13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
20/08/2016  - Sant Bernat, abat i doctor de l'Església

Dia 20 d’agost
SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Poblet, 20 agost 2016

Sir 39,8-14; Sl 118; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«Estimo perquè estimo, estimo per estimar» (sant Bernat, sermó 83). La gratuïtat de la vida del cristià, de la vida del monjo, està fonamentada en l’amor. La vida del monjo té com a centre l’amor, l’amor a Crist a qui no hem d’anteposar res i que es nodreix de la pregària i del contacte amb la Paraula. Un amor que és pau, però la pau monàstica no és la pau de la innocència, la del qui no ha conegut el pecat, ni és una esperança pueril del qui no ha conegut mai la temptació de la desesperació; és la pau en lluita, la pau en recerca constant, la pau d’aquell que ha après a mantenir la seva ànima serena enmig de les tempestes perquè, és sabut que és inútil intentar eliminar-les; creu que enmig d’elles, amb l’ajut i la mirada fita en Crist, s’avança per la via dels manaments en la inefable dolcesa de l’amor, perseverant, amb les armes de la paciència i de l’obediència, i no abandonant, esfereït de por, davant les dificultats. La pau dels monestirs, la pau dels monjos, no està en el silenci dels claustres, ni en el ritme pausat i savi de la seva vida, que són mitjans per afavorir-la; sinó que està en el cor mateix dels monjos i és per això una pau fràgil, fàcil de trencar, que necessita ser cuidada, treballada cada dia amb constant perseverança.

En la vida del monjo és molt més important ser que fer; el monjo és el cercador de Crist i aquest camí el fa mitjançant una vida de pregària, de treball i de contacte amb la Paraula en una comunitat concreta, adequant els seus costums perquè el seu fer pugui anar adequant-se al seu ser. Aquest és el model que ens proposa sant Bernat, el que volem viure seguint el seu exemple, vivint d’acord al que veiem en ell i en tots els nostres pares en el monacat. No han estat les seves unes vides planeres, fàcils, sense entrebancs; sinó unes vides de lluita, d’avançar i de caure per tornar a aixecar-se amb més força, perquè de cada caiguda han après quelcom d’útil pel seu camí vers Crist. Sants ben humans, abrandats i alhora amb dolcesa d’esperit, com sant Bernat, perquè la pau que dona Crist no és una oportunitat d’evasió ni una satisfacció egoista i personal, és una pau per compartir, per viure en comunitat; és aquesta la vertadera pau, la pau de Crist, que hem de demanar pels altres tant com per a nosaltres mateixos sacrificant quelcom de la nostra pau personal per tal que els altres també la trobin.

Com avançar vers aquesta pau? Avançant en la pregària, en el treball i en l’estudi de la Llei de l’Altíssim, és a dir, aprofundint cada dia en la Paraula que és el nostre principal aliment, vivint d’acord amb ella i cercant Déu amb tot el cor. Cercar Déu en el clos del monestir és aprendre a estimar en el llibre de la vida, emmirallant-nos en la Paraula feta carn, aquella la claror de la qual no s’apaga mai i de la qual participem en l’Eucaristia, centre de la nostra jornada. Per sant Bernat l’objecte central de la vida monàstica, el camí vers on s’adreça la nostra vida, és restaurar la naturalesa humana creada a imatge i semblança de Déu.

La naturalesa humana no és el mal ni la font del mal; ha estat creada per Déu i per tant no pot ser altra cosa que cosa bona; ignorar aquesta bondat fundacional de la creatura humana, apartar-se’n, ens porta al pecat, a l’allunyament de Déu. És la nostra voluntat la que ens condueix al pecat i és per això que el monjo malda per abandonar-se en mans de Crist, deixant-se portar per Crist, intentant esbrinar la seva voluntat, per cercar el bé dels altres i no tan sols el propi. Però la vida comunitària és impossible sense crisis, sense lluites; cal fer camí per conèixer-nos tal com som vertaderament; lluitar per caminar i avançar per tal que l’ànima del monjo arribi a viure tan sols d’amor, que l’amor sigui la seva vida i la seva joia.

Sols l’amor és raó suficient per estimar; i és Crist qui ens dirigeix vers aquesta centralitat de l’amor, Ell que estimà fins a l’extrem i ens vol sal de la terra i llum del món; som fills de la llum, fills del qui és la llum del món, per poder il·luminar el món com sant Bernat. L’amor fa que tota la vida del monjo consisteixi a augmentar en la gràcia i en l’amistat de Déu, perquè la gràcia és la mesura de la intensitat i de la vitalitat de la nostra vida en Crist. Tan sols esdevenint petits podem acostar-nos al misteri de Déu, a aquella claror que mai no s’apaga. La vertadera vida monàstica és simplement una profunda comprensió de la vida cristiana que té com a realitat Crist, la Paraula feta home, vivint en nosaltres; una vida que vol contribuir al desenvolupament de l’amistat espiritual entre l’home i Déu i per això el monjo és primer que tot un home de pregària i de contacte amb la Paraula que ens porten a l’amor gratuït, aquell, del qual sant Bernat deia: «estimo perquè estimo, estimo per estimar», aleshores com diu sant Agustí «estima i fes el que vulguis», perquè si sols ens mou l’amor a Crist, no voldrem fer altra cosa que servir-lo en els germans no anteposant-li res.

124/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005