«L’obra de la redempció es realitza ocultament i en silenci. En el diàleg silenciós del cor amb Déu es preparen les pedres vives amb les quals va creixent el regne de Déu i es forgen les eines selectes que ajuden a la seva construcció. El corrent místic que flueix a través de tots els segles no és un braç extraviat que s’hagi separat de la vida de pregària de l’Església, sinó que n’és la seva vida més íntima. Quan trenca amb les formes tradicionals ho fa perquè, en ell, hi viu l’Esperit que bufa cap on vol: l’Esperit que ha creat totes les formes tradicionals i que n’ha de continuar creant sempre de noves. Sense ell no hi hauria ni litúrgia ni Església. No fou potser l’ànima del salmista reial una arpa les cordes de la qual sonaven al frec suau de l’Esperit Sant?»