12/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Vida monàstica
  Ordenació de diaca
  Hostatgeria del Monestir
    · Sant Benet i els hostes
    · La veu dels hostes
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Hostatgeria del Monestir  / La veu dels hostes 
La veu dels hostes
 
 

Monestir de Poblet: esmorzar en silenci amb els monjos

Poblet, Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1991,
és el monestir medieval més gran del món en funcionament

Se senten més els ocells, les passes, el dong de les campanes i també els avions que pinten el cel... Se senten més que en gairebé tots els altres indrets habitats del país. El silenci és un dels elements distintius de Poblet. Sempre ho ha sigut. Hi ha hagut crits i corredisses en temps convulsos. Però després ha tornat el silenci.

Els monjos del monestir de Poblet esmorzen cada dia sense dir res. A l’hora que la majoria de catalans desdejunen amb la tele o la ràdio, o miren vídeos divertits d’un grup de WhatsApp que va ser creat amb un propòsit que ha quedat oblidat, ells ho fan en silenci.

He arribat al refectori, amb el mòbil tancat, i hi he trobat una argolla amb la inicial del meu nom: la D. Esmorzo amb la comunitat en absolut silenci. M’haig d’espavilar a agafar el pa, la llet... Un cop ha passat el carro amb l’esmorzar, no goso anar a buscar res més. Veig que en acabar cada monjo agafa el bol, el plat i els coberts i desapareix sense fressa per una porta. Jo encara no he acabat d’esmorzar; no sé si el silenci o la curiositat em fa anar a poc a poc... Quan per fi acabo, faig el que he vist fer. Ah, esclar! Toca netejar-ho.

Una dutxa sostenible

Em sento descansat i ben acollit. He dormit plàcidament a l’hostatgeria interior del monestir, en una cel·la austera. M’he dutxat sense sabó —no cal posar-ne!—. L’aigua de les dutxes, comunitàries, surt a força pressió, passa per unes pedretes i les fa bellugar, cosa que fa que se’n gasti molta menys i que ragi a pressió i no calgui fer servir sabó.

Em sento més ben cuidat que al millor hotel. D’entrada, ja em va sorprendre la rapidesa amb què el prior em va respondre el mail: em deia que vingués quan volgués, sempre que respectés la vida monàstica. «Déu ens guarda com la nineta dels ulls», deia a la cloenda la seva resposta. Des de la fundació del monestir el 1150, els monjos de Poblet segueixen les regles de sant Benet, una de les quals diu: «Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: “Era foraster i em vau acollir”». L’acollida és, doncs, una de les seves principals divises. A més de respectar la seva manera de fer, el ritme del monestir, el que demanen, sobretot, és un clima de silenci: demanen que no es parli a les cel·les, ni al claustre, ni al refetor, ni gaire fort dins del recinte emmurallat.

Després d’esmorzar, passejo, guiat pel prior, Rafael Barruè, valencià, de Vila-real. Té la meva edat i a les estones lliures es dedica a la pintura abstracta. Recorrem un munt de racons d’aquest extraordinari monument romànic cistercenc, el monestir medieval més gran que hi ha habitat al món, que el 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

La vista que ofereix el pas de ronda de la muralla és magnífica. Aquest és un dels millors llocs per observar el cimbori. Josep Tarradellas, un enamorat de Poblet (hi va llegar el seu arxiu), va impulsar, com a president de la Generalitat de Catalunya, la restauració del cimbori, que presentava força esquerdes.

Albert Einstein a Poblet

Després de fer una bona caminada per sales i passadissos, sec amb el prior en un banc del claustre. M’obsequia amb una petita lliçó d’història: «Aquest monestir és, com el de Santes Creus, fruit de la repoblació comtal. Va quedar abandonat l’any 1835, com tots, a causa de la desamortització de Mendizábal». I quan va tornar a tenir monjos?, li pregunto. «Espera, espera... No vulguis córrer. Amb la Renaixença es produeix una redescoberta de Poblet, que és visitat per intel·lectuals, persones interessades en el patrimoni (fins i tot va ser visitat per Albert Einstein). Eduard Toda, cònsol, bibliòfil i filantrop, va tenir un paper molt important en la recuperació d’aquest monestir. El 1940, just després de la Guerra Civil, retorna l’activitat a Poblet amb l’arribada de quatre monjos italians. De mica en mica s’hi van incorporant novicis, alguns dels quals són joves de la comarca que havien vist com s’havien endut el capellà del poble per matar-lo durant la guerra, i això els remou, i se senten cridats a venir al monestir».

