22/09/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Vida monàstica
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Fundació Poblet
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Els capítols de l'Abat 
Els capítols de l'Abat
 

ELS PORTERS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 66

1 S’ha de posar a la porta del monestir un monjo d’edat, ple de seny, que sàpiga rebre encàrrecs i donar-los, i d’una maduresa que el guardi de rondar d’un cantó a l’altre. 2 Aquest porter, cal que tingui la cel·la vora la porta, perquè els qui arribin trobin sempre a punt qui els respongui. 3 I així que algú truqui o que algun pobre demani, que contesti Deo gratias o Benedic, 4 i que, amb tota la dolcesa del temor de Déu, faci de pressa l’encàrrec amb tot el fervor de la caritat. 5 Si el porter necessita ajut, que se li doni un germà més jove. 6 El monestir, si és possible, s’ha d’establir de tal manera que totes les coses necessàries, és a dir, l’aigua, el molí, el forn, l’hort i els diversos oficis, s’exerceixin a l’interior del monestir, 7 per tal que els monjos no tinguin necessitat de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les seves ànimes. 8 I volem que aquesta Regla es llegeixi sovint en comunitat, perquè cap germà no pugui al·legar ignorància.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 setembre 2017

En aquest capítol sant Benet ens presenta tres temes importants. En primer lloc ens parla del treball ben fet, en fer el perfil del porter del monestir, que és el centre i el títol del capítol. Ens diu que el porter ha de ser algú de seny, madur, que no rondi, sempre a punt de fer un encàrrec i que ho faci tot de pressa i amb fervor de la caritat. Això pot ser aplicable a qualsevol ofici o servei comunitari; en una línia similar ens parla en altres capítols del majordom, dels encarregats de la cuina, de l’hostatger, dels artesans, del prior i no cal dir de l’abat. Sant Benet avui no entendria —per posar diferents absurds— que qui està a la porteria, per exemple, restés impàvid davant un telèfon que sona, sense tenir cap intenció de contestar-lo, d’algú que, rebent un encàrrec, ni l’anotés ni el passés mai al destinatari; com no entendria, per exemple, un carter que perdés voluntàriament correspondència o obrís cartes per assabentar-se d’un contingut no pas destinat a ell; no entendria tampoc, per posar un altre absurd, un bugader que taqués o llancés la roba en lloc de netejar-la, un cuiner que per costum deixés caure tot el pot de la sal a l’olla, un hostatger que deixés els hostes a la serena, un bibliotecari que guixés els llibres o n’arrenqués pàgines o un majordom que destinés els diners de la comunitat a satisfer capricis personals. I sant Benet faria bé de no entendre-ho, perquè cap monjo no ha de fer ni faria mai de la vida res d’igual, perquè és responsable i mai ningú, Déu ni ho vulgui ni ho permeti, cauria en aquesta mena d’actituds, tot i que pogués sentir-ne la temptació. Sabem que si hi caigués seria responsable dels seus actes i no pas per por d’ésser descoberts, sinó per temor de Déu, la podem vèncer i actuar com cal. Ens deia avui sant Joan Crisòstom en un bell sermó que hem sentit a Matines que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències. El que aquí sant Benet ens diu del porter és aplicable a qualsevol altra tasca o responsabilitat, també quan disposa que, si cal, s’ha d’ajudar qui es pugui veure desbordat pel treball en un moment o altre: solidaritat com a principi de la vida comunitària, ben lluny doncs del «ja s’ho faran» que ens apareix sovint a la boca com a temptació. Afortunadament, pel que fa al porter, els qui fan aquest servei a la comunitat habitualment o en dies festius són monjos de seny i sempre amatents i servicials, i no cauen en la desídia, la negligència o la ineptitud voluntàriament cercada, ans al contrari són diligents i una bona imatge de la comunitat. Ja he comentat més d’un cop la gran feina que es fa a la bugaderia i també a l’hostatgeria interna, o la bona feina que fa el carter, els cuiners, el bibliotecari i qualsevol altre. Hem de ser conscients que la feina ben feta no posa fronteres a la nostra vida i la feina mal feta no te futur monàstic, per fer un paral·lel amb una campanya institucional de ja fa uns anys.

A part de les consideracions sobre la tasca del porter, en els darrers versets, primer ens parla d’un altra tema molt important en la vida monàstica. Al llarg de la Regla sant Benet hi insisteix sovint; com ho fa amb el tema de la murmuració, perquè sap que som pobres homes febles, que caiem un cop i un altre sempre en les mateixes temptacions, si no és que les augmentem amb els anys. Ens parla en concret de no cercar fora del monestir allò que no tenim cap necessitat de cercar-hi. Cal tenir doncs dins el monestir el necessari per no tenir la temptació de córrer per fora, perquè no convé de cap manera a les nostres ànimes rondar indegudament fora del clos del monestir. Tenir-hi allò necessari, això vol dir que sant Benet ens alerta que no hem de tenir per caprici allò que voldríem tenir, sinó allò que necessitem realment. Sempre que algú demana quelcom, si la seva petició té un mínim de sentit i diria que quasi sempre el té i que si no el té entén bé les raons per no accedir a la seva petició, se li proporciona o compra allò que li calgui. Però a vegades podem tenir la temptació de caure en l’infantilisme de fer les coses d’amagatotis, aleshores, però, succeeix que també massa sovint caiem també en la temptació de la supèrbia i ho acabem explicant a algú altre, potser, Déu no ho vulgui, algú de fora del monestir, i a la fi, no en dubtem mai, s’acaba sabent més d’hora que tard. Sempre que em ve algun monjo demanant si pot tenir tal o tal altra cosa, o acceptar-la perquè li ofereixen, crec que mai li he negat, perquè sempre han estat peticions raonables; potser deuen ser les no raonables les que no m’arriben. Aleshores de nou s’escau la frase que sentíem aquest matí d’un sermó de sant Joan Crisòstom, «que el mal que puguem fer recau damunt nostre, i som nosaltres sols qui en sofrim les conseqüències». El perill del consumisme, el perill de sortir per la plaça anant a la recerca d’algú amb qui parlar i tantes altres temptacions, sempre ens ronden; no és fàcil lluitar-hi, ens hi hem d’escarrassar. Està clar que això demana l’ajut de l’Esperit perquè ens doni força de voluntat, propòsit d’esmena i no pas complaença, no diria potser en la culpa, però si en la falta a la Regla. Sant Benet coneix bé les nostres febleses i al llarg del text de la Regla ens prevé un cop i un altre contra les que ell sap més habituals.

El segon punt que sant Benet ens aporta en els versets finals és precisament la importància del coneixement de la Regla. Ens diu que la Regla es llegeixi diàriament en comunitat, perquè ningú, cap germà no pugui al·legar ignorància. La Regla ha de ser el nostre llibre de capçalera, és el manual pràctic d’aplicació en la nostra vida i en la de la comunitat dels manaments evangèlics, el llibre d’estil de la vida monàstica. Clar que sempre podem caure en el «a mi que m’han d’explicar» si fa tants anys que la sento, podem sentir-la, certament, però podem no escoltar-la. La Regla sempre és nova, diria que com l’Evangeli, sempre ens descobreix quelcom de nou, i reconeixem-ho, sempre ens fa enrojolar de vergonya quan en sentir-la ens n’adonem del lluny que estem de practicar tantes i tantes coses de les que ens diu. Com deia l’apòstol ens n’adonem de que «no faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria» (Rm 7,19). Escoltem la Regla cada dia al vespre, està clar que ho fem els qui assistim a la col·lació, perquè si no hi anem podem portar anys sense escoltar-la i sols sentint-la el diumenge, potser pensant que passi ràpid per poder anar a esmorzar d’una vegada i intentant desconnectar per no aguantar a més el feixuc xàfec del comentari posterior.

Deia el nostre Abat general al Capítol General de l’OCSO aquest darrer dilluns que la nostra vida: «no és una vida de somnis, una supervivència senzilla o, sobretot, una vida còmoda que es realitza en la immanència, sinó una vida hic et nunc (aquí i ara), un tast de la vida eterna que comença en la vida actual». En la Regla tenim una gran ajuda, no ens cansem mai d’aprofundir-hi.
 

LA TAULA DE L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 56

1 A la taula de l’abat hi haurà sempre els hostes i els pelegrins. 2 Però quan no n’hi hagi, estarà a la seva facultat de cridar els germans que vulgui. 3 Amb tot, cal deixar sempre un ancià o dos amb els germans, per conservar l’ordre.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 10 setembre 2017

Sant Benet ens presenta aquí de nou la sol·licitud que cal tenir amb els hostes; una hospitalitat cordial i diligent i alhora prudent, continguda i limitada als qui els està assignada aquesta tasca d’acolliment. Com recorda l’abat Cassià Maria Just, «cal que la comunitat perseveri en el seu ambient de silenci i de treball; per això sols aquells que en reben l’encàrrec s’han de dedicar als hostes. Els guies espirituals improvisats que actuen pel seu propi compte, no donem mai bon resultat». «Generalment —són paraules de l’abat Cassià— es tracta de persones immadures que sota l’aparença d’un zel pastoral, sols aparent, cerquen instintivament omplir un buit afectiu». Sant Benet és contundent al respecte i l’abat Cassià al seu comentari, com veiem, també és bastant dur, deu ser cosa de l’experiència viscuda. 

L’hospitalitat l’hem de practicar amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així pot ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat. Sobretot compartint l’experiència de la pregària que alhora enriqueix l’hoste i la mateixa comunitat. Potser sovint, Déu no ho vulgui, qui ni tan sols comparteix la pregària amb la comunitat, està prompte a compartir tertúlia amb els hostes allí on no toca, quan no toca i per qui no li toca pas de fer-ho en qualsevol cas. Per exemple un hoste no ha de restar al refetor un cop finit l’àpat i feta la benedicció final parlant amb cap monjo; si té necessitat de fer-ho, per exemple amb l’hostatger, ho pot fer al calefactor, vora el templet, en un racó del refetor, sempre amb discreció. Certament l’hostatger així ho comunica als hostes, així està escrit en les indicacions a les cel·les dels hostes però nosaltres ens entestem a no ajudar ni l’hoste ni l’hostatger i no ho respectem. Si compartim els àpats amb els hostes és perquè comparteixin el silenci i la lectura, no té cap sentit que un cop acabat, com si d’una obra de teatre es tractés, ens afanyem a trencar el silenci. Un cop finit l’àpat la comunitat i els hostes sortim del refetor ordenadament llevat d’aquells membres de la comunitat que tenen una tasca concreta assignada i que es queden per fer-la amb un cert grau de silenci. Si ens cal dir alguna cosa ho podem fer en un lloc discret i no ens faci mandra o vergonya si algun hoste se’ns dirigeix de portar-lo fora del refetor ja sigui al templet, al calefactor o a la sala de visites o als bancs del passeig; més d’una vegada a tots se’ns fa feixuc dir-li a l’hoste però segurament si ho fem ens ho agraeixi. L’altra dia un hoste em comentava que havia escoltat del mateix hostatger i havia llegit a la seva cel·la les normes que assenyadament aquest hi ha posat, és a dir que mantingués el silenci i no abordés els monjos; em confessava que tot just sortir de la cel·la un monjo a qui sols coneixia de vista, l’havia abordat a ell i que ho trobava vertaderament una contradicció que fóssim nosaltres els primers en trencar una norma que nosaltres mateixos, seguint la Regla, ens hem compromès a seguir i demanem que segueixin als hostes que ens venen.

D’altra banda, en el context actual, els hostes valoren i prefereixen més de compartir amb la comunitat els àpats al refetor més que no pas un àpat al marge de la comunitat; segurament aquesta praxi, que de fa ja anys també es practica a casa nostra, pot ser més profitosa sobretot per als hostes, però també ho és pel mateix abat o l’hostatger que no es veuen obligats a apartar-se del ritme comunitari.

L’abat no està pas dispensat de la vida comuna, perquè ningú, cap membre de la comunitat, a no ser que per un impediment físic reconegut li hi autoritzi l’abat, està dispensat de seguir el ritme de la vida comunitària; de matines a completes, en l’ofici comú i en la lectio divina, en el treball i en els àpats al refetor. Potser alguns podem portar a la fi anys de professió monàstica, però ja no és tan segur que siguin anys de vida monàstica. Si establíssim la vida monàstica, per fer un paral·lel, amb una mena de carnet de punts, potser, Déu no ho vulgui, correríem el risc, si ens anem descomptant un punt per cada manca que fem a la pregària, al refetor o a la recreació, d’arribar potser a un saldo negatiu; i així amb d’altres aspectes on tots fallem.

Com escrivia el P. Berginaud ja fa uns anys, el monjo no anirà a l’hostatgeria sinó per la necessitat d’acomplir per obediència una ordre de l’abat, i no cercarà ocasió de compartir objectes o regals, ni invitacions ni dins ni fora del monestir. Pot semblar un capítol lligat a una situació cultural obsoleta. Perquè cerquem que la Regla doni respostes a les nostres preguntes contemporànies i, per tant, correm el risc de deixar de banda tot allò que ja no considerem d’actualitat. Si triem només els passatges que creiem que ens parlen avui, parlem en realitat amb nosaltres mateixos, feliços de sentir-li dir a sant Benet allò que ens agrada de sentir. Pot passar el mateix amb l’Escriptura, si hi volem trobar només allò que considerem correcte.

Sant Benet sempre és actual, tots els capítols de la Regla ho són llegits amb esperit d’escolta; així per exemple està sempre preocupat per mantenir l’equilibri i, per tant, la tensió, entre pols diferents i complementaris com la solitud i la comunió. La solitud no és aïllament. Els monjos ho deixem tot per seguir Crist, que ens ha cridat per seguir-lo en un camí de renúncia, pregària i ascetisme. Però això no és pas un rebuig del món perquè aquest món és el que Déu ha creat, estima, hi ha enviat al seu Fill i pel qual Crist ha mort. El monjo té contacte amb l’exterior del monestir, físic i també virtual avui dia, i sant Benet ha legislat a bastament sobre aquest tema, com hem vist en capítols anteriors.

Avui ens torna parlar de les persones de l’exterior que arriben al monestir. El principi espiritual bàsic aquí és que hostes i pelegrins s’han de rebre com el Crist, amb respecte i sense alterar la nostra vida o fent-ho amb prudència per aquells a qui se’ls ha assignat. En concret apareix la referència bíblica dels àpats com una forma de comunió. En la vida monàstica segons sant Benet els àpats tenen una gran importància. Certament aquest punt precís ja no es practica avui en dia, però la idea de fons d’aquesta prescripció de sant Benet és que quan algú arriba al monestir, arriba per conèixer una comunitat i, per tant, és la comunitat que el rep i és aconsellable que l’abat, o l’hostatger, que és l’únic a qui l’abat delega la funció, ho faci en nom de la comunitat; perquè els abats es van adonar molt d’hora que era preferible que confiessin aquesta tasca a l’hostatger, per no alterar el ritme de llur vida comunitària. Crist és sacramentalment present també en la comunitat reunida al refetor tal com a l’església, o en general al monestir. El mateix Crist rep posada, menja amb la comunitat. El mateix Crist és rebut en la persona del món que ens arriba amb les seves riqueses, els seus problemes i la seva pobresa. Aquí, com en tota la Regla, sant Benet espera de nosaltres una mirada de fe; la visió que s’endugui l’hoste pot ser decisiva de cara al fruit espiritual de la seva visita. Rebem-los amb esperit de generositat i alhora de contenció; sols així l’acolliment podrà ser font de gràcia tant per als hostes com per a la mateixa comunitat.
 

L’ORATORI DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 52

1 L’oratori ha de ser allò que diu el seu nom, i no s’hi ha de fer ni de guardar cap altra cosa. 2 En acabat de l’ofici diví, que surtin tots amb el màxim silenci i guardin la reverència deguda a Déu, 3 perquè el germà que potser vulgui pregar ell tot sol no es vegi destorbat per la importunitat d’un altre. 4 I si, algú, una altra estona, volia pregar amb més recolliment, que entri senzillament i que pregui, no amb esclats de veu, sinó amb llàgrimes i amb efusió del cor. 5 Per això, al qui no hi faci res de semblant, que no se li permeti de quedar-se a l’oratori acabat l’ofici diví, tal com hem dit, a fi que un altre no es vegi destorbat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 3 setembre 2017

La pregària, amb el treball i la Paraula, és un dels eixos de la nostra vida de monjos; pregària comunitària i pregària individual. Per a sant Benet el lloc on es desenvolupa qualsevol activitat té molta importància. El monjos vivim en una comunitat i aquesta comunitat està arrelada en un lloc concret. El nouvingut, en cada etapa de la seva formació, promet la seva estabilitat en aquest lloc. I dins del monestir hi ha llocs per a les diverses activitats del dia monàstic: llocs per treballar, per estudiar, per menjar, per dormir i també un lloc on la comunitat es reuneix per pregar junts, per resar l’ofici diví, al qual no hem d’anteposar mai res. Un lloc per a cada activitat i una activitat per a cada lloc.

Certament que per a sant Benet l’oratori no és pas l’únic lloc de pregària per al monjo. Però si està ben clar que tota la Regla ens mostra clarament l’obligació fonamental del monjo pel que fa a la pregària. En el capítol XIX, quan parla de la manera de cantar, afirma que «tenim la certesa que Déu està present a tot arreu». Alhora sant Benet té també sempre presents les paraules de Jesús: «Quan vulguis pregar, entre la teva cel·la, tanca la porta i prega al teu Pare en el secret». La solitud del cor i la cel·la i l’oratori han de ser l’actitud i el lloc privilegiat de la pregària comunitària i personal del monjo. Ens diu sant Gregori el Gran que sant Benet solia pregar a la cel·la, mirant el cel per la finestra, abans que els monjos s’aixequessin per les Vigílies.

Per la pregària comuna el primer que ens recorda sant Benet en aquest capítol és que l’oratori ha de ser el que significa el seu nom; ha de ser el lloc on els monjos preguem en comunitat i on no es fa res més. Aquesta consagració d’un lloc per a una ocupació precisa és molt important per sant Benet i ho ha de ser també per a nosaltres. Si l’oratori, l’església, és el lloc on un prega, i res més, tan aviat com un hi entra, crea ell mateix i troba alhora un ambient i un esperit de pregària que el predisposa a l’ofici diví. El mateix lloc ens ha de condicionar, i això és molt més efectiu que molts mètodes d’oració o de concentració contemporanis. També condiciona l’ambient, així ens diu sant Benet que un cop acabada la celebració de l’ofici, tots surten «en el més profund silenci». Aquest silenci no és simplement el propòsit, com es podria pensar fàcilment, de permetre a aquells que desitgen romandre a l’oratori, de no ser molestats, que també. Aquest silenci és en si mateix pregària. Els germans ens reunim a l’oratori per compartir la nostra pregària i en sortim arrelats pel silenci en la pregària contínua que hem de procurar en totes les nostres ocupacions del dia i que alhora nodreix la nostra pregària personal. Per això sant Benet va preveure que aquest o aquell altre germà poden desitjar romandre a l’oratori per continuar la seva pregària personal allí sols encadenant una i altre. 

Sant Benet ens demana de pregar en silenci, en el secret del nostre cor, amb llàgrimes de compunció i amb la intensitat del desig del nostre cor, i no pas en veu alta, per tal de no molestar un altre germà que vulgui fer el mateix. Certament no hem pas de buscar en aquest capítol tota l’ensenyança de sant Benet sobre l’oració personal, que es fa present al llarg de tota la Regla; aquí allò que li interessa és descriure l’actitud del monjo en relació amb el lloc del monestir dedicat a l’oració comuna i que per extensió també pot servir per a un moment més intens de pregària personal a la nostra cel·la.

No oblidem que ja ha parlat extensament sobre l’actitud espiritual de què es pot gaudir durant la pregària i també de la reverència en la mateixa en els capítols XIX i XX de la Regla, on diu, que l’oració ha de ser «breu i pura, excepte per allargar-la, si un és tocat per la inspiració de la gràcia divina». L’enfocament de sant Benet és ben simple; si algú vol pregar en el més íntim de si mateix, que entri a l’oratori o a la cel·la i pregui; potser a més d’entrar físicament en un espai sant Benet ens parla d’entrar dins nostre. Hi ha doncs un espai físic per a la pregària comuna i per la personal i un espai interior comú que ens cal preparar i preservar també, acudint i sortint de l’oratori amarats d’esperit de pregària i de silenci. A això ens hi ajuda el verset que diem junts en començar l’ofici. «Deus in adiutorium meum intende, Domine ad adiuvandum me festina» traduït al català no massa fidelment per «Sigueu amb nosaltres Déu nostre; Senyor veniu a ajudar-nos» i al castellà per «Dios mío ven en mi auxilio, Señor date prisa en socorrerme».

Ha estat preferit aquest verset entre tots els de l’Escriptura perquè conté en xifra tots els sentiments que pot tenir la naturalesa humana. S’adapta feliçment a tots els estats, i ens ajuda a mantenir-nos ferms davant de les temptacions i les distraccions. Aquest verset el considera Joan Cassià com una muralla inexpugnable i protectora, una cuirassa impenetrable i un escut contra tots els embats de l’accídia, l’aflicció d’esperit, la tristesa, o l’aclaparació per alguns pensaments. En una paraula, en qualsevol situació en què ens posin les circumstàncies del dia, aquesta invocació ens és sempre útil i necessària per començar l’ofici diví. Perquè si desitgem Déu com a ajuda i socors, ens cal també el seu auxili. Tant si pensem que tot ens somriu, com també quan la prova i la tristesa envaeixen la nostra ànima; la feblesa de l’home no pot, sense l’ajuda de Déu, mantenir-se a pols ni enfront dels béns ni enfront dels mals de l’existència.

Potser avui és un bon dia per recordar un dels episodis que sant Gregori el Gran recull en la seva vida de sant Benet quan parla del monjo vagarós d’esperit que torna a la salut. Diu: «En un d’aquells monestirs que havia aixecat per les rodalies, hi havia un monjo que no podia aguantar l’oració individual de després de l’Ofici i així que els germans s’agenollaven per lliurar-se a l’oració, ell sortia a fora i amb esperit vagarós s’ocupava en coses terrenes i transitòries. (...) Havent anat el baró de Déu al monestir, quan a l’hora establerta, acabada la salmòdia, els germans es lliuraven a l’oració, veié com un nanet negre estirava cap enfora, per la vora del vestit, el monjo aquell que no podia aguantar l’oració. (...) L’endemà, encara, acabada l’oració, en sortint de l’oratori, el baró de Déu trobà el monjo, que estava a fora, i, davant la ceguesa del seu cor, el va colpir amb una verga. I d’aquell dia en endavant, ja no sofrí cap més engany per part del nanet negre, sinó que romangué ben quiet a l’hora de l’oració i així el vell enemic no gosà mai més fer-se amo del seu pensament, com si ell mateix hagués estat colpit per la vara» (Diàlegs, cap. IV) 

Evitem l’esperit vagarós que ens empeny a distreure’ns a l’oratori en coses terrenes, foragitem el nanet negre de la distracció, colpim-nos amb la vara de la nostra consciència i amb el màxim silenci i reverència guardem la centralitat deguda a Déu no fent de l’oratori altra cosa que un lloc de pregària. 
 

LA MESURA DE LA BEGUDA

De la Regla de sant Benet
Capítol 40

1 «Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra». 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hèmina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a la sacietat, sinó amb moderació, 7 perquè «el vi fa claudicar fins i tot els savis». 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 20 agost 2017

Una de les característiques de la vida monàstica és la regulació de tots els seus aspectes. L’horari, la pregària, el treball, l’estructura de la comunitat, el menjar i la beguda. Tot organitzat perquè no ens calgui centrar-nos en altra cosa que seguir el Crist. Pot semblar una uniformitat excessiva, però sant Benet és ben conscient de la diversitat de la comunitat, que cadascun ha rebut de Déu un do particular, no pas tots els mateixos, i que aquest conjunt es posat al servei de la comunitat i tots junts al servei de Déu. Si algun pot estar-se d’alguna cosa sigui benvingut, si no podem estar-nos-en, febles com som, almenys hem d’actuar amb moderació, amb mesura. En aquest aspecte, tot i no ser pas l’únic, sant Benet demostra un realisme exemplar; sap i diu que seria millor que ens abstinguem del vi, però coneix bé la feblesa humana i prefereix no demanar allò impossible d’acomplir sinó regular-ho per aconseguir una moderació que sigui assumible també pels febles. Uns poden tenir la força suficient per a estar-se’n i per això tindran la seva recompensa, d’altres per la raó de llur treball o de llur feblesa, tot i que el vi no és gens propi de monjos, com que no se’ls pot fer entendre, almenys que en prenguin amb moderació.

En primer lloc d’aquest capítol en podem fer una lectura textual: el vi o l’alcohol han esgarriat, esgarrien i poden esgarriar la vida d’un monjo, com la de tota persona; potser com en d’altres temptacions pot esdevenir un refugi quan ens trobem en dificultats interiors i intentem de fugir-ne; cal ser-ne conscients.

