25/04/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Vida monàstica
  Hostatgeria del Monestir
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Fundació Poblet
 
  Publicacions
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Els capítols de l'Abat 
Els capítols de l'Abat
 

EN QUIN TEMPS S’HA DE DIR L’AL·LELUIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 15

1 De la santa Pasqua fins a la Pentecosta, sense interrupció, s’ha de dir l’al·leluia, tant als salms com als responsoris; 2 però des de la Pentecosta fins al començament de la quaresma, es dirà cada nit només amb els sis darrers salms de l’ofici nocturn. 3 I, cada diumenge, fora de la quaresma, s’han de dir amb al·leluia els càntics, les laudes, prima, tèrcia, sexta i nona; les vespres, en canvi, reprenen l’antífona. 4 Els responsoris, que no es diguin mai amb l’al·leluia, sinó des de Pasqua fins a la Pentecosta.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 23 abril 2017

En aquest breu capítol, sant Benet descriu en quin moment de l’any litúrgic cal dir l’Al·leluia; el text no parla sobre el significat de l’Al·leluia, però es pot deduir que es canta en certes èpoques de l’any litúrgic i en altres no. Per sant Benet podem dir que l’Al·leluia s’empra a l’Ofici durant el temps de Pasqua, així com els diumenges fora del temps pasqual, però mai durant la Quaresma. Perquè és bàsicament un cant d’alegria, lligat a la commemoració litúrgica de la resurrecció. Avui, fem servir el cant de l’Al·leluia molt intensament durant tot el temps de Pasqua, i de manera més sòbria els diumenges de la resta de l’any. També es pot fer servir cada dia, excepte durant la Quaresma, com a introducció a l’Evangeli, aquest ús ens ajuda a fer-nos-el escoltar amb atenció.

Val la pena recordar, que es tracta d’una paraula hebrea, que per tant ens connecta a la litúrgia del poble jueu de l’Antic Testament, i també, per descomptat, a la litúrgia jueva actual. Com també la paraula Amén, que és una paraula hebrea que les traduccions de la Bíblia grega i llatina mantenen en la seva mateixa forma hebrea; i el mateix s’ha mantingut en les llengües vernacles.

La paraula Al·leluia essencialment es troba en els salms, l’anomenat «petit Hallel» (113-118), per ser cantat en les grans festes, especialment la Pasqua, la Pentecosta i la dels Tabernacles, i Jesús probablement va cantar alguns d’aquests salms en el darrer sopar. La litúrgia cristiana va adoptar des dels primers segles aquest element de la litúrgia jueva. Sant Agustí en parla repetidament en els seus escrits, i diu que és «un cant d’alegria i lloança, per a tots els cristians». També ens diu que aquest càntic ens uneix a la litúrgia celestial. Una explicació sovint repetida pels escriptors cristians dels segles següents. La lectura d’aquest capítol, amb tota la seva sobrietat, és una ocasió per cridar-nos una mica més l’atenció sobre aquesta paraula. Molt més ara en el temps de Pasqua, i no hi ha dubte que ens ajuda a percebre i mantenir l’alegria d’aquest temps. El cant freqüent d’aquest crit d’alegria en tota la nostra litúrgia ens recorda que en la nostra vida cristiana i en la nostra vida monàstica vivim l’alegria del Crist ressuscitat. És una invitació a la lloança i literalment significa «lloeu el Senyor». Sant Benet té una especial preocupació perquè els monjos vivim sempre en aquesta actitud de lloança, ja que en la seva època hi havia molt diverses postures sobre l’ús de l’al·leluia, arribant alguns a defensar que només s’havia d’usar el dia de Pasqua.

La vida del monjo ha de ser una contínua lloança, segons la Regla. La lloança s’expressa i es viu. Hem de dir al·leluia amb goig i atenció; expressant en la nostra vida una plenitud joiosa. Cal viure-la, ja que potser amb la boca la podem dir; però la nostra forma de ser i d’afrontar la vida també ha de ser un reflex d’aquesta joia. L’experiència, la confiança, l’experiència del seu perdó, l’acolliment i la misericòrdia, és el que ens va transformant, una transformació a l’abast de tots.

Cal destacar també que l’al·leluia el mana cantar sant Benet diàriament en un moment precís. Es canta a la nit amb tot el simbolisme que té en la pròpia vida, en la foscor i ombres personals. És per això que es tracta d’un cant de fe i d’esperança. Un cant de confiança durant la nit en l’espera de l’esplendor del nou dia que està per venir. Cantant-lo just al final de vigílies, del segon nocturn, expressa que la nostra esperança no es veurà defraudada, que serem escoltats aviat, que la llum no trigarà a il·luminar la nostra nit. Cantar l’al·leluia confiats en la mateixa nit, símbol del sepulcre, com qui se sap confiat que la nova llum del dia ens portarà el record de la resurrecció. 
 

QUANTS SALMS S’HAN DE DIR A LA NIT

De la Regla de sant Benet
Capítol 9

1 A l’esmentat temps d’hivern diran en primer lloc tres vegades el verset: «Obriu-me, els llavis Senyor, i la meva boca proclamarà la vostra lloança», 2 al qual afegiran el salm tercer amb el glòria. 3 Després d’aquest, el salm noranta-quatre amb antífona o almenys cantat directament. 4 Seguirà després l’himne ambrosià i, tot seguit, sis salms amb antífones. 5 Acabats els salms i un cop dit el verset, que l’abat doni la benedicció, i, asseient-se tots als escons, els germans llegiran per torn tres lliçons al volum de damunt el faristol, entre les quals es cantaran tres responsoris. 6 Dos responsoris es diran sense el glòria, i després del de la tercera lliçó el qui canta dirà el glòria, 7 i, així que el cantor comenci a dir-lo, que a l’instant tots s’aixequin dels seus seients en honor i reverència de la santa Trinitat. 8 A les vigílies es llegiran els volums d’inspiració divina, tant de l’Antic Testament com del Nou, i també els comentaris que n’han fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura. 9 Després d’aquestes tres lliçons amb els seus responsoris, seguiran els altres sis salms, que s’han de cantar amb al·leluia. 10 Després d’aquests, una lliçó de l’Apòstol, que s’ha de dir de memòria, el verset, la pregària de la lletania, o sigui, el Kyrie eleison, 11 i que així s’acabin les vigílies de la nit.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 17 d’abril de 2017

Cada dia la nostra jornada comença amb el nom del Senyor en els nostres llavis; així comencem les Matines. Fer-ho, poder fer-ho és un do, un regal de Déu que ens dóna un nou dia per lloar-lo, per cercar-lo. La Paraula, la salmòdia als nostres llavis ha de ser el reflex d’un estat interior que ens ajudi a pregar amb intensitat, posant-hi els cinc sentits. Ens diu sant Benet al capítol 19 «Creiem que Déu és present a tot arreu i que “els ulls del Senyor en tot lloc esguarden els bons i els dolents”; 2 però això, creguem-ho sobretot sense cap mena de dubte, quan som a l’ofici diví. 3 Per tant, recordem-nos sempre d’allò que diu el profeta: “Serviu el Senyor amb temor”; 4 i encara: “Salmegeu amb gust”; 5 i: “En presència dels àngels us cantaré salms”. 6 Així, doncs, considerem com cal estar a la presència de la divinitat i dels seus àngels, 7 i mantinguem-nos de tal manera a la salmòdia, que el nostre pensament estigui d’acord amb la nostra veu.»

Per aconseguir-ho també és important que tots hi aportem el millor de nosaltres mateixos, evitant distraccions, tensions o qualsevol altre estat d’ànim que ens destorbi d’allò que és realment important, pregar. Per pregar com cal, per viure la nostra vida de monjos com cal, no ajuda prendre’s la jornada monàstica a la carta, a no ser que hi hagi quelcom de molt important que ens ho impedeixi. Ens diu sant Benet al Capítol 43 que «A l’hora de l’ofici diví, tan bon punt hagin sentit el senyal, deixant qualsevol cosa que tinguin entre mans, acudiran amb la més gran rapidesa, 2 bé que amb gravetat, per no donar peu a facècies. 3 Així, doncs, que no s’anteposi res a l’ofici diví.» Deixar-ho tot, anar-hi amb gravetat, ben disposats a estar pel que ens cal estar. Quantes vegades sucumbim a la temptació, anant al cor o al mateix cor, de mantenir converses més o menys petites, que ni ens aporten res ni són tan urgents com per posar-les per davant del necessari silenci que ens ha d’ajudar a pregar amb i pel Senyor.

Sentíem fa uns dies en la lectura de la col·lació dir a un cartoixà, a fray Juan Justo Lanspergio «Mai arribis tard al cor ni als altres actes conventuals (...) Quan preguis les hores tingues cura de no fer, revisar, tractar, mirar, fixar l’atenció en altra cosa que no sigui el que has de llegir (...) Tingues cura de no estalviar la teva veu al cor amb el pretext d’estar de mal humor, o per aparença de zel o perquè hagis estat corregit o quan no s’ha fet quelcom seguint el teu parer (...) actues [aleshores] contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre (...) guarda’t d’aquest tipus de venjança interrompent el que has de fer o fent-ho de manera descuidada. Tenint el costum de no sostreure res a Déu, mereixeràs ser il·luminat per Ell, conservaràs la pau i et lliuraràs d’altres temptacions.» Tanmateix això serveix també pel treball, pel refetor, per les recreacions. No sostreure’s a la vida comunitària, perquè un comença apartant-se d’alguna pregària, després d’algun àpat o el fa apart, després d’una altra cosa, corrent el risc d’acabar apartat de la comunitat i de Déu.

La pregària és un moment fort del nostre contacte directe amb Déu. Ens hi ajuda el costum de mantenir un gran silenci entre Completes i Laudes, en el cor, anant i venint de la pregària, al refetor; no és un costum capriciós, és cercar un silenci que ens ajudi a centrar-nos en el que és realment important.

Pregar, pregar l’ofici diví, dóna sentit a la nostra vida, l’omple, ens la fa centrar en Crist, ens dona forces per afrontar la jornada. Certament la vida monàstica no és fàcil, sant Benet no ho oculta pas, ans al contrari; per això buidar-la de part de la pregària és empobrir-la, fer-li perdre sentit, rigor, fortalesa. I quan ens afeblim interiorment el risc que aquesta debilitat espiritual afecti la resta de la comunitat és tant més alt com més ho sigui la nostra feblesa. Certament algú pot dir, jo ja ho faig en privat, però per això no ens cal viure en comunitat, podríem haver cercat altres camins.

L’essència, la dificultat i el vigor de la nostra vida és pregar en comunitat; cercar Déu tots junts, no entès com una mortificació, sinó com un ajut a la nostra feblesa; càrrega i virtut alhora. Per això sant Benet demana als monjos de participar-hi des del començament fins a la fi i preveu sancions contra els transgressors; no es tracta d’una simple mesura disciplinar, sinó d’una exigència que neix de la doctrina espiritual de la Regla. Tota la comunitat monàstica s’ha de reunir davant del Senyor, no per mitjà d’alguns membres que la representin, sinó en plenitud, ja s’encarrega la salut o l’edat de privar-nos-hi l’assistència; d’aquí el record a Matines o Completes dels germans absents, dels podríem dir “legítimament absents”.

La nostra jornada comença cada dia quan encara és fosc; com les dones que aquell primer dia de la setmana es dirigiren al sepulcre on havia estat dipositat el cos de Crist crucificat; i tingueren així l’oportunitat de trobar-lo gloriós i ressuscitat, perquè com es diu en castellà “a quién madruga Dios le ayuda”. Matines és doncs un moment per tenir el primer encontre amb Déu i per escoltar-lo, on cada dia la seva Paraula i el magisteri dels Pares de l’Església se’ns fan presents, com una mena de lligam amb la pregària que al llarg dels segles l’Església ha presentat a Déu. Demanem de cercar Déu de veritat, essent zelosos per l’ofici diví des de primera hora.
 

LA PRÀCTICA DEL SILENCI

De la Regla de sant Benet
Capítol 6

1 Fem allò que diu el profeta: «M’he dit: Vigilaré els meus camins per no pecar amb la meva llengua. He posat guarda a la meva boca. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones». 2 Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. 3 Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, 4 perquè està escrit: «Si parles molt, no evitaràs el pecat»; 5 i en un altre indret: «La mort i la vida estan en poder de la llengua». 6 Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble. 7 Per això, quan calgui demanar alguna cosa al superior, que es demani amb tota humilitat i submissió respectuosa. 8 Però les grolleries i les paraules ocioses i que fan riure, les condemnem en tot lloc a una eterna reclusió, i no permetem que el deixeble obri la boca per a expressions d’aquesta mena.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 2 d’abril de 2017

Per sant Benet, el silenci l’hem de practicar, l’hem de construir. El silenci absolut és un mite, sant Benet ho sap i per això el que ens demana és construir-lo poc a poc per acollir la Paraula de Déu i deixar-li espai. Un silenci doncs per escoltar, per escoltar Déu. Sant Benet ens demana que estimem el silenci, que el desitgem, que com a bons deixebles estiguem sempre promptes a escoltar.

Altres religions cerquen el silenci interior per a crear un buit, per deixar la ment en blanc. El nostre ha de ser un silenci actiu per deixar espai a la Paraula, per obrir-li la porta i deixar-la que entri en el nostre interior. El silenci evita el pecat, diu sant Benet, i la paraula que pot ferir. Hi ha un lligam entre paraula i silenci, silenci i pecat, silenci i escolta, silenci i obediència. Per sant Benet sols la paraula nascuda del silenci pot donar vida; aquella altra que neix de la nostra desesperació, del nostre rancor, del nostre impuls visceral ha de ser apartada de la nostra boca perquè la paraula que neix del desbordament de les nostres passions sols fereix i destrueix, però sovint ens n’adonem quan ja ha sortit com un dard de la nostra boca, com una sageta mal tirada. Déu mateix no parla en la rauxa, ho fa com va parlar a Elies quan «s’aixecà de davant el Senyor un vent huracanat i violent que esberlava les muntanyes i esmicolava les roques, però en aquell vent el Senyor no hi era. Després del vent va venir un terratrèmol, però el Senyor tampoc no era en el terratrèmol. Després del terratrèmol va arribar foc, però el Senyor tampoc no era en aquell foc. Després del foc es va alçar el murmuri d’un ventijol suau. En sentir-lo, Elies es tapà la cara amb el mantell, va sortir de la cova i es quedà dret a l’entrada», perquè allí hi havia el Senyor (1Re 19,11-13).

La paraula nascuda del silenci és una paraula nascuda de l’escolta, de l’obediència, en el sentit etimològic del terme. El que vertaderament ens costa és aturar-nos a escoltar, escoltar Déu, als germans, fins i tot el nostre jo més profund, perquè totes aquestes veus les ofeguem amb les nostres paraules vanes. Podem fer silenci exterior però moltes vegades ens costa molt més aconseguir fer silenci interior i esdevenim sords per a nosaltres mateixos i aleshores és impossible deixar espai perquè la Paraula de Déu ens arribi amb claredat.

