13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
  Mater Cistercii
  Litúrgia
    · Lectures de la Missa
    · Arxiu litúrgic
  Lectura i pregària
  Homilies predicades
  Esperit i paraula
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Vida espiritual  / Litúrgia 
Litúrgia
 
 
L’EUCARISTIA
IX

2. Estructura i parts de la celebració

Intentarem comprendre la missa a partir de la seva estructura, del significat de cadascuna de les seves parts, i de l’estudi dels elements que conformen cadascuna d’aquestes parts.

Les diferents parts de la missa, al missal les trobem ordenades i explicades en l’apartat que s’anomena: ordo missæ, ordre de la missa, normalment al centre del llibre, entre el propi del temps i el propi dels sants i els comuns.

Estudiarem la missa tal com ens l’ha retornada la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Podem avançar ja, que, fonamentalment, la celebració consta de dues grans parts que s’articulen entre si: la litúrgia de la paraula i la litúrgia pròpiament eucarística. Primer escoltem i meditem la Paraula de Déu, i després oferim els dons i partim el pa. Aquest dos grans moments de la celebració, que es complementen, o, millor dit, el primer ens prepara i ens condueix al segon, van precedits per una introducció (el ritu d’entrada) i conclouen amb un epíleg (el ritu de comiat). L’esquema de la celebració, doncs, és molt simple.

Entrada
LITÚRGIA DE LA PARAULA
LITÚRGIA EUCARÍSTICA
Comiat


2.3 Litúrgia eucarística

b) La pregària eucarística

Aquest és el seu nom actual al missal romà: «prex eucaristica». Altres noms amb què es designa: el cànon (ja en vàrem parlar en els noms de la missa), l’anàfora, que potser designa amb més propietat el seu sentit i funció: anàfora és una paraula grega composta de la preposició «aná» i «fero», literalment «fer pujar amunt», oferir, doncs. Egèria designava amb el verb «oferir», o «fer l’oblació», tota la celebració. Però pròpiament és en aquest moment que el sacerdot ofereix.

És la llarga i solemne pregària al si de la qual culmina l’ofrena del pa i del vi que resten consagrats, transformats en el cos i la sang de Crist, i als quals s’uneix l’ofrena de tota l’assemblea.

La litúrgia romana fins a la reforma litúrgica del Vaticà II coneixia una sola anàfora o pregària eucarística: l’anomenat ara «cànon romà» o pregària eucarística primera. Era simplement el «cànon».

La reforma litúrgica va introduir noves anàfores: la II, inspirada en una pregària eucarística de la Tradició Apostòlica d’Hipòlit de Roma (s. III), la III, de nova factura, la IV, inspirada en una anàfora oriental (la litúrgia de sant Basili): aquesta té per això un prefaci invariable, que no es pot canviar. En apèndix el missal inclou encara dues pregàries «de reconciliació», una altra «per a diverses necessitats» que es pot desglossar en quatre variants, i uns formularis (tres) de pregària eucarística per a infants. Aquestes darreres, de reconciliació, per diverses necessitats i d’infants són fruit de la creativitat de les conferències episcopals, quan el 1973 el Vaticà va obrir les portes a aquest treball que fins aleshores (pregàries II, III i IV) s’havia fet a Roma. En particular destaquem les elaborades pel Sínode dels Bisbes de Suïssa, la pregària eucarística V, amb 4 variants, en la nova edició típica del missal romà «per a diverses necessitats», amb algunes correccions de caire teològic, de detall.
  • El prefaci
És la lloança que introdueix la gran pregària eucarística, que comença amb un diàleg introductori entre el president i l’assemblea, fet que indica la importància d’això que anem a celebrar: «El Senyor sigui amb vosaltres. I amb el vostre esperit / Amunt els cors. Els elevem al Senyor / Donem gràcies al Senyor Déu nostre. Cal fer-ho i és de justícia». És l’inici solemne de l’acció de gràcies, de la lloança. L’Eucaristia és això: acció de gràcies i lloança.

