23/03/2019
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Defunció de fra Ricard Miró
  Vida monàstica
  Professió solemne
  Ordenacions
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Cosmos Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Els capítols de l'Abat 
Els capítols de l'Abat
 

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 març 2019

En l’oració col·lecta del Dimecres de Cendra, i en tot l’ofici diví, demanàvem al Senyor el seu ajut per començar l’exercici quaresmal de la milícia cristiana. La Quaresma es definida per la litúrgia com un exercici i una milícia. Una idea present en la Regla ja que sant Benet ens parla de que militem per al Senyor, Crist el rei veritable i ho fem carregats amb les armes fortíssimes i esplèndides de l’obediència, és a dir renunciant als nostres propis volers (Cf. RB Pròleg, 3). Sant Benet ens diu de que això no és sempre així ja que per fer-ho hem de preparar els nostres cors i els nostres cossos (Cf. RB Pròleg, 40) per avançar pel camí de la Regla que defineix com la llei sota la qual volem militar (Cf. RB 58,10). Sant Benet ens diu que tota la nostra vida hauria de ser un exercici quaresmal i sap que no és pas fàcil mantenir el nivell.

En el primer diumenge de Quaresma estableix que es reparteixi un llibre a cada monjo perquè aquesta lectura l’ajudi en el seu camí quaresmal. Com sempre sant Benet sap que podem flaquejar i estableix que ens vigilin per veure si ho acomplim correctament, que un o dos ancians facin la ronda i així s’assegurin de que tothom llegeix i fa quelcom de profit. Sant Benet es neguiteja tant sols de pensar que algú pugui passar l’estona sense fer res o encara pitjor enraonant i destorbant als altres i estableix per qui sigui trobat així amonestacions, renyines i la correcció de Regla. La Regla ens vol a cada hora al lloc on toca i fent el que toca, no és pas un esclavatge sinó que sant Benet sap que una vida reglada ens ajuda al nostre vertader objectiu de cercar a Déu i a ser veritablement lliures.

La Quaresma és doncs un temps privilegiat per a nosaltres durant el qual hem d’aprofundir en la milícia cristiana, es a dir l’hem de viure exercint i militant, no pas passivament sinó ben activament i aportant-hi quelcom de més en el nostre dia a dia. Intentar de millorar en allò en el que fallem més, allí on caiem un cop i una altre, renunciant als nostres propis volers. Si som dels qui ens posem neguitosos intentar carregar més la motxilla de paciència; si ens costa arribar puntuals a l’ofici, intentar de sortir de la cel·la o d’on estiguem una mica abans; si ens costa aixecar-nos mirar de no encantar-nos en sonar la campana; si ens costa trobar una estona per a la pregària personal deixar estar aquells moments que dediquem a no fer res de profit; si la Paraula de Déu se’ns fa esquerpa obrir més i més l’orella del nostre cor a Déu; que estiguem on estiguem maldem per fer-ho el millor possible, amb promptitud i sense rondinar. D’aquesta manera la Quaresma se’ns pot convertir en un bon exercici, en una escola per a practicar el que hauríem de fer durant tot l’any, oferint tothora quelcom a Déu per pròpia voluntat i amb el goig de l’Esperit Sant.

A aconseguir-ho ens hi pot ajudar i molt una lectura atenta, pausada i reflexiva triada perquè ens acompanyi al llarg de tot aquest camí cap a la Pasqua. Sembla com si sant Benet hagués inventat el dia del llibre molts segles abans de convertir-se aquest en una celebració social. És perquè sant Benet sap que ens cal ajuda, que ens cal no deixar mai de formar-nos, que ens cal no baixar la guàrdia i mantenir-nos atents tot l’any, però en Quaresma més que mai, mantenir l’observança per esdevenir més forts espiritualment i viure amb la major puresa possible la nostra vida.

Ens diu el Papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Quaresma que «La celebració del Tridu Pasqual de la passió, mort i resurrecció de Crist, cim de l’any litúrgic, ens crida una vegada i una altra a viure un itinerari de preparació, conscients que ser conformes a Crist (cf. Rm 8, 29) és un do inestimable de la misericòrdia de Déu.»

Intentem de viure-ho amb intensitat, sense peresa, donant-nos a la lectura, privant-nos de quelcom, intentant d’esborrar o al menys de no caure tant sovint en les nostres negligències i fer-ho sempre sense presumpció ni vanagloria sinó amb deler espiritual, fits els ulls en el misteri central de la nostra fe, la passió, mort i resurrecció d’aquell a qui ens hem compromès a seguir.


LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 març 2019

Sant Benet ens està parlant en aquests capítols de temes pràctics, de si podem acceptar quelcom, de com hem de vestir i també de com cal acollir als hostes. La Regla recomana d’acollir-los amb deferència, com el Crist mateix ens diu el capítol LIII, i asseure’ls a la taula de l’abat. No està massa clar com portar-ho a la pràctica i sembla que es tracta de que l’abat i els hostes han de menjar a part, d’aquí que digui sant Benet que cal deixar un ancià o dos amb els germans per conservar l’ordre o que en el capítol LIII parli de que el superior ha de trencar el dejuni en atenció als hostes; ja que no s’entendria massa bé que mentre l’abat i els hostes mengen plats més suculents els monjos ho facin amb més parquedat i tots al mateix refetor. En l’actualitat tants caps tant barrets; hi ha monestirs on els hostes, o una part d’ells, s’asseuen a la taula de l’abat; en d’altres mengen a part i en aquest cas en alguns homes i dones junts i en d’altres separats; en alguns monestirs comparteixen taula amb els monjos i alhora conversa, relegant en part o en tot la lectura al refetor i en alguns, com és el nostre cas, comparteixen taula, lectura i ritme de menjar amb la comunitat.

Sí que d’aquest capítol ens queden tres idees bastant clares. La primera és tractar als hostes amb deferència, que no vol dir pas amb intrusisme en les seves vides ni ells en les nostres que ja sant Benet ens adverteix ben clarament dels perills que això comporta; en segon lloc que els àpats i la taula són un element important en la vida monàstica i finalment que al refetor cal mantenir el silenci i l’ordre en tota ocasió. «Era foraster, i em vau acollir» (Mt 25,35) ens diu Jesús a l’Evangeli, idea que recull sant Benet en parlar d’acollir al Crist en els hostes. L’àpat té un paper important en l’acolliment com ja les primeres comunitats cristianes tenien els àpats per encontre comunitari, tot just acabada l’Eucaristia; ho hem sentit aquets dies al primer nocturn de Matines en escoltar com sant Pau amonestava als cristians de Corint per no compartir el menjar i anar cadascú a la seva, resultant que els rics s’atipaven i ni tant sols esperaven als menys rics i el que havia de ser una trobada comunitària esdevenia un motiu de divisió i d’exclusió social. Finalment és ben sabut que sant Benet demana que al refetor s’hi faci un silenci absolut, de manera que no s’hi senti cap murmuri ni cap més veu que la del qui llegeix i que tot allò que necessitem per a menjar i per a beure, ens ho servim els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res o que si cal es demani amb un senyal qualsevol, més aviat que amb la veu (Cf. RB 38).

Sant Benet recull la tradició bíblica de l’acolliment. Abraham és exemple de l’hospitalitat que en les llars orientals es requeria, àdhuc per a forasters desconeguts; podent així l’hoste gaudir d’aquesta hospitalitat sense la més mínima obligació de pagament. La Bíblia està plena d’exemples sobre aquest tema. El vell que acollí al levita a Guibà (Jt 19,24). En defensa seva, Job va al·legar que sempre havia estat atent a les necessitats dels viatgers (Job 31, 31-32). Lot va acollir a dos forasters, sense saber que eren àngels (Gn 19, 1-3). Els israelites en definitiva van rebre de Déu mateix l’ordre de protegir als estrangers i ser hospitalaris amb ells (Lv 19, 33-34) i en la mateixa línia sant Pau aconsella de fer-ho així als cristians. El mateix Crist a Betània és acollit (Lc 40, 38-42), en un doble sentit com a hoste: per Marta que es preocupa de fer moltes coses per Ell; o com ho fa María, que l’acull posant-se als seus peus; així Jesús entrà a casa de Llàtzer, Marta i Maria com a hoste i acabà com a amfitrió, omplint-los l’ànima. Finalment sant Pau pel seu caràcter de viatger a causa de l’Evangeli és un model d’acollit com a Jerusalem on és rebut pels apòstols (Ga 1,18). Perquè és a Crist a qui acollim en la persona dels altres, la trobada amb el germà és una trobada amb Déu.

