13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
15/08/2011  - Assumpció de Santa Maria Verge. Professió solemne de fra Ewin Oblitas


Dia 15 d’agost
L’ASSUMPCIÓ DE SANTA MARIA VERGE

Professió monàstica solemne de fra Edwin Oblitas Vera

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 15 agost 2011

Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

Avui, com acabem d’escoltar a la lectura de l’Apocalipsi, «torna a aparèixer en el cel un gran prodigi: una dona que té el sol per vestit, la lluna sota els peus i duu al cap una corona de dotze estrelles». En el cel un gran prodigi i a la terra la solemnitat de l’Assumpció de la Mare de Déu en cos i ànima al cel.

«Un regal de gran preu —com escriu sant Bernat— perquè és el segell d’una feliç aliança entre el món humà i el món diví, entre la terra i el cel. El millor fruit de la nostra terra que enviem allà d’on davallen tots els dons i les gràcies». El millor regal, el millor fruit que enviem al cel, però també la ferma esperança que aquesta terra nostra segueix essent una bona terra per continuar la nostra resposta, la nostra ofrena singular a Déu.

La nostra reina ens ha precedit, i ha rebut una acollida tan meravellosa que podem amb tota confiança, nosaltres, els seus humils servidors, seguir els seus passos cridant amb l’Esposa del Càntic: «atrau-me darrere teu!, correm, embriagats pels teus perfums» (Ct 1,3). «La Verge gloriosa, pujant avui al cel, ha augmentat la felicitat dels que l’habiten» —escriu amb un profund i atrevit amor sant Bernat. Admiració que també porta a fer exclamar el poeta: «Oh tu, saborosa, oli que l’altura vol, vora de fum blau que de l’encenser puja».

Saborosa, saviesa viva, vibrant, que desvetlla aquell racó més íntim i genuí del nostre ésser. Ser fet per a l’eternitat. Oli, que l’altura vol, dissenyat abans de tota la creació. Disseny de la primera casa que Déu fa per a si mateix. Diu l’evangeli: «Jesús va entrar en un poblet i una dona el va rebre a casa seva» (Lc 10,38). Lluc, el pintor de la Verge, potser no fa sinó recordar aquest «oli que l’altura vol»: Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.

Déu continua venint al món, i tu, jo, nosaltres... estem cridats a rebre’l a casa nostra. Un Déu que roman, d’alguna manera, en gestació dins cadascun de nosaltres. Déu va entrar en el món i una dona el va rebre a casa seva.

Déu continua venint a la casa del món per trobar-hi l’home. L’objectiu de la vida monàstica és «buscar Déu» aquest Déu que ve, que sempre està venint. Qui es consagra com a monjo a viure una vida monàstica es consagra a una cosa tan senzilla com això: buscar Déu. Cercar Aquell que dóna valor a la vida, trobar la Vida mateixa. Ara bé, la recerca de Déu requereix un conreu de la Paraula. La Paraula ens obre el camí per buscar Déu. Per això sant Benet estableix una escola del servei diví, en la qual és important l’exercici de la Paraula. La Paraula ens fa estar atents els uns als altres. I això obre al naixement d’una comunitat.

Per això el monjo busca Déu al si d’una comunitat. Això exigeix altres valors necessaris en la recerca de Déu: el silenci, el diàleg, la trobada, un treball ben fet, viure el temps, cada moment amb el goig de la feina ben feta. Tots aquests valors que la Regla de sant Benet resumeix en dues paraules: «Ora et labora». D’aquí neix un tarannà de vida nou, diferent. Però d’aquest tarannà nou, ens en pot dir alguna cosa l’escena que contemplem a l’Evangeli que hem escoltat.

Contemplar l’evangeli, per comprendre aquest moviment de Déu a la casa del món, a la casa d’Elisabet, a la casa de Maria. «Ella, Maria —escriu sant Bernat— és aquella la salutació de la qual és suficient per fer saltar d’alegria el nen, encara en el si de la seva mare».

L’escena és d’una bellesa singular, una bellesa immortalitzada en innombrables ocasions, en les pintures, en els retaules d’artistes d’arreu del món... Maria truca a la porta de la casa d’Elisabet. Aquesta obre la porta i s’entusiasma. I fruit d’aquest entusiasme diu una paraula de benedicció: «ets beneïda entre totes les dones... tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes».

I Maria, l’esclava del Senyor, calla, i deixa que parli Déu, deixa que parli el Verb que agita les seves entranyes. I en aquesta agitació torna a desplegar l’amor de Déu a tota la humanitat. Un amor que resumeix el cant únic del Magnificat. Allò que el poble jueu havia fet al llarg de la seva història: el record de les meravelles de Déu, viscudes i ensenyades d’aquesta manera als seus fills, perquè aquest amor es revitalitzés permanentment, Santa Maria torna a recordar-ho amb el gust de la plenitud dels temps. Maria recorda les grandeses de Déu. Maria recorda l’obra de Déu. Però Maria ens recorda que aquesta obra continua amb força sense aturar-se cap al futur. O que aquest futur ja és aquí i ara. Només cal deixar que ens abraci l’amor de Déu que ens transforma, que ens ressuscita. Per això la nostra ànima, com la de Maria, ha d’enaltir el Senyor, que ens mira, malgrat tot, en la nostra petitesa. La seva santedat i el seu amor s’estenen de generació en generació. I arriben fins a nosaltres. Perquè fem l’obra de Déu. L’obra que exalça els humils, que mira amb predilecció els pobres, els senzills.

Déu no oblida, el record de Déu recull l’amor des de l’inici, el seu amor, jo diria que creix amb les seves obres, i per això el seu amor arriba de generació en generació. Santa Maria sap, en el seu record, d’aquesta obra de Déu en la història del seu poble i en la seva pròpia existència, i per això canta: «totes les generacions em diran benaurada».

El poeta també canta aquest misteri quan escriu: «Com pel forat d’una agulla vol enfilar-se en tu la meva llarga mirada abans que et sostreguin al visible».

Estimat Edwin, com en el forat d’una agulla, és important enfilar-se a Santa Maria. En aquesta solemnitat de l’Assumpció vols consagrar-te al Senyor en la vida cistercenca, i viure com a monjo. Que la teva vida monàstica vagi configurant-se tot enfilant-te a santa Maria. Deixa que, dia a dia, ella t’estiri a tu. Tens virtuts en la teva vida que t’hi acosten: ets un monjo que parla poc, ets un monjo que fa amb diligència els seus treballs. És l’«Ora et labora» monàstic, dues paraules que cauen bé a la vida monàstica. Al monjo que desitja ser-ho. Deixa que Santa Maria t’estiri sempre. Perquè ella està sempre a prop nostre. Que ella sigui sempre una referència principal per a tu. La pau i l’alegria de Déu no et faltaran. I tu seràs també font de pau i d’alegria per a la comunitat.

271/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005