20/10/2018
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
    · Bíblia
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Lectura i pregària 
Lectura i pregària
 
DEIXEU QUE EL DRET BROLLI COM L’AIGUA
Una lectura d’Amós 5,1-27


Introducció

«Un pagès, un home del camp, que vivia dels seus ramats; però, per damunt de tot, un príncep de l’esperit, capaç d’adquirir una cultura elevada i forjar-se una llengua de la qual farà un mitjà de comunicació universal. Al cap de vint-i-vuit segles, acollim el seu pensament com si fos adreçat directament a nosaltres, amb tota la seva força actual i original» (André Chouraqui, Introducció al llibre d’Amós).

Aquest és Amós, un pagès, un ramader, picador de sicòmors i pastor, del regne del Sud, Judà, d’un llogarret ben concret, Tecoa, uns quilòmetres al sud de Betlem, en el desert de Judà. Déu el crida a portar la seva paraula al poderós regne del Nord, Israel, que en el nostre text és designat amb el nom d’un dels dotze patriarques, Josep.

Predicarà a Israel durant el regnat de Jeroboam II (783-743), en un moment d’esplendor per al país, moment d’expansió territorial i d’enriquiment de les classes altes en detriment dels oprimits. Un moment també d’una certa inconsciència política, durant la qual ningú no s’adona, per la ceguesa que dona l’eufòria, de l’amenaça creixent de l’imperi assiri, el qual finalment acabarà engolint la casa de Josep l’any 721 abans de Crist.

Amós mateix, amb la seva resposta a la reprovació que li fa Amassià, sacerdot de Betel, el santuari del Nord, ens deixa entrar en el nucli més profund del misteri i del sentit de la seva vocació profètica, una vocació no volguda, certament, que el ve a trobar en la seva quotidianitat i l’empeny vers una missió divina i alhora humana: «Jo no era pas profeta ni formava part de cap comunitat de profetes. Era ramader i em dedicava a recollir figues de sicòmor, però el Senyor em va prendre de darrere els ramats i em va dir: “Vés a profetitzar al meu poble d’Israel.” Ara, doncs, escolta la paraula del Senyor! Tu em dius que no profetitzi més contra la gent d’Israel, que no vaticini contra els descendents d’Isaac. Doncs això et fa saber el Senyor: “La teva dona farà de prostituta per la ciutat, els teus fills i les teves filles cauran víctimes de l’espasa, les teves terres seran repartides; tu moriràs en un país impur, i el poble d’Israel serà deportat lluny de la seva pàtria.”» (Amós 7,14-17). Ens recorda David, a qui el Senyor prengué també de darrere els ramats per constituir-lo pastor del seu poble.