I aquesta trobada cal que transcorri compartint la nostra manera de viure, començant per la pregària, perquè el primer que recomana sant Benet de fer amb un hoste que arriba és portar-lo a l’oratori, i amb el silenci, deixant així que qui ens visita s’apropi a la nostra vida, al menys per unes hores, i ho pugui fer amb serenor i respecte. La tradició de l’hospitalitat monàstica és en certa manera el testimoni de la nostra vida, el que compartim amb els qui se’ns apropen, i la seva arrel està en l’Escriptura i en la Regla. Quan un va a un monestir pensa en recollir-se en la solitud i el silenci i sobretot deixar-se tocar pel missatge de Crist compartint uns dies amb una comunitat que cerca Déu, o com escrivia un hoste, deixant-se portar per la falta de novetat, iniciant-se en una altre rutina, com un camí d’accés directe cap a l’interior, a l’escolta del silenci tot compartint els senzills i callats actes de la comunitat. El que diferencia l’hospitalitat monàstica de qualsevol altre és predisposar al nou vingut en un ambient de silenci i de pregària per poder acollir la veu de Déu; interpel·lant-se del que per què un grup d’homes ha deixat determinades coses per poder cercar a Déu per la pregària, el treball, la lectura de la Paraula i el silenci.


L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49

1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat «amb goig de l’Esperit Sant»; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 24 febrer 2019

Escoltàvem aquests darrers dies al refetor en la lectura del llibre l’eternitat de les hores, el decurs de la vida cartoixana; concretament aquesta setmana es llegia el capítol dedicat a la llarga caminada anual. Dom Leo, un dels novicis, dirigint-se a un postulant li deia «m’he d’acostumar al ritme, tot és qüestió de ritme.» Sant Benet ens presenta la nostra vida monàstica com quelcom similar a una llarga caminada durant la qual pujarem i baixarem alguns turons, i el nostre ànim un dia estarà alt i un altre baix, potser alguna part del camí se’ns faci feixuga, costeruda, d’altres en canvi ens semblaran costa avall, però si mantenim el ritme, si no afluixem, si no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, descobrirem que un cop remuntada la pujada, gràcies al nostre esforç, el paisatge és encara més bonic que el que hem deixat enrere i així a cada etapa.

Per a caminar sant Benet ens demana de fer-ho esforçant-nos-hi, com si en tot temps estesim en Quaresma, com si sempre ens trobéssim al davant un turó per pujar, però amb ganes d’abordar-lo, sense perdre mai el ritme ni la il·lusió. Sembla fàcil, però pot no ser-ho tant en la pràctica; la mateixa Regla, el mateix ritme de la nostra vida ens hi ajuda, però cal que ens deixem ajudar, que deixem que ens amari el ritme que sant Benet pensà i repensà per a la nostra vida, fruit, no ho oblidem mai, d’una llarga experiència personal. Si comencem a caminar ara si, ara no; si en un moment donat correm i en l’altre ens encantem, correm el risc de perdre el ritme i si el perdem pot ser que no aconseguim de recuperar-lo mai.

Què passa aleshores? Que ens endropim espiritualment, que anem coixos i cada passa ens costa més donar-la, cada etapa ens sembla missió més impossible i a la fi podem aturar-nos definitivament i acabar per no arribar mai a la meta, víctimes de l’artrosi espiritual que ens hem anat guanyant a pols. De res s’hi val que ens queixem de que aquell altre si que avança, perquè si no hi posem tot el cor, tot l’esforç en arribar-hi nosaltres mateixos, no arribarem mai. No és sols teoria espiritual; si no crua realitat; així podem tenir dificultats certes per participar per exemple a Matines, que ens costi llevar-nos, aleshores cal demanar al Senyor que ens hi ajudi primer que tot a discernir si són dificultats insalvables, i després que ens doni força per alçar-nos de la postració, perquè si hi caiem un dia rere l’altre pot ser que no puguem aixecar-nos per anar-hi mai més i això és molt trist perquè perdem la primera etapa del passeig espiritual diari; i així amb tantes altres coses.

La caminada comença amb la nostra entrada al monestir però també s’inicia cada dia ben d’hora, quan encara és fosc; quan la nostra boca s’obre, o s’hauria d’obrir, per proclamar la lloança del Senyor; si ens hi incorporem més tard ens caldrà córrer, ens faltarà l’alè i potser la sensació d’ofec interior sigui tal que ens impedeixi d’avançar. No emprenen pas sols el camí cada matí, ho fem en comunitat, ho fem sota el guiatge de l’Evangeli i de la Regla que ens marquen la ruta, com aquells planells que fascinaven a un dels novicis cartoixans de la lectura del refetor perquè li permetien conèixer la ruta i planejar la caminada. Cada matí i cada tarda tenim ocasió d’aprofundir per la Lectio en aquests mapes que guien la nostra ruta, aprofundint en la Paraula de Déu, perquè no hem d’oblidar mai que «fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne», com ens diu sant Benet (RB pròleg, 21).

Són pocs els que tenen fortalesa, diu la Regla, per tant cal que ens ajudem per caminar amb l’oració, amb la lectura i amb una joia plena de deler espiritual; zelosos per l’ofici diví, no negligint-lo, no absentant-nos-hi i participant-hi; perseverant-hi perquè si sucumbim a la temptació de tirar la tovallola a la primera o segona dificultat, abandonant esfereïts o caient en una acomodatícia vida de baixa intensitat espiritual; no fem camí, no avancem i correm el risc de no arribar a veure mai a Aquell qui ens ha cridat.

No hi ha cap camí espiritual en el que ens puguem aturar a descansar per sempre a mig camí; com si ja haguéssim arribat a Déu. A Déu no hi arribem mai sinó és al final de la vida; no podem dir-nos mai «fins aquí he arribat, ja no puc més»; perquè el camí que recorrem és el camí de la conversió i si no anem avançant, la nostra vida esdevindrà estèril, buida i falsa. Per avançar amb certa seguretat ens cal ni obsessionar-nos per arribar a la meta abans d’hora, ni posar plom als nostres peus mirant un cop i un altre a un passat que ja és passat, que ni tornarà ni pot tornar, i que hem idealitzat per comoditat nostra. És en el present on cada dia Déu ens presenta un nou repte, on ens diu que vol de nosaltres i sovint no ens demana pas escalar altes muntanyes, sinó la constància, sense presumpció ni vanagloria. Perquè un altre risc en el nostre camí és el considerar-nos per damunt dels altres i aleshores creure que ja no ens cal avançar més i més cap a Déu, que ja no ens cal donar-li al Senyor més de nosaltres mateixos perquè hem arribat al cim quan de fet falta encara molt per culminar-lo. Intentem de viure sempre la nostra vida amb tota la seva puresa, amb una intensitat quaresmal, evitant tant com puguem totes les negligències amb l’ajut del Crist.


COM HAN DE SATISFER ELS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 44

1 Aquell qui per culpes greus és excomunicat de l’oratori i de la taula, al punt que acabin de celebrar a l’oratori l’ofici diví, jaurà prostrat davant la porta de l’oratori sense dir res, 2 només amb el cap a terra, prosternat als peus de tots els qui surten de l’oratori. 3 I continuarà fent-ho fins que l’abat cregui que ja ha satisfet. 4 Quan l’abat li mani de comparèixer, es llançarà als seus peus, i després als de tots, perquè preguin per ell. 5 I aleshores, si l’abat ho disposa, que sigui admès al cor, al lloc que l’abat determini; 6 mentre, però, no gosi entonar a l’oratori cap salm o lliçó, o cap altra cosa, si l’abat no li ho mana novament. 7 I a totes les hores, en acabar-se l’ofici diví, que es llanci a terra al lloc on es troba. 8 I que satisfaci així fins que l’abat li mani de posar terme, ja, a aquesta satisfacció. 9 Els qui per faltes lleus són excomunicats només de la taula han de satisfer a l’oratori fins a una ordre de l’abat. 10 I que ho vagin fent fins que els beneeixi i digui «prou».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 febrer 2019

Culpes greus, faltes lleus, excomunicacions; procediments penitencials propis de l’Església al segle VI; tot un procediment establert aleshores amb un temps d’expiació per tal de fer penitència i un temps per a ser reintegrats, reincorporats a l’Església de manera pública; perquè si hi ha hagut reconciliació implica necessàriament abans un reconeixement de la culpa i un propòsit d’esmena que ens donen la possibilitat de reconciliar-nos vertaderament i tornar a la comunió amb l’Església, amb la comunitat, si és el cas. Si algú falta, quan faltem, perquè tots faltem, ens cal fer un procés de reconciliació; si sortim, si ens apartem, ens cal entrar de nou. Ens el proporciona fonamentalment el sagrament de la penitència. Però sant Benet ens parla també de gestos concrets com la postració a la porta de l’oratori en silenci, sempre el silenci tant present en la Regla, i fer-ho als peus de tots, llançant-nos al terra allí on ens trobem, no gosant entonar cap Salm ni lliçó; són procediments proposats per sant Benet que avui per avui poden xocar per extrems.