Una segona lectura ens torna a centrar sobre la diversitat dels qui formem la comunitat, uns en volen més, d’altres menys, uns voldrien una vida comunitària més així i d’altres més aixà, i potser a la fi la que portem no és del gust de tots.

De nou sant Benet ens adverteix, tantes vegades ho fa al llarg de la Regla, bon coneixedor del nostre principal mal, que sobretot no murmurem, per damunt de tot que ens abstinguem de murmurar. I certament no ens en podem estar perquè veiem les coses cadascú de la nostra particular manera i voldríem que tots els altres ho fessin tot tal com nosaltres volem. Ens costa d’acceptar la diversitat, de ser conscients de les nostres febleses o de donar gràcies perquè en algun terreny no en tenim. Sempre hem d’avançar i millorar la nostra vida personal de monjos i la comunitària, però partint de les nostres pròpies febleses que poden ser físiques com l’abús del vi o del menjar, o morals, o de jutjar constantment a tots i a tot amb l’arma de la murmuració.

Actuar sempre amb moderació ens aconsella i demana sant Benet, en tota circumstància. Aquesta setmana, el terrorisme de caire integrista musulmà ha sacsejat el nostre país, podríem dir que ben bé el cor del nostre país. Desgraciadament les nostres terres no desconeixen la violència terrorista, no fa tants anys la colpí, tot i que amb una altra arrel, de manera violenta i indiscriminada i el record dels morts que va deixar encara resta entre nosaltres. Sigui quin sigui el seu origen sempre és injustificat i va contra tot allò que significa la voluntat de Déu, sigui quina sigui la religió sota la qual es justifiqui.

Què fer davant d’aquesta violència sense raó, què ens pertoca de fer a nosaltres? En primer lloc, com en tot, reaccionar amb mesura; abans que res intensificar la nostra pregària per fer-nos més propers a les víctimes i llurs famílies; tota víctima d’aquesta violència és sempre innocent, tant més quan es tracta de famílies que gaudint del lleure veuen truncada per sempre la seva vida. Pregar també pels seus assassins, perquè el Senyor els mogui el cor per entendre que Déu mai no vol la violència, que mai aquesta es pot justificar en nom de Déu.

Pensem que també nosaltres, cristians, en altres temps, que ara semblen molt llunyans, vàrem acudir a mètodes violents per intentar fer un bé, almenys segur que així ho pensaven qui impulsaven els actes. Estàvem ben equivocats com ho estan ara els qui seguint determinats sectors d’altres religions practiquen la violència; per això precisament preguem per ells perquè entenguin que Déu és amor, mai és odi.

Tinguem també present, sense que això ens hagi d’obsessionar, que en països uns veïns i altres més llunyans, aquest tipus de violència ha actuat de forma directa contra ministres, fidels i temples de l’Església. També al segle XXI l’Església dona màrtirs, hi ha cristians que donen la seva vida pel simple fet de ser-ho. Pensem-hi per si, Déu no ho vulgui, un dia ens arribés a colpir aquesta violència de forma directa; com ho afrontaríem, tot i que la reacció humana sigui sempre imprevisible.

Finalment, però no en darrer lloc, pensem que tot terrorisme té com a primer objectiu alterar la nostra vida diària amb la por. El millor que podem fer doncs és no alterar-la, que no ens la condicioni ni canviï en excés. Posem aquests dies en primer terme de la nostra pregària i de la nostra reflexió davant de Déu aquests fets; pensant que, al cap i a la fi, uns i altres són víctimes de l’odi; uns innocentment, els qui un dia surten de casa per passar uns dies de lleure amb la família o els amics, per anar a un concert, per passejar per una ciutat o per assistir a una celebració eucarística.

Preguem també pels qui estan obcecats i no entenen bé què els demana realment Déu i la seva religió, que no és pas en absolut el que estan fent. Encomanem-los tots en la nostra pregària i mantinguem la serenitat i el ritme de la nostra vida tenint sempre presents les necessitats de tot el món i en especial les de les víctimes i llurs famílies. 
 

SI ELS MONJOS HAN DE TENIR RES DE PROPI

De la Regla de sant Benet
Capítol 33

1 Sobretot cal que aquest vici sigui extirpat de soca-rel del monestir: 2 que ningú no gosi donar o rebre res sense permís de l’abat, 3 ni tenir cap cosa com a pròpia, absolutament res, ni un còdex, ni tauletes, ni estil, res absolutament, 4 com uns homes a qui no és lícit de fer el que volen, ni del seu propi cos ni de la seva voluntat, 5 sinó que, totes les coses necessàries, les han d’esperar del pare del monestir; i que no els sigui lícit de tenir res que l’abat no els ho hagi donat o permès. 6 «Que tot sigui comú a tots», tal com està escrit, i que «ningú no digui ni tingui res com a seu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 13 agost 2017

Sant Benet dedica dos capítols a preguntar-se: «Si els monjos han de tenir res de propi?» i «Si han de rebre tots igual les coses necessàries?». La resposta a la primera pregunta és negativa i a la segona és positiva. Fàcilment veiem la relació del text de sant Benet respecte als textos de Cassià, sant Agustí i la Regla del Mestre. Però és encara més important el context evangèlic i patrístic.

En els dos capítols anteriors, igual que en els capítols següents, sant Benet aborda diversos aspectes de la gestió dels béns materials dins de la comunitat. Aquí ens parla de l’actitud espiritual, sobre l’exclusió de la propietat privada com a fonamental en l’espiritualitat monàstica; no parla de pobresa, no empra la paraula, parla de possessió com a vici, i de necessitat. La paraula clau tant en aquest capítol com en el següent és el verb tenir. Els monjos no hem de tenir sinó el que es distribueix a tots, allò que ens cal, que necessitem.

L’esperit de la Regla, com el de totes les regles monàstiques en relació als béns materials s’han de llegir tenint present l’Evangeli. Hi ha, la primera benaurança que ens parla dels pobres i la recomanació de Jesús de no acumular tresors a la terra, com també la de no preocupar-nos pel futur. Ben directa és la crida al jove ric a vendre totes les seves possessions seguint allò que varen fer els deixebles que deixant tots els seus béns i els del seus pares, varen seguir Jesús. En el context de la vida monàstica, és evident que hi ha una referència fonamental a la comunitat primitiva de Jerusalem, que ho tenia tot en comú, tal com es descriu en el capítol quart del llibre dels Fets dels Apòstols.

De fet la pobresa personal del monjo la planteja sant Benet amb més radicalitat que la de l’ermità que té la seva ermita, una encara que petita porció de terreny amb algunes eines de treball, roba o una mica de menjar. En la tradició monàstica tenir-ho tot en comú és vist com una forma important d’alliberar la ment de preocupacions temporals i de permetre al monjo seguir Crist pobre amb un cor pobre. Sant Benet parla de la propietat com d’un vici que cal extirpar radicalment del monestir, per tant ningú s’ha de prendre la llibertat de donar o rebre res sense ordre de l’abat, ni tenir res propi, absolutament res. Ni tan sols ens és permès de disposar del nostre propi cos o de la nostra voluntat.

Tot comú a tots, com diu l’Escriptura, sense pretendre que alguna cosa sigui considerada nostra; perquè fins i tot l’acte de donar quelcom a un germà amb el pretext de la caritat, per descomptat, pot ser un exercici de propietat, de poder sobre allò que es dóna. Aquest capítol de la Regla només es pot entendre en el context d’una vida autènticament monàstica. Recordem que sant Benet, en la seva definició del que és un monjo, parla com a primera característica d’aquell que viu en comunitat. Ens diu que el monjo ha d’esperar allò que necessita; no es limita a esmentar l’abat, sinó que ens diu que té l’obligació de proporcionar a tots els monjos allò que necessiten; per al monjo rebre-ho és una expectativa, no pas un dret. Avui cal evidentment modificar la llista d’objectes dels que sant Benet parla, i esmentar ordinadors, telèfons mòbils, iPods, etc. Pel que fa a tots aquests objectes, el que és important és usar-los com a instruments de treball al servei de la comunitat, no com a aparells per a l’entreteniment, per servir cap caprici personal, o simplement per satisfer el nostre desig de posseir.

Ens cal valorar les motivacions del que ens és necessari i mantenir un autocontrol sobre la nostra temptació al consumisme. No és pas fàcil, la nostra societat fa de la necessitat virtut, crear necessitat de coses que realment no ho són pas és l’objectiu per exemple de la publicitat. No és pas fàcil afrontar-ho això avui des del monestir potser quan ja hi hem entrat contaminats per aquesta espiral de crear i satisfer necessitats que no ho són pas; o tot i estar al monestir, hem vist com n’és de fàcil caure-hi. Crear-nos necessitats té a més els seus riscos colaterals. Ens pot portar segons la responsabilitat que tinguem al monestir a cercar recursos econòmics per satisfer-les, evidentment recursos no pas lícits. També ens pot empènyer a demanar a persones amigues de satisfer aquestes suposades necessitats, creant-nos una dependència amb algú de fora de la comunitat que mai no és bona; d’una banda passem a dependre d’altri i potser a la curta o a la llarga a pagar-ne el peatge; de l’altra el més habitual és que qui ens proporciona quelcom des de fora de la comunitat acabi per sinó menysprear la nostra vida si per tenir-ne una visió poc positiva.

El caprici, la necessitat que no és tal, és perillosa sempre i per a tothom, però molt més per a nosaltres monjos. L’afany de posseir és un risc que ens sotja a cada instant; també nosaltres podem caure en la temptació de tenir el darrer model de mòbil, de fer-nos nostres una dependència, unes eines, o de dependre fins a la nit d’una connexió a internet. Alguns monestirs han hagut d’establir, durant el gran silenci de Completes a Laudes, un gran silenci també a nivell de la xarxa; sempre és millor confiar abans d’arribar a aquest tipus de mesures, en l’autocontrol personal. Però de fet l’habitud de disposar d’un servei ens acaba fent-nos en certa manera dependents i si per qualsevol home o dona això no és bo molt menys encara per a un monjo. Viure la vida monàstica enmig d’una societat de consum pot esdevenir cada cop més difícil. Ens cal no caure en el a cor què vols, cor què desitges; aquesta seria una de les relectures d’aquest capítol avui; contenció, valorar si necessitem o si tant sols desitgem objectes o mitjans, no caure en el consumisme, en el caprici. Sant Benet no parla pas que el monjo passi necessitat, sinó de que tenint allò que li cal no desitgi allò que no li és necessari. Ni donar, ni rebre, ni tenir cap cosa com a pròpia, com uns homes a qui no ens és lícit de fer el que volem, ni del nostre propi cos ni de la nostra voluntat, allò necessari esperar-ho, no tenir res que no ens ho hagin donat o permès; no tenir res com a nostre, sinó tot en comú.

No ens parla Sant Benet d’un ideal en el qual tots tinguin les mateixes coses, predica un igualitarisme asimètric. Sant Benet es col·loca del costat dels febles i vol que se’ls atengui, i així el que necessiti menys, doni gràcies a Déu i no s’entristeixi i el que necessita més, humiliï’s, però ningú ha de caure en la temptació de comparar-se als altres i jutjar-los per la seva pròpia necessitat. D’aquesta forma Sant Benet vol no tant sols destacar la virtut de la pobresa, sinó també condemnar el pecat de l’enveja i la murmuració. Davant aquests mals cal oposar la virtut de la caritat, no donant a tots el mateix sinó a cadascun el seu, és a dir el que realment necessitem, que no vol dir pas allò que desitgem. Escriu l’abat Cassià Maria Just que «els monjos elegim lliurament la dependència total de la comunitat. Però cal que sigui una dependència lleial, d’homes madurs, convençuts. No pas una dependència suportada a contracor, amb evasions i trampes: una dependència viscuda així seria infantilitzant i no ajudaria pas a créixer.» 
 

ELS QUI SENSE PERMÍS S’AJUNTEN ALS EXCOMUNICATS

De la Regla de sant Benet
Capítol 26

1 Si algun germà, sense ordre de l’abat, s’atreveix a ajuntar-se, de la manera que sigui, a un germà excomunicat, o a parlar amb ell, o a passar-li algun encàrrec, 2 que el castiguin amb una excomunió semblant.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 6 agost 2017

Els capítols XXIII-XXX de la Regla s’anomenen el codi penal. El paral·lelisme amb la paràbola del fill pròdig és destacat per molts comentaristes. Un Pare bo que no ve a la nostra recerca com a fills perduts sinó que ens espera a l’aguait que ens adonem del nostre error, de la nostra falta i tornem penedits a la casa del Pare. Una falta, la del fill pròdig, que afecta tota la família, com les nostres afecten tota la comunitat, que és com un cos i quan un membre està malalt repercuteix en tots els altres; per sant Benet cal anar a més amb compte que aquest membre malalt no encomani la seva malaltia als altres; perquè com escriu l’abadessa Montserrat Viñas, el pecat té sempre una dimensió social, afecta a tots; d’aquí el consell de sant Benet de no ajuntar-se ni de paraula ni d’obra al germà excomunicat.

L’objectiu de sant Benet és crear una consciència de penediment perquè si ens entestem a mantenir-nos en l’error, si creiem que tot allò irregular que fem ho fem en raó d’una causa justa anem errats, ens allunyen de Déu. El Pare sempre ens espera, però cal que ens adonem del nostre error i que penedits anem al seu encontre. Pertanyem a una comunitat, no podem cercar el consol en relacions personals alienes al monestir, hem triat de viure en comunitat i o bé l’acceptem o bé la deixem. Sant Benet planteja l’excomunió, la separació de la comunitat, com una ocasió per la humilitat i el penediment; perquè si ens separem dels qui estimem és oportunitat de penediment, si en canvi ho fem dels qui no estimem ho és de desesperació i altivesa, tot i que ens pugui semblar ocasió d’alleujament, escriu també l’abadessa Montserrat Viñas.

Per sant Benet en alguna ocasió cal fer-nos patir per adonar-nos-en que hem obrat malament, perquè l’excomunió actuï com un revulsiu que ens porti al penediment, a la conversió. L’excomunió, l’apartament, l’ostracisme és un mal, que es pot produir quan hem culminat la nostra desafecció, certament, però al cap i a la fi ho és també per tota la comunitat que veu com un dels seus membres, que és el que som, no ho oblidem, restem lluny de la casa del Pare sense adonar-nos-en que ens esperen, que sols ens cal aixecar-nos, tornar a casa i trucar a la porta i aleshores ens obriran i rebrem el perdó.

Les faltes que ens excomuniquen i que sant Benet considera les més greus són la desobediència, l’orgull, la murmuració i el menyspreu; totes contràries a la llei evangèlica que ens hem obligat a seguir, totes destructores del sentit de la pròpia comunitat i en totes hi caiem. La Regla insisteix un cop i un altre a posar-nos en alerta per no caure-hi, o almenys quan succeeix adornar-nos-en i posar voluntat per sortir-nos-en. Avui el concepte d’excomunió ens sona estrany, dur, en certa manera desfasat, propi d’altres temps, per tant llegint la Regla hem de posar avui l’accent en tot allò que ens aparta de la comunió. Si ens anem separant de la comunitat, acabarem vivim al marge i aconseguirem que la comunitat també ens tingui al marge, no per càstig, sinó com a conseqüència de la nostra actitud, de la nostra automarginació, de la nostra desafecció, deixant-nos per inútils. Ens cal vigilar per no caure en l’aïllament, creant-nos el nostre espai, el nostre món marginal, fent el que toca i res més, i a vegades fer el que toca ja seria un guany perquè ni això fem. És l’actitud del «ja s’ho faran», del «a mi que m’expliquen a aquestes alçades», del «ja estic desenganyat de tot», del «a mi que em deixin tranquil», del «tots són uns falsos», del «jo sols rebo sempre en aquesta vida i en aquesta casa» i tantes altres frases fetes.

Durant el Sínode de l’Orde va sortir, de fet era un dels punts que es plantejaven, el tema de la visió excessivament pessimista, negativa, destructora de la vida comunitària en què tots podem caure i que acaba rovellant tota la comunitat. Caure si, però no deixar-nos-hi enfangar in aeternum perquè a la fi ja no podrem viure d’altra manera que lamentant-nos a tota hora, de tothom i per tot. Consentir el dol, ens diu Enzo Bianchi, però per tornar a les fonts, per recuperar la il·lusió de la nostra vocació. Escriu Joan Chittister que el que no sabem controlar ho hem de saber refrenar abans no sigui massa tard, que el que hi ha de tort en nosaltres ho hem de saber redreçar nosaltres mateixos. També ens cal no ser com el germà gran de la paràbola, judicant amb lleugeresa, murmurant si a voltes ens sembla que no es castiga o es renya com seria del nostre gust impartint la justícia que volem pels altres, sobretot pels altres està clar. Perquè quan ens toca no ens ve de gust, per exemple que ens treguin una tasca concreta perquè al cap i a la fi s’han adonat que no és que la féssim a desgana sinó que la fèiem malament, al nostre caprici, perjudicant els altres. I això tampoc no és plat de gust per la comunitat en el seu conjunt, perquè significa que l’hem decebut, potser perquè de tant de sentir-nos bé en la crítica hem acabat per no poder abandonar-la, perquè ha esdevingut l’únic sentit de la nostra vida, en som esclaus.

Potser avui he recorregut més que mai als comentaris de dues abadesses perquè en aquest aspecte manifesten una sensibilitat més fina tot i que no defugen la feixuguesa i risc del problema. Excomunicats per qui? Ens podem preguntar, com elles. Per nosaltres mateixos, ni més ni menys i és ben trist, responen en els seus comentaris a aquest capítol. El Pare ens espera a tots amb els braços oberts, surt cada vespre al turó a veure si ja ens hem adonat de la nostra falta, dels nostres mancaments; però sovint ens entestem a restar pasturant porcs i ens queixem perquè no és el Pare qui s’aixeca i ve a demanar-nos perdó a nosaltres, potser per haver-nos donat la meitat de l’herència i haver deixat que ens la malgastem i esperem que vingui i ens ho digui amb les paraules que hem imaginat; i no ve, sols espera i això ens sorprèn.

En un primer moment, tot just fallem en l’observança, com el fill pròdig abandonà la casa paterna, potser durant alguns mesos, tot ens va bé, creiem que és bonic haver aconseguit finalment la nostra vida, ens sentim feliços, fins i tot més llestos que ningú; com el fill pròdig dilapidant la seva meitat de l’herència. Però després, a poc a poc, acabem sentint l’avorriment, com el fill pròdig la gana, perquè al cap i a la fi no som feliços envoltats sempre del mateix buit. I al final ens queda una absència cada vegada més inquietant; percebem cada vegada amb major intensitat que aquesta vida que hem triat allunyant-nos de la que hem de portar, no és pas la vida; més encara, ens adonem que, continuant vivint d’aquesta manera, la vertadera vida s’allunya cada vegada més de nosaltres. Veiem que tot ens resulta buit perquè esdevenim esclaus de fer i pensar les mateixes coses i potser fins i tot, Déu no ho vulgui, sempre en negatiu. També aleshores ens diu sant Benet, tenim l’oportunitat de començar a recapacitar i de preguntar-nos si aquesta és realment la vida que volem portar fins a la fi dels nostres dies, sinó seria potser millor viure de nou, encara que fos d’una minsa manera, pels altres, contribuint a la construcció del món, al creixement de la comunitat humana; i no acabant odiant l’abat, sigui qui sigui, els germans, siguin quins siguin, el món, sigui com sigui, i al cap i a la fi a nosaltres mateixos, considerant-nos ovelles camí de l’escorxador. Sempre hi som a temps, sempre hi ha per a nosaltres un nou camí, un camí interior.

Reflexionant i començant a veure que som molt més lliures contribuint a la construcció de la comunitat, de l’Església, redescobrint el projecte que Déu té per a nosaltres, que no pas romanent en la nostra fosca realitat. Però cal el nostre esforç, la nostra voluntat, cal que reflexionem, que ens aixequem de la nostra postració i ens posem en camí cap al Pare. Comentava el papa Benet sobre la paràbola del fill pròdig: «aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és l’home: no és una “mònada”, una entitat aïllada que viu només per si mateixa i ha de tenir la vida només per si mateixa. Al contrari, vivim amb els altres, hem estat creats juntament amb els altres, i només estant amb els altres, lliurant-nos als altres, trobem la vida. L’home és una criatura en la qual Déu ha imprès la seva imatge, una criatura que és atreta a l’horitzó de la seva gràcia, però també és una criatura fràgil, exposada al mal; tot i que també és capaç de fer el bé. L’home és una persona lliure. Hem de comprendre el que és la llibertat i el que és només aparença de llibertat. Podríem dir que la llibertat és un trampolí per llançar-nos al mar infinit de la bondat divina, però pot transformar-se també en un pla inclinat pel qual llisquem cap a l’abisme del pecat i del mal, perdent així també la llibertat i la nostra dignitat.» (Homilia 18 de març de 2007 al Centre penitenciari per a menors de Casal del Marmo). 

Nosaltres, creats lliures, triem el bé o el mal, la falsa o la vertadera llibertat. A la fi d’aquesta vida, ens diu l’apòstol: «tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 5,10). Aleshores el Senyor que ens vol per a Ell fent el bé, ens diu, com escriu el Deuteronomi, «et proposo d’escollir entre la vida i la mort, entre la benedicció i la maledicció. Tu escull la vida i viuràs.»
 

L’ACTITUD EN LA SALMÒDIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 19

1 Creiem que Déu és present a tot arreu i que «els ulls del Senyor en tot lloc esguarden el bons i els dolents»; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: «Serviu el Senyor amb temor»; 4 i encara: «Salmegeu amb gust»; 5 i: «En presència dels àngels us cantaré salms». 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 juliol 2017

Viure sota la mirada de Déu, creure’s sempre sota l’esguard de Déu. Ja ens ho ha dit sant Benet en el capítol 7, hem de sentir-nos sempre en presència de Déu: «el primer graó de la humilitat és que mantingui sempre davant els ulls el temor de Déu i eviti completament d’oblidar-lo; que recordi sempre tot el que Déu té manat, (...) I, guardant-se tothora de pecats i de vicis, això és, dels pensaments, de la llengua, de les mans, dels peus, i de la voluntat pròpia, com també els desigs de la carn, l’home ha de comptar que Déu l’observa tothora des del cel i que en tot lloc les seves accions són presents a la mirada de la divinitat i reportades en tot moment pels àngels.»

Pregar, treballar, menjar i dormir davant de Déu. Potser alguns recordem una escena de la pel·lícula «Camino», un dels personatges és una dona que s’ha quedat vídua, quan li diuen si se sent sola contesta que mai estem sols, sempre hi ha Jesús al nostre costat. No per sentir-nos vigilats o controlats, sinó per sentir la presència amorosa del Senyor a qui cerquem, a qui hem vingut a dedicar tota la nostra vida.

Tan sovint fem coses d’amagat perquè no les vegin els nostres germans i no ens adonem que Déu sempre ens veu. Tenir Déu sempre present és tenir present el sentit últim de la nostra vida, el sentit fontal, essencial, vital. Però encara ens diu més sant Benet, si sempre ens hem de creure en presència del Senyor tant més quan preguem en comunitat, quan salmegem. Si hi manquem, si per peresa, per son o tan sovint per anteposar-hi altres coses, que tots hi caiem en un moment o altre, manquem a la cita, manquem al Senyor. Seria prou fàcil aquí fer el símil de la relació amb l’enamorada per a qui l’enamorat ho deixa tot per tal de sentir-la prop seu, sentir la seva presència fins i tot en el silenci o en la foscor.

Sant Benet comença per afirmar una veritat de fe; que Déu és present a tot arreu. És present quan fem el bé i quan fem el mal; hi és present, el veiem i ens mira. Si això és cert en tot moment i en tot lloc, ho és d’una manera especial quan anem a l’Ofici Diví. Assistere en llatí té un sentit fort, significa una presència activa, participativa, conscient. Per tant, l’Ofici Diví és sobretot una acció, una acció conjunta, comunitària, una obra, on Déu és fa present per a nosaltres i en nosaltres, per la nostra comunitat i enmig de la nostra comunitat, on el tractem de manera personal, tot i que de fet ho fem durant tot el dia, però de manera molt concreta això és així en la pregària comunitària. Sant Benet recolza aquesta afirmació amb tres cites de l’Escriptura.

Ens diu: «serviu el Senyor amb temor», de la cita del Salm 2,11 que la BCI tradueix dient «Respecteu el Senyor, sotmeteu-vos-hi, veniu tremolosos a fer-li homenatge.» La vida monàstica és una escola del servei diví i l’ofici és una de les seves expressions, segurament la més important. Hem d’anar-hi amb temor, és a dir amb una actitud de profund respecte, davant la presència intensa de Déu. La segona cita és «Salmegeu amb gust, d’una manera sàvia, que significa pregar amb una actitud de comprensió mútua, Déu és present enmig nostre, li parlem i ens parla. La tercera cita és: «En presència dels àngels us cantaré salms»; en la traducció de la BCI «T’enalteixo amb tot el cor, Senyor, et vull cantar a la presència dels àngels». Insisteix sant Benet en la idea de la presència, una presència que és una mirada, una contemplació.