Per sant Benet el silenci té un pes mentre que la paraula es caracteritza per la seva lleugeresa perquè desestabilitza el caràcter més temperat per arrossegar-lo al pecat. L’enemic del monjo no és la paraula, sinó la paraula ociosa, sense pes. La Paraula, amb majúscules, és la que dona vida. I per Déu el silenci és la primera llengua, escriu Thomas Keating, i com en l’aprenentatge de tota altra llengua necessita d’una gramàtica, d’un vocabulari i de molta pràctica. Tots tenim l’experiència de l’enorme brogit que es pot generar al nostre cap més d’una vegada quan fem silenci.

El títol llatí del capítol De taciturnitate, difícil de traduir, vol expressar l’actitud d’algú per a qui el silenci és un tresor; la traducció més comuna: «des de l’amor al silenci» seria una mica més fidel a la paraula llatina originaria. Sant Benet, com sempre molt realista, comença aquest capítol convidant els seus deixebles, és a dir nosaltres, a fer alguna cosa; a fer el que diu el profeta seguint el salm 38 «Vigilaré els meus passos per no pecar amb la llengua; guardaré closos els meus llavis». D’aquí sant Benet n’extreu dues conclusions, La primera conclusió és que per preservar l’amor al silenci, no tan sols al silenci, però també al silenci, cal abstenir-nos fins i tot de paraules que són bones; quan més, i aquesta és la segona conclusió, abstenir-nos sempre de les vanes o males paraules. Abstenir-se de bones paraules hauria de ser suficient, però a nosaltres, peresosos, almenys ens cal abstenir-nos de les males paraules, d’aquelles que fan mal.

D’acord amb el nostre caràcter, el nostre estat d’ànim, la nostra psicologia, podem ser més xerraires o més inclinats al silenci. Però qualsevol que sigui la nostra naturalesa, si ens examinem amb sinceritat davant Déu veurem que si ens esforcem per viure una vida de pregària contínua i viure-la conscientment i coherentment podem ser portats, en comunió amb Déu, a l’amor al silenci. Si el nostre cor no està ple de la Paraula de Déu i va escoltant-la constantment tindrem necessitat de sentir, que no és pas el mateix que escoltar, converses superficials, o generar-les parlant incessantment. Per a sant Benet, l’enemic del monjo no és la paraula, sinó el discurs buit, sense pes.

El silenci no és un càstig, és el resultat del desig d’una paraula diferent, d’una paraula que dóna vida. Sovint parlem a tot arreu i a tota hora. Potser no ens n’adonen o ens costa molt canviar. Tampoc dir-nos que callem serveix a vegades de massa i pot causar-nos enuig. Tots, jo el primer, podem fer un esforç perquè al claustre, als corredors, al refetor, a l’església o a la sala de cogulles hi hagi més silenci; donar-li una oportunitat, sobretot entre Completes i Laudes.

Un apotegma explica: «Hi havia un home que semblava estar en silenci, però en el seu cor condemnava els altres; un home així parla sense parar. Però n’hi havia una altre que parlava tot el dia, però, romania en silenci: és a dir, no deia res d’inútil» (Apotegma 27). Una discussió amb un germà que remuga, un gest o una paraula que creiem ens ha perjudicat o simplement ha ferit la nostra susceptibilitat; tots aquests tipus de pensaments, que coneixem prou bé, poden arribar a ocupar tant la nostra ment, per exemple al cor durant l’ofici, a la lectura de la Paraula o en tants altres moments de la vida diària; que arribi a ofegar la Paraula de Déu. Potser no serveixi de massa lluitar contra aquests brogits i fins i tot pot succeir que com més hi lluitem més grans es facin. Ens cal sempre confiar-nos a Déu perquè ens ajudi per trobar-lo a Ell en el murmuri d’un ventijol suau, en el llenguatge del silenci. 
 

COM HA DE SER L’ABAT

De la Regla de sant Benet
Capítol 2

1 L’abat que és digne de regir el monestir s’ha de recordar sempre de com l’anomenen i ha d’acomplir amb fets el nom de superior. 2 Hom creu, en efecte, que fa les vegades del Crist al monestir, des del moment que és designat amb el seu mateix nom, 3 segons el que diu l’Apòstol: «Heu rebut l’esperit de fills adoptius que ens fa clamar: Abbà, Pare». 4 Per tant, l’abat no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor, 5 sinó que els seus manaments i la seva doctrina difonguin en els cors dels deixebles el llevat de la justícia divina. 6 Que es recordi sempre l’abat que de la seva doctrina i de l’obediència dels deixebles, de totes dues coses, se li n’haurà de fer examen en el terrible judici de Déu. 7 I que sàpiga l’abat que s’imputarà a culpa del pastor tot el que el cap de casa hagi pogut trobar de menys en el profit de les ovelles. 8 Però també, si ha esmerçat tota la diligència de pastor pel ramat inquiet i desobedient, i ha posat tota la cura en llurs accions malsanes, 9 el pastor, absolt en el judici del Senyor, li podrà dir amb el profeta: «No he amagat la vostra justícia en el meu cor, he proclamat la vostra veritat i la vostra salvació; però ells m’han desdenyat i m’han menyspreat». 10 I aleshores, finalment, que la mort prevalgui com a càstig sobre les ovelles indòcils a la seva cura.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet 26 març 2017

Sant Benet sap ben bé que l’abat és un home com qualsevol altre, que té simpaties i antipaties, fílies i fòbies, moments bons i mals moments i el que li demana és que intenti no oblidar a quin servei ha estat cridat pel Senyor a través de la seva mateixa comunitat.

El model de la comunitat monàstica és la primera comunitat apostòlica, sant Benet demana a l’abat que faci les vegades del Crist, i per tant que no faci distinció de persones, aquest potser és el primer problema de l’abat i de qualsevol altre monjo, que l’arbre de la visió personal no ens acaba de deixar veure el bosc dels nostres germans. «Ahí es nada» que dirien a Castella; ja que fins i tot Crist tenia un nucli més íntim amb Pere, Jaume i Joan.

L’abat òbviament no és Crist i per això si qualsevol cristià, si tot monjo, necessita interioritzar i aprofundir el contacte amb la Paraula de Déu, l’abat molt més. «Pel fet de ser abat no deixes de ser monjo. El monjo el fa la professió, i l’abat la necessitat. I perquè la necessitat no faci ombra a la professió, que la teva condició d’abat s’afegeixi, sense suplantar-la, a la teva condició de monjo» com escrivia sant Bernat a l’arquebisbe Enric. Deia el nostre Abat General en la meva benedicció que «L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47). Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires».

L’abat no és mai prou digne de regir el monestir, com qualsevol altre monjo tampoc no n’és de creure’s o designar-se mestre; tant la comunitat com ell mateix han de demanar constantment al Senyor llum i preocupar-se i ocupar-se en no manar, ni establir, ni fer res al marge del precepte del Senyor. En certa manera es podria dir que l’abat no fa el que vol o el que li vindria de gust fer sinó allò que creu que ha de fer tot i que sovint li sembli que no li comporti alegries sinó tristesa i hagi de fer, com diu el cardenal Lluís Martínez Sistach citant al cardenal Jubany, la funció d’un guàrdia urbà que procura evitar col·lisions i enfrontaments.

El fonament de l’equilibri rau, ens ho diu clarament sant Benet, tant en la doctrina de l’abat, que no pot ser altra que la que ens explicita la Regla interpretant al seu torn allò que el Senyor demana a una comunitat, com en l’obediència dels deixebles; de totes dues coses, recalca sant Benet. Una doctrina que no pot allunyar-se de cap manera del que ens diu sant Benet com ara l’obediència, la pràctica del silenci, la reverència en la pregària, la mesura en el menjar i la beguda, no fer tard a l’ofici diví i a la taula, no atrevir-se a pegar-ne un altre, ocupar-se en el treball; i observar-ho tot «per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts» (RB 7,69).

Transmetre una doctrina com aquesta exigeix un treball previ d’estudi i reflexió; un mateix ha d’elaborar les seves pròpies idees per després exposar-les. Certament que aquest és un treball seriós, que queda en l’àmbit privat, però per guiar un altre no n’hi ha prou amb donar aliment, cal que l’altre vulgui aprofitar el que si li dona. Per això a l’hora de corregir els seus germans, sant Benet torna a manar a l’abat que s’adapti al temperament divers de cadascun. Aquí rau la major dificultat de la tasca abacial, saber a qui tractar amb afalacs, a qui amb reprensions, a qui amb persuasions; i conforme a la manera de ser de cadascun i segons el seu grau d’intel·ligència, emmotllant-se a tots sense haver de lamentar cap pèrdua en el ramat confiat.

Una de les coses més interessants de la vida comunitària, però també de les més difícils, és l’adaptació als altres cercant alhora el bé comú, deixant de banda els propis interessos. Potser l’adaptació al treball, a l’Ofici Diví i a la lectio són coses a les quals un es pot anar adequant amb més o menys facilitat, tot i que sempre convé no descuidar-ho per no caure a l’accídia. Però les relacions fraternes ens posen a prova de forma especial perquè toquen el nostre ego, tendeixen a descobrir-nos el que som veritablement i a despullar-nos de nosaltres mateixos. 

Podem intentar fugir refugiant-nos en les nostres pròpies ocupacions o en la solitud, però en una vida comunitària mai ens podem amagar del tot. Hi ha una tendència natural a mirar les coses des d’un mateix i fer de la nostra visió el model que els altres haurien de seguir. Sempre cal fer un camí personal de sortida del nostre jo i d’obertura a l’altre. Potser sols li queda a l’abat el consol de que si ha esmerçat tota la diligència de la que és capaç i ha fet conèixer la veritat, pugui superar l’examen en el terrible judici de Déu on se li imputarà tot el que el bon pastor trobi de menys en el profit de les ovelles. Certament no seria cap consol que la mort prevalgués sobre cap de les ovelles a la seva cura per més indòcils que haguessin estat. La comunitat és una tasca de tots, tots junts fem camí i cap pèrdua no satisfà ningú sinó que empobreix i entristeix a tots. Esforcem-nos a fer camí junts, uns al costat dels altres, suportant-nos les nostres febleses tant físiques com morals però també intentant fer cada dia un pas endavant en la construcció de la comunitat; posant els nostres dons i carismes al servei dels altres amb generositat. Pensant sempre més en que podem fer nosaltres per la comunitat que no pas la comunitat per nosaltres, citant una frase històrica. Tots hem rebut l’Esperit que ens ha fet fills i ens fa cridar: Abbà, Pare. Esmercem-nos doncs tots plegats amb la major diligència a rebre en els nostres cors el llevat de la justícia divina. 
 

EL BON ZEL QUE CAL QUE TINGUIN ELS MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 72

1 Així com hi ha un zel d’amargor, dolent, que allunya de Déu i duu a l’infern, 2 també hi ha un zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. 3 Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb un amor ferventíssim, 4 és a dir, «que s’avancin a honorar-se els uns als altres»; 5 que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; 6 que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; 7 que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; 8 que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; 9 que temin Déu amb amor; 10 que estimin el seu abat amb un afecte sincer i humil. 11 Que no anteposin res absolutament al Crist, 12 el qual ens dugui tots junts a la vida eterna.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 març 2017

Aquest capítol esdevé una síntesi doctrinal de tota la Regla de sant Benet i també hauria de ser el fil conductor de tota la nostra vida com a monjos, és a dir, conformar-nos a la voluntat del Senyor, tal era el propòsit del postulant definit en el pròleg, per arribar a la caritat perfecta. La caritat en el seu dia a dia es mesura en la nostra relació amb Déu i amb els altres. No exigir res a canvi de la nostra caritat ni a Déu ni als altres; preferir l’oblit d’un mateix i de les nostres pròpies necessitats o capricis davant dels interessos dels altres; arribant així a la plenitud de la caritat amb un amor humil i sincer vers els germans per damunt del nostre esperit a voltes mesquí, roí i contestatari. Fits els ulls en aquest objectiu assumirem els sofriments propis de la nostra condició humana i assaborirem la pau i el goig en profunditat en el nostre cor i no preferirem res absolutament al Crist.

Ens cal ser zelosos, amb aquest zel bo que allunya dels vicis i porta a Déu i a la vida eterna. Zelosos per l’assistència i la puntualitat a l’ofici diví amb aquell zel que sant Benet demana al monjo a qui s’encarregui de fer el senyal perquè tot es faci a les hores corresponents (RB 47). Zelosos per l’ofici diví, per l’obediència i per les humiliacions, com es demana al qui vol entrar a la comunitat (RB 58). Zelosos pel zel de Déu i amb intenció pura per no caure en desordres (RB 64). Zelosos amb aquell bon zel que féu que Jesús arremetés al temple contra els qui havien fet de la casa del Pare un lloc de mercadeig. Però també hi ha un zel dolent que ens consumeix i no ens deixa viure, que ens allunya de Déu i dels germans i que com diu sant Benet ens duu a l’infern; al nostre propi infern on som nosaltres mateixos els qui carreguem i atiem el foc que lentament va consumint la nostra vocació amb les feixes del nostre egoisme, de la nostra insolidaritat, de la nostra covardia a afrontar el nostre compromís amb Déu i la comunitat amb sinceritat i honradesa. Un infern particular que ens podem entestar a fer-ne infern per a tots els altres, fins arribar al punt en què qualsevol cosa que ens diguin i que creiem que contravé la nostra pròpia voluntat és causa de greuge creient-nos víctimes d’una persecució que no és res més que el nostre empobriment espiritual.

És el zel de Jaume i Joan que, en ser rebutjats en un poble de samaritans, demanen al Senyor que faci baixar foc del cel i consumeixi els qui no els han volgut acollir; però recordem la reacció de Jesús que es va girar i els renyà i se n’anaren en un altre poble (Lc 9,54). L’arrel del zel dolent també pot tenir un origen legítim, en haver estat víctimes d’alguna injustícia o del desamor dels germans de comunitat; sinó sublimem la situació concreta que ens dona amargor correm el risc aleshores d’anar-nos apartant del dia a dia de la comunitat i tancar-nos en nosaltres mateixos. On arrelen el bon zel i el zel dolent? Escriu l’abat Sighard Kleiner que «el monjo és com un arbre plantat a la vora de l’aigua les fulles del qual mai no moren i donen fruit al seu temps». Anem també amb compte de no tallar el pas de l’aigua i ser causa que les arrels dels qui ens envolten s’assequin. Com l’arbre els monjos hem de créixer absorbint la gràcia de l’Esperit per donar fruits de caritat, de goig i de pau; fruits en una paraula de totes les virtuts. Som com uns arbres plantats en un jardí clos, que és el monestir, on ens hem de deixar amarar de l’esperit de la Regla agafant de model els instruments de les bones obres (RB 4).

