«S'ha de posar a la porta del monestir un monjo d'edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d'una maduresa que el guardi de rondar d'un cantó a l'altre. Aquest porter, ha de tenir la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l'encàrrec amb tot el fervor de la caritat.»

Les portes servien per tancar els diversos recintes de l'extens conjunt monàstic. Per tancar, però també per obrir, per comunicar i comunicar-se, per entrar i per sortir. Expressió d'una societat —la medieval— molt ben estructurada, on cada home i cada cosa tenen el seu lloc, però també d'una societat que potencia al màxim els vincles de solidaritat per a poder sobreviure.