La causa, el motiu pel qual sant Benet ens proposa l’esmena per recuperar la comunió no està tan caducat, ans al contrari és ben present encara. Altra cosa és que per a nosaltres avui l’excomunicació tingui un sentit diferent; fins i tot el podem creure positiu quan molt sovint ens l’autoapliquem diríem que de manera errònia, equivocada, no pas com a càstig, no pas per expiar o donar satisfacció d’una falta lleu o greu sinó que quan per peresa, per desídia, per manca de perseverança ens autoexcomuniquem i faltem a la caritat amb els altres, a l’Ofici Diví, a la taula, al silenci, a la prudència amb els hostes, no recitant ni Salm ni lliçó, boca closa mentre la comunitat lloa al Senyor, i tantes altres coses, creient atorgar-nos-ho com una mena de llicencia per trencar la nostra rutina, una mena de premi o de protesta sorda, de fals exercici de la nostra llibertat. I l’excomunicació no és això, no hauria de ser pas així, no és així per sant Benet.

Al llarg dels capítols precedents la Regla ens ha parlat de la mesura en el menjar i en la beguda, o sigui del risc de caure en l’enfit i en l’embriaguesa; ens ha advertit de no parlar després de Completes guardant el gran silenci; de no fer tard a l’Ofici Diví o a la taula, o sigui anant-hi perquè a sant Benet no li passa pel cap que puguem no voler anar-hi deliberadament; vet aquí quines són les faltes per sant Benet, les que ens han de moure a la compunció, al propòsit d’esmena i a la correcció. Estem dins de l’apartat de la Regla que ens parla de l’organització del monestir i sant Benet entén que perquè aquest funcioni, tiri endavant, cal la nostra voluntat explícita d’acomplir els preceptes descrits en la Regla o al menys d’intentar-ho de totes, totes.

No és pas casual que ens parli aquí del gest de la postració, un gest important, fort que per exemple executem el Divendres Sant durant la celebració de la Passió del Senyor, un gest que realitzem el dia de la nostra vestició d’hàbit, de la professió temporal o de la professió solemne, quan s’hi afegeix fer-ho davant de cada germà perquè ens rebi també ell. Sant Benet ens indica així que una nostra excomunió demana en cert sentit una nova admissió a la comunitat i alhora l’acceptació de cada germà.

Tot i poder semblar obsolet aquest capítol ens parla del reconeixement de les faltes, de reconèixer-nos pecadors; parla de donar satisfacció com a camí per tornar a l’ordre habitual, i per a tot això sols ens hi pot ajudar la humilitat. Per viure en comunitat hem de ser conscients de que som pecadors, però alhora hem de lluitar per estar sempre en camí de conversió, no rendir-nos mai, no acomodar-nos a la inèrcia de l’error, de la falta i del pecat. Sols vigilant els nostres actes aconseguirem que no esdevinguin els nostres costums i aquests el nostre caràcter, esdevenint així el nostre destí. Certament sempre caurem però al menys hem d’intentar de no caure; vigilar de no caure, de no fer-ho conscientment; i si mil vegades caiem intentem d’aixecar-nos altres mil. Com a monjos i com a cristians, que és la nostra primera i més vertadera vocació, hem de lluitar per no caure de nou, fer-ho tantes vegades com ens calgui, que segur que seran moltes, moltíssimes; però no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Excomunicar-nos és al cap i a la fi separar-nos i podem caure-hi sense adonar-no-se’n, caient primer en petites coses que habituant-nos-hi esdevenen finalment grans. Ens deia aquesta setmana sant Joan Crisòstom a Matines que «el qui se separa una mica, tant sols una mica, s’allunya cada vegada més. (...) En conseqüència aquesta mica no és una mica, sinó que gairebé es podria dir que és el tot. Doncs bé quan cometem un pecat lleu o som mandrosos, no ho passem per alt sense donar-hi importància pel fet de ser una cosa petita, perquè si ho descurem es tornarà gran. (...) No menyspreem mai les coses petites, per tal de no caure en les grans, per no caure en la somnolència total. Ja que després resulta difícil de sortir-ne, si no és amb molta vigilància; i no tant sols per la distància, sinó també per les dificultats inherents al lloc on hem caigut. El pecat és un abisme profund i ens atrau amb vertigen, cap al fons. I igual que els qui cauen en un pou no surten fàcilment, sinó que cal que altres els treguin, als qui cauen en la pregonesa del pecat els passa el mateix. (...) [però estiguem certs que] Déu ens ajuda.» (Homilia sobre la primera Carta als Cristians de Corint).


ELS VELLS I ELS INFANTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 37

1 Per bé que la natura humana se senti portada d’ella mateixa a la compassió envers aquestes edats, és a dir, dels vells i dels infants, això no obstant, que vetlli també per ells l’autoritat de la Regla. 2 S’ha de tenir sempre en compte la seva feblesa i de cap manera no s’ha de mantenir per a ells el rigor de la Regla en qüestió de menjar, 3 sinó que tindran envers ells una bondadosa condescendència, i que s’anticipin a les hores regulars.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 febrer 2019

«Mantén-te fidel en el teu deure, dedica-t’hi i arriba a vell complint les teves obligacions.» (Sir 11,20)

La vellesa com la vida és un regal de Déu.

De nou sant Benet ens parla de l’edat i de la fragilitat que comporta, de la feblesa dels infants i dels vells. No contempla pas sant Benet una relaxació en l’acompliment integral de la Regla, la contempla tant sols pel que fa al menjar. La meva avia deia que «trist es fer-se vell i més trist no fer-s’hi», però ni una ni altre possibilitat la triem nosaltres, ens la dona Déu. Envellir és quelcom que ens pot succeir a tots, fer anys no és pas un mèrit nostre, però si que ho és arribar-hi amb els deures fets. Tot dependrà de com hàgim carregat la motxilla de la nostra vida; si ho hem fet amb les flors de la bondat, el servei i l’amor a Crist i als germans ens serà més lleugera; si al contrari hi hem posat els rocs de l’egoisme, la murmuració i la mandra espiritual se’ns farà molt feixuc d’avançar cap a la fi dels nostres dies. En la societat actual es calcula que qui neixi ara arribarà als cent anys amb certa facilitat; és a dir que la vida s’allarga però això a vegades no implica necessàriament que s’allargui la qualitat de vida, en molts casos l’ancianitat esdevé un procés perllongat en el temps, on es van perdent facultats tant físiques com mentals; costa fer les coses que es feien abans amb gran facilitat, alguna part del cos no respon bé, s’obliden les coses i apareixen tantes altres febleses físiques i morals, que diria sant Benet.

«La joventut i la flor de la vida passaran aviat.» (Coh 11,10)

Convivim amb la vellesa.

Una de les grans riqueses de nostra la vida comunitària és la convivència de diverses generacions biològiques i monàstiques. Hem tingut la sort de conviure amb les primeres vocacions vingudes després de la restauració de la vida monàstica a Poblet l’any 1940, al menys amb les que han sobreviscut i han restat al monestir, perquè moltes d’altres van deixar-lo al llarg dels anys. Una sort que precisament els nostres germans grans en el monaquisme no tingueren, perquè el tall de cent-cinc anys de vida monàstica impedí que se succeïssin de manera natural les generacions de monjos. A ells els mancaren aquestes anelles de la cadena que són les comunitats, en ser els primers, independentment de l’edat que tinguessin, després de la posada a zero del cronòmetre que suposà la desamortització. Fet que supliren com van poder, per exemple agafant com a referent els monjos dels monestirs on anaren a estudiar, perquè els calia aquest punt de referència.

«Inicia el jove en el camí que ha de seguir: ni quan sigui vell no se n’apartarà.» (Pr 22,6)

Ens cal acceptar la vellesa.

Deia sant Joan Pau II en la seva carta als ancians que la vellesa també té els seus avantatges perquè atenuat l’ímpetu de les passions, augmenta la saviesa i la capacitat de donar consells més madurs, o al menys així hauria de ser perquè certament això no succeeix sempre i depèn de com hàgim arribat a l’ancianitat. Per experiència familiar i de vida comunitària tots podem saber que no pas tothom envelleix igual, hi ha qui ho accepta i qui no, qui es revela i ho passa molt malament i qui es torna encara més bondadós; tots en recordem exemples en un o altre sentit; fins i tot hi ha qui vol sentir-se vell abans d’hora o al contrari qui mai vol ser-ne considerat. Tampoc és que la nostra societat afavoreixi la valoració de la vellesa; vivim en una època narcisista i autoreferencial en la que més d’hora que tard tot ha de ser substituït per quelcom de més nou. No deixem espai pel dolor, per la malaltia o el malestar, pel sofriment, per la vellesa o per la mort; ens fan nosa i por a la vegada. És l’època del “usar y tirar” i la societat més que conviure amb els ancians de manera familiar, molt sovint els aparca i aparta en residències o sociosanitaris on poc a poc els va oblidant. Honorar als ancians suposa, deia sant Joan Pau II, un triple deure: acollir-los, assistir-los i valorar-los i això en certa manera també ens ho hem d’anar guanyant.

