L’EUCARISTIA
IX
2. Estructura i parts de la celebració
Intentarem comprendre la missa a partir de la seva estructura, del significat
de cadascuna de les seves parts, i de l’estudi dels elements que conformen
cadascuna d’aquestes parts.
Les diferents parts de la missa, al missal les trobem ordenades i explicades en
l’apartat que s’anomena: ordo missæ, ordre de la missa, normalment al centre
del llibre, entre el propi del temps i el propi dels sants i els comuns.
Estudiarem la missa tal com ens l’ha retornada la reforma litúrgica del Concili
Vaticà II. Podem avançar ja, que, fonamentalment, la celebració consta de dues
grans parts que s’articulen entre si: la litúrgia de la paraula i la litúrgia
pròpiament eucarística. Primer escoltem i meditem la Paraula de Déu, i després
oferim els dons i partim el pa. Aquest dos grans moments de la celebració, que
es complementen, o, millor dit, el primer ens prepara i ens condueix al segon,
van precedits per una introducció (el ritu d’entrada) i conclouen amb un epíleg
(el ritu de comiat). L’esquema de la celebració, doncs, és molt simple.
Entrada
LITÚRGIA DE LA
PARAULA
LITÚRGIA EUCARÍSTICA
Comiat
2.3 Litúrgia
eucarística
b) La pregària eucarística
Aquest és el seu nom actual al missal romà: «prex eucaristica». Altres
noms amb què es designa: el cànon (ja en vàrem parlar en els noms de la missa),
l’anàfora, que potser designa amb més propietat el seu sentit i funció: anàfora
és una paraula grega composta de la preposició «aná» i «fero», literalment «fer
pujar amunt», oferir, doncs. Egèria designava amb el verb «oferir», o «fer
l’oblació», tota la celebració. Però pròpiament és en aquest moment que el sacerdot
ofereix.
És la llarga i solemne pregària al si de la qual culmina l’ofrena del pa
i del vi que resten consagrats, transformats en el cos i la sang de Crist, i
als quals s’uneix l’ofrena de tota l’assemblea.
La litúrgia romana fins a la reforma litúrgica del Vaticà II coneixia
una sola anàfora o pregària eucarística: l’anomenat ara «cànon romà» o pregària
eucarística primera. Era simplement el «cànon».
La reforma litúrgica va introduir noves anàfores: la II, inspirada en una pregària
eucarística de la Tradició Apostòlica
d’Hipòlit de Roma (s. III), la III,
de nova factura, la IV,
inspirada en una anàfora oriental (la litúrgia de sant Basili): aquesta té per
això un prefaci invariable, que no es pot canviar. En apèndix el missal inclou
encara dues pregàries «de reconciliació», una altra «per a diverses
necessitats» que es pot desglossar en quatre variants, i uns formularis (tres)
de pregària eucarística per a infants. Aquestes darreres, de reconciliació, per
diverses necessitats i d’infants són fruit de la creativitat de les
conferències episcopals, quan el 1973 el Vaticà va obrir les portes a aquest
treball que fins aleshores (pregàries II, III i IV) s’havia fet a Roma. En
particular destaquem les elaborades pel Sínode dels Bisbes de Suïssa, la
pregària eucarística V, amb 4 variants, en la nova edició típica del missal
romà «per a diverses necessitats», amb algunes correccions de caire teològic,
de detall.
És la lloança que introdueix la gran pregària eucarística, que comença
amb un diàleg introductori entre el president i l’assemblea, fet que indica la
importància d’això que anem a celebrar: «El Senyor sigui amb vosaltres. I amb
el vostre esperit / Amunt els cors. Els elevem al Senyor / Donem gràcies al
Senyor Déu nostre. Cal fer-ho i és de justícia». És l’inici solemne de l’acció
de gràcies, de la lloança. L’Eucaristia és això: acció de gràcies i lloança.
El nom de prefaci significa «allò que es fa davant d’algú» o «abans de» (de
prae-fari): pròleg, inici,
introducció. En la litúrgia hispànica se’n diu «illatio», començament o
introducció. És una lloança dirigida al Pare, centrada en la història de la
salvació. En la litúrgia romana, aquesta és l’única part variable de l’anàfora.
