13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
20/11/2015  - Divendres de la setmana XXXIII durant l'any (I)

DIVENDRES DE LA SETMANA XXXIII DURANT L’ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Poblet, 20 novembre 2015

SANT OCTAVI

1M 4,36-37.52-59; Sal 1Cr 29,10.11abc.11d-12a.12bcd; Lc 19,45-48

Jesús embadaleix al poble amb la seva paraula i això corseca el cor dels grans sacerdots i dels mestres de la llei i per acabar-ho d’adobar amb gran contundència física i verbal treu els mercaders del temple. El relat de l’expulsió del temple que en els relats sinòptics se situa a les portes de la passió i en el quart Evangeli en l’inici de la vida pública de Jesús, tot just després de les noces de Canà; ens mostra un Jesús diferent com si fos endut per la fúria; cal veure’l però més que aïrat, zelós per la casa del seu Pare. Jesús apareix com l’exemple del bon zel, aquell que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Aquell zel a la pràctica del qual sant Benet convida als monjos allunyant-se d’aquell altre dolent, el dels grans sacerdots i mestres de la llei, que és amargor i dolenteria i que allunya de Déu. El zel que consumeix a Jesús, el que consumeix també als màrtirs, és el bon zel per aquell primer temple edificat, destruït, reconstruït i purificat de nou a Jerusalem; el bon zel pel segon temple de Crist que és l’Església, massa sovint convertida en cova de lladres per les febleses humanes; el bon zel pel tercer temple del Déu viu que som cadascun de nosaltres que portem en el nostre cor la llavor del bé sovint ofegada per l’herbassar del mal. Perquè el temple és aquell lloc on Déu habita, un lloc sagrat, que som nosaltres, ens diu l’Apòstol, allí on l’Esperit habita i ho fa tant en l’Església com en el cor dels fidels, com ens diu el Concili Vaticà II. També nosaltres hem de foragitar del nostre temple interior els nostres mercaders particulars, l’egoisme, la rancúnia i la murmuració amb els fuets de la caritat fraterna, del temor de Déu i de l’afecte sincer i humil pels germans. Foragitar tot allò que creiem útil per a nosaltres i que és per als altres pedra d’ensopec; i hem d’omplir-nos del bon zel de Crist. Però viure el dia a dia amb bon zel ens costa, embarranquem en tensions per coses que d’essencials i d’importants, tenen ben poc i la nostra intolerància crea desconfiança en els altres. Sols conscients de les nostres febleses ens allunyarem del zel dolent que defuig sempre reconèixer els propis límits i els veu ampliats en els altres. Així ens aproparem al bon zel, al zel de Crist, que és aquell que per la gràcia de Déu poc a poc es va obrint pas en el nostre cor i ens allibera. El bon zel de Crist per la casa del seu Pare és el vertader camí vers la vida veritable i nosaltres, maldestres vianants, tant sols no anteposant res a Crist, caminant amb paciència, amor i temor, avançarem per ell amb l’ajuda de la gràcia.

186/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005