tenim necessitat de menjar entre d’hores. És bo tenir un orde en el menjar perquè quan un monjo menja sense horari tal vegada a part de transgredir la Regla es fa molt de mal a ell mateix i pot ser fins i tot un problema de salut corporal, mental i espiritual.

No caiguem en la negligència i esmenem-nos de les nostres faltes que sempre en tenim per ací i per allà. Tot ha de ser per lloar més i donar glòria al Senyor pels segles dels segles.

 

09.02.2025 – ELS GERMANS MALALTS

• ELS GERMANS MALALTS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 36
  1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 9 de febrer 2025

El Crist el tenim al davant cada dia, però sobretot se’ns fa present en els malalts.

Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts. Els malalts són el Crist: Estava malalt i em vau visitar, i: Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu.

Així és com hem de veure els malalts. Hem de veure el Crist en cada malalt. És cert que de vegades el malalt pot contristar el qui el serveix, amb les seves exigències, per això cal paciència, molta paciència per saber servir el Crist en cada malalt.

Cada persona és un món, diuen i és cert que cadascú som diferents, però el Crist el tens al davant en cada malalt.

L’abat és el responsable de no negligir res de res amb els malalts. Els malalts han de ser atesos en la seva malaltia, en la seva ajuda a acceptar, perquè de vegades no es vol acceptar la malaltia. I és molt important que el malalt accepti la seva malaltia per poder donar-li el tractament necessari.

Tota la comunitat és la que ha de viure tenint cura de no negligir els germans malalts. Perquè cada membre de la comunitat ha de ser responsable vers els germans malalts i des de la seva tasca, des del seu treball sempre podrà fer quelcom pel germà malalt, perquè cada ofici del monestir sempre està interrelacionat amb els altres.

Sant Benet també ens proposa tres coses per als malalts, que ara pot ser que no els hi donem importància:

Habitació a part
Ús dels banys
Menjar carn

Podem dir que ara cada membre de la comunitat ja ho té tot això. Però, en l’època de sant Benet això era un detall molt concret per als malalts. Tot ha de ser disposat per a superar la malaltia.

 

02.02.2025 – SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

• SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 29
  1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 2 de febrer 2025

Sant Benet dona l’opció de poder readmetre un germà que ha marxar del monestir. Ara bé, aquest germà ha de penedir-se i esmenar-se de la causa que el va provocar sortir.

Perquè cal en tot un penediment i una reinserció autèntica. El monjo ha de tenir clar el seu compromís en la vida monàstica. Perquè la vida sigui més viscuda en els camins de l’evangeli. Clar que som lliures i pot ser que el monjo marxi perquè creu que no és el que volia trobar en el monestir.

Pot ser que després canviï de parer i vulgui tornar. Sant Benet el deixa que esbrini el seu compromís i la seva fidelitat, per això deixa el marge de poder entrar en la comunitat fins i tot a la tercera vegada que ho sol·licita.

Ara bé també ho deixa molt clar, que després d’haver-s’ho pensat tres vegades ja n’hi ha prou. Ens podem equivocar però tot té un límit i no cal romandre tota la vida entrant i sortint del monestir dia sí, dia també.

Per això, cal molt de discerniment per veure si Déu ens està cridant a aquesta vida santa o és un caprici particular el viure en un monestir.

Ho dic perquè en els anys de mestre de novicis aquest punt de la Regla, l’admissió i la readmissió en alguns casos costava de discernir si era voluntat de Déu o voluntat de la persona. I la voluntat de la persona de vegades és molt forçada portada per falses il·lusions sense fonament.

Per això, sant Benet segueix insistint en provar al candidat, o bé al monjo que vol tornar a entrar, cal provar la seva humilitat. La humilitat és la mesura de la vocació, cada dia de la nostra vida.

 

26.01.2025 – COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

• COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 22
  1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 26 de gener 2025

Dormir és la font de la vida. És necessari dormir per poder viure. Per això, sant Benet estipula com han de dormir els monjos. I ho descriu detalladament: Que tingui cadascú el seu llit. En aquella època no en totes les cases hi havia llits per a tots.