«Oh mort, que n’ets, de benvinguda, per a l’home necessitat i mancat de forces, per al vell esgotat que passa neguit per tot, que es revolta i ha acabat la paciència! » (Sir 41,2)

La vellesa és la porta de l’eternitat.

«Si la vida és una peregrinació cap a la pàtria celestial, l’ancianitat és el temps en el que més naturalment es mira cap al llindar de l’eternitat» (CA, 14). El Senyor ens convida a viure la vellesa com un temps de gràcia i d’esperança cap a una vida cada cop més plena. De nosaltres depèn sobretot viure-la o preparar-nos per a viure-la així. Perquè també podem viure-la preocupats, angoixats, temorencs i rondinaires i aleshores mal servei ens fem a nosaltres mateixos i pitjor servei als germans. Com diu sant Benet és per l’honor de Déu que som servits, i no hem de contristar amb les nostres exigències als germans (Cf. RB 36,4).

«La corona dels vells és la seva experiència, i la veneració del Senyor, el seu motiu de glòria.» (Sir 25,6)

La vellesa és mirar al passat amb agraïment i al futur amb esperança.

La vellesa és també un temps per a la reflexió. Al llarg de la vida fem el bé i el mal, tenim encerts i errors, vivim moments agradables i d’altres de desagradables; la vellesa és el temps que Déu ens dona per reconciliar-nos amb la nostra pròpia història; analitzant-la amb serenor que no implica necessàriament autocomplaença, però lluny de caure en el retret del que hem fet o deixat de fer, creant-nos aleshores un sentiment de culpabilitat que ens impedeix la serenor necessària per preparar-nos per a l’encontre amb el Senyor.

El nostre passat no el podem pas canviar, però podem canviar la nostra manera de veure’l i sanejar la nostra memòria reconciliant-nos primer que tot amb nosaltres mateixos i després i sobretot amb Déu. Això no implica una fugida triomfalista cap a endavant com si tot ho haguéssim fet bé, ni tampoc una constant flagel·lació pels errors del passat. Cal practicar un penediment alliberador, obrint-nos a la infinita misericòrdia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia. Ell sap realment quina ha estat la nostra vida, tot i que nosaltres n’hàgim amagat determinats aspectes davant dels altres i potser també davant de nosaltres mateixos. «La vellesa és l’edat més formosa perquè en ella hem arribat a la vigília del dia etern» deia sant Joan XXIII. Escriu Nancy Klein en el llibre l’eternitat de les hores que escoltem aquets dies al refetor, recollint la reflexió d’un dels candidats a cartoixà davant la mort d’un membre de la comunitat, que «només existeix l’ara i la mort. No hi ha res més, hic et nunc. Com a monjo, a més, cada dia m’atanso més a la mort.», deia el protagonista.

Preparem-nos doncs per si el Senyor ens concedeix d’arribar a vells, si ens fa aquets regal, i visquem la vellesa, si ja hi hem arribat, amb serenor i generositat, essent instruments de l’Esperit.


COM S’HA DE CORREGIR ELS INFANTS DE MENOR EDAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 30

1 Cada edat i cada enteniment demana una tractament apropiat. 2 I doncs, sempre que els infants i els més joves, o aquells que no arriben a comprendre com és de greu el càstig de l’excomunió, cometin algun mancament, 3 tots aquests han de ser mortificats amb dejunis rigorosos, o castigats amb aspres assots, a fi que canviïn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 febrer 2019

Sant Benet ens parla en aquest capítol, al final del denominat codi penal de la Regla, de dues distincions: l’edat i l’enteniment. Al llarg de la Regla sant Benet ens parla sovint dels infants i dels ancians. En la seva època que un infant fos donat per la seva família a un monestir no era pas una cosa estranya sinó més aviat habitual. Però l’edat que vertaderament interessa a sant Benet és l’edat espiritual, per exemple ho deixa ben clar quan parla de l’ordre de la comunitat on no s’hi val a tenir més edat, sinó és aquella que és resultat de l’entrada en el monestir, que hauria de correspondre a la de la maduresa espiritual. No es tracta als nostres dies d’aconseguir-la amb mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots; ja la mateixa vida ens va castigant, si volem dir-ho així, o si més no ens va posant a prova. Però sí que la maduresa espiritual segueix essent quelcom a aconseguir o desitjable d’aconseguir. Realment arribem mai a ser madurs espiritualment? Per experiència personal o comunitària diria que no, que no hi arribem mai o que hi arriben tant sols uns pocs. No és que sigui pas un problema exclusiu de la vida monàstica o consagrada, el mateix problema és ben present en la vida de tots els homes i dones del nostre temps. Per exemple algú ens pot venir a explicar el seu desassossec personal fent-nos un relat que pot ser més o menys així, aquest és inventat:

«Jo de jove vaig tenir un primer amor, era un amor de joventut poc madur que a la fi no va anar a bon port. Al cap dels anys vaig conèixer una bona noia, jo creia sincerament que era el meu gran amor, que me n’havia enamorat; però passats uns deu anys no em sentia correspost, veia que no em valorava tal com jo creia merèixer de ser valorat i vaig cercar una nova relació, diguem una amiga íntima, i me’n vaig anar amb ella. Passats uns anys, en aquest cas bastants menys de deu, en la nova relació tampoc no em sentia valorat i vaig creure sincerament que havia de tornar amb el meu gran amor i així ho vaig fer i ho vaig explicar. Anaren passant de nou els anys, em varen presentar una altre noia, però per una cosa o altre va resultar un amor impossible. El meu desassossec aleshores fou tan gran que altre cop de nou em vaig adonar que la que considerava el meu gran amor no em corresponia com jo creia merèixer i em vaig plantejar de nou tornar a l’altre relació, amb la amiga amb qui havia estat uns anys a veure si ara treia d’ella el que jo volia i em valorava.»

Quan ens plantegen un relat com aquest, que certament és figurat i no hi busqueu cap protagonista concret perquè no el trobaríeu pas, molt probablement respondríem que la persona en concret el que ha de fer és aclarir-se, centrar-se, plantejar-se ben bé a qui estima, si és que realment estima a algú a part de a sí mateix, i a més pensar si és que no va fent mal a una i a altre persona a més d’ell mateix. Aquesta situació pot passar i passa realment en moltes relacions de parella, en molts matrimonis i fan mal i es fa mal, sobretot si hi ha fills pel mig. Però nosaltres tampoc no estem pas exempts de patir situacions comparables a aquestes en la vida monàstica, casos en recordem tots i no han estat pas infreqüents tampoc a casa nostra. Al cap i a la fi són crisis espirituals, crisis personals, crisis de vocació que si és veritat que ben portades poden arribar a fer-nos créixer, mal portades o eternitzades en el temps no ens porten pas a bon port.

Pretendre que l’entusiasme que tenim, que cal que tinguem, en els nostres primers anys de vida monàstica es perllongui en el temps és una il·lusió. En el seu comentari al capítol del bon zel l’abat Cassià Maria Just ho analitza de manera brillant, fent un paral·lelisme amb l’enamorament humà. Primer una fase d’encegament enamoradís, perquè si la nostra vocació és purament un procés intel·lectual malament rai; després una fase d’un cert i més o menys elevat rebuig i finalment una tercera fase d’assentament que és on cal desitjar d’arribar per tenir un cert equilibri. Sinó superem la fase de rebuig, la fugida pot produir-se tancant-nos a mirar al nostre interior, per no situar la inquietud i el desassossec al nostre cor i intentant de focalitzar-lo en un enemic exterior, en els altres, en les estructures, en la rutina, en la no valoració. Una segona reacció pot ser aferrar-nos a un acompliment estricte però buit de tot contingut espiritual o al menys amb una vida interior de molt baixa intensitat; aquesta segona situació seria sobreviure o malviure, potser perquè no tenim ni la valentia d’enfrontar-nos a la nostra crisi personal, ni la gosadia de treballar per recuperar la nostra vida interior, ni el coratge de cercar un altre marc de vida si aquest fos el cas. Una tercera possibilitat seria més o menys com la del relat; pensar que en un altre lloc, en el nostre cas en un altre monestir i amb una altre comunitat tot seria millor. Tots tenim l’experiència d’idealitzar situacions passades, unes situacions, siguem sincers, que potser quan les vivíem no ho fèiem pas ni amb joia. ni amb plenitud i més aviat en volíem fugir.

