25/09/2018
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Vida monàstica
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Els capítols de l'Abat 
Els capítols de l'Abat
 

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 16 setembre 2018

Sant Benet és un bon coneixedor de la psicologia humana, sap fefaentment que la vida comunitària no és que no sigui fàcil, sinó que és difícil i sap que aquesta dificultat no és teòrica sinó ben real; que es trasllueix en problemes concrets. Això ja era en temps de sant Benet i ho serà, de ben segur, fins a la fi del món; però potser ara en la nostra època la nostra societat, estigui especialment amarada d’un fort individualisme que fa que la vida en comunitat esdevingui encara més difícil. És cert, però pel que ens diu en concret sant Benet en aquest capítol, que en el seu temps hi havia l’agreujant de la intromissió dels bisbes, com era el cas quan aquest instituïa un prior.

El problema de fons no és la figura de l’abat, del prior, del degà o de qui sigui, ni potser tampoc la persona concreta que podem estar menys o més capacitats, més o menys encertats; sinó el risc d’escàndols i de discòrdies. Com diu el mateix sant Benet no costa gaire de crear-ne ni de veure com n’és d’absurd això i com es fa perillar així les ànimes i la comunitat amb aquestes discòrdies. En la nostra societat els valors del individualisme, podríem dir de l’egoisme directament, així com també la por al compromís, el recel a l’obediència i tantes altres coses que podem entendre com una amenaça a la nostra llibertat individual, ens fan reaccionar davant dels altres, tancar-nos en banda. No és tant sols una reacció infantil, com podríem definir de manera lleugera, sinó que ens afecta a tots, en totes les etapes de la vida humana. Coneixem, escoltem i fins i tot podem treballar i comentar la Regla, creure’l sincerament un text savi, com certament és, qui en pot dubtar? però en el moment concret, quan arriba l’hora de posar-ho negre sobre blanc en la nostra vida si el que ens diuen en un moment o altre no ens va bé, no tenim recança a tancar-nos en el nostre ego. I així la culpa d’aquests mals recau sobre els responsables de semblant desordre, que ho poden ser i ho són els superiors, però també cadascun de nosaltres; perquè hem estat cridats a seguir a Crist «amb les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència» (RB Pròleg, 3), no a fer la nostra voluntat malgrat que aquesta maldi per imposar-se, fins i tot a desgrat nostre, per damunt del que tenim més interioritzat que és el seguiment de Crist, que tantes voltes acaba enfosquit, tapat pels nostres capricis momentanis. El centre de la nostra vida ens el recorda avui l’Evangeli de Marc: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà.»

La possible resposta que hi veu sant Benet és que encomanem les coses a molts, perquè així no ens en puguem enorgullir un de sol, i que les responsabilitats es compleixin amb respecte a allò que l’abat encomana, sense fer res contra la disposició de l’abat, que vol dir res contra la disposició de la comunitat, posant el bé comú de la comunitat al nostre particular. Tal volta és primer que tot una mesura de prudència perquè moltes vegades consultar una cosa ens fa reflexionar sobre aquesta, ens hem de plantejar com exposar-ho i quins arguments direm a favor i fins i tot quins en contra ens poden plantejar; fer les coses amb un impuls momentani pot no ser el millor camí; pensar-hi, deixar-ho reposar un mínim espai de temps i consultar-ho, en qüestions més o menys importants, sempre és una bona mesura. Com més se’ns confia, més risc tenim de creure’ns per damunt del bé i del mal. Aleshores correm el risc de que ens succeeixi el que sant Benet creu tant perniciós, fruit del vici i de l’orgull i punible, ser posseïts per una ambició que afecta, que fa mal, al conjunt de tota la comunitat. Prudent, com sempre, sant Benet parla d’amonestar fins a quatre vegades, d’aplicar la sanció del càstig regular, de destituir del càrrec i fins i tot, Déu vulgui que no calgui, de l’expulsió si s’ha trencat la tranquil·litat de la comunitat i s’ha obviat l’obediència. També de bona fe correm el risc de creure sempre que la nostra opinió és la millor, l’única vàlida. Sense caure en relativismes ens podem confiar en qui per exemple tria un llibre de lectura ho fa mogut per creure que pot ser interessant, en qui predica una homilia tot pensant que el que ens diu ens farà pensar o reflexionar i així tantes altres coses de la nostra vida de cada dia i no pensar d’antuvi que nosaltres ho hauríem fet millor perquè potser sols seria millor per a noslatres.

La perla final del capítol recull una idea ja ben present al llarg de tot el text de la Regla, i és la de que l’abat ha de ser conscient de les seves febleses i que de tot n’haurà de donar compte a Déu i que per això ha de vetllar per no fer accepció de persones (RB 4,16), no estimar-ne més un que a un altre, no moure’s per l’enveja o la gelosia. Una “demi-phrase”, la defineix Aquinata Böckmann, però que esdevé un advertiment sever en un capítol on el centre és la bona col·laboració entre l’abat i el prior, entre ells i els degans, entre els degans i els seus ajudants i a la fi entre tota la comunitat. Una invitació a no crear conflictes innecessaris i també a no malmetre la pau de la comunitat sembrant zitzània i «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal» (RB 34,6). Per citar aquesta setmana un autor cartoixà, escrivia Joan Just Lanspergi: «Alegreu-vos d’estar on esteu i doneu gràcies a Déu que us ha fet un gran benefici sense que ho sabéssiu, malgrat vosaltres mateixos.»


LA MANERA D’ADMETRE ELS GERMANS

De la Regla de sant Benet
Capítol 58

1 Quan algú es presenta per primera vegada per fer-se monjo, que no l’admetin fàcilment; 2 ans, com diu l’Apòstol, «proveu els esperits per si són de Déu». 3 Si, doncs, el qui es presenta perseverava trucant i, després de quatre o cinc dies, es veia que suporta amb paciència els greuges que li han fet i la dificultat de l’admissió i que persisteix en la seva demanda, 4 que li concedeixin l’entrada, i que s’estigui uns quants dies a l’hostatgeria. 5 Després s’estarà al noviciat, on han d’estudiar, menjar i dormir. 6 Que se’ls destini un ancià que sigui capaç de guanyar les ànimes, el qual ha de vetllar damunt d’ells molt atentament. 7 Que es preocupi de veure si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. 8 Se li han de dir per endavant totes les coses dures i aspres a través de les quals es va a Déu. 9 Si mantenia la promesa de lligar-se a la comunitat, al cap de dos mesos se li ha de llegir tota sencera aquesta Regla, 10 i dir-li: «Vet aquí la llei sota la qual vols militar: si pots observar-la, entra; i si no pots, vés-te’n lliurement». 11 Si encara persistia, aleshores que el duguin de nou al noviciat, i que es torni a provar fins on arriba la seva paciència. 12 I al cap de sis mesos se li ha de llegir la Regla, a fi que sàpiga a què es vol comprometre. 13 I si encara persisteix, al cap de quatre mesos, que se li torni a llegir una altra vegada la Regla. 14 I si, després d’haver-s’hi pensat, prometia de complir totes les coses i d’observar tot el que li manin, llavors sigui admès a la comunitat; 15 però ha de saber que la llei de la Regla estableix que a partir d’aquell dia no li serà lícit d’anar-se’n del monestir 16 ni de sostreure el coll al jou de la Regla, que després d’haver-s’ho pensat tant pogué refusar o acceptar. 17 El qui ha de ser admès, que prometi a l’oratori, davant de tothom, de lligar-se a la comunitat, de comportar-se com a monjo i de ser obedient, 18 davant de Déu i dels seus sants, perquè, si mai obrava altrament, sàpiga que ha de ser condemnat per aquell de qui es burla. 19 Farà d’això que ha promès una cèdula de petició a nom dels sants, les relíquies dels quals es troben allà, i de l’abat, que hi és present. 20 Aquesta cèdula, que l’escrigui de pròpia mà, o bé, si no sap de lletra, que demani a un altre que la hi escrigui, i que el novici hi faci un senyal i la posi ell mateix damunt l’altar. 21 Un cop la hi hagi dipositada, començarà tot seguit el novici aquest verset: «Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré: que no em vegi confós en la meva esperança». 22 Tota la comunitat repetirà tres vegades aquest verset, i hi afegirà el «Glòria al Pare». 23 Aleshores el germà novici es prostrarà als peus de cada un, perquè preguin per ell; i que ja des d’aquell dia se’l consideri de la comunitat. 24 Si posseeix béns, o que abans els distribueixi als pobres, o que amb una donació legal els cedeixi al monestir, sense reservar-se res de res, 25 com qui sap que des d’aquell dia no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos. 26 Tot seguit, doncs, a l’oratori, li trauran els seus vestits que portava i el vestiran amb els del monestir. 27 Els vestits que li han tret, es conservaran guardats al vestuari; 28 perquè, si mai per instigació del dimoni consentia a anar-se’n del monestir —Déu no ho permeti—, aleshores, que el despullin dels vestits del monestir i que l’expulsin. 29 Però que no li donin aquella seva cèdula que l’abat prengué de damunt l’altar, sinó que es guardi al monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 9 setembre 2018

Aquest capítol el tenim tots ben present, segur que durant els nostres primers temps de vida monàstica hem recorregut sovint a la seva lectura. Convindria però que no l’oblidéssim, que en féssim una lectura atenta de tant en tant, com si anéssim a les fonts de la nostra vocació. Certament és un capítol ric que té dos protagonistes principals; el primer és aquell qui per primera vegada va al monestir per fer-se monjo i el segon la comunitat que, si és el cas, l’acull. Un guió de lectura del paper d’ambdues parts ens el proporcionen els verbs emprats, amb tota la reserva de la traducció al català de l’original llatí.

Primer que tot qui creu ser cridat a la vida monàstica cal que es presenti a la porta del monestir i hi truqui. Està clar que no es tracta de que se cerquin en llocs allunyats vocacions sinó que essent Déu qui crida a cadascú el cridat cerca un monestir i s’hi presenta. A partir de ser-li oberta la porta, després de quatre o cinc dies d’estar a la serena, el postulant, el qui demana de ser admès, inicia tot un procés, no pas fàcil ni tampoc breu. Un dels verbs més emprats per sant Benet en aquest capítol, referit al candidat, és perseverar. Tots tenim present com en els nostres temps la perseverança no és pas una virtut molt comuna; sembla que en la nostra societat abandonar de seguida, esfereïts de terror (Cf. RB, Pròleg 48) és més comú que no pas perseverar. Ho veiem en l’alt índex de parelles matrimonials que es desfan, en la inestabilitat laboral i en tants altres indicadors socials. Això ha fet parlar a vegades de la possibilitat d’estudiar algun tipus de monaquisme temporal, és un tema que surt també en les converses informals entre superiors, tot i que de moment no ha estat mai plantejat de manera formal. Segurament si el monaquisme esdevingués pretesament temporal perdria un element no ja sols important o fonamental, sinó consubstancial a ell, que és el lliurament de la vida a Déu que no pot ser iuxta modum sinó total. Perquè tota vocació sigui a la vida consagrada o matrimonial, és fruit de l’amor i aquest no pot ser volgudament limitat en el temps, nom pot tenir data de caducitat sinó que és més aviat un xec en blanc. La realitat a vegades és una altre, tots tenim presents al cap monjos que han donat per acabada la seva vida monàstica, ja sigui per incorporar-se de nou a la vida laïcal o bé com a preveres diocesans o creant comunitats més a mida amb un grup afí; tot opcions respectables però que ja no són ben bé la vida monàstica comunitària què segur que varen iniciar moguts per la crida i l’amor a Déu. Avui per avui recórrer al símil matrimonial o de l’enamorament potser ja no és un bon recurs per comparar-lo a la nostra vida que, malgrat els evidents i fins i tot necessaris alts i baixos, té vocació de perdurabilitat fins a la mort. Avui l’amor, o el que es creu o el que es diu que és l’amor, dura el que dura i marxa quan marxa. Quan jo era infant, si em permeteu la frivolitat, un dels famosos monòlegs de l’humorista Joan Capri parlava del matrimoni, evidentment no hi havia en aquell temps divorci a Espanya; Capri en un moment donat deia sobre el seu suposat matrimoni: “l’amor se’n va, però ella es queda; si de cas que se’n vagin tots dos”. L’amor se’n pot anar amb facilitat sinó el cuidem si no en tenim cura. Com ens deia avui sant Lleó el Gran «El qui estima Déu, amb ser-li plaent en té prou, perquè la recompensa més gran que podem desitjar és el mateix amor; l’amor, en efecte ve de Déu, de tal manera que Déu mateix és amor.» (Sermó 92 1,2)

Perseverar, persistir, mantenir la promesa, pensar-hi molt, observar el que li manin, són totes les accions que per sant Benet porten a complir, prometre, lligar-se fins a arribar a escriure de pròpia mà la cèdula de professió i a dipositar-la sobre l’altar, com una ofrena de la nostra pròpia vida, de tota la nostra vida, no d’una part o d’un temps. Acaba el capítol sant Benet fent dues fortes afirmacions; la primera és la que significa la postració davant de cada membre de la comunitat del nou vingut i l’acolliment que aquest gest representa. La segona, certament molt dura, la que ens diu que el monjo ja no tindrà potestat ni sobre el seu propi cos.

El procés no el fa tant sols el qui es presenta a la porta del monestir, també l’ha de fer la comunitat que no el pot admetre fàcilment, que ha de vetllar-lo molt atentament, que ha de llegir-li al menys dos cops tota la Regla sencera, que li ha de manar les coses i per damunt de tot ha de preocupar-se per si cerca Déu de veritat, si és zelós per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions dient-li per endavant totes les coses dures. Si perseverant acaba el camí d’inici, la comunitat el rep i prega per ell i si mai, Déu no ho vulgui, consentia en anar-se i abandonava el monestir li treu l’hàbit, retornant-li els vestits que portava quan va arribar, guardant-se això sí, la cèdula un dia dipositada sobre l’altar; perquè el que es dona a Déu no es pot obviar de la memòria. Li treu allò aparent, accessori i serva en l’arxiu del monestir allò de fonamental, la promesa escrita de la seva pròpia mà.

Aquest capítol té una vinculació molt directe amb el pròleg de la Regla, esdevenint la concreció del procés d’admissió d’aquell qui renunciant als propis volers, per militar per al Senyor, Crist, el rei veritable, vol prendre les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència (cf. RB, Pròleg 3). Al llarg d’aquesta setmana hem escoltat en l’Eucaristia part de la Primera Carta de l’Apòstol als cristians de Corint. Aquest text ens pot fer recordar que també en la vida monàstica els ancians, com a bons arquitectes, amb la gràcia que Déu els ha donat ens han posat els fonaments de la vida monàstica però que som cadascun de nosaltres els qui hi construïm al damunt; per això hem de mirar bé com i amb quin material hi construïm. L’únic fonament és Jesucrist, a l’amor del qual no hem d’anteposar res (cf. RB, 4, 21); ningú no en pot posar cap altre de base fora d’Ell. Perquè no venim al monestir a fer tal o qual cosa, sinó a cercar-lo a Ell de veritat, essent zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions. Sobre aquest fonament, Crist, podem construir-hi amb l’or de la perseverança, amb la plata de la persistència i amb les pedres precioses de la observança d’una vida de pregària, treball i contacte amb la Paraula. Però també podem construir-hi amb la fusta de l’incompliment de la Regla, amb l’herba seca de la mandra o amb la palla de la murmuració, tants cops esmentada per sant Benet com el pitjor dels mals. Sigui com sigui, com diu l’Apòstol «ja es veurà què val l’obra de cadascú; el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà (...) i comprovarà el valor de cada obra. Si l’obra resisteix, el qui l’ha construïda en rebrà la recompensa, mentre que, si crema, en sofrirà la pèrdua, tot i que ell se salvarà, però com qui s’escapa just del foc.» (1Co 3, 13-14).

«Allò mateix que un sembri, és el que collirà, i tal com sigui el treball de cadascú serà el seu guany; i on posi el cor la seva delectació, allí queda obligada la seva sol·licitud. Però atès que són moltes les menes de riquesa i diversos els objectes de plaer, el tresor de cadascun ve determinat per la tendència del seu desig, i si aquest desig es limita als béns terrens, no trobarà en ells la felicitat, sinó la dissort. En canvi, els qui posen el cor en les coses del cel, no en les de la terra, i la seva atenció en les coses eternes, no en les caduques, aconseguiran una riquesa incorruptible i amagada» ens deia avui també sant Lleó el Gran (Sermó 92 1,2).

Hem vingut al monestir per ser servidors de Crist i l’únic que s’espera de nosaltres és que li siguem fidels, no ens enganyem a nosaltres mateixos, no ens tinguem per savis «perquè, als ulls de Déu, la saviesa d’aquest món és un absurd» (1Co 3, 19) nosaltres, si els nostres esperits són de Déu, hem de cercar de ser de Crist, perquè Crist és de Déu a qui hem vingut a cercar de veritat.


ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY

De la Regla de sant Benet
Capítol 51

1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 setembre 2018

Aquest aspecte de la vida del monjo, les sortides a l’exterior, són tractades amb bastant més amplitud en la Regla del Mestre, el seu autor distingeix entre les invitacions que venen d’un altre monjo, d’un laic o d’una persona pietosa; també el Mestre parla de la diferència en ser convidat un dia de la setmana o un altre. Sant Benet, com fa habitualment, va a allò més essencial. En primer lloc les sortides del monestir han de ser per a realitzar un encàrrec, breus i concretes en tant que es pugui i no aprofitar-les per anar a menjar a casa d’altri; un dels meus antecessors ho resumia en una frase que es va fer famosa: «no aneu per les cases». I és que en una època durant el passeig comunitari havia esdevingut costum anar a berenar a casa d’algun conegut i aquesta rutina no era massa edificant. Certament aquesta tendència a aprofitar les sortides per visitar coneguts s’ha anat perdent en certa manera. Potser una de les causes sigui que les comunicacions són més fàcils i ja no costa tant anar i venir de Tarragona, Reus o Barcelona i a més disposem de més mitjans de transport i més conductors que en temps passat.

Però el tema essencial per sant Benet és que la vida del monjo es desenvolupa en l’àmbit del monestir, ja sabem com considera d’important que a dins del monestir es disposi del màxim de mitjans per a viure sense necessitat de cercar-los a fora. Sant Benet, bon coneixedor de la nostra feblesa, es mostra especialment exigent en les sortides a indrets propers. La fidelitat a viure establement dintre del monestir, escriu l’abat Cassià, és una de les exigències més senzilles però alhora més dures a llarg termini per als monjos. Potser és un tema d’hàbits, d’habituar-se o acostumar-se a una determinada praxis; per exemple anar a fer el que cal fer per part de qui ho té encomanat i retornar sense sucumbir a la temptació de visites innecessàries, que més tard o més d’hora s’acaben sabent i també sovint són causa de queixes per part dels visitats quan se supera una certa mesura i prudència.

També avui aquest curt text se’ns presenta com un advertiment per tal de que no degradem la intensitat del nostre ritme monàstic amb sortides, “escapatòries” diu l’abat Cassià, que sovint desorienten els amics i familiars i fan perdre mordent a la nostra vida de pregària, treball i servei. Hi ha monjos modèlics en aquest punt, que quan els veus passar per exemple pel pati de les cases noves quasi no cal que miris el rellotge perquè saps que acaba de tocar la campana que indica la fi del treball. A d’altres potser ens costa més obeir la campana que regula la nostra vida, el nostre horari. Per exemple en la vida cartoixana la guarda de la cel·la és un eix fonamental, però que costa molt de mantenir, sobretot en els primers anys, cal habituar-s’hi, practicar-ho. Hem d’intentar de no sucumbir a la temptació de fer de l’excepcionalitat la nostra quotidianitat, prioritzant allò que és fonamental i valorant allò que no ho és; potser sovint ens podem estar d’una cosa o esperar un dia o dos a tenir-ho i descobrirem que no n’hi havia per ant, que no era tant urgent o necessari com pensàvem.

Si vivim amb generositat la nostra opció de vida, la monàstica, ens podrem mantenir lliures sense deixar per això de mantenir una relació humana i càlida vers familiars i amics. Certament els temps de sant Benet fins avui han canviat força, fins i tot en pocs anys han canviat; potser avui a la frase «no aneu per les cases» caldria afegir-hi o substituir-la per «no aneu per les xarxes». Realment és un tema de reflexió com fer-nos presents en el món d’avui tant hipercomunicat sense perdre la nostra identitat, la riquesa que suposa un cert apartament del món, no com un rebuig sinó com un prendre distància perquè ens permeti reflexionar amb serenor i més llibertat, al redós de la pregària i de la Paraula de Déu.

Destaca sant Benet que el germà surt del monestir a fer un encàrrec per obediència, no pas per caprici sinó per fer un servei de manera ràpida i eficaç. Potser aquest capítol, com alguns d’altres, ens pugui semblar sever, poc adequat als nostres temps; però ens destaca la importància de la comunió, de la vida en comunitat, de la necessitat d’evitar al màxim les singularitzacions, les excepcions. També quan tenim una responsabilitat aquest aspecte pot ser important, intentant d’evitar sortides excessives en freqüència o en durada sense caure en situacions de descortesia per exemple vers els qui ens envolten. En el cas del nostre monestir aquest aspecte pot ser un xic més complicat i mirar de trobar l’equilibri un poc difícil. En la pràctica mirem d’evitar sortides innecessàries, d’acudir als germans que tenen aquesta tasca encomanada en cas de necessitar quelcom i d’estar disponibles sempre per ajudar o acompanyar a un germà si així se’ns demana. I mirem d’aplicar la idea central d’aquest capítol tant físicament com virtualment. Per exemple seria rar que una persona relacionada amb el monestir veiés connectat a les xarxes socials algun membre de la comunitat en unes hores que per a nosaltres són de descans, i encara més si el tal monjo no acudis per exemple a Matines; aquest seria, si es produís, Déu no ho vulgui, un clar exemple d’anteposar el nostre caprici o la nostra voluntat a la tasca a la que el Senyor ens ha cridat. Segur que és més edificant per a qui ens tracta, interrompre una conversa telefònica quan la campana ens convoca per exemple a la col·lació o dir a un hoste, a qui l’hostatger ens ha dit de parlar-hi, que hi parlarem en un altre moment si hem de rentar plats.
Quan l’abat de Saint-Wandrille, Dom Jean-Charles Nault, parla del dimoni meridià, de l’accedia com el mal fosc del nostre temps ens diu que sant Benet insisteix tant en l’estabilitat perquè el monestir és el taller on hem de posar en pràctica els instruments de l’art espiritual. Escriu «aquestes compensacions també es manifesten en petits incompliments, relatius a la pobresa, al dejuni, al silenci i a l’obediència: faltes insignificants, en un principi, que es van fent grans de manera progressiva, sense que el monjo se n’adoni, sinó està alerta.» Mirem d’aturar-ho quan encara hi som a temps per tal d’evitar mals pitjors i arribar a assecar la nostra vocació o al menys a posar-la en perill o en crisi.


LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 agost 2018

«Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10). Si la setmana passada ens tocava el capítol dedicat a les eines del monestir i aquesta ens surt al pas el que parla del menjar, la famosa frase de l’apòstol Pau a la segona carta als Tessalonicencs ens hi pot fer de pont. Perquè les eines són per treballar, no pas per acaparar-les o fer-nos-en una col·lecció; i el treball, a part de fer-nos sentir part del món i ser un dels tres pilars de la nostra vida, serveix per guanyar-nos el pa, o al menys hauria de servir per això.

La moderació és el lema present en tota la Regla; moderació, austeritat, autenticitat. San Benet es preocupa de que els monjos estiguin alimentats, vestits, amb un llit a la seva disposició, tot un luxe a la seva època; però sense excessos ja que no hi ha res tan contrari a un cristià com la disbauxa i als monjos com un enfit. No és un tema exclusiu de sant Benet, preocupa i ocupa als pares i això vol dir que és un risc evident, present en la nostra vida.

En la vida monàstica es pot descobrir, Déu no ho vulgui, com la importància de l’alimentació deriva en gastimargia i gola, en expressió de sant Joan Clímac; és a dir descobrir l’acte de menjar com un vici molt lligat a d’altres. Així el mateix sant Joan Clímac hi dedica el catorze graó de la seva escala espiritual; on entre altres coses ens diu que la gola obnubila la raó, de manera que ens fa creure en la necessitat de menjar tot el que ens passa pel davant, i alhora s’empassa en l’home la temprança, la penitència i la compassió. Afegeix dient que «les filles de la gola són la mandra, la murmuració, l’excessiva confiança en nosaltres mateixos, les grolleries i els riures, la porfídia, l’apatia per escoltar la paraula de Déu, la insensibilitat per les coses espirituals, la presó de l’ànima, les despeses supèrflues i excessives, la supèrbia, la gosadia i l’afició a les coses mundanes. A elles els segueixen l’oració impura i tot tipus de calamitats i desastres no previstos, bestretes de la desesperació, que és el major dels mals.» És certament una reflexió que ens pot fer perdre la gana.

Una de les frases que del P. Rosavini ja fa uns anys, quan recordava per a una entrevista els primers anys de la restauració de la vida monàstica a Poblet, era la resposta a la pregunta de si en aquells primers anys havien passat fam, va dir que «no teníamos hambre, pero si apetito»; la podríem aplicar a aquest capítol; per sant Benet es tracta de satisfer la nostra fam, no la nostra gola. Menjar serveix per refer les nostres forces, com dormir; són dues coses necessàries per a viure. Un estomac afamat no escolta però un de massa ple tampoc, perquè té tendència a la són. La finalitat dels àpats és restar de nou disponibles per al Senyor amb forces i voluntat renovades i no cap altre. La nostra vida espiritual es pot veure afeblida certament per un estomac excessivament famolenc, però molt més per una digestió pesada deguda a la gola. Altra cosa és la gola espiritual; el perill d’habituar-se i complaure’s massa en la gratificació que pot venir de la pregària personal, com si fos una fi en sí mateixa i no un mitjà; és el que sant Joan de la Creu defineix com la gola espiritual, un inconscient orgull sobre les coses espirituals, en considerar inferiors als altres; però aquesta no ocupa avui a sant Benet.

