26/05/2018
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Vida monàstica
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Els capítols de l'Abat 
Els capítols de l'Abat
 

QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 maig 2018

Sant Benet ens presenta avui una mena de ritus per l’adormiment. Certament experimentem en els nostres dies la dificultat de mantenir el silenci, de crear-lo al nostre voltant, de viure’l. Podem escriure molt sobre el tema, però fer-lo realitat ens és molt més difícil. Costa obtenir un silenci que abasti tots els aspectes de la nostra vida, reals i virtuals. La nostra societat defuig el silenci, tots en podem fer experiència quan anem a un lloc o un altre, com pel carrer, al metro, a l’autobús o a l’avió poques són les persones que no porten uns auriculars, parlen pel telèfon mòbil o escolten gravacions musicals.

Sant Benet sap que el silenci ens convé i ens el presenta com una eina per preservar la castedat, la pregària interior i el recolliment. Ens diu que l’hauríem de practicar sempre, però sobretot a les hores de la nit. Ens ho diu de la mateixa manera que quan parla de que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, però sap que amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, ens convida a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, els dies de quaresma. Hem d’estar especialment propers a Déu durant la quaresma, l’ofici diví i a la nit. Si creiem que Déu és present a tot arreu, sobretot, sense cap mena de dubte, durant la quaresma, quan som a l’ofici diví i durant la nit; aleshores ens cal estar a la presència de Déu mantenint-nos-hi de la manera més d’acord amb la nostra vocació. Sant Benet sap que no sempre és així, que ens costa diguem que mantenir el llistó alt. Per això també sospita, fonamentadament, que ens costa de guardar el silenci i ens indica que ens hi esforcem sobretot per mantenir-lo després de completes; perquè un cop finida la darrera pregària del dia tant sols els nostres llavis es descloguin, quan encara la nit no s’ha desvetllat i demanen a matines que el Senyor ens els obri per proclamar la seva lloança.

El capítol que avui ens ocupa comença i acaba parlant del silenci nocturn però el centre, el cos del mateix l’ocupa la darrera lectura de la jornada. Sempre hem de recordar que la vida del monjo, cada jornada de la seva vida, forma un conjunt, un equilibrat conjunt d’accions que tenen per centre la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; si en negligim una part, si ens en perdem una o altra anem coixos, fem una vida incompleta. I la constància marca caràcter, escoltàvem ahir al vespre en la lectura del refetor com el rector de qui sant Joan Maria Vianey era vicari, Don Balley, conservava del seu passat monàstic la regularitat en la distribució del temps i la fidelitat a la pregària; havien esdevingut el seus hàbits. Ens hi cal pensar sovint en la nostra fidelitat a la pregària, a la Paraula, al treball i al silenci. Un proverbi hindú, citat per Margaret Thatcher diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.» aquí també ens el podríem aplicar; pensant en fer silenci, en pregar, en treballar acabarem per crear-ne l’hàbit.

Sant Benet ens presenta la nit com un moment fort, com la quaresma o l’ofici diví, al que ens hi disposa una lectura comunitària de la Regla, d’un text dels pares o de les col·lacions i el record als germans difunts. Potser aquesta insistència en la lectura durant la quaresma, al refetor i just abans de dormir es mostra a sant Benet com el propulsor, avant la lettre, de la formació permanent; no vol que estiguem ociosos, que les nostres orelles s’obrin a cap altre cosa que no sigui la Paraula de Déu o una lectura edificant, posant l’accent en la lectura i l’escolta. Per això després de parlar sobre les vespres i el sopar, que s’ha de prendre mentre encara és de dia, sant Benet ens parla de lectura i de silenci.

L’experiència de la nit té un lloc important a l’Escriptura. Tant en l’Antic com en el Nou Testament, la nit es presenta de forma ambivalent. D’una banda l’home s’espanta fàcilment per la foscor, sobretot en els temps de sant Benet, que li crea la por a estar exposat a perills, veu la nit com una situació de risc, i realment ho és. Les tenebres són un símbol de mort i de separació de Déu, fins i tot la nit pot ser un moment de lluita amb Déu, o amb el seu missatger, com en el cas de Jacob. Però sovint és durant la nit, durant un somni, que no és vertaderament un somni, quan Déu manifesta la seva voluntat. Són molts els profetes que van rebre la seva vocació de nit; moltes les experiències espirituals relacionades amb la nit. I en el Nou Testament, Jesús es retira sovint de nit per pregar en solitud i és a la nit que els seus deixebles s’associen a aquesta pregària, quan no s’adormien està clar. Finalment segons el gran discurs escatològic de Jesús, al final de l’Evangeli, és de nit que el Senyor tornarà. No ens ha de sorprendre, doncs, que la nit tingui una gran importància en l’espiritualitat cristiana i especialment en la tradició monàstica.

En la tradició cenobítica, part de la nit s’empra en l’oració comuna, però la resta de la nit s’ha de passar reposant en un gran silenci, que té una dimensió sagrada i, d’alguna manera, mística. Així doncs, com diu Benet al començament d’aquest capítol, si és cert que el monjo ha de conrear en tot moment el silenci, que crea el context de la seva relació amb Déu, ho ha de fer amb una atenció especial durant les hores de la nit. Així des del final de l’Ofici de Completes, fins a les Laudes de l’endemà, entrem en un període de gran silenci dedicat a la pregària i a dormir, que si es viu bé pot ser també un moment de contacte amb Déu. Per això preparar-se per dormir és important; no és només l’absència de converses el que ens cal procurar sinó també l’absència d’activitat; i aquí si que fallem ben bé; al menys hauríem d’assegurar-nos de que siguin ocupacions que no ens dispersen massa del silenci nocturn.

Aquesta és, òbviament, la raó per la qual sant Benet preveu com la comunitat ha d’organitzar les darreres hores d’activitat entre el sopar i les Completes de manera que els germans tots junts escoltin en silenci una lectura. Una lectura de les conferències de Cassià o dels escrits d’altres pares del desert; també pot ser una lectura de l’Escriptura, però, sant Benet com sempre tant previsor, ens vol estalviar malsons i demana d’evitar aquells llibres que puguin excitar la nostra imaginació, especialment els primers llibres de l’Antic Testament, rics en contes de guerres, sensualitat i violència. Com previsor és també quan diu que tot i que cal que ens aixequem de seguida de la taula per anar a la lectura, n’hi ha alguns que poden estar ocupats en alguna altra feina i que per això cal que ens hi anem aplegant tots al llarg de la lectura; observem que diu ocupats en alguna feina i no badant o defugint d’estar on ens toca estar.

Sant Benet preveu tant sols dues situacions en què és permès fer una excepció a la regla absoluta del gran silenci de la nit. El primer és la necessitat de rebre hostes que, especialment en aquell moment de viatges difícils i perillosos, podien arribar tard a la nit o durant la nit. L’altre cas és quan l’abat ha de demanar a algú que faci alguna cosa. I això també és una necessitat. Per ser coherents amb la nostra vida de monjos, hauríem de veure com apliquem cadascun de nosaltres tots aquests principis en la nostra situació actual, aquí i ara.


ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 maig 2018

La primera idea que avui ens presenta sant Benet és la del servei. Per sant Benet tot servei comunitari té una doble vessant. No tant sols mereix una recompensa en proporció al servei realitzat sinó que augmenta la nostra caritat, la nostra capacitat d’estimar. L’amor creix estimant, no ens hauria de cansar estimar, servir. Però l’amor no té un sol sentit de circulació sinó que té un doble sentit, com el servei que es rep però sobretot es presta; ens hem de sentir estimats però sobretot hem d’estimar. Qui estima, qui serveix rebrà cent per ú; perquè qui es reserva, qui es gasiver en el servei poc estima.

Servir en la vida comunitària vol dir disponibilitat, el servei és el marc concret, l’obrador, pel creixement de la caritat. Coneixem germans, sobretot dels grans, disposats a servir a estimar fins a l’extrem, durant tota la seva vida. De serveis n’hi ha que ajuden més que d’altres a entrar en la vida monàstica, a avançar en la vida comunitària, que afecten a tota la comunitat cada dia. Ho és el de la cuina, el del refetor, el del bugader, el dels servidors de taula, el dels lectors i d’altres; perquè són serveis d’absoluta disponibilitat. Perquè per exemple qui cuina primer que tot cuina i ho intenta fer el millor possible, cuinant fins i tot plats que a ell no li plauen però que sap que a la comunitat o una gran part d’ella li agraden i no fa del seu gust una norma pels altres sinó de les preferències dels altres una norma per a ell. Sap que no rebrà masses felicitacions i si moltes queixes i crítiques quan a algú no li plagui el que ha cuinat i sobretot ha de recomençar cada dia perquè com diu la dita l’estomac no té memòria. També el refetorer o el bugader o el servidor de taula veu sovint valorat el seu servei no per tot el que fa sinó pel poc que oblida o perd un dia, i això, que certament és injust, demana amor i humilitat per a continuar servint. La qualitat del servei revela la qualitat de la vida interior i mostra la mesura de la nostra conversió interior, no pas amb grans gestos ni amb grans frases sinó amb el petit i humil servei del dia rere dia. Servint amb tot el cor, servint com voldríem ser servits.