El text: Amós 5,1-27

1 Escolta la paraula que t’adreço, la complanta que entono per tu, poble d’Israel! 2 Israel ha caigut i no s’alçarà més. Jeu a terra, abandonat, i ningú no l’ajuda a aixecar-se. 3 Això diu el Senyor Déu: «A Israel, de mil homes que una ciutat envia a la guerra, en quedaran cent i prou; i de cent que l’altra n’envia, només en quedaran deu.» 4 Això diu el Senyor a Israel: «Cerqueu-me, si voleu viure, 5 però no busqueu res en el santuari de Betel ni aneu més a Guilgal. No pelegrineu a Beerxeba. Perquè els habitants de Guilgal seran tots deportats i Betel serà un cau de maleficis.» 6 Cerqueu el Senyor, si voleu viure; si no, envairà com un foc el casal de Josep, el consumirà, i a Betel no hi haurà qui l’apagui. 7 Perquè converteixen el dret en absenta, l’herba amarga, i llancen per terra la justícia. 8 Ell és qui ha fet les Plèiades i Orió, el qui treu l’alba de la fosca i fa del dia negra nit; el qui crida les aigües de la mar i les aboca sobre la terra. El seu nom és «el Senyor». 9 Ell, davant els poderosos, defensa el qui ha estat espoliat, i espolia les ciutats fortificades. 10 Vosaltres odieu el qui exigeix judicis justos, avorriu el qui diu la veritat. 11 Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra. Per això no habitareu pas les luxoses cases que heu construït ni beureu el vi de les vinyes selectes que heu plantat. 12 Jo sé que amuntegueu les culpes, que són molts els vostres pecats: maltracteu l’innocent, accepteu suborns, no feu justícia als pobres. 13 Per això, en aquest temps de dissort, l’home assenyat ha de callar. 14 Cerqueu el bé i no el mal, si voleu viure; així el Senyor, Déu de l’univers, serà amb vosaltres, tal com ara preteneu. 15 Avorriu el mal i estimeu el bé, defenseu la justícia als tribunals; potser llavors el Senyor, Déu de l’univers, s’apiadarà dels supervivents de Josep. 16 Això diu el Senyor, Déu de l’univers: «Hi haurà planys per tots els carrers, cridaran ais per totes les places. Convocaran al dol la gent del camp, i a plànyer-se, els ploraners d’ofici. 17 Quan passaré entre vosaltres hi haurà planys per totes les vinyes.» Ho diu el Senyor. 18 Ai dels qui anhelen el dia del Senyor! Què n’espereu, d’aquell dia? Serà un dia de fosca i no de llum. 19 Serà com l’home que fuig d’un lleó i es troba amb un ós; es refugia a casa, repenja la mà a la paret, i el pica una serp. 20 ¿No serà, doncs, fosca, i no pas llum, el dia del Senyor? Serà un dia de tenebres, sense gens de claror. 21 Diu el Senyor: «Detesto i refuso les vostres festes; els vostres aplecs sagrats, no els puc veure. 22 Ni que m’oferiu holocaustos i ofrenes, no m’hi complac; els sacrificis de comunió, ni tan sols me’ls miro. 23 No em molesteu més amb el xivarri dels vostres cants. No vull sentir el so de les vostres arpes. 24 Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable. 25 Durant els quaranta anys que vau passar al desert, gent d’Israel, ¿em vau presentar mai sacrificis i ofrenes? 26 Però ara heu portat en processó les estàtues de Sicut, el vostre déu-rei, i de Quivun, el vostre déu astral. Són les estàtues que vosaltres mateixos us heu fet. 27 Per això us deportaré més lluny de Damasc.» Ho diu el Senyor. «Déu de l’univers» és el seu nom.

He triat un fragment potser una mica llarg. Caldrà llegir-lo atentament, sense presses. Reflecteix els aspectes essencials del que serà tota la predicació profètica a Israel. Els llibres profètics, al bell mig de la Bíblia, no fan altra cosa que recordar la primacia, la vigència, el valor de la Torà i, per tant, en remarquen els aspectes més essencials. Allò que sempre és vigent en el pacte entre Déu i el seu poble: el dret i la justícia com a garantia d’una relació correcta amb els altres (ètica), i amb Déu (culte), i el perill que comporta separar aquestes dues dimensions, el culte i l’ètica. Ètica, tanmateix, és una paraula que no trobarem a la Bíblia.

Amós és un dels dotze profetes, anomenats també menors, en comparació amb els tres grans profetes majors, que són Isaïes, Jeremies i Ezequiel. De tots tres n’hem fet lectio divina en la nostra revista. Dels dotze profetes n’escolliré segurament només dos, Amós, del qual ens ocupem ara mateix, i potser, en una propera lectura, Jonàs. Al costat dels tres rotlles dels tres profetes majors, hi havia sempre un altre rotlle, un sol rotlle, que contenia tots dotze profetes (pel fet de ser incomparablement més breus), i per això, tradicionalment, sempre se’n fa una lectura i una consideració conjunta. Són: Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahum, Habacuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies.

Lectio

El profeta s’adreça a Israel. Aquest és el seu interlocutor. Israel designa aquí el regne del Nord, com a subjecte polític. Quan vulgui posar l’accent en la seva identitat teològica, en la seva pertinença al Senyor, el profeta es referirà a la casa, al casal de Josep, o a Josep simplement. En tot cas, no podem separar excessivament la identitat política de la teològica quan parlem d’Israel.

Què li adreça? Una paraula (dabar) i un plany (quinah). El profeta és el portador d’una paraula de part de Déu. Una paraula creadora, que fa el que diu, que actualitza enmig del poble la presència i l’obra de Déu. El plany o lamentació designa un gènere literari, molt vinculat al profetisme, en el qual es parteix de la situació desastrosa actual del poble —«Israel ha caigut i no s’alçarà més. Jeu a terra, abandonat, i ningú no l’ajuda a aixecar-se» (v. 2)— i se’n treu una crida a la conversió, un oracle de condemna, un anunci d’esperança.