La simple i fidel observança ens permet als monjos d’arribar a un estat, on sense deixar de ser amos de les nostres accions, deixem lloc a l’Esperit; aquest és l’autèntic estat del bon zel. Certament la nostra fidelitat coneix eclipsis, la nostra vocació es refreda sovint i distraccions i banalitats ens tempten. Correm sempre el risc que la nostra vocació quedi eixarreïda. Ens deia avui sant Joan Crisòstom «que conservar és més admirable que crear, perquè conservar és lluitar contra la tendència de tornar al no res, i per això conservar és una cosa realment important i admirable». No ens hem de deixar arrossegar fora de l’engranatge de la Regla, si ens dediquem a seguir el camí que sant Benet ens proposa amb decisió i fidelitat, la nostra ànima se sentirà cridada a les profunditats de l’amor de l’Esperit que va del Fill al Pare i no deixarà de donar, al seu temps, els fruits de vida.

Deixem que l’aigua de l’Evangeli amari les arrels de la nostra vocació, no tanquem les portes dels nostres cors a la Paraula de Déu, ens hi ajudarà el mateix ritme pautat de la vida monàstica cercant de mantenir l’equilibri entre pregària i treball. L’objectiu no és tant intentar identificar-nos amb Crist, tractant sols d’imitar-lo, és a dir, actuar com pensem que ho faria si estigués en la nostra situació; l’objectiu és reconèixer-lo en els que ha escollit per identificar-s’hi; veure Crist en l’abat, en el sagristà, en el prior, en el porter, en el cuiner, en l’hostatger, en el bugader, en l’infermer i en el malalt; és a dir en cadascun dels nostres germans, especialment en aquells que més pateixen i també en els hostes i els qui s’apropen al monestir. 

En aquest capítol sant Benet ens mostra que l’espiritualitat que ens transmet la Regla és sol·licitud vers els altres amb un amor a Déu superior al que puguem sentir per nosaltres mateixos. Estar a l’escolta de la Paraula en tots els moments i aspectes de la vida, però sobretot allí on ens costa més, que és en la relació amb els altres.

Sant Benet a les acaballes de la Regla ens planteja un viatge de retorn al seu pròleg, aprendre a escoltar Déu en la nostra simple, incerta i a voltes incomprensible vida de cada dia. El zel amarg ens encega i ens fa sords; el bon zel ens compromet amb Crist i amb els germans i ens ajuda a lliurar-nos dia a dia, minut a minut a cercar a Déu. La Regla no ens promet que observant-la aconseguim la felicitat, el que ens diu sant Benet és que la seva observança ens fa restar oberts a la voluntat de Déu; l’equilibri de la Regla fa possible un camí tranquil vers Déu on la pregària, arrelada en la Paraula, és llum pels nostres passos, la que ens il·lumina el camí. De l’aparent monotonia i quotidianitat en podem fer un mitjà que ens porti a descobrir la plenitud de la vida. És a les nostres mans que aquest camí senzill viscut amb coherència i profunditat ens canviï poc a poc la vida. La Quaresma que és un temps de conversió, de camí; ens ofereix cada any un temps, uns dies més privilegiats per fer camí, per dedicar-nos més intensament a cercar Déu. Preparem-nos per la Pasqua amb intensitat, com si fos la primera que vivim o la darrera que viurem, expectants i esperançats. 
 

EL PRIOR DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 65

1 Tot sovint s’esdevé que per la institució del prior s’originen escàndols greus als monestirs, 2 perquè n’hi ha que, inflats per un maligne esperit d’orgull i creient-se uns segons abats, s’arroguen un poder tirànic i així fomenten escàndols i provoquen discòrdies en les comunitats, 3 especialment en aquells llocs on el prior és instituït pel mateix bisbe o per aquells abats que institueixen l’abat. 4 No costa gaire de veure com és d’absurd això, ja que des del primer moment de la institució se li dóna peu a ensuperbir-se, 5 perquè els seus pensaments li suggereixen que està exempt de la potestat del seu abat, 6 ja que es diu: «tu també has estat instituït pels mateixos que l’abat». 7 D’aquí neixen enveges, renyines, calúmnies, gelosies, discòrdies, desordres; 8 i mentre abat i prior sostenen parers contraris, per força han de perillar les seves ànimes amb aquesta discòrdia, 9 i els qui els estan sotmesos van cap a la perdició, adulant l’una part o l’altra. 10 La culpa d’aquests mals recau en primer terme sobre aquells que es van fer responsables de semblant desordre. 11 Per això nosaltres ens hem adonat que per al manteniment de la pau i de la caritat convé que estigui a l’albir de l’abat l’organització del seu monestir. 12 I, si és possible, que s’organitzin per mitjà de degans, tal com abans hem disposat, totes les conveniències del monestir, segons que l’abat ho haurà establert, 13 a fi que, encomanant-ho a molts, no se’n pugui enorgullir un de sol. 14 Però, si el lloc ho requereix o la comunitat ho demanava raonablement, amb humilitat, i l’abat creu que convé, 15 que ell mateix s’institueixi com a prior aquell que hagi escollit amb el consell de germans temorosos de Déu. 16 El prior, però, que compleixi amb respecte allò que el seu abat li hagi encomanat i no faci res contra el voler o la disposició de l’abat, 17 perquè, com més està per damunt dels altres, tant més sol·lícitament li cal observar els preceptes de la Regla. 18 Si mai es trobava que aquest prior era viciós, o que s’enorgulleix endut per la inflor, o es demostrava que menysprea la santa Regla, se l’ha d’amonestar de paraula fins a quatre vegades. 19 Si no s’esmenava, que li apliquin la sanció del càstig regular. 20 I si ni així no es corregia, que sigui destituït del càrrec de prior, i que se n’hi posi al seu lloc un altre que en sigui digne. 21 I si després tampoc no es mantenia tranquil i obedient dins la comunitat, que sigui fins i tot expulsat del monestir. 22 Que pensi, tanmateix, l’abat que haurà de donar compte a Déu de tots els seus determinis, no fos cas que un a flamarada d’enveja o de gelosia abrusés la seva ànima.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 12 març 2017

Una de les preocupacions de Sant Benet és la divisió de la comunitat; es desprèn de la lectura de la Regla que sant Benet creu que en tot home hi ha la temptació de dividir i destruir. N’analitza les causes, el mecanisme i el mètode i les conseqüències. Les conseqüències són ben visibles: gelosies, murmuracions, rivalitats, dissens i desordre. Els mètodes poden ser bastant banals com ara atribuir-se un poder que no es té i sostreure’s de l’autoritat a qui s’ha promès obediència, deixant-se endur per la displicència, murmurant i criticant a desdir. Les causes són bastant més difícils de discernir tant com descobrir l’origen del que sant Benet ens defineix en aquest capítol com la inflació per un maligne esperit d’orgull, arrogant-nos un poder tirànic i fomentant escàndols i provocant discòrdies en les comunitats. L’origen del mal que ens pot afectar i d’on en sorgeixen altres, és traçar una frontera invisible en el nostre cor que ens tanqui als germans.

L’objectiu a dur a terme és sens dubte el manteniment de la pau i de la caritat; però què entenem per pau i per caritat? Sovint imaginem que l’absència de conflictes és signe de pau; però també pot ser el resultat d’actituds com ara evitar de creuar-nos al claustre, de parlar-nos, de mirar-nos i a la fi d’ignorar-nos, i aquí no hi ha pas caritat. La pau pressuposa sempre un esforç personal que sovint no estem disposats a fer o sols volem fer quan ens abelleix.

En els primers capítols de la Regla, sant Benet estableix l’estructura de la comunitat monàstica basada en el paper del pare assistit pels degans i el majordom. En aquest capítol ens parla del prior amb un estil apassionat, força diferent del dels capítols anteriors, i amb frases sorprenents. Pot semblar a simple vista que sant Benet no va tenir pas una experiència massa agradable amb els seus priors. Una institució necessària si en la comunitat l’abat ha d’absentar-se amb certa freqüència, i és aleshores que el paper del prior pot ser més important però fins i tot quan l’abat està present en el monestir, el prior ha de ser el seu primer conseller en totes les àrees i tasques. El seu rol pot variar molt depenent de les personalitats de l’abat i del prior, ho hem vist a casa al llarg dels darrers anys, però sempre la connexió entre un i altre serà fonamental. El que sant Benet veu en la pràctica en la seva època, sobretot en els monestirs al sud d’Itàlia, on l’autoritat eclesiàstica no només designava l’abat sinó que també designava al prior, era una realitat bastant absurda, que és la paraula que fa servir, i a més susceptible de crear fortes divisions en la comunitat. Si l’abat i el prior no estan units, sinó actuen en harmonia, la seva vida està certament en perill, però amb la d’ells la de tota la comunitat.

El desig de poder és una temptació innata en la naturalesa humana. Els mateixos Apòstols discutien entre ells qui era el més gran en el regne de Crist, per tant, no és sorprenent que el mateix ens pugui ocórrer en una comunitat monàstica. Sant Benet ens vol fer veure ben clar que cal fer tot el possible per evitar-ho. Per tant, prefereix de bell antuvi el sistema de degans, que, certament però, no tindrà un gran èxit en la tradició monàstica després d’ell. Malgrat això, si que accepta que l’abat sigui assistit per un prior, fet que esdevindrà una pràctica comuna del monacat benedictí, però amb la condició que abans de ser elegit pel mateix Abat aquest escolti els germans temerosos de Déu. En aquest llarg capítol sant Benet dóna recomanacions concretes i precises al prior sobre la manera de complir el seu paper fidel, obedient i humil, i l’adverteix contra la temptació i la gelosia.

Altrament aquest capítol es podria titular: «La unitat de la comunitat», perquè és del que parla sobretot aquí. I això és molt important, perquè no hi ha una veritable comunitat sense unitat, sempre per construir i mantenir, sempre amenaçada pels nostres egoismes. La por fonamental que sant Benet expressa en aquest capítol és que es formin grups en la comunitat. I de fet, quan això passa no hi ha res que funcioni i la qualitat de la vida espiritual pateix molt sinó és que desapareix. El model de les nostres comunitats continua essent el de la comunitat primitiva de Jerusalem, on la multitud de germans i germanes tenien un sol cor i una sola ànima, val a dir que no pas sense conflictes interns. Es tracta d’una unitat de fet, que no significa pas negar la diversitat ni les característiques i dons propis de cadascun dels monjos. Certament hem vingut al monestir per cercar Déu però en la nostra motxilla personal hi portem tot allò que és propi del cor de l’home: rivalitat, desigs de poder i notorietat, vanitat i orgull; els nostres defectes de fàbrica. L’eterna lluita de la nostra humanitat ferida davant la qual al mal no li hem de deixar dir la darrera paraula, el darrer mot ha de ser el de Déu i l’hem d’escoltar en la seva Paraula, parant l’orella cada dia per veure què ens diu davant les nostres febleses, les nostres temptacions i les nostres pors.

Mirem com n’és de fàcil murmurar i criticar a desdir; la setmana passada vaig visitar les Carmelites Descalces a Tarragona. Una d’elles em va donar un text publicat al butlletí Pax et Bonum de la província franciscana de Brussel·les l’abril de 1988. El text, amb to irònic, parla dels superiors i diu: «El superior és tot aquell qui, pel càrrec, exerceix l’autoritat sobre un grup determinat o sobre una comunitat. Tots els “inferiors” estan obligats a témer-lo, respectar-lo i obeir-lo. Malgrat això, si parla amb claredat, diuen que és un dictador; però si demana consell és un ineficaç. Si dóna mostra de bon humor es vol fer l’interessant i si no, és insuportable. Si veuen que vol posar ordre, aleshores és massa sever; però si tolera el desordre és que no té caràcter. Si es mostra humorista, no és prou intel·lectual; però si li manca sentit de l’humor és un cregut. Si és fàcil tractar amb ell, és que és un polític, en cas contrari se’l considera un soca. Si dona la seva opinió se’l miren de través; però si és reflexiu i prudent és un indecís. Si cedeix és un tou, però si expressa una convicció li manca delicadesa i és un rude. Si vol millorar la comunitat, és un idealista incurable, però si se’n desdiu se l’acusarà de fracassat. Per això el superior ha de tenir aquestes qualitats: la formació d’un rector d’universitat, la competència d’un banquer, la humilitat d’un sant, la facilitat d’adaptació d’un camaleó, l’esperança d’un optimista, el valor i la virtut d’un heroi, l’astúcia d’una serp, la senzillesa i la dolcesa d’un colom, la paciència de Job, la gràcia de Déu i la perseverança del diable. I si li falta alguna d’aquestes qualitats pregueu per ell.»

Com diria sant Benet, no costa gaire de veure com n’és d’absurd això de criticar per criticar; potser, al capdavall, és que l’enveja o la gelosia abrusen les nostres ànimes, Déu no ho vulgui. Com ens deia aquesta setmana a Matines sant Asteri d’Amasia: «Imitem l’estil del Senyor en la seva manera de fer; meditem els Evangelis i veient-hi, com en un mirall, el seu exemple de diligència i de benignitat, aprendrem a fons».
 

L’OBSERVANÇA DE LA QUARESMA

De la Regla de sant Benet
Capítol 49 i 48,14-25

49,1 Per bé que la vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal, 2 amb tot, com que són pocs els qui tenen aquesta fortalesa, per això invitem a guardar la pròpia vida amb tota la seva puresa, aquests dies de quaresma, 3 i, a la vegada, esborrar, aquests dies sants, totes les negligències dels altres temps. 4 Això es farà com cal, si ens retraiem de tota mena de vicis i ens donem a l’oració amb llàgrimes, a la lectura i a la compunció del cor, i a l’abstinència. 5 Per tant, imposem-nos aquests dies alguna cosa de més en la tasca acostumada de la nostra servitud: pregàries particulars, abstinència en el menjar i en el beure, 6 de manera que cadascú, ultra la mesura que té prescrita, ofereixi alguna cosa a Déu per pròpia voluntat "amb goig de l’Esperit Sant"; 7 és a dir, que tregui al seu cos una part del menjar, del beure, de dormir, de parlar molt, de bromejar, i amb una joia plena de deler espiritual esperi la santa Pasqua. 8 Allò, però, que cadascú ofereix, que ho proposi al seu abat, i faci’s amb la seva benedicció i amb el seu consentiment; 9 perquè el que es fa sense el permís del pare espiritual serà tingut per presumpció i vanaglòria, no pas com a digne de recompensa. 10 Per tant, totes les coses s’han de fer amb el consentiment de l’abat.

