13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
13/11/2017  - Dedicació de la Basílica de Poblet

Dia 13 de novembre
DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Poblet, 13 de novembre de 2017

2 Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83,3.4.5 i 10.11; He 12,18-19.22-24 i Lc 19,1-10

Qui coneix Déu veu transformada la seva vida. Quan Déu prometé a Jacob de donar al seu poble una terra, quan se li presentà com el Déu d’Abraham i d’Isaac; Jacob, en despertar del seu somni, exclamà «Realment el Senyor és present en aquest lloc, i jo no ho sabia. (...) Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel» (Gn 28,16-17), i tot seguit va plantar una pedra com un pilar i la ungí amb oli; perquè Déu havia estat allí. Noé, Abraham, Isaac i Moisès edificaren altars al Senyor per conservar la seva presència fugissera. David va oferir al Senyor de construir-li un temple però Ell no l’acceptà fins que Salomó el va edificar i el poble hi guardà en el seu interior allò que tenia de més preuat del seu contacte amb Déu, les dues taules de la llei; perquè volien que Déu hi habités.

Qui coneix Déu vol guardar per sempre la seva presència. Una església, un temple és només un edifici en el qual Déu i l’home volen trobar-se; una casa per reunir-nos, en la qual som atrets cap a Déu. Les lectures d’aquesta litúrgia volen mostrar-nos, sota aspectes diversos, el significat d’un edifici sagrat com a casa de Déu i com a casa dels homes. L’edifici té sentit perquè nosaltres puguem escoltar-hi, explicar-hi i comprendre-hi la paraula de Déu; té sentit perquè la paraula de Déu actuï entre nosaltres com a força que crea justícia i amor. Especialment, té sentit perquè en ell pugui començar la festa en la qual Déu vol que participem tota la humanitat, no tan sols al final dels temps, sinó ja ara mateix.

Una festa que, amb l’encarnació de Déu, té un rostre, té un nom. En Crist, Déu s’ha encarnat, la Paraula s’ha fet carn. En el temple se’ns dona sota les especies del pa i el vi, i així es converteix veritablement en el Pa de vida i en la beguda de salvació, i nosaltres passem a ser pedres vives del veritable temple del Senyor, d’aquell temple que ja mai no coneixerà ni la destrucció ni la materialitat. Els homes vivim de la veritat i la veritat és una Persona que ens parla i a la qual li parlem; Crist. L’església esdevé aleshores el lloc de la trobada amb el Fill del Déu viu, i així és també el lloc de trobada entre nosaltres. Aquesta és la joia que Déu ens dona, que ell s’ha fet un de nosaltres, que nosaltres podem gairebé tocar-lo i que ell viu amb i entre nosaltres.

Déu és arreu però el temple ens acosta a Déu, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. Baixem de pressa del sicòmor de les nostres limitacions per preparar el nostre interior perquè Jesús vol quedar-se a casa nostra perquè hi entri la salvació i arribi aquella hora en què podrem adorar Déu en esperit i en veritat.

Zaqueu volia veure Jesús, però tot eren impediments fins que, decidit pujà al sicòmor, disposat a superar totes les dificultats; Zaqueu volia veure. Com Zaqueu en nosaltres hi ha quelcom que ens impedeix de veure bé el Senyor, potser la migradesa de la nostra alçada espiritual, potser la gentada que formen els nostres maldecaps mundans. Nosaltres, com Zaqueu, venim a l’església també perquè volem veure Jesús. Ens ho impedeixen les preocupacions, els treballs de cada dia i tantes altres coses que considerem importants sense ser-ho. Superats aquests impediments, estem aquí, no tan sols per veure nosaltres Jesús, sinó perquè Jesús ens miri i ens digui «baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva». Jesús passa cada dia pel nostre costat, com va passar pel costat de Zaqueu, quan va alçar els ulls i, cridant-lo pel seu nom, va trucar a la porta del seu cor. La mirada i la crida de Jesús foren l’inici de la salvació d’aquella casa. A partir d’aquí Zaqueu fou un home nou que, decidit, canvià radicalment el rumb de la seva vida i tots els seus esquemes, la seva manera de pensar, el seu sistema de valors. Havia descobert que podia créixer de veritat agafat de la mà que Jesús li oferia caminant al seu costat mateix.

El goig de la conversió és la resposta a l’escolta de la bona nova. Deixem-nos convertir en pedres vives d’aquell temple espiritual que ja mai no patirà la temporalitat i que té a Crist per pedra angular. Sols aquesta és realment la casa de Déu i la porta del cel, on podrem adorar-lo en esperit i en veritat per sempre més. 

Que coneixent Déu la nostra seva es transformi en vertadera vida. Que el que es realitza visiblement en aquests murs s’acompleixi espiritualment en nosaltres.

9/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005