13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
03/10/2010  - Diumenge XXVII durant l'any (Cicle C): Jubileu del P. Alexandre Masoliver


DIUMENGE XXVII DURANT L’ANY (Cicle C)
Jubileu de professió monàstica (50 anys) del P. Alexandre Masoliver

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 3 octubre 2010

Hab 1,2-3; 2,2-4; Salm 94, 1-2.6-9; 2Tim 1,6-8.13-14; Lc 17,5-10

En la introducció d’un llibre sobre sant Bernat, escrit per un monjo d’aquesta comunitat es llegeix: «El títol que he escollit no és sinó una glossa mínima del que d’ell ha dit el seu millor estudiós: “Sant Bernat és un dels més bells èxits de Déu”, és a dir, un èxit de la gràcia divina, que va trobar una admirable col·laboració, prompta i exquisida, en la seva llibertat sobirana d’home, de monjo, i de sant”».

En celebrar els cinquanta anys de la consagració monàstica del P. Alexandre, crec que també podríem triar un títol semblant com a eslògan d’aquesta celebració: «el P. Alexandre, un bell miracle de Déu».

Perquè arribar a aquesta fita dels cinquanta anys amb el mateix entusiasme monàstic, rebaixat només pel pes dels anys, és un veritable miracle, o un èxit de la gràcia divina. Celebrar cinquanta anys, crec que és una ocasió bonica per mirar el camí recorregut i deixar que neixi dins una profunda acció de gràcies. Deixar que el cor es fongui, agraït, a la presència del Senyor que ha estat bo amb el P. Alexandre.

Però els cinquanta anys no són un punt d’arribada, sinó més aviat un moment especial del camí, per despertar una mica més la nostra consciència de la presència de Déu, i descobrir que encara ens atreu la seva seducció, que seguim somiant sota la llum de la bellesa del cosmos per enamorar-nos d’aquest Déu bo i amic dels homes.

És molt oportuna la Paraula de Déu que hem escoltat de l’epístola de sant Pau a Timoteu: «Procura revifar la flama del do de Déu que portes en virtut de la imposició de les meves mans. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia, sinó de fermesa, d’amor i de seny».

Cal revifar cada dia aquest foc de Déu, perquè el qui es consagra a Déu perd els drets de jubilació. Qui es consagra a Déu adquireix de per vida el tiquet de servei permanent. El foc de Déu, si un dia de debò se’ns va abrusar dins el cor, ja no s’apaga mai, si prenem part activa en els treballs de l’evangeli. El foc de Déu, si un dia de debò se’ns va abrusar en el nostre espai interior, ja no es perd, sinó que estem cridats a revifar-lo amb un servei generós. Passaran els anys, perdrem energies físiques, però com diu Pau, mentre s’ensorra el nostre cos físic va emergint el cos espiritual, va emergint una nova energia que es manifesta a través del servei amorós i del judici assenyat.

Cal revifar cada dia el foc de Déu. Hem de tenir sempre a punt la invocació de l’evangeli: «Doneu-nos més fe!». N’hi ha prou amb una fe menuda, com un gra de mostassa ... diu el Senyor. Serà possible que la nostra fe no arribi a ser ni com aquest gra tan petit? Doncs sí, sembla que és possible. Per això hem de tenir sempre a punt aquesta invocació per demanar la fe, per demanar de poder revifar cada dia el foc, la seducció de Déu.

Per altra banda la vida monàstica és viure precisament aquesta seducció de Déu. «La vida monàstica —diu el P. Alexandre en la seva introducció a la “Història del monaquisme cristià”— és assumir el programa que Crist proposa al jove ric: deixar-ho tot per ell, per causa del seu nom i seguir-lo. El monaquisme és estimar sense reserves, és obrir les mans buides de tota il.lusió i tot desig, per tenir només la il.lusió i el desig que sigui Ell qui ens les ompli».

Veritablement això és viure aquesta paraula de la Regla tan coneguda per part dels monjos, i mai viscuda en plenitud de «no anteposar res al Crist».

Hem d’aprofitar tota ocasió, tot gest, tota paraula ... que ens pugui ajudar a revifar aquest desig de Déu. El fet dels cinquanta anys de vida monàstica P. Alexandre és un motiu que ens pot i ha d’ajudar a aquest estímul. A aprendre a dir des del cor la paraula del salmista: «La meva ànima s’ha enamorat de vós, em sosté la vostra mà, Senyor» (Sl 62). O aquella paraula del Càntic dels càntics: «Té l’esquerra sota el meu cap, i amb la dreta m’abraça» (Ct 2,6).

Serem capaços de dir aquestes paraules si la nostra fe no arriba a ser com un gra de mostassa? Si arribem a dir a Déu aquestes paraules, són paraules que ens ha donat el mateix Déu. Aquest és el nostre tresor, que hem de guardar i augmentar.

Llavors la nostra fe serà mínima, potser, però tenim en el cor una mica d’aigua viva. Viu sempre d’aquesta aigua viva que et neix dins el cor!
273/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005