48,14 Els dies de quaresma, des del matí fins a l’hora tercera completa s’han de dedicar a les seves lectures, i fins a l’hora desena completa que treballin en allò que se’ls encomana. 15 En aquests dies de quaresma, que tots rebin un volum de la Bíblia, que han de llegir per ordre i tot sencer; 16 aquests volums s’han de donar al començament de la quaresma. 17 Que sobretot es designin un o dos ancians que facin la ronda del monestir a les hores en què els germans es dediquen a la lectura 18 i vegin si hi ha cap germà peresós que passa l’estona sense fer res o enraonant, i no es dóna a la lectura, i no sols no és de profit per a si mateix, sinó que a més destorba els altres. 19 Si fos trobat algú així -Déu no ho vulgui-, se l’ha de renyar una i dues vegades; 20 si no s’esmenava, que sigui sotmès a la correcció que és de regla, de manera que els altres escarmentin. 21 I que cap germà no s’ajunti a un altre a hores indegudes. 22 El diumenge, que es dediquin tots a la lectura, llevat d’aquells que estan posats en els diversos serveis. 23 Si algú, però, fos tan negligent i peresós que no volgués o no pogués estudiar o llegir, que se li doni alguna feina per a fer, perquè no estigui ociós. 24 Als germans malalts o de salut delicada, se’ls ha d’encomanar una feina o una ocupació tals, que ni estiguin ociosos, ni la feixuguesa del treball els aclapari o els el faci defugir. 25 L’abat ha de tenir en consideració llur feblesa.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 març 2017

Sant Benet ens presenta la Quaresma com un temps fort, un temps privilegiat durant el qual els monjos ens hem de dedicar molt especialment a la lectura espiritual, perquè ens ajudi a preparar la Pasqua. No pas fullejar un llibre sinó que la Regla ens recalca que cal llegir-lo tot sencer i per ordre, no pas defugint el que ens sembli més avorrit, feixuc o menys interessant. Com la mateixa vida monàstica, que l’hem de viure tota sencera de Matines a Completes, de la pregària al treball passant per la lectio, si volem viure-la en plenitud.

De nou, ara referit en concret a la lectura, sant Benet ens dona un toc d’atenció contra la peresa espiritual i material, contra la temptació de passar l’estona sense fer res o enraonant, ens hi alerta perquè no ens convertim en un germà peresós i negligent; que esdevingui no ja tan sols no de profit per a si mateix sinó que a més destorbi els altres. Per a sant Benet no hi ha res tan contrari a l’ideal de monjo que ens presenta en la Regla, com aquell que defuig el que li sembla feixuc o avorrit, que és peresós, negligent, murmurador i que enreda a més els germans de comunitat amb la seva actitud sempre destructiva. Déu no ho vulgui que n’hi hagi cap en una comunitat, perquè com escriu Dom Delatte un monjo que s’avorreix esdevé un apòstol de l’avorriment, la peresa i la murmuració i totes tres coses són contagioses. Per a sant Benet aquesta intensitat en la lectura durant la Quaresma no implica pas una càrrega, ans al contrari, la concep com un deixar-se anar en mans de l’Escriptura i de la lectura espiritual, perquè aquestes ens portin a un aprofundiment de la nostra experiència interior.

«La vida del monjo hauria de respondre en tot temps a una observança quaresmal», aquesta frase fora de context ens podria fer pensar que sant Benet ens demana que la vida del monjo sigui una vida ascètica, sense brillantor, fosca i fins i tot trista. Però per entendre-la l’hem de relacionar amb una altra frase que apareix cap al final d’aquest mateix capítol, on sant Benet, després de descriure tot l’ascetisme de la Quaresma, ens diu que hem de viure aquest temps «amb una joia plena de deler espiritual» tot esperant la santa Pasqua. La Quaresma és doncs, per sant Benet, un moment d’alegria. Fixem-nos que només és en aquest capítol de la Regla on trobem la paraula gaudium, joia o alegria, en relació directa amb l’afirmació del pròleg, que presenta el monjo com aquell qui «vol la vida i desitja veure dies feliços» (RB, Pròleg 15). La joia, la vertadera joia, no pot pas experimentar-se sense dificultats; com el camí de Crist pressuposa travessar un passatge, per anar de la mort a la resurrecció.

Esperar la Pasqua no és només preparar-se per la celebració de la Pasqua, és estar obert tothora al pas de Déu en les nostres vides i la Quaresma és el moment en què cal esforçar-se per fer créixer en nosaltres aquest desig de Déu. Distingint entre necessitat i deler; tenim moltes necessitats, les tenim en comú amb totes les altres criatures; però en la mesura en què els éssers humans tenim alguna característica pròpia, aquesta és el desig, el deler que s’obre al tot altre, simplement esperant alguna cosa que només podem rebre com un regal, que és la gràcia. Tenir dins nostre el desig de Déu, el deler d’una participació cada vegada més gran en la vida divina, en un major creixement de la llavor de la vida divina dipositada en nosaltres quan vam ser creats a imatge de Déu. Tots els diversos aspectes de la vida monàstica ascètics, no tenen per objecte eliminar les nostres necessitats, sinó controlar-les, per tal de no ser controlats per elles i permetre així el creixement del nostre desig espiritual.

Aquest és el sentit de l’expressió de sant Benet de que tota la nostra vida ha de ser una Quaresma, una preparació per a la Pasqua; no pas un temps per fer coses especials, sinó més aviat un temps per observar amb més fidelitat i puresa la Regla que regula les nostres vides. La fidelitat a la lectio divina, a la pregària, al treball, respectar els àpats regulars, de manera que no mengen fora de les hores dels àpats de la comunitat, estar present al refetor amb la comunitat, llevat que la servim d’una altra manera amb quelcom que no podem fer en un altre moment i tantes altres coses que ja sabem que hauríem de fer o de deixar de fer. I tot això sense caure en el que sant Benet diu al final del capítol, l’advertiment de no caure en l’orgull i la vanaglòria, de felicitar-nos pel nostre valor o fervor; sinó deixar el judici al nostre pare espiritual.

Hem començat un temps de conversió, un camí vers la Pasqua quan recordarem de nou que Crist vencent la mort ens regalà la vida eterna. Preparem-nos-hi amb l’ajut de l’Escriptura i de la lectura espiritual; fidels a la pregària comunitària, amatents a observar la Regla amb tanta fidelitat com puguem, defugint la peresa i la negligència, donant-nos a l’oració, a la lectura, a la compunció del cor i a l’abstinència. Com ens diu el Papa Francesc la Quaresma és un nou començament, un temps propici per a intensificar la vida de l’esperit, és el temps per a renovar-se en l’encontre amb Crist viu en la seva Paraula, en els sagraments i en el proïsme. El mateix Senyor ens mostra el camí que cal seguir. Que l’Esperit Sant ens guiï a realitzar aquests dies un veritable camí de conversió. 
 

ELS GERMANS QUE NO VAN GAIRE LLUNY

De la Regla de sant Benet
Capítol 51

1 El germà que és enviat per qualsevol encàrrec i espera retornar el mateix dia al monestir, que no gosi menjar a fora, encara que algú li ho pregui molt, 2 llevat del cas que el seu abat li ho indiqui. 3 Si obrava altrament, que sigui excomunicat.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 26 febrer 2017

Sant Benet regula fins i tot els més petits detalls de la vida comunitària que tenen relació amb l’obediència. Aquí ens parla de no menjar fora del monestir sense permís de l’abat, amb el benentès, és clar, que la sortida del monjo ha estat obeint un encàrrec. Sens dubte el concepte de distància ha canviat molt des de l’època de sant Benet, avui fins i tot es pot esmorzar a Roma i dinar a Poblet sense massa dificultat si el transport funciona correctament, però el que no ha canviat tant és el sentit en què sant Benet demana que el monjo, fins i tot, es resisteixi a menjar fora malgrat que algú li ho pregui molt. Es podria resumir en una frase que a molts us sona d’un dels meus predecessors; és el famós «no aneu per les cases». Diria que en aquest aspecte hem millorat força. I és que a fora, al monjo segurament li oferiran plats de qualitat superior i de més varietat que els que tenim a casa, com quan vivíem amb els pares, que no era tampoc cada dia un dinar de festa major. La idea fonamental de sant Benet és que el monjo que es troba fora del monestir hi és per complir un servei i això no ha de servir de pretext per permetre’s luxes que no son adients ni anar de visita allí on no cal anar. Què hi pot haver darrere d’aquestes sortides, algunes no legítimes per dir-ho d’una manera concreta? Segurament una certa necessitat de reconeixement, de contacte amb l’exterior, de ser en certa mesura venerat i això sols pel fet de portar hàbit. En aquest aspecte també ha canviat la societat, i ara, anar amb hàbit o amb clergyman, pot ser més d’un cop ocasió de rebre algun retret per no dir un exabrupte, més que no pas provocar respecte, i per això té més mèrit.

El monjo enviat fora del monestir per a un servei comunitari o pel servei de l’Església en nom de la comunitat, ha de continuar donant testimoni de la seva qualitat de vida més que per singularitzar-se i fer valer la seva identitat de monjo. Fem atenció al principi d’aquest capítol, on hi ha una petita frase que sembla inofensiva, però que està plena d’intenció: «El germà que és enviat per qualsevol encàrrec». Aturem-nos una mica en les implicacions d’aquesta frase. Els monjos hem triat una vida de solitud per normalment passar-la al monestir. Només les funcions encomanades ens poden portar a sortir. Sant Benet no jutja la freqüència de les sortides, sinó la seva naturalesa i especialment la seva motivació. A més de raons d’estudi o de salut, la pròpia, la dels familiars o la dels germans de comunitat que cal acompanyar al metge, el monjo sols surt fora del monestir per un servei a la comunitat o un servei a tercers en nom de la comunitat. Per sant Benet el monjo no hauria de tenir la llibertat de sortir llevat que se li hagi manat.

Però també podem sortir del monestir sols amb la ment, sense moure els peus. La comunitat monàstica necessàriament té molts i variats vincles amb l’Església i amb tota la comunitat humana. Per viure en comunió amb l’Església i la humanitat, el monjo necessita estar informat de les principals preocupacions i desafiaments que afronten els seus germans i germanes en el món. Els mitjans moderns de comunicació ens faciliten aquesta comunió. Alhora, però constitueixen un perill i poden provocar-nos dispersió si en fem un continu ús de manera que esdevinguin mitjans de distracció contínues. En aquest cas sembla també millor desenvolupar l’ascesi personal en lloc de tractar de controlar l’accés a aquestes fonts d’informació per regulacions o restriccions, a les quals sempre s’és a temps i que alguns monestirs ja apliquen.

El que diu sant Benet de les breus absències del monestir, per tant, es pot aplicar més àmpliament. En una vida en comú sempre hi ha un gran nombre de serveis a fer per l’un o per l’altre. Molts d’aquests serveis impliquen responsabilitats i aquestes responsabilitats proporcionen fàcilment accés a diguem-ne privilegis o a una més àmplia llibertat de moviments. La nostra responsabilitat és mantenir-nos sempre en un esperit de servei; i això es debilita cada vegada que una responsabilitat es viu com una resposta a una necessitat personal d’exercir o d’utilitzar els beneficis materials que no tenen altres germans. Però aquesta és una àrea en la qual tot és tan subtil que potser seria il·lusori regular-la fins a l’extrem. El més important és desenvolupar un profund respecte i el sentit individual del servei a Crist que va venir, com ell mateix diu, no pas a ser servit, sinó a servir. I com ens deia aquesta setmana fray Juan Justo Lanspergio a la col·lació «creu-me que no he tingut intenció de jutjar-te, sinó d’aconsellar-te, predicar-te i exhortar-te, com el qui parla per la multitud i no sap a qui toca, i reprenent-lo tal volta no hi hagi ningú a l’auditori a qui la seva consciència acusi» (Carta 30). 
 

ELS QUI FALTEN EN QUALSEVOL ALTRA COSA
De la Regla de sant Benet
Capítol 46

1 Si algú en qualsevol feina, treballant a la cuina, al rebost, en un servei, al forn, a l’hort, en algun ofici o a qualsevol lloc, comet algun mancament, 2 o trenca o perd alguna cosa, o fa alguna altra falta sigui allà on sigui, 3 i no es presenta de seguida davant l’abat i la comunitat i ell mateix espontàniament en dóna satisfacció i declara el seu mancament, 4 sinó que és sabut per un altre, serà sotmès a una correcció més dura. 5 Però si es tracta d’un pecat secret de l’ànima, que el manifesti només a l’abat o als ancians espirituals 6 que sàpiguen guarir tant les ferides pròpies com les dels altres, no pas descobrir-les i fer-les públiques.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 19 febrer 2017

Podem cometre mancaments evidents als ulls de tots, com ara trencar o perdre quelcom, i també cometre pecats secrets de l’ànima, aquells que sols Déu i nosaltres mateixos sabem que hem comès. Per als dos tipus sant Benet ens demana abans que res de reconèixer-los, no esperar que siguin descoberts per altri, així fem el primer pas per poder superar l’entrebanc en què ens situen.

Primer sant Benet ens parla dels mancaments en les nostres feines, perquè també en el treball hem de ser curosos amb els estris, que com ens diu en el capítol 32, són de tota la comunitat i avui els fas servir tu i demà sóc jo qui els puc haver de menester. És important destacar que sant Benet ens parla sempre que el que fem, sigui el que sigui, treball manual o intel·lectual, a la cuina o a la porteria, a l’hostatgeria o a la biblioteca, portant el cant de la comunitat o fent la bugada, atenent una visita o treballant a l’hort, tocant l’orgue o atenent els malalts, tot és en bé de tots i d’una banda ho hem d’atendre de la millor manera que sapiguem i de l’altra no enorgullir-nos-en si ho fem bé ni tampoc blasmar o deixar en evidència si un altre aquell dia no arriba a la perfecció. Ens cal intentar i voler fer les coses sempre el millor possible. Però això no ens ha de fer caure en un perfeccionisme excloent dels nostres germans; quan segurament tots fem el que podem el millor que podem. A vegades no ens costaria tant fer un gest de comprensió quan manquem en alguna cosa o no ens surt prou bé quelcom, el que cal aleshores és ajudar-nos mútuament perquè la propera vegada ens surti millor. Al cap i a la fi tots fem coses bé, d’altres no tant bé i d’altres les fem directament malament. 

Aprendre a suportar-nos els uns als altres les febleses tant físiques com morals se’ns fa sovint feixuc, però a més de cristià és quelcom de molt necessari per a viure tots junts cercant Déu. Per això és important reconèixer-nos les faltes comeses i no pas amagar-les amb l’esperança que ningú les descobreixi. I faltes tots en cometem per acció i per omissió, de paraula i d’obra. Quan no fem allò que ens toca o ens han demanat de fer manquem a la caritat, que deia abans el llenguatge monàstic. Quan quelcom que fem ens ho volem cobrar d’una o altra manera, manquem. Quan no ho fem de cor i no hi posem els cinc sentits tot i que potser donem la imatge de monjos perfectes; Déu i nosaltres sabem que en el fons no ho hem fet de grat i de poc ens serveix al cap i a la fi i per tant manquem també. Benifets i malifets, febleses, dons i talents tot està al servei de la comunitat. Hi ha qui és vàlid per a fer moltes coses, d’altres no ho som per a tantes; un pot aportar una gran capacitat de treball, l’altre un ampli coneixement en quelcom; tots junts però estem al servei de Crist.