Sant Benet ens dona d’alguna manera fet el menú ideal i notem que fins i tot contempla que si algun monjo no pot prendre d’un cert plat en mengi de l’altre, que siguin tots dos cuits i que en qualsevol cas siguin suficients i si poden tenir quelcom del propi hort se’n afegeixi un tercer. També regula el pa i demana al majordom que administri la ració amb equitat. I, fidel a la seva sensibilitat contempla que si el treball és més feixuc, cal tenir-ho en compte alhora de refer forces.

Els trets fonamentals d’aquest capítol són la sobrietat i l’economia, evitar excessos; això ha de ser sempre una norma de conducta rectíssima en la nostra vida de monjos. Sant Benet no tem tant la diversitat lligada als temperaments, a la cultura, als hàbits de vida; sinó els excessos que ens arribin a impedir d’obrir-nos a la gràcia de Déu. Riscos en tenim: el menjar, la beguda, la dependència d’altri, l’excessiu contacte amb l’exterior, sigui presencial o sigui virtual, i tantes altres coses. La clau per sant Benet està en l’equilibri i en la mesura. El monaquisme és una vida cristiana intensiva, escriu Aquinata Böckmann, d’aquí la importància de vigilar els excessos; és l’excés el que fa perdre l’equilibri, la temprança. Ens cal una vida intensiva i regulada per un horari i uns costums; no perquè sí, sinó per permetre’ns de centrar-nos en allò que cal: la Paraula de Déu, la pregària i el treball. La Paraula i la pregària ens alimenten espiritualment; el treball ens ha de permetre alimentar-nos materialment, sense caure ni en la gola espiritual ni en la material.

Escrivia sant Joan Clímac que «si la gola tracta de dominar-te, doma-la treballant; i si flaqueges en això tracta de dominar-la amb oracions i vigílies».


LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 12 agost 2018

Sant Benet recomana en el capítol anterior a aquest al majordom que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; que res no tingui per negligible, que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir. Ara, com a complement d’això, aquest capítol estableix que l’administració dels béns mobles, de les eines, dels objectes, es confiï per part de l’abat a monjos de qui es pugui refiar, demostrades per endavant les seves qualitats per llur vida i costums. El que vol sant Benet és que no negligim la cura dels estris i de les coses que tenim al monestir a l’abast de tots. Per una banda procura el manteniment de les coses, però per l’altra, encara més important, remarca l’esperit comunitari. Perquè compartir les coses no és fàcil i no vol dir pas que ja que les compartim les puguem tractar com vulguem, entén-t’ho sempre en el sentit de que ho tractarem malament o de forma descuidada o maldestrament. Tenim totes les coses que emprem uns i altres, per això cal sempre tenir-ne cura de la forma més rigorosa possible.

Aquest esperit, afirma l’abat Cassià, es nodreix i es manifesta a través de gestos concrets d’atenció i de delicadesa. A voltes aquets poden ser ben simples; per exemple encenem un llum per baixar una escala o d’alguna dependència, aleshores cal tenir cura de tancar-lo si ja no el necessitem i no pas deixar-lo obert fins que un altre més tard que d’hora se’l trobi i s’avingui a tancar-lo ell. És un gest simple però que alhora demostra dues coses: consciència d’evitar una despesa innecessària i respecte cap als altres no deixant l’acció en mans del «ja s’ho farà qui s’ho trobi». Gestos tant simples com deixar una porta tancada, i fer-ho sense sorolls que inoportunin als altres; si se’ns trenca quelcom, per exemple un vidre, recollir-ne els trossos; si hem utilitzat un vehicle deixar-lo al seu garatge, si pot ser amb benzina i tantes altres petites coses que costen ben poc de fer. Podríem dir que es tracta d’aplicar el principi de subsidiarietat, tant present en la doctrina social de l’Església i també de deixar-ho tot net, endreçat i digne perquè, com apunta l’abadessa Montserrat Viñas, qui no es capaç de tractar bé tot el que toca és probable que en el tracte amb els altres tampoc sigui gaire delicat.

És el que Aquinata Böckmann defineix com la fidelitat de les petites coses; que no deixa de ser un reflex de com ens comportem amb nosaltres mateixos i de com respectem als altres, a la comunitat. La comunió de béns és una de les característiques de la vida monàstica, a imitació de la primera comunitat cristiana on «la multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d’ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots» (Ac 4,32).

És en aquest esperit que hem d’entendre aquest capítol de la Regla que parla sobretot de les eines, de la vida i de la conducta dels germans i parla també de confiança. Confiar alguna cosa a algú significa confiar en ell. El text llatí diu que es confia la custodienda atque recoligenda, per tant, en confia la cura perquè els estris no es perdin o es dispersen i es mantinguin en bones condicions.

Sant Benet també estableix que es porti un inventari del que es dóna i que cal retornar al finalitzar la tasca encomanada. Rebre una càrrega, un encàrrec, al monestir, és assumir-ne la responsabilitat, és a dir que cal respondre a aquesta confiança dipositada amb fets. Sant Benet és sever amb els germans que fan un ús de les coses a ells encomanades per a la satisfacció personal, emprant amb caràcter individual allò que pertany al col·lectiu. Com a bon romà, curós pel dret que havia estudiat de jove, sant Benet no presenta una mancança en una tasca sense penalització en cas de no observar-ne les condicions en que ha estat encomanada. Però és interessant observar la raó adduïda per la que un germà que ha rebut l’encàrrec respecte a alguns objectes del monestir ha de ser castigat si en fa un ús desordenat o negligent. Per exemple un altre indicador n’és la neteja dels llocs comunitaris perquè ens mostra la cura que intentant acomplir amb bon zel un encàrrec donem a la nostra vida espiritual i per extensió a la de la comunitat. Aquí una preocupació per la neteja és una actitud de respecte no només a les coses i als llocs, sinó a un mateix i als altres, a tota la comunitat. El mateix passa quan ens envien a estudiar, o tenim una responsabilitat que suposa rebre diners de l’exterior i tantes coses similars; estem fent un servei a tota la comunitat i no ens n’hem d’apropiar.

Responsabilitat i generositat en l’ús de les eines del monestir que estan al servei de tots com també nosaltres hi estem. Per extensió respectuosos amb la natura. Com escriu Aquinata Böckmann aquest capítol que pot semblar anodí ens deixa clar un missatge Crist no és pas lluny de la manera que emprem les coses, aquestes poden esdevenir un lligam d’amor fraternal i contribuir a refermar-lo o a destruir-lo. El respecte als objectes i a la creació comença en les petites coses i l’espiritualitat està en relació directa amb com vivim la vida quotidiana perquè tot en el nostre viure humà és expressió d’espiritualitat.


LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 agost 2018

Culpabilitat, faltes, exclusió; no és pas un llenguatge fàcil ni planer. Un dels pilars de la vida comunitària és la correcció, la correcció fraterna. Ens ho diu el mateix Jesús a l’Evangeli de Mateu «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta. Si t’escolta, t’hauràs guanyat el germà.» (Mt 18,15). Però la correcció té un enemic molt poderós, el podem anomenar orgull, supèrbia o ego, per dir-ne tant sols alguns dels seus noms. És aquell que ens fa sovint corregir de bon grat i acceptar de mal grat la correcció. Quan el patim no acceptem de ser corregits; sovint al·leguem un defecte de forma: el to, el moment, el lloc, la persona. Però també el podem patir si som nosaltres els correctors i lluny de fer-ho per amor, cerquem la humiliació, la mortificació; al cap i a la fi cerquem de satisfer el nostre caprici i d’intentar remoure l’obstacle que veiem en l’altre i que pensem que ens fa nosa i ens barra el pas. Tot motivacions ben humanes, que podem reconèixer o no, potser de les que ni tant sols ens n’adonem i no en som conscients però que existeixen. El sentit de la correcció ha de ser no voler que ningú camini en el que tot indica que és un camí equivocat; el sentit de la correcció ha de ser fer canviar el rumb per retornar al bon camí.

Per ajudar-nos a tot plegat el primer que ens cal fer és vigilar i prestar una gran atenció a la nostra pròpia salut espiritual. Aquests dies ens ha sortit al pas a Matines algun fragment de les Instruccions de sant Doroteu de Gaza, abat, un text que dedica el capítol 7 a l’acusació de nosaltres mateixos, molt ric i un bon punt de partida per la nostra reflexió. Ens parla de que hem d’esbrinar el motiu principal d’un fet que s’esdevé sovint. A vegades quan sentim una paraula molesta fem com si no l’haguéssim escoltat, no ens sentim molestats, no ens donem per al·ludits; en canvi en altres ocasions així que la nostra orella l’ha escoltada ens sentim contorbats i afligits. Sant Doroteu distingeix una causa d’aquest fet per damunt de tota altre, el nostre estat d’ànim. Si estem enfortits per la pregària i la meditació ens costa més perdre la calma, fins i tot si un germà, Déu no ho vulgui, ens insulta o ens fereix.

Qui està enfortit per l’oració o la meditació tolera fàcilment, sense perdre la calma, a un germà que li falta, tot i que també altres vegades suportarà amb paciència al seu germà, perquè es tracta d’algú a qui professa un gran afecte o, al contrari, també per menyspreu, perquè té en res al qui vol pertorbar-lo i no es digna prendre´l en consideració, com si es tractés del més menyspreable dels homes i aleshores ni es digna a respondre-li de paraula, ni esmentar als altres les seves malediccions i injúries i així no es torba ni afligeix. Lorenzo Montecalvo es pregunta a qui considerem i amb quin criteri el nostre enemic en una comunitat, Déu no ho vulgui; potser al qui malparla de nosaltres, al qui ens calumnia, al qui no ens defensa quan ens sentim injustament acusats, al qui no s’interessa prou per nosaltres, al qui creiem ens mortifica, al qui murmura sobre nosaltres o al qui no ens riu les gràcies tant com voldríem.

Al cap i a la fi la torbació o l’aflicció per les paraules o els actes d’un germà prové d’una mala disposició momentània o de l’odi cap al germà fruit de la pobresa de la nostra pròpia pau interior. Per Doroteu de Gaza veurem que la causa de tota pertorbació consisteix en que ningú s’acusa a si mateix. D’aquí deriva tota molèstia i aflicció, d’aquí deriva que mai trobem descans; i això no ha d’estranyar-nos, ja que aquesta acusació de nosaltres mateixos és l’únic camí que ens pot portar a la pau. Per més virtuts que posseeixi un home, encara que siguin innombrables, si s’aparta d’aquest camí, mai trobarà el repòs, sinó que estarà sempre afligit o afligirà als altres, perdent així el mèrit de totes les seves fatigues.

El que s’acusa a si mateix accepta amb alegria tota classe de molèsties, danys, ultratges, ignomínies i qualsevol altra aflicció que hagi de suportar, ja que es considera mereixedor de tot això, i de cap manera perd la pau. Però, diu sant Doroteu, potser algú objectarà: «Si un germà m’afligeix, i jo, examinant-me a mi mateix, no trobo que li hagi donat cap ocasió, per què haig d’acusar-me?» Ens respon que en realitat, el que s’examina amb diligència i amb temor de Déu mai es trobarà del tot innocent, i s’adonarà que ha donat alguna ocasió, per petita que sigui, bé d’obra, de paraula o de pensament. I si en res es troba culpable, segur que en un altre temps haurà estat motiu d’aflicció per a aquell germà, per la mateixa o per diferent causa; o potser haurà causat molèstia a algun altre en aquella o altra matèria. Afegeix encara Doroteu de Gaza que potser un altre preguntarà per què s’ha d’acusar si, estant assegut amb tota pau i tranquil·litat, ve un germà i el molesta amb una paraula desagradable o ignominiosa i, sentint-se incapaç d’aguantar-la, creu que té raó a alterar-se i enfadar-se amb el seu germà; perquè, si aquest no hagués vingut a molestar-lo, no hagués pecat. Afegeix que també el que està assegut en pau i tranquil·litat, segons creu, amaga, malgrat tot, en el seu interior una passió que ell no veu. Ve el germà, li diu una paraula molesta i, al moment, aquell tira fora el pitjor que porta amagat en el seu interior, perquè no està en pau amb sí mateix. Per sant Doroteu si volem aconseguir misericòrdia, mirem d’esmenar-nos, de purificar-nos, procurant perfeccionar-nos, i veurem que, més que atribuir a un altre una injúria, potser donarem gràcies a aquell germà, ja que ens ha estat motiu de tan gran profit. Així aquestes proves no ens causaran tanta aflicció, sinó que, com més es anem perfeccionant, més lleus ens semblaran. Diu sant Doroteu que l’ànima, com més avança en la perfecció, tant més forta i valerosa es torna amb vista a suportar les penalitats que ens puguin sobrevenir. Certament no es tracta de suportat penalitats perquè sí, ni menys de cercar-les o de provocar-les; però també és cert que al llarg de la jornada ens surten al pas situacions molestes, que un dia suportem amb paciència i resignació i un altre rebutgem amb contundència. Sant Benet ens proposa avui per als qui falten greument solitud, silenci, penitència i quelcom encara molt més important, la manca de benedicció. De tot plegat ens en podem sortir o ho podem evitar, com diu Doroteu de Gaza, alimentant-nos espiritualment i res millor per fer-ho que seguir i gaudir de la jornada monàstica en plenitud: pregària, lectura de la Paraula i treball; tenint present sempre a Déu en els nostres pensaments i en els nostres actes.


AMB QUIN ORDRE S’HAN DE DIR ELS SALMS

De la Regla de sant Benet
Capítol 18

1 En primer lloc es dirà el verset «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me», el glòria i l’himne de cada hora. 2 Després, a l’hora de prima, el diumenge, s’han de dir quatre divisions del salm cent divuit, 3 però a les altres hores, o sigui, a tèrcia, sexta i nona, es diran tres divisions de l’esmentat salm cent divuit. 4 A prima del dilluns s’han de dir tres salms: el primer, el segon i el sisè; 5 i així cada dia, fins al diumenge, es diran a prima tres salms, per ordre, fins al salm dinou, de manera, però, que el salm nou i el disset es parteixin en dos. 6 I així resulta que a les vigílies del diumenge es pot començar sempre pel vintè. 7 A tèrcia, sexta i nona del dilluns es diran les nou divisions restants del salm cent divuit, tres a cada hora. 8 Acabat així el salm cent divuit en dos dies, és a dir, entre el diumenge i el dilluns, 9 que a partir del dimarts, a tèrcia, sexta i nona es recitin tres salms, del cent dinou fins al cent vint-i-set, o sigui nou salms. 10 Aquests salms s’han de repetir sempre igualment a les mateixes hores fins al diumenge -conservant tanmateix cada dia una disposició uniforme d’himnes, lliçons i versets-, 11 de manera que el diumenge començaran sempre amb el cent divuit. 12 Les vespres es faran cada dia amb el cant de quatre salms. 13 Que aquests salms comencin pel cent nou fins al cent quaranta-set, 14 fora d’aquells que han estat presos per a d’altres hores, és a saber, del cent disset fins al cent vint-i-set, el cent trenta-tres i el cent quaranta dos. 15 Tots els que queden s’han de dir a vespres. 16 I com que així manquen tres salms, caldrà dividir els que són més llargs d’entre els indicats, o sigui, el cent trenta-vuit, el cent quaranta-tres i el cent quaranta-quatre. 17 En canvi, el cent setze, com que és curt, s’ajuntarà amb el cent quinze. 18 Establert, doncs, l’ordenament dels salms de vespres, la resta, això és, la lliçó, el responsori, l’himne, el verset i el càntic, que es faci tal com més amunt hem determinat. 19 A completes es repetiran cada dia els mateixos salms, o sigui, el quart, el noranta i el cent trenta-tres. 20 Disposat l’ordenament de la salmòdia diürna, que tots els salms que queden siguin repartits proporcionalment entre les set vigílies nocturnes, 21 dividint els salms més llargs d’entre ells i assignant-ne dotze a cada nit. 22 Sobretot advertim que, si per ventura a algú no li agradava aquesta distribució dels salms, ho ordeni, si creia que és millor, d’una altra manera, 23 mentre en tot cas observi això, que cada setmana es reciti el salteri amb tots els cent cinquanta salms, i que a les vigílies del diumenge es reprengui sempre per on s’ha començat. 24 Perquè els monjos que en el curs d’una setmana reciten menys d’un salteri, amb els càntics de costum, mostren una gran deixadesa en el servei a què estan dedicats, 25 quan podem llegir que els nostres sants Pares feien coratjosament en un sol dia el que tant de bo nosaltres, tebis, acomplim en tota una setmana.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 29 juliol 2018

Sant Benet porta uns quants capítols, des del VIII, parlant de l’ofici diví i establint-ne les normes; encara resten els dos propers que en són la conclusió i estan dedicats a l’actitud en la salmòdia i a la reverència en la pregària. Malgrat tanta dedicació, tanta concreció, acaba dient-nos que si a algú no li agrada aquesta distribució que ho ordeni d’una altra manera; deixant, això si ben clar, que essent tebis com som recitem al menys el saltiri complet en una setmana, el que els nostres pares feien en un sol dia.

La pregària, l’ofici diví, és un dels centres de la nostra vida comunitària, no el podem negligir, no podem fer-lo objecte de la nostra deixadesa perquè és el servei al que estem dedicats. De la salut d’una comunitat n’és un bon indicador l’ofici diví: la regularitat, la puntualitat, l’assistència, la priorització, la qualitat, la dedicació o el sentit que donem al que estem fent, és a dir pregant, lloant al Senyor. Això ens obliga a ser en primer lloc generosos amb Déu, no anteposant-li res; i ser-ho també amb la comunitat, amb els germans. Tots els serveis de la comunitat, absolutament tots, són en benefici del conjunt. Si algú de nosaltres en un moment determinat ens creiem detentadors, posseïdors, propietaris o monopolitzem quelcom, sigui qui sigui, errem i ves que fins i tot al final no perjudiquem a la comunitat; com també ho podem fer si ens creiem detentadors dels valors monàstics en exclusiva, o dit d’una altra manera més monjos que cap altre o més perfectes que ningú; vivim la vida monàstica en comunitat per bé i per mal, fem camí junts. Viure-la vol dir disponibilitat que rima amb humilitat, caritat i generositat; i amb obediència que rima amb paciència. Escriu El P. Lorenzo Montecalvo que hi pot haver tres tipus de monjos que refusin el concepte de comunitat. Els uniformistes acèrrims que no contemplen la comunitat com una suma de persones amb llur llibertat individual i volen fer als altres a imatge seva i no hi reconeixen la de Déu. Uns altres són els que ell anomena «llogaters» o que estan amb un peu dins i un peu fora del monestir, que sols cerquen un plat a taula, un llit i un sostre però que no senten la comunitat com a cosa pròpia i tant sols els interessa la seva parcel·la, alhora que murmuren o fan morros quan veuen afectada la seva comoditat i el seu caprici. La tercera categoria són els aprofitats que no viuen per la comunitat sinó que creuen que la comunitat ha de viure per a ells.

Per entendre el significat de l’Ofici Diví, de l’Opus Dei, cal partir de l’obligació bàsica de la vida monàstica, el de l’oració contínua, són moments aquests de pregària comuna i si no hi ha a la nostra vida com a mínim un esforç per viure’ls el més constant possible en presència de Déu, aquests moments rituals de pregària comuna restaran buits i seran inútils. L’Opus Dei ha d’ocupar un lloc essencial en la nostra vida de monjos, ha de marcar la nostra jornada, reunint-nos a l’església del monestir, interrompent totes les altres obligacions. D’aquesta manera es desitja subratllar la primacia de la lloança divina, realitzant així l’ideal evangèlic de «que cal pregar sempre sense defallir» (Lc 18,1). Els monjos ens unim per mitjà de l’oració litúrgica a la intercessió i adoració de Crist, summe sacerdot de la nova i eterna aliança. D’aquesta manera la Litúrgia de les Hores no només marca el ritme de la jornada monàstica, sinó que permet al monjo participar espiritualment en els misteris de Senyor i dels seus sants, que celebra, canta i contempla durant tota la jornada i el conjunt la seva vida. I això cal fer-ho bé, centrats, no podem sentir-nos davant de la pregària comunitària com uns llogaters, com uns aprofitats o com uns autòmats. L’hem de viure amb intensitat, que rima amb llibertat. La pregària ens ha de fer veure i assaborir l’amor de Déu, malgrat els nostres defectes i imperfeccions, que tots tenim; ens ha de donar la força necessària per convertir-nos una mica més cada dia. L’Ofici Diví ha de ser realment un moment de gràcia, un encontre vital amb el Senyor; «Ell és la nostra pau» (Ef 2,14) per això tant sols en Ell una comunitat pot viure en la concòrdia; mai podrem tenir pau sinó recordem que cerquem junts al Senyor des de les nostres febleses i defectes de fàbrica. Certament no existeix la comunitat ideal, ni el monjo ideal, qui es cregui ser-ho erra i per sol fet de creure’s millor que ningú i jutjar als altres està ben lluny de ser-ho; som tant sols una comunitat de pecadors en camí de conversió; sols essent monjos pecadors en camí de conversió, sentint-nos pecadors i alhora estimats per Déu, podem caminar junts cercant al Senyor. Avui ens ho deia a Matines sant Agustí, en el decurs de la lectura que fem aquets dies de les Confessions: «Lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen. Perquè els qui el busquen el troben i, en trobar-lo, el lloen.»


COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES ELS DIUMENGES

De la Regla de sant Benet
Capítol 11

1 El diumenge, que es llevin més d’hora per a les vigílies. 2 En aquestes vigílies s’ha d’observar la mateixa norma, o sigui que, cantats com més amunt hem disposat sis salms i el verset, i estant tots asseguts convenientment i per ordre als seients, que es llegeixin al volum, com hem dit més amunt, quatre lliçons amb els seus responsoris, 3 però que només al quart el cantor digui el glòria; i, quan el comença, que a l’instant s’aixequin tots amb reverència. 4 Després d’aquestes lliçons, seguiran per ordre sis salms més amb antífones, com els anteriors, i el verset. 5 Després, es tornaran a llegir quatre lliçons més amb els seus responsoris, de la manera que hem dit. 6 Després d’això, es diran tres càntics del volum dels Profetes, els que estableixi l’abat, que s’han de salmejar amb al·leluia. 7 Un cop dit el verset i donada la benedicció per l’abat, es llegiran quatre lliçons més, del Nou Testament, de la manera que hem dit. 8 I després del quart responsori que l’abat comenci l’himne Te Deum laudamus. 9 Acabat l’himne, que l’abat llegeixi una lliçó del volum dels Evangelis, mentre tots estan a peu dret amb respecte i temor. 10 Un cop llegida, que tots responguin «Amén», i que tot seguit l’abat entoni l’himne Te decet laus, i, després de donar la benedicció, començaran les laudes. 11 Aquest ordenament de les vigílies del diumenge, s’ha de mantenir en tot temps, tant a l’estiu com a l’hivern; 12 fora del cas -Déu no ho vulgui- que es llevessin més tard i s’hagués d’escurçar quelcom de les lliçons o dels responsoris. 13 Però vigilin molt que això no passi; i, si mai succeïa, que el causant de la negligència doni una digna satisfacció a Déu a l’oratori.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 juliol 2018

Sant Joan Pau II escrivia que «La resurrecció de Jesús és la dada originaria en què es fonamenta la fe cristiana (cf. 1Co 15,14): una joiosa realitat, percebuda plenament a la llum de la fe, però històricament testificada pels que van tenir el privilegi de veure al Senyor ressuscitat; esdeveniment que no només emergeix de manera absolutament singular en la història dels homes, sinó que està en el centre del misteri dels temps. En efecte, com ens recorda en la suggestiva litúrgia de la nit de Pasqua, el ritu de preparació del ciri pasqual, Crist «és el temps i l’eternitat». Per això, commemorant no només un cop l’any, sinó cada diumenge, el dia de la resurrecció de Crist, l’Església indica a cada generació el que constitueix l’eix central de la història, amb el qual es relacionen el misteri del principi i el del destí final del món.» (Dies Domini, 2)

Estem al cor de la llarga sèrie de capítols de la Regla que descriuen l’organització de l’Ofici Diví segons les diferents hores del dia i de la nit, els dies i les diferents estacions de l’any. En els tres primers capítols d’aquesta sèrie, en què sant Benet descriu la celebració de l’Ofici de la nit, a l’hivern i a l’estiu, i la forma en què distribueix els Salms, ara destaca la importància de la celebració en diumenge. Certament no hi ha cap capítol especial a la Regla dedicat al diumenge, però també és cert que hi ha diversos passatges a la Regla que ens permeten veure quina importància tenia el primer dia de la setmana per a sant Benet. En particular, hi ha el capítol 48, que tracta de fet de l’equilibri del dia monàstic, on sant Benet ens diu que el diumenge, tots es dedicaran a la lectura, excepte els que estan a càrrec de feines molt concretes. A les nostres societats modernes el diumenge es percep principalment com un dia de descans, en relació amb el que el llibre del Gènesi parla del setè dia i molt en línia amb la tradició jueva. Però si pel monjo, el diumenge també és un dia de descans, hem de tenir cura de que no sigui un dia com qualsevol, perquè no ho és; en aquest dia, que no és el setè sinó el vuitè; que no és darrer dia de la setmana sinó el primer, recordem i celebrem de manera molt especial la resurrecció del Senyor; en certa manera, com ens diu sant Joan Pau II, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per això ha de ser un dia de descans, però contemplatiu, és a dir, descansar en Déu, no pas de Déu, que es concreta litúrgicament, en l’Eucaristia dominical i en la lectio divina. La lectura de la Paraula de Déu hauria de ser la nostra activitat principal, el dia del Senyor. Una lectura tastada en l’ofici diví, un ofici particularment ric.

