12/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
03/12/2016  - Dijous de la setmana I d'Advent. Difunts Germandat
 
DIJOUS DE LA SETMANA I D’ADVENT
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet

Missa anual pels difunts de la Germandat de Poblet
Monestir de Valldonzella, 1 desembre 2016

Is 26,1-6; Sl 117,1 i 8-9.19-21.25-27a; Mt 7,21.24-27

L’Advent és el temps de l’esperança; cada any recordem la vinguda del Fill de Déu fet home, nascut com un infant, per tal de portar a terme la redempció de la humanitat.

Déu ha vingut als homes perquè ens estima i vol el millor per nosaltres. Ho vol en tant que humanitat, que col·lectivitat; però també ho vol per a cadascun de nosaltres. Per això hi ha també una vinguda particular que pels qui confiem en Ell és sempre motiu d’esperança, esperança que ens guardarà en pau. La fe és confiança, no pas una confiança cega, sinó una confiança volguda i desitjada. Creiem que Déu és la roca eterna, que ens ha enviat al seu Fill per fer-nos partícips de la resurrecció, Ell que va compartir la nostra mort.

Hi ha una cosa certa i és que el Senyor vindrà a la fi dels temps, n’hi ha una altra de ben incerta i és quan vindrà; també per a tots nosaltres hi ha la certesa de la vinguda personal. No hi ha res més cert que la mort, i amb tot, tampoc no hi ha res més incert que la seva hora. Per poder vèncer aquesta incertesa ens cal confiar en el Senyor, edificar aquesta confiança sobre la roca de la nostra fe.

Com ens diu el salm més val emparar-se en Senyor que posar confiança en els homes, en les coses caduques, insegures, incertes. Si edifiquem la nostra confiança sobre la roca de la fe podrem aguantar els embats de les onades dels egoismes, dels materialismes i de tot allò que és fugisser i sols té una projecció terrenal. Avui, ara i aquí, fem una professió de fe, un acte de confiança en el Senyor. Sabem que els nostres germans que ens han deixat han mort a aquesta vida però confiem esperançats en que el Senyor els ha ofert una vida que no acaba, on no hi ha ni sofriment, ni plors, ni angoixes; on tot és pau i felicitat perquè el Senyor és allí enmig d’ells. Certament no ens podem ni imaginar com pot ser tot això, sols sabem que Crist ens ha obert les portes de la vida eterna, ens ha ofert el títol de fills de Déu i fent-ho ens ha fet germans seus i fills del Pare. Un Pare que és per damunt de tot amor i un germà que es va lliurar fins a l’extrem per l’amor.

Els nostres germans que enyorem, els encomanem esperançats al Senyor. No els recordem sols com un acte de nostàlgia, sinó que és un acte de fe, un acte d’esperança. Si Crist es va fer home i va vèncer la mort fou per compartir la seva resurrecció amb tots els seus germans, amb nosaltres. L’home quan mor deixa una família, trista i enyoradissa de la seva presència; però la nostra fe, fonamentada sobrer la roca de Crist, ens diu que pregant estem en comunió amb ells. Demanem al Senyor que els hagi agregat a la família celestial i que per a ells l’advent de l’esperança hagi tingut ja un Nadal, un naixement a la vertadera vida que és fruit de la resurrecció. Preguem pels nostres germans, encomanem-los a Déu però no amb tristesa sinó amb fe, confiança i esperança. El Senyor ja ha vingut a ells, l’amor hi ha entrat per fer-hi estada.

98/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005