13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
20/03/2010  - Misa del Trànsit del nostre Pare sant Benet, abat


Dia 20 de març
MISSA DEL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 20 de març de 2010

Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

Els deixebles estan amb Jesús en el Darrer Sopar. Després d’un llarg col·loqui amb ells, Jesús dirigeix ara les seves paraules al Pare i dóna començament a la seva pregària: «Jesús alçà els ulls al cel i prega dient: Pare...».

Diu sant Agustí: «Jesús hauria pogut pregar al Pare en la forma de servent, en silenci, però va voler aparèixer com a suplicant davant el Pare, recordant-se que era el nostre Mestre. I així la pregària que va fer per nosaltres ens la va fer conèixer a nosaltres. (Sobre l’Evangeli de Joan, 104,9)

Jesús eixampla el seu cor; el dilata profundament. Ens obre el seu cor en l’horitzó més insospitat: el de la seva relació amb el Pare, i en el seu amor per tots nosaltres, en un amor que, superant tot el nostre coneixement i la nostra imaginació, vol incorporar-nos al mateix dinamisme d’amor que Ell viu amb el Pare.

«Que tots siguin u, que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà...».

En aquesta pregària hi ha la font de la nostra missió, de la nostra vida de fe. Jesús viu el moment àlgid de la seva missió, a les portes ja de la seva Passió, on es posarà de manifest el misteri de l’amor diví, font de tot.

Ens acostem aquí als sentiments més íntims de Jesús: «Pare, jo els he donat la glòria que vós m’heu donat. Que siguin u, com nosaltres. Pare, vós me’ls heu donat, que estiguin on jo estic. Pare bo, el món no us ha conegut, però jo us he conegut, i ells han conegut que vós m’heu enviat. Els he fet conèixer el vostre nom i els el faré conèixer més encara...».

Sant Benet recull els sentiments d’aquesta pregària de Jesús, quan escriu la seva Regla amb un profund sabor cristològic. Quan, actuant en lloc del Crist, ens acull a la vida monàstica amb aquestes paraules profundament càlides: «Escolta fill, les prescripcions del Mestre, para-hi l’orella del teu cor» (RB, pròleg 1).

Sant Benet recull els sentiments d’aquesta pregària de Jesús quan convida a «obrir els ulls a la llum deïfica», a acollir la paraula que ha d’il·luminar els nostres passos, i «mostrar-nos el camí de la vida».

Sant Benet recull els sentiments d’aquesta pregària de Jesús quan «obre una escola del servei diví», on s’ensenyaran i es viuran els camins de l’amor, en la contemplació de l’amor. Una escola on aprendrem a «eixamplar el cor, per córrer pels camins dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor».

Joan, el deixeble estimat, l’evangelista, recull aquesta pregària de Jesús, just abans de la seva Passió, a les portes de la seva resurrecció, a les portes de la revelació de la glòria de Crist. Sant Benet ens ofereix la bellesa del Pròleg, com una senzilla invitació a viure l’amor, «participant així en els sofriments del Crist i arribant a merèixer de compartir el seu regne».

Però l’Església, la nostra Mare, a més d’aquesta lectura de Joan, ens proposa una altra lectura preciosa, on escoltem la crida de Déu a Abraham, crida a sortir de la seva família, de la seva terra: «Ves-te’n del teu país, del teu clan, i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré. Et convertiré en un gran poble, et beneiré...».

Déu crida Abraham a deixar una comunitat, la comunitat familiar de la seva mateixa sang, del seu clan... i a marxar cap a un altre espai i un altre temps on trobarà una altra família, un altre poble, una altra comunitat...

Sant Benet va aprendre bé i fidelment la lliçó d’Abraham. Sant Benet va saber destriar les escombraries d’entre tot el que li oferia la societat del seu temps, i va cercar una nova família, una nova comunitat... on viure l’amor de Déu. Un amor que el desborda i que el mou a escriure una Regla, com un camí concret, però viscut sempre com quelcom nou, com una novetat, junt amb altres que se senten cridats a viure l’amor amb el cor dilatat, eixamplat.

I així ha estat: han estat molts, homes i dones, els qui han seguit les seves petjades. Han estat molts i som molts els qui desitgem seguir aquesta saviesa. La saviesa d’una Regla que porta molt marcada l’empremta comunitària. Un segell comunitari que hi trobem pertot, però sobretot en unes poques i profundes expressions:

«El llinatge fortíssim dels cenobites. Fes-ho tot amb consell. Mantenir sempre davant els ulls el temor de Déu. Si es pensa que és millor, que s’ordenin els salms d’una altra manera. Que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu. Servir-se mútuament sense murmuració. No anteposar absolutament res al Crist, el qual ens dugui tots junts a la vida eterna...».

Germans: nosaltres també podem i hem de cantar amb el salmista, sempre, i no tan sols en aquesta celebració: «Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi. Jo dic: “Senyor, ningú com vós no em fa feliç”. Senyor, heretat meva i calze meu, vós meu triat la possessió».
277/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005