La història de la litúrgia ens ensenya que, segons una antiga tradició monàstica, que encara estava en vigor en l’època de sant Benet, durant la nit de dissabte a diumenge, fins al primer cant del gall s’estava en oració. Sant Benet, destacant aquest ofici nocturn, fins i tot proposa d’aixecar-nos abans del que és habitual, precisament per permetre una salmodia i unes lectures bíbliques i patrístiques més llargues i més nombroses. Sant Benet, sempre tant pràctic i coneixedor de les nostres febleses, tenint en compte el sentit comú, ens recorda que de vegades no ens aixequem i que això és poc excusable en un dia especial com és el diumenge.

Sant Benet inclou breus expressions que revelen el significat de la presència de Déu per animar tot l’Ofici, per exemple quan ens diu que quan es canta el Glòria al final de la quarta lectura, tots s’aixequen amb reverència o que quan l’abat llegeix l’Evangeli tots estaran dempeus i escoltaran amb respecte la Paraula de Déu. De fet, al final del tercer nocturn ara nosaltres llegim l’Evangeli del diumenge però en l’època de sant Benet no era pas així, sinó que era habitualment un dels relats de la resurrecció, d’acord amb l’antiga tradició de l’Església primitiva; perquè segons la tradició, la lectura de l’Evangeli era una part molt important de l’ofici de la resurrecció que en un inici sembla estava separat de l’ofici nocturn. El Te Deum conclou aquesta ofici amb un esperit festiu, previ a la celebració de les Laudes que sant Benet pràcticament contemplava immediates a l’ofici nocturn. De tot plegat el primer que hem de tenir present és que el diumenge és el dia de la resurrecció de Crist i per tant ha de ser un dia festiu que ens recordi la nostra alegria de ser cristians i de ser monjos. El diumenge ha de ser, en primer lloc, un dia dedicat la Paraula de Déu, paraula que escoltem en la litúrgia i que meditem privadament.

Sant Joan Pau II en la seva Carta Apostòlica sobre el diumenge recalca aquest caràcter pasqual del diumenge dient: «Celebrem el diumenge la venerable resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist, ho fem no només per Pasqua, sinó cada setmana»: així escrivia, a principis del segle V, el Papa Inocenci I, testimoniant una pràctica ja consolidada que s’havia anat desenvolupant des dels primers anys després de la resurrecció del Senyor. Sant Basili parla del «sant diumenge, honorat per la resurrecció del Senyor, primícia de tots els altres dies». Sant Agustí anomena al diumenge «sagrament de la Pasqua». Aquesta profunda relació del diumenge amb la resurrecció del Senyor és posada en relleu amb força per totes les Esglésies, tant a Occident com a Orient. En la tradició de les Esglésies orientals, en particular, cada diumenge és el dia de la resurrecció, i precisament per això és el centre de tot el culte. A la llum d’aquesta tradició ininterrompuda i universal, es veu clarament que, tot i que el dia del Senyor té les seves arrels en l’obra mateixa de la creació i, més directament, en el misteri del «descans» bíblic de Déu, s’ha de fer referència específica a la resurrecció de Crist per comprendre plenament el seu significat. És el que passa amb el diumenge cristià, que cada setmana proposa a la consideració dels fidels l’esdeveniment pasqual, del qual brolla la salvació del món.» (Dies Domini, 19)


LA HUMILITAT: EL SEGON GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,31-33

31 El segon graó de la humilitat és quan, no estimant la seva voluntat, l’home no es complau a satisfer els seus desigs, 32 sinó que respon amb els fets a aquella paraula del Senyor que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 33 També diu l’Escriptura: «La voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 juliol 2018

Llorenç Scupoli, un teatí que visqué al segle XVI, escriví a la seva obra Combat espiritual que necessitem governar la nostra voluntat de tal manera que lluny d’abandonar-la als seus capricis, s’emmotlli en tot a la voluntat de Déu. Sant Benet ens parla avui, en el segon graó de la humilitat, de voluntat, de desig i de resposta. «Cal prendre bona nota de que no n’hi ha prou amb voler i procurar les coses que a Déu li agraden, sinó que cal voler-les i fer-les com si fóssim moguts pel mateix Déu, amb la més pura i sincera intenció d’agradar-lo tan sols a Ell», afegeix Llorenç Scupoli. El model és el mateix Crist que el relat del quart Evangeli ens diu «no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat.» (Jn 6,38) una de les cites més emprades en la literatura monàstica i espiritual perquè conté en poques paraules tot el que va ser la missió de Jesús, del Fill de Déu, a la terra. Cal anar trobant gust en fer les coses que agraden a Déu, anar habituant-se de tal manera que ens hi trobem bé, de grat; que arribem a fer la voluntat de Déu pel propi voler, que identifiquem la nostra voluntat amb la voluntat de Déu. «Déu meu, vull fer la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» com ens diu el Salm 40. Els nostres desitjos són al cap i a la fi passatgers, temporals, fugissers, insignificants; i per això no han de guiar la nostra vida, no han de ser el nostre nord. El model és Crist i el nostre objectiu tractar d’imitar-lo amb els nostres actes, tenir-lo present en el nostre pensament, sempre. Perquè no es tracta d’una mera imitació exterior, mimètica, d’un ascetisme malsà, alienador; sinó de convertir-nos, de transformar-nos, de conformar-nos, d’inserir-nos; per l’obediència en el pla de Déu.

En paraules de Crist dues voluntats estan cara a cara, la seva voluntat i la voluntat del qui l’ha enviat, el Pare; la nostra voluntat i la de Déu, la voluntat humana i la voluntat divina. En l’angoixa de Jesús a Getsemaní hi veiem la seva pregària cimal, la raó per la qual dona la seva vida, per fer la voluntat del Pare que l’ha enviat, per tal d’acomplir el pla de salvació dissenyat per Déu. «Donat que estàs ple de tu mateix, per aconseguir la disposició adequada, procura despendre’t tant com et sigui possible, des del inici de les teves accions, de tota barreja en la que puguis sospitar que hi ha quelcom de teu; i no vulguis, no facis, no refusis res sense abans sentir que estàs mogut, atret pel pur i simple voler de Déu.» afegeix Llorenç Scupoli.

A partir d’aquest segon graó de la humilitat sant Benet posa davant dels nostres ulls a Crist humil i obedient fins a la mort, aquell qui «es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu.» com diu Filipencs (Fl 2,8). Tot plegat no és tant sols el nucli de l’espiritualitat monàstica, també ho és de la cristiana en el seu conjunt. Ni el simple, de fet no tant simple, ascetisme, ni l’observança monàstica, ni les virtuts morals tenen sentit sinó hi ha la voluntat de configurar-nos amb Jesús, d’esdevenir els seus germans. «El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare» (Mt 12,50). És el camí vers la plenitud de l’amor en Crist, però no és pas fàcil, és forçosament estret i no pas tant sols al començament, sinó que si ens aturem, si no progressem en aquest camí, l’herbassar de la nostra rutina o de la nostra mandra l’anirà fent cada cop més angost fins a fer-lo impracticable. Si aconseguim perseverar, anirem fent camí poc a poc, però com ens deia avui sant Efrem a Matines «alegra’t pel que has aconseguit, sense entristir-te pel que encara no has aconseguit. (...) El que has rebut és la teva part, el que ha quedat és la teva herència» (Comentari sobre el Diatéssaron, Cap. 1, 18-19)

El combat és sempre entre la nostra tendència a fer-nos forts en la suposada seguretat que creiem tenir i el que sant Benet ens proposa, seguir a Crist en la follia de la creu. Al llarg de tota la Regla sant Benet va desgranant invitacions a treballar, a discórrer i a meditar sobre com purificar el nostre judici sobre el que és realment útil per a la nostra vida de monjos, pel seguiment del Crist. Si no trobem, comenta l’abat Cassià Maria Just, el gest interior de despullament per obrir-nos a Crist, podem malversar any rere any, tota la vida, encallats en la mediocritat, en una vida fins i tot aparentment observant, però tocada, morta, sense il·lusió; «sense la configuració amb el Crist, la vida del monjo és fada, absurda. Aquesta és la feblesa, millor dit, el risc: sinó es va a fons, més val no començar l’aventura» conclou l’abat Cassià.

En aquest combat, la interiorització de la voluntat de Déu tant sols podem fer-la amb l’ajut de l’Esperit i des de la nostra llibertat. Perquè nosaltres no hem rebut un esperit d’esclaus que ens faci tornar a caure en el temor, sinó l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: «Abbà, Pare!» ens diu la Carta als Romans (Cf. Rm 8,15). La primera forma de llibertat coneguda és la llibertat d’elecció fonamentada sobre el lliure albir. Des del punt de vista espiritual l’elecció, la tria, ha d’estar orientada vers l’acompliment de la voluntat de Déu. Alhora podem considerar una altre tipus de llibertat, la llibertat d’adhesió; on de nou el model és Crist. «Us ben asseguro que el Fill no pot fer res pel seu compte, fora d’allò que veu fer al Pare: allò que fa el Pare, ho fa igualment el Fill. El Pare estima el Fill i li mostra tot el que fa.» ens diu el quart Evangeli (Jn 5,19-20). Dos models espirituals ens surten al pas. Per la llibertat d’elecció tenim un model en sant Ignasi, per a ell cal arribar a la plena llibertat de decisió, preparant l’ànima, apartant-la de les afeccions desordenades, per trobar la voluntat de Déu en la disposició de la nostra vida. Per la llibertat d’adhesió un altre model és sant Joan de la Creu, que veu la purificació dels sentits com un alliberament espiritual.

Voluntat, desig, resposta. Escriu Teòfanes el reclús, un mestre espiritual rus del segle XIX «Dius: “haig de fer alguna cosa”. I tant que has de fer alguna cosa. Fes el que estigui a la teva mà, en el teu ambient, en les teves circumstàncies i estigués segur de que aquesta serà la teva autèntica tasca i no se’t demanarà res més. És un gran error pensar que per guanyar el cel, o millor dit en llenguatge progressista, per contribuir al bé de la humanitat, cal portar a terme grans i renombrades empreses. No és així en absolut. Simplement cal fer-ho tot segons els manaments de Déu. I què en concret? Res en especial; tant sols allò que a cadascú li correspon segons les circumstàncies de la vida, allò que exigeixen les circumstàncies particulars en que es troba cadascun de nosaltres. Així de senzill. El destí de cadascú l’organitza Déu i tot el decurs vital de cadascú és també un assumpte de llur providència, plenament bondadosa. Això afecta a cada moment i a cada trobada amb Ell.» (Què és la vida espiritual i com perseverar en ella, carta 16).

Una voluntat, la de Déu, un desig, acomodar-nos-hi, una resposta, acomplir-la. Fer la nostra pròpia voluntat porta a la pena, mentre que acomplir la voluntat de Déu engendra la corona. Anem amb compte, no sigui que creient passar per camins rectes al final ens enfonsem fins al pregon de l’infern del nostre propi voler empesos per les nostres cobejances. Confiem-nos a Déu que tothora ens observa des del cel, tinguem-lo sempre present en els nostres pensaments, guardem-nos de la nostra iniquitat, sentim-nos sempre a la seva presencia.


COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2,30-40

30 S’ha de recordar sempre l’abat del que és, s’ha de recordar de com l’anomenen, i ha de saber que, a qui més es confia, més se li exigeix. 31 Que sàpiga també quina cosa tan difícil i tan àrdua no accepta, de governar ànimes i acomodar-se a moltes maneres de ser: a l’un precisament amb afalacs, a un altre amb amenaces, a un altre amb la persuasió; 32 i que, segons el temperament i la intel·ligència de cadascú, es faci i s’adapti de tal manera a tothom, que no sols no hagi de lamentar cap minva del ramat que té encomanat, sinó que pugui alegrar-se de la creixença del bon ramat. 33 Per damunt de tot, que, desatenent o tenint en poc la salvació de les ànimes que li són encomanades, no posi més afany en les coses transitòries, terrenals i caduques, 34 sinó que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. 35 I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi’s que està escrit: “Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat d’escreix”; 36 i encara: “Res no falta als qui el temen”. 37 Que sàpiga que el qui accepta de governar ànimes s’ha de preparar a donar-ne compte. 38 I tal com sigui el nombre de germans que sap que té sota la seva cura, tingui per cert que de totes aquestes mateixes ànimes haurà de donar compte al Senyor el dia del judici, a més, sens dubte, del de la seva ànima. 39 I així, tement sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li té encomanades, mentre es preocupa pels comptes d’altri esdevé sol·lícit dels seus, 40 i, mentre amb les seves admonicions facilita l’esmena als altres, ell mateix es va esmenant dels seus defectes.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 juliol 2018

Recordar-se sempre del que és i de com l’anomenen; saber que se li exigirà més ja que més se li ha confiat, tenir present que ha acceptat una tasca àrdua. Aquest és el primer nucli d’aquesta darrera part del capítol segon dedicat per sant Benet a l’abat. Si a que la salvació de l’ànima de cadascun ja és prou complicada i tant sols la confiança en la gran misericòrdia de Déu ens pot fer concebre esperances hi afegim que l’abat ha de témer sempre el futur examen del pastor sobre les ovelles que li han estat encomanades; realment les possibilitats de salvació es redueixen bastant per no dir molt. Sant Elred en la seva oració pastoral suggereix a l’abat de dir al Senyor «et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»

A la primera part del capítol sant Benet parla de l’abat en relació amb el Crist de qui diu que és vicari, a qui representa, de qui fa les vegades en la comunitat. Per tant, l’abat ha d’esforçar-se per encarnar la bondat de Crist amb els seus germans i transmetre’ls el seu ensenyament, és a dir, l’ensenyament de Crist. Mostrant tant amb el seu comportament, com amb les seves paraules la recta doctrina. La primera conseqüència és evitar l’accepció de persones, és a dir, tenir la mateixa actitud davant de tots els seus germans. Cal dir que en l’època de sant Benet la societat estava fortament estratificada i les classes socials tenien un paper molt important, eren compartiments estancs difícilment salvables. Entre la procedència dels que arribaven al monestir hi havia l’antiga noblesa romana, els servents i els esclaus de la noblesa; homes lliures com tals eren pocs en la societat d’aquell moment. L’abat ha de tenir la mateixa actitud davant de tots, perquè tots som servents de Crist. Més tard, a la Regla es resumirà dient que hem de ser servidors els uns dels altres; sant Benet diguem que iguala per baix, tots servents perquè el nostre model és Crist que vingué a servir i no a ser servit. Així sant Elred li suggereix a l’abat de pregar a Déu dient: «hi ha dons que necessito no sols per a mi, sinó per aquests que Tu m’has ordenat de servir, més que no pas presidir».

Aquesta idea també està present quan sant Benet parla de l’ordre en la comunitat, corresponent al dia i a l’hora de la nostra arribada, sigui quin sigui el nostre origen, edat o condició. L’única distinció en l’actitud de l’abat cap als germans ha de correspondre al mèrit de vida. Sant Benet ho expressa dient que la caritat ha de ser igual per a tots i que la disciplina també. Aquesta menció a la disciplina, introdueix un altre aspecte de la càrrega que sant Benet confia a l’abat i que expressa amb la recomanació prou incisiva de sant Pau al seu deixeble Timoteu: «interpel·la, exhorta» (2 Tim 4,2) i la parafraseja amb expressions menys severes però igualment exigents. Si en el passat es podria caure en la temptació de corregir constantment i de vegades amb excessiva duresa, la temptació més general avui dia potser és la de caure en la tendència oposada. Fins i tot en l’actualitat se’ns pot fer difícil entendre les recomanacions que establí sant Benet, en un context social molt diferent al nostre. Sant Benet insta a recuperar als indisciplinats i als turbulents; a exhortar als obedients; a amenaçar i castigar als descuidats i arrogants; un llenguatge dur a les nostres orelles; potser el podríem definir fins i tot de políticament incorrecte. Sant Benet creu que n’hi ha prou amb una o dues advertències verbals per reprendre; però això no és suficient per a alguns, els que sant Benet anomena «obstinats i tossuts, els orgullosos i desobedients». Això ens indica que sant Benet parla des de l’experiència personal, que en els seus anys de vida comunitària n’havia conegut alguns d’aquests en les seves comunitats.

Encara que avui vivim en un context cultural molt diferent, el deure de la correcció fraterna continua essent una obligació evangèlica. Si tots els germans coneixen i exerceixen amb prudència, cal dir-ho, aquest deure de la correcció fraterna, l’abat rarament l’haurà d’exercir ell mateix i potser tant sols en assumptes seriosos. Malgrat això, no pot renunciar l’abat a aquest seu deure. Certament no és fàcil. I per això, una vegada més, sant Benet recorda a l’abat totes les seves obligacions, amb paraules suficients per desanimar a qualsevol que vulgui convertir-se en abat. Però habitualment no és que algú vulgui convertir-se en abat, sinó que l’Esperit bufa sobre la comunitat perquè sigui aquesta qui l’elegeixi. Així sant Elred afegeix en la seva pregària «ensenya al teu servent com em cal consagrar-me a ells; concedeix-me, Senyor, per la teva gràcia, de suportar pacientment les seves febleses, de sofrir amb ells amb amor, d’ajudar-los amb discerniment. Ja que els has donat aquest guia sense experiència, instrueix-me, guia’m, governa’m.»

Sant Benet es preocupa sobretot perquè l’abat no perdi de vista mai la salvació de les ànimes que se li encomanen, i no tingui més cura de les coses transitòries, terrestres i obsoletes. Això pot ser una temptació per a l’abat per justificar-se de que considerant la seva tasca com un servei als germans; i no tenint grans habilitats per guiar-los, ensenyar-los i corregir-los, es dediqui al seu servei dedicant la major part del seu temps a la gestió material de la comunitat, o simplement a una o altra tasca concreta o a alguns germans determinats. L’abat ha d’examinar-se sempre davant de Déu per veure si aquesta suposta generositat al servei de la seva comunitat és sincera. Per aquest motiu, sant Benet redobla el clau quan li recorda que són ànimes malaltes les que ha rebut per conduir, i que d’elles n’haurà d’informar, de passar comptes. I perquè l’abat no perdi el nord sant Benet afegeix que no utilitzi el pretext del risc de pèrdua material, recordant-li que està escrit que primer que tot li cal buscar el regne de Déu i la seva justícia, i tota la resta se li donarà a més a més. Seria fàcil corregir als altres si no es tenien presents les falles pròpies. Però el fet d’estar un mateix encara molt lluny de l’objectiu de ser un bon monjo, de viure bé aquest o aquell altre aspecte de la vida cristiana i monàstica; això no pot ser un pretext per no indicar aquest objectiu als seus germans. Per això, sant Benet acaba aquest capítol recordant a l’abat que aquests són dos aspectes de la mateixa responsabilitat: treballar per corregir els altres, corregint-se ell mateix les seves falles. El fet que l’abat té les seves pròpies faltes i febleses no és per si mateix un pretext per no exhortar als germans a una conversió contínua, ni és per als germans un pretext legítim per no prestar atenció als seus ensenyaments i a les seves exhortacions. Tots tenim el mateix deure de conversió contínua. Com ens deia aquest matí el beat Guerric «que ressusciti, doncs i que revisqui l’esperit de cadascun de nosaltres tant a una pregària atenta com a una dedicació sol·lícita.»


PRÒLEG: EL CAMÍ DE LA VIDA

De la Regla de sant Benet
Pròleg 8-20

8 Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: «Ja és hora de despertar-nos». 9 I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: 10 «Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors»; 11 i encara: «Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies». 12 I doncs, què diu? «Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. 13 Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort». 14 I, buscant-se un operari per entre la multitud a qui fa aquesta crida, el Senyor torna a dir: 15 «¿Qui és l’home que vol la vida i desitja veure dies feliços?» 16 I si tu, en sentir-ho, responies: «Jo», et diu Déu: 17 «Si vols la vida veritable i perpètua, guarda’t la llengua de mal i que els teus llavis no parlin amb engany; decanta’t del mal i fes el bé, cerca la pau i segueix-la». 18 I, quan haureu fet això, els meus ulls seran fits damunt vostre i les meves orelles seran atentes a les vostres pregàries, i abans que m’invoqueu, us diré: «Aquí em teniu». 19 ¿Quina cosa més dolça per a nosaltres, germans caríssims, que aquesta veu del Senyor que ens invita? 20 Mireu com el Senyor, amb la seva bondat, ens mostra el camí de la vida.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 juny 2018

Aixequem-nos que l’escriptura ens hi anima. La peresa, la inacció, la negligència, la inèrcia, la mandra, la lentitud ens entorpeixen, ens limiten i ens destorben. Amb l’orella ben atenta podrem escoltar allò que cada dia ens repeteix Déu a trenc d’alba, quan sentim, quan hauríem d’escoltar el salm 94 «tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors.» Un cor endurit res no pot fer-lo útil; el salmista ens adverteix que no endurim el nostre cor com ho va fer Israel en el desert en continuar resistint-se a la voluntat de Déu (Ex 17,7). Estaven tan convençuts de que Déu no podria alliberar-los, que van arribar a perdre la seva fe en Ell. Quan el cor se’ns endureix, estem tan aferrats als nostres propis camins que no podem escoltar i mirar al Senyor. Això no ve tot d’una, de sobte; és el resultat de passar per alt la voluntat de Déu una vegada i una altra.

La crida la sentim cada dia si vencent la temptació de la peresa aconseguim desvetllar-nos per acudir a la primera pregària del dia, al primer encontre amb la Paraula, a la trobada matinera amb el Senyor, si aconseguim que el nostre primer pensament no sigui per a nosaltres sinó per a Ell, si fem que el primer mot que surt dels nostres llavis sigui per lloar-lo. El salm 94 ens convida a trenc d’alba a celebrar al Senyor, a aclamar-lo, a presentar-nos davant d’ell, a prosternar-nos-hi i a adorar-lo. L’orella atenta, els ulls ben oberts, cada dia ben d’hora, per escoltar la veu de l’Esperit, per escoltar que vol el Senyor de nosaltres. Desvetllar-nos, atents a la pregunta que ens fa cada dia, quan ens diu si estimem la vida, la vida vertadera, si desitgem viure dies feliços de debò; i si responem sí a la crida de la veu del Senyor que ens invita, aleshores ens cal aplicar el programa que ens proposa Déu per seguir-lo. Guardar la llengua del mal, del mal de la murmuració; fer el bé, cercar la pau i un cop trobada seguir-la i no abandonar-la esfereïts. Serà aleshores que fins i tot abans de que l’invoquem Ell ens respondrà, serà aleshores que Ell tindrà els ulls fits en nosaltres, les seves orelles atentes a les nostres pregàries i amb la seva bondat ens mostrarà el camí de la vida, de la vertadera vida.

No hi ha un sense l’altre, no n’hi pot haver un sense l’altre. Si no ens desvetllem, sinó obrim els ulls, sinó parem l’orella ben atenta, sinó escoltem el que ens diu l’Esperit, sinó responem un JO quan ens pregunta si l’estimem, al qui és la veritat i la vida; no sentirem la seva mirada fixa damunt nostre i les seves orelles atentes a la nostra pregària. L’atenció a Déu, la renúncia a tot altre cosa per restar disponibles, l’acceptació del seu guiatge, la lleialtat absoluta a la recerca del bé, és no anteposar-li res. Ja no és tant sols el monjo el qui escolta a Déu, que l’esguarda, que el cerca; sinó que és Déu qui ens espera, qui ens cerca, qui ens escolta, qui ens convida a seguir-lo.

El monjo és per sant Benet l’interlocutor de Déu; Déu té i porta sempre la iniciativa, però ens ha de trobar receptius, atents, expectants, disposats. No és la foscor ni la solitud dels llocs el que dona la força als dimonis contra nosaltres, sinó l’esterilitat de l’anima, escriu sant Joan Clímac (Escala espiritual 28,9). L’ànima adormida és la que s’oblida de Déu, aquella que no observa els seus preceptes. L’anima desperta és la que guarda els manaments del Senyor, la qui el té a Ell cada dia present, a cada instant, a cada moment. L’ànima adormida és la que no té cap interès en corregir les seves faltes, ni en recordar les passades, ni en cometre les presents, ni en evitar les futures. L’ànima desperta és la que mira enrere per procurar de no tornar-hi, de no tornar a ensopegar i si ensopega aixecar-se d’una revolada, d’una vegada; com si cada dia en arribar la nit la nostra ànima s’endormisqués; com si cada matí es desvetllés, a trenc d’alba, i el mateix Senyor fos qui vingués al capçal del nostre llit per desvetllar-nos, per treure’ns la són, les lleganyes de l’ànima. Aleshores cal respondre, aixecar-nos, córrer a celebrar-lo, presentar-nos davant d’ell per què Ell és el nostre Déu i nosaltres som el seu poble.

«Ja és hora de despertar-nos». Hi ha una hora per a cadascun de nosaltres. L’hora de Crist és una hora que no és seva, no va ser escollida per Ell, sinó que pel Pare. Mentre no arribà aquesta hora, Jesús va romandre lliure dels seus adversaris. Però quan arribà l’hora, va a ser lliurat als seus enemics, acceptant que fos així amb plena llibertat de cor. No és pas un determinisme, ni una manca de llibertat, en realitat és submergir-nos en el més profund de la llibertat, en adherir-nos totalment a Déu i a la seva voluntat. En el cas de Crist ha acceptat la seva hora per amor. És l’amor el que enfronta a Crist a l’hora determinada. És també amb aquesta disposició interior amb la que nosaltres hem d’acceptar l’arribada de l’hora de Déu sobre la nostra vida, acceptant llur voluntat i llur designi. L’hora de la que ens parla el quart Evangeli, és també l’hora de l’Escriptura, l’hora d’optar entre la mort i la vida. L’hora de la llum, perquè Crist és la llum i sant Benet ens mostra amb insistència que el camí de la vida és el camí de la llum; és a la crida a seguir aquest camí al que ens cal parar l’orella i obrir els ulls.

Hi ha moltes vegades en la vida que no mirem que no parem l’orella, que no sabem ni a on anem ni que podem fer per seguir endavant; malgrat tot sabem que només qui es confia en Déu pot aconseguir el que busca i el que espera. El Senyor no està mai lluny de nosaltres, està sempre molt a prop. És la Paraula qui ens convida a aixecar la mirada. La nostra llibertat posada a les mans de Déu decideix sobre nosaltres segons designis que se’ns escapen i que Ell amb la seva intel·ligència i la seva saviesa sap cap a on ens guien. Aixequem-nos doncs d’una vegada, desvetllem-nos perquè cada dia és hora de sentir la seva veu, no endurim pas els nostres cors perquè no hi ha cosa més dolça que aquesta veu que ens convida a seguir el camí de la vida, a seguir a Crist.