D’aquí la idea de que la nostra pregària a la terra ens uneix a la litúrgia celestial; una idea que ha estat desenvolupada pels primers abats de Cluny, especialment per sant Odiló. Sant Benet arriba a la conclusió que tot això s’ha d’expressar en una pregària de gran fortalesa, on cada paraula ha de ser acuradament recitada, cantada, analitzada, assaborida; sentint-nos sempre davant dels ulls de Déu i dels seus àngels.

Si avui dia, la tendència és la recerca de paraules i fórmules que expressen clarament el que sentim o volem dir a Déu; l’actitud de sant Benet és més una actitud; viure a la presència de Déu, viure sota la seva mirada és la finalitat de la vida del monjo segons els primers pares de la vida monàstica. Un ideal bell i auster que pot però esdevenir un pes terrible i angoixant sinó el vivim amb amor. La mirada de què parla sant Benet no és certament aquella que vigilava Caín quan matà el seu germà, aquella era una mirada acusadora.

Per als pares de la vida monàstica la mirada de Déu és la mirada de Jesús com se’ns ha donat a conèixer a través de l’Evangeli; de còlera davant dels fariseus sí, però compassiva i amorosa pel jove ric o per Zaqueu. Una mirada que guareix, que dóna pau, que allibera. Si som conscients i creiem que Déu és present arreu, cal que la nostra vida estigui sempre d’acord amb aquest pensament; que el nostre esperit, el nostre pensament i la nostra veu vagin d’acord; mens nostra concordet voci nostrae. És al cap i a la fi un camí vers la reconstrucció de la integritat de la persona humana; un camí per recuperar la imatge de Déu que portem certament però que enterbolim, que perdem, pels nostres mancaments, pels nostres pecats. Una tasca de tota una vida, una tasca per fer en gran part ajudats en comunitat i la litúrgia, l’Ofici Diví, ens hi apropa, són moments privilegiats al llarg del dia per harmonitzar cos i esperit, penetrant a poc a poc, assaborint, el sentit dels salms, descobrint les nostres ferides, les fractures interiors de les nostres ànimes: la impietat, la gelosia, la luxúria, la murmuració i tantes altres.

Viure a la presència de Déu és cercar de retrobar la unitat interior i en aquesta reconstrucció espiritual la pregària amb els salms hi juga un paper essencial. Pregar, salmodiar a la presència de Déu, demana un paper actiu, ésser-hi presents abans que res, sí, però ser-hi amb els cinc sentits.

Sant Benet conclou aquets capítols dedicats a l’ofici diví amb aquest on destaca la percepció de la presència de Déu, que és el primer fruit de la nostra fe, la presència de Déu precedeix la nostra resposta creient al Senyor, sentint aquesta presència sempre, a la cel·la, enmig dels altres, en tot lloc. El Senyor és present arreu; creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’Ofici Diví. Presència rebuda amb fe i acció. Ens deia avui a Matines sant Bernat «On hi ha Déu, hi ha el goig; on hi ha Déu, hi ha la tranquil·litat; on hi ha Déu, hi ha la felicitat.»
 

LA HUMILITAT: EL DESÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,59

59 El desè graó de la humilitat és quan no riu fàcilment o de seguida, perquè està escrit: «El neci, quan riu, aixeca la veu».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 16 juliol 2017

Escriu Cohelet que «Hi ha un temps de plorar i un temps de riure, un temps de plànyer-se i un temps de dansar» (Coh 3,4). Sant Benet és un home auster a qui no plau la trivialitat i que veu en el riure fàcil un risc de relaxació espiritual. La Regla és un text literari que no cau en l’humorisme, però certament no renuncia a la ironia quan cal. La repetició de la frase «Déu no ho vulgui» no deixa de tenir el seu sentit irònic davant d’actituds que denuncia però que espera del nostre bon seny que no es produeixin. La joia no està pas absent en la idea que sant Benet té del monjo. En parla en el capítol 7 en el quart graó de la humilitat quan diu que els monjos segurs en l’esperança divina segueixen joiosos el seu camí; en el capítol 49 quan diu que el monjo afronti amb goig de l’Esperit Sant l’observança quaresmal o al capítol 5 sobre l’obediència quan cita l’apòstol dient que «Déu estima al qui dóna amb alegria». Per sant Benet el monjo ha d’afrontar amb joia la seva vida fins i tot en l’obediència, l’observança quaresmal o la humilitat, perquè està joiós de ser monjo.

Ens cal il·lusió per viure la vida monàstica, la il·lusió sempre ha de ser progressiva, des de postulant per ser novici a passar a profés simple i després solemne, i mantenir-se en els anys de forma positiva en el ressorgir del dia a dia. Un cop s’ha fet la professió solemne no podem caure en l’avorriment, en la passivitat, en el no estar enlloc, en la nostra pròpia vida allunyada de la comunitat i de Crist, a la fi en una vida regressiva. La vida monàstica no pot esdevenir una cursa amb fites fins que un és profés solemne, la gran meta de ser profés solemne i de tenir la cel·la, tenir la teva pròpia vida pensant que ja ets autèntic monjo, facis el que facis o deixis de fer. Hem de tenir il·lusió per seguir vivint en Crist, viure en el Senyor, tenir joia en allò que vivim. La pròpia comunitat és la que ens hi ha d’ajudar en cas de mancança, deteriorament o pèrdua de vocació amb el suport necessari i amb els mitjans que ens ofereixen la Regla de sant Benet i la pròpia comunitat. Hi ha diversitat d’elements per ajudar-nos a la vocació, el que cal és tenir plena confiança i predisposició a ser ajudat i guiat per a superar-ho. Ens hem de deixar ajudar pels germans de comunitat en el seu guiatge fratern i d’acolliment. Participant de l’activitat de la comunitat amb plena conversió i connexió a la vida monàstica, confrontant la vida que és pròpia de l’Evangeli i la Regla i la vida real que estem portant a terme, que vivim. Viure en comunitat significa viure per a la comunitat, per Crist, compartint tots els aspectes de la vida d’un sense tenir cap vida alternativa al projecte del Senyor.

Sant Benet ens diu que hi ha moments en què el riure no és la millor de les actituds. En l’ofici diví ens cal mantenir l’atenció en allò que estem fent, lloant Déu. Ens hi ajuda l’actitud interior i també, en certa manera l’actitud exterior, el posat, fer els gestos amb la deguda reverència, aquestes coses no són pas el centre de l’ofici diví, sinó instruments per destacar-ne el seu centre que no es altre que la lloança de Déu. Sant Benet no vol que la tristesa sigui l’actitud predominant en els monestirs, la seva visió de la vida del monjo és equilibrada, humana. Una joia, però, profunda, nascuda de l’esperança de la Pasqua que ens permeti portar amb lleugeresa les dificultats pròpies de tota vida. Sant Benet coneix per experiència les febleses humanes, les nostres vulnerabilitats, fragilitats, sovint la nostra tendència a la peresa i a deixar-ho córrer per no afrontar els problemes. Una visió realista que no implica pas ni rigidesa, ni menyspreu, ni animositat. Certament sant Benet és un mestre exigent però no es podria dir mai que sigui un purità ple del zel amarg. Sant Benet, dur amb si mateix, esdevé aquell qui odia els vicis però estima els homes. La visió realista de l’home que amara tota l’experiència personal de sant Benet i que inspira la Regla, és una invitació a avançar pel camí estret però segur de la vida monàstica, conscients sí de les nostres febleses però també de la certesa que amb l’ajut de Déu i de la comunitat, de tots dos, podem seguir avançant dia rere dia i a la fi del camí haver-nos mantingut fidels.

L’observança en tot moment de la vida i en tota acció és un mitjà per mantenir una atenció total en Crist. Significa fer sense retard, sense excitació, sense murmurar, sense replicar, sense tebiesa o peresa, amb zel, la tasca confiada a cadascú de la millor manera possible, acomplint-la amb els simples deures de cada dia. Sempre presents, conservant en cada instant el control de les pròpies accions, dels propis actes, dels propis gestos, del propi pensament. La distracció, el retard, l’oblit, el lapsus, l’error, la negligència; és tot allò que sant Benet inclou en aquesta lleugeresa pel riure. De fet no diu que el monjo no rigui, sinó que no ho faci fàcilment, banalment, sense sentit. Una de les trames argumentals, no pas la menor, de la famosa novel·la d’Umberto Eco «El nom de la rosa», se centrava precisament en aquest tema del riure, si Jesús va riure o no va riure, quina idea tenien del riure els filòsofs clàssics. «Què té de dolent el riure?» preguntava el protagonista i un monjo ancià li responia «El riure acaba amb la por. Sense por no hi ha fe. Perquè sense por al dimoni, no hi ha necessitat de Déu.» No ha de ser la por el nostre sentiment davant de Déu, sinó l’amor i la disponibilitat. No tinguem por a Crist, obrim-li de bat a bat les portes dels nostres cors (cf. Homilia de sant Joan Pau II, 22 octubre 1978).

«La disponibilitat per la continua conversió, la disponibilitat per seguir un camí de conversió de vida, depèn de la nostra joia. Si un comença a escalar una muntanya, estarà en camí fins al cim tan sols si posa la seva joia en el cim. Si la col·loca en una etapa intermèdia, s’aturarà, no avançarà més. Però el problema és que la joia veritable del nostre cor és sempre més gran que els nostres objectius immediats. Crist és el cim de la nostra vida i de la nostra joia que ens és donada en cada etapa del camí, però amb la condició de continuar caminant per seguir-lo fins al final, fins a la plenitud de la joia i de la vida. Sovint ens aturem en el camí de la conversió perquè creiem que n’hi ha prou amb un canvi exterior, superficial. Creiem ser feliços canviant tan sols el que hi ha fora de nosaltres, però això no és el que renova la vida, el que la canvia, el que la fa plena.

«Sant Benet vol guiar-nos en aquest camí de conversió constant fins a la veritable joia en l’amor filial i fratern. Deixem ajudar-nos, deixem-nos guiar per Ell en aquest camí» (Del comentari a la Regla de l’Abat General de l’Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori, Roma 22 d’agost de 2012). 
 

COM S’HA DE CONVOCAR ELS GERMANS A CONSELL

De la Regla de sant Benet
Capítol 3

1 Sempre que hi hagi algun afer important al monestir, que l’abat convoqui tota la comunitat i exposi personalment de què es tracta. 2 I, després d’escoltar el consell dels germans, que s’ho pensi i faci el que cregui més convenient. 3 Justament per això diem de cridar-los tots a consell, perquè sovint el Senyor revela al més jove allò que és millor. 4 I que els germans donin el consell amb una submissió ben humil, i que no gosin defensar amb arrogància el seu propi parer, 5 sinó que tot ha de quedar a la decisió de l’abat, i tots l’obeiran en allò que ell haurà judicat més profitós. 6 Però, així com correspon als deixebles d’obeir el mestre, també pertoca a ell de disposar-ho tot amb seny i amb justícia. 7 Que en tota cosa, doncs, segueixin tots la Regla com a mestra, i que ningú no gosi apartar-se’n. 8 Que ningú al monestir no segueixi el voler del seu propi cor, 9 ni s’atreveixi a disputar amb el seu abat descaradament ni fora del monestir. 10 I si s’hi atrevia, que sigui sotmès al procediment regular. 11 Però també l’abat ho ha de fer tot amb temor de Déu i amb observança de la Regla, sabent, sense cap dubte, que haurà de retre compte a Déu, jutge rectíssim, de totes les seves decisions. 12 Si es tracta d’afers de menys importància en els interessos del monestir, que demani el consell només dels ancians, 13 tal com està escrit: «Fes ho tot amb consell, i, un cop fet, no te’n penediràs».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 juliol 2017

L’abat necessita consell, en uns afers el de de tota la comunitat i en d’altres el d’alguns germans. D’una banda sant Benet recomana una mesura prudent que implica no prendre les decisions de manera immediata ni precipitada, i de l’altra dona a l’abat l’oportunitat de compartir i en certa manera de descarregar part de la seva consciència en altres germans. Escoltar consell ja ens diu sant Benet que no implica pas que l’abat no faci el que cregui i pensi com a més convenient, tot queda a la decisió de l’abat que te la responsabilitat de judicar què és el més profitós i convenient, amb seny i justícia, amb temor de Déu; evidentment la possibilitat d’errar és sempre present. Si als germans, a tots, els demana sant Benet d’obeir, a l’abat, escoltar el parer d’alguns o de molts d’ells, pot ajudar-lo i molt a entreveure el camí correcte.

Sempre poden sorgir situacions no pas fàcils, en les quals el primer pas és intentar tenir els elements de judici necessaris, donat que si hi ha un monjo implicat sovint no és pas ell qui ho comunica, ans al contrari pot tenir la temptació d’amagar-ho tant com pugui. A qui l’abat demana consell ha de poder conèixer doncs fets concrets i no pas intuïcions, per poder emetre una opinió; majoritàriament l’abat demana l’opinió del seu consell tot i que alguna vegada pot demanar a més l’opinió a algun altre germà. Cal sempre tenir present que tot allò que es diu o es parla en el consell de l’abat no pot ser revelat o comentat pels seus membres a ningú, ja que fora una falta molt greu, com ho és també divulgar tot allò que es parla i decideix en el capítol comunitari. Un es podria preguntar per què no tractar-ho tot en capítol; sovint alguns temes afecten molt directament un membre concret de la comunitat i el seu ampli coneixement podria tenir una important repercussió en la relació comunitària potser no pas útil. Un altre tema seria que una falta concreta s’anés repetint o fos molt greu com ara anar contra la comunitat, fet que implica les mesures ja previstes en les nostres constitucions, doloroses però d’aplicació necessària si és el cas.

En el consell els consellers expressen la seva opinió i això permet a l’abat tenir una idea de les diverses actuacions possibles, sovint s’hi produeix allò que hom anomena una tempesta d’idees de la qual a poc a poc va sortint una reflexió entre tots. El consell de l’abat és de molta ajuda i hem d’anar avançant perquè els capítols comunitaris esdevinguin també un espai d’intercanvi d’opinions que ens permeti reflexionar en comú. El capítol comunitari no ha de funcionar tant com un parlament on es presenten unes proposicions i es voten després d’un debat sinó com un vertader espai de diàleg parlant dels temes concrets del dia a dia certament, però també de temes de fons com per exemple el treball comunitari, les hores de pregària o d’altres.

Les vostres aportacions al Sínode de l’Orde m’han servit alhora per copsar què podem millorar de la nostra vida comunitària: Lectio, treball, silenci, compartir activitats. En certa manera aquesta dinàmica de diàleg i debat, que ha d’existir realment, s’ha perdut i valdria la pena recuperar-la, tot i que no sigui fàcil i ens demani a tots treball i maduresa comunitària i personal. Un dels temes comunitaris importants pendents, del qual haurem de parlar entre tots en els propers mesos, és el del treball, ara que els nostres estudiants estan ja acabant els estudis.

Sant Benet ens mostra ja ben clarament que el límit de l’actuació tolerable en un monjo és no seguir el seu propi voler. Quan caiem en la temptació de no seguir l’horari de la vida comunitària, de no dedicar els temps determinats a la pregària, al contacte amb la paraula i al treball, correm el risc d’anar a parar a una crisi espiritual d’efectes imprevisibles. Un risc tant més elevat com la situació es perllongui en el temps i no tornem al compliment que ens pertoca. Pot succeir fins i tot que en la tasca que ens havien encomanat hàgim anat creant una dinàmica en profit propi que de tant practicada ja ens pugui semblar normal i òbviament ens dolgui perdre.

«Que ningú no segueixi el seu propi voler», ens diu clarament sant Benet i aquesta és la frase central d’aquest capítol. Ni l’abat, ni la resta dels monjos no han de seguir la seva pròpia voluntat. Sovint succeeix que els superiors no fan allò que voldrien fer o els seria més còmode o més tranquil, sinó allò que creuen que cal fer en cada moment per molest, dolorós o fatigós que pugui ser i dirigit sempre al bé de tota la comunitat i no al seu bé o al d’un membre en contra de la resta, i no oblidem en cap moment que la possibilitat d’equivocar-se és sempre present.

Sant Benet preveu el consell en dos tipus de situacions diferents: les qüestions molt importants i les qüestions menys importants. En les primeres tota la comunitat ha d’estar convocada; en les altres, n’hi ha prou a demanar el consell dels ancians. Evidentment la determinació del que és més important i del que ho és menys surt d’un judici subjectiu. És cert també que el Dret Canònic o les Constitucions de l’Orde, sobre la base d’una experiència secular, han determinat un cert nombre de decisions que l’abat no pot pas prendre sense haver sentit el parer de la comunitat o del seu consell, i d’altres que no pot prendre sense haver-ne rebut el consentiment de l’un o de l’altre, segons els casos. A part d’aquests casos, no pas tan freqüents, pot sempre consultar o bé tots els germans o bé alguns en particular segons la naturalesa de les decisions a prendre i les competències de cadascun.

L’abat, d’una banda, ho ha de fer tot amb consell, i de l’altra, sempre amb el temor de Déu, en el respecte de la Regla, sabent que haurà de donar compte a Déu de les seves decisions i que no ha de permetre que ningú faci el seu propi voler, ni pot dissimular els pecats dels qui faltin sinó arrencar-los així que comencin a apuntar i intentar d’extirpar-los de soca-rel. La responsabilitat de l’abat és de la de protegir la comunitat contra les iniciatives personals que pot prendre tal o tal germà seguint tan sols la seva voluntat pròpia fins i tot en contra de la comunitat, perjudicant-la, Déu no ho vulgui.

Podem llegir també en aquest capítol «que ningú no s’atreveixi a disputar contra el seu abat ni dins ni fora del monestir». I és que el mal de la murmuració, sobre el qual tan insisteix sant Benet, és un dels riscos més grans que tenim en la nostra vida. Ens costa sovint molt poc agafar el telèfon i començar a plànyer-nos amb gent de fora del que no ens agrada o explicar allò de la nostra vida comunitària que no hauríem d’explicar mai a ningú. Tot això és el mal de la murmuració del qual no ens desempalleguerem mai i que tan mal fa a la vida comunitària. Darrere d’una murmuració hi ha la gelosia i l’enveja, les murmuracions divideixen la comunitat, destrueixen la comunitat, són les armes del diable, diu el Papa Francesc. Sant Agustí va fer escriure al refetor de la seva comunitat «que ningú no murmuri dels absents; qui ho pensi, que cuiti a aixecar-se de la taula.» Tinguem-ho present aquestes vacances i sempre.
 

PRÒLEG: SEGUINT EL GUIATGE DE L’EVANGELI

Regla de sant Benet
Pròleg 21-38

21 Cenyits, doncs, els nostres lloms amb la fe i amb l’observança de les bones obres, fem els seus camins seguint el guiatge de l’Evangeli, per tal que meresquem de veure Aquell qui ens ha cridat al seu regne. 22 Si volem habitar en el temple d’aquest regne, mirem que no s’hi arriba si no és corrent-hi amb les bones obres. 23 Però, preguntem al Senyor amb el profeta: «Senyor, ¿qui podrà habitar al vostre temple, o qui reposarà a la vostra muntanya santa?» 24 Després d’aquesta pregunta, germans, escoltem el Senyor que ens contesta i ens mostra el camí d’aquest temple, 25 dient: «Aquell que camina sense culpa i practica la justícia, 26 que diu la veritat al fons del cor i no enganya amb la llengua, 27 que no fa mal al proïsme ni admet cap ultratge contra ell». 28 Aquell que, rebutjant del cor el maligne, el diable, que li suggeria alguna cosa, juntament amb la seva suggestió, el reduí a no res i prengué els seus pensaments, tot just nascuts, i els esclafà contra el Crist. 29 Els qui amb el temor del Senyor no s’envaneixen de la seva bona observança, ans, considerant que no poden fer ells sols el bé que hi ha en ells mateixos, sinó que el fa el Senyor, glorifiquen el Senyor 30 que actua en ells, tot dient amb el profeta: «No ens doneu la glòria a nosaltres, Senyor; no a nosaltres, sinó al vostre nom». 31 Igual com l’apòstol Pau tampoc no s’atribuí res de la seva predicació, quan deia: «Per la gràcia de Déu sóc el que sóc». 32 I torna a dir ell mateix: «El qui es gloria, que es gloriï en el Senyor". 33 Per on, també el Senyor diu a l’Evangeli: «El qui escolta aquestes meves paraules i les compleix, el compararé a un home assenyat que edifica la seva casa sobre pedra; 34 vingueren riuades, bufaren els vents i envestiren la casa, i no caigué perquè estava fonamentada sobre pedra». 35 En acabar de dir totes aquestes coses, el Senyor espera de nosaltres que cada dia respondrem amb fets a aquestes seves santes exhortacions. 36 Per això ens són oferts de treva els dies d’aquesta vida, per a esmena de les nostres maleses, 37 tal com diu l’Apòstol: «Que no saps que la paciència de Déu t’empeny al penediment?» 38 De fet, el Senyor, sempre bo, diu: «No vull la mort del pecador, sinó que es converteixi, i que visqui».

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 25 juny 2017

Sant Benet entén la vida del monjo com un constant procés de conversió, una treva per esmena de les nostres maleses. En el camí de la nostra vida monàstica el diable i la suggestió ens surten a l’encontre, però Déu és pacient, ni que un cop i un altre cometem malifetes, Ell segueix esperant la nostra conversió de cor, Ell sempre és bo perquè és la bondat, sols vol la nostra conversió i que visquem; la seva infinita paciència ens empeny o ens hauria d’empènyer al penediment; i tenim la sort, com diu el Papa Francesc, que Déu no es cansa mai de perdonar. Val a dir que potser nosaltres tampoc no ens cansem de fer malifetes. La nostra vida de monjos ha de ser un retorn constant al pròleg de la Regla, a la guia de l’Evangeli, una invitació constant a caminar sense culpa, a practicar la justícia, a dir la veritat des del fons del cor i a no enganyar amb la llengua. No hem d’oblidar mai que el nostre objectiu és habitar en el temple d’aquest regne, el del Senyor, i sols podrem entrar-hi per les bones obres. Quines són les bones obres ens ho aclareix sant Benet al capítol IV i aquí al pròleg ja ens parla que abans que res els nostres lloms han d’estar cenyits amb la fe. L’obrador de totes les bones obres, el lloc on les hem de practicar amb diligència, és el clos del monestir i l’estabilitat en la comunitat.

Sant Benet veu Déu com un pare, no com un jutge, un pare amorós que ens vol omplir de béns, un pare que cal estimar i obeir; hem triat una vida d’obediència al seu Fill únic i no pas cap altra cosa. Com deia l’Abat General en l’homilia de la benedicció de la Mare Eugenia, abadessa de Talavera, «Tot està fet perquè visquem desitjant i contemplant el rostre de Crist. Tot és per obeir el desig de Crist d’entrar i manifestar-se en la nostra vida». És important no tornar a la desobediència. La conversió no és una cosa que podem deixar sempre per demà. Cal posar-s’hi avui, cada dia, intentar-ho sempre sense defallir. Buscant la vida i el Senyor que ens mostra el camí. El propòsit de la nostra cursa és el regne; guiats per l’Evangeli, hem d’estar cenyits amb la fe i les bones obres. Vet aquí una vegada més com, per sant Benet, la vida monàstica no és un estat, o un esperar que passi alguna cosa, sinó que és acció, la nostra vida no és passiva sinó activa. Sant Benet sent la necessitat de cridar els seus deixebles, nosaltres, a la humilitat. Els monjos sabem que tot el que fem és deu a la gràcia de Déu, que ho podem fer i ben poca cosa és mèrit nostre. La diferència entre el qui creu fer per ell mateix i atribueix a la seva pròpia glòria tot el que fa, i aquell que ho atribueix tot a la glòria a Déu, és la diferència que hi ha entre un que construeix sobre la sorra i el qui construeix sobre la roca. Quan la tempesta vingui un dia, i certament vindrà, només la casa construïda sobre la roca resistirà.

Si fonamentem la nostra vocació en la comoditat, si anteposem qualsevol amistat externa a la nostra comunitat, és que no vivim realment en comunitat, podem menjar i dormir al monestir, però ens hem autoexclòs potser de fa temps perquè vàrem fonamentar la nostra vocació sobre la sorra inestable del nostre propi voler i aquella roca sobre la que s’assentava la nostra vocació l’hem esmicolat a cops de defalliments fins a convertir-la en sorra. Déu però no es cansa mai d’esperar-nos, sempre som a temps de retornar a la casa del Pare com el fill pròdig, però ens cal aixecar-nos i posar-nos en camí, prendre consciència que hem pecat contra el Pare i contra els germans, sols aleshores el Pare ens podrà veure arribar pel camí de l’Evangeli cap casa seva, que és la nostra, cap al Regne. És normal que en la vida del monjo hi hagi moments de debilitat i de desencís, que donem passos en fals i que caiguem, que l’aspror del camí, la feixuguesa de la càrrega i el cansament ens facin embadalir davant d’allò que veiem a dreta i esquerra del camí i que ens sentim temptats a aturar-nos. Res de tot això acabarà amb la nostra fidelitat si el nostre cor resta lliure vers el Senyor.