El nom de prefaci significa «allò que es fa davant d’algú» o «abans de» (de prae-fari): pròleg, inici, introducció. En la litúrgia hispànica se’n diu «illatio», començament o introducció. És una lloança dirigida al Pare, centrada en la història de la salvació. En la litúrgia romana, aquesta és l’única part variable de l’anàfora. Tenim prefacis per a diverses ocasions: temps litúrgic, sants, etc…

Les anàfores orientals són invariables, cadascuna es considera una peça unitària, amb un sentit, amb un fil conductor (com la nostra pregària IV), però en aquesta tradició litúrgica posseeixen moltes anàfores per triar. En la litúrgia hispànica pràcticament totes les parts de l’anàfora són variables segons els dies, temps litúrgics i festes. És un altre concepte d’anàfora.
  • El «Sanctus»
És la culminació de la lloança introductòria del prefaci. Tota l’assemblea s’uneix a la lloança dels àngels. És com una interrupció joiosa per part de l’assemblea de la lloança que canta el sacerdot. El text està pres d’Isaïes 6,3 i de Mt 21,9. No el trobem en les anàfores, tant orientals com occidentals, fins al segle IV. Es va introduir potser a Alexandria o Jerusalem, sembla que per influència de la sinagoga. A la litúrgia romana el trobem en el segle V, i el «Benedictus», la segona part del «Sanctus», en el segle VI.

En una lloança còsmica ens unim als àngels i als sants per cantar la santedat de Déu amb el trisagi: «Sant, sant, sant». La segona part, el «Benedictus» fa convergir aquesta lloança al Pare en el Crist, el Fill, el millor do que ens fa el Pare.
  • El «Vere sanctus»
La lloança del prefaci i del sanctus es prolonga en la part següent de la pregària eucarística: «Sou realment sant, Senyor, Déu de tota santedat…». És la part que precedeix el relat de la institució.

El prefaci, el «Sanctus», i el «vere sanctus» formen així un primer bloc de la pregària eucarística centrat en la lloança a Déu Pare que ens prepara per a la nova dimensió d’aquesta pregària, que és el memorial, de la qual ja forma part el relat de la institució de l’Eucaristia.
  • El relat de la institució
És el centre de major densitat litúrgica i teològica de la pregària eucarística. Tot el que Déu ha fet per nosaltres, en la creació, en la història de la salvació, que hem evocat en la lloança inicial, culmina ara en la Pasqua del Crist, el Fill. En el relat del lliurament de Jesús, realitzat simbòlicament amb el gest del darrer sopar preveient ja la donació suprema de la creu, fem, actualitzem el memorial de la seva Pasqua, del seu misteri pasqual, de la mort i resurrecció de Jesús.

Precedeix aquest relat —les paraules de la consagració— una epiclesi o invocació de l’Esperit Sant, que fem davallar sobre les ofrenes del pa i del vi per tal que es converteixin en el sagrament del memorial de la Pasqua de Jesús, en el seu cos i en la seva sang. Aquesta epiclesi prèvia és pròpia de la litúrgia romana, però no de la hispànica ni de les litúrgies orientals, que la tenen després, i que, d’aquesta manera, enllacen el relat de la institució immediatament amb la lloança inicial que el precedeix.

Subratllem la importància del terme «relat». És a dir, no fem màgia, no pronunciem una fórmula màgica que converteix el pa i el vi en cos i sang en virtut de la força misteriosa d’unes paraules, sinó que fem teologia narrativa, ens situem en l’àmbit narratiu dels evangelis, del relat de la passió, en allò que va fer, va dir, va viure Jesús. Amb aquest relat actualitzem la Pasqua de Jesús, en fem el memorial, en tot el context de la celebració, precedida per la litúrgia de la Paraula, i per la lloança del prefaci, del «Sanctus» i del «vere Sanctus», embolcallada per la invocació (epiclesi) de l’Esperit Sant. No és, doncs, una fórmula aïllada que tindria valor consecratori per si mateixa.
  • Aclamació del memorial
Immediatament després del relat de la institució tota l’assemblea aclama el memorial del Senyor, per expressar amb força el seu sentit pasqual i la tensió escatològica d’aquest memorial: «Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, veniu Senyor Jesús».
  • Memorial i ofrena
El sacerdot continua la gran pregària eucarística fent explícit aquest memorial o «anamnesi» del misteri pasqual de Crist. Celebrem el memorial, de la seva mort, de la seva resurrecció, de la seva ascensió, etc.

