13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
15/03/2015  - Diumenge IV de Quaresma (Cicle B)

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Poblet, 15 març 2015

2Cr 36,14-16.19-23; Ef 2,4-10; Jo 3,14-21

Qui pot dir que Déu no actua en el seu poble? que Déu no es fa present en la història del seu poble i que no l’acompanya? El fragment del segon llibre de les Cròniques que avui llegim és un testimoni a favor d’aquesta acció de Déu en el seu poble. Davant la conducta culpable dels sacerdots, Déu no només se’n dol sinó que sobretot els amonesta a través dels seus missatgers. «El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia». És evident que sovint també som testimonis del silenci de Déu: de la seva aparent absència de les nostres vides quan aquestes se senten torbades pel dolor o quan, sobretot, el mal sembla dominar la història. Ho hem experimentat en tantes tragèdies humanitàries del s. XX i ho experimentem també ara, especialment, en els estralls i les morts que està fent l’autoanomenat estat islàmic. Situacions extremes on el mal sembla regnar i Déu sembla callar. Silenci de Déu. També devia semblar silenci de Déu la destrucció del Temple de Jerusalem i de la ciutat per part dels caldeus i la consegüent deportació dels seus habitants a Babilònia. «Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s’havien escapat de morir per l’espasa, i se’ls quedà per esclaus d’ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa». Temps de desolació, temps d’incomprensió, temps de silenci de Déu. I, no obstant això, era un temps posat sota l’acció de la Paraula divina, perquè Déu havia parlat pel profeta anunciant la sort d’aquell país: «Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies». No era un temps de silenci de Déu sinó un temps on també la Paraula de Déu havia parlat i conduïa, molt misteriosament si voleu, el seu poble. Tant és així que també «complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l’esperit de Cir» per proclamar la restauració del Temple de Jerusalem. Des de la perspectiva de Déu, durant el temps de l’exili, no hi ha un hiatus de la seva presència amorosa o acompanyant envers el seu poble: malgrat tot, no hi ha un silenci de Déu, perquè la Paraula sempre és present. Semblantment passa en els nostres temps. Malgrat que la presència destructora del mal estigui fent estralls en grans parts del món i trucant ja a les nostres portes, malgrat això Déu no abandona el seu poble, no abandona els homes, que són la nineta dels seus ulls. Ens ho recorda la carta de sant Pau als cristians d’Efes: «Déu, que és ric en l’amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat». Déu no abandona els homes: Déu estima els homes i ens ha estimat tant que ha enviat per nosaltres no ja alguns missatgers sinó que ha enviat com a missatger aquell que des de sempre és la seva Paraula, el seu Fill estimat, que s’ha fet home per nosaltres per redimir-nos a tots i portar-nos la vida nova que neix de Déu mateix. «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». En efecte, Jesucrist, la Paraula encarnada, és la font de la vida nova i eterna per a tots aquells qui creuen en ell; Jesucrist, és la garantia perenne de l’aliança definitiva que Déu ha fet amb tots els homes, per romandre sempre present en la història de les seves vides. «Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell». La paraula de Déu sobre el món, expressada en Jesucrist, és una paraula de salvació, no de condemna, una paraula capaç de fecundar la terra de vida nova, de regenerar-la per fer-hi abundar la llum. Alguns prefereixen viure en la foscor: «Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres». Aquests sembren l’odi i el terror, la destrucció i la por. Però tots aquests, que amb les seves obres i les seves paraules s’allunyen de la llum, ja han estat vençuts per la presència definitiva entre nosaltres de la llum inexhaurible del Déu que s’ha fet home. Quan una noieta petita iraquiana és capaç de perdonar aquells que amb l’odi i el terror l’han expulsada del seu país, què és això sinó un testimoni eloqüent que la Llum brilla en la foscor, que Déu no s’ha fet silenci per al seu poble?

248/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005