22/04/2019
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Defunció de fra Ricard Miró
  Vida monàstica
  Professió solemne
  Ordenacions
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Defunció de fra Ricard Miró 
Defunció de fra Ricard Miró
 
 

EL DIA 2 DE NOVEMBRE DE 2018,
EN AQUEST MONESTIR DE
SANTA MARIA DE POBLET, DE L’ORDE CISTERCENC,
A L’ARXIDIÒCESI DE TARRAGONA (CATALUNYA),
HA MORT EL NOSTRE GERMÀ


RICARD (LLORENÇ) MIRÓ I TOUS

TENIA 91 ANYS D’EDAT I EN FEIA 69 QUE ERA MONJO

EN FER-VOS-HO SABER L’ENCOMANEM
A LES VOSTRES PREGÀRIES


L’ABAT I LA COMUNITAT
 
_______________
 
Llorenç Miró i Tous va néixer a Belltall (Conca de Barberà), el 6 de juliol de 1927, al si d’una família pagesa amb molts germans. Tal com ell mateix explicava, la decisió d’ingressar a Poblet va ser fruit d’un procés interior molt fort de conversió. Ho va fer com a germà llec l’any 1947, als 20 anys. El dia 8 de desembre va rebre l’hàbit de novici, i un nom nou, Ricard, en honor del beat cistercenc Ricard d’Adwerth († 1266). El dia 1 de gener de 1949 va fer la professió monàstica.

Entre molts altres oficis va exercir el de granger i hortolà, i també durant molts anys va ser el xofer del P. Abat Maur Esteva. Fins fa pocs anys anava cada dia a l’Espluga de Francolí per les compres diàries habituals: el pa, els diaris, la farmàcia, i altres petits encàrrecs. Tots el tenim ben present al refetor repartint el pa per als monjos i els hostes. Era igualment habitual veure’l amb la seva bicicleta de camí cap a l’hort.

Era molt fidel a l’ofici diví, i se sentia plenament identificat amb la pregària dels salms. La Bíblia era el seu llibre de lectura: la llegia tota sencera, per ordre, i quan acabava tornava a començar.

El seu tarannà senzill i alegre, de bon conversador, delicat en el tracte, el feia amable per a tots els qui s’hi relacionaven, de dins i de fora del monestir. Sempre present en les recreacions de la comunitat, el trobàveu animant la ritual partida de parxís, joc en el qual es considerava expert.

Que el Senyor, que ell cercava en la seva Paraula, li sigui ara felicitat eterna amb el do de la Vida que no s’acaba mai. Li escauria, com a epitafi, aquesta nova benaurança: «Feliços els qui somriuen, perquè Déu els donarà un cor d'infant». 
 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005