Quan acaba la seva lliçó, pregunto a en Rafael: «Què és aquest ferro a la paret?» Feia estona que m’hi fixava però no gosava interrompre’l. «Els monjos venien aquí a llegir, aquí s’encadenaven els llibres, perquè ningú se’ls endugués: eren objectes de gran valor», em diu. Esclar, la lectura era, a l’època medieval, una de les finalitats de les galeries dels claustres. I és que temps enrere, el veritable patrimoni d’un monestir com aquest no era la seva arquitectura sinó les publicacions que s’hi copiaven, el coneixement que guardava i irradiava. No eren pas les pedres (que ara es valoren més) sinó els llibres (¿que valorem menys?).

De nou Toda: gran defensor de Poblet

L’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil, quan Eduard Toda —de qui ja hem parlat a l’article sobre Escornalbou, que també va salvar ell— residia al monestir de Poblet, un grup de rojos van acostar-s’hi. Van preguntar per l’encarregat del monestir. Toda va sortir a rebre’ls. Ell mateix explica en un llibre el diàleg:

— Venimos a fusilar frailes.
— Lo veo un poco difícil.
— ¿Por qué? ¿No es esto un convento?
— Sí.
— ¿Cuántos frailes había?
— Entre todos pasaban de doscientos.
— ¿Y dónde se han ido?
— Se esparcieron por todas partes, en los pueblos vecinos y en la montaña de la Pena y bosques de Castellfollit y Prades.
— ¿Y cuándo marcharon?
— Hace exactamente ciento y un años.

«Vaig pensar que em pegarien quan em van preguntar si els prenia el pèl; jo m’havia limitat a respondre breument les seves preguntes».

Toda va tenir una predilecció especialíssima per aquest monestir, una mena de devoció laica que li va durar 71 anys dels 86 que va viure. Va publicar el seu primer llibre sobre Poblet quan en tenia 15. El 1930 va ser nomenat president del Patronat per a la Restauració de Poblet, que va engegar amb l’ajut de diferents col·laboradors. El 1936 el conseller Ventura Gassol el va nomenar delegat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà i poc després va ser designat comissari de Poblet. Va morir el 1941 al monestir, on va ser enterrat.

Les claus

— Poblet (segle XII) és, com Santes Creus, fruit de la repoblació comtal. Va quedar abandonat el 1835. Amb la Renaixença se’n produeix la redescoberta.

— El 1940, just després de la Guerra Civil, hi retorna l’activitat amb quatre monjos italians.

— Josep Tarradellas, enamorat de Poblet (hi va llegar el seu arxiu), com a president de la Generalitat va impulsar la restauració del cimbori, que presentava força esquerdes.

Daniel Romaní,
Diari Ara, diumenge 31 juliol 2016
http://www.ara.cat/especials/monumentsdecatalunya/Esmorzar-silenci-monjos-Monestir-Poblet_0_1623437678.html


POBLET: MÉS HUMANS

Aquell dia i a aquella hora jugava el Barça al Bernabéu. Es notava una excitació en l’ambient. Però per un cop havíem decidit fugir-ne. ¿Es pot fugir de la vida, tan imperativa? Vam entrar a l’església del monestir de Poblet, que de cop es va il·luminar, majestuosa i austera, com tot el cenobi. Era l’hora de vespres. Entre cants i pregàries, ens va costar poc de recollir-nos amb els monjos. Estàvem cansats de l’excursió del matí, de la setmana de feina, de l’acceleració dels anys. Quan arribes a mig camí de la teva vida, quan mires enrere, quan t’adones que tens més passat que futur, sents la necessitat d’aturar-te. I tanmateix costa molt, aturar-se. Sempre guanya el present.

L’excursió al mirador de la Pena havia sigut una alegria. Ens havia airejat els cors, ens havia donat perspectiva: a vegades l’espai esdevé temps. Dues hores de pujada i dues de baixada. Ens vam equivocar no agafant el trencall cap a la plaça de la Llibertat. ¿Com vam poder defugir un nom tan necessari? Però l’error ens va permetre veure la Penya dels Frares, i dinar-hi als peus, asseguts damunt la terra humida, protegits de la ventada sota la roca. Un sol esmorteït ens acompanyava. De tornada ens flaquejaven les forces i ens vessava l’esperit.