La temptació més freqüent per a aquells que estem obligats a caminar sense aturar-nos és la d’estabilitzar-nos, instal·lar-nos en la comoditat; és un perill espiritual, psíquic i moral. Quan un porta anys caminant, la temptació d’asseure’s, d’aturar-se no desapareix, pot ser que fins i tot augmenti, perquè no és sinó la temptació de la facilitat, de la comoditat, de la mandra, del pessimisme integral i aleshores correm el risc de caure en la deslleialtat, no sols vers la comunitat sinó vers la nostra pròpia vocació, la que ens ha portat al monestir, per la qual hi restem, i sobretot vers Crist a qui no hem d’anteposar res. Si la nostra vocació no la treballem per fonamentar-la cada dia més sobre la roca de la fe i de l’Evangeli acabarem per sucumbir, potser per la covardia de no afrontar-ho i de buscar un altre camí.

Tota vocació cristiana, la del monjo en particular, implica tres moviments: sortir de les nostres posicions personals, aventurar-nos en la incertesa del camí monàstic i, per damunt de tot, seguir Crist. Si la vitalitat de la fe i la caritat minven la nostra tendència personal ens porta a rebutjar allò de feixuc i a cercar refugi en allò fàcil, qui sap si en afectes personals i materials caducs i perillosament humans. Tot plegat ens pot portar a la crisi més trista i demolidora, al cansament de Déu, en expressió de l’abat Brasó. El monjo que cau en la laxitud, de fet, renuncia a la recerca de Déu i es refugia en la mediocritat i en una falsa resignació, en un desmesurat pessimisme i és aleshores que cerca succedanis; un monjo el cor del qual es deixa guanyar per altres afectes cau en la regressió espiritual. En la vida monàstica tota defecció comporta el principi de la infidelitat, de la degradació de l’amor per Déu caient en una vida mediocre, desenganyada, insatisfeta, sense energia espiritual, buida i perillosament negativa per la resta de la comunitat. Déu no es cansa mai de perdonar, sempre ens espera però vol que nosaltres ens n’adonem, que iniciem el camí de retorn a casa per sortir-nos a l’encontre i abraçar-nos; sols l’abraçada de Déu val, tot altre afecte humà no és sinó una pedra d’ensopec en el nostre camí.

Pensem-hi perquè la nostra vida és finita, no sigui que en arribar a la fi ens trobi encara en la regió llunyana dels nostres egoismes, amb la torxa apagada com les verges desassenyades. La fe, feta confiança, no elimina les dificultats però dona la força i la seguretat per superar-les. Com diu sant Benet al mateix pròleg: «Aixequem nos, doncs, d’una vegada, que l’Escriptura ens desvetlla dient: “Ja és hora de despertar-nos”. I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama: “Si avui sentiu la seva veu, no enduriu els vostres cors”; i encara: “Qui té orelles per escoltar, que escolti què diu l’Esperit a les Esglésies”.  I doncs, què diu? “Veniu, fills, escolteu-me, que us ensenyaré el temor del Senyor. Correu mentre tingueu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort”. » (RB Pròleg 8-13).
 

QUE AL MONESTIR NINGÚ NO ES PRENGUI LA LLIBERTAT DE DEFENSAR-NE UN ALTRE

De la Regla de sant Benet
Capítol 69

1 Cal evitar que per cap motiu no es prengui un monjo la llibertat de defensar-ne un altre al monestir, o com a protegir-lo, 2 encara que els uneixi qualsevol lligam de parentiu. 3 Que de cap manera no es prenguin els monjos aquesta llibertat, perquè es podria convertir en una ocasió d’escàndols molt greus. 4 Si algú transgredia aquesta prohibició, que sigui castigat ben asprament.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 18 juny 2017

Aquest capítol i el següent de la Regla s’atribueixen en exclusiva a sant Benet. Formen part d’una secció que comença amb el capítol sobre el lloc en la comunitat i acaba amb els dos bells capítols sobre l’obediència mútua i el bon zel.

Hem de veure-hi, per tant, una advertència contra dues possibles desviacions per defecte o per excés de la caritat i l’amistat, i no pas un rebuig. El monjo no deixa pas de ser un home com qualsevol altre, la vida comunitària ens porta a viure la nostra afectivitat d’una manera poc convencional i correm el risc de caure en certes desviacions.

Els tractats sobre els aspectes psicològics de la vida en comú ens alerten que hi ha maneres de viure les nostres relacions interpersonals que no són sanes. La necessitat d’afectivitat ens pot portar a cercar constantment o de forma més o menys habitual el reconeixement d’altri. Ens pot succeir que quan fem quelcom cerquem de manera més o menys conscient complicitats que afalaguin el nostre jo. Les relacions entre nosaltres han de ser sempre lliures, no basar-se en la prepotència d’una part i la submissió d’una altra, ha de ser una relació entre iguals però no orientada a satisfer el nostre egoisme sinó a enriquir-nos mútuament.

En un moment o altre tots correm el risc de caure en aquesta dependència, ja sigui per compartir tasques, ser semblants en un punt de vista de la vida comunitària, o fins i tot pot ser que l’únic que ens uneixi, Déu no ho vulgui, sigui un pessimisme apocalíptic que estem necessitats de predicar.

Escriu Alessandro Manenti que si necessitem constantment el somriure de la mare per tirar endavant no ens serà pas fàcil acceptar el missatge de la creu. Destaca tres punts en la vertadera amistat: En primer lloc la finalitat que ha de ser estimular la major comunió amb Déu; en segon lloc el mitjà que és la renúncia a la gratificació d’aquelles coses que entorpeixen el camí vers Déu; en tercer lloc el discerniment entre fi i mitjans, saber si els mitjans ens apropen o allunyen del nostre fi, cercar Déu en el clos del monestir.

Al llarg de la seva Regla sant Benet ens mostra que la comunitat s’ha de basar en vincles de comunió, en l’amor i l’afecte entre germans i entre ells i l’abat. Algú podria tenir més fidelitat als compromisos personals que no pas als que ha assumit lliurement i per tant això afectaria a la qualitat de vida de la comunitat. Pot succeir que un germà tingui un afecte excessiu o mal orientat vers un altre que el porti a defensar-lo per sobre de la comunitat. Si una amistat és madura i les persones adultes que en participen segueixen essent independents i saben mirar objectivament les situacions en les que l’altra persona és veu immersa, aleshores si l’altre necessita una correcció, estarem afligits pel que aquesta situació comporta, però ens alegrarem, al mateix temps, perquè se li dóna una oportunitat per al seu creixement humà i espiritual.

Quan una amistat no és realment adulta, condueix a una mena de fusió emocional més que a una relació entre dos individus autònoms. Aleshores hi ha més distància crítica i tot el que succeeix de dolorós a l’amic es percep com un atac personal. Llavors la persona, en sentir-se amenaçada pel que passa a l’altre pot portar-lo a defensar-lo en contra de la comunitat. Si aquests llaços emocionals no tenen la suficient maduresa i s’uneixen a un grup de germans, sorgeixen grups de pressió que poden acabar amb una comunitat, destruir la vida comunitària. Sant Benet sembla haver experimentat aquest tipus de situacions i per això ens adverteix contra aquesta desviació de l’amistat.

Es refereix també als lligams familiars perquè tots pertanyem a famílies. Primer hi ha el cercle familiar on vam néixer, compost de la nostra mare, el nostre pare, i, possiblement, els nostres germans i germanes. Després hi ha la família extensa, composta de tots els nostres parents propers. El grup social, ètnic o nacional al qual pertanyem que són també grans famílies. Una comunitat monàstica no és de fet una família ni la comunitat de les comunitats, que és un orde monàstic, és un tipus diferent de família; tot i que avui parlem de la gran família cistercenca, franciscana, carmelita o cartoixana, que comprèn diversos ordes legalment separats. Fins i tot, Pau VI va anomenar gran «família de nacions» la comunitat humana.

El missatge de l’Evangeli és que la intensitat de la comunió dins d’una comunitat està en estreta proporció a la seva capacitat d’obrir-se als altres. Cada vegada que un grup humà, ja sigui una parella, una família, una comunitat o una nació, es tanca sobre si mateixa de forma egoista, els conflictes interns es tornen ingovernables i poden conduir a la desintegració del grup. Per contra, cada vegada que un grup humà està obert a la comunió amb Crist i amb altres grups i el compromís amb ells és un projecte comú, fàcilment es poden administrar els seus conflictes interns. La comunitat monàstica no es basa en lligams familiars, ni d’amistat, ni de pertinença social o ètnica. Es fonamenta sobre la pertinença a Crist que supera tota frontera humana i tot egoisme personal.

Oblidar això pot provocar greus dificultats a una comunitat; esdevé quan rebutgem de reconèixer la nostra precarietat, la nostra indigència moral i humana, una de les formes de replegament pot ésser formar parelles o grups d’amics, un clan dins d’una comunitat. Cap de nosaltres no està exempt d’aquest risc, som humans i tenim afinitats més amb uns que amb d’altres. Hi ha qui, per exemple, es mira la llista de serveis o de vacances més amb el recel de amb qui li tocarà que amb una voluntat de servei o de convivència.

La unitat de la comunitat és fràgil i fer-la trontollar sempre és perillós, ho hem vist en aquesta casa al llarg dels anys i no cal concretar més, tot plegat potser perquè en algun moment certes persones han posat per sobre les amistats i afinitats personals a la mateixa comunitat, i succeeix que a la fi abandonen la vida monàstica regular per fer-se una comunitat a mida.

Aquest punt com tots està a les nostres mans, ens cal esforç i treball per tots junts construir i mantenir dia a dia la vida comunitària. «Suportant-nos amb gran paciència les febleses, tan físiques com morals, no cercant allò que ens sembli útil per a nosaltres sinó el que ho sigui per als altres, practicant desinteressadament la caritat fraterna, tement Déu amb amor, no anteposant res absolutament al Crist» (cf. RB 72,5-11).
  

ELS SACERDOTS DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 62

1 Si un abat desitja que li ordenin un prevere o un diaca, que esculli entre els seus monjos qui sigui digne d’exercir el sacerdoci. 2 L’ordenat, però, que eviti la vanaglòria i l’orgull, 3 i que no s’atreveixi a fer res, llevat d’allò que li mana l’abat, sabent que ha d’estar molt més subjecte a l’observança regular. 4 Ni oblidi amb el pretext del sacerdoci l’obediència a la Regla i l’observança, sinó que avanci més i més cap a Déu. 5 Que ocupi sempre el lloc que li toca per la seva entrada al monestir, 6 llevat del ministeri de l’altar i del cas que l’elecció de la comunitat i el voler de l’abat volguessin assignar-li un lloc més alt pel mèrit de la seva vida. 7 Ha de saber, amb tot, que li cal observar la norma establerta per als degans i els priors. 8 Si gosava fer altrament, que sigui jutjat no com a sacerdot, sinó com a rebel. 9 I si, amonestat sovint, no es corregia, que es recorri també al bisbe com a testimoni. 10 I si ni així no s’esmenava i les seves faltes esdevenien manifestes, que l’expulsin del monestir; 11 sempre, però, que la seva contumàcia sigui tal que no es vulgui sotmetre i obeir la Regla.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 11 juny 2017

La qüestió de la presència i el paper dels sacerdots en una comunitat monàstica és tan antiga com el mateix monacat cristià. El monaquisme i el sacerdoci pertanyen a dos ordres diversos de la realitat eclesial, de manera que la vocació a la vida monàstica i la vocació al sacerdoci són dues vocacions diferents que poden però coexistir en una mateixa persona. L’experiència dels segles, així com la de cada sacerdot monjo, mostra que aquestes dues vocacions poden enriquir-se mútuament, però també alguns cops entrar en conflicte entre si.

La vida monàstica és una manera concreta de viure la vida cristiana, de viure el sacerdoci comú. Qualsevol cristià és lliure, seguint una crida, d’adoptar un determinat tipus de vida i entrar en una comunitat monàstica, que l’accepta, per militar sota una regla comuna aprovada per l’Església. Pel que fa al sacerdoci la seva vocació és a més un ministeri al qual hom hi és cridat per l’autoritat competent, és a dir pel bisbe. El monjo viu en una comunitat sota una regla i un abat; el sacerdot per la seva part és l’ajudant del bisbe, que està revestit de la plenitud del Sagrament de l’Orde (Cf. LG, 26), per això el prevere exerceix el seu ministeri sota l’autoritat d’aquest últim. Certament la consagració episcopal confereix la plenitud del Sagrament de l’Orde, que, en la comunitat eclesial, és posat al servei del sacerdoci comú dels fidels, del seu creixement espiritual i de la seva santedat. El sacerdoci ministerial, de fet, té l’objectiu i la missió de fer viure el seu sacerdoci comú o universal als fidels, que, en virtut del Baptisme, participen a la seva manera en l’únic sacerdoci de Crist, com afirma la constitució conciliar Lumen Gentium quan diu: «El sacerdoci comú dels fidels i el sacerdoci ministerial o jeràrquic, estan ordenats l’un a l’altre; tots dos, en efecte, participen cadascun a la seva manera, de l’únic sacerdoci de Crist. La seva diferència, malgrat això, és essencial i no només de grau» (LG 10).

Del sacerdoci baptismal en participa qualsevol cristià, òbviament també els monjos, i el monjo, que té per centre de llur vida Crist, que vingué a servir i no a ser servit, quan és cridat al sacerdoci ministerial, esdevé encara més un servidor de la comunitat en tant que posa el seu ministeri al servei dels seus germans. Escriu Dom Leclercq que el sacerdoci dins del monacat es pot presentar també com una ofrena, como el cimal de l’oferiment de la pròpia vida en el qual la pregària i l’ascesi de la vida del monjo adquireixen una eficàcia eclesial.

Consideracions teològiques a banda la Regla preveu tan sols el sacerdoci en dos casos: el del sacerdot que ve al monestir per a ser monjo i el del monjo ordenat de prevere per tal d’assegurar el servei sagramental del monestir. Per tant el ministeri sacerdotal del monjo queda inscrit dins del que podríem anomenar com l’església particular que forma una comunitat monàstica, si més no en la majoria dels casos fora del cas que el monestir hagués assumit compromisos pastorals. Sant Benet insisteix que el ministeri no implica pas una posició superior a la resta de la comunitat, i ni tan sols altera el lloc i posició del monjo prevere dins d’ella.

Com serveix un monjo prevere la seva comunitat? Amb les facultats pròpies del seu ministeri, com també ho fa el diaca. En l’administració dels sagraments, i en particular la celebració de l’Eucaristia centre litúrgic de la nostra jornada diària. Dins de la celebració eucarística cal destacar l’homilia, molt especialment la dominical. Recordo que el nostre P. Robert comentava sovint, amb el seu peculiar estil, que les homilies de la Missa conventual van dirigides primordialment a la comunitat. Cadascú té un estil propi, hi ha qui destaca amb èmfasi una frase perquè ens arribi i ens interrogui o hi ha qui situa les lectures dins del context de l’any litúrgic, cosa molt bona perquè tot l’any litúrgic forma un conjunt i les lectures triades ens proposen un itinerari personal.

Ens convindria rellegir de tant en tant el segon punt del capítol tercer de l’Exhortació apostòlica del Papa Francesc Evangelii gaudium. Ens hi recorda per exemple que l’homilia no pot ser pas un espectacle entretingut (cf. EG 138) i que cal preparar-la, dedicar-hi un temps perllongat d’estudi, de pregària, de reflexió i aportar-hi creativitat personal; perquè aquell qui predica i no es prepara no és espiritual; i alhora és deshonest i irresponsable amb els dons que ha rebut (cf. EG 145). Homilies no massa llargues, clares i ben estructurades, aconsella el Papa. Un aspecte fonamental és la relació directa, estreta i fontal del que es predica amb la Paraula de Déu, és a dir amb les lectures que l’assemblea acaba d’escoltar. A aprofundir-hi ens hi pot ajudar relacionar-les amb el magisteri i la tradició de l’Església, per exemple per a nosaltres, els Pares de l’Església, que són un bon recurs perquè l’Esperit ens inspiri, i a més tenim un temps privilegiat per fer-ho en la nostra trobada personal amb la Paraula dos cops cada dia.

El sacerdoci en comunitat és servei als germans i a l’Església. El nostre arquebisbe Jaume deia en la meva ordenació com a prevere: «Tot cristià, pel fet d’haver rebut en el baptisme el sacerdoci comú, i també en virtut de la comunió dels sants, ha de sentir el pes de portar la humanitat sencera a Déu i de viure el gran manament de l’amor al proïsme. Però qui a més queda ungit amb el Sagrament de l’Orde, adquireix una nova responsabilitat, derivada de la seva nova configuració amb Crist, que no és només més intensa, sinó essencialment diferent de la dels altres fidels. Està cridat a ser un servidor fidel dels seus germans de comunitat en primer lloc i servidor també de tots els homes» (1 de maig 2015).
 

EL VESTIT I EL CALÇAT DELS GERMANS
De la Regla de sant Benet
Capítol 55

1 Els vestits s’han de donar als germans segons les condicions i el clima del lloc on viuen, 2 ja que a les regions fredes se’n necessita més i a les càlides menys. 3 L’abat, per tant, ho ha de tenir present. 4 Nosaltres creiem, tanmateix, que als llocs temperats són suficients per als monjos una cogulla i una túnica per a cada un 5 —la cogulla pelfada a l’hivern, llisa o usada a l’estiu—, 6 i un escapulari per al treball; per calçat, peücs i sandàlies. 7 Del color o de la tosquedat de totes aquestes coses, que no en facin un problema els monjos, sinó que s’acontentin amb les que es poden trobar a la regió on viuen o amb allò que es pot adquirir a més bon preu. 8 Però, que l’abat vetlli per la mida dels vestits, perquè no siguin curts, sinó a la mida dels qui els porten. 9 En rebre els vestits nous, han de retornar sempre al mateix temps els vells, que cal guardar per als pobres al vestuari. 10 Perquè basta a cada monjo de tenir dues túniques i dues cogulles, per a la nit i per rentar les peces. 11 El que hi hagi de més és superflu, s’ha de suprimir. 12 Que retornin també els peücs i totes les coses velles, quan en reben de noves. 13 Els qui surten de viatge, que prenguin femorals del vestuari i els hi retornin, rentats, en tornar. 14 Que hi hagi també cogulles i túniques una mica millors que les que solen portar; en sortir de viatge, que les prenguin del vestuari, i, en tornar, que les hi retornin. 15 Com a parament del llit, n’hi haurà prou amb una estora, un abrigall, una flassada i un capçal. 16 Però que l’abat escorcolli sovint aquests llits, per si s’hi trobava res que s’haguessin apropiat. 17 I si trobaven a algú quelcom que no ha rebut de l’abat, l’han de sotmetre a un càstig gravíssim. 18 I perquè aquest vici de la propietat sigui extirpat de soca-rel, que l’abat doni totes les coses necessàries, 19 o sigui: cogulla, túnica, peücs, sandàlies, cenyidor, coltell, estil, agulla, mocador, tauletes, per treure qualsevol pretext de necessitat. 20 L’abat, però, que consideri sempre aquella sentència dels Fets dels Apòstols, que «es donava a cadascú segons el que li calia». 21 Per tant, que també consideri l’abat les necessitats dels febles, no pas la mala voluntat dels envejosos. 22 Però en totes les seves decisions ha de pensar en la retribució de Déu.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 4 juny 2017

La humanitat de la Regla es desprèn de tot el text fins i tot en recomanacions ben puntuals com aquestes que fan referència al vestit i al calçat. D’una banda sant Benet te presents les circumstàncies dels diversos climes, en un lloc pot fer més fred que en un altre; de l’altra aconsella no fer-ne un tema principal, no fer-ne un problema. Queda ben clar que no ens hem de preocupar obsessivament dels temes materials com aquest, però també hi queda que n’hem de tenir cura, que cal anar millor quan sortim de viatge i que la roba i el calçat no han de ser una excusa per satisfer el nostre afany de possessió mentre les nostres necessitats quedin cobertes.

En concloure el Concili Vaticà II el tema del vestit estigué ben present. En els ordes monàstics que seguim la Regla de sant Benet el punt de partida fou en molts casos el consell de la Regla que no en fem un problema els monjos, sinó que ens acontentem amb el que es pot trobar a la regió on vivim i amb allò que es pot adquirir a més bon preu. A partir d’aquí es va fer la reflexió que avui per avui els nostres hàbits estaven passats de moda i que certament és més fàcil trobar a millor preu una samarreta i uns texans. El Concili Vaticà II afirma que l’hàbit religiós, com a signe que és de la consagració, sigui senzill i modest, pobre i decent al mateix temps, que s’adapti també a les exigències de la salut i a les circumstàncies de temps i lloc i s’acomodi a les necessitats del ministeri. L’hàbit, tant d’homes com de dones, que no s’ajusti a aquestes normes, ha de ser modificat, diu el Decret Perfectae Caritatis. Un text ben en clara sintonia amb la Regla (PC 17).

La descripció que sant Benet dóna dels costums dels monjos del seu monestir mostra que aquest vestit no era diferent del de la gent normal del seu temps. Aquests temes donaren lloc a un cert vaivé; per exemple l’abadessa Joan Chittister explica en el seu llibre Tal com érem: Una història de canvi i de renovació, on analitza l’aplicació del Concili al seu monestir i al seu Orde als Estats Units, que la mateixa necessitat de gastar tant de temps en el tema de les peces de vestir deixava poca energia per a assumptes més importants de la renovació; recull el comentari d’una germana de la seva comunitat que deia que equiparaven en importància peces de vestir i pregària. Així, un any, en arribar les vacances de Nadal, les germanes s’acomiadaren vestides amb l’hàbit negre per reaparèixer a començaments d’any amb bruses, faldilles i pentinats diversos. Colors i estils havien quedat a la discreció de cada germana i aleshores la uniformitat havia desaparegut. Veiem doncs que no és sols una especulació sinó que algunes comunitats ho varen portar a la pràctica.

En definitiva, aquest capítol de la Regla és un altre d’aquells on els detalls concrets estan lligats a un context cultural distant del nostre, però el que és sorprenent és la preocupació fonamental de sant Benet per la pobresa i la simplicitat. La primera cosa en què insisteix és la simplicitat. Per descomptat, que la roba s’ha d’adaptar al clima, ja que el seu objectiu principal és protegir el cos, d’aquí que hagi de ser més gruixuda per a l’hivern i més lleugera per a l’estiu i també seran de mida adequada per a la persona. Però a part d’això, diu sant Benet, que els germans no s’han de preocupar del color o de la tosquedat de la roba; que els cal prendre el que poden comprar a bon preu a la zona on viuen. El segon aspecte important és per evitar l’esperit d’acumulació. Potser sigui un recurs o algun tipus de compensació de coses més importants que trobem a faltar. Bon psicòleg sant Benet recorda a l’abat l’obligació d’assegurar-se que tots tinguin el que necessiten, però evitar sempre l’excusa de precarietat per acumular en previsió d’una suposada falta. La igualtat no vol dir que tots tinguin exactament el mateix, però si que tothom tingui exactament el que necessita.

Per als viatges, sant Benet estableix que un faci servir roba de millor qualitat, es tracta d’una actitud de respecte a les persones que surten. Alguns monjos prefereixen viatjar amb el seu hàbit monàstic; d’altres prefereixen viatjar vestits com tots els altres homes; altres prefereixen una roba lleugerament civil amb un aire monàstic o bé el clergyman. Hi ha raons per a cada postura. Una cosa és certa, que allò important per sant Benet, en aquest com en molts altres casos, és practicar la major senzillesa possible, tenint en compte el clima, així com el context social. De fet tota la Regla ens parla de mesura i la roba i el calçat no en són pas una excepció.


 
EL
TREBALL MANUAL DE CADA DIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 48,14-25

14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així —Déu no ho vulgui—, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 21 maig 2017

Lectura i treball són els eixos de la nostra vida. Per sant Benet la vida del monjo hauria de ser sempre una quaresma, un camí constant vers la Pasqua definitiva i personal; una vida viscuda amb intensitat i regularitat. En aquest camí cal no aturar-se i cal nodrir-se espiritualment i materialment. La lectura ens ajuda en el nostre camí; en primer lloc la de la Paraula de Déu i amb ella les lectures dels pares, que ens van formant una mica cada dia, ens van alimentant espiritualment. Sant Benet sap que la constància no és massa sovint una qualitat dels homes, àdhuc dels monjos, per això estableix que un o dos ancians facin la ronda pel monestir per pescar els peresosos, els que no fan res o els que, encara pitjor, no sent de profit per a si mateixos destorben els altres. Ens cal un esforç per respectar els temps dedicats a la lectio, al matí ens pot venir la son i si no anem a Matines evidentment el risc és molt més elevat de no dedicar-li el temps que cal. A la tarda sempre podem trobar dificultats per acabar una tasca concreta, donar per acabada una visita o tantes altres coses. La regularitat en la nostra vida no és un esclavatge sinó un mitjà que ens ajuda a centrar-nos en el Crist, que ha der ser l’objecte de la nostra atenció. Sant Benet sap bé que l’ociositat és l’enemiga de l’ànima, per això estableix que si algú per peresa no pot dedicar al temps a la lectura se li adjudiqui un treball que li eviti de mantenir-se ociós.