SI MANEN A UN GERMÀ COSES IMPOSSIBLES

De la Regla de sant Benet
Capítol 68

1 Si mai són encomanades a un germà coses feixugues o fins impossibles, ha de rebre amb tota mansuetud i obediència l’ordre del qui mana. 2 Si veia que la duresa de la càrrega excedia totalment la mesura de les seves forces, que exposi al superior els motius de la seva impossibilitat, amb paciència i oportunament, 3 no pas amb orgull o resistència o contradicció. 4 I si, després de la seva exposició, el superior continua pensant igual i manté l’ordre donada, que sàpiga l’inferior que així li convé, 5 i, portat per la caritat, confiant en l’ajut de Déu, obeeixi.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 juny 2018

Amb el capítol dedicat al porter concloïa la primera redacció de la Regla; així ho podem pensar perquè al final d’aquest capítol sant Benet parla de la recomanació de llegir-la sovint en comunitat perquè ningú pugui al·legar-ne ignorància. Però sant Benet afegeix uns quants capítols més, com si s’hagués adonat que havia deixat de tractar alguns aspectes.

Així veiem avui que se n’adona que ens poden demanar coses difícils, impossibles de realitzar, superiors a les nostres forces. Què fer aleshores? Cal afrontar-ho? Cal tirar la tovallola? Sant Benet es posa al lloc de cada monjo, de cadascun de nosaltres. No té pas la intenció d’esfereir-nos, sinó de fer-nos costat en els moments més durs per encoratjar-nos a trobar una sortida, fruit de la reflexió, que brolli d’una consciència lúcida i d’una fe ferma; confiats d’estar sempre en mans de Déu. No ens estalviarem mai el sofriment, sant Benet ens ho diu ben clar, perquè les coses dures cal dir-les per endavant.

El capítol ens planteja tres situacions, ens presenta una mena d’un crescendo que marca amb tres sis condicionals. No veu sant Benet com massa habitual que ens manin coses feixugues o fins i tot impossibles de realitzar, però existeix la possibilitat de que així sigui. El primer que hem de fer és rebre l’ordre amb mansuetud i obediència, no revelar-nos-hi , acceptar-ho com quelcom que ve del mateix Crist, pensant que és Crist qui ens mana de fer-ho, qui ens ho demana. Aquest primer pas ja és difícil, la temptació molts cops és respondre «Sí home, i què més?» «Qui et penses que soc?» «L’ase dels cops?» Sant Benet no ens demana una obediència cega, purament disciplinaria. Si seguim realment al Crist, la nostra no pot ser una obediència mecànica, semblantment a la que pot ser l’obediència militar, amb aquella típica expressió de «Senyor, sí senyor». Nosaltres no obeïm per obeir, obeïm per amor a Ell i als homes. Hi ha però moments de foscor, de tenebres, de tempestes. Davant d’aquests hem de demanar al Senyor el do de la saviesa, com sant Elred quan diu «Per això, Senyor, et demano la saviesa perquè romangui en mi, perquè treballi en mi. Que ella disposi els meus pensaments, les meves paraules, els meus actes, totes les meves decisions, segons el teu designi, per a glòria del teu nom.»

Sant Benet ens planteja un segon sí condicional, un sí amarat per la reflexió i per la pregària, veient si el que ens demanen per la seva duresa excedeix les nostres pròpies forces. Aleshores hem d’exposar la nostra impossibilitat al superior però amb paciència de manera oportuna; no pas amb orgull, resistència i contradicció. El model el tenim en Crist, en l’escena de l’hort de Getsemaní; ben bé que nosaltres quasi mai suem sang, siguem realistes, al menys no pas massa sovint; però sí que ens sentim sovint angoixats, impotents, insegurs de les nostres pròpies forces. Aleshores, com Crist, hem de demanar al Pare que es faci la seva voluntat i no pas la nostra. La temptació la tenim sempre al davant quan quelcom ens supera, al que no podem o no sabem com fer-hi front. Aleshores ens hem de preguntar «segur que no puc? O és per comoditat, per mandra que dic que no?». Certament tots sols res no podem; però deixant-nos ajudar potser sí que podem.

Ens costa demanar ajuda, ens costa confiar en Aquell qui ens ajuda i ens costa confiar-nos, refiar-nos de Déu. Com en la nit de Getsemaní, si després d’expressar-ho el superior aquest segueix pensant igual i es manté en els seus tretze, «no baixa del burro» en expressió col·loquial; ens cal de nou confiar-nos, estimar i obeir. No és pas una doctrina fàcil ni planera, ans al contrari és molt exigent però també és fecunda. La confiança en Crist és el que ens ha de portar a la pau interior, entesa com a do evangèlic, fugint dels gestos desconsiderats, de les paraules fora de lloc, amb to massa alt o massa precipitat, amb intervencions intempestives, amb la murmuració que destrueix el que fa Déu, o amb silencis i gestos de menyspreu desmesurats.

Davant d’un problema espinós, d’un treball feixuc i desagradable hi ha una certa rigidesa, unes ganes incommensurables de sortir-nos-en el més ràpid possible, de «baixar del tren», en expressió col·loquial o de rebutjar el calze en expressió evangèlica: Davant de tot això una visió lineal i rigorosa ens fa sortir de la pau i caure en la conflictivitat. Les situacions que vivim sovint no són pas les que voldríem viure, ni les que hem creat nosaltres, sovint ni tant sols hi hem ajudat a crear-les; ens les trobem i com si no en tinguéssim prou en assumir i intentar esmenar els nostres propis errors, ho hem de fer amb els dels altres i també molt sovint ho hem de fer en silenci i en solitud; i això és molt dur.

Què hi ha de realment impossible en les situacions que la vida porta a plantejar-nos? Per a Déu, amb l’ajut de Déu, certament hi ha poc o res d’impossible. Feixuc, difícil, costerut, angoixador, que ens atabala; sí, ens hi trobem sovint. La confiança és la clau. Confiança en nosaltres mateixos, confiança en que el Senyor no ens dona a carregar cap fardell que no puguem suportar i que faci doblegar-nos sota el seu pes i caure en terra. Confiança en els germans, en que si ens deixem ajudar ens en podem sortir, podrem fer-ho entre tots. Confiança en definitiva en Déu, aquesta és la que no falla mai; però ens costa confiar-li els nostres neguits, ens creiem autosuficients i sobrats de forces. Quan quelcom ens apareix feixuc, la temptació a renunciar-hi, a denunciar-ho com un abús, com quelcom que no podem abastar, ens venç.

Si mai ens són encomanades coses feixugues o fins i tot impossibles confiem en nosaltres mateixos, en les forces i els dons que Déu ens ha donat. Si veiem que la duresa de la càrrega excedeix la mesura de les nostres forces, confiem en els germans i demanem-los-hi ajuda. Si l’ordre es manté, confiem en Déu i obeïm per caritat. Perquè els dons de Déu no són per guardar-nos-els, sinó per compartir-los, sempre rebem per a donar; mai rebem per guardar les coses dins nostre, com si l’ànima fos un magatzem. Les gràcies de Déu es reben per a donar-les als altres. Aquesta és la vida del cristià. el que rebem com un do de Déu, de fet, ha de ser donat, el do cal donar-lo per tal que sigui fructífer, i no enterrat per pors egoistes. (Cf. Papa Francesc, Audiència general 6 de juny de 2018).


COM S’HA D’ACOLLIR ELS MONJOS FORASTERS

De la Regla de sant Benet
Capítol 61

1 Si es presentava un monjo foraster de llunyanes terres i volia sojornar com a hoste al monestir, 2 si està content amb els costums que hi troba i no pertorba el monestir amb les seves pretensions, 3 sinó que, simplement, s’acontenta amb allò que troba, se l’admetrà tant de temps com desitgi. 4 I si, raonablement, amb una caritat humil, blasma o fa veure alguna cosa, l’abat ho ha de considerar amb prudència, no fos cas que el Senyor l’hagués enviat precisament per això. 5 Si després es volia integrar a la comunitat, que no li refusin aquest desig, tant més que durant la temporada d’hoste s’ha pogut conèixer bé la seva vida. 6 Però si durant la temporada d’hoste s’ha vist que era exigent o viciós, no sols no se l’ha d’incorporar al monestir, 7 sinó que fins se li dirà amb delicadesa que se’n vagi, a fi que la seva misèria no viciï també els altres. 8 Però, si no fos tal que mereixés de ser expulsat, que no sols se l’admeti a formar part de la comunitat, si ell ho demanava, 9 sinó fins i tot que el convencin perquè es quedi, a fi que els altres aprenguin amb el seu exemple 10 i perquè en tot lloc se serveix un mateix Senyor, es milita per un mateix rei. 11 I fins si l’abat veia que n’és digne, el podrà col·locar en un lloc una mica superior. 12 I no sols un monjo, sinó també els qui siguin de l’estament sacerdotal i clerical de què hem parlat, l’abat pot posar-los en un lloc superior al que els toca per la seva entrada, si veia que s’ho mereixia la seva vida. 13 Vigili, però, l’abat de no admetre mai un monjo d’un altre monestir conegut, per quedar-se, sense el consentiment del seu abat o sense unes lletres de recomanació, 14 perquè està escrit: «El que no vulguis per a tu, no ho facis a ningú».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 juny 2018

Si es presentava, si volia sojornar-hi, si estava content, si s’acontentava amb allò que hi troba, si raonablement i amb caritat humil blasmava o feia veure quelcom, si després volia integrar-s’hi; aleshores sí, aleshores que l’admetin. Però si s’ha vist que era exigent o viciós, si fos tal que mereixés de ser expulsat, si l’abat veia que no n’era digne, si veia que no ho mereixia la seva vida; aleshores no, aleshores que l’expulsin. Sant Benet no ho posa fàcil, però seria d’estranyar que en el cas que ens ocupa avui, la possibilitat de que un monjo canviï l’estabilitat d’un monestir a un altre, un monjo foraster que demana d’integrar-se en una altra comunitat, ho poses fàcil. Perquè no ho és; incorporar-se a una comunitat demana observar totes les prescripcions de la Regla, demana no mitigar-ne res; ens ho diu sant Benet quan parla dels sacerdots que volen restar en un monestir (RB 60). Ho diu sobretot en un dels capítols que més tenim i hem de tenir presents, el 58, quan parla que no s’ha d’admetre a ningú fàcilment, sinó que cal posar-lo a prova, que el candidat cal que perseveri picant a la porta, suportant amb paciència, perseverant trucant, estant-se una bona temporada estudiant, menjant i dormint, escoltant per endavant totes les coses dures i aspres, mantenint tothora la promesa de lligar-s’hi, saber ben bé a que ens comprometem, escoltant amb atenció dia rere dia la Regla; i tant sols un cop havent-nos-ho pensat molt bé i prometent de complir-ho tot i d’observar-ho tot, tant sols aleshores, podem demanar de ser admesos a la comunitat perquè potser vol dir que cerquem Déu de veritat i que som gelosos per l’ofici diví. Ens ho deia aquesta setmana l’apòstol sant Pere: «Pensant en això, procureu amb tota sol·licitud que la vostra fe vagi acompanyada d’una vida virtuosa, de la temprança, del coneixement, d’una paciència constant, de la pietat amb Déu, de l’estimació i de l’amor pels germans.» (2Pe 7).

La raó invocada és el servei a Crist, a qui es pot servir en tot lloc. El determinant no és pas la situació exterior, ni els costums de cada casa; sinó l’actitud interior del monjo i la seva relació amb el Senyor. En tot lloc servim un mateix Senyor i militem per un mateix rei; servim i militem. El Senyor és anomenat també Rei i el servei definit com un combat. L’estabilitat certament ens ajuda a aprofundir la relació amb el Senyor i Rei, dos títols de Crist que sant Benet empra aquí i al pròleg. El model a seguir sempre és Crist, aquell qui vingué a servir i no a ser servit, tot i ser mereixedor de ser servit pels mateixos àngels. Crist és sempre el model a seguir, a imitar, sempre inabastable i sempre impossible d’arribar a ser com Ell, però no per això podem renunciar a imitar-lo. «Crist és format, per la fe, en l’home interior del creient, el qual és cridat a la llibertat de la gràcia, és mansuet i humil de cor, i no es vanta del mèrit de les seves obres, que és nul, sinó que reconeix que la gràcia és el principi dels seus pobres mèrits.», escriu sant Agustí en el seu comentari a la Carta als Gàlates que em escoltat aquesta setmana a Matines. Com «hi ha un sol Déu; hi ha també un sol mitjancer entre Déu i els homes, l’home Jesucrist» (1Tm 2,5). Si dèiem a Crist com Felip: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més.» (Jn 14,8), Ell ens respondrà: «fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare?» (Jn 14). És a Crist a qui hem vingut a servir i aquest servei té una certa vesant de combat perquè combatre pel Crist és servir-lo.

Aquest capítol acaba tot el grup dels que ens parlen de l’entrada o la incorporació al monestir; certament no hi ha cap capítol de la Regla menor, fins i tot aquells que ens poden semblar avui més feréstecs tenen un rerefons de caritat, d’igualitarisme, de comunió. Però especialment en aquests dedicats a l’entrada al monestir: joves, infants, preveres o monjos d’altres monestirs; hi trobem el fonament del monaquisme segons sant Benet. Cada monestir té la seva manera concreta de viure l’ideal monàstic, les tradicions, els costums de cada lloc entren en joc. Ho podem experimentar quan en visitem un i hi sojornem; potser en un primer moment ens podem sentir un xic fascinats, de fet la major part de les vegades és per la novetat; perquè al poc comencem a reconèixer-hi algunes similituds amb el nostre; però certament sempre en podem aprendre, sempre hi ha quelcom que ens pot fer servei per la nostra pròpia vida monàstica; una altre distribució del temps, més temps per pregar, més silenci; les possibilitats són il·limitades. En alguns candidats a la vida monàstica hi pot haver la temptació d’esdevenir una mena de giròvags intercomunitaris, aquells que potser voldrien passar el temps canviant de comunitat, cercant tothora una comunitat ideal que no existeix pas, o cercant la que més facilitats els doni en una època de manca de vocacions. No es tracta de facilitar per facilitar, sinó d’assegurar en la mesura del que és possible que qui s’apropa a un monestir, cerca Déu de veritat. El que sant Benet no aprecia són les persones que reclamen coses supèrflues, puntilloses i exigents; sap que cal protegir-se contra els elements pertorbadors, sap molt bé que per seguir a Crist en comunitat cal que la nostra misèria no viciï als altres i que el que no vulguem per a nosaltres no ho fem a ningú.

El que aquest capítol ens pot aportar de nou és la certesa de que sant Benet vol que ens edifiquem per aquells qui ens poden ajudar a créixer espiritualment i humanament, vinguin d’on vinguin; que arreu servim un mateix Senyor i Rei però que cal preservar sempre la pau de la comunitat davant de qualsevol perill, «sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal.» (RB 34,6). Contents amb els costums que hi trobem, no pertorbant amb les nostres pretensions, acontentant-nos amb el que hi ha; no essent exigents ni viciosos; elements que serveixen tant pel monjo foraster com per cadascun de nosaltres; perquè mai les nostres misèries no viciïn també als altres i perquè amb caritat humil la nostra vida sigui mereixedora de ser acollits per la nostra comunitat.


SI EL MONJO POT ACCEPTAR CARTES O ALGUNA ALTRA COSA

De la Regla de sant Benet
Capítol 54

1 Que de cap manera no sigui permès al monjo d’acceptar o donar, sense l’autorització de l’abat, cartes, eulògies o petits obsequis, ni de part dels seus familiars, ni de qualsevol persona que sigui, ni d’ells amb ells. 2 I fins si els seus familiars li enviaven alguna cosa, que no gosi acceptar-la sense abans fer-ho avinent a l’abat. 3 I si l’abat disposava que ho acceptés, estarà a la facultat de l’abat de passar-ho a qui ell disposi; 4 i que no es contristi el germà a qui hagi estat adreçat, per no donar ocasió al diable. 5 Si algú gosava fer altrament, que sigui sotmès a la correcció regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 juny 2018

Aquinata Böckmann en el seu comentari a la Regla afirma que si ens féssim aquesta pregunta avui, sense saber-ne res de sant Benet, respondríem que evidentment sí que podem acceptar cartes o alguna altra cosa, com tothom; però per sorprenent que sigui avui per a la nostra societat, sant Benet respon que no, que de cap manera i que no és no.

El dret a la propietat està reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans que en l’article 17 diu que «tota persona, individualment i col·lectivament, té dret a la propietat i que ningú no pot ésser privat arbitràriament de la seva propietat.» Vivim de fet en una societat en la que la possessió de les coses és vista com la mesura de l’èxit; tant tens tant vals seria el barem. El culte a una autosuficiència sense límits amaga de fet un esclavatge ben dur, on l’amo és el diner i on qui creu posseir de fet és posseït pels béns que creu obtenir però que de fet l’esclavitzen amb ferocitat fent-li desitjar sempre més i no tenint-ne mai prou i a més al preu que sigui. Ho veiem fins i tot massa sovint en la vida pública, on aquells que tant sols haurien de tenir el bé comú per objectiu, sols pensen en enriquir-se sense límit a nivell personal.

L’estructura monàstica en aquest terreny té també avui quelcom a dir a la societat que ens envolta, perquè fins i tot l’objectiu de l’activitat econòmica del monestir no és pas guanyar per guanyar, ni remunerar a uns accionistes o a uns propietaris, no és pas repartir dividends, sinó millorar i afavorir el servei que es vol oferir tot mantenint suficientment el patrimoni perquè així es pugui continuar amb l’activitat que s’hi duu a terme; això dit amb els criteris economicistes que empren els qui fan una lectura de la Regla com a model empresarial, un punt de vista que està d’actualitat.

Sant Benet no ens vol mancats d’allò necessari, però sí circumscrits a allò que ens cal. La idea de suficient és un valor perdut fa temps en la nostra mentalitat com a societat i no cal dir la relació que pugui tenir amb la dependència de Déu. I si uns tenen més, molt més, molts d’altres no tenen ni el suficient per viure i així anem poc a poc, o potser no tant a poc a poc, cap a una societat, cap a un món cada cop menys igualitari i sí més injust. Res més lluny de la idea de sant Benet, perquè el seu igualitarisme asimètric sí que té per eix poder gaudir del suficient per a les nostres necessitats, però no més. Deia el cardenal Joseph Ratzinger a Subiaco el dia ú d’abril de 2005, pocs dies abans d’esdevenir Benet XVI, que «la desigualtat en el repartiment dels béns de la terra, la pobresa creixent, més encara l’empobriment, l’esgotament de la terra i dels seus recursos, la fam, les malalties que amenacen a tothom, el xoc de cultures. Tot això mostra que a l’augment de les nostres possibilitats no ha correspost un desenvolupament equivalent de la nostra energia moral. La força moral no ha crescut al costat del desenvolupament de la ciència; més aviat ha disminuït, perquè la mentalitat tècnica tanca a la moral en l’àmbit subjectiu, i per contra necessitem justament una moral pública, una moral que sàpiga respondre a les amenaces sobre l’existència de tots nosaltres.»

Aquesta moral que ens protegeix dels perills de la nostra societat, de que els criteris materialistes guiïn la nostra vida; és la que plasma sant Benet, no tants sols en el capítol que ens ocupa avui sinó també, fonamentalment, en el XXXIII i XXXIV on qualifica la propietat com un vici que ha de ser extirpat de soca-rel del monestir sempre però tenint presents les febleses, no pas fent accepció de persones, sinó procurant que cadascú pugui usar allò que necessita; donant el qui no necessita tant gràcies a Déu i sentint-se humiliat el que necessita més per llur feblesa més que no pas enorgullit pel que li donen. La praxi de la pobresa no és una fi en sí mateixa, sinó un mitjà per obtenir la llibertat i adquirir la capacitat de compartir, a imatge de la primera comunitat cristiana on tots els creients vivien units i tot ho tenien tot al servei de tots (Cf. Ac 2,44).

Tota la tradició monàstica dona una gran importància a l’alliberament interior del monjo a la que s’hi arriba amb eines tals com l’abandó dels béns i la vida en comú. Reservar-se en aquest camp pot portar a situacions de risc, a infidelitats molt més greus, que tots tenim ben presents. Saber-se desprendre d’allò innecessari, saber compartir no tant sols els objectes, els mitjans, les eines, sinó també el temps; és un mitjà per seguir al Crist amb més llibertat. Amb el temps ho tenim encara més complicat, la gasiveria amb que compartim el temps, amb que dediquem el nostre temps a Déu o als altres és ben present en la nostra vida. L’equilibri entre vida privada i la vida comunitària no és pas fàcil, podríem fins i tot dir que som de les persones que menys vida privada tenim, salvant la privacitat, la intimitat de la nostra cel·la que ha de preservar-se sobre qualsevol invasió; no pas en el sentit de ser un espai per fer-hi vida a part sinó en el de ser un espai per al repòs quan toca i la pregària personal; un espai inviolable on cap altre ha d’entrar, llevat del superior en cas de necessitat.

M’explicava la meva mare que quan de petita anava a col·legi, religiós per descomptat, les monges els hi feien demostrar l’ascesi, el seu deseiximent, amb una pràctica que en deien “passa Déu”; en mig del patí per exemple una monja deia “passa Déu” i totes les alumnes havien de deixar el que estaven fent, fos la pilota, si hi jugaven, o l’entrepà, si esmorzaven. Déu passa moltes vegades al dia al nostre voltant, la campana ens l’anuncia per anar al seu encontre en la pregària o en el treball i a nosaltres, peresosos com diria sant Benet, ens costa lliurar-li el nostre temps; deixar de dormir una mica més per aixecar-nos i anar a la primera pregària del dia; tallar una conversa perquè s’ha fet l’hora del treball; tornar a casa a temps, si hem hagut de sortir-ne, per acudir al monestir; deixar una trobada per una altra hora perquè tenim un servei, dedicar temps als altre abans que a nosaltres mateixos i tantes altres coses com aquestes.

El monjo és aquell a qui no és lícit de fer el que vol, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, ens diu la Regla (RB XXXIV, 4); ni del seu temps podríem afegir-hi. Però aquest deseiximent l’hem acceptat voluntàriament no pas com un fi sinó com un mitjà que ens ha de servir per apropar-nos a Déu, per no anteposar res a Crist. Recordem-nos sempre que aquesta actitud que hem assumit lliurament, cal que s’expressi i es nodreixi amb fets concrets de renunciament i de disponibilitat. Renunciant a la cursa per posseir, renunciant a dependre d’altri fora de la comunitat, renunciant a tot allò superflu, renunciant al nostre temps; tot sempre per viure intensament, generosament, lliurament amb la mirada fixa en Jesucrist. Ens ho deia l’apòstol Pere aquesta setmana «no us emmotlleu a les antigues passions de quan vivíeu en la ignorància; feu-vos com aquell qui és sant i us ha cridat. També vosaltres sigueu sants en tota la vostra manera de viure» (1Pe 2,14-15). Som realment lliures, però no per utilitzar la llibertat com un vel per a encobrir la dolenteria sinó per viure com a servents de Déu (Cf. 1Pe 2,16).


EL TREBALL MANUAL DE CADA DIA: ELS DIES DE QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,10-13

10 Des del primer d’octubre fins al començament de la quaresma, que es dediquin a la lectura fins a l’hora segona completa. 11 A l’hora segona, que se celebri tèrcia, i que fins a l’hora de nona tots treballin en la feina que se’ls encomani. 12 Fet el primer senyal de l’hora de nona, que plegui cadascú de la seva feina, i estiguin a punt per a quan soni el segon senyal. 13 Després de l’àpat es dedicaran a les seves lectures o als salms.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 27 maig 2018

Lectura, pregària i treball; no es pot dir tant en tants pocs versets; sant Benet resumeix aquí ras i curt els tres punts centrals de la vida del monjo: Un horari senzill, adaptat a cada època de l’any, que té per eix, per pal de paller, la Paraula de Déu i la pregària, que precedeix i conclou els temps de treball. Sant Benet mostra una gran preocupació perquè la nostra jornada estigui ocupada en tot moment i així la nostra vida segueixi una pauta reglada, perquè és el mateix sant Benet que ens diu que l’ociositat és enemiga de l’ànima o que dona lloc a que neixi la murmuració, el gran mal de la vida comunitària. Un temps pel treball, un temps per la pregària, un temps per la lectura; vol garantir així sant Benet a cada activitat el temps necessari i s’esforça per guardar un equilibri i assegurar un bon ritme de la jornada, dedicant tota la nostra atenció a cada cosa quan toca. D’aquí que sigui tant important viure la totalitat del pla per cada dia que ens proposa sant Benet, perquè si n’oblidem o en negligim alguna part correm el risc de perdre-ho tot.

Dedicar tres hores a la lectio a l’hivern venia donat per les condicions de l’estació; però fixem-nos-hi que quan sant Benet situa el contacte amb la Paraula a primera hora del matí això continua tenint avui un sentit, aquesta hora és un temps propici en el qual tenim una disposició favorable per la lectura. Com també les pregàries distribuïdes al llarg de la jornada omplen de sentit els temps dedicats al treball. Per sant Benet no tindria sentit escurçar-les, reduir-les perquè acompanyen el transcórrer del dia, són com el so d’un rellotge que van marcant, santificant, el decurs de la jornada; una idea a tenir present.