Les vespres van fer el seu efecte màgic. A la sortida, sense solució de continuïtat vam saber que ja havien caigut uns quants gols. A l’albergueria, concorreguda, tot eren somriures còmplices. Poblet també és d’eixe món. Però nosaltres en buscàvem un altre, de món, ni que fos per unes hores, per un engany.

De la contemplació interior vam passar a la contemplació de l’univers. El professor Enric Trullols va muntar el seu telescopi portàtil a l’antiga era monacal i ens va obrir els secrets del cel, d’un infinit sense principi ni fi. “Arribarà un dia que el Sol es cruspirà la Terra, però tampoc això no serà la fi”. Tot flueix i tot es transforma: aigua, aire, terra i foc. Ho sabien els presocràtics i ho sap bé el prior de Poblet, que a més d’home de fe ho és de ciència: el físic Lluc Torcal. I també ho deu saber el nou abat, escollit aquest dijous, Octavi Vilà, geògraf, arxiver, gestor cultural i teòleg. Com els seus predecessors, tindrà la missió de fer que tot segueixi fluint pels segles dels segles.

En les darreres dècades Poblet ha experimentat una gran transformació. La petita comunitat d’una trentena de monjos ha fet miracles. L’endemà del 0-4 del Barça al Madrid, van celebrar la seva victòria particular, més transcendent: aquell diumenge feia 75 anys que quatre monjos vinguts d’Itàlia refundaven la vida monacal. Això passava el 21 de novembre de 1940. Enmig d’un país devastat, una llavor d’esperança i concòrdia al panteó dels reis catalans. Els anys abans Eduard Toda havia fet possible la reconstrucció del monestir cistercenc, una joia a cavall del romànic i el gòtic, amb afegits posteriors, esclar.

La missa dominical, cantada, ens va tornar a transportar. Un altre viatge interior per augmentar la nostra capacitat perceptiva: tots els avenços vertiginosos que explica l’exposició Més humans del CCCB, tan suggerent, tanmateix es queden curts davant l’experiència tant espiritual com física de Poblet. Després de la missa, el monjo fra Marc, amb bon humor, ens va guiar per les estances monàstiques. De jove, a Figueres, el coneixien com a Anicet Vallès, fill de notari. El seu germà, ja mort, era el pintor Evarist Vallès, amic de Dalí. Als 22 anys, l’Anicet va entrar a Poblet. Ara en té 87, i desborda energia i sentit comú. Toca bé de peus a terra, segurament perquè sap fer volar l’esperit. Amb ell ens vam acomiadar de Poblet per seguir el camí de la nostra vida.

Ignasi Aragay
Diari Ara, dissabte 5 desembre 2015
http://www.ara.cat/opinio/Poblet-mes-humans_0_1480651947.html 


SILENCI: 24 HORES A POBLET
L’hospitalitat de la regla de sant Benet permet conviure a l’hostatgeria al costat de 31 monjos de clausura


CONTRAST. La vida del director d’un diari es pot definir de moltes maneres. Una seria dir que no té res de monàstica. Tot és soroll, el silenci és inexistent. D’aquí que el repte de passar un dia i una nit al monestir de Poblet, hostatjat a la zona on viuen els 31 monjos de clausura, compartint els àpats i les pregàries amb ells, em sembli fascinant des del punt de vista periodístic, i xocant des del personal. El primer que faré en sortir, tot just agafar el cotxe, serà telefonar compulsivament amb el mans lliures (he parlat poquet, només les dues sessions d’entrevista amb el prior, i en cap moment amb l’exterior). Constato que en 24 hores he resat més que en els últims 24 anys, i he estat més estona callat que en els últims 24 mesos. He entès algunes coses, però me n’han quedat moltes de pendents. Que en ple segle XXI pervisquin, tan a prop, estils de vida tan allunyats del nostre és tot un misteri. Descobriré algunes diferències, i també semblances que no m’esperava gens.

