La restauració de la vida monàstica cistercenca a Poblet el novembre de
1940 per part de la petita comunitat italiana que n’assumí el repte, estigué
envoltada de dificultats materials, que anaven molt més enllà de garantir les
mínimes condicions de supervivència i habitabilitat. Entorn d’aquella incipient
comunitat es reuniren ben aviat un seguit de persones que col·laboraren,
cadascuna segons les seves possibilitats, per fer del monestir un lloc adequat
per a la vida de treball i de pregària dels monjos del Cister. Així naixia a
Barcelona, el 19 de gener de 1945, prèvia exposició al cardenal Manuel Arce,
arquebisbe de Tarragona, per a l’aprovació del reglament de la nova associació,
la Germandat
de Poblet, reprenent la terminologia de la fundada en el segle XII. No era,
doncs, una nova institució sinó l’adequació a un nou temps de l’antiga. Les
necessitats eren moltes i l’actuació de la Germandat d’aquells anys s’encaminà bàsicament a
adequar les dependències monacals per al seu ús (sala capitular, cor, refetor,
etc.), fer aportacions econòmiques i materials per al sosteniment de la comunitat
i la realització d’obres i adquisició de terrenys destinats a obtenir mitjans
per al sosteniment econòmic de la comunitat en el futur (terres, la impremta,
etc.). Tot aquest procés obtingué el 6 de novembre de 1945 l’aprovació de
l’Abat General Edmondo Bernardini, i el 30 de maig de 1950 la del llavors
visitador, després Abat General, Mateo Quatember.