En la vida comunitària uns som servidors dels altres, ara uns ara altres, aquesta és una de les idees centrals d’aquest capítol de la Regla, el servei mutu amb caritat. Una comunitat de iguals, un grup d’homes que hem escollit lliurament el servei al Senyor i als germans; això vol dir abans que res que tots som iguals. A vegades sorprèn veure a un hoste o fins i tot a algun de nosaltres, especialment en les primeres setmanes de vida monàstica, amb un gest més propi de qui s’ha assegut a taula en un restaurant de tres forquilles que en el refetor d’una comunitat monàstica, amb aquell gest que potser vol dir que demanem pel maitre perquè la sopa és o bé massa freda o bé massa calenta o bé no ens plau el plat rebut o creiem que esperem massa temps la safata; també hi ha qui té o sucumbeix a la temptació d’entrar tot seguit d’acabar a la cuina per expressar la seva més enèrgica queixa sobre el plat servit que a ell no li ha plagut; al cap i a la fi debilitats humanes.

Una segona idea que hi ha darrera d’aquest capítol és la responsabilitat davant del que ens pertoca a cadascú, del que ens han encarregat o manat de fer. Complir el nostre deure no ha de ser una excepció sinó la norma de conducta, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal i qual cosa, tinc per tant ben merescut no fer o no anar a tal i qual; no hauria d’anar així; hem vingut a servir i no pas a ser servits perquè el nostre model és Crist i no pas cap altre dels molts que podríem agafar de la societat que ens envolta.

Tot això implica també un ús racional i moderat dels mitjans; quan a vegades demanes a algú de fer una cosa concreta el primer perill que corres és de que et faci una llista tal de demandes o de suposades coses imprescindibles per fer aquella tasca que desisteixes de confiar-li. Certament l’ús dels mitjans ha de ser sempre moderat, sí a tot el que sigui facilitar la nostra tasca concreta; no a tot allò que signifiqui acumulació, possessió, acaparament de mitjans per acabar morts de riure en un indret o un altre. I tots tenim aquesta temptació de pensar en “el de per si de cas” que a la fi vol dir en realitat “m’agradaria tenir allò que crec que necessito però que certament no em cal per fer el que haig de fer”. Uns estris que ens cal conservar nets i en bon estat, saben ben bé que rebem i que donem.

Una tercera idea és la manera en que cal fer tot servei, demanant l’ajut de Déu, mitjançant una petita pregària i rebent la benedicció, amb humilitat, imitant Crist com ens ho mostra la referència, no pas l’única en la Regla, al rentament de peus. Un gest que uneix servei i pregària, litúrgia i vida. Sant Benet amatent sempre als petits detalls i amb la gran humanitat que el caracteritza, no oblida que cal servir sense murmuració ni massa fatiga i per això demana que qui serveix pugui prendre una mica de pa i vi abans de començar la seva tasca.

Viure per Déu es fa realitat en les petites coses de la vida sobretot en les que ens costen un xic, tenint els peus sobre la terra, com diria algú de casa. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència el nostre treball al servei dels germans, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals, davant la temptació de pensar que la santedat està reservada només pels qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. Això no és la santedat, la santedat és quelcom de més gran, de més profund que ens dóna Déu. Estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia.


ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 29 abril 2018

La definició dels rols, papers o responsabilitats dins la comunitat formen part de la mateixa cultura benedictina que estableix clarament les funcions, posicions i competències i confereix a cada rol una visibilitat externa. Potser no hi ha res de tant llunyà a la cultura monàstica com la idea d’una societat no organitzada, res de menys benedictí que la improvisació i la manca d’una activitat, d’una responsabilitat concreta. Ben bé coneixem com sant Benet estableix en el capítol 63 l’ordre que han de respectar els monjos i com, malgrat el pas dels segles, seguim distribuint les responsabilitats en la comunitat d’acord amb l’esquema dissenyat per sant Benet, tenint per exemple: un abat, un prior, un cellerer, un majordom, un hostatger, un mestre de novicis o un porter.

S’explica que en el Vaticà la posició en l’esquema de la cúria bé donada per la freqüència d’accés al sant Pare; així el secretari d’Estat es rebut amb molta freqüència, per tant té molt poder; els caps de dicasteri el veuen un cop al mes, tenen per tant una mica menys de poder, i un bisbe diocesà el visita cada cinc anys i sovint de manera comunitària amb d’altres de la seva província eclesiàstica, per tant els eu hipotètic poder és bastant menor, al menys al Vaticà. Evidentment al monestir no tenim una estructura tant complicada, gràcies a Déu; però si que hem de fer front a unes determinades tasques. Per entrar al monestir no establim un procés de selecció, no demanen ara un organista, ara un cuiner, ara un economista, ara un hortolà; d’acord amb les necessitats puntuals de la comunitat.

Venim al monestir quan Déu ens hi crida i això no respon a una acurada selecció de personal, sinó que Déu crida a qui vol, quan vol i on vol. Certament sols Ell sap el que es fa i el perquè i de ben segur no respon als nostres criteris humans; com la mateixa crida a la vocació no respon a un procés racional prèviament establert; de tot plegat també en parla abastament sant Benet a la Regla.

L’abat i la comunitat no disposem d’un cert número de currículums per triar a la persona justa per fer front a una necessitat de la comunitat concreta, perquè potser aleshores no seria una comunitat, seria potser una empresa o quelcom de similar; perquè en una comunitat qui tria, qui selecciona el personal en definitiva és tant sols Déu.

Per això per cobrir els llocs de responsabilitat en cada àmbit, cal triar a aquell qui es creu pot ser el més adequat per exercir una determinada activitat i fins i tot pot ser que li calgui una preparació específica, addicional. Perquè en la vida comunitària del que es tracta es de posar els dons i talents a disposició de la comunitat, generosament, sense gasiveries, posant-hi el màxim de la nostra voluntat en voler fer les coses el millor possible, aprenent-ne si cal, i sobretot no murmurant, no passant comptes de si aquell altre no fa tant o no ho fa tant bé.

Aquesta especificat de l’organització de la nostra vida comunitària presenta també d’altres aspectes.

Les nostres ocupacions poden ser-ho per un temps més o menys limitat, no ens pertanyen sinó que són serveis a la comunitat. Fa uns anys vaig escoltar de boca d’un monjo aquesta frase «què faria jo sinó fos tal cosa», em va sobtar molt, més encara perquè jo tot just començava la vida monàstica. No es tracta de fer aquesta o aquella altra activitat, perquè no venim al monestir a fer d’això o d’allò altre, és tracta de ser monjos, o millor dit d’intentar ser monjos cada dia una mica més, una mica millors, amb més profunditat, amb més lliurament a aquell l’únic a qui ens lliurem, que és Crist; perquè el servei a la comunitat, als germans és al cap i a la fi servei a Crist.

Un altre aspecte és que sovint o no ens jubilem o ho fem quan les nostres capacitats físiques ja no ens permeten de fer quelcom concret. Tots tenim al cap la imatge d’aquells germans que per exemple han servit taula, rentat plats o anat a la porteria fins que literalment no han pogut fer-ho i no pas han demanat de deixar-ho per caprici, prevenció o per reservar-se.

També tenim aquells que malgrat l’edat segueixen portant responsabilitats i fent feina i no pas menor. Tots ells tenen en ment, segurament sense saber-ho, la filosofia que hi ha darrera d’aquella famosa frase del discurs inaugural del mandat de John F. Kennedy un ja llunyà 20 de gener de 1961: «No preguntis el que el teu país pot fer per tu; pregunta’t el que tu pots fer pel teu país» o en versió monàstica «no preguntis que et pot aportar o et pot fer la comunitat; pregunta’t que pots aportar o fer tu per la comunitat.» Cal establir una relació recíproca, la comunitat ens aporta quelcom i de molt important, però nosaltres hem de posar-hi el coll per aportar-li quelcom de positiu, el millor de nosaltres mateixos, perquè és a Crist a qui servim en l’escola del servei diví.

En el capítol d’avui hi podem trobar també dues altres idees bàsiques: la de la responsabilitat i la de la subsidiarietat. Responsabilitat no sols per fer el que ens diuen, sinó per fer-ho el millor que sapiguem i amb la màxima diligència que puguem. I la subsidiarietat, que és un principi bàsic de la doctrina social de l’església; si tu pots fer o solucionar quelcom no esperis a que d’altres t’ho hagin de fer, el que no vol dir fes el que vulguis sinó fes el que et cal fer i pots fer. Cadascun tenim una responsabilitat, perquè tots i entre tots, formem la comunitat.

D’entre nosaltres n’hi ha alguns als qui el Senyor els hi ha donat o bé més capacitat o bé més habilitats. Sovint passa que recorrem a alguns més que a d’altres per fer segons que, i segurament per egoisme recorrem massa sovint als mateixos perquè tenim la certesa de que amb ells ho farem tot aviat i bé. Jo personalment haig de confessar que caic en aquesta temptació i d’altra banda que també voldria millorar la relació amb el treball de cadascun, especialment dels degans o responsables, coneixent-lo més de prop i escoltant-los més sovint perquè se sentin més valorats i estimats. La dinàmica de la casa a voltes m’ho impedeix però això no és excusa per cercar de millorar-ho i cridar-los sovint.

Sant Ignasi emprava sovint l’expressió «la nostra manera de fer», no tant sols fent referència al conjunt de valors i normes que composen l’estructura organitzativa d’un orde o institut, sinó sobretot a la manera en que els seus membres viuen la seva vocació. Sant Benet de manera similar ens diu que la nostra manera de fer ha de ser tenint cura de fer la tasca a nosaltres encomanada segons els manaments de Déu de tal manera que entre tots puguem compartir refiats les carregues de la comunitat.


COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 abril 2018

Tota la tradició benedictina ha donat des de sempre un lloc privilegiat a l’Opus Dei, a l’Ofici Diví; d’una banda com a font d’espiritualitat i de l’altra com a nucli vertebrador de la nostra jornada diària. «Que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3) ens diu sant Benet. Aquesta frase, que ben bé resum tot el pensament de sant Benet sobre el paper de la pregària comunitària en la nostra vida, no s’ha de considerar únicament o fonamentalment com un precepte disciplinar, dit d’altra manera no preguem per obligació, no anem al cor perquè si no el superior ens pot amonestar; hi anem per devoció, en la millor accepció del terme, per amor, perquè els monjos manifestem l’autenticitat de la nostra vocació quan cerquem Déu de veritat, quan som zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). Un cop entrats en l’escola del servei diví (Cf. RB Pr, 45) participar en l’Ofici Diví és un privilegi, un regal. L’Opus Dei té una triple dimensió temporal. En primer lloc constitueix la columna vertebral de la nostra jornada, les hores litúrgiques són moments en que anem a l’encontre de Déu en companyia dels germans; cada hora és aquella en que Crist ens surt al camí com als deixebles d’Emaús. Les hores litúrgiques ens presenten al llarg del dia el misteri de Crist i el centre és sempre el gran esdeveniment, la Pasqua. En segon lloc la setmana comença per la celebració dominical, el dia en que fem el memorial de la Pasqua d’una manera més especial i explícita i tota la setmana n’és una memòria, un camí, un recordatori. En tercer i darrer lloc tenim l’any litúrgic que ens proposa, any rere any, la síntesis del gran misteri de la redempció; al llarg del qual celebrem les dues grans solemnitats: La Pasqua i la Nativitat del Senyor, precedides d’uns temps forts de preparació i seguides d’uns altres de celebració. També íntimament lligades al misteri de Crist tenim les memòries dels màrtirs i dels sants, signe d’unitat de tot el poble de Déu. Què significa celebrar, fer memòria dels sants en el nostre dia a dia? Tenim que l’any litúrgic té una unitat concreta, forta; n’és un exemple la distribució de la lectura de la Paraula de Déu, el leccionari, que fa un recorregut estudiat per les Escriptures i és molt més que fer-ne un tast, és una selecció per a viure el misteri de la salvació, tant més en quan nosaltres per mitjà del contacte directe amb la Paraula en la Lectio Divina, hi aprofundim encara més. Quan escoltem la Paraula de Déu en l’Eucaristia diària ja l’hem llegit, meditat, pregat i contemplat, és a dir rumiat amb atenció en la Lectio del matí i per això podem aprofundir-hi encara més. Si anem a l’Eucaristia orfes d’aquesta aproximació matinera, hi anem coixos espiritualment, mancats de quelcom de molt important; per això és tant fonamental seguir el ritme de la jornada monàstica en llur totalitat, seguint pas a pas les hores litúrgiques, els temps de Lectio, de treball, de lectura. Un bon exemple a seguir són, precisament els sants, homes i dones com nosaltres. La santedat no és quelcom reservat per a ànimes escollides; tots, sense excepció, estem cridats a la santedat, no es va cansar de repetir-ho sant Joan Pau II, per això canonitzà tants homes i dones, perquè amb això volia mostrar que la santedat, la crida a la santedat és universal i que els sants son homes i dones de carn i ossos, amb febleses, amb caigudes, alguns geniüts, però amb una voluntat ferma de seguir a Crist, de retrobar el camí rere cada pedra que se’ns posa al davant. Per a aconseguir-ho Déu té a punt per a tots les gràcies necessàries i suficients; ningú n’està exclòs. La temptació més enganyosa i que ens repetim sovint, és la de voler millorar les coses, millorant únicament allò extern; deixant de banda la realització espiritual de l’home que és on es troba la veritable felicitat. L’Església, més que reformadors, deia sant Joan Pau II, té necessitat de sants, perquè els sants són els autèntics i més fecunds reformadors. I la humilitat és el primer pas cap a la santedat, cercant-la, vivint amb valentia la nostra vida quotidiana, tot i que ens pugui semblar a voltes insignificant. Santa Teresa de Lisieux, en els seus pocs anys de vida, ens va ensenyar la grandesa que poden tenir davant Déu les activitats insignificants, simplement normals. Existeix, d’una banda, la santedat cridanera d’algunes persones; però també existeix la santedat desconeguda de la vida diària. Tot el qui vulgui seguir el camí de Crist no pot renunciar a la creu, a la humiliació i al sofriment, que acosten al cristià al model diví que és Crist, «no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat» (1Co 2,2), com diu l’Apòstol. Tots estem cridats a estimar a Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a estimar al proïsme per amor a Déu. Ningú n’està exclòs d’aquesta crida tan clara i directe que ens fa Jesús. La santedat consisteix, a viure amb convicció la realitat de l’amor de Déu, malgrat les dificultats, les nostres febleses, tant físiques com morals i de la mateixa història de la pròpia vida. La santedat de l’home és obra de Déu i encara que la santedat neix de Déu mateix, des del punt de vista humà, es comunica d’home a home. D’aquesta manera, podem dir també que els sants engendren sants, d’aquí la importància de fer-ne memòria. Un sant és, en la seva vida i en la seva mort, un actor de l’Evangeli a qui Crist no vacil·la a convidar al seguiment. Perquè la santedat és precisament l’alegria de fer la voluntat de Déu. Déu ens estima amb les nostres misèries, els nostres pecats, les nostres llàgrimes i les nostres alegries, com deia san Rafael Arnaiz. El Papa Francesc ha dedicat a la crida a la santedat la seva darrera Exhortació apostòlica; per al Papa la santedat és tan diversa com la humanitat mateixa; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Més que amb grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos: perquè és saber trobar l’equilibri entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Escrivia sant Agustí que la santedat és un procés que dura tota la vida, i és una gràcia, que es va afermant amb la perseverança; o en paraules de sant Benet «amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg, 49). Tinguem-ho present quan celebrem la memòria d’un sant, nosaltres que a l’oratori, davant de tothom hem promès de lligar-nos a una comunitat, de comportar-nos com a monjos i de ser obedients i ho hem fet davant de Déu i dels seus sants (Cf. RB. 58,17).


LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 15 abril 2018

Arreu, sigui a l’oratori, a l’hort o de viatge, creient-nos sempre indignes, humils en el cor i en el gest, sigui seient o caminant, tant sols foragitant el temor i substituint-lo per l’amor de Déu podrem continuant avançant sense esforç, com pel costum, estimant al Crist, tenint el bé per habitud, gustant de seguir les virtuts fins a rebre la força de l’Esperit. La virtut de la humilitat no sols ocupa a sant Benet, ho hem sentit també aquets dies de boca del Papa Francesc: «La humilitat solament pot arrelar-se en el cor a través de les humiliacions. Sense elles no hi ha humilitat ni santedat. Si tu no ets capaç de suportar i oferir algunes humiliacions no ets humil i no estàs en el camí de la santedat. La santedat que Déu regala a la seva Església ve a través de la humiliació del seu Fill, aquest és el camí. La humiliació et porta a assemblar-te a Jesús, és part ineludible de la imitació de Jesucrist: «Aquesta és la vocació que heu rebut, ja que també Crist va patir per vosaltres: així us deixava un exemple perquè seguiu les seves petjades» (1 P 2,21). Ell al seu torn expressa la humilitat del Pare, que s’humilia per caminar amb el seu poble, que suporta les seves infidelitats i murmuracions (cf. Ex 34,6-9; Sv 11,23-12,2; Lc 6,36). Per aquesta raó els Apòstols, després de la humiliació, «van sortir del Sanedrí joiosos d’haver estat considerats dignes de patir pel nom de Jesús» (Ac 5,41). No em refereixo solament a les situacions crues de martiri, sinó a les humiliacions quotidianes d’aquells que callen per salvar a la seva família, o eviten parlar bé de si mateixos i prefereixen exaltar a uns altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per oferir-ho al Senyor: «En canvi, si després d’obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu. » (1 P 2,20). No és caminar amb el cap baix, parlar poc o escapar de la societat. De vegades, precisament perquè està alliberat de l’egocentrisme, algú pot atrevir-se a discutir amablement, a reclamar justícia o a defensar als febles davant els poderosos, encara que això li porti conseqüències negatives per a la seva imatge.» (GE, 118) La humilitat és la regla d’or per al cristià, perquè a qui progressar ha de ser fer-ho per l’amor i la caritat passant pel camí de la humilitat, que és el que el Fill de Déu va escollir. La història de la salvació està entreteixida d’humilitat i ens parla d’humilitat. El nostre Déu, precisament perquè és veritable, perquè no és un déu fingit, fet per mans humanes sinó vertader Déu i vertader home, escull el camí de la humilitat. Aquest capítol de la Regla és un graó en una llarga tradició. El seu referent més evident és Cassià per mitjà de la Regla del Mestre. Però en molts aspectes de la seva formulació, aquest text ens pot desconcertar, malgrat haver-lo escoltat tants cops. Evoca un món que apareix molt llunyà al nostre. Malgrat això, si sabem anar més enllà de les paraules i del llenguatge per delimitar l’experiència viscuda, de la qual és expressió, roman com una llum per tots aquells que volem intentar viure aquesta mateixa experiència en el marc d’una comunitat que habita en un mateix lloc. Es tracta d’una experiència viscuda, es tracta de viure-la, de que cadascú escolti, més enllà de les paraules, el ressò que provoquen en el nostre interior a partir de la nostra pròpia experiència i de la dels altres. Humilitat és la paraula amb la que sant Benet fa recapitulació de tota la seva doctrina fonamentant-se en l’Evangeli i en les paraules de Jesús: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» (Lc 14,11). A partir d’aquesta idea sant Benet conclou que «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» (RB 7,7); però com ens diu el Papa Francesc no és: «que la humiliació sigui alguna una cosa agradable, perquè això seria masoquisme, sinó que es tracta d’un camí per imitar a Jesús i créixer en la unió amb ell. Això no s’entén naturalment i el món es burla d’una proposta com aquesta. És una gràcia que ens cal demanar: «Senyor, quan arribin les humiliacions, ajuda’m a sentir que estic darrere teu, en el teu camí» (EG, 118). Es tracta de comportar-nos humilment, considerant-nos sempre uns servidors i fer-nos així agradables a Déu i als altres. Però tot això sols adquireix ple sentit si ho fem per Déu, imitant a Crist que no tant sols la va proclamar sinó que la visqué i feu que estimant i humiliant-se es completes l’acció redemptora de la salvació. Segons Cassià els monjos en despullar-nos del nostre orgull i humiliar-nos entrem en el misteri de Crist. L’exercici de l’obediència ens condueix a la humilitat, dotze passos progressius en els quals podem aprendre de la manera més convenient als monjos, la veritat sobre nosaltres mateixos, dels que res mereixem davant Déu, dels que tot ho tenim per gràcia i que podem trobar tant sols llavors el perfecte amor amb el qual ens traiem de sobre l’ansietat. Aquesta vertadera humilitat de l’home davant Déu és fonamental i per a sant Agustí, pare del monacat occidental, com ens diu a la Ciutat de Déu, és signe d’aquesta humilitat l’obediència i l’ascesi que ens eduquen en ella. Com Cassià i sant Agustí també Ignasi de Loiola ens parla de la humilitat i hi estableix tres graus. El primer tipus d’humilitat és necessari per a la salvació eterna i consisteix a rebaixar-nos i humiliar-nos, per tal d’obeir en tot la llei de Déu. El segon tipus d’humilitat és una humilitat més perfecta que la primera i consisteix en que ens trobem en un punt en què no desitgem ni som propensos a posseir altra riquesa que la pobresa, a voler altre honra que la deshonra, a desitjar altra vida que una vida curta; quan les alternatives no afecten el nostre servei a Déu. El tercer tipus d’humilitat és la humilitat més perfecta i és quan, en incloure la primera i la segona, essent iguals la lloança i la glòria de la divina majestat, per imitar a Crist, nostre Senyor, per assemblar-nos a Ell més eficaçment, desitgem i escollim la pobresa amb Crist pobre en lloc de la riquesa; l’oprobi amb Crist cobert d’oprobis en lloc d’honors; i desitgem més que ens tinguin per insensats i bojos per Crist, aquell qui primer va ser tingut per tal, que ser considerats savis i prudents per aquest món (Cf. Mt 11,25). Avui dia el nostre jo és el centre del món; es tracta del nostre jo superb, que es considera superior als altres i es creu que ho sap tot. Deia sant Joan Pau II que la mansuetud i la humilitat de cor no és de cap manera debilitat, ans al contrari, és signe de fortalesa, de la fortalesa de la nostra fe i de la nostra vida cristiana (Cf. San Juan Pau II). Però ser vertaderament cristià, en raonament del Papa Benet XVI, vol dir superar aquesta temptació originària, que és precisament el nucli del pecat original, és a dir voler ser com Déu, però sense Déu. Ser cristià és ser veritable, sincer, realista. I la humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la nostra migradesa és precisament la nostra grandesa, perquè reconeixent que som tant sols un pensament de Déu, una petita peça de la construcció del seu món, i que per això mateix som insubstituïbles, tant sols d’aquesta manera, som grans, comencem a ser cristians i a viure la veritat. (Cf. Benet XVI Lectio Divina en la trobada amb el clergat de Roma per l’inici de la Quaresma, el dijous 23 de febrer de 2012.)


LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 abril 2018

Fer experiència de la presència de Déu en la nostra vida és també prendre consciència dels obstacles que tant sovint nosaltres mateixos ens posem i que també tant sovint atribuïm als altres. Sant Benet ens suggereix un mitjà per alliberar-nos i alhora ens adverteix que no és pas fàcil el camí que hi porta i sense masses embuts ens diu que tindrem molt sovint la temptació de defugir-lo. No és pas que sant Benet es cregui que l’abat pot tenir cap remei miraculós, una mena de poció màgica que ens faci defugir les temptacions; primera perquè òbviament no la té i prou fa de lluitar amb les seves, i en segon lloc perquè el nostre camí és una lluita amb les nostres febleses tant físiques com morals, un debatre’ns amb nosaltres mateixos, amb les nostres incerteses, amb les nostres falses seguretats. Com escriu sant Joan Clímac «una cosa és ser humil; una altra esforçar-se per arribar a ser-ho, i una altra, lloar a aquell que és humil. Els perfectes estan en el primer cas; al segon pertanyen els veritables obedients, i al tercer, tots els fidels.» Seguim un camí d’obediència a Crist amb qui ens comprometem lliurament i en el clos d’un monestir en concret o cerquem de viure en estabilitat i conversió de costums. Múltiples són les temptacions, escriu l’abat de Mont-des-Cats, Dom Guillem Jedrzejczak, que de temptador també ho és en certa manera, sovint sense voler, sense tenir-ne consciència, el mateix abat que potser ens posa pals a les rodes, va contra els nostres desitjos, ens mana de fer allò que no volem fer, ens vol portar allí on no volem anar. Pedra d’ensopec i obstacle, però realment o és a la nostra vocació, al nostre camí monàstic o bé al nostre propi voler o caprici; de tot suposo. La primera temptació que ens agafa aleshores és la d’evitar la pedra d’ensopec, de tirar camp a través si el camí està pedregós. Escriu un conte oriental que «En un regne llunyà, hi havia una vegada un rei que va col·locar una gran roca enmig del camí principal d’entrada al regne, obstaculitzant el pas. Després es va amagar per veure si algú la retirava. Els comerciants més adinerats del regne i alguns cortesans que van passar, simplement van rodejar la roca. Molts d’ells es van quedar una estona davant de la roca queixant-se, i van culpar al rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per retirar l’obstacle. Llavors va arribar un camperol que portava una càrrega de verdures. La va deixar en el terra i va estudiar la roca posada al bell mig del camí observant-la. Va intentar moure la roca empenyent-la i fent força amb una branca de fusta que va trobar a un costat del camí, després d’empènyer-la i fatigar-se molt, finalment va aconseguir apartar la roca. Mentre recollia la seva càrrega, va trobar una bossa, just en el lloc on havia estat la roca. La borsa contenia una bona quantitat de monedes d’or i una nota del rei, indicant que aquesta era la recompensa per qui buidés el camí. El camperol va aprendre el que els altres mai aprendrien; perquè cada obstacle superat és una oportunitat per millorar la pròpia condició.» Vivim en obediència, certament ho sabem, però desitgem que arribi com més tard possible i si pot adequar-se al que ja d’antuvi volem, molt millor. La ironia d’un abat li fa escriure que per evitar d’obeir potser canviem d’ala del claustre, ens posem la caputxa per no ser vistos i no veure o evitem, en qualsevol cas, l’encontre. Diu un apotegma dels pares del desert que «quatre ascetes, vestits amb pells, van anar a veure a un Pare del desert, i cadascun li va dir la virtut del seu veí, un dejunava molt, el segon era pobre, el tercer havia adquirit molta caritat. Del quart deien que vivia des de feia vint-i-dos anys en l’obediència a un ancià. El pare del desert els va respondre: “Us dic que la virtut d’aquest és la més gran. Perquè cadascun de vosaltres, cercant la virtut que desitjava adquirir, ho ha fet segons la seva voluntat, però aquest, renunciant a la seva voluntat, fa la voluntat d’un altre. Aquests homes són màrtirs si perseveren fins a la fi”.» En una època on tots tenim un immens respecte per la nostra interioritat, i on també cal que la tinguem per la dels altres, aquesta obertura, per no dir despullament espiritual, davant d’altri ens incomoda. També ens passa amb el sagrament de la penitència; certament pertany la seva pràctica, la freqüència o assiduïtat amb que ens hi acostem, a l’esfera personal de cadascú; a mi em pertoca de posar-hi els mitjans, de fer-ho fàcil i crec que així és cada mes amb un confessor extern, també n’hi ha qui acudeix a preveres de confiança o a preveres hostes, però ens hem d’interpel·lar com podem viure en profunditat la nostra vida de monjos, de cristians, sense acudir-hi. Escrivia el Papa Benet XVI que «amb freqüència ens trobem davant d’autèntics drames existencials i espirituals, que no troben resposta en les paraules dels homes, però que són abraçats i assumits per l’amor diví, que perdona i transforma: «Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana» (Is 1, 18). Conèixer i, en certa manera, visitar l’abisme del cor humà, fins i tot en els seus aspectes més foscos, d’una banda posa a prova la humanitat i la fe del cristià; i, per un altre, alimenta en ell la certesa de que la darrera paraula sobre el mal de l’home i de la història la té Déu, sols la seva misericòrdia és capaç de fer-ho tot nou.» A Déu res no li podem amagar, ni els nostres pensaments dolents, ni les faltes comeses secretament; per a Ell «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26). Però «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» que ens perdona, Ell és bo, és eterna la seva misericòrdia.


LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: “M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones”. 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: “Si parles molt, no evitaràs el pecat”; 5 i en un altre indret: “La mort i la vida estan en poder de la llengua”. 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 d’abril de 2018

En aquest capítol sant Benet formula una doctrina sobre el silenci que es pot resumir en que el silenci evita el pecat i que més ens val estar callats que no pas sucumbir a la temptació de proferir una paraula feridora. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job. Sant Benet estableix una relació entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. No és que sant Benet condemni la paraula, però si que ho fa amb les converses dolentes, les paraules ocioses i les que fan riure, que condemna a eterna reclusió. El que pensa més aviat és que la paraula ha de néixer en el silenci i del silenci per tal de poder donar vida. Ens cal retenir, emmudir la que surt de la nostra exasperació, del nostre rancor. És aquest tipus de paraules les que condemnen a mort, que fereixen i que destrueixen; perquè procedeixen del desbordament de les passions que corrouen la nostre vida interior. Déu parla en el silenci, com va parlar a Elies ja quan «aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 19,11-13) perquè el Senyor era en el murmuri del ventijol suau. Aquest silenci hauria d’omplir la nostra vida, però masses vegades som més similars a Jaume i Joan a qui Jesús anomenava Boanerges, fills del tro, que no pas el silenci interior i exterior omple les nostres vides. La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència; el nostre gran problema a vegades és que el nostre murmuri interior i exterior ofega les paraules que ens adrecen; no estem massa predisposats a escoltar, ni a Déu ni als nostres germans, ni al nostre interior on poua el nostre jo més profund, on ens parla la nostra consciència. Si tot això ens costa, com podem estar oberts a l’escolta de la Paraula de Déu? Si les nostres veus interiors ens ensordeixen, el nostre jo interior ens domina i doblega la nostra voluntat, no som lliures. La paraula caracteritzada per la lleugeresa desestabilitza el caràcter més treballat per empeny’ens al pecat, a la deixadesa, a la insolidaritat. Per això ens diu sant Benet que si parlem molt, no evitarem el pecat perquè com diu el llibre dels Proverbis «mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18,21). Però d’altra banda hi ha una paraula enriquidora la de l’únic mestre, la de Crist, perquè no som sinó deixebles del vertader mestre, per això sant Benet ens diu que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. Per sant Benet l’enemic del monjo no és pas la paraula, sinó la paraula ociosa, vulgar la que ens empeny a l’ociositat a obeir els nostres propis delers, a fer-nos una regla a mida; aquests tipus de paraules ofeguen la Paraula de Déu, ens impedeixen d’escoltar-la. Si establim una disciplina del silenci en el nostre monestir, si ens acostumem a mantenir-lo, molt especialment, en alguns moments concrets de la nostra vida, en alguns llocs determinats, ens ajudarem a afavorir un ambient d’escolta a allò que ens cal vertaderament escoltar, la Paraula en majúscules. Al claustre, al refetor, a l’església o a la capella, des de després de Completes fins a Laudes, són moments, espais concrets on practicar el silenci, l’obrador del bon silenci. Ja podem escriure, parlar i fer grans discursos sobre el silenci, perquè sinó el practiquem serem com una esquella sorollosa o un címbal estrident, com escriu sant Pau sobre la caritat, i tots pequem en aquest tema. El silenci no és un càstig pels mals monjos, sinó un desig de no escoltar altra paraula que la Paraula de Déu. La primera llengua de Déu és el silenci, escrivia Thomas Keating, i com per qualsevol altre llengua cal aprendre-la, fer-ne immersió lingüística, estudiar-ne la gramàtica i el vocabulari; es a dir practicar-lo per fer callar les veus interiors i exteriors, els brogits que s’entossudeixen en acompanyar-nos quan intentem fer silenci. Hi ha un silenci de mots, però també ens cal un silenci d’agitacions, de rumors, d’emocions.

Escriu el nostre Abat General comentant aquest capítol que «el problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres. Tenim necessitat d’una conversió del cor que talli el poder de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i es converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu. Perquè això succeeixi; sant Benet proposa essencialment dues coses: callar i escoltar. Per tant, el silenci que escolta és per a sant Benet el principi de la caritat. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma de poder en mans de la nostra llengua, sinó com un do que tant sols podem transmetre, i el bé que fa aquesta paraula radica en la Paraula de Déu que rebem; radica, finalment, en la Paraula mateixa, quan l’escoltem en silenci. Per a sant Benet, sense escolta no hi ha silenci. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en si mateix, sinó un acte de relació; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar al tot altre. El nostre silenci consisteix a concentrar-nos en l’única Paraula que val la pena escoltar i que conté totes les paraules, tota la veritat, tota la realitat: el Verb de Déu, Crist mateix.» (Cf. Comentari del P. Abat General Mauro Giuseppe Lepori al capítol VI de la RB).


QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 18 març 2018

Podríem dir que els capítols 71 i 72 de la Regla constitueixen el resum de tot el text, són el moll de l’os de la Regla; tal com Jesús resumí en estimar Déu i els altres com a un mateix tot el decàleg, sant Benet sintetitza en obeir els altres i tenir bon zel tot el que la Regla estableix. L’obediència és al centre del camí cap a Déu i sant Benet hi estableix una certa jerarquia: primer de tot cal obeir l’abat i aquells que ell ha instituït, després els ancians. Apareix però una qüestió de fons, sobre en quina mesura l’obediència és un camí que ens porta a Déu.

Al començament de la Regla, sant Benet diu que l’escriu per a aquells que volen tornar a Déu pel treball de l’obediència (Pròleg 2-3) i al capítol cinquè (v. 2) diu que aquesta és la característica d’aquells que no prefereixen res a Crist. Aquesta obediència, que sempre és una obediència a Déu, es val però de diverses mediacions, i no tan sols es deu a aquells que exerceixen diversos serveis d’autoritat en la comunitat, sinó a tots. Segons sant Benet aquesta obediència a Déu, aquest «bé de l’obediència», en l’original llatí, també s’exerceix quan els germans ens obrim als altres, sabent que és per aquest camí de l’obediència que anirem a Déu.

L’encapçalament mateix del capítol, titulat precisament obediència mútua, és una expressió de bell significat, profundament comunitari. Aquesta obediència no consisteix únicament a donar ordres, sinó sobretot en el respecte profund per als altres. Per això, sant Benet, sempre coherent amb ell mateix, afirma que els més joves obeeixin els més ancians, entenent sempre que és l’antiguitat corresponent al rang d’entrada a la comunitat i no la corresponent a l’edat. Per tant, tots, excepte els més joves monàsticament, tenen algú més jove que ells i d’altres de més grans que ells, és a dir obeeixen i són obeïts.

Aquesta obediència mútua no es realitza pas sense xocs ni tensions. Per això sant Benet parla sobre l’actitud que s’ha de prendre quan un ancià fa un retret o s’irrita i del càstig al rebel i contumaç. En aquest cas, el que rep el retret o la correcció l’accepta i el satisfà tirant-se als peus de l’anterior fins que aquell ha pronunciat una benedicció i es guareix, perquè de fet, és la ferida del més gran la que necessita de ser guarida. Perquè sempre podem disgustar, avui ens ho deia Orígenes a Matines parlant de l’episodi de Moisès, Aaron i Maria: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els ants, sinó ningú, perquè veig la magnitud de la indignació de Déu».

El capítol d’avui, si hom el llegeix superficialment i ràpidament, pot tenir la impressió que es tracta simplement d’un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que sols cerca un gest d’humiliació per part del jove. En realitat, és una relació mútua, i quan el primer es preocupa, ja sigui per ira, indignació o sorpresa, l’actitud respectuosa del jove i per la seva pròpia pregària de benedicció és guarit i obté satisfacció.

Venim al monestir a convertir-nos, a transformar-nos gradualment en imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar la nostra a la seva. Reunits en comunitat per la crida de Crist, ens animem i ajudem mútuament en aquest viatge. Aquesta vida en comú, dia rere dia, any rere any, és possible tan sols si hi ha un gran respecte entre nosaltres. Aquest respecte no es limita als bons costums, tot i que també són importants. Aquest respecte implica l’atenció a l’altre, als seus desigs. Aquesta és la naturalesa profunda de l’obediència a tots els nivells, és a dir comunió de voluntats. Per això en aquesta relació, els enfrontaments i les friccions no tan sols són possibles, sinó inevitables.

L’amor fratern requereix respecte no únicament per a nosaltres mateixos i per als altres sinó també per les seves reaccions. Aquest respecte, que és una altra forma d’obediència, no és només simplement gest d’humilitat sinó també de comunió. Escrivia l’abat Sighard Kleiner, que la primera i més freqüent objecció que oposem a la formulació de l’obediència, tal com la planteja sant Benet, és si aquesta és realment humana. Cal que totes les nostres facultats, intel·lecte i voluntat, es concentrin a donar una resposta conscient i lliure, perquè l’home no es pot convertir en una mena d’autòmat, abdicant, renunciant a la seva dignitat. L’obediència del monjo és triada i volguda i oferta a Déu. Els monjos som homes que no vivim al nostre caprici ni obeïm els nostres propis desitjos i gustos, sinó que caminen sota el judici i imperi d’un altre, Crist, per això vivim en els monestirs i desitgem que ens governin.

Aquesta és una de les idees claus de la Regla, en plena harmonia amb l’Evangeli. Proposa a aquell que vol viure veritablement l’Evangeli, el mitjà molt particular d’una vida de comunitat, sota una regla i un abat, afavorint la sortida de nosaltres mateixos i l’obertura als altres. Aquest posar-se un mateix en mans d’uns altres era vist, en el desert, com el mitjà més radical per evitar les il·lusions de replegament que venen per l’egoisme o per l’orgull, i per assegurar-se de fer la voluntat de Déu i no la nostra pròpia. El que era docilitat espiritual en els pares del desert es converteix en una obediència en sentit estricte, però conservant la mateixa doctrina espiritual en sant Benet. Aparentment avui som més escèptics a aquesta presentació. Tota idea de posar-nos en mans d’un altre, ens xoca. Estem legítimament molt més atents a la consciència i a la responsabilitat personal. Un millor coneixement de les nostres motivacions inconscients ens torna desconfiats cap a un desig més espontani d’obediència, que amaga una certa renúncia o abdicació de les nostres responsabilitats.