HOSTATGERIA. Poblet té dues hostatgeries. Una a l’entrada, que és oberta a tothom i admet un centenar de persones. L’altra a dins, que té dues zones de vuit habitacions, que pot acollir com a molt una vintena de persones. No hi admeten dones, a dormir. Abans ni hi entraven. Ara hi pot accedir una metge, si visita un monjo, o la modista. Ser aquí vol dir dormir en una cel·la petitíssima i molt austera (la meva té el nom de sant Bru, fundador de les cartoixes). Tinc una pica de lavabo a dins, el bany i la dutxa són comunitaris. M’hi acullen en aplicació de la regla de sant Benet 53, 1-2, que diu: “Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir»”. No puc fumar ni escoltar la ràdio i millor que no parli amb cap monjo que no sigui l’hostatger. L’aportació econòmica és la que jo consideri, i estic convidat a resar matines (5.15), laudes (7.00), missa conventual (8.00), pregària del migdia (13.00), vespres (19.00), lectura (20.45) i completes (21.00). Aquestes últimes, i les matines, les puc fer al cor del monestir, entre els monjos. La resta, als bancs que hi ha darrere la reixa.

QUI. Dels 31 monjos, una vintena tenen menys de 60 anys. La majoria són del país. Hi ha un bolivià quítxua i un colombià nét d’un home que parlava català. Tots dos van acceptar el pacte que podrien fer les pregàries en català al cap d’uns mesos. El prior, Lluc Torcal, va entrar-hi amb 23 anys, en fa vint. Havia vingut amb 19, després de començar els estudis de física, i li van dir que tornés quan hagués acabat la carrera. Els observo totes les estones que convivim. Déu no té en compte l’harmonia física en la seva tria de vocacions. N’hi ha algun de molt baixet, algun altre de molt alt. Realment s’estalvien les paraules sempre que poden. Si te’ls creues i els saludes corresponen amb un gest, i tornen a acotar el cap. Quan resen, quan reciten salms i antífones, amb el cant pla del gregorià, aconsegueixen que t’hipnotitzi aquesta rutina, aquesta calma.

RENOVACIÓ. A tot Europa hi ha un centenar de monestirs cistercencs. N’hi havia hagut uns dos-cents cinquanta. El de Poblet és el que té la superfície i l’edifici més grans. Són vint hectàrees, monestir inclòs. És del segle XII. El 1835 Poblet va quedar despoblat. El 1940 hi arriben quatre monjos italians, enrolen novicis jovenets i creen una comunitat d’una quarantena de monjos, un dels quals encara viu. Als anys vuitanta no hi va entrar cap monjo nou, però als noranta ja sí, entre ells l’actual prior. Ara, a més dels 31 monjos, hi ha dos nous postulants. Si prosperen els espera un any de noviciat, entre 3 i 9 anys (solen ser quatre) de vots temporals, i els vots definitius. Al monestir hi fan dos anys de formació monàstica i sis anys de filosofia i teologia.

OBRES. El segle XX va ser el de la restauració de Poblet i el segle XXI el de la renovació. El 2004 van reformar l’arxiu de la Biblioteca, del segle XIV, que antigament havia sigut el dormitori. Té un arc de diafragma imponent. El 2007 van fer la renovació energètica del monestir per fer-lo sostenible i reduir el consum d’aigua i de gasoil. Des de l’any 2009 la consultora Nartex-Barcelona assessora la comunitat de Poblet sobre com repensar l’atenció al visitant. “Hem fet que la visita comenci a recepció, no directament al monestir, i hem anat procurant que no sigui només una visita arquitectònica, que serveixi també per entendre els valors de la vida monàstica”, explica Isabel Vilaseca. A Poblet hi pots visitar la sala capitular on enterren els abats. Pots trobar-hi les tombes d’Alfons el Cast, Jaume I i Pere el Cerimoniós. Té un claustre romànic amb arc gòtic, i ben integrat. Es pretén que els més de 100.000 visitants de cada any tinguin més oferta les hores que no es pot entrar a la part de clausura. Ja s’ha aconseguit que hi hagi serveis de bar i restaurant per a tothom, no només per als que són a l’hostatgeria. El repte és tot just a mitges, d’aquí un parell d’anys hi podria haver un jardí bíblic i un nou museu. Tot s’aplega en el programa Cosmos Poblet, molt complet, que marca el full de ruta. Vol situar el monestir com a referent cultural, com a espai de sensibilització sobre l’espiritualitat; fomentar el seu interès mediambiental; ser exemplar en el compromís amb la sostenibilitat, i diversificar les opcions de visita, de gaudi i de repòs. I consolidar Poblet com a patrimoni monàstic obert al món, un punt final de destinació, i no només un lloc de pas. El prior té entre altres missions obtenir finançament terrenal per a una causa tan elevada en l’ambició.

