13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
22/11/2009  - Diumenge XXXIV durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (Cicle B)


Diumenge XXXIV durant l’any
SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST,
REI DE TOT EL MÓN

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS DÍAZ

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 22 novembre 2009

Dn 7, 13-14; Sl 92, 1-2. 5; Ap 1, 5-8; Jn 18, 33-37

La festa de Crist, Rei de tot el món, va ser instaurada per Pius XI l’11 de març de 1925. Per Europa tot eren aires anticlericals i republicans. Segurament es pretenia amb la festa afirmar la sobirania del Crist i de l’Església en totes les esferes de la vida humana. El Concili Vaticà II, el 1962, va modificar el sentit d’aquesta festa.

Jo crec que el sentit de la festa va per aquí: la sobirania del Crist en totes les esferes de la vida humana. Però des d’un altre punt de vista. No des d’una força i un influx exterior per a exercir pressió de privilegi sobre les estructures de la societat, sinó des de la naturalesa d’aquest Crist que és Alfa i Omega, principi i fi, el qui és, el qui era, el qui ha de venir, el Déu de l’univers. Un Crist que és veritat i vida. Que ha nascut, que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, per donar vida. Un Crist que, com continua dient el prefaci d’aquest dia, és santedat i gràcia, un Crist que porta la justícia, l’amor i la pau. Un Crist Rei, la naturalesa del qual l’obliga a ser amor, a estimar. I s’estima donant vida, donant la vida. Així culminarà la seva obra de servei a l’home en la creu.

Dirà Lactanci: Va estendre els seus braços a la creu i va abraçar al món, per mostrar ja llavors, que el gran poble congregat des de la sortida del sol fins al seu ocàs, de totes les llengües i pobles, es congregaria sota les seves ales, per rebre al front aquell senyal màxim i sublim. (Institucions divines, 4, 26, PL 6, 530)

I vessarà el seu Esperit, per continuar el seu domini en l’espai més sensible de l’home, allí on pot actuar amb més força i eficàcia el domini de l’amor: en el cor. En el cor que és on comença a regenerar-se la humanitat.

I per aquí hauria d’anar el nostre culte a Crist, Rei de l’Univers. Contemplar el qui Pilat va presentar com a Ecce homo. L’Home. Necessitem créixer cap a aquest punt Omega, cap al Crist, que ens dóna la talla de l’home veritable, per ser també servidors de la veritat.

És el que ens comunica també amb la seva paraula plena de bellesa, el poeta León Felipe: “L’home no té cap altre ofici ni ocupació que la d’aprendre a ser Home. Qui és l’Home? Tal vegada sigui el Crist. Perquè el Crist no ha mort. I el Crist no és el Rei, com voldrien els «cristeros», els catòlics polítics i tramposos. El Crist és l’Home. La sang de l’Home, de qualsevol Home. Això ho afirmo. No ho pregunto.
Per ventura no ho puc afirmar?

La litúrgia d’aquest dia et suggereix Josep Antoni, i ens suggereix a tots, unes línies valuoses per viure la nostra vocació monàstica. Créixer com a homes cap a l’Home. Caminar per senderes de profunda humanitat. Ser humans, molt humans, en una societat molt deshumanitzada. La vida monàstica té molt a dir a la societat d’avui. Però necessitem prèviament viure una sincera i profunda fidelitat.

Viure la nostra vocació, segons el pensament de sant Benet que ens diu que el monjo és un cercador de Déu. Aquesta és una tasca de cada dia. A Déu no se’l troba una vegada per totes. Cada dia necessitem buscar-lo, per viure la seva experiència. Una experiència de goig profund.

Buscar Déu no és allunyar-se del món, és créixer com a homes cap a l’Home. Créixer en humanitat cap el qui és ric i prototipus d’humanitat. Buscar Déu és allunyar-se del món per ser rebut per Déu, i viure l’experiència d’un profund creixement humà que ens fa girar la mirada i el cor cap el món. Això seria viure el que ens diu Evagri Pòntic sobre allò que és el monjo:

Monjo és el qui està allunyat de tots i unit a tots. El qui es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure’s a si mateix en cadascun d’ells.

La pregària de consagració a Déu de la professió solemne ens parla d’un Déu que des del seu misteri insondable d’amor s’obre i es vessa com a amor sobre tota la humanitat. Un Déu, no solitari, sinó Trinitat, que ve a incorporar-nos a tots els homes al seu misteri d’amor. El monjo és el qui viu aquest misteri d’amor com una especial i singular relació d’amistat amb Déu, per col·laborar amb Ell, a fi que, gràcies al nostre testimoniatge, molts més s’incorporin a aquest misteri.

Això ens demana viure la nostra vocació amb aquell tarannà que ens suggereix Cassià en dir-nos que el monjo és un home profundament pacient, humil, i exemple de paciència.

No és gaire fàcil aquest camí. Jo diria que és un camí laboriós. Però també, malgrat tot, apassionant, perquè és un treball sobre un mateix. En l’àmbit d’una comunitat, però amb l’objectiu de créixer-hi cap a Aquell que ens crida pel nostre nom. En definitiva, un camí feliç. Viu aquesta felicitat. Com diu un pensador:

Feliços aquells els dies dels quals són tots iguals! Es fiquen al llit tranquils tot esperant un nou dia, i s’aixequen alegres per a viure’l. Viuen Déu, que és més que pensar-lo, sentir-lo o voler-lo. La seva oració no és quelcom que destaca, i allunyada de les seves altres obres. Preguen vivint.

Però duen a dins el color i la melodia.
279/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005