Una crítica més atenta d’aquest desig és, per tant, necessària. L’obediència és presentada com aquella que ens assegura de fer la voluntat de Déu. Perquè «l’obediència que es presta als ancians, a Déu es presta», ens diu el capítol cinquè de la Regla (vv. 4 i 15). Ara, ja no veiem les coses tan simplement; tenim una concepció més àmplia de la voluntat de Déu i de la seva recerca. Ens cal una pobresa voluntària, que vagi més enllà del que demana una simple presa de distància davant dels béns materials per amor a la pobresa en si mateixa, ens cal també una obediència voluntària que vagi més enllà del que només necessita la vida comuna i la recerca d’un control per evitar els errors. Aquesta recerca voluntària pot ser un autèntic moviment espiritual. Aquesta obediència és la que convé a aquells que res estimen tant com al Crist (RB 5,2). Aquesta motivació, que apareix en les primeres línies del capítol cinquè, és la motivació última, sense la qual l’obediència no tindria cap sentit, o més aviat prendria un altre sentit i no pas positiu. L’obediència en si és només un mitjà, no és sinó el camí que condueix a la vertadera vida (RB 5,11), i ens fa participar en la mateixa vida de Crist, ens compromet en el seu seguiment, sense quedar reduïda a una simple saviesa humana sinó participant de la bogeria de l’Evangeli essent, per tant, obra de l’Esperit en nosaltres.


ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI
O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 25 febrer 2018

Per sant Benet la pregària ha d’ocupar en la nostra vida un lloc fonamental: «que no s’anteposi res a l’ofici diví» ens diu a la Regla. Tant és així que fins i tot si som absents del monestir, si no podem participar de la litúrgia comunitària no ens han de passar per alt les hores prescrites. Sempre, ja s’encarrega de recordar-nos-ho sant Benet, la nostra absència ha de ser justificada per tenir la feina molt lluny o si som enviats de viatge, motius que per sant Benet l’abat comprèn.

Quan preguem fora del monestir estem en comunió amb Déu i també amb la resta de la comunitat. Aquest aspecte de pregar en comunió ens recorda, per exemple, els cartoixans, que fan una part del seu ofici diví sols a la cel·la; el primer que ensenyen a qui s’apropa a una cartoixa amb una intenció vocacional és a fer l’ofici a la cel·la a l’hora i amb els mateixos moviments que la resta de membres de llur comunitat; sols, però en comunió. De la mateixa manera sant Benet vol que quan preguem fora de casa estiguem en comunió espiritual amb la nostra comunitat.  Tots n’hem fet experiència un dia o un altre i hem fet l’ofici diví dalt d’un avió, en un tren, en una estació o un aeroport, anant en cotxe o en una àrea de servei d’una autopista, al bosc o dalt una muntanya, en un hospital ingressats o acompanyant un germà o familiar malalt i, no cal dir-ho, en una capella o en una església.

Déu és present arreu i nosaltres, adreçant-nos-hi, no negligint mai la tasca de la nostra servitud, ens diu sant Benet, ho podem constatar. Tal com la Regla diu «que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví»; això també ho hem de tenir present si preguem de fora el monestir estant. Perquè si som monjos, onsevulla que estiguem hem de ser també homes de pregària, homes assedegats pel contacte amb Déu i per tant delerosos de poder-nos-hi adreçar.

Déu es fa present en la nostra jornada diària de diverses maneres; en la mateixa comunitat, el Déu amagat del conte que ens explicava la Mare Montserrat aquests darrers dies, però està present especialment en l’Ofici Diví i de manera privilegiada en l’escolta de la seva Paraula, en la lectio, i en l’Eucaristia on es fa present en l’assemblea reunida, en el qui presideix, en la litúrgia de la Paraula i essencialment i fonamentalment en el pa i el vi transformats en cos i sang de Crist, presència real del Senyor entre nosaltres. Si en certa manera ens hauríem de definir com uns enamorats del Senyor, tanmateix, cercar-lo, lloar-lo, pregar-li no ens hauria de resultar, en qualsevol circumstància, feixuc sinó alliberador, reconfortant.

No fa massa setmanes un religiós, no pas de la nostra comunitat, em comentava que se sentia sec espiritualment, que l’ofici diví li pesava i la salmòdia havia perdut sentit per a ell. És una situació greu per a un consagrat, una vertadera crisi de vocació. Potser no ens la podem estalviar mai del tot ni la podem evitar, potser fins i tot sigui útil per créixer interiorment, però el que si hem d’intentar és posar-hi de la nostra part, pouant en la Paraula de Déu; mitjançant la lectio, posant els cinc sentits en l’Ofici Diví i en el treball, intentant de viure intensament la nostra relació amb Déu, àdhuc quan som fora del monestir.

Pregar per què? A qui? Pregar per parlar, per estar en contacte amb Déu. Explica un conte que «Un piadós musulmà resava tots els dies davant Déu, i tots els dies li suplicava una gràcia que desitjava li concedís. Es col·locava sempre, per a la seva oració, en el mateix racó de la mesquita i tants anys van passar i tantes vegades va repetir la seva oració que, segons expliquen, els senyals dels seus genolls i dels seus peus van quedar marcats sobre el marbre del sol sagrat. Però Déu semblava no sentir la seva oració, semblava no assabentar-se si més no que algú l’invocava. Un dia, per fi, es va aparèixer al devot musulmà un àngel de Déu i li va dir: “Déu ha decidit no concedir-te el que li demanes”. En sentir el missatge de l’àngel, el bon home va començar a donar veus d’alegria, a saltar de goig i a explicar el que li havia succeït a tots els que es reunien al seu voltant. La gent li va preguntar, sorpresa: “I de què t’alegres, si Déu no t’ha concedit el que li demanaves?” Ell va contestar, desbordant-li el goig sincer en cada paraula: “És veritat que m’ho ha negat, però, almenys, ara sé que la meva oració arriba fins a Déu! Què més puc desitjar? Què m’importa no haver rebut el que li demano a Déu? El que compta és que Déu m’ha escoltat, que l’oració m’ha posat en contacte amb ell”». Saber que ens escolta, que ens comuniquem amb Ell, amb això n’hi ha prou.

Però la constància, la perseverança han d’acompanyar la nostra pregària. Sols així, com les marques que deixà el piadós musulmà en el terra de la mesquita, la pregària les deixa en el nostre interior. Fidelitat a l’ofici diví fins i tot fora de casa, pregant en la mesura i de la manera més digna que puguem, sense interrompre-la mai perquè és massa preciosa per descuidar-la, per obviar-la. Preguem allí on ens trobem, sempre amb respecte davant de Déu, sense que ens passin per alt les hores prescrites per la pregària, fent-les com puguem si ens cal fer-les pel nostre compte, sense negligir-les mai, en comunió espiritual amb la comunitat.

«Demanem, i Déu ens donarà; cerquem, i trobarem; truquem, i Déu ens obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren», ens diu Jesús (cf. Lc 11,9-10).


L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 18 de febrer de 2018

Ens deia aquesta setmana a Matines sant Joan Crisòstom que «convé que elevem el cor a Déu no solament quan ens dediquem expressament a la pregària, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixen en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps».

Avui sant Benet ens diu que «la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal». Sant Benet ens diu que, ja que no tots tenim aquesta força, en llatí virtus, ens convida a tenir cura durant la Quaresma de certes coses les quals cal vigilar durant tot l’any, en la mesura del possible. Aquestes són, òbviament, coses que sant Benet considera com a elements essencials de la vida monàstica, i també de tota la vida cristiana.

El primer element, que inclou tots els altres, és la puresa de vida. Sant Benet ens demana als monjos que mantinguem la vida pura, encara més durant aquests dies, per tal d’esborrar la negligència d’altres ocasions. La paraula «puresa» aquí vol dir senzillesa, tenir una sola cosa com a important, Crist, sense distreure’ns ni negligir-la. Arribar a aquesta unitat, senzillesa i puresa de la vida significa, per descomptat, abstenir-se de tots els vicis. Això vol dir emprar mitjans com l’oració, la lectura i el dejuni i l’abstinència. El context en el qual sant Benet menciona aquests elements de l’ascetisme monàstic mostra clarament que només són mitjans per arribar a la puresa de cor, no pas objectius en si mateixos, ni encara menys gestos de cara a la galeria. Si, durant la Quaresma, aquests mitjans s’utilitzen més intensament, més enllà del que requereix la Regla, ha de ser una decisió personal lliure, pròpia i voluntària, és a dir, una ofrena sincera feta a Déu. De fet, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor, la simplicitat i la puresa del nostre cor. Aquesta ofrena només la podem fer amb joia, una joia que necessàriament prové de l’Esperit Sant, que és l’amor que uneix el Pare i el Fill, com ens diu sant Benet: «que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant».

Sant Benet convida el monjo a renunciar amb una mica més d’intensitat durant aquest temps a les coses que ens poden dispersar fàcilment o ens poden fer perdre la simplicitat i la puresa; per tal d’esperar la Pasqua amb l’alegria del deler espiritual. Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix a la joia, a l’alegria d’un desig espiritual. El monjo ha de ser un ésser ple de desig, un ésser sempre obert a la plenitud de la vida, que només pot concebre com a regal gratuït. I no podem pas exigir un regal; només podem desitjar-lo. Aquest desig de la plenitud de la vida, aquesta aspiració a esdevenir cada vegada més transformats a la imatge de Crist, només pot créixer en nosaltres si disminueix el desig de satisfer les nostres necessitats secundàries. En aquesta recerca d’un creixement individual i comunitari sant Benet insisteix que fem un esforç especial, personal i voluntari que ha d’anar acompanyat del discerniment per tal d’arribar a la plena puresa del nostre cor. 