En l’actualitat també podríem dir que la hiperactivitat és enemiga de l’ànima. La nostra societat, el nostre món està centrat en l’activitat. Un monestir ha de ser un lloc on la vida transcorri pautadament i pausadament, propiciant així que hi hagi temps per a cada cosa: Per pregar, per treballar, per llegir. I tot tingui com a centre Crist. Certament la nostra casa crea obligacions, un a la cuina, l’altre a la bugaderia, l’altre a l’hostatgeria o l’altre estudiant; tots correm el risc que l’activisme envaeixi la nostra vida i acabi afectant la nostra vocació. Quan un va uns dies a un altre monestir, com ha estat el meu cas aquesta darrera setmana, en certa manera redescobreix els moments que tenim a la nostra disposició per assaborir pausadament la Paraula de Déu, si deixem de banda una estona les nostres ocupacions.

L’expressió popular diu que les paraules se les emporta el vent i això és molt fàcil si deixem la finestra o la porta oberta a les nostres distraccions, fins i tot legítimes, i aquestes acaben per fer-nos oblidar el que estem realment fent, estar en contacte amb la Paraula o amb pares o autors que la interpreten o treballen, és a dir en certa manera estem en contacte amb Déu. Hauríem de tenir necessitat, fam i set de la Paraula, com també de l’Eucaristia. Per exemple no és freqüent que als monestirs hi hagi una segona oportunitat de participar en l’Eucaristia si per una raó important o de força major no podem acudir a la Missa conventual. Aquí la tenim de participar en la celebració de la infermeria, i massa sovint qui no ha pogut legítimament participar en la Missa conventual tampoc no va a la de la infermeria. La peresa o un excés de zel activista ens ho impedeix i ni un ni altre motiu són raó suficient.

Som responsables de l’acompliment de l’horari comunitari, del nostre primer que tot, i com deixa ben clar en aquest capítol sant Benet, també del dels altres ja que els podem ser causa de destorb si ens ajuntem, Déu no ho vulgui, a un germà a hores indegudes; perquè hi ha hores degudes i hores indegudes per a una o altra activitat. Quan toca pregar en comunitat toca pregar; quan cal treballar hem de treballar, quan ens toca restar a la cel·la en privat dedicats a la lectura, allí hem d’estar sols. El temps que hem de dedicar personalment a la lectio a la nostra cel·la en privat o a l’escriptori el noviciat, l’hem de preservar amb autèntic zel perquè el risc que correm de no ser regulars pot comportar deshabituar-nos-hi i a la fi perdre una part fonamental del nostre aliment espiritual com a monjos.

Un monjo no ha acabat la seva cursa amb la professió temporal o la solemne, el monjo es va fent cada dia, i si negligim aquest aspecte fonamental de la nostra vida, que és el contacte amb la Paraula, la nostra vocació corre el risc d’assecar-se. Ens podem dir que per un dia o una setmana no passa res, i a poc a poc anem perdent l’hàbit i cada cop ens costa més recuperar l’habitud fins a arribar a perdre’l de manera irreparable. Nulla die sine linea deien els antics llatins, cap dia sense línia; la constància és un valor afegit, un mitjà en el nostre camí monàstic. Al cap i a la fi sant Benet ens demana lleialtat al nostre horari, a la lectio divina, a l’oració i al treball; fidelitat a la nostra vocació i responsabilitat en el nostre dia a dia.
 

ELS GERMANS MALALTS

De la Regla de sant Benet
Capítol 36

1 Abans de tot i per damunt de tot cal tenir cura dels malalts, de tal manera que siguin servits com si fossin realment el Crist, 2 perquè ell mateix digué: «Vaig estar malalt, i em visitàreu», 3 i: «El que vau fer a un d’aquests meus tan petits, a mi m’ho féreu». 4 Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l’honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. 5 Amb tot, s’han de suportar amb paciència, perquè per ells es guanya una recompensa més gran. 6 Per tant, que l’abat posi la màxima cura perquè no sofreixin cap negligència. 7 Els germans malalts tindran destinada una habitació a part i un servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit. 8 Que es faciliti als malalts l’ús dels banys sempre que convingui; en canvi, als qui estan bons i sobretot als joves, se’ls concedirà de tard en tard. 9 Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s’abstindran de menjar carn, com és costum. 10 Tingui l’abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 14 maig 2017

Com sempre sant Benet és molt directe, no parla de la malaltia, sinó que parla dels germans malalts, de persones, es preocupa pel pacient en tant que el germà malalt és un d’aquells petits amb els qui Jesús es va identificar, com el que tenia fam, tenia set, era foraster, anava despullat o era a la presó.

No hi ha pas a la Regla de sant Benet, ni de fet tampoc a l’Evangeli, un culte del sofriment pel sofriment. Cada cop que Jesús es troba davant del sofriment s’afanya a alleujar-lo. Aquesta és la raó de fons per sant Benet, fidel a tota la gran tradició monàstica, per la gran atenció que cal oferir a qualsevol persona que pateix una malaltia. Fins i tot les exigències comunes de la regla es mitiguen davant la malaltia; així els germans malalts tindran una cel·la separada i no seran obligats a l’abstinència de carn; tant el cellerer com els servidors han de tenir una cura especial per a ells; i és l’abat qui en última instància és responsable d’assegurar-se que siguin atesos amb totes les atencions.

Sant Benet sap dels estralls que la malaltia pot fer en una persona. És difícil de predir com reacciona algú quan es posa malalt. La persona més forta pot reaccionar amb consternació i una persona feble pot acceptar el repte amb gran valor. També sant Benet, en la seva llista de consells, ofereix totes les situacions. Ho hem vist prou en els nostres germans que en els darrers anys han caigut malalts, cadascú ha tingut una manera diferent d’afrontar-ho. En primer lloc, el pacient, que és l’objecte de tota l’atenció, no s’ha d’oblidar que ho és perquè encarna d’alguna manera Crist, i ha d’evitar sobrecarregar els altres amb exigències poc raonables, el pacient ha de tenir paciència i no és pas fàcil. Alhora els germans, quan el malalt és exigent, ho hem de portar amb paciència i comprensió, i això tampoc no és fàcil. I tot això pot venir complicat per un deteriorament de la capacitat psicològica del germà malalt. 

Malalts en un moment o altre ho som tots, més tard o més d’hora, per més o per menys temps, amb més o menys esperances de guarició a curt, mig o llarg termini.
Ens trobem davant del problema del sofriment humà en una de les seves formes més exigents. El sofriment, encara que sigui molt intens, per exemple, causat per una lesió, si saps que es cura al cap d’un temps més llarg o més curt, dóna lloc a suportar-lo amb més facilitat. Si saps que la lluita pot portar a la victòria contra la malaltia les forces són més fàcils d’aconseguir. Però quan una malaltia, especialment una malaltia greu o crònica, només ens fa conscients de les nostres limitacions humanes i especialment de la nostra finitud, el sofriment entra en un nivell més profund. En primer lloc cal acceptar-lo, saber que hi haurà un temps de lluita com el de Job i que cal deixar que en aquest temps el pacient pugui lluitar al seu propi ritme.

Sovint hi ha una primera pregunta que sorgeix: «¿per què a mi?»; aquest plantejament implica una no acceptació de la malaltia, sobretot perquè no té resposta o si la té probablement no ens reconforti, perquè la genètica o els factors de risc són sempre respostes imprecises i poc consoladores. No patir és en certa manera una forma de no fer patir els altres; però les malalties es poden allargar, fer-se cròniques, anant poc a poc de mal en pitjor i aleshores cal molt de suport i escalf dels germans. Una visita, ni que sigui curta, un compartir-hi l’Eucaristia o tantes altres coses. Certament la malaltia pot arribar a qualsevol hora, però sovint en avançar l’edat sorgeix al pas amb més facilitat i uneix a la certesa del davallament físic per l’edat, la concreció de les xacres que ens provoquen dolor o limiten els moviments i ens anuncien una fi més pròxima.

Deia la meva àvia «que trist és fer-se vell» i també «és trist no fer-s’hi, perquè en el primer cas anirem davallant i en el segon la nostra vida no serà massa llarga». Potser algú quan succeeix allò que diem morir de repent, no visqui el que la malaltia porta sobre seu. Quan a vegades preguem que el Senyor ens alliberi d’una mort sobtada penso si és realment una cosa dolenta, suposo que la pregària es planteja en tant que tinguem temps de si és el cas, que ho és sempre, de reconciliar-nos amb Déu; però pel que fa al sofriment, si poguéssim triar, que millor que girar el cap i lliurar l’ànima a Déu sense ni un gest de dolor.

Perquè certament no hi ha en la paraula sofriment massa cosa de digne; el sofriment redemptor, com el de Crist, és l’únic que s’usa amb valor positiu i no de depressió. Quan sorgeix una malaltia, especialment si apareix de sobte i de manera inesperada, sovint cal un temps per ser assumida amb tot el que comporta com a consciència del nostre caràcter temporal i de la nostra feblesa humana. Sant Benet planteja sense fer-ne problema que el pacient, fruit d’aquesta inicial rebel·lió, pot fer-ser exigent, i després anar mica en mica, poc a poc suportant-ho amb caritat, reconeixent-hi la presència de Crist. El temps en que la recerca del patiment es creia virtut o generositat ha passat fa molt de temps, alguns segles. Avui això ho considerem una desviació de l’espiritualitat, deguda potser a una mala concepció teològica i una desviació de la cristologia, que sembla haver produït en el seu moment algunes neurosis. Cercar el sofriment amb petites mortificacions, cilicis o disciplines està superat; val més cercar paciència en la vida comunitària que posar-se pedretes a les sabates.

Potser avui dia la temptació seria tot el contrari, defugir totes les formes de sofriment, ja sigui espiritual, psicològic o físic, o bé amagar-lo, com sovint s’amaga la mateixa mort en la nostra societat. I aquest escapar del patiment també pot ser font d’una neurosi generacional. Uns i altres excessos són oposats a la humilitat en què sant Benet basa la seva espiritualitat. Per a la persona veritablement humil, no té sentit cercar la humiliació; tampoc el té sentir-se humiliat per perdre una petita o gran part dels nostres mitjans físics, o fins i tot psíquics. Cal acceptar cada moment de la nostra vida no sentint en cap moment la necessitat d’humiliar-nos de manera artificiosa, per un patiment fet ad hoc.

Cal aprendre de la malaltia i dels malalts. Certament la cosa canvia quan un passa de ser acompanyant a ser acompanyat en la malaltia, ho podem experimentar sovint; un dels avantatges, si així es pot dir, de ser acompanyat és que saps de primera mà com et trobes i aquell recel que l’acompanyant té sempre de si el malalt li diu que està bé com a mentida pietosa desapareix. També sents l’escalf de la comunitat de primera mà i això és una experiència del tot enriquidora i que un no agraeix mai prou als germans. La malaltia ens canvia i en certa manera els malalts també i fins i tot ens preparen per aquest mateix canvi nostre arribat el moment. Ho hem vist amb germans aquí a casa, puc recordar tot un dissabte de conversa intensa amb un germà nostre a urgències, germà que poques hores després perdria la capacitat de conversar i potser la consciència al menys en part per un ictus. Molts cops hi he pensat en tot allò que amb tantes hores em va dir com si es tractés d’un llegat comprimit, al cap i a la fi la darrera lliçó d’un monjo amb molts anys de vida monàstica a sobre a un pobre novell. Tots o molts tenim experiències similars de germans que ens han comunicat la seva angoixa o la seva serenor al llarg de la seva malaltia. Els malalts ens parlen, ho fan amb la seva manera d’afrontar la malaltia, amb la seva veu i amb els seus silencis, amb la seva mirada. També els parla i ens parla el servidor temorós de Déu, diligent i sol·lícit a qui se li ha confiat llur cura de manera especial o de manera temporal i del que haurem de parlar potser ja en una altra ocasió, però ja ara podem aprofitar per donar gràcies als germans que tenen cura directa dels nostres malalts o de tots aquells que un cop o un altre els acompanyen a l’hospital o en les visites mèdiques, o també els companys que a taula o a la cel·la ajuden el qui ha caigut, i resta en part impedit. Vertaders gestos de fraternitat. 
 

SI S’HA DE TORNAR A ADMETRE ELS GERMANS QUE SE’N VAN DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 29

1 Si un germà que per culpa pròpia surt del monestir volia tornar, ha de prometre primerament la total esmena d’allò per què va sortir, 2 i aleshores que l’admetin al darrer lloc, per comprovar amb això la seva humilitat. 3 I, si se’n tornava a anar, que l’admetin semblantment fins a tres vegades; però sàpiga que en endavant li serà negada tota possibilitat de retorn.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 7 maig 2017

Per sant Benet la vocació monàstica, tota vocació eclesial, es composa de dos elements, d’una banda la crida del Senyor, sense defecte a la que la gràcia acompanya i precedeix. De l’altra la nostra resposta que no sempre està a l’alçada d’aquesta crida. La fragilitat de la resposta humana ens fa posar la crida de Déu en perill i per sant Benet hi ha un sol camí per retornar-hi, i aquest és el de la humilitat. Tots en un moment o altre o en diversos moments del nostre camí monàstic tornem en certa manera a la casella de sortida després d’alguna crisi. Podem abandonar el monestir o podem romandre-hi com a hostes privilegiats. Al cap i a la fi el que cal es adonar-se que la nostra vida és un constant camí de conversió; no ha de canviar Déu o han de canviar o hem de canviar els altres, sinó que hem de canviar nosaltres. Romandre en la vida monàstica, al monestir, sols és possible si acceptem de convertir-nos cada dia i aquesta conversió sols és possible des de la humilitat, des de l’acceptació de les nostres febleses tant físiques com morals, de l’assumpció dels nostres defectes de fàbrica i a partir d’aquí conscienciar-nos que els altres tampoc són perfectes ni estan fets a imatge i semblança nostra, sinó de Déu que ens ha fet diferents.

La vocació monàstica, tota vocació, és una aventura complexa, amb passes endavant i passes endarrere; ningú està lliure d’aquesta fluctuació; mai no ho tenim tot clar ni del tot. Existeix la temptació de defensar i preservar la pròpia tranquil·litat, la pròpia seguretat, evitant o eliminant tot risc de destorb, de turbulència. Però això pot limitar-se tan sols a l’aspecte superficial i formal. Sovint no es tracta que algunes coses o persones ens destorbin sinó que Déu no és el centre del nostre camí, no el tenim present en el dia a dia, de continu.

Sant Benet preveu que un germà abandoni la vida monàstica. Si prenem el llibre del P. Jordi sobre la restauració de la vida monàstica a Poblet veurem al final, en la relació de membres que inclou, com un elevat nombre dels que han entrat a Poblet en un moment o altre, per una o altra raó l’han abandonat. Uns per anar a la vida secular, altres incorporant-se a un altre orde o monestir, altres per donar servei com a preveres a una església particular i potser alguns també iniciant una vida de giròvags cercant una comunitat a mida que sempre és diversa i plural i per tant ens presenta la problemàtica de la convivència. El que cal que no perilli mai és la visió de l’objectiu comú que ens uneix: seguir el Crist no anteposant-li mai res. La inestabilitat no és pas una malaltia moderna, sant Benet ja la preveu, forma part de la naturalesa humana. El nostre desig de Déu pot estar també subjecte al nostre estat d’ànim. Augmentar o disminuir víctima dels nostres estats d’ànim.

Realment el que ens falla és la relació amb Déu? Si i no. No en tant que els problemes que tenim són majoritàriament de convivència fraterna, i si en tant que no veiem en l’altre germà el Crist. També ens afecta la insatisfacció en tant que no acabem de trobar en el monestir aquell ideal de vida que ens havíem construït en entrar-hi i que ha topat amb la realitat. Per Joan Cassià aquestes turbulències del nostre desig de Déu s’han de combatre amb el discerniment, és a dir prendre distància davant d’allò que sentim. Un art espiritual que poc a poc ens porta a la llibertat interior i a la pau d’esperit.

Sant Benet té en aquest capítol una gran comprensió de la debilitat humana, i sobretot per la persona que en un moment donat de la seva vida pot prendre una decisió o una altra. Quan algú arriba al monestir i desitja entrar-hi, sant Benet insisteix que se li pregunti què vol, i si realment ho vol. També quan un germà vol tornar, cal provar-lo. Veure si realment vol tornar, si vertaderament és la seva voluntat, si el que el va portar a abandonar el monestir s’ha esmenat, i ell s’ha convertit, i ara vol viure de nou amb il·lusió la vida monàstica. El que sorprèn és que sant Benet plantegi el retorn, no una, sinó tres vegades. Aquesta actitud, que segueix sent vàlida avui en dia, només demana, i no és pas poc, una gran misericòrdia, a més del respecte per cada camí individual. La lluita que cadascú ha de portar amb si mateix i la seva relació amb Déu, també possiblement, amb l’abat i la comunitat, és un camí humà i espiritual, un camí únic per a cadascú, personal i intransferible.

Aquest capítol demostra, un veritable realisme i una gran misericòrdia. Un realisme per la dificultat de l’estabilitat de la vida al monestir per dedicar-se a la recerca de Déu. Misericòrdia per deixar la porta oberta al possible retorn d’un germà. Retorn possible per la llibertat del germà: «si ell vol tornar». «Si ell vol tornar» és inseparable aquí del «si es vol quedar». Perquè si es tracta de tornar, és per quedar-se. Tot està sotmès a la voluntat del germà. En aquesta situació extrema és sempre possible qüestionar la nostra pròpia estabilitat al monestir. Si em quedo aquí, és perquè vull, o és per simple costum per esdevenir un subjecte passiu, incapaç de fer altra cosa? Al monestir hi som lliurement; per respondre a la crida rebuda i intentar portar a terme en la seva plenitud la crida a seguir Crist. Una resposta renovada cada dia per voler seguir sent monjos. Ens comprometem lliurement pels vots monàstics, la clau de la nostra vocació és, sens dubte, aquesta elecció cada dia. En la resposta diària rau el secret del creixement de la nostra llibertat. 
 

COM HAN DE DORMIR ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 22

1 Que per dormir tingui cadascú el seu llit. 2 Rebin el parament dels llits d’acord amb l’estil de vida, segons la disposició del seu abat. 3 Si és possible, que dormin tots en un mateix local; però, si el nombre no ho permetia, que reposin de deu en deu o de vint en vint, amb ancians que estiguin per ells. 4 Que al dormitori cremi contínuament un llum fins a la matinada. 5 Han de dormir vestits i cenyits amb cinyells o cordes, de manera que mentre dormen no duguin els coltells a la cintura, per no fer-se mal durant el son, 6 i a fi que els monjos estiguin sempre a punt i, un cop fet el senyal, es llevin sense trigar i s’afanyin a anticipar-se els uns als altres per a l’ofici diví, bé que amb tota gravetat i modèstia. 7 Els germans més joves, que no tinguin els llits de costat, sinó entremig dels ancians. 8 I en llevar-se per a l’ofici diví, que s’avisin discretament els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 30 abril 2017

Sant Benet no deixa res a l’atzar; sap que els monjos han de descansar, que dormir és essencial per a tota persona perquè ens cansem i som febles físicament. El descans, com tot en la nostra vida, ha de ser auster, equilibrat, suficient i còmode. Un llit per a cadascú a l’època medieval era un luxe sols a l’abast de les classes més altes, la major part de la gent dormia en un terra de palla i prop de l’escalf del bestiar. Sant Benet ens mostra en aquest capítol que necessitem un mínim espai per a la nostra intimitat, avui seria la cel·la, un espai on els altres, excepte en cas de força major, no hi han d’entrar, però que alhora nosaltres hem de tenir endreçat i abillat amb una certa simplicitat, o almenys intentar-ho. Un espai per a pregar, estudiar i dormir en solitud, perquè la nostra vida monàstica es composa de moments de solitud i d’altres de vida comunitària, en un cert equilibri, ja que tant l’excés per un cantó com per l’altre pot ser dolent.

Fins i tot en el dormir el monjo ha d’estar en una actitud de servei, d’aquí que sant Benet li mani estar vestit i cenyit, sempre a punt amb un estil de vida suficient però auster, per no caure en la temptació de coses innecessàries. Viure sols per a Crist, sempre a punt per fer la seva voluntat, fins i tot en allò més petit com ara prestar un servei inesperat quan ens hem fet altres plans o deixar el que estem fent just tocar la campana que ens convoca a la pregària. Estar sempre a punt, en estat d’alerta i així estar lliures per servir Crist des de primera hora, sense trigar, competint per ser el primer d’arribar a l’ofici, certament amb gravetat i modèstia i ajudant-nos els uns als altres per evitar les excuses dels dormidors.

Excusar-nos, que temptador que és quan sentim la campana o els altres llevar-se i donar-nos mitja volta al llit i restar-hi un parell d’hores més; total, segur que algú a Matines hi haurà i jo no hi faig pas especial falta. La vida exigeix que ens anem adonant de mica en mica dels detalls. Fixem-nos que és en relació a l’ofici diví que sant Benet parla de com dormir; ens fa responsables a cadascun de nosaltres de l’ofici diví, perquè depèn de nosaltres, de la nostra promptitud, anticipació, atenció o oblit.

La primera pregària, diu l’abadessa Montserrat Viñas, és la punta de llança que el monjo dirigeix vers el dia que comença; la pregària que, desafiant les tenebres de la nit amb un ritme ferm i tranquil, apunta i s’encamina vers el matí; l’escletxa en la fosca perquè entri el nou dia. Del son de la nit passem a obrir els llavis per lloar Déu i conversar amb Ell; partint d’una consciència endormiscada acabem per viure en plenitud la relació amb Déu. Hem de viure com una joia començar un nou dia en comunió amb Crist ressuscitat, el vertader vencedor de les tenebres. Pensem que també molta gent, quan nosaltres anem a Matines, ha de deixar casa seva de nit per començar una esgotadora jornada de treball, amb un llarg desplaçament en transport públic; o gent que treballa tota la nit als hospitals, fàbriques o tants altres oficis. Quan anem a l’església a primera hora no som els únics que anem pel món però sí que ho podem fer en comunió amb tanta altra gent que en aquella hora treballa, pateix o simplement no pot dormir de tants maldecaps com la vida els dóna. Una hora per pregar i per estar en comunió amb el món, per lloar Déu i per pregar pels altres. Quan en acabar invoquem als germans absents, fem-ho extensiu a tanta gent que en aquella hora pateix la duresa de la vida que la nostra societat els fa viure sense haver-la triat.

Sant Benet sap prou bé que la temptació d’adormir-nos és ben present, que la d’excusar-nos també. Com sempre, revela una llarga experiència i un gran coneixement de la naturalesa humana i destaca de nou la importància absoluta de l’ofici diví, confirmada en diverses ocasions en la Regla, que vol deixar clara i fora de tot dubte.

Que el coltell de la mandra no ens talli la voluntat d’aixecar-nos a l’hora i de posar-nos al servei de Déu amb promptitud. 
 

EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 15

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 abril 2017

En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.

Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.

La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.

La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.

Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció. 
 

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 d’abril de 2017

Cada dia la nostra jornada comença amb el nom del Senyor en els nostres llavis; així comencem les Matines. Fer-ho, poder fer-ho és un do, un regal de Déu que ens dóna un nou dia per lloar-lo, per cercar-lo. La Paraula, la salmòdia als nostres llavis ha de ser el reflex d’un estat interior que ens ajudi a pregar amb intensitat, posant-hi els cinc sentits. Ens diu sant Benet al capítol 19 «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden els bons i els dolents”; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: “Serviu el Senyor amb temor”; 4 i encara: “Salmegeu amb gust”; 5 i: “En presència dels àngels us cantaré salms”. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.»

Per aconseguir-ho també és important que tots hi aportem el millor de nosaltres mateixos, evitant distraccions, tensions o qualsevol altre estat d’ànim que ens destorbi d’allò que és realment important, pregar. Per pregar com cal, per viure la nostra vida de monjos com cal, no ajuda prendre’s la jornada monàstica a la carta, a no ser que hi hagi quelcom de molt important que ens ho impedeixi. Ens diu sant Benet al Capítol 43 que «A l’hora de l’ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví.» Deixar-ho tot, anar-hi amb gravetat, ben disposats a estar pel que ens cal estar. Quantes vegades sucumbim a la temptació, anant al cor o al mateix cor, de mantenir converses més o menys petites, que ni ens aporten res ni són tan urgents com per posar-les per davant del necessari silenci que ens ha d’ajudar a pregar amb i pel Senyor.

Sentíem fa uns dies en la lectura de la col·lació dir a un cartoixà, a fray Juan Justo Lanspergio «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals (...) Quan preguis les hores tingues cura de no fer, revisar, tractar, mirar, fixar l’atenció en altra cosa que no sigui el que has de llegir (...) Tingues cura de no estalviar la teva veu al cor amb el pretext d’estar de mal humor, o per aparença de zel o perquè hagis estat corregit o quan no s’ha fet quelcom seguint el teu parer (...) actues [aleshores] contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre (...) guarda’t d’aquest tipus de venjança interrompent el que has de fer o fent-ho de manera descuidada. Tenint el costum de no sostreure res a Déu, mereixeràs ser il·luminat per Ell, conservaràs la pau i et lliuraràs d’altres temptacions.» Tanmateix això serveix també pel treball, pel refetor, per les recreacions. No sostreure’s a la vida comunitària, perquè un comença apartant-se d’alguna pregària, després d’algun àpat o el fa apart, després d’una altra cosa, corrent el risc d’acabar apartat de la comunitat i de Déu.

