13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
  Lectura i pregària
    · Bíblia
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Lectura i pregària 
Lectura i pregària
 
L’ARBRE VIGILANT
Una lectura de Jeremies 1,1-19


Introducció

«Des que Jeremies apareix en el recull de les seves profecies, se’ns mostra ple de pietat, penetrat d’un viu sentiment de la seva feblesa, sensible i àdhuc impressionable, arrossegat al descoratjament però tot ardent pel zel de la llei de Déu i animat pel més pur patriotisme. Compassió i tendresa: aquestes dues paraules resumeixen tot el seu caràcter. No és per temperament un home de lluita i de combat, està més disposat a evitar el perill que a afrontar-lo; és enemic del soroll i amic de la solitud; li veiem un aire de malenconia i de tristesa; és més amant que no pas enèrgic, té més de l’apòstol sant Joan que de sant Pere [...]. Sembla, humanament parlant, que un cor tan tendre no era el més adient per complir una missió profètica en una època agitada, trasbalsada, com ho va haver de ser la de la presa de Jerusalem i de la ruïna definitiva del temple de Salomó pel terrible Nabucodonosor, rei de Babilònia. Déu jutjà altrament que la saviesa humana i va voler mostrar en la persona de Jeremies el poder de la gràcia i la força de la inspiració celestial, que transformen, a llur grat, les ànimes i els cors» (La Sainte Bible Polyglotte, a cura de F. Vigouroux, vol. V, París 1904).

Aquest retrat del profeta que ens disposem a abordar en la nostra lectio, força estereotipat, potser una mica clàssic, ens dóna tanmateix un perfil correcte d’aquest personatge que viu en la pròpia carn la desfeta del seu poble, el Regne de Judà, que cau en mans dels babilonis el 587 aC. Es tracta d’un personatge real, concret, que encarna allò que viu i predica. És així en tots els profetes, llevat, és clar, de Jonàs, que és un personatge fictici. En ells la Paraula de Déu, la Torà, es fa concreta, s’encarna en una història humana, real.

A mi Jeremies, salvant les distàncies, em recorda molt el nostre President Companys, que assumeix com a propi el destí —la desfeta— del seu poble, fins a la mort, talment que, com en la famosa pel·lícula sobre la seva biografia «Lluís Companys, procés a Catalunya» (Josep M. Forn, 1979), el profeta viu en carn pròpia l’ensulsiada del seu poble.

La compassió i la tendresa són els dos filons que alimenten la denúncia del profeta quan interpel·la el poble per la seva infidelitat. Sense la compassió i la tendresa la denúncia restaria estèril. Precisament perquè experimenta en la pròpia carn i en el propi cor el dolor del poble, per la seva sensibilitat, pot denunciar-ne la causa i invitar a la conversió. És una compassió i una tendresa que troba la seva font en la meditació constant del projecte de Déu, de la seva Paraula, de la Torà, que és el mirall on es mira el profeta i per on mira la realitat del seu poble, que es desajusta d’aquest projecte i es deixa endur pels afalacs de projectes més estantissos, pels jocs de la política, de les aliances, per interessos humans, en definitiva.

Jeremies és un profeta del sud, del Regne de Judà —després del regnat de Salomó, vers l’any 931 aC, les tribus de Benjamí i de Judà es van separar de la resta, i Israel quedà dividit en dos, el Regne del Nord (Israel), amb capital a Samaria, i el Regne del Sud (Judà) amb capital a Jerusalem—. El seu nom, Jeremies, significa «Déu, el Senyor, fa créixer». Neix en una vila de Judà, Anatot, de família sacerdotal, i la seva activitat s’estén entre els anys 627 i 587 aC. Uns anys després de l'inici de la seva missió es produirà la reforma religiosa del rei Josies (622 aC), que significà un retorn a les paraules i a l’esperit de la Llei. Vàrem parlar d’aquesta reforma en l’article «He trobat el llibre de la Llei» (Revista Poblet, n. 29, desembre 2014, p. 15). La redescoberta del llibre, és a dir, dels camins del projecte de Déu, acompanya l’activitat de Jeremies, l’anima, omple de fidelitat i de compassió la seva mirada per tal de posar al descobert i denunciar la infidelitat del seu poble. Potser no podríem entendre la figura del profeta sense aquesta reforma, sense aquest retorn al Senyor, al seu esperit. No debades, a Jeremies, de família sacerdotal, Déu l’ha fet créixer —com diu el seu nom— en la interiorització i la meditació de la Torà.