Podríem dir avui també que celebrem el dia del llibre que sant Benet va crear avant la lettre, i que l’instituí el primer diumenge de Quaresma. En l’original sant Benet diu «lectioni vacent omnes» perquè per a ell quan el monjo entra en contacte directe amb la Paraula, amb els Pares, és com si estés alliberat de qualsevol altra cosa; buidant el seu cor de tota preocupació per deixar-se omplir per la Paraula de Déu. La lectio suposa un camí de vida i perquè ressoni en nosaltres la Paraula de Déu, perquè arreli en el nostre cor, cal desembarassar la nostra cambra interior amb el silenci, deixant-la buida de pensaments inoportuns i deixant que la Paraula arreli, s’assenti, ens ompli. Sant Benet estableix que el primer diumenge de Quaresma sigui el dia del llibre, el dia en què cadascun de nosaltres tria un llibre de la biblioteca no pas sols amb l’objectiu d’acomplir quelcom de prescrit. El llibre que avui rebrem no el rebem per deixar-lo mort de riure damunt la taula o en una lleixa fins que el descobrim, potser ja passada la Pasqua o fins i tot l’estiu. El llibre que avui rebem és perquè ens acompanyi en les hores de lectura, perquè el llegim per ordre i tot sencer.

Sant Benet sap que som febles i per això mateix estableix que un o dos ancians vetllin perquè ens dediquem a la lectura quan toca i no sucumbim a la peresa, a passar l’estona ociosos, enraonant, destorbant els altres alhora que la nostra negligència no ens és de profit; per a tals casos estableix que se’ns doni una feina per no restar ociosos. En els tractats sobre la vida dels monjos, el risc per excel·lència al que un monjo podia sucumbir és l’accídia, el dimoni meridià, la temptació més terrible que ens pot amenaçar i que es manifesta sobretot en la impossibilitat de llegir. Sant Nil la descriu així: «Quan el monjo atacat per l’accídia intenta llegir, inquiet, interromp la lectura i, un minut després, se submergeix en el somni; es toca el rostre amb les mans, estén els seus dits i llegeix algunes línies més, remugant el final de cada paraula que llegeix; i, mentrestant, s’omple el cap amb pensaments ociosos, mira el nombre de pàgines que li resten per llegir i els fulls dels quaderns, i comença a odiar les lletres i les belles miniatures que té davant els ulls, fins que a la fi tanca el llibre i el fa servir com a coixí per al seu cap, caient en un somni breu i profund».

Parem també esment als nostres moments de no lectura i d’opacitat, quan el llibre estigui a punt de caure’ns de les mans, perquè la impossibilitat de llegir no ens faci perdre el desig de lectura i, vencent la temptació de deixar-la, aprofitem-la, imposem-nos durant aquets dies de dedicar-hi una estona i que ens sigui de profit en el nostre camí vers la Pasqua.


EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 11 febrer 2018

El capítol d’avui ens parla de la lectura durant els àpats. El segueixen dos capítols sobre la mesura del menjar i del beure i un altre sobre les hores en què cal menjar. Els àpats són doncs també un moment important en la vida comunitària. Sant Benet ens parla a més del silenci que hi ha d’haver al refetor; no és un silenci buit ni infecund sinó que té la finalitat de crear les condicions per escoltar la lectura, la Paraula del Senyor i, escoltant-la, canviar el nostre cor i fer-nos imitadors del Crist, que vingué a servir i no a ser servit. Sant Benet està preocupat pel silenci, per l’atenció a la lectura, perquè l’escolta d’aquesta ens aporti quelcom i no deixa de fer-nos present la discreció que ha de guiar tota la nostra vida.

Quan sant Benet ens parla de mesura, en aquest domini com en tots els altres, no parla d’una quantitat estàndard o objectiva a la qual tots hauríem de conformar-nos cegament, sinó que parla de la moderació i la sobrietat, que sempre han de guiar la nostra vida. Uns àpats que no són moment simplement d’alimentar el cos, de restaurar forces, sinó també de nodrir l’esperit escoltant una lectura, esdevenint així un exercici espiritual. Una part més de la jornada monàstica que  tendeix tota ella a recuperar la unitat perduda de l’home amb Déu.

La lectura al refetor o a la col·lació persegueix també un altre fi, crear una cultura comunitària, com una biblioteca comuna a tots els membres de la comunitat. Per això és tan important compartir tots els actes comunitaris, perquè entre tots van formant el monjo i la comunitat a l’uníson.

Pregària, treball, lectio i àpats formen un conjunt; qui coixeja en el seu compliment coixeja en la seva vida monàstica. La pregària, el silenci, el treball, l’escolta de la Paraula, el compliment no són fins en si mateixos, són mitjans, instruments per crear les condicions necessàries per intentar arribar a Déu que és el que ens porta al monestir; si els menyspreem, si els oblidem, si els negligim, malament ho tenim per cercar Déu. D’aquí que sant Benet estableixi aquesta relació entre la pregària, la lectura i el servei a la comunitat quan parla de demanar la benedicció per tal d’acomplir fidelment el servei de lector.

Si la lectura no ha de mancar a la taula no és pas per ocupar el temps, per distreure, sinó per formar el monjo vers una escolta interior. El monjo és l’home sempre a l’escolta, en la pregària, en la salmòdia, especialment en la lectio escoltant la Paraula de Déu i també al refetor, atent a la lectura. Per això sant Benet demana un silenci absolut i que si cal demanar alguna cosa es faci amb un gest discret; perquè el silenci obert a la Paraula té en tota la nostra vida una posició central. Per aquesta raó demana sant Benet que no s’atreveixi qualsevol a llegir, sinó aquell qui pot ajudar a edificar-nos amb la seva lectura.

Paraula, escolta i servei es donen la mà. No hi ha vida comunitària sense servei a la comunitat. Si d’una banda tenim les responsabilitats encomanades a cadascú, tenim també els serveis setmanals i les tasques comunes que cadascun pot atendre. Ens diu sant Benet que s’han d’atribuir a aquells que siguin capaços d’atendre el servei, en aquests cas del lector que pugui edificar els oients. No tots som aptes per qualsevol servei, és ben cert, les nostres limitacions ens ho poden impedir; si hi ha impossibilitat no suposa pas cap deshonor ja que es pot atendre a la comunitat en qualsevol altra cosa. El que no hem de perdre mai és la voluntat de servir, d’atendre el que ens pertoca i podem amb la màxima diligència, generositat, perseverança i voluntat de servei. El pitjor és l’esperit de mesquinesa, de vigilància mútua, de càlcul que ens porti a expressions com les que descriu Bertrand Rollin monjo d’En-Calcat, «on són els altres?», «aquell es fa fonedís sempre que hi ha quelcom fer», «la propera vegada no vindré pas» o tants altres mal pensaments que ens poden venir al cap.

Pot arribar a existir com una llei en la vida de les comunitats, que estableix que sempre són els mateixos els qui defugen algun servei mentre que a d’altres sempre se’ls demana i l’acompleixen; però si és el cas no es tracta pas d’una penalització, ans al contrari, com deia un cartoixà «servir és regnar» i ai del qui renunciant al servei renuncia al Regne. Tots sabem que podem i que no podem fer i també quan la mandra o la negligència ens dominen. Ho sap la nostra consciència la qual no podem enganyar, ho sap sobretot Déu que llegeix al fons dels nostres cors.

Deia el Papa Francesc en un Àngelus dominical el novembre passat que: «si hem rebut qualitats del nostre Pare Celestial, hem de posar-les al servei dels germans, i no aprofitar-les per a la nostra satisfacció personal. No hem de considerar-nos superiors als altres; la modèstia és essencial per a una existència que vol estar conforme als ensenyaments de Jesús, que és mansuet i humil de cor; i ha vingut per servir i no a ser servit.» La disponibilitat i la responsabilitat són dos conceptes importants en la vida comunitària. Responsabilitat quan hom té una tasca concreta, el que en diríem els degans, o un servei setmanal encomanat. Disponibilitat davant els imprevistos per atendre el que ha quedat desatès. Deia el papa Benet l’abril de 2006: «Si pensem i vivim en virtut de la comunió amb Crist, llavors se’ns obren els ulls. Llavors no ens acomodarem més a seguir vivint preocupats solament per nosaltres mateixos, sinó que veurem on i com som necessaris. Vivint i actuant així ens adonarem ben ràpid que és molt més bell ser útils i estar a disposició dels altres que preocupar-se només de les comoditats que se’ns ofereixen».


COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 4 febrer 2018

Sant Benet en aquest capítol exigeix molt al majordom, com exigeix molt a l’abat o al prior o a tots els qui se’ls confia la responsabilitat d’algun servei concret. A tots els monjos se’ns demana responsabilitat i comprensió, fermesa i delicadesa, ordre i humanitat. Com més important és la responsabilitat encomanada, més necessària és la disciplina personal i l’esforç de vida interior per tal de no allunyar-se de la veu de Déu.

El majordom, en concret, ha de tenir una visió de conjunt i al mateix temps atendre cada petició concreta amb la mirada posada sempre en Déu. Aquesta referència a Déu en totes les coses és el que li permetrà de poder jutjar les necessitats de cada germà. El que diu la Regla de les funcions d’aquests diversos col·laboradors, així com el vocabulari triat, indiquen que, en el pensament de sant Benet, s’ha de tenir sempre present la mirada de Déu i no tan sols en l’acompliment de tasques secundàries o purament materials.