Noteu, en la lectura, que el profeta, el portaveu, s’amaga darrere aquesta paraula, aquest plany, fins al punt que, quan avancem en la lectura, escoltem ja només la veu del Senyor. El profeta s’ha fet fonedís rere la paraula divina, ha esdevingut ell mateix «paraula».

La primera paraula del text és un verb en imperatiu: «Escolta!» (shma). Una invitació a escoltar, la paraula, el plany, la veu del Senyor en definitiva. Israel és el poble de l’escolta, que creix i es constitueix com a tal en l’escolta i l’acolliment de la paraula.

La darrera paraula del text és «nom» (shem). El nom del Senyor és «Déu dels exèrcits (o de l’univers)», és a dir, Déu de la història i del camí del poble. El nom conté sempre una identitat, també la de Déu, per això a Israel el seu nom no es pot pronunciar. En tot cas, la lectura del text, des del verb inicial «escoltar» fins al darrer mot «nom», ens permet construir la identitat de Déu, un Déu que sempre es troba en el text i que no podem trobar al marge del text; i el seu nom omple de contingut i d’identitat el camí, la història, la vida del poble. Fixeu-vos, Déu sempre es troba en la paraula, i, per tant, en l’escolta. El seu nom prové de l’escolta. De fet, en hebreu, shma (escoltar) i shem (nom) participen de la mateixa arrel significativa. Llegir, escoltar, obeir com a resposta a l’exigència significativa del nom. Ho farem ara en la nostra lectura profunda del text.

Meditatio

Què diu el Senyor a Israel? «Cerqueu-me, si voleu viure». Cercar per viure, per viure en plenitud. Podríem resumir així el missatge, la crida del profeta. La crida de Déu. Cercar (daraix) és un altre verb molt important en l’articulació de la Torà com a aliança amb el poble. La Llei que Déu dona al poble és en primer lloc un camí que cal seguir, un tresor que cal cercar. Aquesta recerca és la lletra de canvi de la vida, de la vera vida.

Cal cercar, però, en el lloc correcte. En el text, els santuaris de Betel, Guilgal i Beerxeba, tot i que vinculats a la història dels patriarques, designen el culte idolàtric, en oposició a Jerusalem, seu de l’únic temple autoritzat. Designen la litúrgia incorrecta, el lloc on no s’ha de cercar Déu perquè, senzillament, no se li pot trobar. El text, però, fa aquí un gir sorprenent. Per què és idolàtric aquest culte? Fixeu-vos en la resposta: «Perquè converteixen el dret en absenta, l’herba amarga, i llancen per terra la justícia» (v. 7). El dret i la justícia, que són els pilars de la teologia d’Israel, garantia de vida i de felicitat en la fe del poble, ací s’han tornat mort i amargor (absenta, herba amarga, verí). El poble, amb la seva infidelitat, ha capgirat els valors —dret i justícia— que, al capdavall, verifiquen l’autenticitat i la sinceritat de tot culte tributat a Déu. Capgirar aquests valors, és, fet i fet, capgirar tot el projecte de Déu, el sentit del seu pla creador. Per això el verset següent (8) fa un excurs inesperat al Déu creador i ordenador del cosmos, i apel·la per primera vegada al seu nom, com a portador d’ordre i d’identitat per al cosmos.

Aquest Déu garant del dret i la justícia, garant de l’ordre veritable de la creació, s’identifica amb els espoliats, amb els febles, amb les víctimes. No amb els destinataris concrets de la paraula i del plany d’Amós que són els poderosos, els qui cometen injustícies, els qui, amb la seva depredació, vulneren l’ordre «just» volgut pel Senyor.

Afinem, doncs, una mica més, el contingut del terme «Israel» que trobàvem al començament com a destinatari de l’oracle profètic: «Vosaltres odieu el qui exigeix judicis justos, avorriu el qui diu la veritat. Trepitgeu els febles i els preneu la seva part de gra. Per això no habitareu pas les luxoses cases que heu construït ni beureu el vi de les vinyes selectes que heu plantat. Jo sé que amuntegueu les culpes, que són molts els vostres pecats: maltracteu l’innocent, accepteu suborns, no feu justícia als pobres» (Am 5,10-12). L’Israel a qui Amós s’adreça, en efecte, és un poble pecador, un poble culpable.