Observem també la importància de seguir atentament el que ens mana la campana, la veu de Déu com se l’ha definida a vegades. En sentir-la cal deixar el que estem fent per estar a punt per fer el següent que toca; sense retards, sense caure en la temptació de seguir una estona més i això si que ens costa, perquè sempre trobaríem alguna excusa per acabar el que tenim entre mans. Sant Benet ho sap prou bé, per això ens demana la disciplina d’obeir el toc de campana. Per sant Benet no podem estar mai desvagats, no podem tampoc tenir el treball simplement com un mitjà ascètic, d’ocupació del temps o d’entreteniment; el treball dels monjos ha de ser productiu, ha de donar fruits; que tots treballin a la feina que se’ls encomani, ens diu la Regla. Certament en la nostra societat pot costar que el treball d’una comunitat monàstica sigui competitiu en el mercat, perquè cal una especialització, acomplir un seguit de normatives, realitzar uns productes que donin un cert marge de benefici i tot plegat sense deixar de ser monjos, és a dir amb una jornada limitada, acotada en quan a temps perquè mai hem d’obviar la pregària i la lectura, sempre han de tenir prioritat. Aquest tema del treball ja el va tractar a la carta de visita l’Abat General i és un tema que ens caldrà afrontar en els propers mesos amb rigor, tant pel valor monàstic del treball, és a dir perquè forma un dels tres pilars essencials de la nostra vida, com perquè depenem en excés dels ingressos pel turisme i aquests estan sotmesos a oscil·lacions i mai prou garantits del tot; diguem que és un monocultiu i que dependre d’un sol tipus d’activitat pot ser arriscat amb excés. Per iniciar alguna altra activitat cal parlar-ho en comunitat, estudiar bé les possibilitats i prendre una decisió entre tots, amb el mínim de riscos; certament tot un repte però ineludible en els propers mesos.

No gens menys important és el paper que sant Benet dona en aquest text a la lectura; la nostra societat està saturada d’informació, però no és informar-nos el que la Regla ens demana sinó formar-nos; una lectura pausada, meditada, tranquil·la. En primer lloc de la Paraula de Déu, en la Lectio divina; però també al refetor, a la col·lació i en la lectura privada dels pares o d’autors espirituals. La lectio divina com a contacte amb l’Escriptura és un valor afegit destacat pel Concili Vaticà II. La Bíblia és i ha de ser el llibre per excel·lència que centri el nostre interès, el de tot cristià. L’Escriptura la podem experimentar cada dia com la paraula viva de Déu. Dins d’ella destaca la gran importància de la salmòdia, tanmateix en un temps, el de sant Benet, en que calia memoritzar el salteri. Deia el Papa Benet que els Salms són el «que la tradició bíblica dóna al poble dels creients perquè es converteixi en la seva oració, en la nostra oració, en la nostra manera de dirigir-nos a Déu i de relacionar-nos amb ell. En ells hi ha l’expressió de tota l’experiència humana amb les seves múltiples facetes, i tota la gamma dels sentiments que acompanyen l’existència de l’home. S’hi entrellacen i expressen alegria i sofriment, desig de Déu i percepció de la pròpia indignitat, felicitat i sentit d’abandó, confiança en Déu i dolorosa solitud, plenitud de vida i por a morir. Tota la realitat del creient conflueix en els Salms, que el poble d’Israel primer i l’Església després van assumir com a mediació privilegiada de la relació amb l’únic Déu i resposta adequada a la seva revelació en la història. En tant que oracions, els Salms són manifestacions de l’esperit i de la fe, en les quals tots ens podem reconèixer i en les quals es comunica l’experiència de particular proximitat a Déu a la que estan cridats tots els homes. I tota la complexitat de l’existència humana es concentra en la complexitat de les diferents formes literàries dels diversos Salms: himnes, lamentacions, súpliques individuals i col·lectives, cants d’acció de gràcies, salms penitencials i altres gèneres que es poden trobar en aquestes composicions poètiques.»

En uns breus versets sant Benet fa tot un repàs dels punts fonamentals de la nostra vida de monjos: pregària, treball, Paraula, obeir la campana, prioritzar els salms. Tinguem-ho sempre present per revisar la nostra vida diària.


QUE NINGÚ NO PARLI DESPRÉS DE COMPLETES

De la Regla de sant Benet
Capítol 42

1 Els monjos han d’observar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. 2 Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar, 3 —si és la temporada que dinen, així que s’aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les «Col·lacions» o les «Vides dels Pares» o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; 4 però no l’Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fóra bo per als enteniments febles d’escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d’altres hores. 5 Si és un dia de dejuni, al cap de poca estona d’acabades les vespres acudiran de seguida, tal com hem dit, a la lectura de les «Col·lacions»; 6 i, llegits quatre o cinc fulls, o tant com l’hora permeti, 7 que s’apleguin tots durant aquesta estona de lectura, si és que algú estava ocupat en alguna feina que li hagués estat encomanada. 8 Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res. 9 Si fos trobat algú que transgredeix aquesta norma del silenci, que sigui sotmès a un càstig sever, 10 fora que es presenti una necessitat de cara als hostes, o que tal vegada l’abat encomani alguna cosa a algú. 11 Però fins això s’ha de fer amb tota gravetat i amb la més delicada discreció.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 maig 2018

Sant Benet ens presenta avui una mena de ritus per l’adormiment. Certament experimentem en els nostres dies la dificultat de mantenir el silenci, de crear-lo al nostre voltant, de viure’l. Podem escriure molt sobre el tema, però fer-lo realitat ens és molt més difícil. Costa obtenir un silenci que abasti tots els aspectes de la nostra vida, reals i virtuals. La nostra societat defuig el silenci, tots en podem fer experiència quan anem a un lloc o un altre, com pel carrer, al metro, a l’autobús o a l’avió poques són les persones que no porten uns auriculars, parlen pel telèfon mòbil o escolten gravacions musicals.

Sant Benet sap que el silenci ens convé i ens el presenta com una eina per preservar la castedat, la pregària interior i el recolliment. Ens diu que l’hauríem de practicar sempre, però sobretot a les hores de la nit. Ens ho diu de la mateixa manera que quan parla de que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, però sap que amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, ens convida a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, els dies de quaresma. Hem d’estar especialment propers a Déu durant la quaresma, l’ofici diví i a la nit. Si creiem que Déu és present a tot arreu, sobretot, sense cap mena de dubte, durant la quaresma, quan som a l’ofici diví i durant la nit; aleshores ens cal estar a la presència de Déu mantenint-nos-hi de la manera més d’acord amb la nostra vocació. Sant Benet sap que no sempre és així, que ens costa diguem que mantenir el llistó alt. Per això també sospita, fonamentadament, que ens costa de guardar el silenci i ens indica que ens hi esforcem sobretot per mantenir-lo després de completes; perquè un cop finida la darrera pregària del dia tant sols els nostres llavis es descloguin, quan encara la nit no s’ha desvetllat i demanen a matines que el Senyor ens els obri per proclamar la seva lloança.

El capítol que avui ens ocupa comença i acaba parlant del silenci nocturn però el centre, el cos del mateix l’ocupa la darrera lectura de la jornada. Sempre hem de recordar que la vida del monjo, cada jornada de la seva vida, forma un conjunt, un equilibrat conjunt d’accions que tenen per centre la pregària, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; si en negligim una part, si ens en perdem una o altra anem coixos, fem una vida incompleta. I la constància marca caràcter, escoltàvem ahir al vespre en la lectura del refetor com el rector de qui sant Joan Maria Vianey era vicari, Don Balley, conservava del seu passat monàstic la regularitat en la distribució del temps i la fidelitat a la pregària; havien esdevingut el seus hàbits. Ens hi cal pensar sovint en la nostra fidelitat a la pregària, a la Paraula, al treball i al silenci. Un proverbi hindú, citat per Margaret Thatcher diu: «Vigila els teus pensaments, esdevindran paraules. Vigila les teves paraules, esdevindran actes. Vigila els teus actes, esdevindran costums. Vigila els teus costums, esdevindran el teu caràcter. Vigila el teu caràcter perquè esdevindrà el teu destí. Acabem essent el que pensem.» aquí també ens el podríem aplicar; pensant en fer silenci, en pregar, en treballar acabarem per crear-ne l’hàbit.

Sant Benet ens presenta la nit com un moment fort, com la quaresma o l’ofici diví, al que ens hi disposa una lectura comunitària de la Regla, d’un text dels pares o de les col·lacions i el record als germans difunts. Potser aquesta insistència en la lectura durant la quaresma, al refetor i just abans de dormir es mostra a sant Benet com el propulsor, avant la lettre, de la formació permanent; no vol que estiguem ociosos, que les nostres orelles s’obrin a cap altre cosa que no sigui la Paraula de Déu o una lectura edificant, posant l’accent en la lectura i l’escolta. Per això després de parlar sobre les vespres i el sopar, que s’ha de prendre mentre encara és de dia, sant Benet ens parla de lectura i de silenci.

L’experiència de la nit té un lloc important a l’Escriptura. Tant en l’Antic com en el Nou Testament, la nit es presenta de forma ambivalent. D’una banda l’home s’espanta fàcilment per la foscor, sobretot en els temps de sant Benet, que li crea la por a estar exposat a perills, veu la nit com una situació de risc, i realment ho és. Les tenebres són un símbol de mort i de separació de Déu, fins i tot la nit pot ser un moment de lluita amb Déu, o amb el seu missatger, com en el cas de Jacob. Però sovint és durant la nit, durant un somni, que no és vertaderament un somni, quan Déu manifesta la seva voluntat. Són molts els profetes que van rebre la seva vocació de nit; moltes les experiències espirituals relacionades amb la nit. I en el Nou Testament, Jesús es retira sovint de nit per pregar en solitud i és a la nit que els seus deixebles s’associen a aquesta pregària, quan no s’adormien està clar. Finalment segons el gran discurs escatològic de Jesús, al final de l’Evangeli, és de nit que el Senyor tornarà. No ens ha de sorprendre, doncs, que la nit tingui una gran importància en l’espiritualitat cristiana i especialment en la tradició monàstica.

En la tradició cenobítica, part de la nit s’empra en l’oració comuna, però la resta de la nit s’ha de passar reposant en un gran silenci, que té una dimensió sagrada i, d’alguna manera, mística. Així doncs, com diu Benet al començament d’aquest capítol, si és cert que el monjo ha de conrear en tot moment el silenci, que crea el context de la seva relació amb Déu, ho ha de fer amb una atenció especial durant les hores de la nit. Així des del final de l’Ofici de Completes, fins a les Laudes de l’endemà, entrem en un període de gran silenci dedicat a la pregària i a dormir, que si es viu bé pot ser també un moment de contacte amb Déu. Per això preparar-se per dormir és important; no és només l’absència de converses el que ens cal procurar sinó també l’absència d’activitat; i aquí si que fallem ben bé; al menys hauríem d’assegurar-nos de que siguin ocupacions que no ens dispersen massa del silenci nocturn.

Aquesta és, òbviament, la raó per la qual sant Benet preveu com la comunitat ha d’organitzar les darreres hores d’activitat entre el sopar i les Completes de manera que els germans tots junts escoltin en silenci una lectura. Una lectura de les conferències de Cassià o dels escrits d’altres pares del desert; també pot ser una lectura de l’Escriptura, però, sant Benet com sempre tant previsor, ens vol estalviar malsons i demana d’evitar aquells llibres que puguin excitar la nostra imaginació, especialment els primers llibres de l’Antic Testament, rics en contes de guerres, sensualitat i violència. Com previsor és també quan diu que tot i que cal que ens aixequem de seguida de la taula per anar a la lectura, n’hi ha alguns que poden estar ocupats en alguna altra feina i que per això cal que ens hi anem aplegant tots al llarg de la lectura; observem que diu ocupats en alguna feina i no badant o defugint d’estar on ens toca estar.

Sant Benet preveu tant sols dues situacions en què és permès fer una excepció a la regla absoluta del gran silenci de la nit. El primer és la necessitat de rebre hostes que, especialment en aquell moment de viatges difícils i perillosos, podien arribar tard a la nit o durant la nit. L’altre cas és quan l’abat ha de demanar a algú que faci alguna cosa. I això també és una necessitat. Per ser coherents amb la nostra vida de monjos, hauríem de veure com apliquem cadascun de nosaltres tots aquests principis en la nostra situació actual, aquí i ara.


ELS SETMANERS DE LA CUINA

De la Regla de sant Benet
Capítol 35

1 Els germans s’han de servir els uns als altres, i ningú no serà dispensat del servei de la cuina, si no és per malaltia o bé perquè està ocupat en alguna cosa molt important, 2 perquè així s’adquireix una més gran recompensa i una més gran caritat. 3 Als febles, però, que hom els procuri ajudants, perquè no ho facin amb tristesa. 4 I fins tothom ha de tenir ajudants, segons les condicions de la comunitat i la situació del lloc. 5 Si la comunitat és nombrosa, que el majordom sigui dispensat de la cuina, com també aquells que, com ja hem dit, estiguin ocupats en serveis més importants. 6 Els altres s’han de servir mútuament amb caritat. 7 El qui ha de sortir de setmana, que faci neteja el dissabte. 8 Han de rentar els draps amb què els germans s’eixuguen les mans i els peus; 9 i, tant el qui surt com el qui ha d’entrar, que rentin els peus de tots. 10 Retorni al majordom, nets i en bon estat, els atuells del seu ofici, 11 i el majordom, al seu torn, els consignarà al qui entra, per tal que sàpiga què dóna i què rep. 12 Els setmaners, abans de l’únic àpat, prendran un vas de vi amb pa, a més de la ració establerta, 13 perquè a l’hora de menjar serveixin els seus germans sense murmuració ni massa fatiga; 14 els dies de solemnitat, però, que aguantin fins al final de l’àpat. 15 Els setmaners que entren i els que surten, el diumenge, a l’oratori, un cop acabades les laudes, es prostraran davant de tots, demanant-los que preguin per ells. 16 El qui surt de setmana dirà aquest verset: «Sou beneït, Senyor Déu, que m’heu ajudat i m’heu consolat». 17 Dit tres vegades, i quan el qui surt ha rebut la benedicció, que segueixi el qui entra, dient: «O Déu, sortiu al meu ajut; Senyor, cuiteu a ajudar-me». 18 I, repetit també això tres vegades per tots, i un cop ha rebut la benedicció, que entri a servir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 maig 2018

La primera idea que avui ens presenta sant Benet és la del servei. Per sant Benet tot servei comunitari té una doble vessant. No tant sols mereix una recompensa en proporció al servei realitzat sinó que augmenta la nostra caritat, la nostra capacitat d’estimar. L’amor creix estimant, no ens hauria de cansar estimar, servir. Però l’amor no té un sol sentit de circulació sinó que té un doble sentit, com el servei que es rep però sobretot es presta; ens hem de sentir estimats però sobretot hem d’estimar. Qui estima, qui serveix rebrà cent per ú; perquè qui es reserva, qui es gasiver en el servei poc estima.

Servir en la vida comunitària vol dir disponibilitat, el servei és el marc concret, l’obrador, pel creixement de la caritat. Coneixem germans, sobretot dels grans, disposats a servir a estimar fins a l’extrem, durant tota la seva vida. De serveis n’hi ha que ajuden més que d’altres a entrar en la vida monàstica, a avançar en la vida comunitària, que afecten a tota la comunitat cada dia. Ho és el de la cuina, el del refetor, el del bugader, el dels servidors de taula, el dels lectors i d’altres; perquè són serveis d’absoluta disponibilitat. Perquè per exemple qui cuina primer que tot cuina i ho intenta fer el millor possible, cuinant fins i tot plats que a ell no li plauen però que sap que a la comunitat o una gran part d’ella li agraden i no fa del seu gust una norma pels altres sinó de les preferències dels altres una norma per a ell. Sap que no rebrà masses felicitacions i si moltes queixes i crítiques quan a algú no li plagui el que ha cuinat i sobretot ha de recomençar cada dia perquè com diu la dita l’estomac no té memòria. També el refetorer o el bugader o el servidor de taula veu sovint valorat el seu servei no per tot el que fa sinó pel poc que oblida o perd un dia, i això, que certament és injust, demana amor i humilitat per a continuar servint. La qualitat del servei revela la qualitat de la vida interior i mostra la mesura de la nostra conversió interior, no pas amb grans gestos ni amb grans frases sinó amb el petit i humil servei del dia rere dia. Servint amb tot el cor, servint com voldríem ser servits.

En la vida comunitària uns som servidors dels altres, ara uns ara altres, aquesta és una de les idees centrals d’aquest capítol de la Regla, el servei mutu amb caritat. Una comunitat de iguals, un grup d’homes que hem escollit lliurament el servei al Senyor i als germans; això vol dir abans que res que tots som iguals. A vegades sorprèn veure a un hoste o fins i tot a algun de nosaltres, especialment en les primeres setmanes de vida monàstica, amb un gest més propi de qui s’ha assegut a taula en un restaurant de tres forquilles que en el refetor d’una comunitat monàstica, amb aquell gest que potser vol dir que demanem pel maitre perquè la sopa és o bé massa freda o bé massa calenta o bé no ens plau el plat rebut o creiem que esperem massa temps la safata; també hi ha qui té o sucumbeix a la temptació d’entrar tot seguit d’acabar a la cuina per expressar la seva més enèrgica queixa sobre el plat servit que a ell no li ha plagut; al cap i a la fi debilitats humanes.

Una segona idea que hi ha darrera d’aquest capítol és la responsabilitat davant del que ens pertoca a cadascú, del que ens han encarregat o manat de fer. Complir el nostre deure no ha de ser una excepció sinó la norma de conducta, perquè sovint ens envaeix la temptació de pensar i dir-nos interiorment, si aquesta setmana he fet tal i qual cosa, tinc per tant ben merescut no fer o no anar a tal i qual; no hauria d’anar així; hem vingut a servir i no pas a ser servits perquè el nostre model és Crist i no pas cap altre dels molts que podríem agafar de la societat que ens envolta.

Tot això implica també un ús racional i moderat dels mitjans; quan a vegades demanes a algú de fer una cosa concreta el primer perill que corres és de que et faci una llista tal de demandes o de suposades coses imprescindibles per fer aquella tasca que desisteixes de confiar-li. Certament l’ús dels mitjans ha de ser sempre moderat, sí a tot el que sigui facilitar la nostra tasca concreta; no a tot allò que signifiqui acumulació, possessió, acaparament de mitjans per acabar morts de riure en un indret o un altre. I tots tenim aquesta temptació de pensar en “el de per si de cas” que a la fi vol dir en realitat “m’agradaria tenir allò que crec que necessito però que certament no em cal per fer el que haig de fer”. Uns estris que ens cal conservar nets i en bon estat, saben ben bé que rebem i que donem.

Una tercera idea és la manera en que cal fer tot servei, demanant l’ajut de Déu, mitjançant una petita pregària i rebent la benedicció, amb humilitat, imitant Crist com ens ho mostra la referència, no pas l’única en la Regla, al rentament de peus. Un gest que uneix servei i pregària, litúrgia i vida. Sant Benet amatent sempre als petits detalls i amb la gran humanitat que el caracteritza, no oblida que cal servir sense murmuració ni massa fatiga i per això demana que qui serveix pugui prendre una mica de pa i vi abans de començar la seva tasca.

Viure per Déu es fa realitat en les petites coses de la vida sobretot en les que ens costen un xic, tenint els peus sobre la terra, com diria algú de casa. En paraules del Papa Francesc cal ser sant complint amb honradesa i competència el nostre treball al servei dels germans, lluitant pel bé comú i renunciant als nostres interessos personals, davant la temptació de pensar que la santedat està reservada només pels qui tenen la possibilitat de prendre distància de les ocupacions ordinàries, que la santedat és tancar els ulls i posar cara de santet. Això no és la santedat, la santedat és quelcom de més gran, de més profund que ens dóna Déu. Estem cridats a ser sants precisament vivint amb amor i oferint el propi testimoniatge cristià en les ocupacions de cada dia.


ELS DEGANS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 21

1 Si la comunitat és nombrosa, que se n’escullin germans de bona reputació i de vida santa, i siguin constituïts degans, 2 que tinguin cura de les seves deganies en totes les coses, segons els manaments de Déu i les ordres del seu abat. 3 Aquests degans han de ser escollits tals, que l’abat pugui compartir amb ells, refiat, les seves càrregues; 4 i no siguin escollits per antiguitat, sinó segons el mèrit de la seva vida i la saviesa de doctrina. 5 Aquests degans, si mai n’hi havia cap que, inflat d’orgull, fos trobat reprensible, i, després de la primera, segona i tercera correcció, no volia esmenar-se, que el treguin 6 i que es posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 7 El mateix establim pel que fa al prior.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 29 abril 2018

La definició dels rols, papers o responsabilitats dins la comunitat formen part de la mateixa cultura benedictina que estableix clarament les funcions, posicions i competències i confereix a cada rol una visibilitat externa. Potser no hi ha res de tant llunyà a la cultura monàstica com la idea d’una societat no organitzada, res de menys benedictí que la improvisació i la manca d’una activitat, d’una responsabilitat concreta. Ben bé coneixem com sant Benet estableix en el capítol 63 l’ordre que han de respectar els monjos i com, malgrat el pas dels segles, seguim distribuint les responsabilitats en la comunitat d’acord amb l’esquema dissenyat per sant Benet, tenint per exemple: un abat, un prior, un cellerer, un majordom, un hostatger, un mestre de novicis o un porter.

S’explica que en el Vaticà la posició en l’esquema de la cúria bé donada per la freqüència d’accés al sant Pare; així el secretari d’Estat es rebut amb molta freqüència, per tant té molt poder; els caps de dicasteri el veuen un cop al mes, tenen per tant una mica menys de poder, i un bisbe diocesà el visita cada cinc anys i sovint de manera comunitària amb d’altres de la seva província eclesiàstica, per tant els eu hipotètic poder és bastant menor, al menys al Vaticà. Evidentment al monestir no tenim una estructura tant complicada, gràcies a Déu; però si que hem de fer front a unes determinades tasques. Per entrar al monestir no establim un procés de selecció, no demanen ara un organista, ara un cuiner, ara un economista, ara un hortolà; d’acord amb les necessitats puntuals de la comunitat.

Venim al monestir quan Déu ens hi crida i això no respon a una acurada selecció de personal, sinó que Déu crida a qui vol, quan vol i on vol. Certament sols Ell sap el que es fa i el perquè i de ben segur no respon als nostres criteris humans; com la mateixa crida a la vocació no respon a un procés racional prèviament establert; de tot plegat també en parla abastament sant Benet a la Regla.

L’abat i la comunitat no disposem d’un cert número de currículums per triar a la persona justa per fer front a una necessitat de la comunitat concreta, perquè potser aleshores no seria una comunitat, seria potser una empresa o quelcom de similar; perquè en una comunitat qui tria, qui selecciona el personal en definitiva és tant sols Déu.

Per això per cobrir els llocs de responsabilitat en cada àmbit, cal triar a aquell qui es creu pot ser el més adequat per exercir una determinada activitat i fins i tot pot ser que li calgui una preparació específica, addicional. Perquè en la vida comunitària del que es tracta es de posar els dons i talents a disposició de la comunitat, generosament, sense gasiveries, posant-hi el màxim de la nostra voluntat en voler fer les coses el millor possible, aprenent-ne si cal, i sobretot no murmurant, no passant comptes de si aquell altre no fa tant o no ho fa tant bé.

Aquesta especificat de l’organització de la nostra vida comunitària presenta també d’altres aspectes.

Les nostres ocupacions poden ser-ho per un temps més o menys limitat, no ens pertanyen sinó que són serveis a la comunitat. Fa uns anys vaig escoltar de boca d’un monjo aquesta frase «què faria jo sinó fos tal cosa», em va sobtar molt, més encara perquè jo tot just començava la vida monàstica. No es tracta de fer aquesta o aquella altra activitat, perquè no venim al monestir a fer d’això o d’allò altre, és tracta de ser monjos, o millor dit d’intentar ser monjos cada dia una mica més, una mica millors, amb més profunditat, amb més lliurament a aquell l’únic a qui ens lliurem, que és Crist; perquè el servei a la comunitat, als germans és al cap i a la fi servei a Crist.

Un altre aspecte és que sovint o no ens jubilem o ho fem quan les nostres capacitats físiques ja no ens permeten de fer quelcom concret. Tots tenim al cap la imatge d’aquells germans que per exemple han servit taula, rentat plats o anat a la porteria fins que literalment no han pogut fer-ho i no pas han demanat de deixar-ho per caprici, prevenció o per reservar-se.

També tenim aquells que malgrat l’edat segueixen portant responsabilitats i fent feina i no pas menor. Tots ells tenen en ment, segurament sense saber-ho, la filosofia que hi ha darrera d’aquella famosa frase del discurs inaugural del mandat de John F. Kennedy un ja llunyà 20 de gener de 1961: «No preguntis el que el teu país pot fer per tu; pregunta’t el que tu pots fer pel teu país» o en versió monàstica «no preguntis que et pot aportar o et pot fer la comunitat; pregunta’t que pots aportar o fer tu per la comunitat.» Cal establir una relació recíproca, la comunitat ens aporta quelcom i de molt important, però nosaltres hem de posar-hi el coll per aportar-li quelcom de positiu, el millor de nosaltres mateixos, perquè és a Crist a qui servim en l’escola del servei diví.

En el capítol d’avui hi podem trobar també dues altres idees bàsiques: la de la responsabilitat i la de la subsidiarietat. Responsabilitat no sols per fer el que ens diuen, sinó per fer-ho el millor que sapiguem i amb la màxima diligència que puguem. I la subsidiarietat, que és un principi bàsic de la doctrina social de l’església; si tu pots fer o solucionar quelcom no esperis a que d’altres t’ho hagin de fer, el que no vol dir fes el que vulguis sinó fes el que et cal fer i pots fer. Cadascun tenim una responsabilitat, perquè tots i entre tots, formem la comunitat.

D’entre nosaltres n’hi ha alguns als qui el Senyor els hi ha donat o bé més capacitat o bé més habilitats. Sovint passa que recorrem a alguns més que a d’altres per fer segons que, i segurament per egoisme recorrem massa sovint als mateixos perquè tenim la certesa de que amb ells ho farem tot aviat i bé. Jo personalment haig de confessar que caic en aquesta temptació i d’altra banda que també voldria millorar la relació amb el treball de cadascun, especialment dels degans o responsables, coneixent-lo més de prop i escoltant-los més sovint perquè se sentin més valorats i estimats. La dinàmica de la casa a voltes m’ho impedeix però això no és excusa per cercar de millorar-ho i cridar-los sovint.