Un exemple és el cor quan preguem; els cantors ens ajuden a pregar tots junts a un mateix ritme; l’organista ajuda als cantors a seguir la melodia i el temps correcte, i és aleshores que la comunitat prega. Si ens separéssim, ni l’orgue sol tindria cap sentit en la salmòdia, ni la comunitat sense cantors que la portessin podria pregar. Ens cal en aquests moments de pregària l’orella atenta als cantors i que els monjos rasos, si em permeteu l’expressió barroera, els cantors, l’organista, el salmista o l’hebdomadari ens donem un cop de mà els uns als altres en bé de tots. Sentíem aquests dies en la lectura de la col·lació dir a fray Juan Justo Lanspergio, cartoixà, que «actues contra la caritat no col·laborant amb la comunitat de la qual ets membre» (Carta 12).

A això ens hi ajuda reconèixer els nostres propis errors quan els cometem, o sigui avui sí i demà també; i després intentar de reparar-los cercant la completa restauració de la comunió amb la comunitat, amb nosaltres mateixos i amb Déu. Aquesta consideració de la compensació per la falta, porta sant Benet a parlar en el següent capítol «dels qui cometen errors a l’oratori» durant l’Opus Dei. Fa uns quants anys que hem abandonat un ritual força complex que feia demanar satisfacció, és a dir, tocar el terra amb els dits de la mà, cada vegada que es cometia un error en el cant o en el recitat, o també la prostració del monjo en tota la seva longitud sobre el terra o de genolls cada vegada que hi havia un error més o menys greu en l’exercici d’una feina com ara servir taula. Hem abandonat la major part d’aquests rituals, probablement perquè s’havien convertit en quelcom d’artificial, inútil i fins i tot de vegades ridícul. Conten que s’exigia en alguns monestirs quan s’havia trencat un estri a la feina que el culpable s’agenollés a la porta del refetor, amb l’objecte trencat a les mans, i restar allí agenollat en passar la comunitat. Al cap i a la fi eren sols gestos, però que potser servien per adonar-nos que avui tu i demà jo tots ens equivoquem. Perdent-los potser hem obviat amb excés la nostra pròpia responsabilitat cada vegada que tenim un servei a prestar ja sigui de cantor, hebdomadari, salmista, lector, organista, porter, servidor. Ser-hi a temps, ben disposats i també saber-nos recolzats pels altres, si en algun moment defallim o ens despistem, que ben humà és.

El realment important en la vida espiritual, igual que en tota vida humana, és admetre els nostres propis errors, també els involuntaris, però sobretot aquells que fem a consciència, que també n’hi ha. Perquè no hi ha cap possible correcció, i per tant no hi ha progrés espiritual, sense aquest reconeixement. I quan es viu en una comunitat, és important reconèixer que qualsevol error, fins i tot involuntari, afecta la comunitat d’una manera o altra. Reconèixer-los i demanar-ne disculpes si hem molestat errant que és també una actitud de respecte.

El segon punt, fa referència als pecats secrets de la nostra ànima. Sant Benet ens diu de reconèixer-los al pare espiritual, avui diríem que en una confessió sacramental privada, que en aquell temps no existia encara. La Regla descriu també l’actitud que han de tenir els qui escoltem el qui ha mancat, els pares espirituals; que hem de saber primer que tot sanar les pròpies ferides perquè sols podrem fer-ho aleshores amb les dels altres, i ens cal tenir una absoluta discreció del que se’ns diu; tot plegat una al·lusió directa a l’obertura del cor. Per sant Benet, com per d’altres regles, una vida comunitària només té sentit si ens va portant a la puresa de cor que ens permet veure Déu; com diu l’Evangeli «Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!» (Mt 5,8). Un Evangeli que també avui ens ho diu ben clar: Hem de parar, donar, portar, no desentendre’s, pregar i estimar.


 
LA MESURA DEL MENJAR

De la Regla de sant Benet
Capítol 39

1 Creiem que cada dia per a dinar, tant si és a l’hora sisena com a la novena, són suficients a totes les taules dos menjars cuits, atenent a les necessitats de cadascú, 2 perquè, si algú no pot prendre de l’un, mengi de l’altre. 3 Que siguin suficients, doncs, per a tots els germans, dos menjars cuits, i si és possible de tenir fruita o bé hortalisses tendres, que n’hi afegeixin un tercer. 4 Que sigui prou per a tot el dia una bona lliura de pa, tant si es fa un sol àpat, com si hi ha dinar i sopar. 5 Si han de sopar, que el majordom reservi la tercera part de l’esmentada lliura per donar-la a sopar. 6 Si tal vegada el treball hagués estat particularment feixuc, que estigui al judici i al poder de l’abat d’afegir-hi quelcom més, si cal, 7 evitant, sobretot, la disbauxa i mirant que el monjo no agafi mai un enfit; 8 ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa, 9 tal com diu Nostre Senyor: «Vigileu de no afeixugar els vostres cors amb la disbauxa». 10 Als nois petits, no se’ls ha de donar la mateixa quantitat, sinó menys que als grans, i que guardin en tot la sobrietat. 11 Tots, en canvi, s’han d’abstenir absolutament de menjar carn de quadrúpedes, llevat dels malalts molt dèbils.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 12 febrer 2017

Seria fàcil dir que la mesura del menjar és menjar sense mesura, però no és pas aquesta la idea de sant Benet, «ja que res no és tan contrari a un cristià com la disbauxa». El títol del capítol és doncs la mesura del menjar; no hi ha dubte que aquí la paraula mesura té un significat molt concret. Així es mesura físicament la lliura de pa o la quantitat de plats per servir. Però darrere d’aquesta concreció material de mesura hi ha una noció més fonamental; tot s’ha de fer amb mesura, una idea bastant propera a la de la discreció, també força present en la Regla i tot sempre sense murmurar. Sant Benet ens parla de mesura pel que fa a l’excomunió, a les nostres forces si ens manen coses impossibles o a les correccions. També en el capítol següent sobre la beguda parla d’una certa quantitat, la famosa hèmina de vi, una mesura a la qual els especialistes han dedicat molt de temps i energia per determinar-ne l’abast exacte però sense aconseguir-ho.

A diferència d’altres vegades, que sant Benet fa cites bíbliques abans d’entrar en les conseqüències pràctiques d’un determinat tema, aquí sant Benet va per feina i comença ja directament per normes pràctiques. Ell creu que per al menjar cada dia són suficients dos plats cuits. Per tant, diu, si algú no pot menjar de l’un, normalment hauria de ser capaç de poder-ne menjar de l’altre. Però això no exclou que es pugui menjar de tots dos; així ens diu que si quan veiem el primer plat no és del nostre gust no desesperem mai de la misericòrdia de Déu, que potser el segon ho serà més. Per a sant Benet aquesta mesura hauria de ser suficient per a tots els germans; «prou» és un mot que apareix en diversos capítols de la Regla, i aquí sembla que es refereix al fet que l’home certament necessita menjar per a viure; menjar per a satisfer una necessitat bàsica i una certa quantitat de menjar ha de ser suficient per a alimentar-nos i preservar-nos la salut. Tot el que s’afegeixi a allò que és suficient, o bé és excés o bé simple satisfacció d’un plaer carnal. És obvi però que no s’exclou poder gaudir del bon menjar, ja que el plaer, ben entès, és saludable en si mateix; però quan l’objectiu és menjar simplement per gaudir-ne més que per a satisfer una necessitat, la idea de mesura per sant Benet ha estat superada i exclosa.

La Regla està lluny de l’actitud d’alguns ascetes dels primers segles del cristianisme que van veure en una abstinència, tan radical com fos possible, un exercici ascètic amb l’objectiu de dominar la natura humana. Quan sant Benet parla de mesura, en aquest àmbit com en tots els altres, no ens presenta una mena de norma, objectiu o quantitat la qual tots han de seguir cegament; més aviat per a ell cal tenir en compte els valors i objectius per respectar la sobrietat i evitar els aliments rars i cars; cosa que també nosaltres hauríem de tenir ben present. Sant Benet no ens presenta una teologia del dejuni; però ens dóna alguns preceptes pràctics que mostren que aquí cal tenir també motivacions i disposicions espirituals, per això no ens parla de grans penitències sinó de mesura. La mateixa actitud que es troba en el capítol següent sobre la beguda, on Sant Benet parla en un to amb alguns trets irònics i humorístics, que si bé el vi no és adequat per als monjos, com que no se’ns pot convèncer d’això resulta més pràctic aconsellar-nos de no beure fins la sacietat, tenint en compte de nou les condicions del lloc de treball, la calor de l’estiu, etc.

Sant Benet insisteix sempre en la seva preocupació per l’actitud del cor, que en la pràctica vol dir abstenir-se de la murmuració. La passió pel menjar és desitjar aliments no per tal d’alimentar-se sinó sobretot pel plaer ja sigui per la quantitat o per la qualitat i s’anomena gastrimargia, en llenguatge laic, o gola, en llenguatge teològic, que és un dels set pecats capitals i que és combat amb la temprança, és a dir no lligant-se a cap plaer determinat.

Com viure-ho avui això en una comunitat com la nostra no sembla pas fàcil. Sant Bernat ens adverteix contra l’enfit amb la seva contundència habitual, quan escriu unes frases al respecte ben colpidores, diu: «quants trastorns porta el plaer de la gola, tan desitjat als nostres dies; quin delit tan mins el seu i quanta incomoditat, al cap i a la fi per limitar-se a un ben petit espai (l’estòmac). Per saciar-lo, se t’inflarà monstruosament el ventre, se’t carregaran les espatlles en dilatar-se l’estòmac fart de greix que engendra la ruïna. Ni els ossos podran un dia amb el pes de tanta carn i brostaran les xacres més diverses» (Als clergues sobre la conversió, 13).

Allò realment important és no caure en centrar la nostra vida sols en el menjar perquè aleshores tindrem sens dubte moltes decepcions, cuini qui cuini, i serà alhora una mostra ben evident de la nostra pobresa espiritual. No perdem mai de vista que el que hem vingut a fer al monestir és cercar Déu i per això necessitem nodrir-nos primer de tot de la Paraula, també de la pregària i del treball i per no caure defallits ens cal també alimentar-nos suficientment i si pot ser del nostre gust millor, però no agafant mai un enfit, superant sempre allò que Guillem de Saint-Thierry qualifica com «l’animalitat o manera de viure en que l’ànima jau sotmesa a les exigències i capricis del cos» (Carta d’Or, II,1). 
 

LES EINES I ELS OBJECTES DEL MONESTIR

De la Regla de sant Benet
Capítol 32

1 Les eines i els vestits i qualsevol mena d’objectes que posseeix el monestir, els encomanarà l’abat a germans de la vida i dels costums dels quals pugui refiar-se, 2 i els assignarà cada cosa com li sembli convenient, perquè ho guardin i ho recullin. 3 De tot això, en tindrà l’abat un inventari, a fi que, quan els germans, en succeir-se els uns als altres, es passen les coses encomanades, sàpiga què dóna i què rep. 4 Si algú, tanmateix, tracta les coses del monestir malament o amb deixadesa, que el renyin. 5 Si no s’esmena, que el sotmetin a la disciplina regular.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 5 febrer 2017

El cànon 1257 del Codi de Dret Canònic, que parla sobre els béns temporals de l’Església, els defineix com a béns eclesiàstics (bona ecclesiastica); és a dir que pertanyen a tota l’Església, a tot el poble de Déu. Els qui en tenen la propietat legal en la societat civil o els utilitzen, són en realitat els administradors o usufructuaris i no pas els amos. També els Pares de l’Església parlaven que tot allò que tenim de més, allò no imprescindible, és dels pobres, del conjunt dels fidels. 

L’organització del monestir, seguint l’exemple de les primitives comunitats cristianes, està destinada a viure els valors de la nostra vocació monàstica sota el carisma cistercenc, on la pregària, el contacte amb la Paraula i el treball en són els eixos; per tant els estris que fan possible el treball han de tenir un tracte correcte. En aquest sentit sant Benet diu que l’abat ha de confiar els béns del monestir —ell parla sobretot de les eines i la roba que en aquell moment eren essencials per a una comunitat— als germans la vida i la conducta dels quals inspiri confiança. Sant Benet també estableix que cal portar un inventari del que es dóna i retornar-ho en bon ús i és interessant observar també que un germà pot ser castigat si tracta de manera desordenada o negligent els béns dels monestir. L’espiritualitat de la Regla de sant Benet té a veure també amb el bon ordre, com per exemple l’administració prudent, o un exemple ben concret, com seria en el nostre cas el bon ordre de la casa, on la neteja de les dependències revela alhora l’atenció a l’espai de la nostra vida espiritual. Quan fem la neteja en dissabte ens cal estar amatents al fet que alhora estem fent el manteniment de la principal eina de la comunitat, el mateix monestir, que no cal recordar ara i aquí que és patrimoni mundial i un centre de visites turístiques important que ens aporten els mitjans per a viure i per donar feina a un conjunt de persones. Per a sant Benet el que ha de ser realment important per a nosaltres, monjos, és harmonitzar cos i ànima, pregària i treball com a part important del camí de perfecció cap a Déu.

Respecte als béns, cada comunitat ha de complir amb els criteris de la senzillesa evangèlica, i les exigències de l’Església en aquest aspecte. Seguint l’exemple dels nostres Pares cistercencs, que buscaven una relació senzilla d’acord amb la senzillesa de Crist, la nostra manera de viure ha de ser simple i frugal. Tot a la casa de Déu ha d’estar en harmonia amb el tipus de vida que s’hi porta i allò que és superflu no hi hauria de tenir lloc, de manera que la simplicitat sigui un exemple per a tots els qui se’ns apropen. Sant Benet ens parla d’usar, de guardar i de recollir les eines i objectes del monestir; de ser conscients que uns tindran uns estris i altres uns de diferents, en la mesura en que sigui convenient per a cadascú i segons la feina que els hagi estat assignada. Unes eines i uns objectes que han de passar d’uns als altres i també per això els hem de tractar tant bé com puguem mentre els fem servir i no pas amb deixadesa. Aquest criteri val també per les nostres cel·les on ens cal guardar un mínim de pulcritud intentant d’evitar allò que ens costa tant, que és acumular-hi coses. M’ha tocat ja buidar dues cel·les i un despatx de germans nostres que ens han deixat. Confesso que sempre fa una certa basarda aquesta tasca ja que és com penetrar un xic en la intimitat d’un altre. Han estat germans nostres amb una llarga vida monàstica, amb responsabilitats i feines concretes, que han treballat, han escrit i publicat, s’han cartejat i tantes altres coses que els han portat a acumular molts papers i també molts estris. Inevitablement un es pregunta què passarà quan buidin la meva cel·la; un bon punt de reflexió per pensar en si hi tinc allò que em cal o més aviat allò que crec que em pot caldre, hipòtesis d’una necessitat que potser mai no es farà realitat.