Tenim prefacis per a diverses ocasions: temps litúrgic, sants, etc…
Les anàfores orientals són invariables, cadascuna es considera una peça
unitària, amb un sentit, amb un fil conductor (com la nostra pregària IV), però
en aquesta tradició litúrgica posseeixen moltes anàfores per triar. En la
litúrgia hispànica pràcticament totes les parts de l’anàfora són variables
segons els dies, temps litúrgics i festes. És un altre concepte d’anàfora.
És la culminació de la lloança introductòria del prefaci. Tota
l’assemblea s’uneix a la lloança dels àngels. És com una interrupció joiosa per
part de l’assemblea de la lloança que canta el sacerdot. El text està pres
d’Isaïes 6,3 i de Mt 21,9. No el trobem en les anàfores, tant orientals com
occidentals, fins al segle IV. Es va introduir potser a Alexandria o Jerusalem,
sembla que per influència de la sinagoga. A la litúrgia romana el trobem en el
segle V, i el «Benedictus», la segona part del «Sanctus», en el segle VI.
En una lloança còsmica ens unim als àngels i als sants per cantar la
santedat de Déu amb el trisagi: «Sant, sant, sant». La segona part, el
«Benedictus» fa convergir aquesta lloança al Pare en el Crist, el Fill, el
millor do que ens fa el Pare.
La lloança del prefaci i del sanctus es prolonga en la part següent de
la pregària eucarística: «Sou realment sant, Senyor, Déu de tota santedat…». És
la part que precedeix el relat de la institució.
El prefaci, el «Sanctus», i el «vere sanctus» formen així un primer bloc
de la pregària eucarística centrat en la lloança a Déu Pare que ens prepara per
a la nova dimensió d’aquesta pregària, que és el memorial, de la qual ja forma
part el relat de la institució de l’Eucaristia.
- El relat de la institució
És el centre de major densitat litúrgica i teològica de la pregària
eucarística. Tot el que Déu ha fet per nosaltres, en la creació, en la història
de la salvació, que hem evocat en la lloança inicial, culmina ara en la Pasqua del Crist, el Fill.
En el relat del lliurament de Jesús, realitzat simbòlicament amb el gest del
darrer sopar preveient ja la donació suprema de la creu, fem, actualitzem el
memorial de la seva Pasqua, del seu misteri pasqual, de la mort i resurrecció
de Jesús.
Precedeix aquest relat —les paraules de la consagració— una epiclesi o
invocació de l’Esperit Sant, que fem davallar sobre les ofrenes del pa i del vi
per tal que es converteixin en el sagrament del memorial de la Pasqua de Jesús, en el seu
cos i en la seva sang. Aquesta epiclesi prèvia és pròpia de la litúrgia romana,
però no de la hispànica ni de les litúrgies orientals, que la tenen després, i
que, d’aquesta manera, enllacen el relat de la institució immediatament amb la
lloança inicial que el precedeix.
Subratllem la importància del terme «relat». És a dir, no fem màgia, no
pronunciem una fórmula màgica que converteix el pa i el vi en cos i sang en
virtut de la força misteriosa d’unes paraules, sinó que fem teologia narrativa,
ens situem en l’àmbit narratiu dels evangelis, del relat de la passió, en allò
que va fer, va dir, va viure Jesús. Amb aquest relat actualitzem la Pasqua de Jesús, en fem el
memorial, en tot el context de la celebració, precedida per la litúrgia de la Paraula, i per la lloança
del prefaci, del «Sanctus» i del «vere Sanctus», embolcallada per la invocació
(epiclesi) de l’Esperit Sant. No és, doncs, una fórmula aïllada que tindria
valor consecratori per si mateixa.
Immediatament després del relat de la institució tota l’assemblea aclama
el memorial del Senyor, per expressar amb força el seu sentit pasqual i la
tensió escatològica d’aquest memorial: «Anunciem la vostra mort, confessem la
vostra resurrecció, veniu Senyor Jesús».