Sant Benet ens posa un llit per a cadascú, per poder dormir i descansar de tot el treball de la jornada.

El parament dels llits haurà de ser d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició de l’abat. Les regions més càlides menys flassades i les fredes més. En tot hi ha la mesura.

El lloc, sant Benet ho estableix en un mateix lloc, sols cal veure el nostre dormitori. Ara en els nostres temps seria impensable, a no ser per algun motiu concret. Alguns monjos van dormir en el camí de sant Jaume tots en un mateix poliesportiu i alguns dies en espais més petis, de deu en deu o de vint en vint. Però, en el monestir l norma actual és que cada monjo té la seva cel·la. La cel·la amb el llit, els llençols, i la flassada que faci falta. Hem que viure agraïts, per tenir un llit on reposar. No cal anar molt lluny per veure les persones que no tenen llit, ni sostre on descansar. Cada dia els tenim al davant dels nostres ulls i ens interpel·len.

Per això, hauríem de viure agraïts. Agraïts per poder tenir un espai per a nosaltres i descansar. Hem de descansar i molt. Per què?

Perquè hem d’estar sempre a punt i, un cop fet el senyal, ens hem d’afanyar per a l’ofici diví. Som monjos, sempre a punt, ens hem d’anticipar els uns al altres per a l’ofici diví. Què bonic dormir, descansar, per estar a punt, per desvetllar el nostre cor per a l’ofici diví.

Obriu-me els llavis Senyor. I proclamaré la vostra lloança. La lloança és l’alè que respirem, la lloança és el goig del cor que vivim, la lloança és la glòria que ens espera cada dia fins a la vida eterna.

Ara fa un any que se’n va anar, un gran enamorat. També tenia la seva cel·la i el seu llit, dormia i descansava, però sempre estava a punt per a l’ofici diví. Un exemple de monjo.

 

19.01.2025 – LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL NOVÈ GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,56-58
  56 El novè graó de la humilitat és quan el monjo reprimeix la llengua de parlar i, guardant silenci, no parla fins que és preguntat, 57 ja que l’Escriptura ensenya que «qui parla molt, no evita el pecat», 58 i que «l’home enraonador no encertarà el camí sobre la terra».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 19 de gener 2025

Com tenim la llengua? El monjo reprimeix la llengua de parlar. Què important i fontal és això en la vida del monjo. Fontal perquè és la font de la vida que la persona ha elegit, és a dir: viure com a monjo.

Perquè els graons de la humilitat són fontals en la vida monàstica. I són font de vida, de vida a desdir. Vida que ens porta cap a Déu. Oblidar els graons de la humilitat en la nostra vida seria com allunyar-nos de Crist, cada vegada més lluny.

Per això avui hem de vigilar la llengua, i hem de saber guardar silenci, i també no parlar de coses que poden fer mal a les persones, i ací també entraria la murmuració i la critica fàcil. Tot això són impediments per anar cap a Déu.

Per això, la mateixa escriptura ja ens ensenya que qui parla molt no evita el pecat.

Per què un monjo ha de trucar per enraonar amb una persona de fora i contar-li qualsevol incident de la nostra vida? Quina mena de monjo és? O sols és monjo amb l’hàbit extern i prou?

A part de l’embolcall de l’hàbit exterior i superficial tenim un cap i un cor. Amb aquest cap s’ha de pensar per actuar de manera discreta. Amb el cor s’ha de mesurar molt bé els sentiments. Voler fer de clarinet que propaga noticies siguin certes o falses a tothom qui despenja el telèfon no és ni de monjo ni de persona sana.

La lepra de la murmuració no és saludable per a ningú. Per això la humilitat en el parlar, la humilitat en la llengua ens ha d’esperonar a ser conscients de les paraules que han de sortir per la meva boca.

El que ens interessa és encertar el camí sobre la terra. Crec que això ens ajudarà a tots.

 

12.01.2025 – LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

• LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 7,31-33
  31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 12 de gener 2025

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui desitja esdevenir sant.

En aquest segon graó de la humilitat ens trobem amb un treball de discerniment, de discerniment entre la meva voluntat, la voluntat pròpia i la voluntat de l’altre, del qui ens mana.