A cada edat i a cada enteniment aquestes crisis es poden presentar d’una manera o d’una altre. Com fer-nos-ho perquè ens siguin motiu de creixement espiritual? Com superar-les? Com no caure en l’accedia que ens emmalalteixi l’ànima de manera crònica? No crec pas que recorrent a mortificacions, dejunis rigorosos o càstigs amb aspres assots avancéssim molt en la bona direcció. El secret és confiar-nos al Senyor amb total generositat i humilitat. Tots hem escoltat el relat d’un germà nostre que més d’un cop ha preparat les maletes per anar-se’n del monestir, però malgrat les dificultats que en un moment donat li semblaven insalvables, ha tingut el coratge d’esperar l’endemà i aquest endemà sempre, al menys de moment i esperem que sigui així ja per sempre més, li ha portat llum i serenor. En el llibre sobre la vida consagrada del Papa Francesc, al que ja m’he referit altres vegades, el Papa diu que segurament cap vocació és sincerament generosa al cent per cent en el seu inici; però que sabut això cal que ho sigui en un alt percentatge per poder avançar i arribar a aquest noranta o vuitanta per cent de sinceritat que ens permeti viure amb joia la nostra vida. Viure intensament la pregària comunitària i personal, el treball i el contacte amb la Paraula de Déu; també superant les ensulsides que puguem patir de tant en tant, més sovint del que voldríem; aquesta és la manera de confiar-se plenament al Senyor, al seu ajut que és inestimable, insubstituïble per avançar cap a Ell. Com ens deia avui a Matines sant Cesari d’Arle: «Nosaltres, que hem estat enriquits per la misericòrdia divina amb uns beneficis tan grans, sense cap mèrit que els precedís, col·laborem amb Ell segons les nostres possibilitats, a fi que la gràcia d’una amor tant gran ens sigui profitosa i no pas mereixedora de càstig.»


L’EXCOMUNIÓ PER LES FALTES

De la Regla de sant Benet
Capítol 23

1 Si algun germà es demostra contumaç, o desobedient, o orgullós, o murmurador, o contrari en alguna cosa a la santa Regla i menyspreador dels manaments dels seus ancians, 2 aquest, segons el precepte de Nostre Senyor, ha de ser amonestat secretament pels seus ancians per primera i segona vegada. 3 Si no s’esmena, que el renyin públicament, davant de tothom. 4 I si ni així no es corregia, incorri en excomunió, si comprèn la gravetat de la pena. 5 Però, si és un obstinat, que el sotmetin al càstig corporal.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 27 gener 2019

Sant Benet ens alerta avui contra quatre faltes i en troba dues causes. La contumàcia, la desobediència, l’orgull i la murmuració són faltes que poden portar a l’excomunió; l’origen d’aquestes faltes està en no seguir la Regla o en menysprear els manaments dels ancians; i pensem aquí que per sant Benet l’edat sols és una xifra, l’ancianitat de la que parla és l’experiència i la maduresa espiritual, no pas la corporal perquè pot ser que ambdues no coincideixin.

Pensem que aquest capítol està situat al inici del denominat codi penal de la Regla, és la seva introducció i d’aquest se’n deriven els principis fonamentals de tota la resta. Tota falta, tot pecat ve de no acomplir amb la Regla i el que ens manen; tota falta neix de la murmuració, es una mostra de desobediència, d’orgull i podem eternitzar-la en les nostres vides per la contumàcia,

Contumax

Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena. Així ser recalcitrant o contumaç; és una actitud que pot merèixer l’expulsió del monestir, «si és contumaç, que sigui expulsat del monestir» (RB 71,9) ens diu sant Benet respecte a la manca d’obediència dels uns envers als altres. «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria.» (Rm 7,19) ens diu l’Apòstol a la Carta als Romans que aquests dies escoltem a Matines. I és que podem faltar, és inevitable i ben humà caure; però tant sols el penediment sincer obre la porta al perdó de Déu i a la gràcia de la veritable esmena. Primer que tot reconèixer personalment les nostres accions sense ocultar-nos-en res, perquè al cap i a la fi a Déu res se li pot amagar. I admetent obertament la nostra culpa, sotmetre’ns a les exigències de la justícia de Déu, no desesperant mai de la seva misericòrdia; és a dir reconeixent les nostres faltes i recorrent al sagrament de la penitència, que ens hi ajuda i que ens reconcilia amb Déu. Per lluitar contra la contumàcia tenim el propòsit d’esmena, que és la ferma resolució de no tornar a pecar i d’evitar en tant que puguem el que pugui ser ocasió de cometre faltes. Ens deia un professor de l’Escolàsticat que el diable té una virtut i aquesta és la perseverança; siguem també nosaltres perseverants en combatre’l evitant de caure en les mateixes faltes sempre. Escriu sant Agustí en el seu Tractat sobre l’Evangeli de sant Joan que anem escoltant aquest dies a Matines alternant amb d’altres lectures: «¿I com ens podem reconciliar, si no eliminem el que s’interposa entre Ell i nosaltres? (...) Per tant no és possible la reconciliació si no es treu del mig el que no hi ha de ser, i s’hi posa el que cal.» (Tractat 41,4-5). No podem ni hem de renunciar al propòsit d’esmena, per molt que caiguem una volta i una altre en les mateixes faltes. Renunciar-hi seria renunciar a la nostra pròpia llibertat i Déu ens ha creat lliures; tant per fer el bé com el mal i està a les nostres mans fer el bé tant com no caure en el mal.

Inoboediens

Per lluitar contra la desobediència tenim l’obediència. La idea d’obediència presideix tota la Regla, i sant Benet la presenta com a signe de l’amor a Crist, a qui veiem o hem de reconèixer en l’altre. Humilitat i obediència tenen una estreta relació, així la primera és l’actitud interna, l’efecte produït en l’ànima pel temor de Déu; mentre que la segona és aquesta mateixa actitud expressada externament; d’aquí que en el fons es trobin i confonguin. Són tres els capítols que en la Regla que s’ocupen exclusivament i d’una forma explícita de l’obediència; perquè la Regla no només l’aconsella, sinó que la veu com el seguiment de l’exemple de Crist. El text de la Carta als Hebreus que anem seguint en la litúrgia aquestes primeres setmanes del temps ordinari ens ajuda a entendre aquesta idea identificant obediència amb Crist i servint-nos Ell de model per, renunciant a la nostra pròpia voluntat i al nostre propi interès, fer-nos servidors dels germans, com Crist ho fou seguint la voluntat del Pare. La desobediència per tant és signe de voler imposar la nostra voluntat per damunt de la del Senyor i d’allunyar-nos del seguiment del Crist.

Superbus

Per lluitar contra la supèrbia tenim la humilitat. La humilitat, com a valor humà, el pot viure tota persona; però per al monjo neix de la confiança en el Senyor i del reconeixement de la nostra migradesa davant de Déu i davant dels altres, que són imatge de Déu. L’humil confia i es posa al servei dels altres per amor al Crist. No és una tasca fàcil, cal anar treballant-la per anar rebutjant l’altivesa, el menyspreu més o menys subtilment expressat, el portar sempre els comptes dels greuges que crec que m’han fet, obstinant-nos a mantenir un protagonisme que satisfaci el nostre ego. Quan vivim les nostres limitacions com una humiliació, no passen de ser una experiència desagradable de la qual volem sortir surant el més aviat possible; sols quan la pau interior ens porta a abraçar la nostra situació confiats en el Senyor la vivim evangèlicament. Perquè una cosa és teoritzar sobre la humilitat i una altra viure-la. Un abaixament suportat no és si no humiliació; un abaixament estimat és humilitat i Crist no es va aferrar a la seva condició divina, sinó que es va fer no res, es va anorrear per amor als homes i per obeir al Pare.

Murmurans

I per lluitar contar la murmuració que tenim? Murmurar no vol pas dir anar dient en veu baixa, per a nosaltres mateixos quelcom; això fins i tot pot ser una teràpia per evitar caure en la murmuració. La murmuració que tant blasma sant Benet, que tant critica el Papa Francesc, és la que practiquem jutjant al proïsme, parlant malament del proïsme, escampant fins i tot calumnies; sense tenir la força, la valentia necessària de mirar els nostres propis defectes abans que els dels altres. En la murmuració s’hi sumen desobediència, contumàcia i orgull. Per no caure en aquest tipus de murmuració és pel que el Papa Francesc diu que és molt necessari mossegar-se la llengua abans de parlar malament de l’altre.

