13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monŕstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregŕria
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interčs
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
14/08/2010  - Promesa d'obedičncia de fra Octavi Vilŕ i Mayo

PROMESA D’OBEDIÈNCIA DE FRA OCTAVI VILÀ

Al·locució del P. Abat Josep Alegre a la sala capitular
Poblet, 14 agost 2010

Regla de sant Benet, capítol 5

«L’Amat i l’Amor vingueren a veure l’Amic,
que dormia. L’Amat cridà el seu l’Amic,
i l’Amor el despertà.
I l’Amic obeí l’Amor, i respongué al seu Amat.
L’Amat alimentava les forces del seu Amic per
l’Amor, i l’Amor li ensenyava la seva llengua, i
la paciència li adoctrinava
durant els treballs que ordena l’Amor
d’Aquell que es dóna a qui el serveixen».
(Ramon Llull)

Jo diria que aquesta es la versió poètica de l’obediència. L’obediència sota la mirada de l’Amor. L’obediència enfortida i alimentada per l’Amor, i ajudada per la paciència i que a la fi es resol en servei.

Però tot això té un trasfons teològic. Una font de gran solidesa: el misteri de Déu, la Trinitat que es manifesta mitjançant el Crist. I així llegim a la Escriptura: «Jo no puc fer res pel meu compte: no busco fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat» (Jn 5,30). «Qui m’estima guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). «Qui m’ha vist a mi, ha vist al pare» (Jn 14,9). «Que tots siguin u, com tu Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17 21). «L’Esperit de la veritat no parlarà pel seu compte, comunicarà tot el que senti dir, i us anunciarà l’esdevenidor» (Jn 16,13).

En el “si” de la Trinitat no hi ha una relació de dependència, sinó una comunió d’amor. Una comunió d’amor entre les tres Persones, que en raó de la seva plenitud d’amor es vessa cap a fora, per fer créixer aquesta comunió d’amor, tot incorporant-nos a nosaltres mitjançant la seva Vida Mort i Resurrecció.

Però quan es manifesta aquest amor entre nosaltres ho fa vivint la relació en una dependència d’obediència, com posen de relleu aquestes paraules d’abans, de l’evangeli, ja que el Fill de Déu s’ha fet semblant a nosaltres, arribant a ser no-res. L’obediència és veritable obediència, autèntica, quan es viu en un clima d’amor, ja que és quan la vivim reflectint l’amor trinitari.

Però l’amor mai no es tancament, sinó difusió cap a fora, difusiu de si mateix. I això és el que coneixem de l’amor de Déu. Un amor que ha estat vessat enmig nostre a fi d’incorporar-nos al misteri d’amor diví. Llavors entren en joc altres paraules importants, que cal que siguin reflex d’altres actituds, si veritablement volem viure en sintonia amb Déu. Complir la seva voluntat.

Aleshores, l’amor s’anorrea a fi de poder trobar el camí d’eixamplar-se, entrant en altres cors. Això fa Déu: es fa home triant un camí d’humilitat. San Benet té això molt clar i per això comença per posar en relació l’obediència amb la humilitat. El primer graó d’humilitat es una obediència sense espera. (RB 5,1)

I hom tria un camí d’humilitat perquè ha escoltat. Ha escoltat i aquesta escolta li permet percebre per on van les exigències de l’amor. Mai no hi pot haver un vertader progrés espiritual si hi ha manca d’aquestes actituds, que són un principi del camí.

Posar-se en un camí d’humilitat es mostrar que hom ha descobert la saviesa de la veritable vida i fa l’esforç, el treball, de portar-la a terme en la pròpia vida. Però cal estar sempre obert a demanar l’ajut de Déu, ja que sense aquest ajut no és possible arribar a la caritat perfecta. I serà necessari en tota mena de dificultats i contradiccions que es presentin, abraçar-se a la paciència. Paciència, una altra paraula que té un protagonisme principal a la nostra vida monàstica.

Ja saps: vivim, o desitgem viure la nostra resposta al Senyor en el si d’una comunitat. I tota comunitat per la seva mateixa naturalesa és un munt de sensibilitats diverses, amb nivells de maduresa humana i espiritual diferents.

Però en aquesta versió existencial de l’obediència cal aguantar ferm, no defallir ni fer-se enrere... (RB 7,36.38) I encara afegirà la Regla: Que el teu cor defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí es on cal tenir molt clar el cap i molt ferm el cor: Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí es perden molts en la vida monàstica, perquè no aguanten els altres, no s’aguanta la comunitat, aquest monjo o aquest altre... Cal tenir molt fort el cor, perquè... com aguanta Crist el Pare? Aguantant els deixebles, aguantant a la seva esquena els pecats de tots nosaltres... és a dir en Crist veiem que aguantar al Pare és aguantar els homes.

Aquest ritu de l’obediència és el perfecte llindar de la consagració solemne de demà. No oblidis aquestes tres dimensions de l’obediència: la bellesa de l’obediència que t’ofereix Ramon Llull, la dimensió teològica, que t’ofereix l’evangeli, i la dimensió existencial que t’apropa la mateixa vida, mitjançant la Regla. Son necessàries totes tres. I jo crec que sant Benet les resumeix totes tres en aquest verset: Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí hi ha bellesa, hi ha teologia i hi ha vida...
275/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005