BOLS, I NO GOTS. Faig els àpats amb els monjos. En silenci absolut. Durant el dinar i sopar un monjo llegeix la Bíblia o alguna encíclica. Em costa concentrar-me en la lectura, el prior em dirà que t’hi acostumes. Observo que no hi ha gots, tot ho bevem en uns bols grans, de terrissa. És l’esperit de conservar al màxim la vida dels primers monjos. No s’aplica tant al menjar: hi ha pizza per sopar, cereals de muesli per esmorzar. L’esmorzar és més informal, t’ho agafes com en un bufet lliure. No m’adono que hi ha dues taules, una per als hostes i l’altra per als monjos, i quan vaig a buscar cereals entre ells em fan gestos amb la mà per convidar-me a apartar-me. Em sento maldestre, com en un capítol de Mr. Bean.

TACITURNITAT. Els monjos no han fet vot de silenci. Però sí que se’ls demana taciturnitat. Estar habitualment en silenci. I obrir la boca només quan tinguin alguna cosa rellevant a dir i tingui sentit dir-ho. El prior bromeja i diu que ha recomanat a alguns polítics que el visiten que s’ho apliquin. Li pregunto sobre el sentit de l’humor, sobre si riuen al monestir, si està bé, riure. Tenen moments d’esbarjo, l’estona de recreació, els dimarts, els dijous i els diumenge havent dinat (a l’hivern) o havent sopat (a l’estiu). La regla diu que les paraules grolleres i les bromes picants es deixen aparcades. Però hi ha hagut monjos que s’han dedicat a ser l’alegria dels companys. Un d’ells, mort recentment, fins i tot tenia un nas de pallasso per a algunes ocasions.

AMOR. T’has enamorat mai?, em pregunta el prior. Faig que sí, i afegeix: “Doncs és el mateix”. I em diu que, a través de les pregàries, ja de nen va entendre que s’hauria de fer monjo, concretament de Poblet, sense haver-hi estat. La meva cara de sorpresa, gens fingida, el sorprèn a ell. Confesso que el que més m’ha descol·locat és el detall que la revelació inclogués el destí concret, sense haver-lo conegut. Veig que ell no entra en aquest matís, de la mateixa manera que jo no aconsegueixo entrar en aquest misteri de la “revelació”. Al vespre, passejant per les vinyes, em sorprèn amb un altre detall. Un cop és monjo, les ordres ja no les rep de Déu directament, sinó de l’abat del monestir, que ha d’obeir com a intèrpret diví. La idea és fer la voluntat d’un altre, la pròpia voluntat ha de quedar relegada.

COGULLA. L’hàbit fa el monjo. Ells tenen un hàbit habitual, un de treball, més pràctic, i tenen la cogulla, el vestit monàstic que es posen per anar a resar. “Fa suar molt”, admet el prior. Som en plena onada de calor i només imaginar el pes i el gruix de la cogulla em fa adonar que cal molta fe per a aquest sacrifici. Els monjos tenen hores de treball. Uns a l’hostatgeria, d’altres a la bugaderia o a l’administració, fent classes als novicis o cuidant ànecs i gallines. Les feines estan assignades, mentre que els serveis, com rentar plats, són rotatoris.

PACIÈNCIA.“Aquí tenim 800 anys d’història, sabem el que és treballar a llarg termini”, em diu el prior amb mitja rialla. Però ell és un gestor eficient, que va per feina. I una persona brillant, que parla set idiomes. En pocs anys ha obrat el miracle de la sostenibilitat, estalviant-se milions de litres d’aigua i arrelant la vida monàstica més a la terra, al planeta, al compromís de salvar-lo. Està admirat per l’encíclica del Papa que aborda el canvi climàtic. “És valent, coherent, farà una renovació profunda des de l’Evangeli”. Torcal defensa un diàleg profund per a la convivència de les religions. Té telèfon mòbil, i li sona sovint. Em demana disculpes, diu que és per temes tècnics, una caldera que no va, el que sigui. M’adono que des que ha arribat la telefonia mòbil qualsevol persona que gestiona grups humans no té dret a la tranquil·litat, ni tan sols tot un monjo de clausura. Sort que hi ha connexió a internet a les zones de treball, però no a les cel·les. La temptació del wifi podria ser massa gran.