La pregària és un moment fort del nostre contacte directe amb Déu. Ens hi ajuda el costum de mantenir un gran silenci entre Completes i Laudes, en el cor, anant i venint de la pregària, al refetor; no és un costum capriciós, és cercar un silenci que ens ajudi a centrar-nos en el que és realment important.

Pregar, pregar l’ofici diví, dóna sentit a la nostra vida, l’omple, ens la fa centrar en Crist, ens dona forces per afrontar la jornada. Certament la vida monàstica no és fàcil, sant Benet no ho oculta pas, ans al contrari; per això buidar-la de part de la pregària és empobrir-la, fer-li perdre sentit, rigor, fortalesa. I quan ens afeblim interiorment el risc que aquesta debilitat espiritual afecti la resta de la comunitat és tant més alt com més ho sigui la nostra feblesa. Certament algú pot dir, jo ja ho faig en privat, però per això no ens cal viure en comunitat, podríem haver cercat altres camins.

L’essència, la dificultat i el vigor de la nostra vida és pregar en comunitat; cercar Déu tots junts, no entès com una mortificació, sinó com un ajut a la nostra feblesa; càrrega i virtut alhora. Per això sant Benet demana als monjos de participar-hi des del començament fins a la fi i preveu sancions contra els transgressors; no es tracta d’una simple mesura disciplinar, sinó d’una exigència que neix de la doctrina espiritual de la Regla. Tota la comunitat monàstica s’ha de reunir davant del Senyor, no per mitjà d’alguns membres que la representin, sinó en plenitud, ja s’encarrega la salut o l’edat de privar-nos-hi l’assistència; d’aquí el record a Matines o Completes dels germans absents, dels podríem dir “legítimament absents”.

La nostra jornada comença cada dia quan encara és fosc; com les dones que aquell primer dia de la setmana es dirigiren al sepulcre on havia estat dipositat el cos de Crist crucificat; i tingueren així l’oportunitat de trobar-lo gloriós i ressuscitat, perquè com es diu en castellà “a quién madruga Dios le ayuda”. Matines és doncs un moment per tenir el primer encontre amb Déu i per escoltar-lo, on cada dia la seva Paraula i el magisteri dels Pares de l’Església se’ns fan presents, com una mena de lligam amb la pregària que al llarg dels segles l’Església ha presentat a Déu. Demanem de cercar Déu de veritat, essent zelosos per l’ofici diví des de primera hora.
 

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 d’abril de 2017

Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.

Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).

La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.

Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.

El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.

D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.

El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.

Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci. 
 

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet 26 març 2017

Sant Benet sap ben bé que l’abat és un home com qualsevol altre, que té simpaties i antipaties, fílies i fòbies, moments bons i mals moments i el que li demana és que intenti no oblidar a quin servei ha estat cridat pel Senyor a través de la seva mateixa comunitat.

El model de la comunitat monàstica és la primera comunitat apostòlica, sant Benet demana a l’abat que faci les vegades del Crist, i per tant que no faci distinció de persones, aquest potser és el primer problema de l’abat i de qualsevol altre monjo, que l’arbre de la visió personal no ens acaba de deixar veure el bosc dels nostres germans. «Ahí es nada» que dirien a Castella; ja que fins i tot Crist tenia un nucli més íntim amb Pere, Jaume i Joan.

L’abat òbviament no és Crist i per això si qualsevol cristià, si tot monjo, necessita interioritzar i aprofundir el contacte amb la Paraula de Déu, l’abat molt més. «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» com escrivia sant Bernat a l’arquebisbe Enric. Deia el nostre Abat General en la meva benedicció que «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47). Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires».

L’abat no és mai prou digne de regir el monestir, com qualsevol altre monjo tampoc no n’és de creure’s o designar-se mestre; tant la comunitat com ell mateix han de demanar constantment al Senyor llum i preocupar-se i ocupar-se en no manar, ni establir, ni fer res al marge del precepte del Senyor. En certa manera es podria dir que l’abat no fa el que vol o el que li vindria de gust fer sinó allò que creu que ha de fer tot i que sovint li sembli que no li comporti alegries sinó tristesa i hagi de fer, com diu el cardenal Lluís Martínez Sistach citant al cardenal Jubany, la funció d’un guàrdia urbà que procura evitar col·lisions i enfrontaments.

El fonament de l’equilibri rau, ens ho diu clarament sant Benet, tant en la doctrina de l’abat, que no pot ser altra que la que ens explicita la Regla interpretant al seu torn allò que el Senyor demana a una comunitat, com en l’obediència dels deixebles; de totes dues coses, recalca sant Benet. Una doctrina que no pot allunyar-se de cap manera del que ens diu sant Benet com ara l’obediència, la pràctica del silenci, la reverència en la pregària, la mesura en el menjar i la beguda, no fer tard a l’ofici diví i a la taula, no atrevir-se a pegar-ne un altre, ocupar-se en el treball; i observar-ho tot «per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts» (RB 7,69).

Transmetre una doctrina com aquesta exigeix un treball previ d’estudi i reflexió; un mateix ha d’elaborar les seves pròpies idees per després exposar-les. Certament que aquest és un treball seriós, que queda en l’àmbit privat, però per guiar un altre no n’hi ha prou amb donar aliment, cal que l’altre vulgui aprofitar el que si li dona. Per això a l’hora de corregir els seus germans, sant Benet torna a manar a l’abat que s’adapti al temperament divers de cadascun. Aquí rau la major dificultat de la tasca abacial, saber a qui tractar amb afalacs, a qui amb reprensions, a qui amb persuasions; i conforme a la manera de ser de cadascun i segons el seu grau d’intel·ligència, emmotllant-se a tots sense haver de lamentar cap pèrdua en el ramat confiat.

Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres cercant alhora el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Potser l’adaptació al treball, a l’Ofici Diví i a la lectio són coses a les quals un es pot anar adequant amb més o menys facilitat, tot i que sempre convé no descuidar-ho per no caure a l’accídia. Però les relacions fraternes ens posen a prova de forma especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir-nos el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. 

Podem intentar fugir refugiant-nos en les nostres pròpies ocupacions o en la solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres haurien de seguir. Sempre cal fer un camí personal de sortida del nostre jo i d’obertura a l’altre. Potser sols li queda a l’abat el consol de que si ha esmerçat tota la diligència de la que és capaç i ha fet conèixer la veritat, pugui superar l’examen en el terrible judici de Déu on se li imputarà tot el que el bon pastor trobi de menys en el profit de les ovelles. Certament no seria cap consol que la mort prevalgués sobre cap de les ovelles a la seva cura per més indòcils que haguessin estat. La comunitat és una tasca de tots, tots junts fem camí i cap pèrdua no satisfà ningú sinó que empobreix i entristeix a tots. Esforcem-nos a fer camí junts, uns al costat dels altres, suportant-nos les nostres febleses tant físiques com morals però també intentant fer cada dia un pas endavant en la construcció de la comunitat; posant els nostres dons i carismes al servei dels altres amb generositat. Pensant sempre més en que podem fer nosaltres per la comunitat que no pas la comunitat per nosaltres, citant una frase històrica. Tots hem rebut l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. Esmercem-nos doncs tots plegats amb la major diligència a rebre en els nostres cors el llevat de la justícia divina. 
 

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 març 2017

Aquest capítol esdevé una síntesi doctrinal de tota la Regla de sant Benet i també hauria de ser el fil conductor de tota la nostra vida com a monjos, és a dir, conformar-nos a la voluntat del Senyor, tal era el propòsit del postulant definit en el pròleg, per arribar a la caritat perfecta. La caritat en el seu dia a dia es mesura en la nostra relació amb Déu i amb els altres. No exigir res a canvi de la nostra caritat ni a Déu ni als altres; preferir l’oblit d’un mateix i de les nostres pròpies necessitats o capricis davant dels interessos dels altres; arribant així a la plenitud de la caritat amb un amor humil i sincer vers els germans per damunt del nostre esperit a voltes mesquí, roí i contestatari. Fits els ulls en aquest objectiu assumirem els sofriments propis de la nostra condició humana i assaborirem la pau i el goig en profunditat en el nostre cor i no preferirem res absolutament al Crist.

Ens cal ser zelosos, amb aquest zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Zelosos per l’assistència i la puntualitat a l’ofici diví amb aquell zel que sant Benet demana al monjo a qui s’encarregui de fer el senyal perquè tot es faci a les hores corresponents (RB 47). Zelosos per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions, com es demana al qui vol entrar a la comunitat (RB 58). Zelosos pel zel de Déu i amb intenció pura per no caure en desordres (RB 64). Zelosos amb aquell bon zel que féu que Jesús arremetés al temple contra els qui havien fet de la casa del Pare un lloc de mercadeig. Però també hi ha un zel dolent que ens consumeix i no ens deixa viure, que ens allunya de Déu i dels germans i que com diu sant Benet ens duu a l’infern; al nostre propi infern on som nosaltres mateixos els qui carreguem i atiem el foc que lentament va consumint la nostra vocació amb les feixes del nostre egoisme, de la nostra insolidaritat, de la nostra covardia a afrontar el nostre compromís amb Déu i la comunitat amb sinceritat i honradesa. Un infern particular que ens podem entestar a fer-ne infern per a tots els altres, fins arribar al punt en què qualsevol cosa que ens diguin i que creiem que contravé la nostra pròpia voluntat és causa de greuge creient-nos víctimes d’una persecució que no és res més que el nostre empobriment espiritual.

És el zel de Jaume i Joan que, en ser rebutjats en un poble de samaritans, demanen al Senyor que faci baixar foc del cel i consumeixi els qui no els han volgut acollir; però recordem la reacció de Jesús que es va girar i els renyà i se n’anaren en un altre poble (Lc 9,54). L’arrel del zel dolent també pot tenir un origen legítim, en haver estat víctimes d’alguna injustícia o del desamor dels germans de comunitat; sinó sublimem la situació concreta que ens dona amargor correm el risc aleshores d’anar-nos apartant del dia a dia de la comunitat i tancar-nos en nosaltres mateixos. On arrelen el bon zel i el zel dolent? Escriu l’abat Sighard Kleiner que «el monjo és com un arbre plantat a la vora de l’aigua les fulles del qual mai no moren i donen fruit al seu temps». Anem també amb compte de no tallar el pas de l’aigua i ser causa que les arrels dels qui ens envolten s’assequin. Com l’arbre els monjos hem de créixer absorbint la gràcia de l’Esperit per donar fruits de caritat, de goig i de pau; fruits en una paraula de totes les virtuts. Som com uns arbres plantats en un jardí clos, que és el monestir, on ens hem de deixar amarar de l’esperit de la Regla agafant de model els instruments de les bones obres (RB 4).

La simple i fidel observança ens permet als monjos d’arribar a un estat, on sense deixar de ser amos de les nostres accions, deixem lloc a l’Esperit; aquest és l’autèntic estat del bon zel. Certament la nostra fidelitat coneix eclipsis, la nostra vocació es refreda sovint i distraccions i banalitats ens tempten. Correm sempre el risc que la nostra vocació quedi eixarreïda. Ens deia avui sant Joan Crisòstom «que conservar és més admirable que crear, perquè conservar és lluitar contra la tendència de tornar al no res, i per això conservar és una cosa realment important i admirable». No ens hem de deixar arrossegar fora de l’engranatge de la Regla, si ens dediquem a seguir el camí que sant Benet ens proposa amb decisió i fidelitat, la nostra ànima se sentirà cridada a les profunditats de l’amor de l’Esperit que va del Fill al Pare i no deixarà de donar, al seu temps, els fruits de vida.

Deixem que l’aigua de l’Evangeli amari les arrels de la nostra vocació, no tanquem les portes dels nostres cors a la Paraula de Déu, ens hi ajudarà el mateix ritme pautat de la vida monàstica cercant de mantenir l’equilibri entre pregària i treball. L’objectiu no és tant intentar identificar-nos amb Crist, tractant sols d’imitar-lo, és a dir, actuar com pensem que ho faria si estigués en la nostra situació; l’objectiu és reconèixer-lo en els que ha escollit per identificar-s’hi; veure Crist en l’abat, en el sagristà, en el prior, en el porter, en el cuiner, en l’hostatger, en el bugader, en l’infermer i en el malalt; és a dir en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que més pateixen i també en els hostes i els qui s’apropen al monestir. 

En aquest capítol sant Benet ens mostra que l’espiritualitat que ens transmet la Regla és sol·licitud vers els altres amb un amor a Déu superior al que puguem sentir per nosaltres mateixos. Estar a l’escolta de la Paraula en tots els moments i aspectes de la vida, però sobretot allí on ens costa més, que és en la relació amb els altres.

Sant Benet a les acaballes de la Regla ens planteja un viatge de retorn al seu pròleg, aprendre a escoltar Déu en la nostra simple, incerta i a voltes incomprensible vida de cada dia. El zel amarg ens encega i ens fa sords; el bon zel ens compromet amb Crist i amb els germans i ens ajuda a lliurar-nos dia a dia, minut a minut a cercar a Déu. La Regla no ens promet que observant-la aconseguim la felicitat, el que ens diu sant Benet és que la seva observança ens fa restar oberts a la voluntat de Déu; l’equilibri de la Regla fa possible un camí tranquil vers Déu on la pregària, arrelada en la Paraula, és llum pels nostres passos, la que ens il·lumina el camí. De l’aparent monotonia i quotidianitat en podem fer un mitjà que ens porti a descobrir la plenitud de la vida. És a les nostres mans que aquest camí senzill viscut amb coherència i profunditat ens canviï poc a poc la vida. La Quaresma que és un temps de conversió, de camí; ens ofereix cada any un temps, uns dies més privilegiats per fer camí, per dedicar-nos més intensament a cercar Déu. Preparem-nos per la Pasqua amb intensitat, com si fos la primera que vivim o la darrera que viurem, expectants i esperançats. 
 

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 12 març 2017

Una de les preocupacions de Sant Benet és la divisió de la comunitat; es desprèn de la lectura de la Regla que sant Benet creu que en tot home hi ha la temptació de dividir i destruir. N’analitza les causes, el mecanisme i el mètode i les conseqüències. Les conseqüències són ben visibles: gelosies, murmuracions, rivalitats, dissens i desordre. Els mètodes poden ser bastant banals com ara atribuir-se un poder que no es té i sostreure’s de l’autoritat a qui s’ha promès obediència, deixant-se endur per la displicència, murmurant i criticant a desdir. Les causes són bastant més difícils de discernir tant com descobrir l’origen del que sant Benet ens defineix en aquest capítol com la inflació per un maligne esperit d’orgull, arrogant-nos un poder tirànic i fomentant escàndols i provocant discòrdies en les comunitats. L’origen del mal que ens pot afectar i d’on en sorgeixen altres, és traçar una frontera invisible en el nostre cor que ens tanqui als germans.

L’objectiu a dur a terme és sens dubte el manteniment de la pau i de la caritat; però què entenem per pau i per caritat? Sovint imaginem que l’absència de conflictes és signe de pau; però també pot ser el resultat d’actituds com ara evitar de creuar-nos al claustre, de parlar-nos, de mirar-nos i a la fi d’ignorar-nos, i aquí no hi ha pas caritat. La pau pressuposa sempre un esforç personal que sovint no estem disposats a fer o sols volem fer quan ens abelleix.

En els primers capítols de la Regla, sant Benet estableix l’estructura de la comunitat monàstica basada en el paper del pare assistit pels degans i el majordom. En aquest capítol ens parla del prior amb un estil apassionat, força diferent del dels capítols anteriors, i amb frases sorprenents. Pot semblar a simple vista que sant Benet no va tenir pas una experiència massa agradable amb els seus priors. Una institució necessària si en la comunitat l’abat ha d’absentar-se amb certa freqüència, i és aleshores que el paper del prior pot ser més important però fins i tot quan l’abat està present en el monestir, el prior ha de ser el seu primer conseller en totes les àrees i tasques. El seu rol pot variar molt depenent de les personalitats de l’abat i del prior, ho hem vist a casa al llarg dels darrers anys, però sempre la connexió entre un i altre serà fonamental. El que sant Benet veu en la pràctica en la seva època, sobretot en els monestirs al sud d’Itàlia, on l’autoritat eclesiàstica no només designava l’abat sinó que també designava al prior, era una realitat bastant absurda, que és la paraula que fa servir, i a més susceptible de crear fortes divisions en la comunitat. Si l’abat i el prior no estan units, sinó actuen en harmonia, la seva vida està certament en perill, però amb la d’ells la de tota la comunitat.

El desig de poder és una temptació innata en la naturalesa humana. Els mateixos Apòstols discutien entre ells qui era el més gran en el regne de Crist, per tant, no és sorprenent que el mateix ens pugui ocórrer en una comunitat monàstica. Sant Benet ens vol fer veure ben clar que cal fer tot el possible per evitar-ho. Per tant, prefereix de bell antuvi el sistema de degans, que, certament però, no tindrà un gran èxit en la tradició monàstica després d’ell. Malgrat això, si que accepta que l’abat sigui assistit per un prior, fet que esdevindrà una pràctica comuna del monacat benedictí, però amb la condició que abans de ser elegit pel mateix Abat aquest escolti els germans temerosos de Déu. En aquest llarg capítol sant Benet dóna recomanacions concretes i precises al prior sobre la manera de complir el seu paper fidel, obedient i humil, i l’adverteix contra la temptació i la gelosia.

Altrament aquest capítol es podria titular: «La unitat de la comunitat», perquè és del que parla sobretot aquí. I això és molt important, perquè no hi ha una veritable comunitat sense unitat, sempre per construir i mantenir, sempre amenaçada pels nostres egoismes. La por fonamental que sant Benet expressa en aquest capítol és que es formin grups en la comunitat. I de fet, quan això passa no hi ha res que funcioni i la qualitat de la vida espiritual pateix molt sinó és que desapareix. El model de les nostres comunitats continua essent el de la comunitat primitiva de Jerusalem, on la multitud de germans i germanes tenien un sol cor i una sola ànima, val a dir que no pas sense conflictes interns. Es tracta d’una unitat de fet, que no significa pas negar la diversitat ni les característiques i dons propis de cadascun dels monjos. Certament hem vingut al monestir per cercar Déu però en la nostra motxilla personal hi portem tot allò que és propi del cor de l’home: rivalitat, desigs de poder i notorietat, vanitat i orgull; els nostres defectes de fàbrica. L’eterna lluita de la nostra humanitat ferida davant la qual al mal no li hem de deixar dir la darrera paraula, el darrer mot ha de ser el de Déu i l’hem d’escoltar en la seva Paraula, parant l’orella cada dia per veure què ens diu davant les nostres febleses, les nostres temptacions i les nostres pors.

Mirem com n’és de fàcil murmurar i criticar a desdir; la setmana passada vaig visitar les Carmelites Descalces a Tarragona. Una d’elles em va donar un text publicat al butlletí Pax et Bonum de la província franciscana de Brussel·les l’abril de 1988. El text, amb to irònic, parla dels superiors i diu: «El superior és tot aquell qui, pel càrrec, exerceix l’autoritat sobre un grup determinat o sobre una comunitat. Tots els “inferiors” estan obligats a témer-lo, respectar-lo i obeir-lo. Malgrat això, si parla amb claredat, diuen que és un dictador; però si demana consell és un ineficaç. Si dóna mostra de bon humor es vol fer l’interessant i si no, és insuportable. Si veuen que vol posar ordre, aleshores és massa sever; però si tolera el desordre és que no té caràcter. Si es mostra humorista, no és prou intel·lectual; però si li manca sentit de l’humor és un cregut. Si és fàcil tractar amb ell, és que és un polític, en cas contrari se’l considera un soca. Si dona la seva opinió se’l miren de través; però si és reflexiu i prudent és un indecís. Si cedeix és un tou, però si expressa una convicció li manca delicadesa i és un rude. Si vol millorar la comunitat, és un idealista incurable, però si se’n desdiu se l’acusarà de fracassat. Per això el superior ha de tenir aquestes qualitats: la formació d’un rector d’universitat, la competència d’un banquer, la humilitat d’un sant, la facilitat d’adaptació d’un camaleó, l’esperança d’un optimista, el valor i la virtut d’un heroi, l’astúcia d’una serp, la senzillesa i la dolcesa d’un colom, la paciència de Job, la gràcia de Déu i la perseverança del diable. I si li falta alguna d’aquestes qualitats pregueu per ell.»

Com diria sant Benet, no costa gaire de veure com n’és d’absurd això de criticar per criticar; potser, al capdavall, és que l’enveja o la gelosia abrusen les nostres ànimes, Déu no ho vulgui. Com ens deia aquesta setmana a Matines sant Asteri d’Amasia: «Imitem l’estil del Senyor en la seva manera de fer; meditem els Evangelis i veient-hi, com en un mirall, el seu exemple de diligència i de benignitat, aprendrem a fons».
 

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 març 2017

Sant Benet ens presenta la Quaresma com un temps fort, un temps privilegiat durant el qual els monjos ens hem de dedicar molt especialment a la lectura espiritual, perquè ens ajudi a preparar la Pasqua. No pas fullejar un llibre sinó que la Regla ens recalca que cal llegir-lo tot sencer i per ordre, no pas defugint el que ens sembli més avorrit, feixuc o menys interessant. Com la mateixa vida monàstica, que l’hem de viure tota sencera de Matines a Completes, de la pregària al treball passant per la lectio, si volem viure-la en plenitud.

De nou, ara referit en concret a la lectura, sant Benet ens dona un toc d’atenció contra la peresa espiritual i material, contra la temptació de passar l’estona sense fer res o enraonant, ens hi alerta perquè no ens convertim en un germà peresós i negligent; que esdevingui no ja tan sols no de profit per a si mateix sinó que a més destorbi els altres. Per a sant Benet no hi ha res tan contrari a l’ideal de monjo que ens presenta en la Regla, com aquell que defuig el que li sembla feixuc o avorrit, que és peresós, negligent, murmurador i que enreda a més els germans de comunitat amb la seva actitud sempre destructiva. Déu no ho vulgui que n’hi hagi cap en una comunitat, perquè com escriu Dom Delatte un monjo que s’avorreix esdevé un apòstol de l’avorriment, la peresa i la murmuració i totes tres coses són contagioses. Per a sant Benet aquesta intensitat en la lectura durant la Quaresma no implica pas una càrrega, ans al contrari, la concep com un deixar-se anar en mans de l’Escriptura i de la lectura espiritual, perquè aquestes ens portin a un aprofundiment de la nostra experiència interior.

«La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal», aquesta frase fora de context ens podria fer pensar que sant Benet ens demana que la vida del monjo sigui una vida ascètica, sense brillantor, fosca i fins i tot trista. Però per entendre-la l’hem de relacionar amb una altra frase que apareix cap al final d’aquest mateix capítol, on sant Benet, després de descriure tot l’ascetisme de la Quaresma, ens diu que hem de viure aquest temps «amb una joia plena de deler espiritual» tot esperant la santa Pasqua. La Quaresma és doncs, per sant Benet, un moment d’alegria. Fixem-nos que només és en aquest capítol de la Regla on trobem la paraula gaudium, joia o alegria, en relació directa amb l’afirmació del pròleg, que presenta el monjo com aquell qui «vol la vida i desitja veure dies feliços» (RB, Pròleg 15). La joia, la vertadera joia, no pot pas experimentar-se sense dificultats; com el camí de Crist pressuposa travessar un passatge, per anar de la mort a la resurrecció.

Esperar la Pasqua no és només preparar-se per la celebració de la Pasqua, és estar obert tothora al pas de Déu en les nostres vides i la Quaresma és el moment en què cal esforçar-se per fer créixer en nosaltres aquest desig de Déu. Distingint entre necessitat i deler; tenim moltes necessitats, les tenim en comú amb totes les altres criatures; però en la mesura en què els éssers humans tenim alguna característica pròpia, aquesta és el desig, el deler que s’obre al tot altre, simplement esperant alguna cosa que només podem rebre com un regal, que és la gràcia. Tenir dins nostre el desig de Déu, el deler d’una participació cada vegada més gran en la vida divina, en un major creixement de la llavor de la vida divina dipositada en nosaltres quan vam ser creats a imatge de Déu. Tots els diversos aspectes de la vida monàstica ascètics, no tenen per objecte eliminar les nostres necessitats, sinó controlar-les, per tal de no ser controlats per elles i permetre així el creixement del nostre desig espiritual.

Aquest és el sentit de l’expressió de sant Benet de que tota la nostra vida ha de ser una Quaresma, una preparació per a la Pasqua; no pas un temps per fer coses especials, sinó més aviat un temps per observar amb més fidelitat i puresa la Regla que regula les nostres vides. La fidelitat a la lectio divina, a la pregària, al treball, respectar els àpats regulars, de manera que no mengen fora de les hores dels àpats de la comunitat, estar present al refetor amb la comunitat, llevat que la servim d’una altra manera amb quelcom que no podem fer en un altre moment i tantes altres coses que ja sabem que hauríem de fer o de deixar de fer. I tot això sense caure en el que sant Benet diu al final del capítol, l’advertiment de no caure en l’orgull i la vanaglòria, de felicitar-nos pel nostre valor o fervor; sinó deixar el judici al nostre pare espiritual.