Sant Ignasi emprava sovint l’expressió «la nostra manera de fer», no tant sols fent referència al conjunt de valors i normes que composen l’estructura organitzativa d’un orde o institut, sinó sobretot a la manera en que els seus membres viuen la seva vocació. Sant Benet de manera similar ens diu que la nostra manera de fer ha de ser tenint cura de fer la tasca a nosaltres encomanada segons els manaments de Déu de tal manera que entre tots puguem compartir refiats les carregues de la comunitat.


COM S’HAN DE CELEBRAR LES VIGÍLIES EN LES FESTES DELS SANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 14

1 Les festes dels sants i totes les solemnitats, que se celebrin tal com hem dit que se celebrés el diumenge, 2 llevat que es diran els salms, antífones i lliçons propis del dia. Que es mantingui, però, la distribució prescrita més amunt.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 abril 2018

Tota la tradició benedictina ha donat des de sempre un lloc privilegiat a l’Opus Dei, a l’Ofici Diví; d’una banda com a font d’espiritualitat i de l’altra com a nucli vertebrador de la nostra jornada diària. «Que no s’anteposi res a l’ofici diví» (RB 43,3) ens diu sant Benet. Aquesta frase, que ben bé resum tot el pensament de sant Benet sobre el paper de la pregària comunitària en la nostra vida, no s’ha de considerar únicament o fonamentalment com un precepte disciplinar, dit d’altra manera no preguem per obligació, no anem al cor perquè si no el superior ens pot amonestar; hi anem per devoció, en la millor accepció del terme, per amor, perquè els monjos manifestem l’autenticitat de la nostra vocació quan cerquem Déu de veritat, quan som zelosos per l’ofici diví, per l’obediència, per les humiliacions (Cf. RB 58,7). Un cop entrats en l’escola del servei diví (Cf. RB Pr, 45) participar en l’Ofici Diví és un privilegi, un regal. L’Opus Dei té una triple dimensió temporal. En primer lloc constitueix la columna vertebral de la nostra jornada, les hores litúrgiques són moments en que anem a l’encontre de Déu en companyia dels germans; cada hora és aquella en que Crist ens surt al camí com als deixebles d’Emaús. Les hores litúrgiques ens presenten al llarg del dia el misteri de Crist i el centre és sempre el gran esdeveniment, la Pasqua. En segon lloc la setmana comença per la celebració dominical, el dia en que fem el memorial de la Pasqua d’una manera més especial i explícita i tota la setmana n’és una memòria, un camí, un recordatori. En tercer i darrer lloc tenim l’any litúrgic que ens proposa, any rere any, la síntesis del gran misteri de la redempció; al llarg del qual celebrem les dues grans solemnitats: La Pasqua i la Nativitat del Senyor, precedides d’uns temps forts de preparació i seguides d’uns altres de celebració. També íntimament lligades al misteri de Crist tenim les memòries dels màrtirs i dels sants, signe d’unitat de tot el poble de Déu. Què significa celebrar, fer memòria dels sants en el nostre dia a dia? Tenim que l’any litúrgic té una unitat concreta, forta; n’és un exemple la distribució de la lectura de la Paraula de Déu, el leccionari, que fa un recorregut estudiat per les Escriptures i és molt més que fer-ne un tast, és una selecció per a viure el misteri de la salvació, tant més en quan nosaltres per mitjà del contacte directe amb la Paraula en la Lectio Divina, hi aprofundim encara més. Quan escoltem la Paraula de Déu en l’Eucaristia diària ja l’hem llegit, meditat, pregat i contemplat, és a dir rumiat amb atenció en la Lectio del matí i per això podem aprofundir-hi encara més. Si anem a l’Eucaristia orfes d’aquesta aproximació matinera, hi anem coixos espiritualment, mancats de quelcom de molt important; per això és tant fonamental seguir el ritme de la jornada monàstica en llur totalitat, seguint pas a pas les hores litúrgiques, els temps de Lectio, de treball, de lectura. Un bon exemple a seguir són, precisament els sants, homes i dones com nosaltres. La santedat no és quelcom reservat per a ànimes escollides; tots, sense excepció, estem cridats a la santedat, no es va cansar de repetir-ho sant Joan Pau II, per això canonitzà tants homes i dones, perquè amb això volia mostrar que la santedat, la crida a la santedat és universal i que els sants son homes i dones de carn i ossos, amb febleses, amb caigudes, alguns geniüts, però amb una voluntat ferma de seguir a Crist, de retrobar el camí rere cada pedra que se’ns posa al davant. Per a aconseguir-ho Déu té a punt per a tots les gràcies necessàries i suficients; ningú n’està exclòs. La temptació més enganyosa i que ens repetim sovint, és la de voler millorar les coses, millorant únicament allò extern; deixant de banda la realització espiritual de l’home que és on es troba la veritable felicitat. L’Església, més que reformadors, deia sant Joan Pau II, té necessitat de sants, perquè els sants són els autèntics i més fecunds reformadors. I la humilitat és el primer pas cap a la santedat, cercant-la, vivint amb valentia la nostra vida quotidiana, tot i que ens pugui semblar a voltes insignificant. Santa Teresa de Lisieux, en els seus pocs anys de vida, ens va ensenyar la grandesa que poden tenir davant Déu les activitats insignificants, simplement normals. Existeix, d’una banda, la santedat cridanera d’algunes persones; però també existeix la santedat desconeguda de la vida diària. Tot el qui vulgui seguir el camí de Crist no pot renunciar a la creu, a la humiliació i al sofriment, que acosten al cristià al model diví que és Crist, «no conèixer res més que Jesucrist, i encara crucificat» (1Co 2,2), com diu l’Apòstol. Tots estem cridats a estimar a Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, i a estimar al proïsme per amor a Déu. Ningú n’està exclòs d’aquesta crida tan clara i directe que ens fa Jesús. La santedat consisteix, a viure amb convicció la realitat de l’amor de Déu, malgrat les dificultats, les nostres febleses, tant físiques com morals i de la mateixa història de la pròpia vida. La santedat de l’home és obra de Déu i encara que la santedat neix de Déu mateix, des del punt de vista humà, es comunica d’home a home. D’aquesta manera, podem dir també que els sants engendren sants, d’aquí la importància de fer-ne memòria. Un sant és, en la seva vida i en la seva mort, un actor de l’Evangeli a qui Crist no vacil·la a convidar al seguiment. Perquè la santedat és precisament l’alegria de fer la voluntat de Déu. Déu ens estima amb les nostres misèries, els nostres pecats, les nostres llàgrimes i les nostres alegries, com deia san Rafael Arnaiz. El Papa Francesc ha dedicat a la crida a la santedat la seva darrera Exhortació apostòlica; per al Papa la santedat és tan diversa com la humanitat mateixa; el Senyor té en ment un camí particular per a cada creient. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu. Més que amb grans desafiaments, la santedat creix a través de petits gestos: perquè és saber trobar l’equilibri entre la nostra debilitat i el poder de la gràcia de Déu. Escrivia sant Agustí que la santedat és un procés que dura tota la vida, i és una gràcia, que es va afermant amb la perseverança; o en paraules de sant Benet «amb el progrés en la vida monàstica i en la fe, s’eixampla el cor i es corre per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l’amor» (RB Pròleg, 49). Tinguem-ho present quan celebrem la memòria d’un sant, nosaltres que a l’oratori, davant de tothom hem promès de lligar-nos a una comunitat, de comportar-nos com a monjos i de ser obedients i ho hem fet davant de Déu i dels seus sants (Cf. RB. 58,17).


LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 15 abril 2018

Arreu, sigui a l’oratori, a l’hort o de viatge, creient-nos sempre indignes, humils en el cor i en el gest, sigui seient o caminant, tant sols foragitant el temor i substituint-lo per l’amor de Déu podrem continuant avançant sense esforç, com pel costum, estimant al Crist, tenint el bé per habitud, gustant de seguir les virtuts fins a rebre la força de l’Esperit. La virtut de la humilitat no sols ocupa a sant Benet, ho hem sentit també aquets dies de boca del Papa Francesc: «La humilitat solament pot arrelar-se en el cor a través de les humiliacions. Sense elles no hi ha humilitat ni santedat. Si tu no ets capaç de suportar i oferir algunes humiliacions no ets humil i no estàs en el camí de la santedat. La santedat que Déu regala a la seva Església ve a través de la humiliació del seu Fill, aquest és el camí. La humiliació et porta a assemblar-te a Jesús, és part ineludible de la imitació de Jesucrist: «Aquesta és la vocació que heu rebut, ja que també Crist va patir per vosaltres: així us deixava un exemple perquè seguiu les seves petjades» (1 P 2,21). Ell al seu torn expressa la humilitat del Pare, que s’humilia per caminar amb el seu poble, que suporta les seves infidelitats i murmuracions (cf. Ex 34,6-9; Sv 11,23-12,2; Lc 6,36). Per aquesta raó els Apòstols, després de la humiliació, «van sortir del Sanedrí joiosos d’haver estat considerats dignes de patir pel nom de Jesús» (Ac 5,41). No em refereixo solament a les situacions crues de martiri, sinó a les humiliacions quotidianes d’aquells que callen per salvar a la seva família, o eviten parlar bé de si mateixos i prefereixen exaltar a uns altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per oferir-ho al Senyor: «En canvi, si després d’obrar bé heu de sofrir i ho suporteu amb paciència, això és agradable als ulls de Déu. » (1 P 2,20). No és caminar amb el cap baix, parlar poc o escapar de la societat. De vegades, precisament perquè està alliberat de l’egocentrisme, algú pot atrevir-se a discutir amablement, a reclamar justícia o a defensar als febles davant els poderosos, encara que això li porti conseqüències negatives per a la seva imatge.» (GE, 118) La humilitat és la regla d’or per al cristià, perquè a qui progressar ha de ser fer-ho per l’amor i la caritat passant pel camí de la humilitat, que és el que el Fill de Déu va escollir. La història de la salvació està entreteixida d’humilitat i ens parla d’humilitat. El nostre Déu, precisament perquè és veritable, perquè no és un déu fingit, fet per mans humanes sinó vertader Déu i vertader home, escull el camí de la humilitat. Aquest capítol de la Regla és un graó en una llarga tradició. El seu referent més evident és Cassià per mitjà de la Regla del Mestre. Però en molts aspectes de la seva formulació, aquest text ens pot desconcertar, malgrat haver-lo escoltat tants cops. Evoca un món que apareix molt llunyà al nostre. Malgrat això, si sabem anar més enllà de les paraules i del llenguatge per delimitar l’experiència viscuda, de la qual és expressió, roman com una llum per tots aquells que volem intentar viure aquesta mateixa experiència en el marc d’una comunitat que habita en un mateix lloc. Es tracta d’una experiència viscuda, es tracta de viure-la, de que cadascú escolti, més enllà de les paraules, el ressò que provoquen en el nostre interior a partir de la nostra pròpia experiència i de la dels altres. Humilitat és la paraula amb la que sant Benet fa recapitulació de tota la seva doctrina fonamentant-se en l’Evangeli i en les paraules de Jesús: «Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.» (Lc 14,11). A partir d’aquesta idea sant Benet conclou que «per l’exaltació es baixa i per la humilitat es puja» (RB 7,7); però com ens diu el Papa Francesc no és: «que la humiliació sigui alguna una cosa agradable, perquè això seria masoquisme, sinó que es tracta d’un camí per imitar a Jesús i créixer en la unió amb ell. Això no s’entén naturalment i el món es burla d’una proposta com aquesta. És una gràcia que ens cal demanar: «Senyor, quan arribin les humiliacions, ajuda’m a sentir que estic darrere teu, en el teu camí» (EG, 118). Es tracta de comportar-nos humilment, considerant-nos sempre uns servidors i fer-nos així agradables a Déu i als altres. Però tot això sols adquireix ple sentit si ho fem per Déu, imitant a Crist que no tant sols la va proclamar sinó que la visqué i feu que estimant i humiliant-se es completes l’acció redemptora de la salvació. Segons Cassià els monjos en despullar-nos del nostre orgull i humiliar-nos entrem en el misteri de Crist. L’exercici de l’obediència ens condueix a la humilitat, dotze passos progressius en els quals podem aprendre de la manera més convenient als monjos, la veritat sobre nosaltres mateixos, dels que res mereixem davant Déu, dels que tot ho tenim per gràcia i que podem trobar tant sols llavors el perfecte amor amb el qual ens traiem de sobre l’ansietat. Aquesta vertadera humilitat de l’home davant Déu és fonamental i per a sant Agustí, pare del monacat occidental, com ens diu a la Ciutat de Déu, és signe d’aquesta humilitat l’obediència i l’ascesi que ens eduquen en ella. Com Cassià i sant Agustí també Ignasi de Loiola ens parla de la humilitat i hi estableix tres graus. El primer tipus d’humilitat és necessari per a la salvació eterna i consisteix a rebaixar-nos i humiliar-nos, per tal d’obeir en tot la llei de Déu. El segon tipus d’humilitat és una humilitat més perfecta que la primera i consisteix en que ens trobem en un punt en què no desitgem ni som propensos a posseir altra riquesa que la pobresa, a voler altre honra que la deshonra, a desitjar altra vida que una vida curta; quan les alternatives no afecten el nostre servei a Déu. El tercer tipus d’humilitat és la humilitat més perfecta i és quan, en incloure la primera i la segona, essent iguals la lloança i la glòria de la divina majestat, per imitar a Crist, nostre Senyor, per assemblar-nos a Ell més eficaçment, desitgem i escollim la pobresa amb Crist pobre en lloc de la riquesa; l’oprobi amb Crist cobert d’oprobis en lloc d’honors; i desitgem més que ens tinguin per insensats i bojos per Crist, aquell qui primer va ser tingut per tal, que ser considerats savis i prudents per aquest món (Cf. Mt 11,25). Avui dia el nostre jo és el centre del món; es tracta del nostre jo superb, que es considera superior als altres i es creu que ho sap tot. Deia sant Joan Pau II que la mansuetud i la humilitat de cor no és de cap manera debilitat, ans al contrari, és signe de fortalesa, de la fortalesa de la nostra fe i de la nostra vida cristiana (Cf. San Juan Pau II). Però ser vertaderament cristià, en raonament del Papa Benet XVI, vol dir superar aquesta temptació originària, que és precisament el nucli del pecat original, és a dir voler ser com Déu, però sense Déu. Ser cristià és ser veritable, sincer, realista. I la humilitat és sobretot veritat, viure en la veritat, aprendre la veritat, aprendre que la nostra migradesa és precisament la nostra grandesa, perquè reconeixent que som tant sols un pensament de Déu, una petita peça de la construcció del seu món, i que per això mateix som insubstituïbles, tant sols d’aquesta manera, som grans, comencem a ser cristians i a viure la veritat. (Cf. Benet XVI Lectio Divina en la trobada amb el clergat de Roma per l’inici de la Quaresma, el dijous 23 de febrer de 2012.)


LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 abril 2018

Fer experiència de la presència de Déu en la nostra vida és també prendre consciència dels obstacles que tant sovint nosaltres mateixos ens posem i que també tant sovint atribuïm als altres. Sant Benet ens suggereix un mitjà per alliberar-nos i alhora ens adverteix que no és pas fàcil el camí que hi porta i sense masses embuts ens diu que tindrem molt sovint la temptació de defugir-lo. No és pas que sant Benet es cregui que l’abat pot tenir cap remei miraculós, una mena de poció màgica que ens faci defugir les temptacions; primera perquè òbviament no la té i prou fa de lluitar amb les seves, i en segon lloc perquè el nostre camí és una lluita amb les nostres febleses tant físiques com morals, un debatre’ns amb nosaltres mateixos, amb les nostres incerteses, amb les nostres falses seguretats. Com escriu sant Joan Clímac «una cosa és ser humil; una altra esforçar-se per arribar a ser-ho, i una altra, lloar a aquell que és humil. Els perfectes estan en el primer cas; al segon pertanyen els veritables obedients, i al tercer, tots els fidels.» Seguim un camí d’obediència a Crist amb qui ens comprometem lliurament i en el clos d’un monestir en concret o cerquem de viure en estabilitat i conversió de costums. Múltiples són les temptacions, escriu l’abat de Mont-des-Cats, Dom Guillem Jedrzejczak, que de temptador també ho és en certa manera, sovint sense voler, sense tenir-ne consciència, el mateix abat que potser ens posa pals a les rodes, va contra els nostres desitjos, ens mana de fer allò que no volem fer, ens vol portar allí on no volem anar. Pedra d’ensopec i obstacle, però realment o és a la nostra vocació, al nostre camí monàstic o bé al nostre propi voler o caprici; de tot suposo. La primera temptació que ens agafa aleshores és la d’evitar la pedra d’ensopec, de tirar camp a través si el camí està pedregós. Escriu un conte oriental que «En un regne llunyà, hi havia una vegada un rei que va col·locar una gran roca enmig del camí principal d’entrada al regne, obstaculitzant el pas. Després es va amagar per veure si algú la retirava. Els comerciants més adinerats del regne i alguns cortesans que van passar, simplement van rodejar la roca. Molts d’ells es van quedar una estona davant de la roca queixant-se, i van culpar al rei de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per retirar l’obstacle. Llavors va arribar un camperol que portava una càrrega de verdures. La va deixar en el terra i va estudiar la roca posada al bell mig del camí observant-la. Va intentar moure la roca empenyent-la i fent força amb una branca de fusta que va trobar a un costat del camí, després d’empènyer-la i fatigar-se molt, finalment va aconseguir apartar la roca. Mentre recollia la seva càrrega, va trobar una bossa, just en el lloc on havia estat la roca. La borsa contenia una bona quantitat de monedes d’or i una nota del rei, indicant que aquesta era la recompensa per qui buidés el camí. El camperol va aprendre el que els altres mai aprendrien; perquè cada obstacle superat és una oportunitat per millorar la pròpia condició.» Vivim en obediència, certament ho sabem, però desitgem que arribi com més tard possible i si pot adequar-se al que ja d’antuvi volem, molt millor. La ironia d’un abat li fa escriure que per evitar d’obeir potser canviem d’ala del claustre, ens posem la caputxa per no ser vistos i no veure o evitem, en qualsevol cas, l’encontre. Diu un apotegma dels pares del desert que «quatre ascetes, vestits amb pells, van anar a veure a un Pare del desert, i cadascun li va dir la virtut del seu veí, un dejunava molt, el segon era pobre, el tercer havia adquirit molta caritat. Del quart deien que vivia des de feia vint-i-dos anys en l’obediència a un ancià. El pare del desert els va respondre: “Us dic que la virtut d’aquest és la més gran. Perquè cadascun de vosaltres, cercant la virtut que desitjava adquirir, ho ha fet segons la seva voluntat, però aquest, renunciant a la seva voluntat, fa la voluntat d’un altre. Aquests homes són màrtirs si perseveren fins a la fi”.» En una època on tots tenim un immens respecte per la nostra interioritat, i on també cal que la tinguem per la dels altres, aquesta obertura, per no dir despullament espiritual, davant d’altri ens incomoda. També ens passa amb el sagrament de la penitència; certament pertany la seva pràctica, la freqüència o assiduïtat amb que ens hi acostem, a l’esfera personal de cadascú; a mi em pertoca de posar-hi els mitjans, de fer-ho fàcil i crec que així és cada mes amb un confessor extern, també n’hi ha qui acudeix a preveres de confiança o a preveres hostes, però ens hem d’interpel·lar com podem viure en profunditat la nostra vida de monjos, de cristians, sense acudir-hi. Escrivia el Papa Benet XVI que «amb freqüència ens trobem davant d’autèntics drames existencials i espirituals, que no troben resposta en les paraules dels homes, però que són abraçats i assumits per l’amor diví, que perdona i transforma: «Els vostres pecats són com l’escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana» (Is 1, 18). Conèixer i, en certa manera, visitar l’abisme del cor humà, fins i tot en els seus aspectes més foscos, d’una banda posa a prova la humanitat i la fe del cristià; i, per un altre, alimenta en ell la certesa de que la darrera paraula sobre el mal de l’home i de la història la té Déu, sols la seva misericòrdia és capaç de fer-ho tot nou.» A Déu res no li podem amagar, ni els nostres pensaments dolents, ni les faltes comeses secretament; per a Ell «no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber» (Mt 10,26). Però «Déu, que és ric en misericòrdia, ens ha estimat amb un amor tan gran» que ens perdona, Ell és bo, és eterna la seva misericòrdia.


LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: “M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones”. 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: “Si parles molt, no evitaràs el pecat”; 5 i en un altre indret: “La mort i la vida estan en poder de la llengua”. 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 d’abril de 2018

En aquest capítol sant Benet formula una doctrina sobre el silenci que es pot resumir en que el silenci evita el pecat i que més ens val estar callats que no pas sucumbir a la temptació de proferir una paraula feridora. El nostre ha de ser un silenci fecund, que ens permeti estar a l’escolta sobretot de la Paraula de Déu, «guarda silenci i t’ensenyaré la saviesa.» (Jb 33,33) diu el Senyor a Job. Sant Benet estableix una relació entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. No és que sant Benet condemni la paraula, però si que ho fa amb les converses dolentes, les paraules ocioses i les que fan riure, que condemna a eterna reclusió. El que pensa més aviat és que la paraula ha de néixer en el silenci i del silenci per tal de poder donar vida. Ens cal retenir, emmudir la que surt de la nostra exasperació, del nostre rancor. És aquest tipus de paraules les que condemnen a mort, que fereixen i que destrueixen; perquè procedeixen del desbordament de les passions que corrouen la nostre vida interior. Déu parla en el silenci, com va parlar a Elies ja quan «aleshores s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada.» (1Re 19,11-13) perquè el Senyor era en el murmuri del ventijol suau. Aquest silenci hauria d’omplir la nostra vida, però masses vegades som més similars a Jaume i Joan a qui Jesús anomenava Boanerges, fills del tro, que no pas el silenci interior i exterior omple les nostres vides. La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència; el nostre gran problema a vegades és que el nostre murmuri interior i exterior ofega les paraules que ens adrecen; no estem massa predisposats a escoltar, ni a Déu ni als nostres germans, ni al nostre interior on poua el nostre jo més profund, on ens parla la nostra consciència. Si tot això ens costa, com podem estar oberts a l’escolta de la Paraula de Déu? Si les nostres veus interiors ens ensordeixen, el nostre jo interior ens domina i doblega la nostra voluntat, no som lliures. La paraula caracteritzada per la lleugeresa desestabilitza el caràcter més treballat per empeny’ens al pecat, a la deixadesa, a la insolidaritat. Per això ens diu sant Benet que si parlem molt, no evitarem el pecat perquè com diu el llibre dels Proverbis «mort i vida estan en mans de la llengua» (Pr 18,21). Però d’altra banda hi ha una paraula enriquidora la de l’únic mestre, la de Crist, perquè no som sinó deixebles del vertader mestre, per això sant Benet ens diu que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. Per sant Benet l’enemic del monjo no és pas la paraula, sinó la paraula ociosa, vulgar la que ens empeny a l’ociositat a obeir els nostres propis delers, a fer-nos una regla a mida; aquests tipus de paraules ofeguen la Paraula de Déu, ens impedeixen d’escoltar-la. Si establim una disciplina del silenci en el nostre monestir, si ens acostumem a mantenir-lo, molt especialment, en alguns moments concrets de la nostra vida, en alguns llocs determinats, ens ajudarem a afavorir un ambient d’escolta a allò que ens cal vertaderament escoltar, la Paraula en majúscules. Al claustre, al refetor, a l’església o a la capella, des de després de Completes fins a Laudes, són moments, espais concrets on practicar el silenci, l’obrador del bon silenci. Ja podem escriure, parlar i fer grans discursos sobre el silenci, perquè sinó el practiquem serem com una esquella sorollosa o un címbal estrident, com escriu sant Pau sobre la caritat, i tots pequem en aquest tema. El silenci no és un càstig pels mals monjos, sinó un desig de no escoltar altra paraula que la Paraula de Déu. La primera llengua de Déu és el silenci, escrivia Thomas Keating, i com per qualsevol altre llengua cal aprendre-la, fer-ne immersió lingüística, estudiar-ne la gramàtica i el vocabulari; es a dir practicar-lo per fer callar les veus interiors i exteriors, els brogits que s’entossudeixen en acompanyar-nos quan intentem fer silenci. Hi ha un silenci de mots, però també ens cal un silenci d’agitacions, de rumors, d’emocions.

Escriu el nostre Abat General comentant aquest capítol que «el problema és que rarament som amos de la qualitat de la nostra paraula i del seu efecte en els altres. Tenim necessitat d’una conversió del cor que talli el poder de la nostra paraula, la seva capacitat possessiva i ofensiva, i es converteixi cada vegada més en transmissió de la Paraula de Déu. Perquè això succeeixi; sant Benet proposa essencialment dues coses: callar i escoltar. Per tant, el silenci que escolta és per a sant Benet el principi de la caritat. Callant i escoltant aprenem a concebre la paraula no ja com una arma de poder en mans de la nostra llengua, sinó com un do que tant sols podem transmetre, i el bé que fa aquesta paraula radica en la Paraula de Déu que rebem; radica, finalment, en la Paraula mateixa, quan l’escoltem en silenci. Per a sant Benet, sense escolta no hi ha silenci. El silenci benedictí i monàstic en general no és mai autista, no és mai un tancar-se en si mateix, sinó un acte de relació; és a dir, un renunciar al propi torn de paraula per escoltar al tot altre. El nostre silenci consisteix a concentrar-nos en l’única Paraula que val la pena escoltar i que conté totes les paraules, tota la veritat, tota la realitat: el Verb de Déu, Crist mateix.» (Cf. Comentari del P. Abat General Mauro Giuseppe Lepori al capítol VI de la RB).