Simplicitat en els edificis i en els mobles, en el menjar i en la roba, o fins i tot en la litúrgia, ja que el monestir ha de fer compatibles la bellesa i la senzillesa. La bellesa de l’art cistercenc, de l’arquitectura cistercenca, en particular, no rau tant en la decoració ni en l’ostentació, sinó en la puresa i la simplicitat de línies. L’ideal cistercenc posa l’accent en la simplicitat i la modèstia; l’estil de vida dels primers cistercencs al segle XII cercava un context i unes condicions necessàries per a una vida viscuda en simplicitat per tal de poder donar-nos del tot a Déu. En un món dominat per l’afany de possessió no ens manquen temptacions per agafar-nos als béns materials, a crear-nos sentiments de propietat on teòricament no n’hi ha d’haver pas. Un, avui és porter i demà pot ser una altra cosa; els estris de la cuina no són del cuiner sinó de tota la comunitat i així amb l’orgue, els aparells de la bugaderia, etc. També qui més qui menys cerca que algú de fora de casa li faci un present, li cobreixi alguna pretesa necessitat. Potser ens vénen al cap exemples concrets passats, però segur que en tenim també de ben presents. La dificultat pot ser com viure aquesta simplicitat, que els nostres pares varen definir com un mitjà i molt útil per a la vida de recerca de Déu, enmig d’una societat on consumir, posseir i fins i tot destruir per posseir quelcom de millor o de més nou, és llei universal.

Thomas Merton treballà la visió de sant Bernat sobre la simplicitat interior. El monjo concebut com l’home d’unitat i de simplicitat, com aquell que no pot estar en pau ni amb ell mateix ni amb els altres sinó està en pau amb Déu. Un sentiment de possessió ens envaeix, un sentiment de control sobre les coses i fins i tot sobre les persones per fer-les a la nostra mida; un neguit que no ens deixa estar en pau. Cercar de posseir, en la vida monàstica, és un pecat contra la pobresa, això ho sabem prou; també sabem que la Regla és categòrica en aquest tema, que ningú ha de posseir res en concret i que l’abat ha de donar tot el necessari per tal que no manqui allò que li cal a ningú; però hem de saber també que usar no vol pas dir posseir. Més enllà de la pobresa, que ja és important, ho és encara més l’esperit de pobresa, tenir allò necessari refusant allò de superflu; compartint tots els béns i compartint-los amb joia, tenir-ho tot en comú i utilitzant-ho amb saviesa, prudència, cura i sensibilitat vers els altres; tot això com a signe d’obertura a Déu. 
 

LES FALTES GREUS

De la Regla de sant Benet
Capítol 25

1 El germà culpable d’una falta greu serà exclòs a la vegada de la taula i de l’oratori. 2 Cap germà no se li ajuntarà per cap mena de tracte ni conversa. 3 Que faci tot sol el treball que li hagin manat, perseverant en plor de penitència, i que pensi en aquella terrible sentència de l’Apòstol que diu: 4 «Que aquest home sigui lliurat a la perdició de la seva carn, a fi que l’esperit se salvi el dia del Senyor». 5 Menjarà tot sol la quantitat i a l’hora que l’abat calculi que li correspon. 6 Ningú que el trobi no el beneeixi, ni beneeixin tampoc el menjar que li donen.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 29 gener 2017

En el monestir podem viure la nostra vocació en l’escalfor, la tebiesa o el fred. L’exclusió de la taula i de l’oratori i la negació de la benedicció ens els presenta sant Benet com un càstig per una falta greu en un estat de total fredor; un mitjà amb el treball a part, per perseverar en el plor i en la penitència i rumiar en la falta comesa. Què ens mou a l’exclusió? Potser avui l’apartament de la vida comunitària no el viem tant com una pena ans com una fugida de nosaltres mateixos quan no ens cuidem espiritualment i ens costa la vida en comú i en el fons segurament veure’ns i suportar-nos a nosaltres mateixos, quan la nostra vida comunitària entra en la tebiesa. Fa anys un monjo em deia a to de reflexió que si tenim un problema amb un altre germà pot ser que tinguem raó nosaltres, si el tenim amb dos la cosa ja fa més difícil que la raó estigui al cent per cent del nostre costat, però si el problema el tenim amb quatre o més el més segur és que l’origen i el problema estigui al nostre interior, i ell afegia, perquè és molt difícil que quatre monjos es posin d’acord en res ni que sigui per anar contra un altre. Ironia a banda, ens passa sovint que ens anem refredant, ens autoexcomuniquem, deixem de participar de la taula, de la pregària, del treball i ens isolem.

La jornada monàstica està pensada i dirigida per ajudar-nos i proporcionar-nos un marc temporal i espaial que ens faciliti la vida de recerca de Déu, l’horari no és una cotilla destinada a oprimir-nos, al contrari, és perquè fem el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser ben fet millor, i així no ens calgui trencar-nos el cap pensant a cada moment què hem de fer i puguem centrar-nos a cercar Déu, que és el que hem vingut a fer al monestir. Iniciem el dia demanant al Senyor que obri els nostres llavis per proclamar la seva lloança; els Salms, l’Escriptura i l’ensenyament dels Pares ens desperten els sentits i la ment per portar-nos al primer contacte directe i personal amb la Paraula i, envigorits per ella, donem lloança al Senyor pel nou dia que ens regala per a ser tot seguit alimentats pel pa de l’Eucaristia i amb aquest bagatge podem afrontar la nostra jornada laboral. Ens diu l’apòstol «Qui no vulgui treballar, que no mengi» (2Te 3,10), i podríem capgirar-ho també dient que qui no s’alimenta espiritualment no pot treballar de profit o que qui no treballa és perquè no s’ha alimentat amb la Paraula i la pregària. Però tot i ben alimentats pot ser que les forces a migdia ens flaquegin i per tal de suportar el pes de la jornada la pregària ve de nou al nostre auxili i així podem afrontar la segona part del treball i arribar amb delit al nou contacte amb la Paraula, donar gràcies al Senyor pel dia viscut en la pregària comuna i a la fi de la jornada rebre l’aliment de la Regla, llibre d’estil de la nostra vida de monjos, algun ensenyament espiritual per acabar confiant-nos, davant la nit, al Senyor i la seva Mare en la pregària de Completes i poder descansar fins l’endemà. Entretant també nodrim el cos, però aquest fet, tot i ser necessari, no és el centre de la nostra vida sinó un complement que també acomplim en comunitat.

Com deia Santa Sinclètica, si mudem de costums mudant l’horari al nostre caprici, com una gallina deixa de covar els ous, correm el risc de deixar refredar i morir la nostra vocació. Perseverar, fins i tot podríem emprar l’expressió resistir, és el millor remei per combatre l’acídia, per vèncer la temptació de fugir. Podem fugir d’una manera real, des de fer sortides del monestir per qualsevol excusa i cada cop més sovintejades, a tancar-nos tant de temps com puguem a la cel·la o arribar a deixar la vida monàstica abandonant-la, si hem caigut en el fred glacial, ja sigui físicament, o bé fer-ho espiritualment, entrant en la tebiesa, abdicant de fet de la nostra condició de monjos per portar una vida de residents en un monestir, apartant-nos de la pregària, fent-nos un horari a mida o complint-lo sense cap interès palplantats al cor quan toca pregar i la comunitat canta i nosaltres restem amb la boca closa. Fugir d’estudi no és la solució, anar refredant-nos no fa sinó augmentar el nostre problema de manca de relació amb Déu amb el perill d’acabar amb la vocació congelada.

La temptació està sempre a l’aguait, cal tenir-ho present, però encara més en la vida del monjo perquè al cap i a la fi hem de lluitar cada dia per la nostra vocació i no abaixar mai la guàrdia per mantenir l’escalf cada dia. Quan el dimoni meridià ens fa males passades, ens vol excomunicar, la perseverança i la fidelitat són les úniques armes al nostre abast. Posar els cinc sentits a fer el que toca quan toca fer-ho, i si pot ser, fent-ho el millor que sapiguem; ara pregant, ara treballant, ara en contacte amb la Paraula de Déu, ara compartint els àpats al refetor. Perquè sovint restar en silenci al cor, per exemple, pot portar els nostres pensaments interns a no cessar de murmurar i ens comencem a refredar.

Els pares proposaven contra l’accídia el remei d’ajornar la temptació de la fugida: «S’explicava de dos abats, que varen passar cinquanta anys animant-se l’un a l’altre, dient-se: “Passat l’hivern ens n’anirem d’aquí”. I quan arribava l’estiu deien de nou “En acabat l’estiu ens n’anirem”. I així d’aquesta manera durant tota la seva vida visqueren com a pares dignes de memòria eterna.» També algun monjo de la nostra comunitat ens explica que quan les ganes que tenia de marxar eren grans, deixava la maleta feta per fugir l’endemà i com el cas dels abats, el tema es reconduïa i encara segueix al monestir. El dimoni de l’accídia ens pot anar refredant poc a poc, fer-nos sentir la lentitud del temps, quan el dia se’ns fa interminable i acomplir el que ens toca esdevé insuportable, aleshores comencem a cercar excuses per fer qualsevol altra cosa o no fer res; però el sentiment de buidor ens va envaint; desitgem que el que fem acabi aviat perquè vingui alguna cosa que ens ompli; però res no ve a omplir el buit i res del que fem ens acaba satisfent. El problema és que el buit és interior, no escalfem, no alimentem la nostra vocació amb el foc de la pregària, del treball i sobretot del contacte directe i diari amb la Paraula de Déu.

El monjos ho donem tot al Senyor el dia de la nostra professió, li oferim la nostra vida com una oblació sobre l’altar, fins i tot físicament quan hi deixem la cèdula de professió, però si Déu ja no ens omple, ja no és el centre de la nostra vida, sentim la temptació de recuperar allò que hem donat, veladament o obertament; tots tenim la temptació de recuperar allò a què havíem renunciat per fer-nos monjos. Comencen els incompliments relatius a la pobresa, al silenci, a l’obediència, faltes insignificants al principi, però que si no hi posem remei, acaben aïllant-nos dels germans, fent que cerquem fora allò a què havíem renunciat i construint-nos una vida a mida dels nostres capricis.

Si ens anem refredant, a la fi podem caure en faltes greus perquè ja d’antuvi ens hem excomunicat. Escriu un dels sants del segle XX «El descoratjament és enemic de la teva perseverança. Si no el combats arribaràs al pessimisme de primer, i a la tebiesa després. (...) Ets tebi si fas mandrosament i de mal grat les coses que pertoquen al Senyor; si cerques amb càlcul o astúcia com pots retallar els teus deures; sinó penses més que en tu i en la teva comoditat. (...) Quina pena un “home de Déu” pervertit! Però, quina pena més gran un “home de Déu” tebi i mundà!» (Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 988, 331 i 414). Intentem mantenir l’escalf de la nostra vocació, evitem refredar-la, anar caient en la tebiesa per acabar perdent-la; tenim els instruments ben a prop: pregària, treball i Paraula. Fem-les servir. 
 

LA HUMILITAT: EL DOTZÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,62-70

62 El dotzè graó de la humilitat és quan el monjo no té la humilitat només al cor, sinó que fins en el cos la manifesta sempre als qui el veuen; 63 això és, que a l’ofici diví, a l’oratori, al monestir, a l’hort, de viatge, al camp i a tot arreu, seient, caminant o dret, està sempre amb el cap cot, fits els ulls en terra. 64 Creient-se en tot moment reu dels seus pecats, es creu comparèixer ja davant el judici terrible, 65 dient-se sempre al fons del cor allò que, fits els ulls en terra, digué aquell publicà de l’evangeli: «Senyor, no sóc digne, jo pecador, d’aixecar els ulls al cel»; 66 i també, amb el profeta: «Estic totalment abatut i humiliat». 67 Un cop pujats, doncs, tots aquests graons de la humilitat, el monjo arribarà tot seguit en aquella caritat de Déu que, en ser perfecta, foragita el temor, 68 i, gràcies a la qual, tot allò que abans observava no sense temença, ho començarà de complir sense cap esforç, com naturalment, pel costum, 69 ja no per por de l’infern, sinó per amor del Crist, pel costum del bé i pel gust de les virtuts. 70 El Senyor es dignarà a manifestar-ho per l’Esperit Sant en el seu operari, net de vicis i de pecats.

Comentari de l’Abat Octavi Vilà
Poblet, 22 gener 2017

Hem arribat al capdamunt de l’escala; sant Benet ens porta al darrer graó de la humilitat, aquell que pressuposa que ja tenim la humilitat al cor i per tant la manifestem sincerament al llarg de tota la nostra jornada: en la pregària, el treball, fora del monestir. Sant Benet ens ho resumeix en l’actitud del publicà que recull l’Evangeli de Lluc, una imatge més que eloqüent, que defuig l’autocomplaença i va al moll de l’os de la humilitat vertadera, nua davant de Déu. Els graons de la humilitat no són un objectiu en si mateixos, com el monestir no és un objectiu per si mateix sinó que és «com el camp on hi ha amagat el tresor de Déu que sempre es busca i es troba», com ens deia ahir el nostre Abat General a Solius. La humilitat és tan sols un mitjà per arribar «a aquella caritat de Déu que foragita el temor» i fa que l’observança s’assoleixi ja no per temença sinó sense cap esforç, naturalment, per haver esdevingut el nostre hàbit; per amor del Crist, pel gust pel bé i per les virtuts. Sentir-se sempre a la presència del Senyor, però no amb por o incòmode, com si es tractés d’un vigilant a l’aguait de les nostres malifetes, sinó com en presència de l’estimat, còmode i confiat.

Al llarg d’aquest capítol sant Benet ens mostra el camí de la humilitat, un curs pràctic per avançar en la vida monàstica. Un camí d’alliberament que a poc a poc ens va allunyant de l’angoixa i del temor que ens barren el pas vers l’amor, lliure i autèntic. Quan deixem de banda el nostre egoisme, que ens empresona en actituds que no tenen res de cristianes, podem viure en l’amor i viure per a l’amor —que bonic i que difícil alhora—. Sant Benet ens vol mostrar que això no és utòpic, no és quelcom impossible, sinó que depèn de nosaltres tancar-nos o obrir-nos a l’amor de Déu. No és simplement una teoria, unes frases boniques; és sobretot i fonamentalment quelcom pràctic, un programa dirigit a nosaltres, a cadascú de nosaltres en particular per tal de portar-lo a terme i poder trobar el tresor amagat que hi ha en el nostre interior, Déu. Per sant Benet cal partir sovint de l’experiència dolorosa de no estimar, de ser incapaços d’estimar els altres, és a dir, Déu, que és el Tot Altre. L’amor per sant Benet neix del crit d’impotència, de la consciència de la nostra fragilitat per confiar-nos a Déu. Ser incapaços d’estimar pot ser el punt de partida, però mai ha de ser el lloc on hem de romandre tota la nostra vida.

