13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Homilies predicades 
Text de l'homilia
 
28/05/2017  - Diumenge VII de Pasqua. L'Ascensió del Senyor (Cicle A)

Diumenge VII de Pasqua
ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Poblet, 28 de maig de 2017

Fets 1,1-11; Sl 46,2-3.6-7.8.9; Ef 1,17-23 i Mt 28,16-20

L’ascensió de Crist és també la nostra elevació, la seva glòria és la nostra esperança. Déu ha entrat en la història de la humanitat en fer-se carn el Fill de Déu, fet home igual en tot a nosaltres llevat del pecat. El creador entrà de ple en la història de la humanitat i avui celebrem com aquell qui essent Déu es féu home, torna al Pare. En la professió de fe que repetim cada diumenge diem que «se’n pujà al cel on seu a la dreta del Pare»; se’n pujà per tornar a venir de manera definitiva en la plenitud dels temps. Jesucrist torna al Pare del qual va sortir, però hi torna havent acomplert la seva missió redemptora, diríem col·loquialment que hi torna amb la feina feta. El Fill de Déu encarnant-se, patint la passió i essencialment ressuscitant, ens ha fet partícips de la divinitat de Déu i ens ha obert les portes de la vida eterna; ens ha redimit. Aquest és el gran misteri i el gran regal de la salvació.

El text de la carta als Efesis ens dóna la clau per entendre el significat veritable de l’ascensió: en Crist, Déu Pare ha desplegat tot el seu poder, asseient-lo a la seva dreta i sotmetent-ho tot al seu poder. L’ascensió posa de relleu que Crist és Senyor, que tot, absolutament tot, està sota el seu domini sobirà. I aquest domini es tradueix en influx vital sobre l’Església, fins al punt que tota la vida de l’Església li ve del Senyor, del Crist gloriós, al qual hem de romandre fidelment units, sense dubtar-ne.

L’ascensió no és només la glorificació final i solemne de l’home Jesús de Natzaret, sinó que també és l’exaltació i l’elevació de la naturalesa humana. Commemorem i celebrem litúrgicament avui el dia en què la humilitat de la nostra naturalesa ha estat elevada amb Crist per sobre de totes les jerarquies angèliques, al tron ​​de Déu Pare. Amb el Crist elevat al cel, l’ésser humà ha entrat de manera inaudita i nova en la intimitat de Déu; l’home ha trobat, ja per sempre, el seu espai en Déu. La paraula «cel» no indica un lloc sobre els estels, sinó quelcom molt més agosarat, important i sublim: indica Crist mateix, la Persona divina que acull plenament i per sempre tota la humanitat. Aquell en qui Déu i l’home estan inseparablement units per sempre. Nosaltres ens acostem al cel, més encara, entrem en el cel en la mesura en què ens acostem a Jesús i entrem en comunió amb ell.

La solemnitat de l’Ascensió ens convida a una comunió profunda amb Jesús mort i ressuscitat, invisiblement present en la vida de cadascun de nosaltres, present en la seva Església. Som convidats, com diu Jesús als deixebles, a anunciar a tothom la bona nova de l’Evangeli, certs que el Senyor és amb nosaltres, que coopera amb nosaltres, fins que torni. «Per què ens estem mirant al cel?». Quan els Apòstols van intentar atreure l’atenció del Ressuscitat sobre la qüestió de la reconstrucció del regne terrè d’Israel, ell va ser elevat a la seva presència, i un núvol el va ocultar als seus ulls. I ells restaven bocabadats mirant fixament al cel mentre se n’anava (Ac 1,9-10). Estaven mirant fixament al cel, atès que acompanyaven amb la mirada Jesucrist, crucificat i ressuscitat, que era elevat. Sense adonar-se massa que davant d’ells s’estava obrint un horitzó magnífic, infinit, el punt d’arribada definitiu de la peregrinació terrena de l’home.

Jesús el Senyor, el vencedor del pecat i de la mort, el mitjancer entre Déu i els homes, el jutge dels vius i dels morts, el Senyor de l’univers ha pujat al cel perquè estiguem certs que el seguirem, que allí on ha arribat el cap hi pot arribar el cos. Jesucrist ha pujat al cel per fer-nos participar plenament de la seva divinitat. Coneguem a quina esperança ens ha cridat, coneguem la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres. No en dubtem pas.

Com els deixebles, no ens hem de sentir abandonats; ells no creuen que Jesús s’hagi dissipat vers un cel inaccessible i llunyà. Estaven segurs d’una presència nova de Jesús. Estaven segurs que el Ressuscitat estava present entre ells, precisament ara, d’una manera nova i poderosa. Ells sabien que ara seu a la dreta del Pare, que ha estat enlairat al cel i això implica una nova manera de presència, que ja no es pot perdre; l’única manera en què Déu pot ser-nos proper. L’alegria dels deixebles després de l’Ascensió ens ha de ser guia i referent. L’Ascensió de Jesucrist no el porta a una zona llunyana, inaccessible, sinó que resta en permanent proximitat, la que els deixebles experimentaren amb tal força que els produí una alegria que els durà per sempre, perquè Ell és amb nosaltres cada dia fins a la fi del món. No en dubtem pas.

47/281
 Torna 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005