12/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
06/11/2016  - Diumenge XXXII durant l'any (Cicle C)

DIUMENGE XXXII DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia pronunciada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Poblet, 6 novembre 2016

A l’ésser humà si fa no fa, l’empeny un desig vehement d’habitar en una llum inaccessible. Vol habitar els confins de la seva existència, saber què hi ha després d’aquesta vida. Ara com abans la mort sempre és un interrogant.

Però, les mateixes paraules de Jesús ens il·luminen en la fe cristiana, en el món venidor i en la resurrecció dels morts: «Déu no és Déu de morts, sinó de vius perquè, per a ell tots viuen».

Sí, per a Déu tots viuen. La fe ens conforta a viure agomboiats per la misericòrdia que Déu ha tingut amb nosaltres, ens ha concedit un consol etern i una bona esperança.

El misteri de la vida i el misteri de la mort s’entrellacen en el misteri de l’esperança.

La vida ens ha estat donada com a regal. I amb la llibertat de fills de Déu la podem viure amb confiança o amb neguit. Ara bé, davant la mort l’esperança cristiana ens obre la porta a la resurrecció.

Els set germans i la seva mare tenen posat el cor en Déu i en el seu amor, per això creuen en la resurrecció.

Vida i mort es presenten davant de nosaltres i l’esperança repunta entre la vida i la mort, amb la fe i l’amor. Som fills de Déu i per això tenim part en la resurrecció que vindrà després de la nostra caduca vida, per no morir mai més, i poder saciar-nos per sempre més de la contemplació de Déu.

Cal desvetllar-se, perquè la nostra vida està teixida per a contemplar. Però, no per a mirar qualsevol cosa, sinó per a viure a la presència de Déu i desitjar saciar-s’hi de Déu.

La nostra vocació és la d’invocar Déu: demanant justícia, demanant per tots els més necessitats, els més sofrents, desemparats, abandonats, els més descartats de la nostra societat.

El qui confia, el qui es desviu pels altres, el qui té l’esperança posada en Déu, sap que contemplarà la glòria de Déu.

El cor es desfarà i es gastarà sí. Però, viurà donant vida a desdir. Sap que malgrat la mort, Déu que no és Déu de morts, sinó de vius, l’acollirà en el seu Regne. La mort serà el camí cap a la resurrecció, cap a la vida per sempre. On podrem cantar per sempre més: «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor».

110/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005