El sacerdot continua la gran pregària eucarística fent explícit aquest
memorial o «anamnesi» del misteri pasqual de Crist. Celebrem el memorial, de la
seva mort, de la seva resurrecció, de la seva ascensió, etc.
I aquest memorial desemboca en l’ofrena, es converteix en ofrena. El
Crist, en qui es concentra tot el memorial, l’oferim al Pare, i nosaltres ens
oferim amb ell. Així l’aspecte sacrificial de l’ofrena i el memorial de la
història de la salvació queden íntimament lligats. La lloança al Pare s’ha fet
memòria de la Pasqua
de Jesús, i ara es concreta en l’ofrena sacrificial del pa i del vi, símbols,
sagraments del Crist ofert pel Pare i ofert ell mateix al Pare. I en aquest
oferiment la comunitat hi ajunta el seu propi. Per això hi ha ací una segona
epiclesi, en la qual el sacerdot invoca l’Esperit perquè davalli sobre la
comunitat i en faci ofrena al Pare.
Aquesta és la finalitat, el sentit últim de la celebració: no solament
el pa i el vi s’han de transformar en ofrena, en Crist ofert, sinó tota la
comunitat ha d’esdevenir ofrena. Aquest moment és el més intens de l’Eucaristia
cristiana, aquesta identificació forta de l’assemblea, presidida pel sacerdot,
amb el gran Oferent, Crist, que ell mateix es fa ofrena al Pare. Així Crist ens
ofereix, identificats amb ell mateix, al Pare.
És una invocació explícita (del verb grec epikaleo, invocar, pregar) de l’Esperit Sant. Una pregària que
retrobem en tots els sagraments i sagramentals de la litúrgia, com també en la
pregària de consagració monàstica del ritu de la professió solemne. A la
litúrgia romana en tenim dues d’epiclesis, una sobre el pa i el vi, abans del
relat de la institució, i l’altra després del relat, sobre el poble que
presenta i ofereix aquests dons del pa i el vi. Trobem doncs el relat de la
institució com embolcallat per aquestes dues epiclesis, una consecràtoria i
l’altra de comunió, la primera demana l’Esperit que ha de consagrar les
ofrenes, la segona demana que l’Esperit uneixi en un sol cos, en comunió amb
Crist, tota la comunitat.
Sembla més lògic l’ordre oriental i hispànic: les dues epiclesis després
del relat de la institució, com a culminació de la lloança i del memorial, en
el qual s’inclou el relat de la institució. També es discuteix sobre què té més
valor: els orientals creuen que és l’epiclesi allò que opera la consagració
dels dons… els occidentals han subratllat en canvi el relat de la institució o
«consagració» com el moment en què es produeix la transformació de les ofrenes.
Potser els orientals han desenvolupat més la pneumatologia i els occidentals la
cristologia. Són accents diferents, en realitat complementaris. El relat sense
l’Esperit que l’actualitza com a memorial, certament no tindria cap valor.
- Les peticions o intercessions
Després de la segona epiclesi, la pregària eucarística continua en forma
de peticions i d’intercessió per les necessitats de l’Església i del món. En
aquest moment expressem també la nostra comunió amb tota l’Església a través
del bisbe i el papa, i també la nostra comunió amb l’església del cel, amb els
sants i amb els difunts. Aquesta part de l’anàfora subratlla la idea d’una
església en camí, pelegrina, que va, que surt a l’encontre del Regne, en una
forta dinàmica i tensió escatològica.
És una doxologia trinitària, en la qual culmina la gran pregària
eucarística de lloança, memorial, ofrena i intercessió de comunió. Tota
l’assemblea hi respon amb l’«Amén» solemne, el més important de tots els «Amén»
de la litúrgia: «Per ell, amb ell i en ell (el Crist), vós Déu Pare omnipotent,
en la unitat de l’Esperit Sant, rebeu tot honor i tota glòria pels segles dels
segles».
La pregària eucarística és pròpia del president de l’assemblea, del
sacerdot. A ell li pertoca adreçar-la al Pare en nom de tota la comunitat, la
qual hi intervé regularment en el diàleg inicial del prefaci, l’aclamació del
«Sanctus» i del memorial, i finalment en l’«Amén» de la doxologia final.
|