VOCACIÓ.“La vocació ve de Déu. És ell qui ens demana que siguem testimoni de la seva presència, de la seva primacia -diu el prior-. Fem de far, i el sentit de la nostra vida és la pregària i la convivència amb els germans”. Torcal ha estudiat física, filosofia i teologia. No ve d’una família gaire practicant, només havia sigut batejat. Es recorda amb 13 anys assentint a Déu, i als 16 anys fent la comunió i confirmació. Pensa que la societat està en crisi espiritual, que per això la gent s’aboca a teràpies de relaxació. “Jo tinc set de ser estimat, no d’estar relaxat -rebla-. Cal molta més espiritualitat. La gent no escolta”. Escoltar és la seva especialitat. La clausura té l’arrel en el llatí audire, és una posició d’escolta. Els vots que fan són d’obediència a l’abat, d’estabilitat (és un projecte per sempre) i de vida com a monjo (amb els horaris inclosos). La clausura contribueix a l’estabilitat, cada 15 dies es torna a resar el mateix, i això permet anar més a fons, conscients que Déu és infinit, no te l’acabes. El jardí és quadrat, com els monjos, que són quadrats, tossuts, perseverants. La quadratura indica quatre dimensions: la corporal, la psicològica (de l’ànima), l’espiritual i la relacional (de convivència). La cinquena dimensió és la llum que els arriba de dalt. La porta de la clausura és un símbol. Jesús va dir: jo sóc la porta. És el camí de conversió. Qui hi entra agafa el compromís de buscar Déu a través de Jesucrist, i amb perseverança.

TARRADELLAS. Visito l’Arxiu Tarradellas, que també és a Poblet. Montserrat Catalán, que va ser secretària del president des del 1981, és una mena d’abadessa de l’arxiu. Lliurada en cos i ànima a la memòria d’un home que ho guardava absolutament tot de manera meticulosa, se sap de memòria on és cada carta, cada document. Impressiona. Parla amb orgull de la feinada digitalitzant-ho, reivindica Tarradellas amb passió i lamenta encara certes incomprensions sobre el personatge. Imbuït com estic per les meves 24 hores monàstiques, tinc la sensació que algun dia la Montserrat va rebre la “revelació” que s’havia de consagrar a vetllar per fer de far, també, com el prior. En aquest cas far de la memòria del segle XX, que gràcies a altres llegats, com el de Samaranch, inclou versions diverses de la història. La directora de l’arxiu no ha fet vots, va i ve cada dia de Barcelona, però vetlla religiosament per preservar uns materials valuosíssims. Em sembla, com m’ho ha semblat el prior, una persona brillant i perseverant dedicada a una feina silenciosa.

AMICS A FACEBOOK. Dies després de conviure a Poblet, rebo una notificació de Facebook: el prior Lluc Torcal segueix la meva pàgina. Li envio una petició d’amistat des del meu perfil personal, i me l’accepta. Tafanejo, observo que té 135 amics i veig que va per feina i manté el compromís amb la taciturnitat, tot és professional i gens banal. Hi ha penjat una conversa a Signes dels temps de TV3, en què parla sobre l’encíclica ecològica del papa Francesc, i una entrevista que li fa l’agència cristiana de notícies Flama, per promocionar el III Festival de Música Antiga de Poblet, que tindrà lloc els dies 14,15 i 16 d’agost. És la tercera edició, impulsada per Jordi Savall i la comunitat cistercenca, i aquest any dedica un homenatge als 700 anys de la mort de Ramon Llull. És l’excusa perfecta per fer-hi una visita. I tota la informació és a internet, esclar. El segle XII i el XXI conviuen entre la taciturnitat, la comunicació del que és rellevant i la música esplèndida del mestre Jordi Savall.

Carles Capdevila
Diari Ara, diumenge 2 agost 2015
http://www.ara.cat/suplements/diumenge/SILENCI-hores-poblet_0_1405059490.html 
 

DOS DIES A POBLET
Provisionalment alliberat del brogit de la campanya,
de les neurosis del nostre temps

Per un d'aquells atzars que té la vida d'un periodista freelance, enmig del fragor i l'estridència de la campanya electoral, vaig passar dos dies al silenciós monestir de Poblet. En Manel Fuentes feia el seu programa matinal de Catalunya Ràdio des del monestir i em va convidar a participar-hi. Em va costar decidir-me: em feia por no tenir prou temps per complir amb els compromisos que ja tenia: als retrats diaris dels protagonistes de la campanya que havia d'escriure per a La Vanguardia, havia d'afegir-hi la redacció d'una conferència sobre "els mèdia i la política" que havia de pronunciar el dissabte. L'oportunitat de conèixer Poblet per dins va pesar més. Vaig marxar cap a les onze d'un dijous. El dia era fresc i clar. La tardor ha estat força humida: autopista avall, el paisatge destil·lava una bellesa consoladora.