Segons la nostra mentalitat pragmàtica, estem disposats a pensar que la tasca del majordom o de qualsevol altre és purament material. Però sant Benet no dubta a dir explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat. Quina tasca confia la Regla al majordom? Sant Benet no defineix el seu paper segons les necessitats materials del monestir, sinó segons les necessitats dels germans. Li confereix la responsabilitat de vetllar perquè se satisfacin les necessitats físiques dels germans, ja siguin aliments, roba o cura de la salut. Òbviament, això requereix que el monestir tingui tot el necessari i una economia sana. Un majordom que dirigís els seus afers com si d’empreses es tractés, com el gestor de qualsevol negoci, tenint en compte només els requisits de rendibilitat, òbviament, no ho faria segons l’esperit de la Regla. Per a sant Benet, de fet, la persona humana és indivisiblement cos, ànima i esperit, i no es pot cuidar l’ànima sense tenir cura del cos i viceversa.

Sant Benet preveu que el majordom pugui tenir ajudants, i fins i tot diversos, depenent de la importància numèrica de la comunitat, però considera encara més important que hi hagi una persona que, sempre sota l’autoritat de l’abat, exerceixi una atenció paterna pel que fa a totes les necessitats materials dels germans. En la visió de la Regla el majordom actua en comunió d’esperit amb l’abat, que ha de vigilar sempre la seva administració, no per desconfiança sinó per responsabilitat. Si la tasca no es dividís entre diverses persones, i per exemple fos l’abat sol qui realitzés aquesta activitat, no hi hauria qui vigilés la seva administració i el risc seria elevat.

Quan sant Benet demana que el majordom sigui pare per a la comunitat, exigeix precisament que pugui donar una bona paraula, sobretot quan no pot respondre a la petició que se li hagi fet. Les qualitats que la Regla espera trobar en el majordom són bastant similars a les que requereix de l’abat, o del prior o dels ancians; al cap i a la fi a tots els monjos. No tan sols actuar amb paciència i bondat amb tots, sinó prestar especial atenció als més febles, als malalts, als hostes i als pobres, que són, segons l’Evangeli, els privilegiats per Crist. Responent amablement fins i tot als qui li fan sol·licituds irracionals.

La seva tasca no és fàcil i pot arribar a ser intensa, especialment en una gran comunitat. Si cal se li donarà ajuda, si és necessari, però sempre evitarà de fer demandes en un moment inoportú. El que ens diu sant Benet en aquest capítol de l’actitud que el majordom ha de tenir es pot aplicar mutatis mutandis a qualsevol que tingui un servei per representar a la comunitat. La sentència final del capítol, aquí com en molts altres casos, dóna sentit adequat a tot: cal fer-ho tot de tal manera que ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

És curiós que sant Benet no demani com a qualitat essencial del majordom la competència, la intel·ligència, l’esperit pràctic o la sagacitat comercial. Veu molt més necessària la humilitat perquè aquesta és la clau per no avergonyir-se de poder donar, per no excedir-se amb un poder que no es té, per viure feliç i intentar de fer feliços als altres. Quan sant Benet demana al majordom una bona paraula per a cadascú dona la regla d’or de la seva funció.

No és pas banal aquest capítol perquè succeeix sovint que el majordom o qualsevol altre degà acaba perdent el sentit de la seva tasca, acaba creient-se amo i senyor de l’economia de la casa i corre el risc de caure en el descontrol, en la prevaricació, en el caprici, deixant de vetllar per la seva ànima i perdent la discreció i posant-se en allò que no li han demanat. Molts monestirs són escenari d’aquest abús de poder, d’aquesta extralimitació de funcions que fa perdre més d’un monjo, perquè qui més i primer hi perd és l’interessat. Tenir sempre Déu present, no encongint els nostres cors.

Deia el passat 21 de gener el Papa Francesc a les contemplatives del Perú: «La vida de clausura no tanca ni encongeix el cor sinó que l’eixampla. Ai de la monja que té el cor encongit! Si us plau, busqueu-hi remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. Que torni a respirar, que torni a ser un cor gran. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat i no són mares; es queixen de tot, sempre amargades, sempre buscant un “perepunyetes” per queixar-se. La santa Mare Teresa de Jesús deia: “!Ay! de la monja que dice: ‘hiciéronme sin razón, me hicieron una injusticia’”. En el convent no hi ha lloc per a les col·leccionistes d’injustícies, sinó que hi ha lloc per a aquelles que obren el cor i saben portar la creu, la creu fecunda, la creu de l’amor, la creu que dóna vida».

El remei contra tot això ens el dona avui sant Benet, maldar per no ser ni goluts, ni vanitosos, ni violents, ni injustos, ni cançoners, ni pròdigs, sinó esforçar-nos per ser assenyats, madurs, sobris i per damunt de tot temerosos de Déu.


LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 14 gener 2018

Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».

Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.

Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.

Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.

Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.

Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.

A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.

Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».


QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 gener 2018

«Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17) pregunta el jove ric a Jesús. Avui també sant Benet ens respon, concreta fil per randa què significa fer bones obres. Una llista que podríem repassar cada dia al vespre, anant marcant el que hem fet bé, el que hem fet malament i el que hem deixat de fer. 

«Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual» conclou sant Benet i el lloc, l’obrador on practicar-los és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat, dos conceptes ben bé lligats als vots que emetem i deixem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne com a representació de l’ofrena de la nostra vida a Déu. També pels pares cistercencs el monestir és per excel·lència, l’escola de caritat. Sabem que hem de fer i on ho hem de fer; però el mateix sant Benet ens ho diu, això no és fàcil, és un treball i al llarg del camí hem de mantenir la confiança en el Senyor; «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu», una frase que ens resulta ben familiar.

El to del capítol té quelcom de singular, es podria resumir amb els verbs: témer i desitjar, que resumeixen també la major part de les motivacions humanes. Parlem, pensem entre el temor i el desig i ens cal discernir si el nostre temor és fundat o infundat i si el nostre desig és just i regulat. Témer i desitjar no és dolent, sols cal que ho fem de modus just i per arribar-hi ens cal un treball interior, adonar-nos-en de que Crist ens ha alliberat també d’aquests temors infundats i desitjos mal expressats. Tot el capítol té una fesomia ben particular, una sèrie de preceptes curts, gairebé sempre formulats d’acord amb el mateix esquema, que els monjos podien aprendre de memòria. Una ensenyança en forma de proverbis molt estimada pels cristians i els monjos antics. Sant Benet dona aquí a la paraula instruments el sentit corrent d’eina, d’eina de treball. Aquestes eines no són més que judicis que indiquen els bons treballs que s’han de fer per aconseguir la perfecció de la vida cristiana. Al final del capítol s’anomenen amb més precisió com a eines per a l’art espiritual, un art que ha de ser entès en el sentit correcte d’un treball metòdic i qualificat, uns exercicis complexos per conquerir la caritat perfecta. Sant Benet no troba la motivació i el seu significat fonamental en la por a Déu, sinó en l’amor; la caritat perfecta com a fi de l’ascetisme monàstic.

El capítol ens mostra un catàleg de 74 instruments de bones obres que, sense preàmbul, comença amb el primer precepte de la caritat i acaba amb el de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. Molts d’aquets preceptes pertanyen a la vida moral comuna de tots els cristians, la perfecció que es busca a través dels consells evangèlics. La majoria de les frases són preses de l’Escriptura; d’altres dels escrits dels Pares de l’Església; d’altres d’autors monàstics. Hi podem trobar, com indica l’abadessa Montserrat Viñas, cinc grups a més del decàleg i la regla d’or; tot i que alguns preceptes són intercanviables. Del verset 1 al 8 corresponen al decàleg, finalitzant amb el 9 que és la regla d’or «allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.» Un segon grup d’instruments ens poden ser d’ajuda a dominar-nos per amor a Crist i als germans, vivint amb austeritat, dominant els instints més primitius que tots portem a dins; és a dir de domini propi i d’ascesi. Un tercer grup són les obres concretes de misericòrdia que van més enllà de la materialitat que proposen. El quart grup els hem de fer servir com a conseqüència natural dels anteriors, estimant a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tot mirant de fer el bé als altres i tenint a Crist com a fi últim de la nostra vida cosa que vol dir que el nostre únic desig serà estimar, no guardant ressentiment, no tenint engany al cor, no donant una pau fingida, no abandonat la caritat; un grup dedicat a l’amor fratern i a la puresa del cor. El darrer grup, el cinquè té un caire escatològic, és l’espera joiosa del Senyor en qui hem posat tota la nostra esperança; una espera atenta que ens ajuda a tenir un sa temor de Déu, ens situa en el temps que se’ns dona per convertir-nos.

El valor d’aquestes màximes és variat, però totes elles estan centrades en les coses essencials que són l’amor a Déu i l’amor al pròxim. El monjo és en definitiva un treballador de Déu i per Déu, que, a l’obrador del monestir en comunió amb els altres treballadors que formen la seva família religiosa, la seva comunitat, dur dia i nit, amb elements humans, una obra enterament espiritual emprant eines espirituals com són les virtuts, treballant amb esperança i confiant en la gràcia i misericòrdia del Senyor, per tal d’un dia rebre la recompensa del seu treball. Vet aquí quina és la nostra tasca concreta de cada dia, el camí per on ha de transcorre la nostra vida monàstica, sense deixar-ho mai per tal d’aconseguir allò que cap ull no ha vist mai, ni orella ha sentit, no cor d’home ha pressentit, allò que Déu té preparat per als qui l’estimen, per això abans que tot ens cal estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, així la resta serà més fàcil.


Llegiu més comentaris

Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005