13/12/2017
 
 
 
  Benvinguda
 
  Comunitat monàstica
  Salutació del P. Abat
  Els capítols de l'Abat
  Vida monàstica
  Ordenació de diaca
  Hostatgeria del Monestir
    · Sant Benet i els hostes
    · La veu dels hostes
  Cultes
  Necrologi
  Crònica
  El temps
  Blogs
  Contacte
 
  Hostatgeria
 
  Orgue
 
  Vida espiritual
 
  Arrels
 
  Turisme
 
  Germandat
 
  Botiga
 
  Agenda i actualitat
 
  Arxius i biblioteca
 
  Enllaços d'interès
 
Comunitat monàstica  / Hostatgeria del Monestir  / Sant Benet i els hostes 
Sant Benet i els hostes
 
 
 
REGLA DE SANT BENET
CAPÍTOL LIII
 
COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS

Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir. I que a tothom es tributi l’honor convenient, sobretot als germans en la fe i als pelegrins.

Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. Primerament que preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. Que aquest bes de pau no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics.

En fer la salutació han de mostrar tota la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui reben. Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. Que es llegeixi davant l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb tota humanitat. El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; però els germans continuaran els dejunis de consuetud. L’abat donarà aiguamans als hostes, i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. Un cop rentats, que diguin aquest verset: Déu nostre, evoquem el record del vostre amor enmig del temple.

Que es mostri la màxima sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell mateix.

La cuina de l’abat i dels hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al monestir, en presentar‑se a hores imprevistes no destorbin els germans. Es destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. Si ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar, i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani. I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha d’observar aquesta norma: que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i, en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani.

Semblantment, que es confiï l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. Que hi hagi llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per homes de seny i assenyadament.

Que el qui no ho té manat no s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar‑los la benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els hostes.

 
COMENTARI

L’acolliment és un dels molts noms que pren el servei de la caritat en la Regla de sant Benet —hi ha el servei de taula, la cura dels malalts... En aquest cas es tracta de l’acolliment dels forasters, dels vianants, això és, dels hostes. En temps de sant Benet el monestir és un espai estable dins d’una societat convulsa, i per això lloc d’aturada i recer per als caminants. No es tracta pas d’un espai com l’entenem avui, una mena de casa d’espiritualitat servida pels monjos. Per això l’hoste, amb la seva presència inesperada, no anunciada, és vist com un sagrament del Crist pelegrí pels camins de la vida. Un signe de la seva presència i de la seva gratuïtat que ens interpel·la, com l’inesperat que irromp en la nostra quotidianitat trencant-ne la rutina.

La convicció que en l’hoste s’acull el Crist foraster, en la línia de les obres de misericòrdia que Benet mateix recorda al capítol 4 de la Regla (Quins són els instruments de les bones obres), ha d’inspirar la qualitat i l’eficàcia de l’acolliment tributat a l’hoste. Sant Benet, però, preveu una sèrie de mesures per protegir l’espai de la comunitat d’aquesta intrusió externa: abans de l’acolliment —del bes de pau— cal pregar «per evitar els enganys diabòlics», i els germans que no ho tenen encomanat no poden parlar amb l’hoste sinó tan sols demanar-ne la benedicció. Aquestes mesures formen part de la «discreció», una virtut valuosa per a Benet, i que vol subratllar sobretot el fet que l’acolliment de l’altre no és una frivolitat.

La qualitat de l’acolliment es designa amb la paraula «humanitas»: que se’ls tracti amb humanitat. Aquest tracte enclou l’aspecte material: el sostre, el llit, el menjar. Però el terme llatí va molt més enllà. Designa tot allò propi de l’home que el distingeix de les bèsties: la benvolença, la dolcesa, la polidesa en el tracte, el respecte.

Aquesta «humanitas» es complementa amb un altre concepte, igualment important: «humilitas». En l’acolliment del foraster que es presenta, ni el germà que ho té encomanat ni els altres germans no s’exhibiran fent de pares espirituals del nou vingut, oferint uns serveis aliens a la identitat i a la missió del monestir. És a dir, els acollidors no es mostraran mai superiors als acollits. Aquesta humilitat dels monjos envers els hostes és la porta del respecte al misteri de la persona que ens visita, sagrament del Crist. Per això els monjos, quan acullen l’hoste o el pelegrí no li pregunten: «qui ets, d’on véns, on vas, què fas». Es volen fer seu el capteniment de l’hoste Jesús quan es troba amb els deixebles d’Emmaús. No els fa cap pregunta. Es mostra humilment i humanament acollidor. I és en aquest mostrar-se humil i humà que té lloc l’esdeveniment de l’Acolliment en majúscules.

El monestir, doncs, no és una casa d’espiritualitat. Ni un lloc de silenci. Ni un centre terapèutic. És una comunitat d’homes o dones que s’esforcen a viure la fraternitat evangèlica i la pregària del Parenostre. Això és el que ofereixen. Amb senzillesa —humilitat— i humanitat. Aquest és l’àmbit on s’esdevé l’acolliment com a misteri i sagrament de la presència de Crist.
 
 
Castellano  
English
 

      
      © Abadia de Poblet · 2005