Desobediència, orgull, murmuració i menyspreu són faltes contràries a la Regla i a l’Evangeli; d’aquí la insistència de sant Benet en fer-nos adonar de que cal que ens esmercem en esmenar-nos-en tant com puguem amb l’ajut i la misericòrdia de Déu. Com diu sant Gregori de Nissa en la lectura de col·lació: «La perfecció cristiana tant sols té un límit: el no tenir límit.»


PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOAQUIM CERVERA

Al·locució de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, sala capitular, 25 de gener de 2019

Regla de sant Benet, capítol 58, La manera d’ademetre els germans

Estimat fra Joaquim,

Avui has tornat a demanar la misericòrdia de Déu i de l’Orde, tal com vares fer el dia que vestires l’hàbit de novici. Aleshores vas trucar a la porta del monestir, ara veiem que has persistit en la teva demanda, tot i que se t’han dit per endavant les coses dures i aspres per les quals es va a Déu, i has pogut escoltar, llegir i estudiar la Regla amb profunditat. Ara has de saber que la llei de la Regla estableix que a partir de demà no et serà lícit d’anar-te’n del monestir, ja que havent-ho pensat tant, has pogut refusar o acceptar.

Arribes a un punt important de la teva vida monàstica, el de lligar-te amb aquesta comunitat i fer-ho oferint simbòlicament la teva vida damunt l’altar com faràs demà, si Déu vol, dipositant-hi la teva cèdula de professió. Per aconseguir-ho avui davant la comunitat manifestes la teva voluntat d’assumir el camí de l’obediència monàstica per tal de configurar-te més i més al Crist, per no anteposar res a la seva Paraula i per cercar quina és la voluntat de Déu mitjançant la pràctica de l’obediència. Prens les fortíssimes i esplèndides armes de l’obediència per tal de que t’ajudin en el teu camí cap la vida eterna. Perquè aquesta és la vertadera meta, la vida eterna, tota altre no és més que una passa, això sí, que ens cal anar fent en la bona direcció.

Has arribat lluny i no has arribat enlloc alhora, com tots i cadascun de nosaltres, perquè on ens cal arribar és al Crist i a Ell no hi arribem mai del tot en aquesta vida. Has de viure la teva vida com un camí, com una ocasió en tot moment per entrar en contacte amb la voluntat del Pare, sense perdre mai de vista per Qui t’has compromès, perquè sense la passió enamorada pel Crist la teva vida no tindrà futur, estarà buida i és això contra el que hauràs de lluitar cada dia. Tens recursos per fer-ho, al llarg d’aquests anys els has anat aprenent: la fidelitat a l’Ofici Diví, el contacte amb la Paraula de Déu, el treball i la força de l’Eucaristia; tot això viscut en comunitat; no ho perdis, no ho menyspreïs mai. No permetis mai que la teva reacció davant qualsevol entrebanc, que segur que tindràs, sigui la de caure en el desencís, en el pessimisme o en la crítica, abans de criticar confia’t al Senyor i procura apreciar i comprendre el que t’envia. Ell t’ajudarà per no caure en trobar-ho tot malament, en perdre la il·lusió i caure en la murmuració amenaçant així la unitat i la caritat. En qualsevol comunitat, en qualsevol monestir si ho cerques trobaràs, sense masses dificultats, suficients elements de crítica per estar ocupat tot el dia si vols; sabem i tu també saps que som una comunitat imperfecte però que volem avançar junts cap a Crist, fer-ho malgrat o gràcies a les nostres imperfeccions i febleses tant físiques com morals, als nostres defectes de fàbrica. Tot això ja ho has anat coneixent i malgrat tot, vols ser un de nosaltres, per això vas venir, per això t’has anat preparant i saps que hauràs de tenir per centre la pregària i que potser algun dia no t’hi sentiràs prou bé però estigues cert que si desitges pregar, si desitges estar en presència del Senyor, no en dubtis que Ell t’escoltarà i t’ajudarà.

L’obediència que avui vols destacar d’una manera especial entre els vots que faràs demà, pot ser una defensa contra tots aquests perills, contra la pròpia voluntat; és ben fàcil tenir la temptació de fer-nos centre del nostre propi univers, de voler viure les nostres vides per la nostra pròpia satisfacció. L’art de ser cristià, l’art de ser monjo, deia el cardenal Basil Hume, abat benedictí, es aprendre a posar Crist al centre de les nostres vides i estimar a Déu i als altres tal com Ell ens va ensenyar. Construir la nostra vida en Crist significa comprometre’ns pel seu amor i el seu amor ens demana coherència en el propi comportament, seguir en la nostra conducta els manaments de Crist, de l’Església i de la Regla. El que hem de témer és la pusil·lanimitat, l’egoisme, la lleugeresa, la comoditat; tot allò que pot fer emmudir la veu de Crist dins dels nostres cors; però no tinguis mai por fra Joaquim de les exigències de l’amor de Crist. Dirigeix sempre vers Ell la teva mirada amb la lectura de la seva Paraula, intimant amb Ell en la pregària, servint-lo en el treball, no deixant mai de formar-te interiorment amb profunditat i serenament. Sols amb Crist al costat podem caminar segurs, tant sols portant la seva presència a totes les nostres activitats podrem tenir la certesa de que el cerquem i de que Ell també ens cerca.

Estimat fra Joaquim, han estat uns anys de formació durant els quals t’has anat plantejant si cercaves Déu de veritat i també nosaltres ens ho plantejaven respecte a tu; sols Crist pot donar una vertadera resposta a aquesta pregunta i Ell ja te la seva resposta, Ell ja sap si tu o qualsevol de nosaltres el cerquem amb sinceritat de cor, de fet sols Ell ho sap. Per això mateix lluita amb afany per no defraudar-lo, ens cal lluitar a tots, cada dia, a cada hora, per tal de refermar-nos en el nostre camí de cerca de Déu. En el fons som uns privilegiats, no ens n’enorgullim pas per això, perquè el mèrit no és pas nostre, és Ell qui ens ha cridat i nosaltres aixecant-nos amb dificultat li hem respost, ara no ens aturem, ara no t’aturis estimat fra Joaquim, persevera amb armes tant esplèndides com aquesta de l’obediència, que és una obediència, no ho oblidis mai al mateix Crist. Com diu el Papa Francesc en el llibre sobre la vida consagrada que ens va servir de guia en el retir a Vallbona on vares preparar aquesta teva professió solemne «La qüestió no rau tant en fer, sinó a ser fidel.»

Per molts anys i que el Senyor t’acompanyi sempre en el teu camí.


LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 gener 2019

Umberto Eco posa en boca del seu personatge, el monjo benedictí Jordi, a la novel·la El nom de la rosa aquestes frases: «El riure és feblesa, la corrupció, la insipiditat de la nostra carn. (...) El riure allibera al camperol de la por del dimoni. (...) El riure distreu, per uns moments, el camperol de la por. Però la llei s’imposa a través de la por, el nom veritable de la qual és temor de Déu. (...) Al camperol que riu, en aquell moment no li importa morir, però després acabada la seva llicencia, la litúrgia li torna a imposar, segons el designi diví, la por de la mort.»

Sant Benet ens diu de no riure fàcilment ni de seguida. Vol dir amb això que hem d’estar tristos? No pas, es refereix al riure neci, groller, simple en el que tant sovint caiem en la temptació i amb el que aconseguim perdre potser el temor de Déu que hem de mantenir sempre davant els ulls i evitar completament d’oblidar-lo (RB 7,10).

Ens ho diu sant Benet també al capítol VI dedicat al silenci; que ja el profeta ens ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». Per això sant Benet condemna a eterna reclusió les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure i no vol que obrim la boca per a expressions d’aquesta mena (Cf. RB 6). La scurrilitas que sant Benet condemna tant severament, és una dissipació interior, lleugera i vulgar que no es correspon a prendre’s la vida seriosament, a estar atents, de viure cada cosa, cada gest, cada paraula, cada mirada, cada encontre, fins i tot cada pensament en plenitud (Cf. P. Mauro-Giuseppe Lepori, La liturgia, centro della vita monastica. Lilienfeld setembre 2018).