Lectio Jeremies 1,1-19

1 Paraules i fets de Jeremies, fill d’Hilquiahu, un dels sacerdots que vivien a Anatot, poble de la tribu de Benjamí. 2 Aquestes són les paraules que el Senyor li va comunicar l’any tretze del regnat de Josies, fill d’Amon, rei de Judà, 3 i també en temps de Joiaquim, fill de Josies, fins al final de l’any onze del regnat de Sedecies, fill de Josies, rei de Judà, és a dir, fins al moment de la deportació dels habitants de Jerusalem, el mes cinquè. 4 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: 5 «Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions.» 6 Jo vaig replicar: «Ah, Senyor, Déu meu! Sóc massa jove. Com sabré parlar?» 7 El Senyor em respongué: «No diguis que ets massa jove. Vés on jo t’enviaré, digues el que jo t’ordenaré. 8 No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor.» 9 Aleshores el Senyor va allargar la mà, em tocà els llavis i em digué: «Poso les meves paraules a la teva boca: 10 des d’avui et dono poder sobre nacions i reialmes, per a arrencar i enderrocar, per a destruir i enrunar, per a construir i plantar.» 11 El Senyor em va comunicar la seva paraula. Em digué: «Què veus, Jeremies?» Vaig respondre: «Veig una branca d’ametller, l’arbre vigilant.» 12 El Senyor em digué: «És cert això que has vist. Jo també vigilo perquè es compleixi la meva paraula.»

He escollit per a la lectio de Jeremies un text programàtic. És a dir, aquell text a partir del qual podem i hem d’entendre tota la missió del profeta. Es tracta d’un dels anomenats relats de vocació, abundants en l’Escriptura, i sovint confegits a partir d’un esquema semblant. Tenim el de Jeremies, el d’Isaïes, el de Moisès... la crida del nen Samuel, i, potser el que més coneixem, el que ens és més familiar, el relat de la vocació de Maria, és a dir, de la seva Anunciació. O els relats de la crida dels deixebles per part de Jesús als evangelis.

Va bé recordar el significat de la paraula profeta (nabí), breument, perquè ja hi varem aprofundir en la lectio anterior d’Isaïes («La vinya de l’amic i de l’amat», Revista Poblet n. 30, juny 2015, p. 28). El profeta és l’home de la Paraula, el portaveu, el torsimany, la boca de Déu. La seva vida, la seva missió, el seu sentit, pengen d’aquesta paraula. De fet «paraula», dabar en hebreu, és un mot predominant, escandalosament predominant en aquest text programàtic. Dabar vol dir paraula en sentit ple, paraula-esdeveniment, paraula que fa el que diu. Per això la BCI ha traduït aquest dabar amb l’expressió «paraules i fets» de Jeremies. En el dabar, doncs, les paraules sempre van lligades als fets, i els fets brollen sempre d’aquesta paraula fecunda, plena. D’aquest dabar penja la vida de Jeremies, el seu destí i la seva missió, el sentit de la seva existència.

Meditatio

Anatot és una vila de la tribu de Benjamí, al Regne de Judà o del Sud, no llunyana de Jerusalem, la capital, a prop de la via que hi mena des del nord. Josuè, en el repartiment de la terra promesa, l’havia destinada als sacerdots, entre moltes altres ciutats (Js 21,18). Es tracta d’una dada important: el seu pare era un dels sacerdots que vivien a Anatot. Però no se’ns diu que Jeremies fos sacerdot, si bé sabem que les funcions sacerdotals passaven de pare a fill en les famílies de llinatge sacerdotal. Per tant, Jeremies és un home avesat a la Paraula de la Torà, familiaritzat amb el culte, el lloc on ressona aquesta Paraula profètica que ha d’interpel·lar la vida del poble. Una Paraula i un Culte redescoberts a partir de la reforma de Josies. L’esment del regnat de Josies emmarca en el text l’itinerari del profeta: Jeremies rep la crida del Senyor l’any tretze de Josies, fill d’Amon, rei de Judà. En canvi els altres dos reis esmentats, Joiaquim i Sedecies els associem naturalment a la desfeta del Regne de Judà, a la seva caiguda en mans dels babilonis: Sedecies és l’últim rei de Judà, del casal de David, deportat per Nabucodonosor l’any 587 després de la destrucció de Jerusalem i del temple. Si Josies ens evoca la represa, Joiaquim i Sedecies ens evoquen el fracàs, la desfeta. La desfeta del poble com a projecte de Déu. Almenys aparentment.

