|
|
REGLA
DE SANT BENET
COM S’HA D’ACOLLIR ELS FORASTERS
Tots els forasters que es presenten han de ser
acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau
acollir. I que a tothom es tributi l’honor convenient, sobretot als
germans en la fe i als pelegrins.
Tan bon punt, doncs, s’avisi que hi ha un foraster, el superior i els
germans el sortiran a rebre amb tota l’atenció de la caritat. Primerament que
preguin tots junts, i llavors que s’agermanin amb la pau. Que aquest bes de pau
no es doni sinó després d’haver pregat, per evitar els enganys diabòlics.
En fer la salutació han de mostrar tota
la humilitat a tots els hostes que arriben o que se’n van: amb el cap inclinat
o amb tot el cos prostrat a terra, que adorin en ells el Crist, que és el qui
reben. Un cop rebuts els hostes, els duran a pregar, i després el superior, o
aquell a qui ell ho encomani, s’asseurà amb ells. Que es llegeixi davant
l’hoste la llei divina, perquè s’edifiqui, i després d’això, que el tractin amb
tota humanitat. El superior ha de trencar el dejuni en atenció a l’hoste, si no
s’escau de ser un dia de dejuni principal que no es pugui violar; però els
germans continuaran els dejunis de consuetud. L’abat donarà aiguamans als
hostes, i tant l’abat com tota la comunitat els rentaran els peus a tots. Un
cop rentats, que diguin aquest verset: Déu nostre, evoquem el record del
vostre amor enmig del temple.
Que es mostri la màxima
sol·licitud en l’acolliment dels pobres i dels pelegrins, perquè és en ells que
s’acull més el Crist; que el respecte que infonen els rics es fa honorar d’ell
mateix.
La cuina de l’abat i dels
hostes, que sigui a part, a fi que els forasters, que mai no manquen al
monestir, en presentar‑se a hores imprevistes no destorbin els germans. Es
destinaran per tot l’any a aquesta cuina dos germans que compleixin bé l’ofici. Si
ho necessiten, se’ls ha de procurar ajudants, perquè serveixin sense murmurar,
i, en canvi, quan tinguin poca feina, que vagin a treballar allà on se’ls mani.
I no sols en aquest, sinó també en tots els altres serveis del monestir s’ha
d’observar aquesta norma: que quan ho necessitin se’ls proporcioni ajudants, i,
en canvi, quan estan lliures, obeeixin en allò que se’ls mani.
Semblantment, que es confiï
l’hostatgeria a un germà que tingui l’ànima plena del temor de Déu. Que hi hagi
llits parats en nombre suficient. I que la casa de Déu sigui administrada per
homes de seny i assenyadament.
Que el qui no ho té manat no
s’ajunti de cap manera ni parli amb els hostes; però si els troba o els veu, un
cop saludats humilment, tal com hem dit, i després de demanar‑los la
benedicció, que passi de llarg dient que no li és permès de parlar amb els
hostes.
COMENTARI
L’acolliment és un dels molts
noms que pren el servei de la caritat en la Regla de sant Benet —hi ha el servei de taula, la
cura dels malalts... En aquest cas es tracta de l’acolliment dels forasters,
dels vianants, això és, dels hostes. En temps de sant Benet el monestir és un
espai estable dins d’una societat convulsa, i per això lloc d’aturada i recer
per als caminants. No es tracta pas d’un espai com l’entenem avui, una mena de
casa d’espiritualitat servida pels monjos. Per això l’hoste, amb la seva
presència inesperada, no anunciada, és vist com un sagrament del Crist pelegrí
pels camins de la vida. Un signe de la seva presència i de la seva gratuïtat
que ens interpel·la, com l’inesperat que irromp en la nostra quotidianitat trencant-ne
la rutina.
La convicció que en l’hoste
s’acull el Crist foraster, en la línia de les obres de misericòrdia que Benet
mateix recorda al capítol 4 de la
Regla (Quins són els instruments de les bones obres), ha
d’inspirar la qualitat i l’eficàcia de l’acolliment tributat a l’hoste. Sant
Benet, però, preveu una sèrie de mesures per protegir l’espai de la comunitat d’aquesta
intrusió externa: abans de l’acolliment —del bes de pau— cal pregar «per evitar
els enganys diabòlics», i els germans que no ho tenen encomanat no poden parlar
amb l’hoste sinó tan sols demanar-ne la benedicció. Aquestes mesures formen part
de la «discreció», una virtut valuosa per a Benet, i que vol subratllar
sobretot el fet que l’acolliment de l’altre no és una frivolitat.
La qualitat de l’acolliment es
designa amb la paraula «humanitas»: que se’ls tracti amb humanitat. Aquest
tracte enclou l’aspecte material: el sostre, el llit, el menjar. Però el terme
llatí va molt més enllà. Designa tot allò propi de l’home que el distingeix de
les bèsties: la benvolença, la dolcesa, la polidesa en el tracte, el respecte.
Aquesta «humanitas» es
complementa amb un altre concepte, igualment important: «humilitas». En
l’acolliment del foraster que es presenta, ni el germà que ho té encomanat ni
els altres germans no s’exhibiran fent de pares espirituals del nou vingut, oferint uns serveis aliens a la identitat i a la missió del monestir. És a dir, els acollidors no es mostraran mai superiors als acollits. Aquesta humilitat dels
monjos envers els hostes és la porta del
respecte al misteri de la persona que ens visita, sagrament del Crist. Per això
els monjos, quan acullen l’hoste o el pelegrí no li pregunten: «qui ets, d’on
véns, on vas, què fas». Es volen fer seu el capteniment
de l’hoste Jesús quan es troba amb els deixebles d’Emmaús. No els fa cap
pregunta. Es mostra humilment i humanament acollidor. I és en aquest mostrar-se
humil i humà que té lloc l’esdeveniment de l’Acolliment en majúscules.
El monestir, doncs, no és una
casa d’espiritualitat. Ni un lloc de silenci. Ni un centre terapèutic. És una
comunitat d’homes o dones que s’esforcen a viure la fraternitat evangèlica i la
pregària del Parenostre. Això és el que ofereixen. Amb senzillesa —humilitat— i
humanitat. Aquest és l’àmbit on s’esdevé l’acolliment com a misteri i sagrament
de la presència de Crist.
|