Arribat a Poblet, després d'admirar les vinyes roges i les muralles delicades, em vaig instal·lar a l'hospederia externa, oberta a tothom. És un edifici discret, minimalista, finançat pel Ministeri d'Habitatge (Poblet és patrimoni de l'Estat) que permet viure la quietud del monestir sense fer vida de monjo. És sobri, net, amb mobles de fusta clara, sense televisor. Hi havia una Bíblia sobre la taula on vaig desplegar l'ordinador. Davant meu, a través de la finestra, veia les magnífiques torres que guarden l'entrada d'un monestir on els comtes-reis catalans eren enterrats. El sol de tarda donava a les pedres un color de poma al forn.

Mirant aquestes torres, vaig escriure un parell de retrats electorals. Només uns ocells van passar tota la tarda a la plaça, enfredorits a mesura que el sol se n'anava. De tant en tant, una parella es fotografiava davant la porta del monestir. Quan el cel, començava a agrisar-se, el petit grup presidit per Fèlix Riera va ser rebut pel jove prior, Lluc Torcal (un físic que està redactant una tesi sobre la visió aristotèlica de la ciència), que ens va ensenyar una part del monestir. La part del claustre. Enmig del claustre hi ha el jardí, que evoca el paradís perdut, al qual es retorna: presidit per llum que eleva els cors, dominat la natura (ara només hi sembren plantes silvestres), protagonitzat per l'aigua de la font. Agent de fertilitat, l'aigua és, per als cristians, símbol de vida espiritual. Per això a Poblet, com a tants altres claustres, la font està protegida per un templet gòtic. Cada una dels quatre passadissos del claustre respon a un aspecte de la vida humana: la part del cos (menjador i dormitoris), la de l'esperit (biblioteca i scriptorium), la part on parlar i relacionar-se (locutori, sala capitular) i l'àmbit de la pregària: la porta de l'església.

Sota una foscor cada vegada més densa, observàvem els amples espais gòtics, les pedres fredes i nues. Parlàvem, però fluixet i poc. Parlar poc i bé és la norma dels monjos i nosaltres ens hi vam adaptar, agraïts, descansant de la xerrameca periodística habitual. A vegades parlàvem d'història. De com els liberals de Reus, just després de la desamortització de Mendizábal, van pujar a Poblet per cremar la biblioteca. O de com Frederic Marès, l'escultor que va refer les tombes destruïdes dels reis, va decidir erigir-ne una de nova per a l'únic monarca de Poblet que no en tenia: coberta per un lleó que plora la mort de Martí l'Humà, l'últim rei català. Quan Franco ho va saber, es va ofendre, per això el lleó té cinc urpes: la cinquena tapa les llàgrimes. També vam parlar de la vida monàstica o de les possessions del monestir medieval. Ara els monjos habiten els enormes espais no solament amb la frugalitat i la senzillesa que la fredor de les pedres aquell vespre confirmava, sinó amb voluntat de comprometre's amb el món actual: els mecanismes d'estalvi d'aigua i d'energia són innovadores i exemplars, a Poblet. Com ho és haver cedit la gestió del restaurant de l'hospederia externa a una empresa social, Fundalis.org, que reintegra nois de la comarca a la formació professional. Vam anar a vespres, després. I a sopar amb els monjos, patates, carxofes bullides, un ou dur, mandarines. L'oli i el vi boníssims, sense marca, de les terres del monestir. Mentre menjàvem, un monjo llegia una reflexió sobre el Vaticà II. Després, vam anar a completes: uns salms recitats a les fosques, en un temple cada cop més fred.