En els versets 2, 4 i 11, les expressions «el Senyor va comunicar la seva paraula a Jeremies» o «paraules que el Senyor li va comunicar», amaguen una construcció hebrea molt especial. Literalment hauríem de traduir: «la paraula de Senyor s’esdevingué, fou... sobre Jeremies». És una Paraula que esdevé en la vida del profeta, que ve a trobar-la, que l’assumeix, que s’hi encarna, una Paraula que abraça, transforma i sosté tota la seva realitat. És molt més que comunicar. És una Paraula que funda una realitat nova. Per això el profeta, hem dit, és l’home de la Paraula, que neix, que creix d’aquesta Paraula.

Ho precisa molt més el verset 5: «Abans de formar-te en les entranyes de la mare, jo et coneixia; abans que sortissis del seu ventre et vaig consagrar profeta destinat a les nacions». Tota la vida del profeta, des d’abans de néixer, des dels seus fonaments més amagats, brolla d’aquesta Paraula, en depèn. És una Paraula que supera, que depassa l’existència del profeta. En l’àmbit d’aquesta Paraula s’esdevé quelcom molt important per al profeta: és objecte de coneixement per part de Déu i assumit en la seva mateixa realitat divina. Això vol dir consagrar, fer sant. L’home, sostret, separat de la realitat profana, és cridat a entrar, a participar de la realitat divina, amb la missió de ser testimoni d’aquesta realitat divina enmig de la realitat profana: «et vaig consagrar profeta destinat a les nacions». Si el profeta és l’home de la Paraula, és al mateix temps l’home per als altres, que ja no es pertany a si mateix, és l’home «destinat a ... ».

La Paraula que advé sobre el profeta, suscita un diàleg, demana una resposta. Perquè la Paraula de Déu sempre ve a l’encontre de l’home en la seva llibertat i en la seva responsabilitat, com a subjecte personal capaç d’entrar-hi en relació. La joventut del profeta és el problema. «Jove» expressa ací senzillament la incapacitat de parlar, d’encarnar en la pròpia vida aquesta Paraula que malda per apoderar-se d’ell. A Moisès li passava el mateix: «Moisès va dir al Senyor: Senyor, et demano que m’excusis. Jo no sé parlar. No n’he sabut mai, ni tampoc en sé ara que tu has parlat amb mi. No em surten les paraules» (Ex 4,10).

La pobresa, la incapacitat radical de l’home es mesura en la confrontació amb aquesta Paraula. Ens trobem davant un Déu que vol ser parlat, enraonat —amb aquesta expressió nostra catalana tan rica de significat—. És a través de la Paraula, i no per altres mitjans més efectius o espectaculars, que Déu vol apropar-se als homes, entrar en les seves vides, trepitjar els seus camins. I és precisament en aquest terreny on el profeta se sent infinitament pobre i incapacitat davant la Paraula que l’interpel·la. Només el Senyor, el mateix autor de la Paraula, pot superar, pot omplir aquesta incapacitat radical: «No diguis que ets massa jove. Vés on jo t’enviaré, digues el que jo t’ordenaré. No tinguis por de ningú. Jo seré al teu costat per alliberar-te. T’ho dic jo, el Senyor». I el Senyor ho confirma amb un gest, un gest iniciàtic, quasi sacramental: toca els llavis del profeta i posa la seva Paraula dins la seva boca. Aquesta Paraula és com la brasa del profeta Isaïes, que purifica els seus llavis i el seu cor (Is 6,7), o com el rotlle que Ezequiel ha de menjar (Ez 3,2) per vèncer la mateixa incapacitat radical davant la Paraula divina. En tots aquests relats comuns, doncs, es tracta d’una veritable consagració mitjançant la Paraula, ja sigui en forma de brasa, de rotlle, o amb un simple gest de la mà tocant els llavis del profeta, una consagració que, tot arrabassant l’home de la seva realitat concreta, profana, i assumint-la en el misteri de la santedat divina, en fa un enviat, un testimoni de la radicalitat i del primat de Déu com a referent de tota realitat: «Des d’avui et dono poder sobre nacions i reialmes, per a arrencar i enderrocar, per a destruir i enrunar, per a construir i plantar».

