12/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
10/08/2016  - Sant Llorenç, diaca i màrtir

Dia 10 d’agost
SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR
Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Poblet, 10 agost 2016

2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Sant Llorenç, diaca i màrtir. Recordo, amb emoció, el dia que vaig visitar la seva basílica a Roma, i vaig poder venerar el seu sepulcre, a l’altar de la confessio, juntament amb les relíquies d’un altre filòsof i màrtir eximi de l’església, sant Justí.

No és fàcil parlar d’aquesta realitat, del martiri. No ho podem fer amb llenguatge triomfalista, el que empren els vencedors quan parlen dels vençuts, els superiors dels inferiors; un llenguatge tan allunyat, en conjunt, del que deia Jesús quan parlava del llevat dins la pasta, dels ocells del cel, dels lliris del camp, del tresor amagat, de la dona que escombra, del pastor que busca, del pare que espera.

Jesús no invita mai els seus deixebles a morir per ell. Els demana una cosa més interessant, que «posin» (no que donin, com solem traduir) la vida pels amics, pels altres, és a dir, que la posin a disposició, que no en facin un bé propi, que se’n desapropiïn, que se’n buidin, com fa ell mateix amb la seva condició divina. Mirem, però, què en diuen els textos litúrgics, del martiri i de sant Llorenç. Em fixaré en el prefaci i en l’elogi del sant que llegim avui al martirologi romà.

«En cantar la lloança dels vostres sants, proclamem que tota la grandesa del seu martiri és obra admirable del vostre poder; sou vós qui doneu valentia a la seva fe, vós enfortiu la seva perseverança, vós coroneu amb la victòria el seu combat» (pref II dels màrtirs). El prefaci, sempre cantat, és l’himne de lloança a Déu que obre la gran pregària eucarística, centre de la celebració, i culmina amb l’aclamació majestuosa del “Sant, sant, sant”, amb la qual unim les nostres veus a les veus de la litúrgia celestial. En aquest context, doncs, proclamem que, al capdavall, la victòria d’un màrtir, la seva fe, la seva perseverança són obra de Déu, del poder de Déu, són part de les magnalia Dei, de les seves meravelles; són una concreció del misteri pasqual de Jesucrist pel qual tota violència, tot odi i tot desencontre són cridats a obrir-se a la pau i a la joia del Ressuscitat.

L’elogi del martirologi ens ajuda a meditar un altre aspecte de la vida de sant Llorenç: el seu diaconat, el seu servei als altres, el seu posar la vida pels altres com a autentificació del seu testimoniatge. Diu així: «havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’església, va mostrar al tirà, burlant-se’n, els pobres, que havia sostingut i alimentat amb els recursos de les almoines». Els pobres són el tresor de l’església, i ho són en virtut d’aquest servei, d’aquesta donació, que esdevenen així icona del Crist diaca, del Crist servidor, que posa la seva vida pels altres rentant-los els peus, morint a la creu i ressuscitant el tercer dia.

Podem dir, així, que en sant Llorenç, diaca i màrtir, aquestes dues realitats s’agermanen en un feliç maridatge: el servei, i només el servei, és el que dóna autenticitat al testimoniatge cristià, al martiri en definitiva.

A la meva parròquia es venera un preciós retaule gòtic del segle XIV obra de Jordi de Déu dedicat a sant Llorenç. El sant, habillat amb una sumptuosa dalmàtica de tall elegant, amb la graella en una mà i els evangelis a l’altra, somriu, amable, amb cara d’infant. Aquesta és la clau per a treure l’entrellat d’aquesta cosa tan terrible que és el martiri de la mort cruenta, on sempre s’entreteixeixen misteriosament l’amor i l’odi, on sempre hi ha una víctima i un botxí. Aquesta és la clau, el somriure d’un infant.

Demanem en aquesta eucaristia d’esdevenir com infants i poder fer de la nostra vida un testimoniatge de servei als altres, els més desvalguts i indefensos, ja que això és realment just i necessari, és el nostre deure i la nostra salvació, en acció de gràcies incessant al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.

127/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005