13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monŕstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregŕria
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interčs
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
14/08/2011  - Professió regular d'obedičncia de fra Edwin Oblitas Vera

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA
DE FRA EDWIN OBLITAS VERA

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas

Poblet, sala capitular, 14 agost 2011

Regla de sant Benet, capítol 5: L’obediència

«Purifica el cor, despreocupa’t de tot, sigues monjo, és a dir, únic. Demana al Senyor una sola cosa i busca-la. Afanya’t i mira que ell és Déu. Així, quan purifiquis el teu cor per l’esperit d’intel·ligència, immediatament veuràs Déu per l’esperit de saviesa, i gaudiràs de Déu».

Aquestes paraules de sant Bernat ens suggereixen que arribar a la professió solemne és un punt important d’una línia que cal seguir traçant a la llarg de la vida monàstica, que se centra en una recerca permanent de Déu. Aquesta recerca va lligada de manera molt íntima a un treball sobre el propi espai interior. «Purifica el cor, centra’t en l’única cosa important: ser monjo». Aquesta actitud ens posa en un camí d’assolir l’esperit de saviesa, i, com a conseqüència, veure Déu.

Per fer aquest camí, o per dur a terme aquest treball, necessitem no oblidar en cap moment tres paraules. Són tres paraules que apareixen en els dos primers versets del capítol sobre l’obediència, que acabem d’escoltar: HUMILITAT, OBEDIÈNCIA, CRIST. Tres paraules que ens obren el camí per anar a trobar Déu. I tot això amb una referència molt concreta, molt evangèlica. La humilitat. La humilitat és Crist. La humilitat és una paraula que recull tot el misteri de Déu. D’un Déu que no vol es guardar gelosament per a ell la seva condició divina, sinó que es despulla, es fa no-res, es revesteix de la nostra feblesa, i s’humilia fins a morir a la creu. Aquesta és l’expressió de la suprema humilitat. Un camí així no es fa sinó sota l’impuls de l’amor. Déu és amor. Per això Déu fa aquest camí revestit de la nostra naturalesa, per ensenyar-nos que la manifestació de la grandesa passa per la humiliació viscuda amb amor. Aquesta humilitat és la que contemplem en Crist, que és el camí que ens porta al Pare.

Per viure, doncs, la humilitat, no podem deixar de contemplar el Crist. Si nosaltres, els monjos, no hem d’anteposar res el Crist, estem cridats a contemplar aquest Crist en el qual destaca per sobre de tot el seu gest humil. Per què, durant la seva vida, el Crist viu aquest gest humil? Perquè no abandona mai en cap moment la referència al Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del Pare», dirà Jesús.

D’aquesta manera entenem que la seva vivència humil neix d’una obediència permanent al Pare. «Jo no puc fer res sinó el que veig fer al Pare», diu Jesús. Crist doncs, roman en permanent dependència del Pare. «Crist obedient, fins a la mort, i una mort de Creu». Una obediència que viu també assetjat per la temptació: «Pare, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat». Cal, doncs una gran maduresa humana i espiritual per viure amb força i generositat l’obediència. Una maduresa que en els nostres temps no sempre es troba, en una societat sotmesa al caprici i a la superficialitat, en una societat on abunda el criteri del gust personal, i hi manca compromís amb els qui convivim. L’obediència segons Crist no és una obediència cega, és una obediència que neix de l’exigència de la seva unió amb el Pare, que el porta a manifestar el seu amor a tots els homes.

Una obediència segons Crist és una obediència que neix de la llibertat i de l’amor. La llibertat del qui accepta viure una relació viva amb Déu, de recerca permanent, de desvetllar el seu esperit dins de si mateix, i de manifestar aquest esperit amb amor.

Per tot això cal dir que per a un monjo que accepta plenament les exigències d’una obediència, que aquesta obediència és Crist. Ell ha de ser sempre el punt de referència principal a l’hora de viure aquesta virtut fonamental de la vida monàstica.

Aquest capítol ens parla de les característiques importants de la vida d’obediència: promptitud decidida, generositat, oblit de si mateix, acceptació d’un camí estret, acceptació d’una exigència comunitària, allunyament de tota murmuració, trobar alegria. Doncs tot això és el compromís que es posa de relleu en aquest breu diàleg entre el monjo que professa i l’abat: «assumir el camí de l’obediència monàstica per configurar-se més i més a Crist humil i obedient».

I en aquest mateix diàleg se suggereix també la necessitat «d’assumir en la pròpia vida una escolta humil de la Paraula de Déu», com un mitjà, un instrument necessari per dur a terme amb fidelitat la vida humil i d’obediència que ens configuri a Crist.

La Paraula, però, és un instrument de purificació permanent si s’acull en el cor. «La Paraula és més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l’ànima i l’esperit, discerneix les intencions i els pensaments del cor. Res no s’escapa a la seva mirada; tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell a qui haurem de donar compte» (He 4,12).

És fort aquest text. Tant, que cal dir que el monjo que no es prengui seriosament aquestes paraules de l’Escriptura, pot ser monjo, però serà un monjo mediocre, una vulgaritat que passa sense pena ni glòria. Molts en la vida monàstica passen sense pena ni glòria. Però un pas així és trist.

Edwin, no passis sense pena ni glòria. Alimenta’t cada dia de la força, de la llum i de la saviesa de la Paraula de Déu a qui vols consagrar la teva vida, tal com manifestarás en aquest diàleg amb l’Abat, davant de la comunitat. Sigues generós amb Déu, i amb els teus germans. I viuràs l’experiència que Déu et guanya en generositat.
272/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005