A aquest poble culpable, el profeta crida: «cerqueu el bé (tob), i no el mal (ra)!» (14). I repeteix: «Avorriu el mal i estimeu el bé» (15). És a dir, l’invita a restablir el veritable ordre de la creació, l’ordre volgut pel Déu creador en el seu projecte.

Per això, perquè en el fons es tracta del sentit de la creació i de la història, l’oracle profètic evoca el dia del judici, un altre dels temes recurrents en tot el profetisme. Serà un dia terrible, el dia que el Senyor passarà enmig del seu poble per posar en evidència la veritat i la mentida de les opcions i de les accions humanes. Les imatges són molt suggestives, molt vives, molt plàstiques: «Què n’espereu, d’aquell dia? Serà un dia de fosca i no de llum. Serà com l’home que fuig d’un lleó i es troba amb un os; es refugia a casa, repenja la mà a la paret, i el pica una serp. ¿No serà, doncs, fosca, i no pas llum, el dia del Senyor? Serà un dia de tenebres, sense gens de claror» (Am 5,18-20).

Els darrers versets del nostre text desvelen el sentit de tot plegat, d’una manera diàfana: «Diu el Senyor: “Detesto i refuso les vostres festes; els vostres aplecs sagrats, no els puc veure. Ni que m’oferiu holocaustos i ofrenes, no m’hi complac; els sacrificis de comunió, ni tan sols me’ls miro. No em molesteu més amb el xivarri dels vostres cants. No vull sentir el so de les vostres arpes. Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable”» (Am 5,21-24). Perquè en el fons es tracta d’un problema teològic que compromet la identitat, el nom de Déu mateix. El Senyor, diu, detesta i refusa les nostres festes, el nostre culte. I els nostres sacrificis ni tan sols se’ls mira. Li són totalment indiferents. Per què? Quin és el veritable culte? Quina és la rectitud, l’ortodòxia del culte? El profeta ho diu amb aquesta frase bellíssima, que no hauríem d’oblidar mai, que hauríem de portar gravada sempre en el nostre cor i en la nostra raó: «Deixeu que el dret brolli com l’aigua i la justícia ragi com un torrent inestroncable».

Si del culte que tributem a Déu com a exercici de la nostra identitat no en brolla el dret i la justícia, és a dir, un ordre correcte per a la creació, entesa com a natura i humanitat, com a casa de Déu i casa de l’home, aquest culte és idolàtric, és va, és fals, és, fins i tot, pervers, perquè als ulls dels homes i del món desfigura el rostre de Déu i capgira les lletres del seu nom.

Perquè aquest és el nom del Déu de l’univers, del Déu dels exèrcits, del Déu de la història: «dret i justícia» com a concreció del seu amor fidel, de la seva misericòrdia entranyable.

Contemplatio

Voldria fer-vos anar una mica més enllà del text —no oblideu, però, que a Déu sempre se’l troba en el text—, seguint el fil de dues paraules oposades que hem trobat en el text, i repetides a més dues vegades, en positiu i en negatiu, als versets 14 i 15. Són «tob» (bondat) i «ra» (malícia, maldat). En realitat en el text estan usades com a adjectius, ja que en la creació, el bé i el mal, en abstracte, no existeixen, sempre s’encarnen, sempre qualifiquen la realitat. I la qualifiquen en relació a Déu, en positiu (el bé) i en negatiu (el mal).

Em sembla un punt interessant per a la nostra contemplació a partir del text. Per provar d’anar una mica més enllà del text, fins a Déu mateix. Diria que aquest és el nucli de la predicació profètica: salvaguardar el bé de la creació, com a projecte volgut per Déu, com a cosmos, de l’embat del mal com a desordre, com a caos, com a negació del projecte de Déu. Fixeu-vos que la paraula «tob» remet al relat de la Creació (Gn 1), on el narrador va repetint: «Déu veié que tot això era bo». La bondat de la creació, que tenim la responsabilitat de salvaguardar i de concretar en el dret i la justícia que brollen de la Torà del Senyor, és el que, en definitiva, es posa en entredit en el nostre text, per la conducta injusta i opressora, contrària al dret, dels poderosos d’Israel, dels poderosos de sempre.

