13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
22/10/2017  - Diumenge XXIX durant l'any (Cicle A)

DIUMENGE XXIX DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Poblet, 22 d’octubre de 2017

Is 45,1.4-6; Sl 95,1 i 3.4-5.7-8.9-10a i c; 1Te 1,1-5b i Mt 22,15-21

Jesús és aquell qui diu sempre la veritat, el qui ensenya de debò els camins de Déu, sense miraments per ningú sigui qui sigui; aquell qui no obra per complaure als homes sinó per agradar a Déu; és el servent del Senyor, el seu elegit. Ho reconeixen, al menys de boca, fins i tot aquests fariseus que persegueixen la manera de sorprendre’l en alguna paraula comprometedora i van al seu encontre amb un grup d’herodians, contraris Roma. És que a l’època de Jesús l’imperi romà dominava d’orient a occident, tot el voltant de la Mediterrània estava sotmès al seu poder, però era alhora fogar de civilització, de cultura, de dret, i la seva herència està encara ben present en la nostra societat i en la nostra cultura. Però el que interessa als fariseus no és treure de Jesús una declaració a favor o en contra de Roma, sinó comprometre’l. L’evangelista Mateu ens ho va mostrant un cop Jesús ha entrat a Jerusalem i ha foragitat els mercaders del Temple. Els grans sacerdots li pregunten amb quina autoritat actua; uns saduceus l’interroguen de qui serà esposa en la vida eterna una dona que s’ha anat casant i quedant vídua successivament de set marits. Avui Jesús els interpel·la dient-los «hipòcrites, per què proveu de comprometre’m?», al final els anomenarà guies cecs i estúpids i anunciarà la destrucció del Temple i de Jerusalem, que arribarà precisament de la mà de Roma.

Perquè el Regne que Jesús ha vingut a portar està més enllà del Cèsar, del Temple o de Jerusalem, de marits, de mullers o de mercaders. Davant d’Ell tremola tota la terra, Ell és gran i digne de ser lloat perquè ha fet el cel i la terra. Sols Ell mereix honor i majestat, no n’hi ha d’altre com Ell perquè fora d’Ell no hi ha cap Déu. És Ell qui ens elegeix i sols l’esperança en Ell ens pot fer suportar qualsevol adversitat. La idea de poder de Jesús és una altra; refusa als qui figuren com a governants de les nacions, les dominen com si en fossin amos i les mantenen sota el seu poder (cf. Mc 10,42) i també la seva pretensió de fer-se anomenar benefactors (cf. Lc 22,25). Mai però no contesta l’autoritat dels governants del seu temps sinó que afirma que cal donar a Déu allò que és de Déu i condemna implícitament, tota temptativa de divinització i absolutització del poder temporal; perquè sols Déu pot exigir-ho tot a l’home.

Ell és el Fill de l’home que ha vingut a servir i no a ser servit, a donar la vida i no a ser un messies caracteritzat pel domini sobre les nacions. Per això quan els seus discutien sobre quin havia de ser el més gran (cf. Mc 9,33-35) els ensenyà que cal fer-se els darrers i servidors de tots; quan Jaume i Joan ambicionaven seure a la seva dreta i a la seva esquerra en el Regne, els indicà que el bon camí porta a la creu (cf. Mc 10,35-40). Crist desvela a l’home, sempre temptat pel poder, el significat autèntic de la paraula servei. La sobirania sols pertany a Déu, Pare únic, i a Crist l’únic mestre. Déu és aquell qui té un profund respecte per la llibertat humana, perquè Ell ens ha fet lliures fins i tot per negar-lo, per pecar, per allunyar-nos d’Ell. Aquest comportament, ens ho diu el Catecisme de l’Església Catòlica (CEC 1884), hauria de ser font d’inspiració de la saviesa d’aquells que governen les comunitats humanes. Sols la veritat, la justícia i la solidaritat procuren la pau. Veritat i llibertat o bé van juntes o bé juntes desapareixen, escrivia sant Joan Pau II (FR 90).

Per això l’Església en el Concili Vaticà II demana que «les institucions humanes, privades o públiques, s’esforcin per posar-se al servei de la dignitat i de la fi de l’home. Lluitin amb energia contra qualsevol esclavitud social o política i respectin, sota qualsevol règim polític, els drets fonamentals de l’home (...) responent cada vegada més a les realitats espirituals, que són les més profundes de totes» (GS 29).

«Aquesta paraula de Jesús és rica en contingut antropològic, i no la podem reduir únicament a l’àmbit polític. L’Església, per tant, no es limita a recordar als homes la justa distinció entre l’esfera d’autoritat del César i la de Déu, entre l’àmbit polític i el religiós. La missió de l’Església, com la de Crist, és essencialment parlar de Déu, fer memòria de la seva sobirania, recordar a tots, especialment als cristians que han perdut la seva identitat, el dret de Déu sobre el que li pertany, és a dir, la nostra vida» (Benet XVI Homilia 16 d’octubre de 2011). Perquè, com ens diu sant Agustí, si en la moneda hi ha la imatge del César i al César pertany; en nosaltres hi ha la imatge de Crist, en nosaltres hi ha gravat el nom de Crist, la funció de Crist i els deures de Crist; i a Crist pertanyem.

15/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005