La nostra joia ha de ser una altre perquè la seva raó de ser, el seu origen és molt més profund que el del riure fàcil. Perquè l’alegria, la joia, si no és inalienable, sinó és per sempre, no és vertadera alegria. Sant Benet ens convida, ja al pròleg de la Regla, a acollir cada dia com el naixement d’una nova vida, com una bestreta de la resurrecció que tant anhelem, obrint els nostres llavis, ho diem cada matí tres cops, per proclamar la lloança del Senyor. Es viure de bon matí, encara fosc, aquell «ja sí, però encara no» de la presència de Crist entre nosaltres i aquesta vivència ens porta, ens ha de portar si la vivim veritablement, a l’alegria. La humilitat la puresa de cor és el secret de la joia, perquè la humilitat viscuda amb sinceritat no te res a veure amb la frustració. La frustració és enyorança, perquè allò que desitjàvem capritxosament no ho hem aconseguit i ens mostra de que no hem estat capaços de renunciar-hi per amor al Crist i això ens causa amargor. Aquell qui és vertaderament humil viu en pau, perquè ja es té per estimat per Déu i pels germans, el podem reconèixer per la claredat de la seva mirada, per la senzillesa de les seves paraules, per l’afabilitat del seu tracte; no hi ha afectació en el seu comportament, no hi ha en ell ni aspror ni cap necessitat de defensar els seu propis drets ni encara menys d’enfrontar-los als dels altres. Certament que la imatge d’alguns dels germans que hem conegut, en el que portem de vida monàstica, ens ve ara a la memòria i l’identifiquem amb el vertaderament humil i per tant joiós i alegre. Però mentrestant nosaltres podem pensar que la humilitat que ens demana sant Benet és entristir-nos, menysprear-nos, arrastrar-nos i per tant la rebutgem, ens parapetem en la defensa de la nostra malentesa dignitat o ens refugiem en el riure neci, en la bufoneria egocèntrica o la jovialitat sense amor de la que parlava el nostre Abat General a Lilienfeld al setembre, és d’això del que ens diu sant Benet que hem de fugir.

Així com hi ha un riure que ve de l’amargor, de la frustració, de la falsa superioritat i que és dolent, que fa oblidar el temor de Déu i duu a l’infern; també hi ha una joia bona que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Els monjos hem de cercar aquesta alegria, la trobarem amb un amor ferventíssim, és a dir, avançant-nos a honorar-nos els uns als altres; suportant-nos amb una gran paciència les nostres febleses, tant físiques com morals; obeint-nos amb emulació els uns als altres; no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; practicant desinteressadament la caritat fraterna; tement Déu amb amor; no anteposant res absolutament al Crist, el qual volem que ens dugui tots junts a la vida eterna (Cf. RB 72). Una de les temptacions més serioses que tenim és la consciència de derrota que ens fa pessimistes, queixosos, desencantats, posant mala cara fins i tot per una tan gran futilesa com un plat a taula que no ens ve de gust. Per superar-ho ens cal que, conscients sempre de les nostres pròpies fragilitats i de les dels altres, estiguem certs de que hem rebut, de que tenim l’amor de Crist, un amor que té necessitat de ser mostrat, compartit. «Units a Jesús, busquem el que Ell busca, estimem el que Ell estima.» (EG, 267)

Escriu Umberto Eco: «El monjo Jordi en veu baixa (...) afegí —Joan Crisòstom ha dit que Crist mai va riure. —Res en la seva naturalesa humana li ho impedia —va observar el franciscà Guillem—, perquè el riure, com ensenyen els teòlegs, és cosa pròpia de l’home. Forte potuit sed non legitur eo usus fuisse (tal vegada va poder, però en cap lloc es llegeix que hagués estat el seu costum) —va dir escaridament el benedictí Jordi, citant a Pere Cantor. —Manduca, jam coctum est (menja que ja està assaonat) —va murmurar Guillem el franciscà. —Són les paraules que segons sant Ambrosi va pronunciar sant Llorenç a la graella, quan va convidar als seus botxins a que li donessin la volta, com també recorda Prudenci. Sant Llorenç sabia, doncs, riure i dir coses risibles, encara que només fos per a humiliar als seus enemics. Replicant amb un grunyit el monjo Jordi afegí —El que demostra que el riure està bastant prop de la mort i de la corrupció del cos —i haig d’admetre que la seva lògica era irreprotxable, conclou Adso.»

Sant Benet ens vol sempre alegres, ens vol sempre en camí, cenyits els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, seguint el guiatge de l’Evangeli, anhelant de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne (Cf. RB, Pròleg, 21); en tensió escatològica que no exclou pas de viure amb plenitud la vida present sinó que estimula a viure-la amb major intensitat, ben conscients del seu sentit últim. Viure-la amb joia, amb alegria vertadera, sincera, no pas amb cara de pomes agres o de que ens comprin les ganes. Tenim la temptació d’entristir-nos o de caure en la rissa fàcil. Ser feliços, estar joiosos sols ho aconseguirem posant en pràctica la doctrina de Crist. L’alegria cristiana ha de caracteritzar tota la nostra vida, i no només un dia a la setmana o una estona al dia. La joia del creient s’ha de mostrar sempre i sols pot manifestar-se amb autenticitat servint. Servir, aquest és el camí de la felicitat i també el de la santedat diària; sols així la nostra vida transforma l’amor que rebem de Déu en un amor cap als nostres germans. La nostra joia serà plena, servint amb alegria. El Senyor ens ha cridat al monestir, li hem respost afirmativament; que més podem demanar si ens sentim cridats i estimats per Ell? En paraules de sant Agustí «Ens ha promès la vida eterna, on res no hem de témer, on res no ens pertorbarà, d’on no serem mai expatriats, on no morirem; on no plorarem al qui se’n va, ni desitjarem l’arribada de ningú.» (Sobre l’Evangeli de Joan 32,9). Que el Senyor ens ajudi a vèncer la temptació de l’ensopiment, la de la bufoneria egocèntrica i la del riure fàcil i ens ompli de la vertadera i única joia que ve del seu amor.


LA HUMILITAT: EL TERCER GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,34

34 El tercer graó de la humilitat és que el monjo, per amor de Déu, se sotmeti al superior amb tota obediència, imitant el Senyor, de qui diu l’Apòstol: “Es féu obedient fins a la mort”.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 gener 2019

El tercer graó de la humilitat té un to fortament cristològic. Com ens passa sovint una lectura apressada ens pot mostrar un text feixuc, dur i anacrònic perquè la mateixa paraula sotmetre no sona gens bé. Però el seu rerefons està ben vigent, Crist és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida. Obediència i humilitat van ben juntes, però ha de ser una obediència lliure, sana, sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració ni protesta; una obediència per amor al Crist. Perquè si obeïm murmurant, de mala gana, no ja en la boca sinó en el cor, encara que acomplim materialment el que ens manen de fer, no serà agradable a Déu ni de profit per a nosaltres.

La cita de l’himne cristològic de la Carta als Filipencs ens mostra com l’apòstol Pau tenia sempre a Crist davant dels seus ulls. Nosaltres, també hem de veure en Crist el nostre model. A Filipencs l’Apòstol ens està dient que hem de pensar, parlar i actuar de la manera en què Jesucrist ho va fer. Fer-ho així ha de ser l’objectiu de la nostra vida, això ens ha de guiar, marcar tota la nostra manera d’actuar. Jesús estava disposat a deixar-ho tot pel Pare, i aquest també hauria de ser el nostre sentit fonamental. Jesús va renunciar a la seva glòria, a la seva majestat, a la seva autoritat i a la seva esplendor, s’abaixà, i tot això ho va fer per amor, per servir als altres, per servir-nos a nosaltres. Jesús va viure com un serf, servint als homes de totes les capes socials, sense accepció de persones. Tant als rics com als pobres, tant als observants com als pecadors, tant als poderosos com als marginats. Més encara, va estimar de manera molt especial als allunyats de Déu, als pecadors, als malalts, als pobres i va dir amic fins i tot al qui el va trair, li va rentar els peus, màxim exemple de servei, fent Ell, el mestre, el treball d’un esclau del rang més baix davant dels apòstols. Perquè l’obediència té un caràcter marcadament comunitari, i en aquest context Jesús va ser obedient al Pare per donar-nos la salvació a tots els homes.

El tercer graó de la humilitat és un signe explícit del lliurament de les nostres vides a Jesús. La nostra vocació exigeix que no seguim pas la saviesa ni les suggestions de la nostra naturalesa, sinó que obeïm a la llei de l’Esperit. Així l’obediència no aniquila la nostra personalitat, sinó que ens fa més lliures, ens assimila a Crist i ens deixa trobar la nostra veritable identitat com a fills de Déu. En aquest graó sant Benet canvia un xic l’accent; si abans tractava de la humilitat com a actitud davant de Déu, ara ens la mostra com a subjecció a una persona. Si volem captar aquest pensament en tota la seva profunditat, topem amb un gran misteri que només s’il·lumina amb l’exemple de l’obediència de Jesús. Llavors ens sentim interiorment lliures, ja que l’obediència és sobretot un encontre personal amb Crist. L’obediència, sense límits de la que ens parla sant Benet no és una obediència cega ni antinatural sinó que significa una obediència que penetra totes les fibres, que concentra totes les forces. Practicar-la és d’una importància decisiva per al monjo que cerca de tenir un cor pur, així es lliura a l’obediència perfecta perquè sap que cap altre camí el portarà més directament i amb major seguretat cap a Déu. Es tracta d’estar units, de col·laborar, d’estar disponibles. Llavors l’obediència adquireix una dimensió humana i no és que signifiqui la mort de la nostra pròpia voluntat, de la nostra llibertat, sinó que és una major participació en l’obediència de Crist.