És curiosa la missió que rep el profeta compromès definitivament amb la Paraula divina. És la missió d’arrencar i d’enderrocar, de destruir i enrunar, però amb la finalitat de construir i plantar. Es tracta d’un capgirament de la realitat establerta amb vista a reconfigurar-la segons el projecte, la paraula del Senyor, la seva Torà. És una missió complexa, incòmoda, que no serà compresa ni acceptada per la resta dels humans: «Senyor, m’has seduït i m’he deixat seduir; has volgut forçar-me i te n’has sortit. He estat la riota de tothom, tot el dia es burlen de mi» (Jr 20,7).

Amb una metàfora plena de bellesa, molt eloqüent i familiar per a nosaltres, el text profètic subratlla la naturalesa d’aquesta Paraula. Es tracta d’una Paraula vigilant, que sempre està amatent, com l’arbre vigilant, l’ametller, que s’avança a la primavera amb la seva florida, i ho fa gratuïtament i enmig de la més absoluta fragilitat. En hebreu l’ametller es designa amb una paraula que pren la seva arrel del verb «vigilar». No hi ha res més fràgil que la flor de l’ametller a mercè d’una glaçada imprevista, però alhora no hi ha res de més bell, de més poderós en la seva fragilitat, de més eloqüent, de més esperançador. La Paraula que advé sobre el profeta, doncs, és fràgil i potent alhora, és bella, susceptible però de ser refusada. És una Paraula que vol ser acollida, que vol tornar-se diàleg tot assumint la realitat del profeta en la seva fragilitat i també en la seva bellesa, la bellesa que donen la llibertat i la responsabilitat. «Veig una branca d’ametller, l’arbre vigilant. El Senyor em digué: És cert això que has vist. Jo també vigilo perquè es compleixi la meva paraula».

La visió, la imatge, la icona, la metàfora, si ho voleu, és un altre matís d’aquesta Paraula. Déu Parla en tota la realitat. Per això cal saber mirar, també, a més d’escoltar. Perquè sovint la Paraula de Déu s’embolcalla de silenci i de fragilitat en la fredor i el silenci del món. I quan Déu calla ens cal purificar la nostra mirada vigilant per copsar-lo en la quietud de l’hivern, perquè Déu pot florir quan menys ho esperem, ell que mira el nostre món amb esperança.

Per acabar aquesta lectura atenta del text, diguem quelcom del dinamisme, de l’estructura d’un relat prototípic de vocació, de crida, com és el de Jeremies.

1) El context: la crida de Déu s’adreça a algú concret i en un moment concret de la història.

2) La crida: aporta sempre una nova identitat per al destinatari i una missió.

3) La dificultat o incapacitat del cridat: «no sé parlar». La vocació es va concretant en el marc d’un diàleg, des de la llibertat i la responsabilitat.

4) El signe que confirma la vocació i la missió i obre a la confiança.

Contemplatio

Contemplar vol dir anar més enllà de la literalitat del text, superar la capa opaca de la realitat, i les metàfores són molt valuoses per a la contemplació. Són transgressores, com l’ametller, i ens ajuden a fer el pas de la realitat sensible cap a la realitat invisible. Ens ajuden a submergir-nos en la santedat de Déu des de l’àmbit de la nostra profanitat. Exemples eloqüents en són les paràboles de Jesús, sempre transgressores. Per exemple, la de la dona que escombra (Lc 15,8-10), on Déu s’identifica amb aquesta dona, es fa aquesta dona, és aquesta dona que escombra per trobar la dracma perduda, per trobar-te a tu en allò de més senzill i quotidià que té la nostra realitat. Amb aquesta metàfora, més que amb un discurs conceptual, entrem en contacte amb la realitat mateixa de Déu, amb la seva misericòrdia.

En la lectura d’avui el profeta Jeremies, que haurà de viure els moments més transcendentals de la història de la desfeta del seu poble, que la patirà en la pròpia carn, ens ensenya una cosa ben senzilla i alhora difícil: contemplar la realitat com a icona de l’invisible, com a signe d’aquest Déu amatent que vetlla sempre perquè la seva Paraula es compleixi, que vetlla perquè el seu projecte —la bondat de la Creació— no acabi en la desfeta. Es tracta d’una aposta per la fragilitat com a llenguatge de Déu. I això lliga amb la compassió i la tendresa que evocàvem al principi com a fonts de l’activitat del profeta.

