13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
08/05/2013  - Missa exequial del P. Robert Saladrigues i Ortís


MISSA EXEQUIAL I ENTERRAMENT
DEL P. ROBERT (LLUÍS) SALADRIGUES I ORTÍS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 8 maig 2013

Jb 19,1.23-27; Rm 14,7-9.10-12; Lc 24,13-35

Ens reuneix al voltant de l’Altar l’amor de Déu que ens salva, amb motiu de la mort del P. Robert, després d’haver viscut durant 71 anys el camí de la vida monàstica amb nosaltres

Ens podem preguntar en què consisteix aquest camí monàstic?

I trobem la resposta en la mateixa Paraula de Déu que acabem d’escoltar: «Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix. Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. Per això tant si vivim com si morim, som del Senyor».

Un dia apareixem aquí a la terra per viure un temps de camí, de peregrinació, un temps que passa de pressa, i s’esvaeix amb la rapidesa amb què s’esvaeix el fum, per passar a una altra dimensió de la vida, la vida eterna, la vida en Déu. Som pobres i febles criatures, que ho vulguem o no, estem en les mans de Déu, que ens crea amb el seu immens amor, i ens torna a rebre amb el mateix amor immens. En la vida i en la mort som de Déu.

Però això és una cosa que podem i hem de dir de tota criatura humana, de tot creient. Llavors hauríem de preguntar-nos què és allò de més específic de la vida monàstica, de la vida del monjo. Jo afirmaria que el monjo està cridat a mantenir la mirada, els ulls, en cap altra cosa fora de Déu, invisible i present; ser un testimoni en aquest món, amb la seva sola existència de quina és la direcció cap a on cal mirar. I mitjançant el desig i la pregària fer més proper el Regne de Déu, que demanem per a tots els homes, sobretot cada vegada que diem el Parenostre.

Demanar, desitjar, aquest regne és voler, desitjar Déu, i estimar-lo amb un amor impacient. Quant més gran és el desig, més descansa l’ànima en Déu, la possessió augmenta en la proporció que augmenta el desig.

El monjo revifa aquest amor, fa gran el seu desig mitjançant l’escolta del Mestre, l’escolta i la guarda en el cor de la Paraula de Déu. El monjo és aquell que fa amb una comunitat el camí a Emaús. I en el camí el Ressuscitat es va incorporant, es va fent presència viva en el cor dels pelegrins, al cor de la comunitat. Es va fent «foc ardent», «desig viu». «No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?». Aquest és el camí del monjo: buscar el Ressuscitat, deixar-se trobar per ell, deixar que se li abrusi el cor, voler portar-lo com a company del camí; desitjar que es quedi amb nosaltres quan es fa tard. I comunicar i compartir aquesta experiència amb la comunitat, amb el món, per dir al nostre món la direcció en la qual cal mirar.

Aquest és el nostre futur, aquest és també, en definitiva el futur de la humanitat, que ha de portar-nos a una profunda transformació de la nostra persona, com ens suggereix un sant Pare de l’Església: «L’Apòstol ens ensenya el futur de la humanitat, gràcies al Crist, el qual transformarà el nostre cos humil segons el model de la seva condició gloriosa. Per tant, si aquesta transfiguració consisteix en què el cos es torna espiritual, i aquest cos és semblant al cos gloriós de Crist, que va ressuscitar amb un cos espiritual, tot això no vol dir sinó que el cos, que va ser sembrat en condició humil, serà transformat en cos gloriós. Ell atrau a les altures tot l’univers, com ho havia promès, en dir: “Quan jo seré enlairat damunt la terra atrauré tothom cap a mi”». (Sant Anastasi d’Antioquia)

El P. Robert, ¿va viure en aquest camí, aquests valors de la vida monàstica? El judici pertany a Déu que escruta i coneix els cors de tots. Ell ens ha acompanyat molts anys en el camí de la vida monàstica, i nosaltres, ara, en aquest moment l’acompanyem amb la nostra pregària fins a la casa del Pare, i el confiem a les mans amoroses d’un Déu que ens ha creat amb molt d’amor, i ens crida per tornar cap a ell amb immens amor.

Perquè nosaltres ho oblidem, però ell no ho oblida: «que vivim i morim per a ell, que en la vida i en la mort som d’ell, del Senyor», tot amor i misericòrdia. «Tant de bo aquestes paraulescom diu Job— quedessin escrites i fixades amb cisell d’acer, entallades per sempre a la roca» del nostre cor.

268/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005