Hem començat un temps de conversió, un camí vers la Pasqua quan recordarem de nou que Crist vencent la mort ens regalà la vida eterna. Preparem-nos-hi amb l’ajut de l’Escriptura i de la lectura espiritual; fidels a la pregària comunitària, amatents a observar la Regla amb tanta fidelitat com puguem, defugint la peresa i la negligència, donant-nos a l’oració, a la lectura, a la compunció del cor i a l’abstinència. Com ens diu el Papa Francesc la Quaresma és un nou començament, un temps propici per a intensificar la vida de l’esperit, és el temps per a renovar-se en l’encontre amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El mateix Senyor ens mostra el camí que cal seguir. Que l’Esperit Sant ens guiï a realitzar aquests dies un veritable camí de conversió. 
 

ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY

De la Regla de sant Benet
Capítol 51

1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 febrer 2017

Sant Benet regula fins i tot els més petits detalls de la vida comunitària que tenen relació amb l’obediència. Aquí ens parla de no menjar fora del monestir sense permís de l’abat, amb el benentès, és clar, que la sortida del monjo ha estat obeint un encàrrec. Sens dubte el concepte de distància ha canviat molt des de l’època de sant Benet, avui fins i tot es pot esmorzar a Roma i dinar a Poblet sense massa dificultat si el transport funciona correctament, però el que no ha canviat tant és el sentit en què sant Benet demana que el monjo, fins i tot, es resisteixi a menjar fora malgrat que algú li ho pregui molt. Es podria resumir en una frase que a molts us sona d’un dels meus predecessors; és el famós «no aneu per les cases». Diria que en aquest aspecte hem millorat força. I és que a fora, al monjo segurament li oferiran plats de qualitat superior i de més varietat que els que tenim a casa, com quan vivíem amb els pares, que no era tampoc cada dia un dinar de festa major. La idea fonamental de sant Benet és que el monjo que es troba fora del monestir hi és per complir un servei i això no ha de servir de pretext per permetre’s luxes que no son adients ni anar de visita allí on no cal anar. Què hi pot haver darrere d’aquestes sortides, algunes no legítimes per dir-ho d’una manera concreta? Segurament una certa necessitat de reconeixement, de contacte amb l’exterior, de ser en certa mesura venerat i això sols pel fet de portar hàbit. En aquest aspecte també ha canviat la societat, i ara, anar amb hàbit o amb clergyman, pot ser més d’un cop ocasió de rebre algun retret per no dir un exabrupte, més que no pas provocar respecte, i per això té més mèrit.

El monjo enviat fora del monestir per a un servei comunitari o pel servei de l’Església en nom de la comunitat, ha de continuar donant testimoni de la seva qualitat de vida més que per singularitzar-se i fer valer la seva identitat de monjo. Fem atenció al principi d’aquest capítol, on hi ha una petita frase que sembla inofensiva, però que està plena d’intenció: «El germà que és enviat per qualsevol encàrrec». Aturem-nos una mica en les implicacions d’aquesta frase. Els monjos hem triat una vida de solitud per normalment passar-la al monestir. Només les funcions encomanades ens poden portar a sortir. Sant Benet no jutja la freqüència de les sortides, sinó la seva naturalesa i especialment la seva motivació. A més de raons d’estudi o de salut, la pròpia, la dels familiars o la dels germans de comunitat que cal acompanyar al metge, el monjo sols surt fora del monestir per un servei a la comunitat o un servei a tercers en nom de la comunitat. Per sant Benet el monjo no hauria de tenir la llibertat de sortir llevat que se li hagi manat.

Però també podem sortir del monestir sols amb la ment, sense moure els peus. La comunitat monàstica necessàriament té molts i variats vincles amb l’Església i amb tota la comunitat humana. Per viure en comunió amb l’Església i la humanitat, el monjo necessita estar informat de les principals preocupacions i desafiaments que afronten els seus germans i germanes en el món. Els mitjans moderns de comunicació ens faciliten aquesta comunió. Alhora, però constitueixen un perill i poden provocar-nos dispersió si en fem un continu ús de manera que esdevinguin mitjans de distracció contínues. En aquest cas sembla també millor desenvolupar l’ascesi personal en lloc de tractar de controlar l’accés a aquestes fonts d’informació per regulacions o restriccions, a les quals sempre s’és a temps i que alguns monestirs ja apliquen.

El que diu sant Benet de les breus absències del monestir, per tant, es pot aplicar més àmpliament. En una vida en comú sempre hi ha un gran nombre de serveis a fer per l’un o per l’altre. Molts d’aquests serveis impliquen responsabilitats i aquestes responsabilitats proporcionen fàcilment accés a diguem-ne privilegis o a una més àmplia llibertat de moviments. La nostra responsabilitat és mantenir-nos sempre en un esperit de servei; i això es debilita cada vegada que una responsabilitat es viu com una resposta a una necessitat personal d’exercir o d’utilitzar els beneficis materials que no tenen altres germans. Però aquesta és una àrea en la qual tot és tan subtil que potser seria il·lusori regular-la fins a l’extrem. El més important és desenvolupar un profund respecte i el sentit individual del servei a Crist que va venir, com ell mateix diu, no pas a ser servit, sinó a servir. I com ens deia aquesta setmana fray Juan Justo Lanspergio a la col·lació «creu-me que no he tingut intenció de jutjar-te, sinó d’aconsellar-te, predicar-te i exhortar-te, com el qui parla per la multitud i no sap a qui toca, i reprenent-lo tal volta no hi hagi ningú a l’auditori a qui la seva consciència acusi» (Carta 30). 
 

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 febrer 2017

Podem cometre mancaments evidents als ulls de tots, com ara trencar o perdre quelcom, i també cometre pecats secrets de l’ànima, aquells que sols Déu i nosaltres mateixos sabem que hem comès. Per als dos tipus sant Benet ens demana abans que res de reconèixer-los, no esperar que siguin descoberts per altri, així fem el primer pas per poder superar l’entrebanc en què ens situen.

Primer sant Benet ens parla dels mancaments en les nostres feines, perquè també en el treball hem de ser curosos amb els estris, que com ens diu en el capítol 32, són de tota la comunitat i avui els fas servir tu i demà sóc jo qui els puc haver de menester. És important destacar que sant Benet ens parla sempre que el que fem, sigui el que sigui, treball manual o intel·lectual, a la cuina o a la porteria, a l’hostatgeria o a la biblioteca, portant el cant de la comunitat o fent la bugada, atenent una visita o treballant a l’hort, tocant l’orgue o atenent els malalts, tot és en bé de tots i d’una banda ho hem d’atendre de la millor manera que sapiguem i de l’altra no enorgullir-nos-en si ho fem bé ni tampoc blasmar o deixar en evidència si un altre aquell dia no arriba a la perfecció. Ens cal intentar i voler fer les coses sempre el millor possible. Però això no ens ha de fer caure en un perfeccionisme excloent dels nostres germans; quan segurament tots fem el que podem el millor que podem. A vegades no ens costaria tant fer un gest de comprensió quan manquem en alguna cosa o no ens surt prou bé quelcom, el que cal aleshores és ajudar-nos mútuament perquè la propera vegada ens surti millor. Al cap i a la fi tots fem coses bé, d’altres no tant bé i d’altres les fem directament malament. 

Aprendre a suportar-nos els uns als altres les febleses tant físiques com morals se’ns fa sovint feixuc, però a més de cristià és quelcom de molt necessari per a viure tots junts cercant Déu. Per això és important reconèixer-nos les faltes comeses i no pas amagar-les amb l’esperança que ningú les descobreixi. I faltes tots en cometem per acció i per omissió, de paraula i d’obra. Quan no fem allò que ens toca o ens han demanat de fer manquem a la caritat, que deia abans el llenguatge monàstic. Quan quelcom que fem ens ho volem cobrar d’una o altra manera, manquem. Quan no ho fem de cor i no hi posem els cinc sentits tot i que potser donem la imatge de monjos perfectes; Déu i nosaltres sabem que en el fons no ho hem fet de grat i de poc ens serveix al cap i a la fi i per tant manquem també. Benifets i malifets, febleses, dons i talents tot està al servei de la comunitat. Hi ha qui és vàlid per a fer moltes coses, d’altres no ho som per a tantes; un pot aportar una gran capacitat de treball, l’altre un ampli coneixement en quelcom; tots junts però estem al servei de Crist.

Un exemple és el cor quan preguem; els cantors ens ajuden a pregar tots junts a un mateix ritme; l’organista ajuda als cantors a seguir la melodia i el temps correcte, i és aleshores que la comunitat prega. Si ens separéssim, ni l’orgue sol tindria cap sentit en la salmòdia, ni la comunitat sense cantors que la portessin podria pregar. Ens cal en aquests moments de pregària l’orella atenta als cantors i que els monjos rasos, si em permeteu l’expressió barroera, els cantors, l’organista, el salmista o l’hebdomadari ens donem un cop de mà els uns als altres en bé de tots. Sentíem aquests dies en la lectura de la col·lació dir a fray Juan Justo Lanspergio, cartoixà, que «actues contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre» (Carta 12).

A això ens hi ajuda reconèixer els nostres propis errors quan els cometem, o sigui avui sí i demà també; i després intentar de reparar-los cercant la completa restauració de la comunió amb la comunitat, amb nosaltres mateixos i amb Déu. Aquesta consideració de la compensació per la falta, porta sant Benet a parlar en el següent capítol «dels qui cometen errors a l’oratori» durant l’Opus Dei. Fa uns quants anys que hem abandonat un ritual força complex que feia demanar satisfacció, és a dir, tocar el terra amb els dits de la mà, cada vegada que es cometia un error en el cant o en el recitat, o també la prostració del monjo en tota la seva longitud sobre el terra o de genolls cada vegada que hi havia un error més o menys greu en l’exercici d’una feina com ara servir taula. Hem abandonat la major part d’aquests rituals, probablement perquè s’havien convertit en quelcom d’artificial, inútil i fins i tot de vegades ridícul. Conten que s’exigia en alguns monestirs quan s’havia trencat un estri a la feina que el culpable s’agenollés a la porta del refetor, amb l’objecte trencat a les mans, i restar allí agenollat en passar la comunitat. Al cap i a la fi eren sols gestos, però que potser servien per adonar-nos que avui tu i demà jo tots ens equivoquem. Perdent-los potser hem obviat amb excés la nostra pròpia responsabilitat cada vegada que tenim un servei a prestar ja sigui de cantor, hebdomadari, salmista, lector, organista, porter, servidor. Ser-hi a temps, ben disposats i també saber-nos recolzats pels altres, si en algun moment defallim o ens despistem, que ben humà és.

El realment important en la vida espiritual, igual que en tota vida humana, és admetre els nostres propis errors, també els involuntaris, però sobretot aquells que fem a consciència, que també n’hi ha. Perquè no hi ha cap possible correcció, i per tant no hi ha progrés espiritual, sense aquest reconeixement. I quan es viu en una comunitat, és important reconèixer que qualsevol error, fins i tot involuntari, afecta la comunitat d’una manera o altra. Reconèixer-los i demanar-ne disculpes si hem molestat errant que és també una actitud de respecte.

El segon punt, fa referència als pecats secrets de la nostra ànima. Sant Benet ens diu de reconèixer-los al pare espiritual, avui diríem que en una confessió sacramental privada, que en aquell temps no existia encara. La Regla descriu també l’actitud que han de tenir els qui escoltem el qui ha mancat, els pares espirituals; que hem de saber primer que tot sanar les pròpies ferides perquè sols podrem fer-ho aleshores amb les dels altres, i ens cal tenir una absoluta discreció del que se’ns diu; tot plegat una al·lusió directa a l’obertura del cor. Per sant Benet, com per d’altres regles, una vida comunitària només té sentit si ens va portant a la puresa de cor que ens permet veure Déu; com diu l’Evangeli «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Un Evangeli que també avui ens ho diu ben clar: Hem de parar, donar, portar, no desentendre’s, pregar i estimar.


 
LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 12 febrer 2017

Seria fàcil dir que la mesura del menjar és menjar sense mesura, però no és pas aquesta la idea de sant Benet, «ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa». El títol del capítol és doncs la mesura del menjar; no hi ha dubte que aquí la paraula mesura té un significat molt concret. Així es mesura físicament la lliura de pa o la quantitat de plats per servir. Però darrere d’aquesta concreció material de mesura hi ha una noció més fonamental; tot s’ha de fer amb mesura, una idea bastant propera a la de la discreció, també força present en la Regla i tot sempre sense murmurar. Sant Benet ens parla de mesura pel que fa a l’excomunió, a les nostres forces si ens manen coses impossibles o a les correccions. També en el capítol següent sobre la beguda parla d’una certa quantitat, la famosa hèmina de vi, una mesura a la qual els especialistes han dedicat molt de temps i energia per determinar-ne l’abast exacte però sense aconseguir-ho.

A diferència d’altres vegades, que sant Benet fa cites bíbliques abans d’entrar en les conseqüències pràctiques d’un determinat tema, aquí sant Benet va per feina i comença ja directament per normes pràctiques. Ell creu que per al menjar cada dia són suficients dos plats cuits. Per tant, diu, si algú no pot menjar de l’un, normalment hauria de ser capaç de poder-ne menjar de l’altre. Però això no exclou que es pugui menjar de tots dos; així ens diu que si quan veiem el primer plat no és del nostre gust no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que potser el segon ho serà més. Per a sant Benet aquesta mesura hauria de ser suficient per a tots els germans; «prou» és un mot que apareix en diversos capítols de la Regla, i aquí sembla que es refereix al fet que l’home certament necessita menjar per a viure; menjar per a satisfer una necessitat bàsica i una certa quantitat de menjar ha de ser suficient per a alimentar-nos i preservar-nos la salut. Tot el que s’afegeixi a allò que és suficient, o bé és excés o bé simple satisfacció d’un plaer carnal. És obvi però que no s’exclou poder gaudir del bon menjar, ja que el plaer, ben entès, és saludable en si mateix; però quan l’objectiu és menjar simplement per gaudir-ne més que per a satisfer una necessitat, la idea de mesura per sant Benet ha estat superada i exclosa.

La Regla està lluny de l’actitud d’alguns ascetes dels primers segles del cristianisme que van veure en una abstinència, tan radical com fos possible, un exercici ascètic amb l’objectiu de dominar la natura humana. Quan sant Benet parla de mesura, en aquest àmbit com en tots els altres, no ens presenta una mena de norma, objectiu o quantitat la qual tots han de seguir cegament; més aviat per a ell cal tenir en compte els valors i objectius per respectar la sobrietat i evitar els aliments rars i cars; cosa que també nosaltres hauríem de tenir ben present. Sant Benet no ens presenta una teologia del dejuni; però ens dóna alguns preceptes pràctics que mostren que aquí cal tenir també motivacions i disposicions espirituals, per això no ens parla de grans penitències sinó de mesura. La mateixa actitud que es troba en el capítol següent sobre la beguda, on Sant Benet parla en un to amb alguns trets irònics i humorístics, que si bé el vi no és adequat per als monjos, com que no se’ns pot convèncer d’això resulta més pràctic aconsellar-nos de no beure fins la sacietat, tenint en compte de nou les condicions del lloc de treball, la calor de l’estiu, etc.

Sant Benet insisteix sempre en la seva preocupació per l’actitud del cor, que en la pràctica vol dir abstenir-se de la murmuració. La passió pel menjar és desitjar aliments no per tal d’alimentar-se sinó sobretot pel plaer ja sigui per la quantitat o per la qualitat i s’anomena gastrimargia, en llenguatge laic, o gola, en llenguatge teològic, que és un dels set pecats capitals i que és combat amb la temprança, és a dir no lligant-se a cap plaer determinat.

Com viure-ho avui això en una comunitat com la nostra no sembla pas fàcil. Sant Bernat ens adverteix contra l’enfit amb la seva contundència habitual, quan escriu unes frases al respecte ben colpidores, diu: «quants trastorns porta el plaer de la gola, tan desitjat als nostres dies; quin delit tan mins el seu i quanta incomoditat, al cap i a la fi per limitar-se a un ben petit espai (l’estòmac). Per saciar-lo, se t’inflarà monstruosament el ventre, se’t carregaran les espatlles en dilatar-se l’estòmac fart de greix que engendra la ruïna. Ni els ossos podran un dia amb el pes de tanta carn i brostaran les xacres més diverses» (Als clergues sobre la conversió, 13).

Allò realment important és no caure en centrar la nostra vida sols en el menjar perquè aleshores tindrem sens dubte moltes decepcions, cuini qui cuini, i serà alhora una mostra ben evident de la nostra pobresa espiritual. No perdem mai de vista que el que hem vingut a fer al monestir és cercar Déu i per això necessitem nodrir-nos primer de tot de la Paraula, també de la pregària i del treball i per no caure defallits ens cal també alimentar-nos suficientment i si pot ser del nostre gust millor, però no agafant mai un enfit, superant sempre allò que Guillem de Saint-Thierry qualifica com «l’animalitat o manera de viure en que l’ànima jau sotmesa a les exigències i capricis del cos» (Carta d’Or, II,1). 
 

LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 febrer 2017

El cànon 1257 del Codi de Dret Canònic, que parla sobre els béns temporals de l’Església, els defineix com a béns eclesiàstics (bona ecclesiastica); és a dir que pertanyen a tota l’Església, a tot el poble de Déu. Els qui en tenen la propietat legal en la societat civil o els utilitzen, són en realitat els administradors o usufructuaris i no pas els amos. També els Pares de l’Església parlaven que tot allò que tenim de més, allò no imprescindible, és dels pobres, del conjunt dels fidels. 

L’organització del monestir, seguint l’exemple de les primitives comunitats cristianes, està destinada a viure els valors de la nostra vocació monàstica sota el carisma cistercenc, on la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball en són els eixos; per tant els estris que fan possible el treball han de tenir un tracte correcte. En aquest sentit sant Benet diu que l’abat ha de confiar els béns del monestir —ell parla sobretot de les eines i la roba que en aquell moment eren essencials per a una comunitat— als germans la vida i la conducta dels quals inspiri confiança. Sant Benet també estableix que cal portar un inventari del que es dóna i retornar-ho en bon ús i és interessant observar també que un germà pot ser castigat si tracta de manera desordenada o negligent els béns dels monestir. L’espiritualitat de la Regla de sant Benet té a veure també amb el bon ordre, com per exemple l’administració prudent, o un exemple ben concret, com seria en el nostre cas el bon ordre de la casa, on la neteja de les dependències revela alhora l’atenció a l’espai de la nostra vida espiritual. Quan fem la neteja en dissabte ens cal estar amatents al fet que alhora estem fent el manteniment de la principal eina de la comunitat, el mateix monestir, que no cal recordar ara i aquí que és patrimoni mundial i un centre de visites turístiques important que ens aporten els mitjans per a viure i per donar feina a un conjunt de persones. Per a sant Benet el que ha de ser realment important per a nosaltres, monjos, és harmonitzar cos i ànima, pregària i treball com a part important del camí de perfecció cap a Déu.

Respecte als béns, cada comunitat ha de complir amb els criteris de la senzillesa evangèlica, i les exigències de l’Església en aquest aspecte. Seguint l’exemple dels nostres Pares cistercencs, que buscaven una relació senzilla d’acord amb la senzillesa de Crist, la nostra manera de viure ha de ser simple i frugal. Tot a la casa de Déu ha d’estar en harmonia amb el tipus de vida que s’hi porta i allò que és superflu no hi hauria de tenir lloc, de manera que la simplicitat sigui un exemple per a tots els qui se’ns apropen. Sant Benet ens parla d’usar, de guardar i de recollir les eines i objectes del monestir; de ser conscients que uns tindran uns estris i altres uns de diferents, en la mesura en que sigui convenient per a cadascú i segons la feina que els hagi estat assignada. Unes eines i uns objectes que han de passar d’uns als altres i també per això els hem de tractar tant bé com puguem mentre els fem servir i no pas amb deixadesa. Aquest criteri val també per les nostres cel·les on ens cal guardar un mínim de pulcritud intentant d’evitar allò que ens costa tant, que és acumular-hi coses. M’ha tocat ja buidar dues cel·les i un despatx de germans nostres que ens han deixat. Confesso que sempre fa una certa basarda aquesta tasca ja que és com penetrar un xic en la intimitat d’un altre. Han estat germans nostres amb una llarga vida monàstica, amb responsabilitats i feines concretes, que han treballat, han escrit i publicat, s’han cartejat i tantes altres coses que els han portat a acumular molts papers i també molts estris. Inevitablement un es pregunta què passarà quan buidin la meva cel·la; un bon punt de reflexió per pensar en si hi tinc allò que em cal o més aviat allò que crec que em pot caldre, hipòtesis d’una necessitat que potser mai no es farà realitat.

Simplicitat en els edificis i en els mobles, en el menjar i en la roba, o fins i tot en la litúrgia, ja que el monestir ha de fer compatibles la bellesa i la senzillesa. La bellesa de l’art cistercenc, de l’arquitectura cistercenca, en particular, no rau tant en la decoració ni en l’ostentació, sinó en la puresa i la simplicitat de línies. L’ideal cistercenc posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; l’estil de vida dels primers cistercencs al segle XII cercava un context i unes condicions necessàries per a una vida viscuda en simplicitat per tal de poder donar-nos del tot a Déu. En un món dominat per l’afany de possessió no ens manquen temptacions per agafar-nos als béns materials, a crear-nos sentiments de propietat on teòricament no n’hi ha d’haver pas. Un, avui és porter i demà pot ser una altra cosa; els estris de la cuina no són del cuiner sinó de tota la comunitat i així amb l’orgue, els aparells de la bugaderia, etc. També qui més qui menys cerca que algú de fora de casa li faci un present, li cobreixi alguna pretesa necessitat. Potser ens vénen al cap exemples concrets passats, però segur que en tenim també de ben presents. La dificultat pot ser com viure aquesta simplicitat, que els nostres pares varen definir com un mitjà i molt útil per a la vida de recerca de Déu, enmig d’una societat on consumir, posseir i fins i tot destruir per posseir quelcom de millor o de més nou, és llei universal.

Thomas Merton treballà la visió de sant Bernat sobre la simplicitat interior. El monjo concebut com l’home d’unitat i de simplicitat, com aquell que no pot estar en pau ni amb ell mateix ni amb els altres sinó està en pau amb Déu. Un sentiment de possessió ens envaeix, un sentiment de control sobre les coses i fins i tot sobre les persones per fer-les a la nostra mida; un neguit que no ens deixa estar en pau. Cercar de posseir, en la vida monàstica, és un pecat contra la pobresa, això ho sabem prou; també sabem que la Regla és categòrica en aquest tema, que ningú ha de posseir res en concret i que l’abat ha de donar tot el necessari per tal que no manqui allò que li cal a ningú; però hem de saber també que usar no vol pas dir posseir. Més enllà de la pobresa, que ja és important, ho és encara més l’esperit de pobresa, tenir allò necessari refusant allò de superflu; compartint tots els béns i compartint-los amb joia, tenir-ho tot en comú i utilitzant-ho amb saviesa, prudència, cura i sensibilitat vers els altres; tot això com a signe d’obertura a Déu. 
 

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 29 gener 2017

En el monestir podem viure la nostra vocació en l’escalfor, la tebiesa o el fred. L’exclusió de la taula i de l’oratori i la negació de la benedicció ens els presenta sant Benet com un càstig per una falta greu en un estat de total fredor; un mitjà amb el treball a part, per perseverar en el plor i en la penitència i rumiar en la falta comesa. Què ens mou a l’exclusió? Potser avui l’apartament de la vida comunitària no el viem tant com una pena ans com una fugida de nosaltres mateixos quan no ens cuidem espiritualment i ens costa la vida en comú i en el fons segurament veure’ns i suportar-nos a nosaltres mateixos, quan la nostra vida comunitària entra en la tebiesa. Fa anys un monjo em deia a to de reflexió que si tenim un problema amb un altre germà pot ser que tinguem raó nosaltres, si el tenim amb dos la cosa ja fa més difícil que la raó estigui al cent per cent del nostre costat, però si el problema el tenim amb quatre o més el més segur és que l’origen i el problema estigui al nostre interior, i ell afegia, perquè és molt difícil que quatre monjos es posin d’acord en res ni que sigui per anar contra un altre. Ironia a banda, ens passa sovint que ens anem refredant, ens autoexcomuniquem, deixem de participar de la taula, de la pregària, del treball i ens isolem.

