13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
12/07/2010  - Dilluns de la setmana XV (Any II)


DILLUNS DE LA SETMANA XV DURANT L’ANY
MISSA NOVA DEL P. RAFEL BARRUÈ BROCH

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Poblet, 12 juliol 2010

Is 1,10-17; Sl 49; Mt 10,34-11,1

De la bellesa del ministeri de prevere fem l’obertura. Ministeri al vostre servei, al servei de l’Església que acampa i camina a Poblet. Acampa, s’està en un lloc estable; però, al mateix moment camina vers l’encontre amb el desitjat Senyor de la glòria.

És la vida del monjo, romandre estable en un lloc per córrer per la via dels manaments, participant dels sofriments de Crist (cf. RB pròleg 49-50), cap al regne de Déu.

La paraula del Mestre amorós que hem escoltat com a fills (cf. RB pròleg 1), ens hi porta a un cert neguit. Tantes vegades escoltem que Jesús serà la pau. Però, ves per on que Jesús ens diu avui que no ha vingut a portar la pau sinó l’espasa. No ha vingut a unir, com en el discurs de comiat de l’evangeli de sant Joan «perquè siguin u» (Jn 17,11), sinó a desunir.

I jo em pregunto: Per què? Què vol dir amb aquestes prescripcions el Mestre amorós?

Hi ha tantes coses que per a cadascú de nosaltres ens semblen importants, o bé de primer ordre: la família, els amics, el treball, l’ofici que tens encarregat al monestir. Ho estimem i posem tot el nostre afecte.

Jesús però, amb l’espasa de dos talls talla d’arrel totes aquestes afeccions. Jesús parla amb claredat. Jesús ha vingut a trencar els nostres aferraments. Ha vingut a alliberar-nos de tot el que no ens permet tocar Déu.

Totes les mares, els pares, els fills, els germans, tots els qui volen guardar-se la vida, o bé curar-se en salut podríem dir avui, tot això són coses relatives.

Hi ha quelcom d’absolut? Déu.

I tu monjo, tu siguis qui siguis que vols tocar Déu, pensa que sols ell és l’absolut que has d’estimar. Cal posar-se i endinsar-se en tota la persona vers el trobament amb Jesús, amb les paraules i els gestos que Jesús ens mostra en la seva Bona Nova.

Dels altres amors relatius no cal ni parlar-ne. La nostra conversió és cap a Déu. El nostre canvi de sentit en la nostra marxa és cap a l’amor absolut a Déu. I, amb la vida amarada i enamorada per l’amor de Déu podrem con Jesús desfer-nos pels altres, els més necessitats que cada dia ens hi trobem al davant. I vosaltres ja sabeu que mai manquen necessitats d’un got d’aigua, d’una paraula, d’una pregària, d’una benedicció, des del teu veí fins a l’extrem de la terra.

Aquesta és la conversió que se’ns demana, al monjo, al cristià, a qui vol viure amb els mateixos sentiments de Crist.

Ets lliure. Tu mateix pots elegir cara o creu.
276/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005