QUE S’OBEEIXIN ELS UNS ALS ALTRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 71

1 El bé de l’obediència, no sols l’han de prestar tots a l’abat, sinó que també els germans s’han d’obeir els uns als altres, 2 sabent que per aquest camí de l’obediència aniran cap a Déu. 3 Posant, doncs, en primer lloc el manament de l’abat o dels priors per ell constituïts, al qual no permetem que s’anteposin manaments particulars, 4 fora d’això, que tots els joves obeeixin els seus ancians amb tota caritat i sol·licitud. 5 Si es trobava algú que hi fos rebel, se l’ha de castigar. 6 I si cap germà per algun motiu, per petit que sigui, és corregit d’una manera o altra per l’abat o per qualsevol ancià seu, 7 o bé si nota que l’ànim de qualsevol ancià està mínimament irritat en contra seu o està disgustat, ni que sigui una mica, 8 a l’instant, sense esperar gens, que es prostri a terra, i així resti ajagut als seus peus donant satisfacció, fins que amb un mot de benedicció passi aquell enuig. 9 Si algú refusava de fer-ho, que se’l sotmeti a un càstig corporal, o bé, si és contumaç, que sigui expulsat del monestir.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 18 març 2018

Podríem dir que els capítols 71 i 72 de la Regla constitueixen el resum de tot el text, són el moll de l’os de la Regla; tal com Jesús resumí en estimar Déu i els altres com a un mateix tot el decàleg, sant Benet sintetitza en obeir els altres i tenir bon zel tot el que la Regla estableix. L’obediència és al centre del camí cap a Déu i sant Benet hi estableix una certa jerarquia: primer de tot cal obeir l’abat i aquells que ell ha instituït, després els ancians. Apareix però una qüestió de fons, sobre en quina mesura l’obediència és un camí que ens porta a Déu.

Al començament de la Regla, sant Benet diu que l’escriu per a aquells que volen tornar a Déu pel treball de l’obediència (Pròleg 2-3) i al capítol cinquè (v. 2) diu que aquesta és la característica d’aquells que no prefereixen res a Crist. Aquesta obediència, que sempre és una obediència a Déu, es val però de diverses mediacions, i no tan sols es deu a aquells que exerceixen diversos serveis d’autoritat en la comunitat, sinó a tots. Segons sant Benet aquesta obediència a Déu, aquest «bé de l’obediència», en l’original llatí, també s’exerceix quan els germans ens obrim als altres, sabent que és per aquest camí de l’obediència que anirem a Déu.

L’encapçalament mateix del capítol, titulat precisament obediència mútua, és una expressió de bell significat, profundament comunitari. Aquesta obediència no consisteix únicament a donar ordres, sinó sobretot en el respecte profund per als altres. Per això, sant Benet, sempre coherent amb ell mateix, afirma que els més joves obeeixin els més ancians, entenent sempre que és l’antiguitat corresponent al rang d’entrada a la comunitat i no la corresponent a l’edat. Per tant, tots, excepte els més joves monàsticament, tenen algú més jove que ells i d’altres de més grans que ells, és a dir obeeixen i són obeïts.

Aquesta obediència mútua no es realitza pas sense xocs ni tensions. Per això sant Benet parla sobre l’actitud que s’ha de prendre quan un ancià fa un retret o s’irrita i del càstig al rebel i contumaç. En aquest cas, el que rep el retret o la correcció l’accepta i el satisfà tirant-se als peus de l’anterior fins que aquell ha pronunciat una benedicció i es guareix, perquè de fet, és la ferida del més gran la que necessita de ser guarida. Perquè sempre podem disgustar, avui ens ho deia Orígenes a Matines parlant de l’episodi de Moisès, Aaron i Maria: «la primera lliçó que jo trec d’aquest episodi, lliçó ben útil i necessària, és que no haig de calumniar el meu germà ni parlar malament del proïsme, ni obrir la boca per criticar, ja no dic els ants, sinó ningú, perquè veig la magnitud de la indignació de Déu».

El capítol d’avui, si hom el llegeix superficialment i ràpidament, pot tenir la impressió que es tracta simplement d’un exercici de poder i d’autoritat per part de l’ancià que sols cerca un gest d’humiliació per part del jove. En realitat, és una relació mútua, i quan el primer es preocupa, ja sigui per ira, indignació o sorpresa, l’actitud respectuosa del jove i per la seva pròpia pregària de benedicció és guarit i obté satisfacció.

Venim al monestir a convertir-nos, a transformar-nos gradualment en imatge de Crist, per descobrir la seva voluntat i conformar la nostra a la seva. Reunits en comunitat per la crida de Crist, ens animem i ajudem mútuament en aquest viatge. Aquesta vida en comú, dia rere dia, any rere any, és possible tan sols si hi ha un gran respecte entre nosaltres. Aquest respecte no es limita als bons costums, tot i que també són importants. Aquest respecte implica l’atenció a l’altre, als seus desigs. Aquesta és la naturalesa profunda de l’obediència a tots els nivells, és a dir comunió de voluntats. Per això en aquesta relació, els enfrontaments i les friccions no tan sols són possibles, sinó inevitables.

L’amor fratern requereix respecte no únicament per a nosaltres mateixos i per als altres sinó també per les seves reaccions. Aquest respecte, que és una altra forma d’obediència, no és només simplement gest d’humilitat sinó també de comunió. Escrivia l’abat Sighard Kleiner, que la primera i més freqüent objecció que oposem a la formulació de l’obediència, tal com la planteja sant Benet, és si aquesta és realment humana. Cal que totes les nostres facultats, intel·lecte i voluntat, es concentrin a donar una resposta conscient i lliure, perquè l’home no es pot convertir en una mena d’autòmat, abdicant, renunciant a la seva dignitat. L’obediència del monjo és triada i volguda i oferta a Déu. Els monjos som homes que no vivim al nostre caprici ni obeïm els nostres propis desitjos i gustos, sinó que caminen sota el judici i imperi d’un altre, Crist, per això vivim en els monestirs i desitgem que ens governin.

Aquesta és una de les idees claus de la Regla, en plena harmonia amb l’Evangeli. Proposa a aquell que vol viure veritablement l’Evangeli, el mitjà molt particular d’una vida de comunitat, sota una regla i un abat, afavorint la sortida de nosaltres mateixos i l’obertura als altres. Aquest posar-se un mateix en mans d’uns altres era vist, en el desert, com el mitjà més radical per evitar les il·lusions de replegament que venen per l’egoisme o per l’orgull, i per assegurar-se de fer la voluntat de Déu i no la nostra pròpia. El que era docilitat espiritual en els pares del desert es converteix en una obediència en sentit estricte, però conservant la mateixa doctrina espiritual en sant Benet. Aparentment avui som més escèptics a aquesta presentació. Tota idea de posar-nos en mans d’un altre, ens xoca. Estem legítimament molt més atents a la consciència i a la responsabilitat personal. Un millor coneixement de les nostres motivacions inconscients ens torna desconfiats cap a un desig més espontani d’obediència, que amaga una certa renúncia o abdicació de les nostres responsabilitats.

Una crítica més atenta d’aquest desig és, per tant, necessària. L’obediència és presentada com aquella que ens assegura de fer la voluntat de Déu. Perquè «l’obediència que es presta als ancians, a Déu es presta», ens diu el capítol cinquè de la Regla (vv. 4 i 15). Ara, ja no veiem les coses tan simplement; tenim una concepció més àmplia de la voluntat de Déu i de la seva recerca. Ens cal una pobresa voluntària, que vagi més enllà del que demana una simple presa de distància davant dels béns materials per amor a la pobresa en si mateixa, ens cal també una obediència voluntària que vagi més enllà del que només necessita la vida comuna i la recerca d’un control per evitar els errors. Aquesta recerca voluntària pot ser un autèntic moviment espiritual. Aquesta obediència és la que convé a aquells que res estimen tant com al Crist (RB 5,2). Aquesta motivació, que apareix en les primeres línies del capítol cinquè, és la motivació última, sense la qual l’obediència no tindria cap sentit, o més aviat prendria un altre sentit i no pas positiu. L’obediència en si és només un mitjà, no és sinó el camí que condueix a la vertadera vida (RB 5,11), i ens fa participar en la mateixa vida de Crist, ens compromet en el seu seguiment, sense quedar reduïda a una simple saviesa humana sinó participant de la bogeria de l’Evangeli essent, per tant, obra de l’Esperit en nosaltres.


ELS GERMANS QUE TREBALLEN LLUNY DE L’ORATORI
O QUE ES TROBEN DE CAMÍ

De la Regla de sant Benet
Capítol 50

1 Els germans que tenen la feina molt lluny i no poden comparèixer a l’oratori a l’hora deguda, 2 i l’abat comprèn que és així, 3 faran l’ofici diví allà mateix on treballen, agenollant-se amb respecte davant Déu. 4 Semblantment, a aquells que són enviats de viatge, que no els passin per alt les hores prescrites sinó que les resin pel seu compte com puguin i no negligeixin de satisfer la tasca de la seva servitud.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 25 febrer 2018

Per sant Benet la pregària ha d’ocupar en la nostra vida un lloc fonamental: «que no s’anteposi res a l’ofici diví» ens diu a la Regla. Tant és així que fins i tot si som absents del monestir, si no podem participar de la litúrgia comunitària no ens han de passar per alt les hores prescrites. Sempre, ja s’encarrega de recordar-nos-ho sant Benet, la nostra absència ha de ser justificada per tenir la feina molt lluny o si som enviats de viatge, motius que per sant Benet l’abat comprèn.

Quan preguem fora del monestir estem en comunió amb Déu i també amb la resta de la comunitat. Aquest aspecte de pregar en comunió ens recorda, per exemple, els cartoixans, que fan una part del seu ofici diví sols a la cel·la; el primer que ensenyen a qui s’apropa a una cartoixa amb una intenció vocacional és a fer l’ofici a la cel·la a l’hora i amb els mateixos moviments que la resta de membres de llur comunitat; sols, però en comunió. De la mateixa manera sant Benet vol que quan preguem fora de casa estiguem en comunió espiritual amb la nostra comunitat.  Tots n’hem fet experiència un dia o un altre i hem fet l’ofici diví dalt d’un avió, en un tren, en una estació o un aeroport, anant en cotxe o en una àrea de servei d’una autopista, al bosc o dalt una muntanya, en un hospital ingressats o acompanyant un germà o familiar malalt i, no cal dir-ho, en una capella o en una església.

Déu és present arreu i nosaltres, adreçant-nos-hi, no negligint mai la tasca de la nostra servitud, ens diu sant Benet, ho podem constatar. Tal com la Regla diu «que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents”; però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví»; això també ho hem de tenir present si preguem de fora el monestir estant. Perquè si som monjos, onsevulla que estiguem hem de ser també homes de pregària, homes assedegats pel contacte amb Déu i per tant delerosos de poder-nos-hi adreçar.

Déu es fa present en la nostra jornada diària de diverses maneres; en la mateixa comunitat, el Déu amagat del conte que ens explicava la Mare Montserrat aquests darrers dies, però està present especialment en l’Ofici Diví i de manera privilegiada en l’escolta de la seva Paraula, en la lectio, i en l’Eucaristia on es fa present en l’assemblea reunida, en el qui presideix, en la litúrgia de la Paraula i essencialment i fonamentalment en el pa i el vi transformats en cos i sang de Crist, presència real del Senyor entre nosaltres. Si en certa manera ens hauríem de definir com uns enamorats del Senyor, tanmateix, cercar-lo, lloar-lo, pregar-li no ens hauria de resultar, en qualsevol circumstància, feixuc sinó alliberador, reconfortant.

No fa massa setmanes un religiós, no pas de la nostra comunitat, em comentava que se sentia sec espiritualment, que l’ofici diví li pesava i la salmòdia havia perdut sentit per a ell. És una situació greu per a un consagrat, una vertadera crisi de vocació. Potser no ens la podem estalviar mai del tot ni la podem evitar, potser fins i tot sigui útil per créixer interiorment, però el que si hem d’intentar és posar-hi de la nostra part, pouant en la Paraula de Déu; mitjançant la lectio, posant els cinc sentits en l’Ofici Diví i en el treball, intentant de viure intensament la nostra relació amb Déu, àdhuc quan som fora del monestir.

Pregar per què? A qui? Pregar per parlar, per estar en contacte amb Déu. Explica un conte que «Un piadós musulmà resava tots els dies davant Déu, i tots els dies li suplicava una gràcia que desitjava li concedís. Es col·locava sempre, per a la seva oració, en el mateix racó de la mesquita i tants anys van passar i tantes vegades va repetir la seva oració que, segons expliquen, els senyals dels seus genolls i dels seus peus van quedar marcats sobre el marbre del sol sagrat. Però Déu semblava no sentir la seva oració, semblava no assabentar-se si més no que algú l’invocava. Un dia, per fi, es va aparèixer al devot musulmà un àngel de Déu i li va dir: “Déu ha decidit no concedir-te el que li demanes”. En sentir el missatge de l’àngel, el bon home va començar a donar veus d’alegria, a saltar de goig i a explicar el que li havia succeït a tots els que es reunien al seu voltant. La gent li va preguntar, sorpresa: “I de què t’alegres, si Déu no t’ha concedit el que li demanaves?” Ell va contestar, desbordant-li el goig sincer en cada paraula: “És veritat que m’ho ha negat, però, almenys, ara sé que la meva oració arriba fins a Déu! Què més puc desitjar? Què m’importa no haver rebut el que li demano a Déu? El que compta és que Déu m’ha escoltat, que l’oració m’ha posat en contacte amb ell”». Saber que ens escolta, que ens comuniquem amb Ell, amb això n’hi ha prou.

Però la constància, la perseverança han d’acompanyar la nostra pregària. Sols així, com les marques que deixà el piadós musulmà en el terra de la mesquita, la pregària les deixa en el nostre interior. Fidelitat a l’ofici diví fins i tot fora de casa, pregant en la mesura i de la manera més digna que puguem, sense interrompre-la mai perquè és massa preciosa per descuidar-la, per obviar-la. Preguem allí on ens trobem, sempre amb respecte davant de Déu, sense que ens passin per alt les hores prescrites per la pregària, fent-les com puguem si ens cal fer-les pel nostre compte, sense negligir-les mai, en comunió espiritual amb la comunitat.

«Demanem, i Déu ens donarà; cerquem, i trobarem; truquem, i Déu ens obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren», ens diu Jesús (cf. Lc 11,9-10).


L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 18 de febrer de 2018

Ens deia aquesta setmana a Matines sant Joan Crisòstom que «convé que elevem el cor a Déu no solament quan ens dediquem expressament a la pregària, sinó també quan estem per altres coses (...) en les quals cal barrejar-hi l’anhel i el record de Déu, de manera que totes les nostres obres, com si fossin amanides amb la sal de l’amor de Déu, es converteixen en un aliment del tot agradable al Senyor. Però només podrem gaudir perpètuament de l’abundor que brolla de Déu, si li dediquem molt de temps».

Avui sant Benet ens diu que «la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal». Sant Benet ens diu que, ja que no tots tenim aquesta força, en llatí virtus, ens convida a tenir cura durant la Quaresma de certes coses les quals cal vigilar durant tot l’any, en la mesura del possible. Aquestes són, òbviament, coses que sant Benet considera com a elements essencials de la vida monàstica, i també de tota la vida cristiana.

El primer element, que inclou tots els altres, és la puresa de vida. Sant Benet ens demana als monjos que mantinguem la vida pura, encara més durant aquests dies, per tal d’esborrar la negligència d’altres ocasions. La paraula «puresa» aquí vol dir senzillesa, tenir una sola cosa com a important, Crist, sense distreure’ns ni negligir-la. Arribar a aquesta unitat, senzillesa i puresa de la vida significa, per descomptat, abstenir-se de tots els vicis. Això vol dir emprar mitjans com l’oració, la lectura i el dejuni i l’abstinència. El context en el qual sant Benet menciona aquests elements de l’ascetisme monàstic mostra clarament que només són mitjans per arribar a la puresa de cor, no pas objectius en si mateixos, ni encara menys gestos de cara a la galeria. Si, durant la Quaresma, aquests mitjans s’utilitzen més intensament, més enllà del que requereix la Regla, ha de ser una decisió personal lliure, pròpia i voluntària, és a dir, una ofrena sincera feta a Déu. De fet, l’únic que hem d’oferir a Déu és la nostra voluntat, el nostre amor, la simplicitat i la puresa del nostre cor. Aquesta ofrena només la podem fer amb joia, una joia que necessàriament prové de l’Esperit Sant, que és l’amor que uneix el Pare i el Fill, com ens diu sant Benet: «que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat amb goig de l’Esperit Sant».

Sant Benet convida el monjo a renunciar amb una mica més d’intensitat durant aquest temps a les coses que ens poden dispersar fàcilment o ens poden fer perdre la simplicitat i la puresa; per tal d’esperar la Pasqua amb l’alegria del deler espiritual. Per a sant Benet, tota la vida monàstica tendeix a la joia, a l’alegria d’un desig espiritual. El monjo ha de ser un ésser ple de desig, un ésser sempre obert a la plenitud de la vida, que només pot concebre com a regal gratuït. I no podem pas exigir un regal; només podem desitjar-lo. Aquest desig de la plenitud de la vida, aquesta aspiració a esdevenir cada vegada més transformats a la imatge de Crist, només pot créixer en nosaltres si disminueix el desig de satisfer les nostres necessitats secundàries. En aquesta recerca d’un creixement individual i comunitari sant Benet insisteix que fem un esforç especial, personal i voluntari que ha d’anar acompanyat del discerniment per tal d’arribar a la plena puresa del nostre cor. 

Podríem dir avui també que celebrem el dia del llibre que sant Benet va crear avant la lettre, i que l’instituí el primer diumenge de Quaresma. En l’original sant Benet diu «lectioni vacent omnes» perquè per a ell quan el monjo entra en contacte directe amb la Paraula, amb els Pares, és com si estés alliberat de qualsevol altra cosa; buidant el seu cor de tota preocupació per deixar-se omplir per la Paraula de Déu. La lectio suposa un camí de vida i perquè ressoni en nosaltres la Paraula de Déu, perquè arreli en el nostre cor, cal desembarassar la nostra cambra interior amb el silenci, deixant-la buida de pensaments inoportuns i deixant que la Paraula arreli, s’assenti, ens ompli. Sant Benet estableix que el primer diumenge de Quaresma sigui el dia del llibre, el dia en què cadascun de nosaltres tria un llibre de la biblioteca no pas sols amb l’objectiu d’acomplir quelcom de prescrit. El llibre que avui rebrem no el rebem per deixar-lo mort de riure damunt la taula o en una lleixa fins que el descobrim, potser ja passada la Pasqua o fins i tot l’estiu. El llibre que avui rebem és perquè ens acompanyi en les hores de lectura, perquè el llegim per ordre i tot sencer.

Sant Benet sap que som febles i per això mateix estableix que un o dos ancians vetllin perquè ens dediquem a la lectura quan toca i no sucumbim a la peresa, a passar l’estona ociosos, enraonant, destorbant els altres alhora que la nostra negligència no ens és de profit; per a tals casos estableix que se’ns doni una feina per no restar ociosos. En els tractats sobre la vida dels monjos, el risc per excel·lència al que un monjo podia sucumbir és l’accídia, el dimoni meridià, la temptació més terrible que ens pot amenaçar i que es manifesta sobretot en la impossibilitat de llegir. Sant Nil la descriu així: «Quan el monjo atacat per l’accídia intenta llegir, inquiet, interromp la lectura i, un minut després, se submergeix en el somni; es toca el rostre amb les mans, estén els seus dits i llegeix algunes línies més, remugant el final de cada paraula que llegeix; i, mentrestant, s’omple el cap amb pensaments ociosos, mira el nombre de pàgines que li resten per llegir i els fulls dels quaderns, i comença a odiar les lletres i les belles miniatures que té davant els ulls, fins que a la fi tanca el llibre i el fa servir com a coixí per al seu cap, caient en un somni breu i profund».

Parem també esment als nostres moments de no lectura i d’opacitat, quan el llibre estigui a punt de caure’ns de les mans, perquè la impossibilitat de llegir no ens faci perdre el desig de lectura i, vencent la temptació de deixar-la, aprofitem-la, imposem-nos durant aquets dies de dedicar-hi una estona i que ens sigui de profit en el nostre camí vers la Pasqua.


EL LECTOR SETMANER

De la Regla de sant Benet
Capítol 38

1 A taula no ha de faltar mai als germans la lectura; però que no hi llegeixi el qui per atzar agafi el volum, sinó que el qui ha de llegir tota la setmana entrarà a l’ofici el diumenge. 2 En entrar-hi, després de la missa i la comunió, que demani a tots que preguin per ell, perquè Déu li allunyi l’esperit de vanitat. 3 Tots plegats diran tres vegades a l’oratori aquest verset, que ell, però, ha de començar: «Obriu-me els llavis, Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança». 4 I així, un cop hagi rebut la benedicció, que entri de lector. 5 Que es faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix. 6 Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res. 7 Però, si calia alguna cosa, que es demani amb el so d’un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu. 8 I que allà no gosi ningú preguntar res sobre la lectura o sobre cap altra cosa, perquè no comencin; 9 fora que potser el superior volgués dir unes breus paraules d’edificació. 10 Que el germà lector setmaner prengui una mica de vi amb aigua abans de començar a llegir, per raó de la sagrada comunió i perquè potser li fóra feixuc d’aguantar se dejú; 11 però menjarà després amb els setmaners i els servidors de cuina. 12 I els germans no han pas de llegir o cantar tots per ordre, sinó aquells que puguin edificar els oients.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 11 febrer 2018

El capítol d’avui ens parla de la lectura durant els àpats. El segueixen dos capítols sobre la mesura del menjar i del beure i un altre sobre les hores en què cal menjar. Els àpats són doncs també un moment important en la vida comunitària. Sant Benet ens parla a més del silenci que hi ha d’haver al refetor; no és un silenci buit ni infecund sinó que té la finalitat de crear les condicions per escoltar la lectura, la Paraula del Senyor i, escoltant-la, canviar el nostre cor i fer-nos imitadors del Crist, que vingué a servir i no a ser servit. Sant Benet està preocupat pel silenci, per l’atenció a la lectura, perquè l’escolta d’aquesta ens aporti quelcom i no deixa de fer-nos present la discreció que ha de guiar tota la nostra vida.

Quan sant Benet ens parla de mesura, en aquest domini com en tots els altres, no parla d’una quantitat estàndard o objectiva a la qual tots hauríem de conformar-nos cegament, sinó que parla de la moderació i la sobrietat, que sempre han de guiar la nostra vida. Uns àpats que no són moment simplement d’alimentar el cos, de restaurar forces, sinó també de nodrir l’esperit escoltant una lectura, esdevenint així un exercici espiritual. Una part més de la jornada monàstica que  tendeix tota ella a recuperar la unitat perduda de l’home amb Déu.

La lectura al refetor o a la col·lació persegueix també un altre fi, crear una cultura comunitària, com una biblioteca comuna a tots els membres de la comunitat. Per això és tan important compartir tots els actes comunitaris, perquè entre tots van formant el monjo i la comunitat a l’uníson.

Pregària, treball, lectio i àpats formen un conjunt; qui coixeja en el seu compliment coixeja en la seva vida monàstica. La pregària, el silenci, el treball, l’escolta de la Paraula, el compliment no són fins en si mateixos, són mitjans, instruments per crear les condicions necessàries per intentar arribar a Déu que és el que ens porta al monestir; si els menyspreem, si els oblidem, si els negligim, malament ho tenim per cercar Déu. D’aquí que sant Benet estableixi aquesta relació entre la pregària, la lectura i el servei a la comunitat quan parla de demanar la benedicció per tal d’acomplir fidelment el servei de lector.

Si la lectura no ha de mancar a la taula no és pas per ocupar el temps, per distreure, sinó per formar el monjo vers una escolta interior. El monjo és l’home sempre a l’escolta, en la pregària, en la salmòdia, especialment en la lectio escoltant la Paraula de Déu i també al refetor, atent a la lectura. Per això sant Benet demana un silenci absolut i que si cal demanar alguna cosa es faci amb un gest discret; perquè el silenci obert a la Paraula té en tota la nostra vida una posició central. Per aquesta raó demana sant Benet que no s’atreveixi qualsevol a llegir, sinó aquell qui pot ajudar a edificar-nos amb la seva lectura.

Paraula, escolta i servei es donen la mà. No hi ha vida comunitària sense servei a la comunitat. Si d’una banda tenim les responsabilitats encomanades a cadascú, tenim també els serveis setmanals i les tasques comunes que cadascun pot atendre. Ens diu sant Benet que s’han d’atribuir a aquells que siguin capaços d’atendre el servei, en aquests cas del lector que pugui edificar els oients. No tots som aptes per qualsevol servei, és ben cert, les nostres limitacions ens ho poden impedir; si hi ha impossibilitat no suposa pas cap deshonor ja que es pot atendre a la comunitat en qualsevol altra cosa. El que no hem de perdre mai és la voluntat de servir, d’atendre el que ens pertoca i podem amb la màxima diligència, generositat, perseverança i voluntat de servei. El pitjor és l’esperit de mesquinesa, de vigilància mútua, de càlcul que ens porti a expressions com les que descriu Bertrand Rollin monjo d’En-Calcat, «on són els altres?», «aquell es fa fonedís sempre que hi ha quelcom fer», «la propera vegada no vindré pas» o tants altres mal pensaments que ens poden venir al cap.

Pot arribar a existir com una llei en la vida de les comunitats, que estableix que sempre són els mateixos els qui defugen algun servei mentre que a d’altres sempre se’ls demana i l’acompleixen; però si és el cas no es tracta pas d’una penalització, ans al contrari, com deia un cartoixà «servir és regnar» i ai del qui renunciant al servei renuncia al Regne. Tots sabem que podem i que no podem fer i també quan la mandra o la negligència ens dominen. Ho sap la nostra consciència la qual no podem enganyar, ho sap sobretot Déu que llegeix al fons dels nostres cors.

