«S'ha de posar a la porta del monestir un monjo d'edat, ple de seny, que
sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d'una maduresa que el guardi de rondar
d'un cantó a l'altre. Aquest porter, ha de tenir la cel·la vora la porta,
perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. I així que algú
truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, i
que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el
fervor de la caritat.»
(Regla de
sant Benet 66, 1-4)
Les portes servien per tancar els diversos recintes de
l'extens conjunt monàstic. Per tancar, però també per obrir, per comunicar i
comunicar-se, per entrar i per sortir. Expressió d'una societat —la medieval—
molt ben estructurada, on cada home i cada cosa tenen el seu lloc, però també
d'una societat que potencia al màxim els vincles de solidaritat per a poder sobreviure.