L'endemà, després del programa, vaig decidir quedar-me un dia més. Gairebé no tenia connexió d'internet, però vaig treballar com mai. Tallant de tant en tant l'escriptura per participar, d'oient, a les pregaries dels monjos. Una conversa amb el P. Lluc sobre fe i raó o ciència i teologia, em va oxigenar els prejudicis. Durant llargues hores, vaig escriure la conferència sobre les espirals neuròtiques del periodisme. "Agafem un tema i, com si no hi hagués res més al món, hi donem voltes i més voltes. Cada vegada més obsessivament. Fins que arrosseguem a tothom a la neurosi". Encara vaig tenir temps d'anar a a fer un volt per la muntanya i parlar amb Modest Corbella, el director de TastaPoblet, el restaurant social, un home apassionat i rialler.

Un atzar em va portar a Poblet, enmig de vinyes i espais antics, observant uns homes que resen, cultiven l'esperit i parlen poc i bé. La bellesa de les pedres i el paisatge, la calma, el silenci i els interrogants que vaig tenir temps de plantejar-me em van deixar treballar com mai. Provisionalment alliberat del brogit de la campanya, de les neurosis del nostre temps.

Antoni Puigverd
La Vanguardia, 3 desembre 2012


EL SILENCI A POBLET
L’experiència d’un hoste del monestir

Ni telèfon mòbil, ni Internet ni ràdio. Tampoc televisió ni diaris. Cap mitjà de comunicació ni cap soroll. Passo un parell de dies a Poblet en absolut silenci. El silenci no forma part de la meva manera de ser. Expansiu i baladrer, sóc home de conversa i de música de fons. La calma allarga el dia extremadament i afina —fins a límits desconeguts fins ara— els sentits. Com estant quiet i callat en una màquina de ressonància magnètica, estar entre les parets d’un Monestir on la regla encomana la moderació amb el soroll, de primer em provoca una certa escalfor contrastada amb un cert esglai gelat. Més o menys el que diríem un calfred. Angoixa. Amb el pas dens de les hores, el cos i la ment s’hi acostuma i serà en sortir al món exterior quan hauràs de passar per una estona de descompressió. Per no fer-se mal.

Els monjos dinen i fan els àpats en silenci, no parlen entre ells ni per agrair-se l’un a l’altre el passar-se el pa. Un d’ells, escollit setmanalment, llegeix textos religiosos i també històrics. O escolten música: Haydn el passat diumenge. La lectura i el menjar, distracció mil·lenària com la pròpia Regla de sant Benet. Com tantes vegades quan hom dina sol, el dinar s’enllesteix de pressa. Es trenca el silenci per la fressa dels monjos i hostes que van sortint i aprofiten el moment per comentar qualsevol cosa. Els cistercencs enraonen quan cal, però l’absència de qualsevol soroll s’agreix i alhora s’enyora, no sentir res, ni cotxes, ni motors, ni alarmes ni un martell neumàtic obrint una rasa a terra. Si avui dia una biblioteca no és gaire silenciosa —si mai ho van ser, ja que a la de l’Ateneu s’hi bevia, s’hi feien reunions i fins alguna revista hi feia consell de redacció— un monestir amb segles a l’esquena, amb història i molt de país al darrera, deu ser l’única reserva de silenci d’un país mediterrani i cridaner com el nostre.

Quan es trenca el silenci és en les pregàries: a Matines, Laudes, la pregària del migdia, Vespres i Completes la veu dels monjos es torna bellíssima per adreçar-se cel amunt, lloant i donant gràcies a Déu. Pregària i treball és el resum esquemàtic de la Regla de sant Benet de Núrsia —l’«ora et labora» que no figura en cap dels seus capítols— que segueixen a l’Orde del Cister. El treball avui se simplifica en la cura i conservació del que va ser panteó reial, monument històric, perquè els turistes —els hostes del nostre temps— s’hi trobin a gust i ajudin al manteniment de la comunitat de monjos de Poblet.

Aliens al món, en silenci, en austeritat, però amb un esperit jove i secular alhora —en el sentit de pervivència segle rere segle—, la comunitat cistercenca de l’Abat Alegre roman, i si hem de fer cas a les xifres i dades de vocacions i edats, per molt de temps encara. Si vosaltres mateixos, alguna vegada us trobeu a la recerca del silenci o del temps, o sentiu una respectuosa curiositat per la vida monàstica a l’abadia fundada per Ramon Berenguer IV, allà en una plana de la Conca de Barberà, us hi acolliran sempre, perquè encara avui la Regla obliga els monjos a rebre l’hoste com el Crist.

Joan Safont
El Matí Digital, 20 abril 2010
 
 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005