I aquest memorial desemboca en l’ofrena, es converteix en ofrena. El Crist, en qui es concentra tot el memorial, l’oferim al Pare, i nosaltres ens oferim amb ell. Així l’aspecte sacrificial de l’ofrena i el memorial de la història de la salvació queden íntimament lligats. La lloança al Pare s’ha fet memòria de la Pasqua de Jesús, i ara es concreta en l’ofrena sacrificial del pa i del vi, símbols, sagraments del Crist ofert pel Pare i ofert ell mateix al Pare. I en aquest oferiment la comunitat hi ajunta el seu propi. Per això hi ha ací una segona epiclesi, en la qual el sacerdot invoca l’Esperit perquè davalli sobre la comunitat i en faci ofrena al Pare.

Aquesta és la finalitat, el sentit últim de la celebració: no solament el pa i el vi s’han de transformar en ofrena, en Crist ofert, sinó tota la comunitat ha d’esdevenir ofrena. Aquest moment és el més intens de l’Eucaristia cristiana, aquesta identificació forta de l’assemblea, presidida pel sacerdot, amb el gran Oferent, Crist, que ell mateix es fa ofrena al Pare. Així Crist ens ofereix, identificats amb ell mateix, al Pare.
  • L’epiclesi
És una invocació explícita (del verb grec epikaleo, invocar, pregar) de l’Esperit Sant. Una pregària que retrobem en tots els sagraments i sagramentals de la litúrgia, com també en la pregària de consagració monàstica del ritu de la professió solemne. A la litúrgia romana en tenim dues d’epiclesis, una sobre el pa i el vi, abans del relat de la institució, i l’altra després del relat, sobre el poble que presenta i ofereix aquests dons del pa i el vi. Trobem doncs el relat de la institució com embolcallat per aquestes dues epiclesis, una consecràtoria i l’altra de comunió, la primera demana l’Esperit que ha de consagrar les ofrenes, la segona demana que l’Esperit uneixi en un sol cos, en comunió amb Crist, tota la comunitat.

Sembla més lògic l’ordre oriental i hispànic: les dues epiclesis després del relat de la institució, com a culminació de la lloança i del memorial, en el qual s’inclou el relat de la institució. També es discuteix sobre què té més valor: els orientals creuen que és l’epiclesi allò que opera la consagració dels dons… els occidentals han subratllat en canvi el relat de la institució o «consagració» com el moment en què es produeix la transformació de les ofrenes. Potser els orientals han desenvolupat més la pneumatologia i els occidentals la cristologia. Són accents diferents, en realitat complementaris. El relat sense l’Esperit que l’actualitza com a memorial, certament no tindria cap valor.
  • Les peticions o intercessions
Després de la segona epiclesi, la pregària eucarística continua en forma de peticions i d’intercessió per les necessitats de l’Església i del món. En aquest moment expressem també la nostra comunió amb tota l’Església a través del bisbe i el papa, i també la nostra comunió amb l’església del cel, amb els sants i amb els difunts. Aquesta part de l’anàfora subratlla la idea d’una església en camí, pelegrina, que va, que surt a l’encontre del Regne, en una forta dinàmica i tensió escatològica.
  • La doxologia final
És una doxologia trinitària, en la qual culmina la gran pregària eucarística de lloança, memorial, ofrena i intercessió de comunió. Tota l’assemblea hi respon amb l’«Amén» solemne, el més important de tots els «Amén» de la litúrgia: «Per ell, amb ell i en ell (el Crist), vós Déu Pare omnipotent, en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels segles».

La pregària eucarística és pròpia del president de l’assemblea, del sacerdot. A ell li pertoca adreçar-la al Pare en nom de tota la comunitat, la qual hi intervé regularment en el diàleg inicial del prefaci, l’aclamació del «Sanctus» i del memorial, i finalment en l’«Amén» de la doxologia final.
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005