13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
19/03/2015  - Sant Josep, espòs de la Verge Maria

Dia 19 de març
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 19 març 2015

2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«La figura d’aquest gran sant, tot i romanent més aviat oculta, té una importància fonamental en la història de la salvació. Primer de tot, en pertànyer a la tribu de Judà, va unir Jesús a la descendència davídica, de manera que, complint les promeses sobre el Messies, el Fill de la Mare de Déu pot dir veritablement “fill de David”. L’evangeli de sant Mateu, especialment, posa en relleu les profecies messiàniques que es compleixen mitjançant la missió de sant Josep: el naixement de Jesús a Betlem (Mt 2,1-6); el seu pas per Egipte, on la Sagrada Família s’havia refugiat (Mt 2,13-15); el sobrenom de “Natzarè” (Mt 2, 22-23)». (Benet XVI)

Però a més de ser un punt de referència fonamental mirant a la història, a les nostres arrels, la seva celebració posa de relleu també un punt de referència per a la nostra vida creient d’avui dia. Considerm la Paraula de Déu:

L’evangeli de Mateu comença amb una genealogia que va des d’Abraham passant per David i els homes de la captivitat fins a Josep, l’espòs de Maria. Tot sembla normal en un món masculí que silencia les dones. Però en aquesta llista d’homes patriarques Mateu hi ha introduït 4 dones —Tamar, Rahab, Rut i Betsabé— per indicar que Déu actua per vies humanament inesperades o irregulars. Com si ens volgués mostrar que la genealogia patriarcal no és el lloc i mitjà adequat per al desplegament o la manifestació del misteri de Déu en la vida de la humanitat, en contra d’una tradició jueva que vinculava la presència de Déu a la genealogia patriarcal, i ometent, per tant, la presència de la dona.

La línia patriarcal acaba en Josep, com a dipositari d’una tradició. Acaba en Josep, un home concret, espòs de Maria. Però ens trobem aquí amb quelcom més que un individu privat: Josep és la meta de tot el camí patriarcal, l’encarnació de l’Israel masculí, genealògic i messiànic. Josep apareix com la culminació d’una línia que està centrada en David, fundador de la monarquia davídica. L’autor de la genealogia l’anomena simplement «espòs de Maria». Com suggerint que el seu poder genealògic, o l’interès de la persona de Josep, depèn de les seves relacions amb la mare de Jesús.

Sembla com si Mateu hagués volgut recórrer el camí més difícil. Ha rebut tradicions anteriors a ell: ha rebut el relat del naixement virginal, a través de l’Església primitiva. I l’assumeix per dos motius: per expressar l’inexpressable, com és el naixement de Déu com a home, i per superar el patriarcalisme israelita. Li preocupa l’obra de Déu que, des de dins del món israelita, començant per la genealogia, supera el tancament jueu, en un gest d’obertura universal que serà ratificat de nou en el Sermó de la Muntanya i en el missatge pasqual del Ressuscitat.

Veiem que així com en Lluc es recullen paraules de Maria en relació amb el naixement del Messies, aquí, en l’evangeli d’avui, Mateu no diu res sobre la seva manera d’actuar, no s’esforça per entrar en la intimitat de Maria. Només cal que sigui jueva, dona, i que pugui engendrar el Fill de Déu per la força de l’Esperit Sant, que ja no és jueu sinó universal. Nosaltres, aquí estem més representats per Josep, i en Josep hem de convertir-nos. En Josep obrint-nos a l’obra universal de Déu per mitjà del Fill de Maria. Aquest és el camí que ens suggereix sant Josep en aquesta solemnitat, camí de la Pasqua.
El Papa Francesc es pregunta: «¿com viu Josep la seva vocació com a custodi de Maria, de Jesús, de l’Església?» I ens respon el mateix Papa: «amb l’atenció constant a Déu, obert als seus signes, disponible al seu projecte, i no tant al propi; i això és el que Déu va demanar a David a través del profeta Natan: Déu no vol una casa construïda per l’home, sinó la fidelitat a la seva Paraula, al seu designi; és Déu qui construeix la seva casa, però amb pedres vives marcades per l’Esperit».

Sant Josep, doncs, és aquell a qui Déu «va confiar la custòdia dels seus tresors més preciosos», Jesús i Maria. Però el nostre pensament no s’ha d’aturar en el fet d’una custòdia material, sinó com va ser el seu servei al projecte diví, com va viure sota la mirada de Déu, com va estar atent a un servei fidel, senzill, que nosaltres també estem cridats a viure, ja que sant Josep el va fer tenint cura materialment d’aquests tresors en la vida de Natzaret. Nosaltres estem cridats a tenir cura d’aquests tresors en la vida de l’Església, perquè la saviesa divina segueixi il·luminant els camins de la humanitat.

247/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005