La jornada monàstica està pensada i dirigida per ajudar-nos i proporcionar-nos un marc temporal i espaial que ens faciliti la vida de recerca de Déu, l’horari no és una cotilla destinada a oprimir-nos, al contrari, és perquè fem el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser ben fet millor, i així no ens calgui trencar-nos el cap pensant a cada moment què hem de fer i puguem centrar-nos a cercar Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir. Iniciem el dia demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança; els Salms, l’Escriptura i l’ensenyament dels Pares ens desperten els sentits i la ment per portar-nos al primer contacte directe i personal amb la Paraula i, envigorits per ella, donem lloança al Senyor pel nou dia que ens regala per a ser tot seguit alimentats pel pa de l’Eucaristia i amb aquest bagatge podem afrontar la nostra jornada laboral. Ens diu l’apòstol «Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10), i podríem capgirar-ho també dient que qui no s’alimenta espiritualment no pot treballar de profit o que qui no treballa és perquè no s’ha alimentat amb la Paraula i la pregària. Però tot i ben alimentats pot ser que les forces a migdia ens flaquegin i per tal de suportar el pes de la jornada la pregària ve de nou al nostre auxili i així podem afrontar la segona part del treball i arribar amb delit al nou contacte amb la Paraula, donar gràcies al Senyor pel dia viscut en la pregària comuna i a la fi de la jornada rebre l’aliment de la Regla, llibre d’estil de la nostra vida de monjos, algun ensenyament espiritual per acabar confiant-nos, davant la nit, al Senyor i la seva Mare en la pregària de Completes i poder descansar fins l’endemà. Entretant també nodrim el cos, però aquest fet, tot i ser necessari, no és el centre de la nostra vida sinó un complement que també acomplim en comunitat.

Com deia Santa Sinclètica, si mudem de costums mudant l’horari al nostre caprici, com una gallina deixa de covar els ous, correm el risc de deixar refredar i morir la nostra vocació. Perseverar, fins i tot podríem emprar l’expressió resistir, és el millor remei per combatre l’acídia, per vèncer la temptació de fugir. Podem fugir d’una manera real, des de fer sortides del monestir per qualsevol excusa i cada cop més sovintejades, a tancar-nos tant de temps com puguem a la cel·la o arribar a deixar la vida monàstica abandonant-la, si hem caigut en el fred glacial, ja sigui físicament, o bé fer-ho espiritualment, entrant en la tebiesa, abdicant de fet de la nostra condició de monjos per portar una vida de residents en un monestir, apartant-nos de la pregària, fent-nos un horari a mida o complint-lo sense cap interès palplantats al cor quan toca pregar i la comunitat canta i nosaltres restem amb la boca closa. Fugir d’estudi no és la solució, anar refredant-nos no fa sinó augmentar el nostre problema de manca de relació amb Déu amb el perill d’acabar amb la vocació congelada.

La temptació està sempre a l’aguait, cal tenir-ho present, però encara més en la vida del monjo perquè al cap i a la fi hem de lluitar cada dia per la nostra vocació i no abaixar mai la guàrdia per mantenir l’escalf cada dia. Quan el dimoni meridià ens fa males passades, ens vol excomunicar, la perseverança i la fidelitat són les úniques armes al nostre abast. Posar els cinc sentits a fer el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser, fent-ho el millor que sapiguem; ara pregant, ara treballant, ara en contacte amb la Paraula de Déu, ara compartint els àpats al refetor. Perquè sovint restar en silenci al cor, per exemple, pot portar els nostres pensaments interns a no cessar de murmurar i ens comencem a refredar.

Els pares proposaven contra l’accídia el remei d’ajornar la temptació de la fugida: «S’explicava de dos abats, que varen passar cinquanta anys animant-se l’un a l’altre, dient-se: “Passat l’hivern ens n’anirem d’aquí”. I quan arribava l’estiu deien de nou “En acabat l’estiu ens n’anirem”. I així d’aquesta manera durant tota la seva vida visqueren com a pares dignes de memòria eterna.» També algun monjo de la nostra comunitat ens explica que quan les ganes que tenia de marxar eren grans, deixava la maleta feta per fugir l’endemà i com el cas dels abats, el tema es reconduïa i encara segueix al monestir. El dimoni de l’accídia ens pot anar refredant poc a poc, fer-nos sentir la lentitud del temps, quan el dia se’ns fa interminable i acomplir el que ens toca esdevé insuportable, aleshores comencem a cercar excuses per fer qualsevol altra cosa o no fer res; però el sentiment de buidor ens va envaint; desitgem que el que fem acabi aviat perquè vingui alguna cosa que ens ompli; però res no ve a omplir el buit i res del que fem ens acaba satisfent. El problema és que el buit és interior, no escalfem, no alimentem la nostra vocació amb el foc de la pregària, del treball i sobretot del contacte directe i diari amb la Paraula de Déu.

El monjos ho donem tot al Senyor el dia de la nostra professió, li oferim la nostra vida com una oblació sobre l’altar, fins i tot físicament quan hi deixem la cèdula de professió, però si Déu ja no ens omple, ja no és el centre de la nostra vida, sentim la temptació de recuperar allò que hem donat, veladament o obertament; tots tenim la temptació de recuperar allò a què havíem renunciat per fer-nos monjos. Comencen els incompliments relatius a la pobresa, al silenci, a l’obediència, faltes insignificants al principi, però que si no hi posem remei, acaben aïllant-nos dels germans, fent que cerquem fora allò a què havíem renunciat i construint-nos una vida a mida dels nostres capricis.

Si ens anem refredant, a la fi podem caure en faltes greus perquè ja d’antuvi ens hem excomunicat. Escriu un dels sants del segle XX «El descoratjament és enemic de la teva perseverança. Si no el combats arribaràs al pessimisme de primer, i a la tebiesa després. (...) Ets tebi si fas mandrosament i de mal grat les coses que pertoquen al Senyor; si cerques amb càlcul o astúcia com pots retallar els teus deures; sinó penses més que en tu i en la teva comoditat. (...) Quina pena un “home de Déu” pervertit! Però, quina pena més gran un “home de Déu” tebi i mundà!» (Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 988, 331 i 414). Intentem mantenir l’escalf de la nostra vocació, evitem refredar-la, anar caient en la tebiesa per acabar perdent-la; tenim els instruments ben a prop: pregària, treball i Paraula. Fem-les servir. 
 

LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 gener 2017

Hem arribat al capdamunt de l’escala; sant Benet ens porta al darrer graó de la humilitat, aquell que pressuposa que ja tenim la humilitat al cor i per tant la manifestem sincerament al llarg de tota la nostra jornada: en la pregària, el treball, fora del monestir. Sant Benet ens ho resumeix en l’actitud del publicà que recull l’Evangeli de Lluc, una imatge més que eloqüent, que defuig l’autocomplaença i va al moll de l’os de la humilitat vertadera, nua davant de Déu. Els graons de la humilitat no són un objectiu en si mateixos, com el monestir no és un objectiu per si mateix sinó que és «com el camp on hi ha amagat el tresor de Déu que sempre es busca i es troba», com ens deia ahir el nostre Abat General a Solius. La humilitat és tan sols un mitjà per arribar «a aquella caritat de Déu que foragita el temor» i fa que l’observança s’assoleixi ja no per temença sinó sense cap esforç, naturalment, per haver esdevingut el nostre hàbit; per amor del Crist, pel gust pel bé i per les virtuts. Sentir-se sempre a la presència del Senyor, però no amb por o incòmode, com si es tractés d’un vigilant a l’aguait de les nostres malifetes, sinó com en presència de l’estimat, còmode i confiat.

Al llarg d’aquest capítol sant Benet ens mostra el camí de la humilitat, un curs pràctic per avançar en la vida monàstica. Un camí d’alliberament que a poc a poc ens va allunyant de l’angoixa i del temor que ens barren el pas vers l’amor, lliure i autèntic. Quan deixem de banda el nostre egoisme, que ens empresona en actituds que no tenen res de cristianes, podem viure en l’amor i viure per a l’amor —que bonic i que difícil alhora—. Sant Benet ens vol mostrar que això no és utòpic, no és quelcom impossible, sinó que depèn de nosaltres tancar-nos o obrir-nos a l’amor de Déu. No és simplement una teoria, unes frases boniques; és sobretot i fonamentalment quelcom pràctic, un programa dirigit a nosaltres, a cadascú de nosaltres en particular per tal de portar-lo a terme i poder trobar el tresor amagat que hi ha en el nostre interior, Déu. Per sant Benet cal partir sovint de l’experiència dolorosa de no estimar, de ser incapaços d’estimar els altres, és a dir, Déu, que és el Tot Altre. L’amor per sant Benet neix del crit d’impotència, de la consciència de la nostra fragilitat per confiar-nos a Déu. Ser incapaços d’estimar pot ser el punt de partida, però mai ha de ser el lloc on hem de romandre tota la nostra vida.

La vida del cristià ha de ser generositat, no caure en el constant mercadeig, en el fons, en l’infantilisme, d’estimar si creiem que els altres ens estimen, de fer si fan d’acord amb el nostre gust. Hem triat, hem estat cridats a una vida comunitària; aquesta és la nostra vocació. Però no ha de ser una segona opció, no una tria perquè hàgim estat o ens sentíssim incapaços de per exemple ser pares de família. Pensem-hi algun cop, com viuríem algunes de les nostres actituds diàries en l’ambient d’una família, com a pares, com a esposos, alguns ja com a avis; perquè la nostra manca de generositat envers els altres segurament l’hauríem aplicat als nostres fills, nets i muller de la mateixa manera que potser l’apliquem ara i aquí a la comunitat als nostres germans.

Diu el Papa Francesc que l’amor cristià té sempre una qualitat: la concreció. L’amor cristià és concret. El mateix Jesús, quan parla de l’amor, ens parla de coses concretes: donar de menjar al famolenc, visitar els malalts i moltes altres coses concretes. L’amor és concret, és la concreció cristiana, i quan aquesta no es dóna, vivim un cristianisme d’il·lusió, d’aparador, fals, perquè no entenem bé el centre del missatge de Jesús. Quan no arribem a fer d’aquest amor quelcom concret, és un amor d’il·lusions. Entrem en el mercadeig de l’amor, en el «jo faig si tu fas», «ara no faig el que em toca perquè m’han manat o m’han dit quelcom que no em ve de gust», no cal seguir, tots ens hi reconeixem suficientment. Caiem en el pessimisme espiritual, sovint fins i tot ens agrada caure-hi poc a poc fins que ja no en podem sortir; pensem que ho controlem però a la fi és una addició que ens enganxa i ens atrapa i correm el risc de viure ja per sempre en l’amargor i, desenganyem-nos, per molt que vulguem pensar que sí, no hi som pas feliços.

Sant Benet ens ha presentat al llarg d’aquest capítol tota una gimnàstica per mantenir-nos sans espiritualment i poder millorar el rendiment espiritual dia rere dia. Són coses concretes i ben reals com real és la vida monàstica, no és un conte de fades; però per això mateix ens fa a tots coautors de la nostra història comunitària, el nostre grau d’acompliment del compromís fet al Senyor s’uneix al dels altres i així es conforma la comunitat. No oblidant mai que hem vingut a cercar Déu perquè, com ens deia ahir l’Abat General a Solius: «el monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al “martiri”, que ha de donar a l’Església i al món» (Solius, 21 de gener de 2017).

«Reconèixer la presència de Déu en la nostra vida, acceptar la seva voluntat, cercar la direcció espiritual, perseverar, reconèixer les pròpies faltes, viure amb senzillesa, ser honrat amb un mateix, estar disposat a aprendre dels altres, escoltar-los, parlar-hi, acceptar-los tal com son i estar centrats i serens»; així resumeix l’abadessa Montserrat Viñas aquest camí vers la humilitat que acaba foragitant el temor i fent que l’amor faci de la nostra caritat quelcom de natural i habitual. Tot aquest capítol és una visió humanista de Déu, d’un déu que coneix d’antuvi la nostra flaquesa però que sap també que si perseverem, si nó fugim d’estudi esporuguits, serem capaços d’avançar. Sant Benet no ens diu «sigueu perfectes», sinó que siguem honrats respecte a nosaltres mateixos; no ens diu que siguem sense taca sinó que reconeguem la presència de Déu. La vertadera humilitat és un jo que s’accepta sense exagerar ni l’aprovació ni la culpa; la humilitat entesa així com la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos com Déu ens coneix i ser conscients que la nostra migradesa, la nostra fragilitat, és precisament la nostra força, el que ens permet posar-nos davant de Déu. La humilitat com a fonament de la nostra relació amb Déu, de la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos, acceptant-nos i descobrint-hi la manera d’emprar els dons, talents i febleses i posar-los al servei del Senyor. Conèixer-nos a nosaltres mateixos, de manera realista, per tal de posar-nos davant de Déu i de reconèixer aleshores els altres, febles com nosaltres som febles. Escriu sant Bernat: «A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç (...) Cerquem la veritat en nosaltres, en el proïsme i en si mateixa. En nosaltres, per l’autocrítica; en el proïsme, per la compassió en llurs desgràcies; i en si mateixa, per la contemplació d’un cor pur» (Els graus de la humilitat i la superbia, 1 i 7). 
 

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Poblet, 15 gener 2017

Fer experiència de la presència de Déu, en cada moment de la nostra vida; no amagar-li res al Senyor sinó reconèixer humilment les nostres febleses i exposar-les per tal que un cop posada la confiança en el Senyor, les puguem anar superant a poc a poc; no fugint de les dificultats ans afrontar-les, confiant en el Senyor, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Sempre tenim la temptació, la tendència, de fugir d’estudi, és una reacció ben humana; certament som conscients dels nostres vots d’obediència, pobresa i conversió de costums però ens agradaria que la seva aplicació fos a la carta, al nostre gust, poder triar el moment sense que afectés gaire els nostres capricis. «Quants cops, escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, canviem d’ala de claustre, ens posem la caputxa o apressem el pas, és una manera de dir-ho, per tal d’evitar creuar-nos i saludar ni que sigui amb un simple cop de cap aquell que tenim considerat, no dic com a enemic, Déu no ho vulgui, però si com a molest per a nosaltres». Aquest pot ser un aspecte a tenir present en aquest graó de la humilitat, no evitar allò que creiem que ens provocarà rebuig quan no ràbia, sinó obrir el cor a la misericòrdia per tal, fins i tot aquí satisfent un xic el nostre egoisme, poder-la rebre dels germans i de Déu.

Avui tots tenim un alt grau d’autodefensa de la nostra intimitat, ens fa basarda que algú altre entri en la nostra privacitat, que descobreixi els nostres punts febles. Som propensos a pensar primer que tot que el fet d’obrir les nostres debilitats a un pecador com nosaltres, és un graó massa alt per pujar o per baixar entre els graons d’humilitat. Sant Benet ens parla aquí d’una actitud cap a Déu més que vers els homes; perquè la vertadera humilitat és reconèixer davant Déu que som pecadors i reconèixer que tot ho rebem d’Ell, i primer que tot el perdó, que és el fruit del seu amor sempre fidel. Escriu sant Bernat que «de moltes maneres es busquen pal·liatius per als pecats. El que s’excusa diu: “Jo no ho vaig fer”; o “sí ho vaig fer, però ho vaig fer com cal”. Si ha fet alguna cosa malament, diu: “No ho vaig fer malament del tot”. Si ho ha fet molt malament, llavors diu: “No va haver-hi mala intenció”. I si el convences de la seva mala intenció, com a Adam i a Eva, s’esforça per excusar-se dient que uns altres el van persuadir. El qui excusa descaradament les coses evidents, com podrà descobrir amb humilitat al seu abat els pensaments ocults i dolents que arriben fins al seu cor?» (De gradibus humilitatis et superbiae, 45).

La nostra relació amb Déu mai no pot ser purament espiritual; ha de ser encarnada, perquè Déu s’ha encarnat, s’ha fet home. Déu va escollir venir a trobar-nos a través de la mediació humana, començant pel seu Fill fet home com nosaltres, llevat precisament del pecat. L’acte pel qual ens reconeixem pecadors davant Déu ha de tenir una visibilitat humana. Aquesta visibilitat arriba quan ens reconeixem febles davant la comunitat humana o almenys a un dels nostres germans. Quan sant Benet ens parla que el cinquè graó de la humilitat és «manifestar humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament», s’ha de veure que el que sant Benet ens pregunta no és si som prou humils com per revelar les nostres faltes a l’abat, pobre pecador i home com nosaltres; sinó més aviat si som prou humils com per revelar-les a Déu; i se suposa que les revelem a Déu a través de la mediació de l’abat, que fa de representant de Crist en la comunitat.

La nostra societat ha perdut el sentiment de culpa tant a nivell social com a nivell individual. Davant les faltes, les mancances, les debilitats, davant dels pecats, en definitiva, tenim tres recursos per a les diverses faltes.

El primer és el sagrament de la penitència, cadascú sabrà com porta aquest tema, però hi ha suficients oportunitats al monestir, amb els preveres de la comunitat, amb el confessor que ve cada mes o amb preveres que ens visiten o fan estada al monestir, per acomplir així aquest precepte sacramental molt necessari en la vida de qualsevol cristià, tant més en la vida d’un monjo.

Tenim o teníem el capítol de culpes per les faltes contra la Regla i la vida comunitària. En la nostra comunitat, com en d’altres, el capítol de culpes ha desaparegut. Certament la fórmula amb què el varem conèixer els darrers anys d’aplicació no era massa efectiva, així ho he pogut veure també en alguns dels monestirs del nostre Orde que he visitat recentment; però malgrat que la fórmula que empràvem hagi estat superada potser amb escreix, ens cal repensar com exposar en capítol les mancances de la pròpia comunitat perquè les nostres mancances individuals quan les ajuntem amb les dels altres acaben per ser faltes de tota la comunitat. No manca tant per començar la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, un moment privilegiat per treballar aquest tema i cercar la manera de fer una reflexió comunitària sobre la nostra vida de monjos en què fallem com a comunitat, en que hem d’avançar.

El tercer recurs és el que avui ens proposa sant Benet. Tot plegat ho podríem resumir com sant Benet diu en «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,73-74), amor a Déu i als germans. Diu el papa Francesc que «el perdó de Déu és allò de la qual cosa tots tenim necessitat, i és el signe més gran de la seva misericòrdia. Un do que tot pecador perdonat és cridat a compartir amb cada germà i germana que troba. Tots aquells que el Senyor ens ha posat a costat, els familiars, els amics, els companys, els coneguts, tots estan, com nosaltres, necessitats de la misericòrdia de Déu. És bonic ser perdonats, però si vols ser perdonat, perdona també tu» (Papa Francesc, Catequesi del 30 de març de 2016). Tant més ens costarà perdonar si no ens vénen al cor les faltes comeses, i demanem a Déu perdó com escriu sant Elred: «això és el que et demano, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud».
 

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 gener 2017

Per a sant Benet hi ha un estret lligam entre humilitat i obediència; l’obediència és en certa manera el mode d’expressar concretament la humilitat. No es tracta d’una renuncia radical a qualsevol expressió de la pròpia voluntat o de qualsevol idea personal per entrar en una dependència del pensament d’altri. La vida monàstica no és alienació ni despersonalització sinó ple desenvolupament de la personalitat humana com a creatura feta a imatge i semblança de Déu. Sant Pau ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom» (Col 9,13).

El Concili Vaticà II, en el decret Perfectae Caritatis, entén el compromís del religiós com un seguiment a Crist cast, pobre, obedient i humil; ens diu «els religiosos, per la professió de l’obediència, ofereixen a Déu, com a sacrifici de si mateixos, la consagració completa de la seva pròpia voluntat, i mitjançant ella s’uneixen de manera més constant i segura a la divina voluntat salvífica. D’aquí es dedueix que seguint l’exemple de Jesucrist, que va venir a complir la voluntat del Pare, “prenent la forma de servent”, va aprendre pels seus patiments l’obediència, els religiosos, moguts per l’Esperit Sant (...) serveixen a tots els germans en Crist, com el mateix Crist, per la seva submissió al Pare, va servir als germans i va donar la seva vida per la redempció de molts. D’aquesta manera es vinculen més estretament al servei de l’Església i s’esforcen per arribar a la mesura de l’edat que realitza la plenitud de Crist. En conseqüència, els súbdits, en esperit de fe i d’amor a la voluntat de Déu, prestin humil obediència als superiors, de conformitat amb la Regla i les Constitucions, posant en contribució les forces d’intel·ligència i voluntat i els dons de naturalesa i gràcia en l’execució dels mandats i en l’acompliment dels oficis que se’ls encomanin, persuadits que així contribueixen, segons el designi de Déu, a l’edificació del Cos de Crist. Aquesta obediència religiosa no minva de cap manera la dignitat de la persona humana, sinó que la porta a la maduresa, dilatant la llibertat dels fills de Déu.» (PC 14)

L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, del nucli de l’ésser humà; però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no està aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat salvífica de Déu. L’obediència religiosa neix de l’amor i és sempre recerca de comunió amb la voluntat divina, aquella que cerca la salvació de la humanitat. El nostre model és Crist, que identifica la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir els homes. La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. L’obediència té en nosaltres un valor de participació en els sofriments de Crist en tant que volem seguir el seu model de vida. I la veu de Déu s’expressa per exemple en la campana que ens convoca a la pregària i al treball i guia la nostra jornada dedicada a cercar Déu.

L’obediència sorgeix de la fe, d’aquell acte pel qual creiem en Déu i posem en Ell tota la nostra confiança. L’obediència ha de comportar fer nostra la voluntat de Déu, no ser una simple i mera corretja de transmissió, sinó que la nostra és una obediència conscient de l’home lliure, una obediència responsable i activa tant en l’acompliment de les tasques encomandes com en les iniciatives que cal prendre. Aportant sempre totes les forces de la nostra intel·ligència i de la nostra voluntat amb alegria i seriositat, amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No pas una obediència passiva o maquinal, que calgui vigilar de prop o que necessiti ser reconfortada constantment amb un aplaudiment, sinó lliurar-nos del tot al que ens manen en la certesa que treballem segons el designi de Déu.

L’obediència no és una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i als nostres actes; és una llum que ens il·lumina per poder interpretar què vol el Senyor de nosaltres aquí i ara. Quan obeïm fem un acte de llibertat personal, escollim lliurement seguir el camí de Crist, triem de posar tota la nostra energia en realitzar la seva voluntat però seguim essent responsables i per tant no ens està permès de fer les coses malament, a mitges o amb desgana, sense discerniment. Som tothora responsables del bé o del mal que fem o que deixem de fer. Viscuda així l’obediència ens porta a la maduresa espiritual, apartant-nos dels propis volers i de les males influències d’altres; no cercant en l’obediència un camí per fugir de les exigències que ens planteja la vida i la llibertat que Déu ens ha regalat. Aleshores no direm que no em deixen fer el que vull, malgrat ser profés solemne o prevere, sinó que fent el que vulguem farem precisament allò que ens dirien que hem de fer, perquè la nostra voluntat i la nostra obligació coincidiran i a més ho farem de grat; d’altra manera mai no viurem en pau ni serem feliços perquè en el fons sabrem que som esclaus del nostre jo tancat als altres. Sovint l’expressió «fer el que vull» no vol dir altra cosa que fer el que volen els meus capricis, la meva immaduresa; perquè és la llibertat de l’obediència la que ens allibera de ser esclaus dels nostres propis, pobres i fugissers volers, de restar per sempre submisos a les nostres debilitats, de ser presoners de les nostres febleses.

Tots som germans, un de sol és el nostre mestre, Crist. L’obediència ens lliga a tots; a més responsabilitat més grau d’obediència a la voluntat de Déu expressada per l’Esperit per mitjà de la veu de l’Església, els signes dels temps i la veu dels germans. L’obediència és el mitjà pel qual tots podem superar els nostres interessos individuals en la vida comunitària de manera fecunda. L’obediència fa eficaç la caritat i assegura la maduresa humana i la llibertat de qui es lliura a Crist per amor. Escriu sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Vita consecrata: «L’obediència caracteritza la vida consagrada. Hi fa present de manera particularment viva l’obediència de Crist al Pare i, precisament basant-se en aquest misteri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat. En efecte, l’actitud del Fill desvetlla el misteri de la llibertat humana com a camí d’obediència a la voluntat del Pare, i el misteri de l’obediència com a camí per aconseguir progressivament la veritable llibertat. Això és el que vol expressar la persona consagrada de manera específica amb aquest vot, amb el qual pretén testificar la consciència d’una relació de filiació, que desitja assumir la voluntat paterna com a aliment quotidià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i baluard (cf. Salm 18). Demostra així que creix en la plena veritat de si mateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint el missatge consolador: “Tenen molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar. Compleixo els manaments, Senyor, mentre espero que em salvis.” (Sal 119,165-166)». (VC, 91)

Conformant-nos activament a la voluntat de Déu la nostra voluntat avança en l’escola del servei diví i va coincidint cada cop més amb allò que Déu vol de nosaltres i així ens apropa a la llibertat dels fills de Déu que ens fa anar cap al bé per propi impuls. Aleshores ja no té cap importància d’on ha sortit l’ordre perquè responem a allò que escrivia sant Agustí: «Se t’ha donat aquest curt precepte, d’una vegada per totes: Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues sempre l’arrel de l’amor al teu cor: d’aquesta arrel sols pot brostar allò que és bo» (Comentari a la 1 Carta de Sant Joan 7,8).


LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1 

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 gener 2017 
 
Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.

La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.

Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.

Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.


Llegiu més comentaris

English  
Español
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005