Tota la Bíblia, en particular el llibre dels Salms, és la dramatització de la lluita, còsmica, entre aquests oposats, el bé i el mal, el just i l’injust, com a encarnació concreta del bé i el mal. I sempre s’entén el bé com a fidelitat al projecte de Déu, i el mal com a infidelitat a aquest projecte, com a negació pura i simple de Déu. Sempre en concret, repeteixo: hi ha el just, que segueix la Llei del Senyor, i l’injust, que n’ignora el projecte. I aquest projecte es troba en la Torà, en la paraula del Senyor, que el profeta rep la missió irrecusable de desvetllar, actualitzar, interpretar. És per la mediació del profeta i en tant que es restableixi l’ordre de la creació com a dret i justícia, que el culte tornarà a ser el lloc de la identitat del poble, el lloc on ressona el nom de Déu, i on el poble en fa també el seu nom, el contingut de la seva pròpia identitat.

Voldria acabar amb aquesta frase, amb aquesta pregunta del Senyor al seu poble per mediació del seu profeta: «Durant els quaranta anys que vau passar al desert, gent d’Israel, ¿em vau presentar mai sacrificis i ofrenes?» (v. 25). Una pregunta de doble sentit, certament. Perquè, quins van ser els sacrificis i les ofrenes del poble, durant quaranta anys, en el desert, en un lloc erm, solitari i ple de silencis? L’escolta de la paraula de Déu, de la seva Torà! I ací hi ha un matís preciós del lèxic hebreu que cal subratllar: el terme que designa desert (midbar) en hebreu, participa de la mateixa arrel de la paraula (dabar). El desert, com a lloc silenciós, com a lloc de l’escolta, és, per antonomàsia, el lloc de la paraula!

Per tant, quin és el veritable culte per a Israel, i per a tu i per a mi? L’escolta de la Torà, l’acolliment del seu Projecte, i la seva concreció, com a bondat en la creació per la pràctica del dret i la justícia. Tota la resta és pura idolatria, és el culte i la glorificació del mal com a desordre de la creació: «Però ara heu portat en processó les estàtues de Sicut, el vostre déu-rei, i de Quivun, el vostre déu astral. Són les estàtues que vosaltres mateixos us heu fet» (v. 26).

Les estàtues que nosaltres mateixos ens hem fet.

Oratio

Com a text de pregària, per a articular el nostre diàleg amb Déu a partir de la lectio divina que acabem de fer, us deixo un text més amable, un text ple de ressons de l’oracle d’Amós que hem comentat, i que ens permet potser d’apropar-nos més al cor de Déu, a la seva intimitat, a la seva tendresa plena de lleialtat, i això amb molta confiança. Preguem-lo, doncs, deixant que aflorin, de les paraules del salm, el dret i la justícia, com l’aigua que tot ho vivifica i purifica. I aquesta aigua, que brolla del cor de Déu literalment traspassat a la creu, serà també el nostre càntic nou, el nostre culte nou, veritable i sincer.

Salm 33
1 Justos, aclameu el Senyor;
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
2 Celebreu el Senyor amb la lira,
canteu-li amb l’arpa de deu cordes;
3 dediqueu-li un càntic nou,
toqueu acompanyant l’aclamació.
4 Perquè la paraula del Senyor és certa,
es manté fidel en tot el que fa.
5 Estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
6 Amb la paraula el Senyor ha fet el cel,
amb l’alè de la boca ha creat l’estelada.
7 Com dins un odre, recull l’aigua dels mars,
reté els oceans en el seu llit.
8 Que tota la terra veneri el Senyor,
que el temin els habitants del món.
9 A una paraula seva, tot començà;
a una ordre d’ell, tot existí.
10 El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira a terra els propòsits dels pobles;
11 però els plans del Senyor persisteixen,
manté per sempre els propòsits del seu cor.
12 Feliç la nació que té el Senyor per Déu,
el poble que ell ha escollit per heretat.
13 El Senyor guaita des del cel,
observa un per un tots els homes.
14 Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
15 ell, que ha modelat un per un tots els cors,
penetra totes les seves accions.
16 No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni tenir molta força allibera el valent;
17 els cavalls no valen res per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú.
18 Els ulls del Senyor vetllen els qui el veneren,
els qui esperen en l’amor que els té;
19 ell rescata de la mort la seva vida
i els retorna en temps de fam.
20 La nostra ànima es deleix pel Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
21 És l’alegria del nostre cor,
i el seu sant nom ens dona confiança.
22 Que el teu amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en tu.

El teu sant nom, Senyor, ens dona confiança!
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005