La vida del cristià ha de ser generositat, no caure en el constant mercadeig, en el fons, en l’infantilisme, d’estimar si creiem que els altres ens estimen, de fer si fan d’acord amb el nostre gust. Hem triat, hem estat cridats a una vida comunitària; aquesta és la nostra vocació. Però no ha de ser una segona opció, no una tria perquè hàgim estat o ens sentíssim incapaços de per exemple ser pares de família. Pensem-hi algun cop, com viuríem algunes de les nostres actituds diàries en l’ambient d’una família, com a pares, com a esposos, alguns ja com a avis; perquè la nostra manca de generositat envers els altres segurament l’hauríem aplicat als nostres fills, nets i muller de la mateixa manera que potser l’apliquem ara i aquí a la comunitat als nostres germans.

Diu el Papa Francesc que l’amor cristià té sempre una qualitat: la concreció. L’amor cristià és concret. El mateix Jesús, quan parla de l’amor, ens parla de coses concretes: donar de menjar al famolenc, visitar els malalts i moltes altres coses concretes. L’amor és concret, és la concreció cristiana, i quan aquesta no es dóna, vivim un cristianisme d’il·lusió, d’aparador, fals, perquè no entenem bé el centre del missatge de Jesús. Quan no arribem a fer d’aquest amor quelcom concret, és un amor d’il·lusions. Entrem en el mercadeig de l’amor, en el «jo faig si tu fas», «ara no faig el que em toca perquè m’han manat o m’han dit quelcom que no em ve de gust», no cal seguir, tots ens hi reconeixem suficientment. Caiem en el pessimisme espiritual, sovint fins i tot ens agrada caure-hi poc a poc fins que ja no en podem sortir; pensem que ho controlem però a la fi és una addició que ens enganxa i ens atrapa i correm el risc de viure ja per sempre en l’amargor i, desenganyem-nos, per molt que vulguem pensar que sí, no hi som pas feliços.

Sant Benet ens ha presentat al llarg d’aquest capítol tota una gimnàstica per mantenir-nos sans espiritualment i poder millorar el rendiment espiritual dia rere dia. Són coses concretes i ben reals com real és la vida monàstica, no és un conte de fades; però per això mateix ens fa a tots coautors de la nostra història comunitària, el nostre grau d’acompliment del compromís fet al Senyor s’uneix al dels altres i així es conforma la comunitat. No oblidant mai que hem vingut a cercar Déu perquè, com ens deia ahir l’Abat General a Solius: «el monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al “martiri”, que ha de donar a l’Església i al món» (Solius, 21 de gener de 2017).

«Reconèixer la presència de Déu en la nostra vida, acceptar la seva voluntat, cercar la direcció espiritual, perseverar, reconèixer les pròpies faltes, viure amb senzillesa, ser honrat amb un mateix, estar disposat a aprendre dels altres, escoltar-los, parlar-hi, acceptar-los tal com son i estar centrats i serens»; així resumeix l’abadessa Montserrat Viñas aquest camí vers la humilitat que acaba foragitant el temor i fent que l’amor faci de la nostra caritat quelcom de natural i habitual. Tot aquest capítol és una visió humanista de Déu, d’un déu que coneix d’antuvi la nostra flaquesa però que sap també que si perseverem, si nó fugim d’estudi esporuguits, serem capaços d’avançar. Sant Benet no ens diu «sigueu perfectes», sinó que siguem honrats respecte a nosaltres mateixos; no ens diu que siguem sense taca sinó que reconeguem la presència de Déu. La vertadera humilitat és un jo que s’accepta sense exagerar ni l’aprovació ni la culpa; la humilitat entesa així com la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos com Déu ens coneix i ser conscients que la nostra migradesa, la nostra fragilitat, és precisament la nostra força, el que ens permet posar-nos davant de Déu. La humilitat com a fonament de la nostra relació amb Déu, de la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos, acceptant-nos i descobrint-hi la manera d’emprar els dons, talents i febleses i posar-los al servei del Senyor. Conèixer-nos a nosaltres mateixos, de manera realista, per tal de posar-nos davant de Déu i de reconèixer aleshores els altres, febles com nosaltres som febles. Escriu sant Bernat: «A la humilitat se l’anomena el camí que porta a la veritat. La humilitat és l’esforç; la veritat el premi a l’esforç (...) Cerquem la veritat en nosaltres, en el proïsme i en si mateixa. En nosaltres, per l’autocrítica; en el proïsme, per la compassió en llurs desgràcies; i en si mateixa, per la contemplació d’un cor pur» (Els graus de la humilitat i la superbia, 1 i 7). 
 

LA HUMILITAT: EL CINQUÈ GRAÓ

De la Regla de sant Benet
Capítol 7,44-48

44 El cinquè graó de la humilitat és quan no amaga, sinó que manifesta humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament. 45 L’Escriptura ens hi exhorta quan diu: «Encomana al Senyor el teu camí i espera en ell». 46 I també diu: «Manifesteu-vos al Senyor, perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia». 47 I encara el profeta: «Us he fet conèixer la meva falta i no he encobert la meva iniquitat. 48 He dit: Declararé al Senyor contra meu la meva iniquitat, i vós heu perdonat la malícia del meu cor».

Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Poblet, 15 gener 2017

Fer experiència de la presència de Déu, en cada moment de la nostra vida; no amagar-li res al Senyor sinó reconèixer humilment les nostres febleses i exposar-les per tal que un cop posada la confiança en el Senyor, les puguem anar superant a poc a poc; no fugint de les dificultats ans afrontar-les, confiant en el Senyor, no desesperant mai de la misericòrdia de Déu.

Sempre tenim la temptació, la tendència, de fugir d’estudi, és una reacció ben humana; certament som conscients dels nostres vots d’obediència, pobresa i conversió de costums però ens agradaria que la seva aplicació fos a la carta, al nostre gust, poder triar el moment sense que afectés gaire els nostres capricis. «Quants cops, escriu Dom Guillaume, abat de Mont des Cats, canviem d’ala de claustre, ens posem la caputxa o apressem el pas, és una manera de dir-ho, per tal d’evitar creuar-nos i saludar ni que sigui amb un simple cop de cap aquell que tenim considerat, no dic com a enemic, Déu no ho vulgui, però si com a molest per a nosaltres». Aquest pot ser un aspecte a tenir present en aquest graó de la humilitat, no evitar allò que creiem que ens provocarà rebuig quan no ràbia, sinó obrir el cor a la misericòrdia per tal, fins i tot aquí satisfent un xic el nostre egoisme, poder-la rebre dels germans i de Déu.

Avui tots tenim un alt grau d’autodefensa de la nostra intimitat, ens fa basarda que algú altre entri en la nostra privacitat, que descobreixi els nostres punts febles. Som propensos a pensar primer que tot que el fet d’obrir les nostres debilitats a un pecador com nosaltres, és un graó massa alt per pujar o per baixar entre els graons d’humilitat. Sant Benet ens parla aquí d’una actitud cap a Déu més que vers els homes; perquè la vertadera humilitat és reconèixer davant Déu que som pecadors i reconèixer que tot ho rebem d’Ell, i primer que tot el perdó, que és el fruit del seu amor sempre fidel. Escriu sant Bernat que «de moltes maneres es busquen pal·liatius per als pecats. El que s’excusa diu: “Jo no ho vaig fer”; o “sí ho vaig fer, però ho vaig fer com cal”. Si ha fet alguna cosa malament, diu: “No ho vaig fer malament del tot”. Si ho ha fet molt malament, llavors diu: “No va haver-hi mala intenció”. I si el convences de la seva mala intenció, com a Adam i a Eva, s’esforça per excusar-se dient que uns altres el van persuadir. El qui excusa descaradament les coses evidents, com podrà descobrir amb humilitat al seu abat els pensaments ocults i dolents que arriben fins al seu cor?» (De gradibus humilitatis et superbiae, 45).

La nostra relació amb Déu mai no pot ser purament espiritual; ha de ser encarnada, perquè Déu s’ha encarnat, s’ha fet home. Déu va escollir venir a trobar-nos a través de la mediació humana, començant pel seu Fill fet home com nosaltres, llevat precisament del pecat. L’acte pel qual ens reconeixem pecadors davant Déu ha de tenir una visibilitat humana. Aquesta visibilitat arriba quan ens reconeixem febles davant la comunitat humana o almenys a un dels nostres germans. Quan sant Benet ens parla que el cinquè graó de la humilitat és «manifestar humilment al seu abat tots els pensaments dolents que li vénen al cor i les faltes comeses secretament», s’ha de veure que el que sant Benet ens pregunta no és si som prou humils com per revelar les nostres faltes a l’abat, pobre pecador i home com nosaltres; sinó més aviat si som prou humils com per revelar-les a Déu; i se suposa que les revelem a Déu a través de la mediació de l’abat, que fa de representant de Crist en la comunitat.

La nostra societat ha perdut el sentiment de culpa tant a nivell social com a nivell individual. Davant les faltes, les mancances, les debilitats, davant dels pecats, en definitiva, tenim tres recursos per a les diverses faltes.

El primer és el sagrament de la penitència, cadascú sabrà com porta aquest tema, però hi ha suficients oportunitats al monestir, amb els preveres de la comunitat, amb el confessor que ve cada mes o amb preveres que ens visiten o fan estada al monestir, per acomplir així aquest precepte sacramental molt necessari en la vida de qualsevol cristià, tant més en la vida d’un monjo.

Tenim o teníem el capítol de culpes per les faltes contra la Regla i la vida comunitària. En la nostra comunitat, com en d’altres, el capítol de culpes ha desaparegut. Certament la fórmula amb què el varem conèixer els darrers anys d’aplicació no era massa efectiva, així ho he pogut veure també en alguns dels monestirs del nostre Orde que he visitat recentment; però malgrat que la fórmula que empràvem hagi estat superada potser amb escreix, ens cal repensar com exposar en capítol les mancances de la pròpia comunitat perquè les nostres mancances individuals quan les ajuntem amb les dels altres acaben per ser faltes de tota la comunitat. No manca tant per començar la Quaresma, temps de preparació i camí vers la Pasqua, un moment privilegiat per treballar aquest tema i cercar la manera de fer una reflexió comunitària sobre la nostra vida de monjos en què fallem com a comunitat, en que hem d’avançar.

El tercer recurs és el que avui ens proposa sant Benet. Tot plegat ho podríem resumir com sant Benet diu en «fer les paus abans de posta de sol amb qui s’hagi renyit. I no desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,73-74), amor a Déu i als germans. Diu el papa Francesc que «el perdó de Déu és allò de la qual cosa tots tenim necessitat, i és el signe més gran de la seva misericòrdia. Un do que tot pecador perdonat és cridat a compartir amb cada germà i germana que troba. Tots aquells que el Senyor ens ha posat a costat, els familiars, els amics, els companys, els coneguts, tots estan, com nosaltres, necessitats de la misericòrdia de Déu. És bonic ser perdonats, però si vols ser perdonat, perdona també tu» (Papa Francesc, Catequesi del 30 de març de 2016). Tant més ens costarà perdonar si no ens vénen al cor les faltes comeses, i demanem a Déu perdó com escriu sant Elred: «això és el que et demano, confiant en la teva misericòrdia omnipotent i en la teva omnipotència misericordiosíssima: que amb el poder del teu Nom suavíssim i pel misteri de la teva santa humanitat, perdonis els meus pecats i sanis les malalties de la meva ànima, recordant-te de la teva bondat i oblidant la meva ingratitud».
 

L’OBEDIÈNCIA

De la Regla de sant Benet
Capítol 5

1 El primer graó d’humilitat és una obediència sense espera. 2 Aquesta obediència és pròpia d’aquells qui res no s’estimen tant com el Crist. 3 Per raó del sant servei que han professat, o per por de l’infern i per la glòria de la vida eterna, 4 així que el superior ha manat alguna cosa, com si la manés Déu, no poden sofrir cap retard a complir-la. 5 És d’aquests que diu el Senyor: «Així que m’ha sentit, m’ha obeït». 6 I també diu als mestres: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 7 Aquests tals, doncs, abandonant a l’instant les seves coses i renunciant a la voluntat pròpia, 8 deixant tot seguit el que tenien entre mans, deixant allò que feien sense acabar, amb el peu sempre a punt d’obeir, segueixen amb els fets la veu del qui mana. 9 I així, com en un sol instant, el manament donat pel mestre i l’obra ja feta pel deixeble, totes dues coses, s’acompleixen igualment de pressa en la rapidesa del temor de Déu. 10 És que els empeny el deler de pujar a la vida eterna, 11 i per això agafen aquell camí estret del qual diu el Senyor: «És estret el camí que mena a la vida»; 12 de manera que, no vivint a llur albir, ni obeint els propis gustos i desigs, sinó caminant sota el judici i el manament d’un altre, vivint en comunitat, desitgen que els regeixi un abat. 13 Sens dubte aquests posen en pràctica aquella paraula del Senyor, que diu: «No he vingut a fer la meva voluntat, sinó la d’Aquell qui m’ha enviat». 14 Però aquesta mateixa obediència només serà acceptable a Déu i dolça per als homes, quan el manament sigui acomplert sense vacil·lació, ni retard, ni desgana, ni murmurant o protestant. 15 Perquè l’obediència que es presta als superiors a Déu es presta, ja que ell ha dit: «Qui us escolta a vosaltres, m’escolta a mi». 16 I cal que els deixebles la prestin de bon grat, perquè «Déu estima el qui dóna amb alegria». 17 Que, si el deixeble obeeix de mal grat i murmura, no ja amb la boca sinó només dins el cor, 18 encara que compleixi el manament, amb tot, ja no serà agradable a Déu, que veu el seu cor que murmura, 19 i, per una obra feta així, no aconsegueix cap recompensa, ans incorre en la pena dels murmuradors, si no se’n corregeix i en dóna satisfacció.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Poblet, 8 gener 2017

Per a sant Benet hi ha un estret lligam entre humilitat i obediència; l’obediència és en certa manera el mode d’expressar concretament la humilitat. No es tracta d’una renuncia radical a qualsevol expressió de la pròpia voluntat o de qualsevol idea personal per entrar en una dependència del pensament d’altri. La vida monàstica no és alienació ni despersonalització sinó ple desenvolupament de la personalitat humana com a creatura feta a imatge i semblança de Déu. Sant Pau ens parla de l’obediència com a servei quan escriu: «Apreciant el vostre servei en allò que val, ells glorificaran Déu per l’obediència que professeu a l’evangeli del Crist i per la generositat que us fa solidaris amb ells i amb tothom» (Col 9,13).