Deia el Papa Francesc en un Àngelus dominical el novembre passat que: «si hem rebut qualitats del nostre Pare Celestial, hem de posar-les al servei dels germans, i no aprofitar-les per a la nostra satisfacció personal. No hem de considerar-nos superiors als altres; la modèstia és essencial per a una existència que vol estar conforme als ensenyaments de Jesús, que és mansuet i humil de cor; i ha vingut per servir i no a ser servit.» La disponibilitat i la responsabilitat són dos conceptes importants en la vida comunitària. Responsabilitat quan hom té una tasca concreta, el que en diríem els degans, o un servei setmanal encomanat. Disponibilitat davant els imprevistos per atendre el que ha quedat desatès. Deia el papa Benet l’abril de 2006: «Si pensem i vivim en virtut de la comunió amb Crist, llavors se’ns obren els ulls. Llavors no ens acomodarem més a seguir vivint preocupats solament per nosaltres mateixos, sinó que veurem on i com som necessaris. Vivint i actuant així ens adonarem ben ràpid que és molt més bell ser útils i estar a disposició dels altres que preocupar-se només de les comoditats que se’ns ofereixen».


COM HA DE SER EL MAJORDOM DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 31

1 Per majordom del monestir, que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, 2 sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. 3 Que s’ocupi de tot. 4 No faci res sense encàrrec de l’abat; 5 compleixi el que li encomanen. 6 No contristi els germans; 7 si per ventura un germà li demana alguna cosa poc raonable, no el contristi menyspreant-lo, sinó que, donant-ne raó amb humilitat, la negui a qui la demana indegudament. 8 Que vetlli per la seva ànima, recordant-se sempre d’aquella dita de l’Apòstol: «Qui administra bé, es guanya un bon lloc». 9 Que es preocupi amb tota sol·licitud dels malalts, dels infants, dels hostes i dels pobres, sabent del cert que haurà de donar compte de tots ells el dia del judici. 10 Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; 11 res no tingui per negligible. 12 Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat. 13 Que sobretot sigui ben humil, i, quan no té allò que li demanen, que doni una bona paraula per resposta, 14 tal com està escrit: «Una bona paraula val més que el millor present». 15 De totes les coses que li encomana l’abat, que en tingui cura; en allò que li hagi prohibit, que no s’hi posi. 16 Ha de procurar als germans la ració establerta, sense altivesa ni retard, perquè no s’escandalitzin, recordant la paraula divina sobre allò que es mereix «el qui haurà escandalitzat un dels petits». 17 Si la comunitat és nombrosa, que li donin auxiliars amb l’ajut dels quals pugui ell mateix acomplir amb tranquil·litat d’esperit l’ofici que té encomanat. 18 Que a les hores corresponents es donin les coses que s’han de donar, i s’hi demanin les que calgui demanar, 19 perquè ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 4 febrer 2018

Sant Benet en aquest capítol exigeix molt al majordom, com exigeix molt a l’abat o al prior o a tots els qui se’ls confia la responsabilitat d’algun servei concret. A tots els monjos se’ns demana responsabilitat i comprensió, fermesa i delicadesa, ordre i humanitat. Com més important és la responsabilitat encomanada, més necessària és la disciplina personal i l’esforç de vida interior per tal de no allunyar-se de la veu de Déu.

El majordom, en concret, ha de tenir una visió de conjunt i al mateix temps atendre cada petició concreta amb la mirada posada sempre en Déu. Aquesta referència a Déu en totes les coses és el que li permetrà de poder jutjar les necessitats de cada germà. El que diu la Regla de les funcions d’aquests diversos col·laboradors, així com el vocabulari triat, indiquen que, en el pensament de sant Benet, s’ha de tenir sempre present la mirada de Déu i no tan sols en l’acompliment de tasques secundàries o purament materials.

Segons la nostra mentalitat pragmàtica, estem disposats a pensar que la tasca del majordom o de qualsevol altre és purament material. Però sant Benet no dubta a dir explícitament que ha de ser com un pare per a tota la comunitat. Quina tasca confia la Regla al majordom? Sant Benet no defineix el seu paper segons les necessitats materials del monestir, sinó segons les necessitats dels germans. Li confereix la responsabilitat de vetllar perquè se satisfacin les necessitats físiques dels germans, ja siguin aliments, roba o cura de la salut. Òbviament, això requereix que el monestir tingui tot el necessari i una economia sana. Un majordom que dirigís els seus afers com si d’empreses es tractés, com el gestor de qualsevol negoci, tenint en compte només els requisits de rendibilitat, òbviament, no ho faria segons l’esperit de la Regla. Per a sant Benet, de fet, la persona humana és indivisiblement cos, ànima i esperit, i no es pot cuidar l’ànima sense tenir cura del cos i viceversa.

Sant Benet preveu que el majordom pugui tenir ajudants, i fins i tot diversos, depenent de la importància numèrica de la comunitat, però considera encara més important que hi hagi una persona que, sempre sota l’autoritat de l’abat, exerceixi una atenció paterna pel que fa a totes les necessitats materials dels germans. En la visió de la Regla el majordom actua en comunió d’esperit amb l’abat, que ha de vigilar sempre la seva administració, no per desconfiança sinó per responsabilitat. Si la tasca no es dividís entre diverses persones, i per exemple fos l’abat sol qui realitzés aquesta activitat, no hi hauria qui vigilés la seva administració i el risc seria elevat.

Quan sant Benet demana que el majordom sigui pare per a la comunitat, exigeix precisament que pugui donar una bona paraula, sobretot quan no pot respondre a la petició que se li hagi fet. Les qualitats que la Regla espera trobar en el majordom són bastant similars a les que requereix de l’abat, o del prior o dels ancians; al cap i a la fi a tots els monjos. No tan sols actuar amb paciència i bondat amb tots, sinó prestar especial atenció als més febles, als malalts, als hostes i als pobres, que són, segons l’Evangeli, els privilegiats per Crist. Responent amablement fins i tot als qui li fan sol·licituds irracionals.

La seva tasca no és fàcil i pot arribar a ser intensa, especialment en una gran comunitat. Si cal se li donarà ajuda, si és necessari, però sempre evitarà de fer demandes en un moment inoportú. El que ens diu sant Benet en aquest capítol de l’actitud que el majordom ha de tenir es pot aplicar mutatis mutandis a qualsevol que tingui un servei per representar a la comunitat. La sentència final del capítol, aquí com en molts altres casos, dóna sentit adequat a tot: cal fer-ho tot de tal manera que ningú no es contorbi ni es contristi a la casa de Déu.

És curiós que sant Benet no demani com a qualitat essencial del majordom la competència, la intel·ligència, l’esperit pràctic o la sagacitat comercial. Veu molt més necessària la humilitat perquè aquesta és la clau per no avergonyir-se de poder donar, per no excedir-se amb un poder que no es té, per viure feliç i intentar de fer feliços als altres. Quan sant Benet demana al majordom una bona paraula per a cadascú dona la regla d’or de la seva funció.

No és pas banal aquest capítol perquè succeeix sovint que el majordom o qualsevol altre degà acaba perdent el sentit de la seva tasca, acaba creient-se amo i senyor de l’economia de la casa i corre el risc de caure en el descontrol, en la prevaricació, en el caprici, deixant de vetllar per la seva ànima i perdent la discreció i posant-se en allò que no li han demanat. Molts monestirs són escenari d’aquest abús de poder, d’aquesta extralimitació de funcions que fa perdre més d’un monjo, perquè qui més i primer hi perd és l’interessat. Tenir sempre Déu present, no encongint els nostres cors.

Deia el passat 21 de gener el Papa Francesc a les contemplatives del Perú: «La vida de clausura no tanca ni encongeix el cor sinó que l’eixampla. Ai de la monja que té el cor encongit! Si us plau, busqueu-hi remei. No es pot ser monja contemplativa amb el cor encongit. Que torni a respirar, que torni a ser un cor gran. A més, les monges encongides són monges que han perdut la fecunditat i no són mares; es queixen de tot, sempre amargades, sempre buscant un “perepunyetes” per queixar-se. La santa Mare Teresa de Jesús deia: “!Ay! de la monja que dice: ‘hiciéronme sin razón, me hicieron una injusticia’”. En el convent no hi ha lloc per a les col·leccionistes d’injustícies, sinó que hi ha lloc per a aquelles que obren el cor i saben portar la creu, la creu fecunda, la creu de l’amor, la creu que dóna vida».

El remei contra tot això ens el dona avui sant Benet, maldar per no ser ni goluts, ni vanitosos, ni violents, ni injustos, ni cançoners, ni pròdigs, sinó esforçar-nos per ser assenyats, madurs, sobris i per damunt de tot temerosos de Déu.


LA HUMILITAT: EL QUART GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,35-43

35 El quart graó de la humilitat és quan en la pràctica de l’obediència, en dificultats i en contradiccions, o fins en qualsevol mena d’injustícia que li facin, sense dir res, amb convicció, s’abraça a la paciència 36 i, aguantant ferm, no defalleix ni es fa enrere, ja que diu l’Escriptura: «Qui perseveri fins a la fi, aquest se salvarà». 37 I també: «Tingues coratge, i aguanta el Senyor». 38 I, mostrant que el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor, fins les contradiccions, diu en la persona d’aquells que sofreixen: «Per vós som lliurats a la mort cada dia, ens tenen per ovelles de matar». 39 I, segurs amb l’esperança de la recompensa divina, continuen joiosos: «Però en totes aquestes coses vencem gràcies a Aquell qui ens ha estimat». 40 I també l’Escriptura diu en un altre lloc: «Ens heu posat a prova, o Déu; ens heu fet passar pel foc, com pel foc es fa passar l’argent; ens heu fet caure al parany; heu posat tribulacions damunt la nostra esquena». 41 I, per indicar que ens cal estar sota un superior, afegeix tot seguit: «Heu imposat homes damunt els nostres caps». 42 I complint també el precepte del Senyor amb la paciència en les adversitats i en les injustícies, si els peguen en una galta, presenten també l’altra; al qui els pren la túnica, li cedeixen el mantell i tot; requerits per a una milla, en fan dues; 43 amb l’apòstol Pau aguanten els falsos germans i la persecució, i beneeixen els qui els maleeixen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 14 gener 2018

Explica un conte oriental que un mestre samurai passejava per un bosc amb el seu fidel deixeble, quan va veure de lluny estant un lloc d’aparença pobre, i va decidir de fer-hi una breu visita. Arribant al lloc va constatar la pobresa del mateix; els habitants, una parella i tres fills, vestits amb robes brutes, esquinçades i sense calçat; la casa, poc més que un rafal de fusta. Es va aproximar a l’home, que aparentment era el pare de família i li va preguntar: «En aquest lloc on no existeixen possibilitats de treball ni tampoc punts de comerç, com us ho feu per sobreviure?» L’home li va respondre: «amic meu, nosaltres tenim una vaca que dóna diversos litres de llet tots els dies. Una part del producte el venem o el canviem per altres tipus d’aliments a la ciutat veïna i amb l’altra part produïm formatge, quallada, etc., per al nostre consum. Així és com anem sobrevivint». El savi va agrair la informació, va contemplar el lloc per un moment, es va acomiadar i se’n va anar. A mig camí, es va girar cap al seu deixeble i li va ordenar: «Busca la vaca, porta-la al precipici que hi ha allà enfront i empeny-la pel barranc». El jove, espantat, va mirar al mestre i li va respondre que la vaca era l’únic mitjà de subsistència d’aquella família. El mestre va romandre en silenci i el deixeble capcot va anar a complir l’ordre. Va empènyer la vaca pel precipici i la va veure morir. Aquella escena li va quedar gravada en la memòria durant molts anys. Un bon dia, el jove corsecat per la culpa va decidir abandonar tot el que tenia entre mans i tornar a aquell lloc. Volia confessar a la família el que havia succeït, demanar-los perdó i ajudar-los. Així ho va fer. A mesura que s’aproximava al lloc, ho veia tot molt bonic, arbres florits, una bonica casa amb un cotxe a la porta i alguns nens jugant en el jardí. El jove es va sentir trist i desesperat imaginant que aquella humil família fins i tot hagués hagut de vendre el terreny per sobreviure. Va accelerar el pas i va ser rebut per un home molt simpàtic. El jove va preguntar-li per la família que vivia allí uns quatre anys abans. L’home li va respondre que seguien vivint allí. Aspectant, el jove va entrar corrent a la casa i va confirmar que era la mateixa família que havia visitat anys enrere amb el mestre. Va elogiar el lloc i li va preguntar a l’home, l’amo de la vaca: «Com us ho vàreu fer per millorar aquest lloc i canviar de vida?» L’home, entusiasmat, li va respondre: «Nosaltres teníem una vaca que va caure pel precipici i va morir. D’aquí en endavant ens vam veure en la necessitat de fer altres coses i desenvolupar altres habilitats que no sabíem que teníem. Així aconseguírem l’èxit que pots veure ara».

Què és en el nostre cas la vaca? Hi ha coses que ens proporcionen alguna satisfacció, però que a la llarga ens empobreixen, ens en fan ser dependents i no ens deixen avançar en el nostre camí monàstic, per l’escala de la humilitat. El nostre món es redueix aleshores a aquella vaca que a la fi no ens enriqueix sinó que ens deixa sobreviure, ens subjecta, ens limita. Les vaques poden ser la nostra voluntat, el nostre caprici, la nostra infidelitat, la nostra mandra, la nostra impaciència, la nostra supèrbia, la nostra mediocritat i tantes altres coses que no ens ajuden vertaderament, però de les quals seguim depenent i que som incapaços de canviar encara que potser ens agradaria fer-ho, i ens hi conformem, per comoditat o per rutina, ens hi refugiem i ens frenen.

Són al cap i a la fi les pors que ens porten a acomodar-nos, a estancar-nos, a tancar-nos en nosaltres mateixos. En elles ens fortifiquem davant de les dificultats, davant del que considerem injustícies i ens hi consolem falsament enlloc d’aguantar ferms, no defallint, no fent un pas enrere.

Perquè de la pràctica de la humilitat en sabem la teoria però quan ens cal posar-la en pràctica, emprar les eines de l’obediència i la paciència, sorgeixen les dificultats i les contradiccions, defallim, ens conformem amb la nostra migradesa. Sols esperançats en Crist, aquell qui ens estima, aconseguirem estimbar la nostra vaca particular i adonar-nos que tan sols aleshores podrem sortir vencedors, quan ens confiem al Senyor.

Sant Benet ens proposa, per aconseguir-ho, unes armes, l’obediència i la paciència; un escenari, el clos del monestir i uns actors, la comunitat. Per això sant Benet entén com la penitència més gran que es pugui imposar a un monjo l’excomunió que el priva de la vida comuna. Però certament ens podem excloure nosaltres mateixos, sovint per comoditat, per un tema banal, i aleshores correm el risc d’anar perdent l’esperit de la nostra vocació, aquella crida de l’Esperit que un dia ens portà al monestir. Per recuperar-la no hi ha mitjans més eficaços i poderosos que l’obediència, la constància i la paciència; imposar-nos l’obligació de no faltar a cap acte comunitari, o no demanar permís o no posar cap excusa per mancar-hi, si no és en cas d’absoluta necessitat.

Deixem-nos endur per l’exemple dels ancians de casa nostra que s’han convertit en regles vivents, en pilars del monestir; deixem-nos arrossegar pel seu exemple, perquè viuen la seva vida monàstica amb plenitud i joia. Per això quan arriben els moments, que inevitablement arriben, en els quals la vida ens sembla dura, fixem-nos en ells, en el seu somriure i sovint la seva simple presència ens pot donar la força necessària en el moment clau en que la nostra minva. També podem ensopegar, Déu no ho vulgui, amb exemples menys edificants, si n’hi hagués, és cert; però no serien mals exemples perquè al cap i a la fi també els podríem aprofitar mostrant-nos per oposició la necessitat de romandre sempre fidels, observants, amatents, i no caure en l’honesta mediocritat que potser practiquessin.

A la tercera part de l’escala de la humilitat, quan hem pujat quatre graons i ens en resten vuit més per endavant, pensem-hi uns minuts en tot plegat, dediquem una estona a pensar si tenim vaques en la vostra vida, en quines són i com podem estimbar-les, llançar-les escales avall, i així poder seguir pujant més lleugers. No fos que el feix de les nostres mancances se’ns faci insuportable, que el pes de la pròpia humanitat que porten sobre les nostres espatlles ens aclapari, més que cap altre que ens pugui pujar a sobre, que puguem o ens puguin carregar.

Pensem en com s’ho han fet els nostres ancians, esclafant de seguida contra el Crist els mals pensaments que els venien al cor (RB 4,50); perquè el qui vol ser fidel ho ha d’aguantar tot pel Senyor. I aleshores amb temor del Senyor, que no ens envaneixi pas la nostra observança, considerant que tot allò de bo que hi ha en nosaltres mateixos, no és sinó obra del Senyor, i que a nosaltres ens pertoca glorificar-lo amb la nostra vida (cf. RB Pròleg 29). Ens ho diu també Climent de Roma en la seva Carta als cristians de Corint, que per la humilitat s’arriba a la pau, quan escriu als qui ja hi han arribat i els diu: «Tots vosaltres éreu humils, completament guarits de la vanaglòria, més amics d’obeir que de manar, més sol·lícits a donar que a rebre. Contents de la gràcia que Crist ens concedeix per al nostre viatge terrenal i atents de tot cor al seu ensenyament, havíeu acceptat amb diligència i amor les seves paraules, tenint sempre presents els seus sofriments. De tal manera que us fou atorgada a tots vosaltres una pau profunda i lluminosa, amb un desig insaciable de fer el bé».


QUINS SÓN ELS INSTRUMENTS DE LES BONES OBRES

De la Regla de sant Benet
Capítol 4

1 Abans de tot, estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. 2 Després, el proïsme com a si mateix. 3 Després no matar. 4 No cometre adulteri. 5 No furtar. 6 No cobejar. 7 No allevar fals testimoni. 8 Honorar tothom. 9 Allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre. 10 Abnegar-se un mateix per seguir el Crist. 11 Mortificar el cos. 12 No lliurar-se als plaers. 13 Estimar el dejuni. 14 Reconfortar els pobres. 15 Vestir el despullat. 16 Visitar els malalts. 17 Enterrar els morts. 18 Socórrer el qui passa tribulació. 19 Consolar l’afligit. 20 Apartar-se de les maneres de fer del món. 21 No anteposar res a l’amor del Crist. 22 No satisfer la ira. 23 No guardar ressentiment. 24 No tenir engany al cor. 25 No donar una pau fingida. 26 No abandonar la caritat. 27 No jurar, no fos cas que perjurés. 28 Dir la veritat amb el cor i amb la boca. 29 No tornar mal per mal. 30 No fer cap ofensa, sinó més aviat sofrir amb paciència les que ens fan. 31 Estimar els enemics. 32 No tornar maledicció per maledicció, sinó més aviat beneir. 33 Suportar persecució per causa de la justícia. 34 No ser orgullós. 35 Ni donat al vi. 36 Ni golut. 37 Ni dormidor. 38 Ni peresós. 39 Ni murmurador. 40 Ni criticaire 41 Posar l’esperança en Déu. 42 El bé que vegi, en ell, que l’atribueixi a Déu, no a si mateix; 43 el mal, en canvi, sàpiga que el fa sempre ell, i que se l’imputi. 44 Témer el dia del judici. 45 Esglaiar-se de l’infern. 46 Desitjar la vida eterna amb tot el deler espiritual. 47 Tenir cada dia la mort present davant els ulls. 48 Vigilar tothora els actes de la pròpia vida. 49 Tenir per cert que Déu el mira en tot lloc. 50 Esclafar de seguida contra el Crist els mals pensaments que li vénen al cor, i manifestar-los a l’ancià espiritual. 51 Guardar la boca de paraules dolentes i indecoroses. 52 No ser amic de parlar molt. 53 No dir paraules vanes o que facin riure. 54 No ser amic de riure molt o sorollosament. 55 Escoltar amb gust les lectures santes. 56 Donar-se sovint a l’oració. 57 Confessar cada dia a Déu en l’oració, amb llàgrimes i gemecs, les faltes passades, 58 i esmenar-se en endavant d’aquestes faltes. 59 No satisfer els desigs de la carn. 60 Avorrir la pròpia voluntat. 61 Obeir en tot els manaments de l’abat, encara que ell —Déu no ho vulgui— faci altrament, recordant aquell precepte del Senyor: «Feu el que diuen, però no feu el que fan». 62 No voler que li diguin sant abans de ser-ho, sinó ser-ho primer perquè li ho puguin dir amb veritat. 63 Practicar amb fets cada dia els manaments de Déu. 64 Estimar la castedat. 65 No odiar ningú. 66 No tenir gelosia. 67 No obrar per enveja. 68 No ser amic de baralles. 69 Defugir l’altivesa. 70 Venerar els ancians. 71 Estimar els més joves. 72 En l’amor del Crist, pregar pels enemics. 73 Fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. 74 I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. 75 Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual: 76 si els fem servir nit i dia sense deixar-los mai i els retornem el dia del judici, el Senyor ens recompensarà amb aquell premi que Ell mateix ha promès: 77 «Que cap ull no ha vist, ni orella ha sentit, ni cor d’home ha pressentit allò que Déu té preparat per als qui l’estimen». 78 Però l’obrador on hem de practicar amb diligència totes aquestes coses, són el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 gener 2018

«Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?» (Mc 10,17) pregunta el jove ric a Jesús. Avui també sant Benet ens respon, concreta fil per randa què significa fer bones obres. Una llista que podríem repassar cada dia al vespre, anant marcant el que hem fet bé, el que hem fet malament i el que hem deixat de fer. 

«Vet aquí quins són els instruments del treball espiritual» conclou sant Benet i el lloc, l’obrador on practicar-los és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat, dos conceptes ben bé lligats als vots que emetem i deixem sobre l’altar el dia de la nostra professió solemne com a representació de l’ofrena de la nostra vida a Déu. També pels pares cistercencs el monestir és per excel·lència, l’escola de caritat. Sabem que hem de fer i on ho hem de fer; però el mateix sant Benet ens ho diu, això no és fàcil, és un treball i al llarg del camí hem de mantenir la confiança en el Senyor; «no desesperar mai de la misericòrdia de Déu», una frase que ens resulta ben familiar.

El to del capítol té quelcom de singular, es podria resumir amb els verbs: témer i desitjar, que resumeixen també la major part de les motivacions humanes. Parlem, pensem entre el temor i el desig i ens cal discernir si el nostre temor és fundat o infundat i si el nostre desig és just i regulat. Témer i desitjar no és dolent, sols cal que ho fem de modus just i per arribar-hi ens cal un treball interior, adonar-nos-en de que Crist ens ha alliberat també d’aquests temors infundats i desitjos mal expressats. Tot el capítol té una fesomia ben particular, una sèrie de preceptes curts, gairebé sempre formulats d’acord amb el mateix esquema, que els monjos podien aprendre de memòria. Una ensenyança en forma de proverbis molt estimada pels cristians i els monjos antics. Sant Benet dona aquí a la paraula instruments el sentit corrent d’eina, d’eina de treball. Aquestes eines no són més que judicis que indiquen els bons treballs que s’han de fer per aconseguir la perfecció de la vida cristiana. Al final del capítol s’anomenen amb més precisió com a eines per a l’art espiritual, un art que ha de ser entès en el sentit correcte d’un treball metòdic i qualificat, uns exercicis complexos per conquerir la caritat perfecta. Sant Benet no troba la motivació i el seu significat fonamental en la por a Déu, sinó en l’amor; la caritat perfecta com a fi de l’ascetisme monàstic.

El capítol ens mostra un catàleg de 74 instruments de bones obres que, sense preàmbul, comença amb el primer precepte de la caritat i acaba amb el de no desesperar mai de la misericòrdia de Déu. Molts d’aquets preceptes pertanyen a la vida moral comuna de tots els cristians, la perfecció que es busca a través dels consells evangèlics. La majoria de les frases són preses de l’Escriptura; d’altres dels escrits dels Pares de l’Església; d’altres d’autors monàstics. Hi podem trobar, com indica l’abadessa Montserrat Viñas, cinc grups a més del decàleg i la regla d’or; tot i que alguns preceptes són intercanviables. Del verset 1 al 8 corresponen al decàleg, finalitzant amb el 9 que és la regla d’or «allò que un no vol que li facin a ell, que no ho faci a un altre.» Un segon grup d’instruments ens poden ser d’ajuda a dominar-nos per amor a Crist i als germans, vivint amb austeritat, dominant els instints més primitius que tots portem a dins; és a dir de domini propi i d’ascesi. Un tercer grup són les obres concretes de misericòrdia que van més enllà de la materialitat que proposen. El quart grup els hem de fer servir com a conseqüència natural dels anteriors, estimant a Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tot mirant de fer el bé als altres i tenint a Crist com a fi últim de la nostra vida cosa que vol dir que el nostre únic desig serà estimar, no guardant ressentiment, no tenint engany al cor, no donant una pau fingida, no abandonat la caritat; un grup dedicat a l’amor fratern i a la puresa del cor. El darrer grup, el cinquè té un caire escatològic, és l’espera joiosa del Senyor en qui hem posat tota la nostra esperança; una espera atenta que ens ajuda a tenir un sa temor de Déu, ens situa en el temps que se’ns dona per convertir-nos.

El valor d’aquestes màximes és variat, però totes elles estan centrades en les coses essencials que són l’amor a Déu i l’amor al pròxim. El monjo és en definitiva un treballador de Déu i per Déu, que, a l’obrador del monestir en comunió amb els altres treballadors que formen la seva família religiosa, la seva comunitat, dur dia i nit, amb elements humans, una obra enterament espiritual emprant eines espirituals com són les virtuts, treballant amb esperança i confiant en la gràcia i misericòrdia del Senyor, per tal d’un dia rebre la recompensa del seu treball. Vet aquí quina és la nostra tasca concreta de cada dia, el camí per on ha de transcorre la nostra vida monàstica, sense deixar-ho mai per tal d’aconseguir allò que cap ull no ha vist mai, ni orella ha sentit, no cor d’home ha pressentit, allò que Déu té preparat per als qui l’estimen, per això abans que tot ens cal estimar el Senyor Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, així la resta serà més fàcil.


Llegiu més comentaris

Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005