L’obediència per sant Benet és mes aviat tot el contrari al sotmetiment. L’obediència constitueix l’eix de tot l’itinerari monàstic; sempre en referència a l’altre, a fer la seva voluntat, la del Pare, com Crist. L’exemple el tenim en la vida de Jesús marcada per una obediència total al Pare. Si el volem seguir a Ell, hem de seguir el camí que Ell ens assenyala. El veritable deixeble de Jesús compleix la voluntat del Pare; per això per a sant Pau l’obediència és el fonament de la salvació. La idea d’obediència va trobar un ressò extraordinari entre els monjos a partir ja de les primeres generacions del monacat. Els pares del desert no es cansaran d’insistir en aquesta crida a l’obediència a Déu, a l’Escriptura, a l’ancià espiritual, a la regla, als germans. No és qualsevol tipus d’obediència, sinó una obediència digna de Déu, agradable a Déu. Sant Benet segueix així la tradició de l’espiritualitat cenobítica, que considera a l’obediència com un element primordial, imprescindible per a l’existència mateixa de la comunitat, perquè l’amor a Crist és el principal, l’únic motiu d’obeir. Per a la Regla, l’obediència és renunciar al lliure exercici de la pròpia voluntat, imitant al Senyor que no va venir a complir la seva sinó la d’aquell que el va enviar. Perquè aquesta obediència sigui perfecta davant Déu, ens diu la Regla que s’ha de practicar sense por, sense tardança, sense fredor, sense murmuració i sense protesta, perquè per a la Regla el pitjor defecte contra l’obediència i contra la vida comunitària és la murmuració. Com diu el Papa Francesc la murmuració és una actitud que consisteix a fer sempre el comentari negatiu per a destruir a l’altre; aquest pecat de murmurar és quotidià, en la nostra pròpia vida ens trobem murmurant sovint perquè no ens agrada això o allò i en comptes de tractar de resoldre una situació de conflicte, murmurem secretament, sempre en veu baixa, perquè no tenim el valor suficient per a parlar clarament. Obeir exteriorment no és suficient sinó va acompanyat de bona voluntat, perquè al superior o a l’ancià o al germà se’ls pot enganyar; però a Déu no; Ell sap que hi ha al nostre cor, al nostre interior, sols Ell ho sap. Els monjos hem de avançar per aquest camí, de renúncia a la nostra voluntat, al nostre interès personal, per a fer-nos servidors dels germans en qui hem de veure al mateix Crist. Crist ens és el model d’obediència i l’amor de Déu el sentit de tota la nostra vida.


COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 6 gener 2019

Sant Benet estableix un procediment de discerniment per tal de prendre les decisions sobre els assumptes més importants. Recollir l’opinió de tots, també la dels més joves, i finalment l’abat és qui decideix, tal com diu sant Benet ben clar dues vegades. Per l’alta edat mitjana establir uns procediments decisoris democràtics, tal com avui ho entenem, hauria estat anacrònic; sant Benet no estableix pas, es podria dir que li és impossible d’establir, un procediment sobre la màxima vox populi, vox Dei. Però si que ens dona una clau important, fonamental, ens diu que és el Senyor qui ens revela la bona decisió i que ho pot fer fins i tot per mitjà del més jove. Emprant el verb revelar sant Benet situa la presa de decisions importants en un escenari diferent, no es tracta tant sols de sospesar els pros i els contres, de calcular els avantatges i els inconvenients; sinó que la bona decisió és la voluntat de Déu i Ell d’una manera o altre la revela, la fa saber i ens permet descobrir la veritat, esbrinar la decisió encertada. De la tradició monàstica en la que beu sant Benet es desprèn que una de les conseqüències del pecat és que aquest ha posat un vel davant la veritat, davant de la Paraula de Déu, de l’Escriptura, i per tant per descobrir el bé ens cal fer un procés, ens cal desvelar-lo. Obrir la mirada interior a una realitat que ja existeix, que ja és present, però que no acabem de veure o si més no fer-ho amb claredat. Per això sant Benet relaciona la presa de les decisions importants amb el consell i aquest amb la humilitat, la submissió i l’absència d’arrogància.

Per sant Benet no es tracta tant de comptar vots com d’una actitud més profunda. La relació amb l’obediència, que ell ens destaca té a veure amb el sentit d’aquest mot en llatí, que vol dir escoltar, parar l’orella per saber que és el més convenient, saber quina és la voluntat del Senyor; esbrinar entre tots que ens vol dir el Senyor. S’oposa això a la defensa de l’opinió personal entesa com la formulació dels propis interessos, de la imposició de la pròpia voluntat. Potser el contingut d’aquest capítol pot tenir avui una lectura políticament incorrecte, però llegit correctament és certament un dels capítols clau; estar certs de que la meva opinió és una entre d’altres, amb tant de valor com les altres, oberta a la revelació de Déu com les altres, però no més que les altres. El tema no és imposar-se, d’una manera o d’una altre, sinó cercar la voluntat de Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir.

En aquest procés sant Benet ens va donant les pautes per l’actitud dels germans i la de l’abat. Pels germans estableix que cadascú doni la seva opinió, amb humilitat, sense arrogància, és a dir sense caure en la temptació d’exagerar els arguments, de vestir un relat que allunyant-se un xic de la veritat cerqui captar la voluntat dels altres; no pas faltant a la veritat però si que seguint el propi voler mirar de totes les maneres possibles d’imposar-lo. També l’abat pot tenir la temptació de mostrar els arguments de manera tendenciosa, poc equitativa, accentuant alguns aspectes i disminuint, dissimulant o obviant-ne d’altres. Ambdues actituds són poc sinceres, enterboleixen més que ajuden a revelar la veritat i amb elles es corre el perill de faltar a la sinceritat. Fins i tot l’abat pot tenir la temptació d’escoltar havent pres ja la decisió i no tenint cap intenció de canviar-la, això també és un error i no pas lleu. La decisió final ha de ser fruit d’escoltar, de discernir la voluntat de Déu i no pas d’acontentar a l’abat o a un o altre germà. Hi pot haver també el risc de callar-se l’opinió o la d’oposar-se sistemàticament a la dels altres; ambdues postures tampoc no ajuden a la comunió.

A l’abat sant Benet li demana seny i justícia; el mot llatí traduït al català per seny és provide que ve del verb providere el significat del qual va més en el sentit de preveure, de pressentir, de calcular els efectes i resultats d’una decisió. Sant Benet ens fa veure la dificultat de cercar tots junts la veritat, de caminar cap a la decisió encertada, potser sense haver copsat del tot els arguments. Sant Benet va en la línia de l’Apòstol a la Primera Carta als Corintis, també la comunitat pot ser comparada a un cos on cada monjo té la seva funció i aquesta és fonamental, sense participació responsable d’un la resta perd unitat. I finalment, havent estat escoltada l’opinió dels germans cal prendre la decisió procurant escoltar la veu de l’Esperit que parla a tota la comunitat, a cada germà, sovint al més jove ens diu sant Benet. Un cop presa la decisió aquesta ha de ser rebuda per tots, fins i tot pels qui no els hi agrada, també sinó es correspon amb la nostra opinió; un cop la comunitat ha parlat i l’abat ha decidit havent-la escoltada, el resultat és ja també nostre. Sant Benet ens ho diu clarament i amb senzillesa, escoltar amb atenció, prendre la decisió i aplicar-la.

Tot plegat representa un repte que en certa manera hem començat a afrontar en els treballs en grup, on pot ser més fàcil expressar-se sobre temes importants que finalment han de ser decidits entre tots al Capítol. També és molt útil el consell dels ancians, que diria sant Benet, en el nostre cas el consell de l’abat, un òrgan més reduït que permet exposar problemes i temes que requereixen més discreció i reserva. Sant Benet oposa les idees de desig, de voluntat i el voler del propi cor, d’una banda, i la Regla com a mestre de la qual ningú ens hi hem d’apartar temeràriament, de l’altre. «Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor» esdevé la clau de volta de tot el capítol, una frase situada al centre per dir-nos que el que cerquem és el guariment del nostre propi cor, fent un camí de conversió, de llibertat. Escoltàvem aquesta setmana la conclusió de la Declaració de l’Orde « mai no arribem a realitzar perfectament el nostre ideal; per tant, sempre tindrem necessitat d’aquella conversió contínua i sincera mitjançant la qual nosaltres, com a individus i com a comunitat, anem sent transformats a imatge de Crist, el Fill de Déu.» Que Ell ens hi ajudi i ens guiï.


Llegiu més comentaris

Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005