13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
29/06/2016  - Sant Pere i sant Pau, apòstols
 
Dia 29 de juny
SANT PERE I SANT PAU, APOSTOLS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Poblet, 29 juny 2016

Fets 12,1-11; Sl 33,2-3.4-5.6-7.8-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Pere i Pau, la roca sobre la que s’edifica l’Església i el qui porta la bona nova als gentils; tradició i Escriptura. Simó, el capdavanter en la confessió de la fe, i Saule el qui la posa a plena llum.

A Pere li toca respondre a les preguntes de Jesús, i és ell qui primer respon quan Jesús els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que soc?» Per Pere Jesús és aquell pel qual ho ha deixat tot, aquell que Andreu, el seu germà, li ha presentat com el Messies, i tots dos l’han seguit, i és aleshores que Jesús, fixant la mirada en ell, ha convertit Simó en Pere, que vol dir pedra. Pere reconeix en Jesús no sols el Messies sinó també el Fill de Déu, i Jesús, fixant de nou la mirada en ell, li confia el poder sobre el reialme de la mort, el de lligar i deslligar a la terra i alhora al cel, i li confia les claus del regne. Pere ha après la bona nova del mateix Jesús, ha rebut d’Ell l’encàrrec de ser fonament de l’Església, i acabat el seu llarg camí de conversió fet a la vora de Jesús, a la fi respondrà de nou a una altra pregunta clau, repetida tres cops «Simó, fill de Joan, m’estimes?» (Jo 21,16) i confirmant el seu amor, ell que per por l’havia negat tres cops, rebrà de nou la mirada d’aquell qui tot ho sap, i l’encàrrec de pasturar les ovelles de Crist i de seguir-lo ara allà on no hauria volgut anar. Pere és la pedra i el fonament, el pastor de les ovelles del ramat de Crist, és el primer dels apòstols, aquell que no ha rebut ni plata ni or, però que comparteix amb els altres el que Jesús li ha donat, tal com ell els havia dit: «cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: “El Regne de Déu és a prop vostre.”» (Lc 10,9).

Saule, en canvi, ha rebut la revelació quan a Crist li ha semblat bé, l’ha rebuda per voluntat del mateix Jesucrist, aquell que ha perseguit amb totes les seves forces, i que ara li ha sortit a l’encontre, l’ha fet caure del cavall, l’ha encegat amb la seva llum i li demana que l’anunciï arreu del món a tots els homes i dones. Així Saule esdevé Pau, el servent de Crist, el cridat a ser apòstol, l’escollit per anunciar la bona nova, (cf. Rm 1,1), el qui no s’avergonyeix de l’Evangeli (cf. Rm 1,16) i aquell qui ja no viu per si mateix sinó que és Crist qui viu en ell (cf. Ga 2,20).

Simó i Saule, Pere i Pau, ambdós col·laboradors de Déu, els qui edifiquen sobre l’únic fonament, Jesucrist, aquell sobre qui es pot construir o bé amb or autèntic, plata i pedres precioses o bé amb fusta, herba seca i palla; el dia del judici, l’obra d’uns resistirà i en rebran la recompensa, la dels altres cremarà i en sofriran la pèrdua el dia en què s’obrin les portes del reialme de la mort (cf. 1Co 3,9-14).

Déu va disposar benignament que tot el que havia revelat per a la salvació dels homes romangués íntegre per sempre i s’anés transmetent a totes les generacions. Per això Crist, el Senyor, va manar als Apòstols que prediquessin a tots els homes l’Evangeli, comunicant-los els dons divins. Aquest Evangeli, promès abans pels Profetes, el va completar el mateix Crist, que el va promulgar amb la seva pròpia boca, com a font de tota la veritat salvadora, revelació definitiva i única. La qual cosa va ser realitzada fidelment, tant pels Apòstols, que en la predicació oral van comunicar amb exemples i fets el que havien rebut per la Paraula, per la convivència i per les obres de Crist, o havien après per la inspiració de l’Esperit Sant; com per aquell altre Apòstol de darrera hora i els homes apostòlics que, sota la inspiració del mateix Esperit, van escriure i difondre el missatge de la salvació (cf. Dei Verbum 7).

Pere fou cridat a primera hora per seguir Crist, fou testimoni de la transfiguració, de l’oració a Getsemaní, de la tomba buida i de la seva presència gloriosa enmig de la seva comunitat. Aquell a qui Jesús rentà els peus, que el negà i li confessà el seu amor; és d’aquells que reberen la Paraula del mateix Crist, hi van conviure i quan fou enlairat reberen l’Esperit. Pere és la tradició de l’Església iniciada en la comunitat apostòlica i arribada a nosaltres en aquesta Església que és la de Jesucrist i de la qual Pere continua sent la roca sobre la que s’edifica.

Pau, el darrer de tots, com un que neix fora de temps, a qui es va aparèixer Jesús; ell, el més petit dels apòstols, que ni tan sols creia ser mereixedor de ser anomenat així, ja que va perseguir l’Església; però que per la gràcia de Déu ha esdevingut el que és, per la gràcia que Déu ha estat sembrador de la Paraula (cf. 15,8-11) i lliurant un bon combat, acabada la cursa, ha conservat la fe (cf. 2Tm 4,7) i la difosa.

La Tradició i l’Escriptura, Simó convertit en Pere, i Saule esdevingut Pau, íntimament units i compenetrats, bevent ambdós de la mateixa i única font de salvació, que és Jesucrist. A l’Escriptura, que és Paraula de Déu, i que amb Pau és escampada arreu sota la inspiració de l’Esperit Sant; s’uneix la Tradició, la de Pere, que ens és transmesa a tots nosaltres i amb ella la bona nova i l’obra de Jesús, a ells confiada per Crist i per l’Esperit Sant perquè, amb la llum de l’Esperit de la veritat la guardem fidelment, l’exposem i la difonguem amb el nostre testimoni.

Pere i Pau, tradició i Escriptura, columnes de l’Església i apòstols de Crist que avui ens criden a nosaltres a esdevenir com ells amics de Déu i testimonis de Jesucrist.

137/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005