«L'oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s'hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. Acabat l'ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d'un altre. I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l'oratori acabat l'ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.»

De planta basilical. Línies, llum i ombres. Una nau i una creu. Un vaixell per fer-se a la mar cap a l'Orient, cap al Crist que s'obre i ens obre a la Vida: la mateixa orientació de l'edifici, ¿no vol suggerir aquesta realitat? Perquè els monjos hi canten la lloança del matí, lloança al Crist Ressuscitat, precisament quan el nou dia es desfà del seu embolcall de tenebres i ens invita a deixar els vestits propis de la nit i a revestir-nos del Crist, el Dia que no té posta. Abans d'aquest espai lluminós, però, l'edifici estén els seus braços en forma de creu. El monjo, essencialment orientat cap a la Resurrecció, no oblida la seva realitat humana, una realitat molt fràgil. Aquesta creu de parets de pedra suggereix un moviment vital interessant de nord a sud: del dormitori cap a l'església, de l'església cap al cementiri, expressió màxima d'aquesta fragilitat i, paradoxal- ment, d'obertura total a la Vida.