Joan evangelista inscriu tota la vida de Jesús sota el signe de la fragilitat i la tendresa. Ho fa creant, al principi i al final del seu relat (Jn 2,1-12 i Jn 19,25-27), unes escenes on apareix la seva mare, Maria, no com a mare, sinó com a dona, com a personificació de la fragilitat i de la tendresa. Una fragilitat tanmateix audaç, que és capaç de superar la negativa de Jesús a la seva demanda, quan a la indicació de Maria «No tenen vi», Jesús respon amb un estirabot: «Dona, a tu i a mi què ens importa?», i que és capaç de foradar el silenci i la foscor de la mort amb l’acolliment de la fe: «I l’acollí —el deixeble a Maria— a casa seva». El papa sant Gregori el Gran, quan escriu la vida de sant Benet, fa el mateix: obre i tanca la vida del seu biografiat amb dues escenes que tenen com a protagonista una dona i les llàgrimes de la compassió (Diàlegs II, i,1-2 i xxxiii). La dida, amb el sedàs trencat, i la germana Escolàstica, amb el seu plor tenaç capaç de vèncer la rigidesa i la seguretat que donen les normes, amb la tendresa, amb la fragilitat, amb el plor.

El profeta, doncs, ens invita a establir una relació nova amb la realitat que ens envolta, acollint-la com a llenguatge de Déu. Una relació basada en la fragilitat i en la tendresa com a camí d’un veritable encontre, d’un veritable diàleg amb Ell. Un diàleg amb la Paraula a partir del qual se’ns confiarà la mateixa missió que al profeta: reconfigurar la realitat, resituar-la. Arrencar i enderrocar, destruir i enrunar, per a construir i plantar. Plantar, amb un gest lliure i responsable, i amb la confiança que és Déu qui fa créixer, qui vigila perquè no es malmeti la bondat de la Creació.

Oratio

Dos textos per a la pregària, un de l’Escriptura i un altre de profà, per tal d’aprendre a articular aquest diàleg essencial de la nostra realitat amb la de Déu.

1) La vocació de Maria, l’Anunciació (Lc 1,28-38)

L’àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.» 29 Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31 Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi.» 34 Maria preguntà a l’àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?» 35 L’àngel li respongué: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. 36 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible.» 38 Maria va dir: «Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.» I l’àngel es va retirar.

Pregueu-lo, aquest text, en el silenci del vostre cor i de la vostra cambra, que haurien de reproduir el silenci de l’estança de Natzaret on Maria rep la visita de Déu. Sigueu amatents al respecte, a la delicadesa, a la llibertat que traspua tot el diàleg. Són el camí de l’acceptació final, del gest humil de Maria que inicia un capgirament radical en la nostra realitat i en la nostra història.

2) El poema «Els ametllers» de Joan Maragall

[23 de gener]

Avui, per la primera i dolça volta,
m’ha sorprès la blancor dels ametllers
traient el cap per sobre dels recers
de l’hort blanc de les monges caputxines:
semblaven esfereïts
de sentir-se tan florits
tots sols entre les boirines.


[6 de febrer]

Avui semblaven valents
i semblava que cantaven
afrontant a tots els vents
i a les neus que els vents portaven.
Sota les neus imminents
cantaven de l’alegria
d’haver florit innocents
abans de l’hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.


[15 de febrer]

Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit en mig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.


Si algú coneix el llenguatge de la fragilitat i de la tendresa, com a mirall de la realitat, és sens dubte el poeta. El profeta és també un poeta i molts dels seus oracles s’expressen en forma de poesia.

Pregueu-lo, també, aquest poema. Joan Maragall era un gran creient, i molt sovint, la seva poesia, amb el batec de les coses quotidianes, ens fa fer el pas cap a una realitat transcendent, que es troba més enllà de tota evidència. Com la metàfora, el llenguatge de la poesia també és transgressor. Com la flor de l’ametller Déu ens sorprèn, el nostre Déu compromès amb la fragilitat i la senzillesa.

Jo em quedo amb aquests versos, plens d’esperança, plens de fe en la realitat.

«Sota les neus imminents
cantaven de l’alegria
d’haver florit innocents
abans de l’hora i del dia:
des del fons dels jorns vinents,
plorant, la Primavera els beneïa.»
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005