13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
13/11/2015  - Dedicació de la Basílica de Poblet

Dia 13 de novembre
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 13 novembre 2015

2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

La Dedicació de casa nostra, del temple, és una festa de família per a nosaltres, perquè en aquest temple ens consagrem a Déu, entrem a formar part d’una nova família, en la qual la responsabilitat la té el mateix Déu compartida amb cadascú i amb tots nosaltres. Una responsabilitat que aquest Déu espera de nosaltres, ell, que ens ha cridat a exercir per mitjà de Jesucrist, i que l’Escriptura contempla com a pedra angular de tot l’edifici. A Déu no li interessen les pedres. Li interessa el teu cor, la teva persona. Ell té cura de nosaltres i nosaltres hem de tenir cura d’ell. Que bé ho suggereix santa Teresa amb la bellesa del seu poema:

«Ànima buscar-te has en Mi
i a mi buscar-me has en tu.
Perquè tu ets la meva estança
ets la meva casa i la meva morada...»

O sant Agustí amb la saviesa de la seva confessió: «Jo no existiria, Déu meu, no existiria en absolut, si no estiguessis en mi. O més aviat no existiria, si no existís en tu, de qui, per qui i en qui són totes les coses? Així és, Senyor, així és...» (Confessions, L,1,2)

Una estança, una casa, un estatge, el nostre monestir: un espai amb molts edificis que formen tots ells el conjunt de la bellesa del monestir; com el conjunt de les pedres nues i senzilles d’aquest temple configuren l’esplèndida bellesa d’aquest espai sagrat. Que ens transmet, que tota aquesta bellesa es trasllada més enllà de les pedres, en la comunió d’amor de la comunitat.

I per això ell ens dóna, no l’esperit del món, sinó l’Esperit que ve d’ell mateix perquè sapiguem reconèixer els dons que ell ens atorga a fi de col·laborar en la configuració d’aquesta família monàstica, de col·laborar en l’edificació d’aquest temple viu que formem tots amb Crist com a pedra principal. No sempre vivim això conscientment, per això aquesta festa ha de ser un moment singular per despertar en nosaltres el que ha de ser una realitat, que ens porti a ser el que som. I això passa per ser conscients d’aquesta realitat i respondre amb generositat i decisió, com indiquen també els versos de santa Teresa:

«Si el amor que me tenéis,
Dios mío, es como el amor que os tengo,
decidme: ¿en qué me detengo?
o, ¿en qué os detenéis?»

Respondre com ens suggereix la saviesa de sant Agustí: «Us buscaré, Senyor, lloant el vostre nom, i voldria invocar-vos tot creient en vós. Us invoca, Senyor, la meva fe, la fe que m’heu donat i m’heu inspirat per la humanitat del vostre Fill...» (idem., L,1,1)

Aquest amor de Déu està en el nostre espai interior, aleshores, en què ens aturem? Potser tenim necessitat de contemplar l’episodi de Zaqueu, el sicòmor i Jesús. Hem de despertar el DESIG. El desig de veure Jesús cada dia de la nostra existència. Jesús passa de moltes maneres per la nostra vida. Nosaltres som petits d’estatura, d’amor, de moltes coses. No siguem petits de desitjos. Cal pujar al sicòmor. Quin és el nostre sicòmor? Aquell arbre que et permeti descobrir la mirada de Jesús, que et permeti contemplar la seva persona i escoltar la seva veu. I encara que et costi pujar al sicòmor, no tinguis por, després, de baixar, per acollir Jesús a casa teva. I allà es dilatarà el teu cor havent allotjat a l’Amor.

Sant Bernat, conscient que se’ns pot adormir aquest amor, ens fa una crida seriosa a la celebració d’aquesta festa: «Tan ben defensada està la fortalesa del Senyor, que ja no ens cal tenir por, sempre que actuem fidelment i valerosament, és a dir, que no siguem traïdors, covards ni ociosos. Són traïdors els qui proven d’introduir l’enemic a la plaça del Senyor, per exemple els difamadors, que Déu avorreix, i els qui sembrem discòrdies i fomenten escàndols. Així, ja que el Senyor només habita on regna la pau, la discòrdia és el lloc preferit del diable. No us espanti germans, si parlo amb tanta duresa: la veritat no adula ningú. Sàpiga que és un traïdor qui pretén introduir un vici qualsevol en aquesta casa de Déu: atenuar la disciplina, aigualir el fervor, alterar la pau o ferir la caritat; i convertir aquest temple en una cova de lladres».

«Feliços, Senyor, els qui viuen a casa vostra lloant-vos cada dia». Com més veuen, entenen i coneixen, tant més estimen, lloen i admiren. I viure a casa vostra és sondejar constantment el cor, amb la llum i saviesa de la Paraula; invocar-vos és deixar que aquesta Paraula vagi treballant les arestes del nostre interior, perquè la nostra lloança s’esdevingui en aquest temple, en el nostre propi temple, el teu i el meu, una lloança permanent.

188/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005