«Tot passejant abans d’ahir pels claustres del monestir, em veia envoltat dels meus estimats germans i, com en un paradís de delícies, admirava les fulles, les flors i els fruits de cadascun d’aquells arbres, sense trobar-ne cap, tants com n’hi havia, que jo no estimés o del qual no em cregués estimat. Això em va produir un goig immens, superior a totes les satisfaccions d’aquest món. Sentia que el meu esperit es vessava damunt d’ells i que tots els seus afectes fluïen cap a mi, fins a poder dir amb el profeta: Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans! [Sl 132, 1]» (Elred de Rievall, L’amistat espiritual, III, 82).