La persona pot viure una vida centrada en ella mateixa. On sovint el centre del món pot creure’s que és ell mateix. Aquesta persona viurà enfocada i abocada a satisfer qualsevol desig que li passi pel cap. Recordem als sarabaïtes com tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, ja que tot allò que pensen o escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit (RB I, 8-9).

Però, d’aquesta pèssima mena de monjos més val no parlar-ne. Aleshores el que ens convé és discernir.

Com estic vivint la meva vida de monjo? Perquè hem d’estar molt atents a no cauré en els meus desitjos i fer que tots els altres facin el que facin acompleixin els meus desitjos.

Per això, com a seguidors de Jesús, ens hem d’apropiar de les seves mateixes paraules en l’evangeli de sant Joan: No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat (Jn 6,38).

Com Jesús hem de seguir fent la voluntat del Pare. Per això, necessitem discernir.
Quina és la vostre voluntat, Senyor?

La pregària ens clarifica la voluntat de Déu, ens posa en camí i ens aplana la seva voluntat. És fer l’experiència de la màxima llibertat de fill de Déu, viure lliure seguint la seva voluntat.

Perquè el fer la pròpia voluntat tard o d’hora portarà a la pena. Mentre el saber-se lliure per respondre a la voluntat de Déu, l’obligació que tenim de complir l’ordre donada pel superior, això, tard o d’hora sempre ens portarà del bé cap al millor. I així, arribarem amb humilitat fins a la corona de la vida eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

 

05.01.2025 – COM HA DE SER L’ABAT

• COM HA DE SER L’ABAT
  De la Regla de sant Benet
  Capítol 2,30-40
  30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: «Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix»; 36 i encara: «Res no falta als qui el temen». 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

COMENTARI DE L’ABAT RAFEL BARRUÈ
Poblet, 5 de gener de 2025

Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants. Ens elegí en Crist perquè seguint les seves petjades esdevinguem sants. El monjo és el qui vol seguir les petjades de Crist. El monjo és el qui vol ser sant. Perquè la vocació del cristià és la santedat, de fet no hi ha altra vocació per al cristià.

El monestir està establert per seguir aquestes petjades del Crist que ens atansen a la santedat. A exemple de la comunitat apostòlica tenim un cap en l’abat, que pren l’ofici de pare, mestre i pastor d’ànimes.

S’ha de recordar del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, ens diu sant Benet al descriure com ha de ser l’abat que regeix una comunitat.

D’aquesta lectura de la Regla d’avui destacaria el verb adaptar-se. Perquè l’abat ha d’adaptar-se a cada monjo, a cada persona que se li presenta al davant. Però aquest adaptar-se té un camí, una direcció cap a Déu. Perquè tot ha de dirigir-se, tot ha d’orientar-se, en l’avançar en buscar el Regne de Déu.

L’abat ha de mostrar el camí cap a Déu, viure per Déu, en Déu, amb Déu. Perquè Déu es troba entre nosaltres, que estem reunits en comunitat. Cal adonar-nos-en.

L’abat té una tasca més complicada actualment que en l’època de sant Benet. Perquè els qui volen ser monjos, o bé els mateixos monjos qüestionen molts aspectes de la vida comunitària que en èpoques passades no hi havia motiu de discussió.

La tasca principal de l’abat és que les ànimes encomanades vagin directes al Regne del cel. Perquè l’abat és el responsable de l’ànima de cada monjo.

Però el monjo també hauria de dialogar en l’abat per discernir el camí més ràpid.
Aquest diàleg ajudaria a avançar en la vida monàstica i en la fe.

No hi ha dubte per sant Benet com n’és d’àrdua la tasca de l’abat. Però també és veritat que: Mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena dels altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

La vida monàstica és un camí d’aprenentatge, dels uns amb els altres i l’abat també és un entre els altres. Encara que fa les vegades de Crist en el monestir, l’abat va aprenent en el dia a dia, conscienciant-se de com l’anomenen. No és fàcil.

Cal fe i deixar-se modelar, obrir el cor a la voluntat de Déu, lliurar-se completament a Déu. Déu fa i desfà.