El Concili Vaticà II, en el decret Perfectae Caritatis, entén el compromís del religiós com un seguiment a Crist cast, pobre, obedient i humil; ens diu «els religiosos, per la professió de l’obediència, ofereixen a Déu, com a sacrifici de si mateixos, la consagració completa de la seva pròpia voluntat, i mitjançant ella s’uneixen de manera més constant i segura a la divina voluntat salvífica. D’aquí es dedueix que seguint l’exemple de Jesucrist, que va venir a complir la voluntat del Pare, “prenent la forma de servent”, va aprendre pels seus patiments l’obediència, els religiosos, moguts per l’Esperit Sant (...) serveixen a tots els germans en Crist, com el mateix Crist, per la seva submissió al Pare, va servir als germans i va donar la seva vida per la redempció de molts. D’aquesta manera es vinculen més estretament al servei de l’Església i s’esforcen per arribar a la mesura de l’edat que realitza la plenitud de Crist. En conseqüència, els súbdits, en esperit de fe i d’amor a la voluntat de Déu, prestin humil obediència als superiors, de conformitat amb la Regla i les Constitucions, posant en contribució les forces d’intel·ligència i voluntat i els dons de naturalesa i gràcia en l’execució dels mandats i en l’acompliment dels oficis que se’ls encomanin, persuadits que així contribueixen, segons el designi de Déu, a l’edificació del Cos de Crist. Aquesta obediència religiosa no minva de cap manera la dignitat de la persona humana, sinó que la porta a la maduresa, dilatant la llibertat dels fills de Déu.» (PC 14)

L’obediència és ofrena de la pròpia voluntat, del nucli de l’ésser humà; però aquesta voluntat, aquesta capacitat fonamental no està aniquilada sinó que és una renúncia voluntària per identificar-se de manera més ferma i més segura amb la voluntat salvífica de Déu. L’obediència religiosa neix de l’amor i és sempre recerca de comunió amb la voluntat divina, aquella que cerca la salvació de la humanitat. El nostre model és Crist, que identifica la seva voluntat amb la del Pare, fent-se servidor del seus germans, seguint el camí no pas fàcil de submissió a la voluntat del Pare per tal de redimir els homes. La primera i única obediència del monjo és a Déu, escoltant i obeint la crida de la veu interior de l’Esperit, obeint per la fe i deixant-se guiar per aquesta en el servei als germans. L’obediència té en nosaltres un valor de participació en els sofriments de Crist en tant que volem seguir el seu model de vida. I la veu de Déu s’expressa per exemple en la campana que ens convoca a la pregària i al treball i guia la nostra jornada dedicada a cercar Déu.

L’obediència sorgeix de la fe, d’aquell acte pel qual creiem en Déu i posem en Ell tota la nostra confiança. L’obediència ha de comportar fer nostra la voluntat de Déu, no ser una simple i mera corretja de transmissió, sinó que la nostra és una obediència conscient de l’home lliure, una obediència responsable i activa tant en l’acompliment de les tasques encomandes com en les iniciatives que cal prendre. Aportant sempre totes les forces de la nostra intel·ligència i de la nostra voluntat amb alegria i seriositat, amb els dons i talents que Déu ens ha donat. No pas una obediència passiva o maquinal, que calgui vigilar de prop o que necessiti ser reconfortada constantment amb un aplaudiment, sinó lliurar-nos del tot al que ens manen en la certesa que treballem segons el designi de Déu.

L’obediència no és una dimissió de la nostra responsabilitat respecte a la nostra vida i als nostres actes; és una llum que ens il·lumina per poder interpretar què vol el Senyor de nosaltres aquí i ara. Quan obeïm fem un acte de llibertat personal, escollim lliurement seguir el camí de Crist, triem de posar tota la nostra energia en realitzar la seva voluntat però seguim essent responsables i per tant no ens està permès de fer les coses malament, a mitges o amb desgana, sense discerniment. Som tothora responsables del bé o del mal que fem o que deixem de fer. Viscuda així l’obediència ens porta a la maduresa espiritual, apartant-nos dels propis volers i de les males influències d’altres; no cercant en l’obediència un camí per fugir de les exigències que ens planteja la vida i la llibertat que Déu ens ha regalat. Aleshores no direm que no em deixen fer el que vull, malgrat ser profés solemne o prevere, sinó que fent el que vulguem farem precisament allò que ens dirien que hem de fer, perquè la nostra voluntat i la nostra obligació coincidiran i a més ho farem de grat; d’altra manera mai no viurem en pau ni serem feliços perquè en el fons sabrem que som esclaus del nostre jo tancat als altres. Sovint l’expressió «fer el que vull» no vol dir altra cosa que fer el que volen els meus capricis, la meva immaduresa; perquè és la llibertat de l’obediència la que ens allibera de ser esclaus dels nostres propis, pobres i fugissers volers, de restar per sempre submisos a les nostres debilitats, de ser presoners de les nostres febleses.

Tots som germans, un de sol és el nostre mestre, Crist. L’obediència ens lliga a tots; a més responsabilitat més grau d’obediència a la voluntat de Déu expressada per l’Esperit per mitjà de la veu de l’Església, els signes dels temps i la veu dels germans. L’obediència és el mitjà pel qual tots podem superar els nostres interessos individuals en la vida comunitària de manera fecunda. L’obediència fa eficaç la caritat i assegura la maduresa humana i la llibertat de qui es lliura a Crist per amor. Escriu sant Joan Pau II en l’exhortació apostòlica Vita consecrata: «L’obediència caracteritza la vida consagrada. Hi fa present de manera particularment viva l’obediència de Crist al Pare i, precisament basant-se en aquest misteri, testimonia que no hi ha contradicció entre obediència i llibertat. En efecte, l’actitud del Fill desvetlla el misteri de la llibertat humana com a camí d’obediència a la voluntat del Pare, i el misteri de l’obediència com a camí per aconseguir progressivament la veritable llibertat. Això és el que vol expressar la persona consagrada de manera específica amb aquest vot, amb el qual pretén testificar la consciència d’una relació de filiació, que desitja assumir la voluntat paterna com a aliment quotidià (cf. Jn 4,34), com la seva roca, la seva alegria, el seu escut i baluard (cf. Salm 18). Demostra així que creix en la plena veritat de si mateixa romanent unida a la font de la seva existència i oferint el missatge consolador: “Tenen molta pau els qui estimen la Llei; res no els farà ensopegar. Compleixo els manaments, Senyor, mentre espero que em salvis.” (Sal 119,165-166)». (VC, 91)

Conformant-nos activament a la voluntat de Déu la nostra voluntat avança en l’escola del servei diví i va coincidint cada cop més amb allò que Déu vol de nosaltres i així ens apropa a la llibertat dels fills de Déu que ens fa anar cap al bé per propi impuls. Aleshores ja no té cap importància d’on ha sortit l’ordre perquè responem a allò que escrivia sant Agustí: «Se t’ha donat aquest curt precepte, d’una vegada per totes: Estima i fes el que vulguis; si calles, calla per amor; si parles, parla per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor; tingues sempre l’arrel de l’amor al teu cor: d’aquesta arrel sols pot brostar allò que és bo» (Comentari a la 1 Carta de Sant Joan 7,8).


LES MENES DE MONJOS

De la Regla de sant Benet
Capítol 1 

1 És cosa sabuda que hi ha quatre menes de monjos. 2 La primera és la dels cenobites, o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat. 3 Després, la segona mena és la dels anacoretes, és a dir, els ermitans; d’aquells que, no pel fervor novell de la vida monàstica, sinó per una llarga prova al monestir, 4 han après a lluitar contra el dimoni, un cop formats amb l’ajut de molts, 5 i, ben entrenats en les files dels germans per al combat solitari del desert, ja segurs sense l’ajuda d’altri, només amb la seva mà i el seu braç, es basten amb l’auxili de Déu per lluitar contra els vicis de la carn i dels pensaments. 6 La tercera i pèssima mena de monjos és la dels sarabaïtes, els quals, no pas provats per cap regla mestra de vida com l’or al gresol, sinó tous com si fossin plom, 7 guardant encara fidelitat al món amb les obres demostren que la seva tonsura és una mentida davant Déu. 8 De dos en dos o de tres en tres, o sols i tot, sense pastor, reclosos no pas a les cledes del Senyor, sinó a les seves pròpies, tenen per llei la satisfacció dels seus desigs, 9 ja que tot allò que pensen o que escullen, ho diuen sant, i el que no els plau, ho tenen per il·lícit. 10 La quarta mena de monjos és la que en diuen dels giròvags, els quals es passen tota la vida per diverses regions, albergant-se tres o quatre dies als diferents monestirs, 11 sempre rondant i mai quiets, servint els seus propis volers i els incentius de la gola, i en tot pitjors que els sarabaïtes. 12 Del miserable estil de vida de tots ells, més val no dir-ne res que parlar-ne. 13 Deixats, doncs, aquests de banda, posem-nos a ordenar amb l’ajut del Senyor el llinatge fortíssim dels cenobites.

Comentari del P. Abat Octavi Vilà
Poblet, 1 gener 2017 
 
Una Regla, un abat, una llarga prova al monestir i formats amb l’ajut de molts, així es pot a la fi estar ben entrenat per a la vida monàstica. L’objectiu de la vida del monjo és cercar Déu, no és pas un objectiu fàcil i per això, fruit de la seva experiència, sant Benet planteja el monestir, la comunitat monàstica, com una escola del servei diví, un lloc on aprendre a poc a poc, no pas amb el fervor novell del qui tot ho vol canviar sense encara haver provat res, sinó per una llarga prova en la qual ens diu sant Benet la paciència hi juga un paper fonamental. En aquesta escola tenim diversos mitjans que ens poden ajudar a avançar cada dia una mica més vers Déu; el primer és la Regla, aquesta que avui sentim i que escoltem cada dia i que ha de ser per a nosaltres com un full de ruta pel nostre camí monàstic; un camí que no fem sols perquè som maldestres i sols no arribaríem enlloc, la comunitat ha de ser el segon mitjà per ajudar-nos a avançar. Però els primers interessats a avançar hem de ser nosaltres mateixos centrant la nostra vida en la pregària i el treball i alimentant-la amb el contacte amb la Paraula.

La mateixa jornada de la comunitat està pensada per ajudar-nos a aquesta tasca, trobar Déu. Si fem de l’excepció la norma, si de la singularitat en fem l’habitud ens apartem del camí que porta a Déu i mai no podrem cercar-lo i encara menys trobar-lo. Sols, amb la nostra mà i el nostre braç no podem avançar, no anirem gaire lluny. Per caminar vers Déu tenint com a únic ajut el seu auxili cal ser un deixeble avançat de la vida monàstica i això és una gràcia que es concedeix a molt pocs. Els vicis de la carn i dels pensaments ens assalten massa sovint i al combat solitari del desert cal enfrontar-s’hi només si creiem poder guanyar-lo. D’aquí la necessitat d’una regla, per no ser tous com si fóssim plom fos i restar fidels al món amb les obres fent de la tonsura, de l’hàbit, una mentida davant Déu. Dins mateix del monestir correm el risc d’esdevenir diverses menes de monjos. Serem sarabaïtes si ens creem una regla a mida o ens adaptem la de sant Benet a la nostra conveniència, això sí, demanant als altres que la compleixin amb tot rigor. Tenim aleshores per llei la satisfacció dels nostres desigs i declarem santes i il·lícites les coses que ens convenen al nostre caprici. També podem esdevenir giròvags quan estem arreu menys al lloc on ens cal estar quan ens hi cal estar, sempre rondant i mai quiets i sempre servint els nostres propis volers. Seguir un horari, dedicar les estones destinades a l’ofici diví i a la pregària i les de treball a la tasca que tenim encomanada, ens ha d’ajudar al nostre camí, a la nostra vida de monjos. Sovint, si ens cerquen, quasi mai ens troben al nostre lloc, a la nostra activitat, perquè sempre ens ha sorgit quelcom de molt més important a fer que pregar o treballar. De fet sols és important per a nosaltres perquè el que la comunitat ens demana és que fem la tasca encomanada quan pertoca, mentre que nosaltres o la fem a deshores o ni tan sols la fem.

Per a sant Benet a la fi sols hi ha dues classes de monjos, els qui ho son i els qui aparenten ser-ho. Què identifica un monjo? Una pregunta no per fer servir d’arma contra els altres sinó per ser motiu de reflexió per a nosaltres mateixos. Realment la vida que portem cadascun de nosaltres ens acosta o ens allunya de Déu? El monjo és un combatent, no un combatent contra els altres membres de la comunitat amb la crítica sempre a la boca o al pensament i portant una vida al seu aire, sinó un combatent contra els propis vicis, amb una moral de lluita per vèncer-los, cada dia una mica, anant avançant en el front de batalla d’aquesta lluita i fent retrocedir l’enemic que és el vici, la peresa física o espiritual, i guanyar així terreny per a la nostra relació amb Déu. En aquest combat sols hi ha una arma vàlida, la humilitat, i un aliat eficaç, Déu. Gran és la temptació de cercar compensacions fora o dins la comunitat, de cercar el reconeixement personal, de satisfer la nostra autoestima, de sentir-nos afalagats pels de fora.

Som una comunitat de persones adultes i independents, que sabem el que volem, que hem vingut al monestir voluntàriament cridats pel Senyor. Sabem també que renunciem a una part de la nostra pròpia voluntat per ajudar-nos mútuament sota una regla comuna i estable amb un objectiu únic que no és altre que Crist i aquest és molt exigent i no es deixa enganyar per les nostres excuses. La Regla ens crida constantment a exercir la nostra llibertat, a la presa de decisions personals; la resposta pot no acomplir les nostres expectatives personals ni una finalitat més individualista de trobar una seguretat psicològica i social. Som lliures cada dia per decidir si acudim o no a la pregària comunitària, si acomplim el nostre horari dedicat al treball o no; en definitiva cada dia triem si volem ser cenobites, giròvags o sarabaïtes. Amb la pràctica diària renovem o donem per acabats els nostres vots, els que vàrem fer davant la comunitat i, el que és realment important, davant de Déu. Lliurement els vàrem fer i lliurement decidim dia rere dia d’acomplir-los o no. Ens hi pot ajudar viure sota l’obediència de la Regla, deixar-nos entrenar en les files dels germans, ser formats amb l’ajut de molts; o bé renunciar-hi dia rere dia i no ser provats per cap regla i amb les obres demostrar que la nostra tonsura és una mentida davant de Déu. Una decisió que hem de prendre cada dia quan sentim la campana que ens convoca a la pregària a primera hora, o bé aixecar-nos, o tombar-nos-hi i girar la cara a Crist.


Llegiu més comentaris

English  
Español
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005